dimarts, de març 17, 2015

290.-Comentaris (El CEO i La Ratonera)

290.-Comentaris  (El CEO i La Ratonera)

El  CEO.- És possible que sigui un optimista empedreït, però penso que el CEO, amb el seu últim estudi d’opinió (enquesta) ens fa un bon favor: anunciar a bombo i plateret que el sobiranisme baixa fa que les orelles se’ns posin dretes.  L’enquesta, en  plena campanya electoral arreu del País, ha aixecat els ànims de tots aquells que, precisament, necessitaven aquesta notícia per traure pit i dir que la festa s’ha acabat perquè, com ja els  és habitual, Mas i Jonqueras han perdut nord i esperances i queda clar, sempre segons tots aquells i en especial segons la  “sempre ben ponderada”  Alicia, que el 27 de Setembre no hi haurà eleccions i que si el Sr. Junqueres ja ha dit que si no guanya l’independentisme es retira de la política, és perquè ja té clar el d’ERC que tot plegat se’n va pel pedregar. Les enquestes son el que son i els resultats electorals s’hi avenen o no i, en conseqüència, les enquestes queden com una suposada hipòtesi  que a la llarga no serà més que un punt referencial en les històries posteriors.

No es tracta de mirar-les, les enquestes, com si no voléssim que  hi fossin, però sí fer-ho amb el convenciment, després del que anomenen la “cuina” de les dades, de que, amb aquesta cuina, es determina la tendència necessària: només cal observar els diferents resultats donats pels diferents mitjans de comunicació responent a les mateixes preguntes. I, per a fer-ho tot plegat més distret, cosa que els hi hem d’agrair, ens massa ocasions donen més importància allò que respon  la ideologia contrària a la que interessa, per aconseguir la mobilització dels “diguem-ne propis” en raó de la davallada que, segons els interessos repeteixo, expressen en la pròpia enquesta. En qualsevol cas, al que sembla que responen les enquestes és a una tendència sobre del fet enquestat en un moment determinat.

Les Municipals, a tocar,  em sembla que han creat un certa distorsió de tot plegat, tant de les pròpies Municipals com del Procés en general, perquè és cert que els partits estan més per la feina particular que no pas per a la col·lectiva, cosa malauradament massa freqüent. Però tots sabem que les majories necessàries es guanyaran quan Òmnium, ACN, AMI i totes les associacions que hi son afins, i no precisament els partits polítics, tot i que hi col·laboraran perquè si no els haurem de passar per sobre hi ho saben, ens diguin que ha  arribat l’hora de votar. Serà el moment de veure si aquesta enquesta te raó ho ha estat només una hipòtesi de treball.

La ratonera.- Ahir tornant del metge (allò del si no fos...!) en un taxi,  el conductor, un xicot jove, em va dir que estava emprenyat perquè havia sentit per radio que, parlant sobre la final de copa de futbol, en una emissora de radio concreta, que no vaig saber entendre el nom, ens havien tractat de porcs i rates separatistes, tant a  bascs com a catalans. I em va fer escoltar el fragment. Realment espectacular...!!!. Li vaig dir que el que era més important de tot és saber tallar i deixar-los. Que el que havíem de fer era anar de cara al que volem perquè, ens agradi o no, de solucions només en tenim dues: deixar les coses tal com estan o  anar a un trencament (que no una reforma) que ens permeti viure i ser lliures. I que hem de triar. Jo desconeixia l’autor de la famosa i furibunda filípica però a la edició d’avui del diari El Punt Avui, en Xevi Xirgo, ens dona alguna llum: L’autor de la feliç opinió, es diu Armando Robles  i el programa es diu La ratonera. La resta és a la xarxa: el Sr. Armando és, ni més ni menys, el fundador d’un partit feixista anomenat Soluciona[1] i del que un resum de la ideologia fundacional  es pot trobar en la pàg. referenciada. El diari  Alerta Digital és el medi periodístic utilitzat pel Sr. Armando i el seu partit. De La ratonera, desconec si és només un programa de radio o també de TV. Per acabar el tema, només corroborar allò que li vaig dir al taxista: res de nou i nosaltres a la feina.

Però retornant a l’enquesta i al seu resultat, i com si volés confirmar allò  de l’oportunitat i el moment, potser que hi hagi algú o molts que,   la ratjada d’insults escoltats no l’ha deixat indiferent i hagi perdut part o tota d’aquella tebior que semblava manifestar l’enquesta. Potser que ara en aquests moments els resultats foren diferents i més favorables.  Sempre he dit que, des d’allà, ens ajuden molt... tot i que els d’aquí realment no saben aprofitar-ho.

Per cert, si parlem del partit de futbol de la copa, penso que el millor que ens podria passar fora que, arrel dels xiulets, el partit es suspengués. Seria un èxit internacional total.

J.  Vinyeta
17 de Març de 2015




[1] http://www.alertadigital.com/2013/10/26/nace-soluciona-un-movimiento-patriotrico-nucleado-en-torno-al-discurso-ideologico-de-ad/

divendres, de març 13, 2015

289.- Comentaris (Ciu i ERC, ICV, el SUPREM i C’s)

289.-  Comentaris (Ciu i ERC, ICV, el  SUPREM i C’s)

Sembla que les relacions CiU – ERC van millor del que potser ens pensem o ens volen fer creure. Tinc la sensació de que l’estirada d’orelles de l’ANC han servit d’alguna cosa. Es varen aprovar els pressupostos (uns pressupostos minsos, es veritat, condicionats per les també minses finances de la pròpia Generalitat), ens anuncien l’acord entre  ambdós sobre el full de ruta a seguir després del 27 S i tres membres d’ERC entren en l’àrea del Govern en qualitat d’assessors, i gratis...! Suposo que aquest nomenament incomodarà  Duran. I ho dic així, Duran, i no Unió, perquè em sembla que, a pesar de tots els pesars, el partit i el seu líder son dues coses diferents. Hem d’esperar que tot això d’Unió s’aclareixi el proper 14 de Juny, data en que faran el congrés per “autodefinir-se” respecta del procés. Però el que és clar és que en el govern de la Generalitat hi ha membres d’Unió que hem d’entendre que recolzen la decisió governamental, oi? Tot i això, males llengües insisteixen en dir-nos que, precisament, el motiu bàsic de les suposades males relacions entre  CiU  i ERC  és precisament per la presència que si hi interposa del Sr. Duran. Però segur que son males llengües...

ICV va insistint en el tema de l’Eix social. I te raó en fer-ho perquè no és pas que sigui un tema baladí. Sembla evident que ell i el seu partit farien les coses millor. I jo no ho dubto. Però per acabar-me’ls de creure necessito saber quin/s instrument/s pensen fer servir perquè aquest eix social sigui efectiu segons el seu criteri. Personalment opino que els agradi o no, i deixen clar que no els hi agrada, l’instrument bàsic per la conformació d’un eix social potent i amb possibilitats d’èxit, es diu Govern de la Generalitat. I entenc que, fins que les finances d’aquest Govern no vagin per on han d’anar i pugui prendre amb plenitud les decisions econòmiques adients al respecta, no hi ha manera de sortit del cul de sac en que estem fotuts. Per això sorprèn que, sabent el Sr. Herrera que les eines necessàries només son les pròpies d’un Estat, ens vingui amb la idea  encara de l’esperit “federalitzant” i d’esquerres que  per a molts, i molts del seu propi entorn també,  ni tan sols  es creïble. Quines eines son les que pensa fer servir el Sr. Herrera per l’èxit d’aquest eix social del que n’ha fet bandera, seguint el camí actual? De veritat encara pensa que és possible una entesa prèvia amb el Govern Central? És possiblement perquè sap que aquesta entesa amb Madrid és de pocs possibles, que ha deixat una porta oberta de retorn als camins del Procés.

El Suprem ha arxivat la denuncia d’una dona que reclamava el reconeixement de la paternitat del Rei emèrit Joan Carles. Addueix el Tribunal, per arxivar la demanda, les contradiccions en que ha anat entrant la demandant durant les  diferents fases del procés judicial. D’altra banda, impedeix la realització d’una proba d’ADN perquè entén que no és precisament aquest el moment processal per a fer-la. No vull entrar en tecnicismes que desconec. Però em queda el dubte de saber si en comptes de ser Joan Carles el demandat hagués estat una altra persona, aforada o no la demandada,  la prova de l’ADN s’hagués portat a terme.  Si la resposta és afirmativa, resulta  evident que no tots som iguals davant la justícia.

El Sr.  Rivera continua la seva caminada per les espanyes. Tot i les distàncies i les diferències, especialment sociopolítiques d’avui dia amb les d’aquella aventura, no puc d’estar-me’n de pensar en la famosa i desastrosa Operació Reformista del Sr. Roca Junyent i   Garrigues Walker en les eleccions generals de 1986. En aquella operació, tot i que no es diu, hi estava implicat Florentino Pérez, com a secretari general del   Partit  Reformista i em sembla que Cospedal (si la del PP!), també hi corria per allà el mig. J.B. Culla, recordava l’altra dia aquella frase  grafitada pels carrers de Madrid que deia, en referència al Partit d’en Roca; “Son Catalanes. Tú decides”.  De cara a les eleccions que se’ns venen a sobre, el PP especialment està fent campanya en aquell mateix sentit i a Andalusia, el propi subdelegat el Govern de Rajoy, diu textualment en un míting de cara a les properes eleccions autonòmiques:  “a mi no m'agrada gens que a Andalusia s'hi mani des de Catalunya, ni un partit que té un president que es diu Albert”. Ser català i voler manar a les espanyes: oxímoron. Encara que uns bons resultats electorals ho emmascarin i sembli que assenyalen el contrari.

J.  Vinyeta
13 de Març de 2015



dimarts, de març 10, 2015

288.-Vidal, l’Assemblea i Cardús.-

288.-Vidal, l’Assemblea i Cardús.-

A vegades sembla que estem com mig endormiscats, políticament parlant. I això  sol passar quan aquells que ens haurien de mantenir desperts s’entretenen en discursos, atacs i contra atacs, més o menys verbalment dissimulats i fent servir allò tan habitual i perillós del tu més: per tot plegat, ens acaben avorrint.  És aleshores quan  (Déu deu d’existir  i deu de ser bo...)  algun fet  extraordinari o algú que sí que està especialment amatent  ens fa obrir el ulls endormiscats i fa adonar-nos-en de que el nostre avorriment ha estat, senzillament, una mitja becaina que, això sí, ha durat gairebé quatre mesos. Però que, mira per on, ja ha passat.

Dic tot això perquè la decisió del CGPJ que, com ens temíem,  executa  la sanció al Jutge Vidal, simultaniejada amb les sentències del TC sobre el 9N, és la primera de les sacsejades. Des de Madrid, com hem dit sempre, ens ajuden molt i, en moments com aquests, en que des de la caverna especialment s’anunciava una “patètica” desinflada del soufflé sobiranista, resulta que ens posen en guàrdia de nou amb la que, per tot plegat, ha resultat ser una tamborinada pràcticament incommensurable (serà que sense una Catalunya emprenyada no sabrien viure?). La resposta de la societat civil, pel que fa a la sanció al Jutge Vidal,  ha estat pràcticament unànime i, com a conseqüència, ha tornat a posar-se, aquesta societat civil que per molt que vulguin s’avorreix però  no es desinfla, a punt pel que faci falta. 

L’ANC, amb la seva perspectiva de llista civil per a les eleccions del 27 S, ha estat també una sotragada  important, especialment pel sector polític. Sempre he cregut que l’ANC ha de vetllar pel bon fi pel que es va crear i si aquells en els que es va dipositar aquell llegat civil, resultat de la presència ciutadana al carrer en les grans manifestacions que tots recordem, no son capaços de liderar el procés que ells, obertament i sense imposició, varen acceptar, és evident que l’ANC té tot el dret a recuperar allò que condicionalment va deixar en mans de les formacions polítiques, tot i que  tan sols sia perquè  la seva actitud, la dels polítics, com en el cas de la dona del cèsar, no sembla que vagi pel bon camí. Algun efecte haurà tingut tot plegat quan en Junqueras ens anuncia que divendres passat va arribar a un acord amb Mas respecta del full de ruta a seguir amb posterioritat al 27S.

 I si a tot plegat hi sumem el fet de que algú permanentment amatent  com és Salvador Cardús, (ja sabem que és una Patum...) hi ha posat la seva saviesa per a fer-nos-en entenedors del moment actual i de les necessitats que en  aquest moment son imprescindibles, direm que, al menys de  moment, hem reblat el clau per a desvetllar-nos de la mitja endormiscada, tot i que érem amb un ull sempre obert, que semblava que portàvem. Diumenge prop passat dia 8, es va fer a l’Auditori de Girona, un homenatge  al Jutge Vidal sota el lema general de “No hi ha dret”. I tot i que és veritat que no hi ha dret al tracte que ens venen imposant (Xevi Xirgo en va fer un bon resum dels no hi ha dret...), hem de saber que encara anirem a pitjor. I Cardús ens ho fa saber.  Cardús fa un discurs que entenc com a extraordinari[1],  del que en resulta en el meu entendre un autèntic full de ruta per a la ciutadania, tant davant de la duresa de la actuació de l’Administració Central que, com diu Cardús, fins ara ha actuat d’ofici i que quan actuï a la “desesperada” ens caldrà “... tota la maduresa emocional i una gran fe en nosaltres mateixos per no deixar-nos acovardir”,  com  davant del Procés en general que Cardús defineix com un camí de “...de resistència, de tenacitat, de fortalesa...”, tot plegat, gens  fàcil. I acaba el magnífic discurs amb un altra referència a Martin Luther King i Rosa Parks: la unió ens portarà “... allò que mereixem amb tota justícia...” (que ho entengui qui ho hagi d’entendre...).

Dons, apa! Perquè el resum de tot plegat ens ve  dir que, per dur i difícil que sigui , i ho serà,  tot  depèn de nosaltres. Que en siguem dignes i capaços d’arribar a bon port, perquè difícilment tindrem una altra oportunitat!

J.  Vinyeta
10 de Març de 2015



[1] http://www.gxi.cat/09-03-15-salvador-cardus-no-hi-ha-dret

dimarts, de març 03, 2015

287.- Comentaris.-(Estado de la Nación, Sentències, ICV, Wert)

287.- Comentaris.-(Estado de la Nación, Sentències, ICV, Wert)

El Debat de L’Estado de la Nación  va estar allò que  esperàvem que fos: un panegíric permanent de les bondats del PP – Rajoy i de les capacitats demostrades pel Govern Central per portar a tot l’Estat a l’èxit econòmic aclaparador de resolució de la crisi al que hem arribat, casualment, en any electoral. Llàstima que les dades reals diguin el contrari però, ja se sap, els altres, els que no som del Govern central (i si a més som catalans i sobiranistes, encara pitjor), no hi entenem res de res. Niño Becerra, ahir, al programa de 8TV, va anar desmuntant, un per un, tots aquells arguments dels que feia gala el Sr. Rajoy en la seva llarga dissertació. I el Sr. Niño Becerra tindrà defectes, com tothom, però hem de convenir que, fins  avui al menys i malauradament, les ha encertades totes.

De les rèpliques i dúpliques durant el debat amb quedo amb allò de patètic. I dins d’aquest concepte, en la seva primera accepció[1]: Que resulta ridícul i grotesc. Però corregeixo la major i  dedico al Sr. Rajoy l’adjectiu donat que ens pren per ser de poques llums i perquè el que  resulta realment grotesc és, precisament, la seva perspectiva de present i futur d’un Estat que s’aguanta penjat per fils i amb uns índex d’atur i pobresa que fan feredat.

Les Sentències del TC carregant-se la Llei de Consultes i el Decret  de convocatòria del 9N, no han esta res de nou. A ressaltar que les sentències, com ens ve passant des de fa dies, han estat preses per unanimitat. Sort que hi ha un anomenat sector progressista dins del Tribunal (entre els que s’hi troben els dos catalans Xiol i Roca)...! De totes maneres, que tan les sentències com el càstig imposat al Jutge Vidal surtin durant el debat que comentava en el paràgraf anterior, no deixa de ser una estranya casualitat: sabudes les sentències, els diputats del PP presents a l’hemicicle varen aplaudir de la satisfacció que els hi produïen les decisions judicials.

ICV no descarta sumar-se al Procés si es demostra que l’entesa amb l’Estat és impossible. El Sr. Herrera sabrà el que vol. Però Ubasart, la líder de Podemos aquí a casa nostra, ja li ha fet arribar al Sr. Herrera que el seu grup vol presentar-se en solitari a les eleccions del 27S. No sé que serà més important per a ell: si descobrir que l’entesa amb l’Estat és impossible, cosa que ja sabem i de llarg els independentistes, o descobrir que a les eleccions del 27S haurà d’anar-hi en solitari (si Podemos no canvia d’opinió) i amb una sagnia constant de fidels (per començar Raúl  Romeva i Teresa Mena) que agreujarà la seva debilitat política. Sant Pau  va caure del cavall, però la caiguda del Sr. Herrera pot ser des de major alçada i, en comptes de veure la llum, ens pot quedar estabornit o, el que li pot ser pitjor: restar en estat de coma... polític

Wert obra les portes a la Conferència Episcopal i l’assignatura de religió, pel què vinc llegint,  es converteix en una espècie de catequesi dins de les escoles, ja a primària. Donini en el seu  llibre Historia de les religions[2] diu, entre moltes altres coses,  allò de que les classes dominats (ara en diríem la Casta, perquè està més de moda) “sólo piden a la religión la defensa de sus intereses...” (interessos de la casta, evidentment. Tot plegat, poca cosa, oi?). Tots sabem que la Conferéncia Episcopal Española forma part, des de sempre, d’aquesta classe dominant. I una forma de garantir interessos és participant, precisament,  en la defensa d’aquets interessos particulars i ensems oligàrquics. Ja sé que només d’anomenar Donini als bisbes els hi caurà el solideu perquè se’ls hi posaran es pels de punta. I  no és que jo sigui de la corda del marxista italià, però és de convenir que casualment (o pot ser no tant) l’aliança d’interessos de l’oligarquia, sembla que hagi de passar per l’adoctrinament dels nanos de les escoles. En  Franco ja ho feia així. I d’aquella època en diem dictadura...


J.  Vinyeta
3 de Març de 2015

P.S.: El Sr. Rivera se’n va a fer les espanyes, allà on ja hi ha aquell refrany que diu “Fué a por lana y volvió trasquilado...”  Ell sabrà.





[1] Diccionari manual de la llengua catalana Vox © Larousse Editorial, S.L. 2007.
[2] Historia de las religiones.-  Editorial Futuro S.R.L.  1961.-  Ambrogio Donini, comunista irredempt, va ser catedràtic de la Història de les Religions  a Bari del 1960 fins al 1971 (prèviament ho havia estat també durant època feixista 1926 – 1928 catedràtic del mateix a Roma)

dijous, de febrer 26, 2015

286.- Benaurats


286.-  Benaurats.- 

Expliquen els Evangelis  que, assegut al cim d’un un turonet, Jesus de Natzaret es  va dirigir als seus seguidors i els hi  parlar  de coses concretes que son, malgrat tot,  tremendament genèriques i que el conjunt  s‘ha definit com el Sermó de les Benaurances. El sermó des del punt de vista teòric inclús per els  més escèptics, resumeix el que hauria d’estar considerada com la base de la doctrina  social de l’Església  catòlica. Entre aquestes, que si no recordo malament son vuit, n’hi ha una que diu (sempre segons l’Evangeli de Mateu):  “Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne dels Cels”.

Ve tot  plegat el cas a  fer referència a la famosa Comissió parlamentària sobre el Frau, Pujol  i alguna cosa més que en presideix el SR. David Fernàndez. Ha resultat penós, molt penós, veure com els que havien de preguntar no sabien  que  preguntar, amb una nul·la preparació sobre el tema a investigar i deixant, perquè no en sabien més, que l’interrogat portés la iniciativa. I el més greu de tot plegat està en que, no fa gaires anys  (em sembla recordar que va ser durant e mes d’Agost del 2007), ja havia passat exactament el mateix en les compareixences dels delegats d’Endesa i de Red Eléctrica  (recordo concretament les del Sr. Pizarro, aleshores president d’Endesa i del Sr. Atienza, que ho era de Red Eléctrica) en motiu de les famoses apagades que va patir Barcelona durant el mes de Juliol anterior. Tècnics en la matèria, companys de feina,   se’n feien creus del desconeixement real del problema i de les possibles causes del mateix que palesaven els  diputats que preguntaven sense haver preparat  res al respecta i, en conseqüència i com es diu familiarment, fotent pals de cec intentant encertar a l’olla penjada...

Queda clar que, per tots aquests membres de la comissió, parlamentaris situats en al pròpia Comissió per aclarir el que faci falta, son incapaços de donar pas i protagonisme a gent, a professionals  que hi entenguin perquè, de fer-ho, perdrien pistonada mediàtica; un ego malaltís els impedeix donar pas a professionals o tècnics en el ram corresponent que, en la pitjor de les circumstàncies i per professionalitat, s’haurien preparat el temari corresponent, podrien esbrinar sobre la veritat que es recerca i podrien donar respostes a determinats intents o actituds, per part del compareixent, de desviar la atenció. 
  
Queda clar que, per a tots aquests, la dignitat del Parlament, la pròpia com a diputats i la del País a que representen, se’ls en fot. La pròpia ignorància els fa feliços perquè, com deia Leopardi (ja sé que Leopardi és un pessimista empedreït...), la felicitat està precisament en ignorar la veritat. I ignorar la veritat, especialment sobre les pròpies capacitats, perquè buscar-la aquesta veritat sempre representa  un esforç i sabedors de que  trobar-la pot ser massa dolorós (i no perquè per sé la veritat sigui dolenta sinó que, com és sabut, un cop trobada no té remei), només dona com a resultat una pobresa d’esperit desgraciada i ensems perillosa pel deteriorament que fa a un dels pilars de la convivència.

I ara, quan hem arribat a aquest punt és quan la famosa benaurança, aquella que diu allò de “Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel”, és de plena aplicació  a tots aquests dels que vinc parlant. Perquè, el Regne del Cel, no és res més que la sublim esperança de qualsevol religió. I és més que evident que la política, per a tots aquests, no ho és res més que una religió. El dubte que em queda  és el de pensar que el seu regne és més terrenal del que jo pugui imaginar i que, aquests dels que parlo, ja s’hi sentin ara immersos en ell. Si fos això últim, el nostre petit regne íntim i personal, el dels que pensem que és precisament en aquest món on pot haver-hi algun reialme, aquest petit regne íntim i personal repeteixo, realment perilla.



J.  Vinyeta

26 de Febrer de 2015

dimecres, de febrer 18, 2015

285.- Imputacions a Andalusia

285.- Imputacions a Andalusia.-

Finalment el Suprem ha citat a declarar a Chaves i Griñan com a imputats pels casos dels ERO andalusos. No sé si la imputació ho és també pels famosos cursos de formació. La jutgessa Alaya s’ha fet famosa per la instrucció del cas de la Conselleria de Treball de la Junta andalusa i  ha hagut de remetre la causa al Suprem per la condició d’aforats d’alguns del implicats, tal com ha estat el cas dels expresidents. Fins aquí la crònica judicial.

Però el cert està en que el secretari general del PSOE, Sr. Sánchez es troba ara en un embolic que, vist des de fora, sembla complicat de resoldre. Tot el desori s’inicia amb la defenestració de Tomás Gómez per suposades irregularitats en la construcció del famós tramvia de Parla. El Sr. Sánchez vol deixar clar que vol ser martell de corruptes dins del seu partit  i pel que sembla i fins avui sense càrrecs, actua amb la seva autoritat sobre de Tomás Gómez. Sap el Sr. Sánchez que la Federació Socialista Madrilenya, aquella que, pel que s’explica,  ja en Tarradellas va definir com a un vesper, no és imprescindible per assegurar el seu hipotètic triomf en les generals de finals d’any (com sap també que de poc li serveix avui dia i pel mateix fi la fidelitat del PSC). I potser que és per això, per aquesta manca o poca necessitat dels madrilenys afins, que s’hi veu en pit d’enfrontar-s’hi. Deixa clar que vol actuar amb fermesa.

Però, vet aquí, que allò sembla que ha passat a Andalusia amb els ERO, entra en escena i el Suprem imputa a Chaves i Griñan expresidents de la Junta i, d’alguna manera, patums del socialisme (tot i que havien demanat per escrit comparèixer davant del Tribunal, ara hauran de fer-ho com a imputats i no en compareixença voluntària tot  i  que així, voluntària, volen que sigui presentada la cita del Suprem a la opinió general del país). El problema no és tant que siguin personatges de relleu dins del socialisme, si no que ho son de relleu en el socialisme andalús. Perquè enfrontar-s’hi i actuar amb la mateixa suposada “naturalitat” amb que es va actuar a Madrid pressuposa un enfrontament directa amb la que és, sens dubta, la federació de PSOE més important, i de llarg, de tot el país i, per tant, d’imprescindible col·laboració, si és que el Sr. Sánchez guanya en les primàries, per arribar fins La Moncloa.

La pregunta del milió és la de si el Sr. Sánchez serà capaç de l’enfrontament amb Susana Diaz expulsant, tal com va fer amb Gómez que no té  cap imputació, a Griñan, Chaves i altres que, en el millor dels casos, estan ja  jurídicament imputats en un cas concret de suposada corrupció. Dic d’enfrontament amb Susana Diaz perquè ens sembla entendre que  realment   és qui porta les regnes del partit. I si no porta les regnes és ben clar per a tots, inclosos socialistes, que és la figura de més pes en aquests moments en el partit i molt especialment,  com ja he mencionat, en la poderosa federació andalusa, poder que no és d’ara ni en el cas  exclusiu de Susana: si no erro, em sembla que des de la creació de les autonomies, el PSOE ha presidit sempre la Junta. Que farà Sánchez? Dons haurem d’esperar. Però, faci el que faci, ha de saber que s’hi juga molt fent el que vulgui o pugui fer.

I ara constatar un fet. S’ha imputat a dos expresidents autonòmics socialistes, es descobreix, pràcticament de forma simultània,  una altra suposada corrupció en els famosos cursos de formació en la mateixa comunitat i, per part dels que hi entenen i han fet números, sembla que els dos suposats fraus (ERO i cursos) poden superar els 12.000 milions d’€s  i el país resta quasi indiferent. Això si, la resta de l’Estat està esverat en la suposada corrupció catalana, de la que se’n parla cada dia i en tots els estadis, amb un expresident que, realment i per pròpia confessió  ens ha resultat com a mínim defraudador, però que no està imputat i, en qualsevol cas, per unes quanties monetàries que, davant del suposat frau andalús, semblen un joc de nines. Per què? Per què es pot demonitzar Catalunya i, en cap cas es pot fer el mateix d’Andalusia? Per què Puigcercós, Duran i, fins i tot, Rivera han de demanar excuses després de determinats comentaris sobre Andalusia que han estat considerats ofensius i als  catalans se’ns pot dir tot i de tot, amb la pràctica aquiescència general? Realment, ens voldran fer creure que no és evident la politització de tot el que fa referència a Catalunya i en tots els seus aspectes, de forma perseverant, en massa casos de forma intencionada i sempre amb objectius calculats? Hi ha respostes a tot plegat?


J.  Vinyeta
18 de Febrer de 2015

dimarts, de febrer 17, 2015

284. Comentaris (Junqueras, Jutge Vidal, Ubasart)

284.  Comentaris (Junqueras, Jutge Vidal, Ubasart)

El Sr. Junqueras va tenir el valor, tot ha de dir-se, d’anar a Tele5 dissabte passat. Com no podia ser d’una altra manera, el debat va estar centrat en Catalunya i el Procés. I com no podia ser tampoc d’altra manera, fet sense la més mínima intel·ligència periodística en el moment de preguntar per banda dels  responsables del debat, sense arguments i clarament desbordats pel d'ERC en els temes econòmics. Res de nou en tot plegat, llevat d’una insinuació que el propi Junqueras va definir com amenaça. Una de les periodistes, habitual  de les tertúlies de la caverna, va comentar el fet de que algunes secessions s’han fet amb sang i va fer referències concretes al cas de Iugoslàvia. La resposta de Junqueras, suposo que pensant precisament en aquella situació, va ser aquella de que no amenacés.  Entenc que aquella periodista no va entendre la resposta, però els d’aquí em sembla que sí la vàrem entendre perquè, en el cas de que la secessió  fos sagnant (tot i que jo   ho crec impossible) con va ser la de Iugoslàvia, els d’aquí tenim clar qui actuaria tal com va actuar Sèrbia en aquells moments. I sembla que els d’allà, també. Jo recordava, a més en aquest tema, la resposta de Sala i Martín a Barroso en un debat a Davos l’any passat[1].

El  Jutge Vidal està a les portes, pel que sembla, de la fi de la seva carrera judicial. S’explica que quan Hitler anava perdent la guerra, ja pel primer semestre de 1945, anava afusellant generals i oficials d’alta graduació que considerava traïdors, pensant que d’aquesta forma adobaria als que ja estaven convençuts de que la guerra era perduda. Aleshores també s’explica que un diplomàtic suec coneixedor dels fets va comentar allò de que molt malament havien d’anar les coses per l’Alemanya del moment quan Alemanya – Hitler afusellava als seus generals. Aprofito la dramàtica anècdota per a fer un paral·lelisme entre aquesta eliminació que portava a terme Hitler i, salvant evidentment les distàncies, la purga que porta a terme el poder judicial amb els seus membres.  Garzón i Elpidio ja ha estan represaliats. Ruz serà apartat del cas Gürtel i veurem com finalitza el cas Vidal. Parafrasejant aquell diplomàtic suec, diria que alguna cosa no deu d’anar bé en el sistema judicial espanyol quan els seus jutges son posats a la  picota. El Ministre de Interior va ser entrevistat per J. Évole Diumenge nit. Les respostes del Ministre, nervioses, varen sembrar molts i perillosos dubtes. Però va estar explícit amb el tema Vidal: el Ministre no voldria ser jutjat per un jutge que considera no imparcial. Diu el Ministre que el Sr. Vidal va jurar defensar la Constitució... Per tant, seria molt bo comprovar si entre les sentències que el jutge Vidal hagi dictat hi ha alguna de sentència que no compleixi amb aquell jurament i deixi clara la seva parcialitat. Si els compliments han estat palmaris en tot cas, de què té por el Ministre? O serà que hi ha altres raons que no s’atreveix a confessar? Tant de bo els meus mals auguris no arriben a complir-se!

Podemos ja te líder a Catalunya: Gemma Ubasart.  Llicenciada en Polítiques, com el seus caps de files, però que, al menys aparentment, ja  ha fet ressonar la primera diferència entre ella i els seus a la resta de l’Estat, donat que Gemma parla del dret a decidir de Catalunya sense concretar una prèvia reforma constitucional. No és la primera diferència  que sembla aparèixer dintre del nou i jove partit i, potser per la lenta però evident modificació del discurs del propi Pablo Iglésias o per altres raons que se’ns escapen, hi ha grups interns (a Aragó, a Madrid, inclús a Catalunya),  que s’han manifestat  en contra de la cúpula i en el cas concret d’Aragó ha guanyat el lideratge la oposició a Iglésias: els interessos dels grups, dels que podríem anomenar eufemísticament, els lobbys interns, ja comencen a posicionar-se, cosa que permet un partit assembleari. Tots plegats, novells en aquests afers, sense la més mínima experiència en la governança i poder, per tant només amb els coneixements teòrics universitaris, pateixen d'un real handicap. Ja s'ho faran. Però quan qualsevol escriu el seu currículum i busca feina, és evident que la experiència és un punt que en cap cas deixarà en blanc. I en massa ocasions un currículum que no exposa experiència concreta, és llençat directament a la brossa. Decidiran i, pel que respecta a Catalunya, Ubasart, si és que és nominada a la Presidència de la Generalitat (si no, també el/la que ho sigui), haurà de fer-ho molt abans del 27 de setembre. I amb claredat. Finalment recordar aquell article de Manuel Delgado al VilaWeb[2] que, d’alguna manera, advertia del perill del lerrouxisme d’esquerres que, per tot plegat, pot implantar-se aquí a casa nostra, per la qual cosa cal estar-hi amatents.

J.  Vinyeta
16 de febrer de 2015




[1] http://salaimartin.com/mass-media/radio/1126.html
[2] http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206798/perill-lerrouxisme-antisistema.html

dijous, de febrer 12, 2015

283.- Comentaris (PSOE, IU-ICV, Comissió Parlamentària).-

283.- Comentaris  (PSOE, IU-ICV, Comissió Parlamentària).-


PSOE.-Ja fa dies que les aigües baixen revoltades. Les eleccions municipals i autonòmiques andaluses estan a tocar i tots volen sortir a la foto. El Sr. Sánchez, en una actuació que jo no sé si el fa gran  o, al contrari, l’empetiteix, ha decidit defenestrar a la federació madrilenya del PSOE i, a hores d’ara, deixa el partit sense candidatura a l’autonomia de Madrid. Ell sabrà perquè ho ha fet (suposades irregularitats de Tomàs Gómez quan era alcalde de Parla?) però el cas és que ha sonat tot plegat com si el Secretari general volgués donar un cop de puny sobre la taula i  assenyalar així la seva autoritat. Només el Sr. Iceta sembla recolzar-lo, però si en un moment donat el PSC era fonamental, pels seus vots, per  donar la victòria electoral del PSOE, ara els vots i el poder s’ha desplaçat a Andalusia.  Tot i que sigui incoherent, des de fora del partit es veu com a molt probable que Susana Diaz deixi la Junta d’Andalusia poc després de guanyar la Presidència de la Junta i es presenti a les Primàries del PSOE de cara a ser candidata del PSOE a les General d’Espanya. I després dels fets de Madrid haurem de veure si el Sr. Sánchez té  els recolzaments necessaris o Susana arrasa... Hi ha politòlegs que asseguren que la defenestració de Tomás Gómez és l’inici de l’autodestrucció del PSOE...

Però seguint el full de ruta habitual, i suposat que l’actual secretari general controli la maquinària del partit a través de la coordinadora que presidirà Rafael Simancas (la pregunta real és si això és suposar molt o no, donat que  sembla que l’ombra de Madina, l’antic opositor al secretariat, és també molt allargada i ves a saber si ho és  pel sol de   Susana...), el Sr. Sánchez pot ser nominat guanyador de les primàries. Si és així, no se jo si Pedro Sánchez té l‘empenta, determinació i qualitat suficients per aspirar a la Presidència del Govern Central. En qualsevol cas, personalment em sembla que no, que no te les qualitats necessàries i em sembla que aquesta manca queda patent amb la signatura del suposat Pacte antiterrorista jihadista que, com mantenen els que hi entenen, vulneren greus principis democràtics basics i fonamentals, pacte que només firmaria el PSOE si no hi hagués el convenciment de traure’n profit suculent. Però potser serà que, sabent-se perdedor, aquesta era la millor forma de deixar-li clar a Partit Popular que, arribat el moment i donada l’empenta de Podemos, puguin pactar  un Govern PP - PSOE amb majoria suficient. Personalment és el que em sembla que vindrà. De totes maneres, ja s’ho faran!

IU - ICV.-  Poques coses a dir. Aquesta esquerra d’antecedents stalinistes, s’està desfent om un turronet de sucre en un cafè. Només cal veure les aficions del nostre ben volgut Sr. Herrera, desmarcant-se de tot allò que li sembla poc esquerranós i anteposa qualsevol cosa a la llibertat perquè, així ens ho fa entendre,  la llibertat segons ells ha d’estar sempre adjectivada (l’adjectiu li posen en funció del moment que toca dins del discurs...). Se saben perduts i l’única opció que els hi queda de bufar cullera, és la d’ajuntar-se al carro guanyador de les esquerres que sembla que condueix el Sr. Iglésias. Dubto de que tot i aquest acostament  sobrevisquin.

MAS, una vegada més, ha demostrat el seu patrimoni polític en la famosa Comissió d’investigació sobre el Cas Pujol. La primera anècdota se situa en la aparició dels secretaris dels partits substituint als portantveus habituals. Quan les aparicions d’aquests senyors (i senyora) ho és perquè les TVs donaran cert aire de plató televisiu a la sessió parlamentària, hi ha quelcom que put en tot plegat. A més, com que el procés en general de les investigacions han estat realitzades pels seus companys subordinats, hi van generalment sense la més mínima preparació, només a “xuclar càmeres de TV”. El resultat no pot ser un altra: l’interpel·lat, en aquest cas, que sí que sap a on va, hi va preparat i, a més, com que té molta més talla política i dialèctica,  acaba deixant en evidència la qualitat dels membres de la comissió.

La Sra. Camacho va estar, tal com està actualment, pendent del platós de les TVs estatals. Els volia donar uns titulars que allà potser sí que tindrien ressò. Però aquí sabem que té coses que amagar  a partir del moment en que es nega a comparèixer en una altra comissió sobre un afer seu,  i evita fins on pot a Madrid la creació d’una d’aquestes comissions en la que hauria d’aparèixer el seu cap de files (Rajoy) per investigar el munt de corrupció que ofega al seu partit. En aquestes condicions li hagués convingut més no anar-hi, a la Comissió. El lapsus anomenant Pujol a Mas, que en determinats llocs va ser qualificat de intencionat i humorístic, demostra la traïció d’un inconscient subordinat. El Sr. Rivera, suposo que assabentat de com  li van les enquestes a Catalunya al PP, va  decidir endolcir el seu to, normalment també agre, va fer les seves intervencions en català i no les va convertir en mítings electorals per a tot l’Estat que és la cosa que sol fer sempre que en té ocasió.

Mas en surt clarament guanyador. I els altres han d’anar a escola a aprendre allò que els hi fa molta falta: qualitat política. Però, ja se sap, això ho ensenya la maduresa humana que genera maduresa política. Si segueixen pel camí pel que van anant, aquests opositors acabaran sense saber on anar  a  parar...

J.  Vinyeta.-
12 de Febrer de 2015



dimarts, de febrer 03, 2015

282.- Comentaris (Dels esborranys i del Procés).-

282.-  Comentaris  (Dels esborranys i del Procés).-

Ja tenim esborranys de Constitució. Oficialment  hi ha tres esborranys que, tot i que jo només he mig llegit un (la del Jutge Vidal i els seus companys d’equip), em sembla bé que hi siguin, per allò de la pluralitat del País  i   perquè aquells que sembren la por de forma sistemàtica perquè no tenen altres arguments (com Margallo ahir a 8TV, tot i que no havia sentit parlar a Ana Botín dient que volia créixer especialment a Catalunya...),  vagin veient que va de debò. És especialment agradable pensar que el nostre futur està a les nostres mans i que els Ponents que en el seu moment hauran de redactar aquesta nova Constitució, durant  el procés constituent que s’obre el 28 S, i que es tanca amb el Referèndum que ratificarà aquesta Nova Constitució (suposo que tots tenim clar que així ha de ser), puguin, aquests Ponents,  treballar i redactar el Document sense una pistola al clatell.

D’altra banda, fer públics els esborranys és bo en el sentit de que permet a la ciutadania participar afegint esmenes que posteriorment seran o no acceptades i incloses o no en la redacció final, però que en qualsevol cas assenyalaran el pols del País. Té, en el meu entendre, el greu problema de que tots voldríem que la Constitució quedés entesa i redactada segons la nostra opinió i entendre particular. És a dir, hi ha el perill de voler fer una Constitució amb set milions i mig d’articles amb l’agravant de l’exposició pública de les “savieses constitucionals” de tots  de cada un de nosaltres que, ens agradi o no, no representem a ningú que no siguem nosaltres mateixos, i sense els mínims coneixements jurídics  necessaris. Triem votant, deixem que treballin però, això sí, estem amatents quan toqui. De moment, que els arbres no ens amaguin el bosc  no fos cas  que, com diu V. Sanchís, acabem sent molt més constitucionalistes que  independentistes.

És evident que la pluralitat del nostra País fa complexa la redacció d’un text que creï satisfaccions generals tant amplies com ideologies representatives existeixen. Sempre ha d’haver-hi negociació entre parts però, malauradament tenim massa exemples en els últims dies, tot fa preveure una conflictivitat més partidista, posat l’ull en les eleccions que vinguin darrera, que  no pas “filosòfica” o de continguts, en una situació similar a la que estem vivint ara en la carrera de cara el 27 S.

Respecta de la situació actual, especialment en el que fa referència a la “situació” del que hem denominat  Procés, son evidents els xocs entra Mas i Junqueras. I, personalment, em  sembla que el Sr. Junqueras està fent els possibles per perdre les eleccions, si no les Municipals qüestió sempre difícil d’avaluar, si que sembla voler perdre les que podríem definir com a plebiscitàries. Ja fa temps que dura, però ERC, per acció i omissió està jugant el joc més perillós de tots en el moment que toca viure als partits politics aquí en el nostre País: està anteposant els interessos del seu, de partit, als interessos Nacionals. Ja sé que el denominador comú dels partits  (revestits amb caràtules més o menys socials i independentment de la transversalitat amb que pretenen actuar) és el d’assegurar-se el triomf (en tots els aspectes) i en conseqüència així actuen. Però en el cas d’ERC em sembla, al menys des del punt de vista personal, clarament descarat. Un partit que havia estat referència per a molts dels que hem aspirat a un Estat independent, resulta que ara, quan arriba l’hora i sembla que ho tenim a tocar, té altres aspiracions que no son aquelles que ens feien seguir-lo inclús en els pitjors moments de la seva història actual; és, com diu un bon amic meu, com si volguessin  fer una revolució dins de la revolució general en la que com a País estem immergits  mirant, a més,  cap una altra banda.

Per això, sense voler fer un panegíric que tampoc correspondria enterament a la realitat és cert,  és també cert que hi ha qui anteposa els interessos Nacionals als interessos de partit. I d’això resulta que, en les enquestes, ERC va clarament a la baixa mentre Mas (tampoc m’atreveixo a dir CiU, tot i que és qui arrossega al partit) va  a l’alça. A banda dels resultats electorals que no prometen gaire, ERC no sembla massa conscient de que, si continua amb el mateix tarannà, la societat civil li passarà per sobre i, donat que el Sr. Junqueras és catòlic practicant, li serà aplicable aquell passatge evangèlic dels plors i cruixir de dents,  però serà aquí a la terra i a les portes de l’infern polític.

El més fotut de tot és que Junqueras, jugant a perdre, juga també amb el futur del País i de la seva ciutadania. I si jugant acaba perdent la partida, ni nosaltres ni la Història el perdonarem.

J.  Vinyeta

3 de Febrer de 2015

dimecres, de gener 28, 2015

281.- Show Pujol.-

281.-  Show Pujol.-

Ahir va haver-hi la compareixença de expresident Pujol, la seva dona i alguns dels seu fills davant del jutge d’instrucció. I ràpidament la caverna ens ha sortit amb allò que pretenen demostrar: sobiranisme i corrupció son la mateixa cosa. A tal fi, en la ciutat de la justícia es munta un show que no sabem qui l’organitza però pel  que es dedueix per determinades piulades,  hi estaven ficats funcionaris del departament de justícia.  L’ex-amant de Pujol Ferrusola era allà i hi havia també  l’advocat de Manos Limpias que, què jo sàpiga, no està personat en el procés. En fi tot plegat un show amb la idea ja comentada de que quedi clar que el sobiranisme és sinònim de corrupció o, encara millor, que la corrupció és la base i sosteniment del sobiranisme. Tot plegat només sembla tenir com a finalitat debilitar el procés. S'obliden, i suposo que voluntàriament, de dir que Pujol, de sobiranista en té molt poca cosa.

Nomes vull fer algunes  consideracions al respecta:

-- El problema Pujol, i se’l pot  anomenar així,  no és el que des de Madrid volen fer creure, especialment a la resta de l’Estat, i que no és altra  que Pujol és el símbol clar d’una Catalunya corrupta i que  aquest corrupció és de tal volum que, de no ser pels calés que ens fan arribar a través del FLA, estaríem en una fallida espectacular. No és així. El problema Pujol no és altra cosa que el que es crea quan un home que ha estat la Patum política del País (i que l’entenc encara de gran talla política), ens resulta, segons la seva declaració i fins a la fi de l’acció judicial en marxa, un defraudador a Hisenda. Que això ha fet molt de mal al País? És una realitat. Però el mal que ens hagi pogut fer a la butxaca no és ni tant sols comparable al mal moral que ens ha fet.

-- Sense voler traure un bri a la importància  i gravetat dels fets ni defensar posicions que son clarament indefensables arrel de la pròpia declaració de l’expresident, barrejar Pujol i Família Pujol és una mostra  d’interès mediàtic, de posar el totum revolutum que en resulta als peus dels cavalls i, novament, desacreditar Catalunya en un cas en que, a pesar de tot, la justícia Andorrana[1] dona per fals (el defineix textualment com a un  fotomuntatge) l’informe presentat per la Intel·ligència Espanyola respecta dels comptes de Marta Ferrusola i els seu fills.

-- És evident que especialment l’auto acusació de l’expresident fa trontollar moltes coses. Un home que constantment ha estat parlant de valors, ens ha resultat un defraudador. Queda per demostrar si el capital que resulta de la deixa del seu pare és tal cosa o és el resultat realment d’un  3% que pugui haver estat voleiant per Andorra. Però això està per demostrar.

-- Si bé políticament el cas ha començat a fer estralls (diria que la compareixença de Mas en la Comissió en marxa oberta al Parlament i forçada per ERC  podria respondre a aquesta  trencadissa) tinc el convenciment de que influirà poc en tot el procés sobiranista. I ho dic perquè em sembla entendre que tots el que volem un Estat Propi, volem que aquest Nou Estat sigui just i net, molt net. Aquesta netedat no pot deixar cap recó sense escorcollar i netejar.  És per això que per molt que ens dolgui, i ens dol, el tema Pujol ha de quedar tancat per poder entrar en la nova etapa sense cap motxilla penjada a l’esquena  que podes enterbolir-la en qualsevol moment. I em sembla  ben  clar que els que som d’aquesta corda ho volem així.

-- Finalment assenyalar que cada vegada que des de Madrid es  posa en marxa una o altra qüestió que afecti al País, o s’equivoca (casos com Trias recentment o Mas en les passades eleccions) o ho fa en un moment que entén com a clau per actuar.  Queden vuit mesos per arribar al 27 S i de coses en veurem amb la finalitat de fer-nos desdir del  nostre objectiu. Això no serà si es continua empenyent els nostres polítics perquè ens portin a bon fi.  I si surt un cigró negre, que siguem capaços de traure’l de l’olla ben aviat i, si ens és possible, ni posar-lo dins de l’olla, però en qualsevol cas llençar-lo a la brossa  sense por, perquè els volem nets a tots aquests.

Una vegada més a aquests que ens volen donar lliçons els  hi hem donat una de ben bona: mentre Mas, sigui per la raó que sigui, compareixerà davant de la Comissió oberta al Parlament, el PP al Parlament espanyol, veta la compareixença de Rajoy pel tema Bárcenas.  Sort que ells son els bons...!

J.  Vinyeta
28 de Gener de 2015




[1] http://www.elsingular.cat/cat/notices/2015/01/l_informe_del_cni_sobre_el_cas_pujol_es_fals_segons_el_diari_d_andorra_105704.php

dimarts, de gener 27, 2015

280.- Comentaris (Syriza, Convenció del PP).-

280.-  Comentaris  (Syriza, Convenció del PP).-

Syriza ha guanyat les eleccions gregues. No ha estat una sorpresa perquè  l’únic dubte estava en saber si arribaria a la majoria absoluta o no. S’ha quedat a dos ascons d’aquesta majoria.  La sorpresa ha saltat quan el Sr. Tsipras ha pactat amb els anomenats Grecs Independents la formació  del Govern. Aquests Grecs Independents, de marcada tendència  nacionalista, tenen una ideologia político-social que, per una banda, respon la ideologia de l’extrema dreta respecta de la immigració, xenòfobs i  una marcada oposició als moviments alternatius com potser el moviment okupa per exemple. És a dir, en aquest aspecte, estan a les antípodes de la pròpia Syriza. Però, per l’altra banda, s’hi alineen, en el tema antieuropeu. Ara serà  de bon veure com Herrera, per exemple, o Iglèsias o Oliveres justifiquen aquest pacte quasi antinatural d’aquells que tant admiren  amb aquests altres d’actituds que tant detesten. Veurem que n’opinen d’aquesta abraçada...

No és moment de profetitzar sobre de l’actuació  de Tsipras en guanyar les eleccions, tot i que ha creat  grans expectatives a la ciutadania grega, i les respostes que pugui donar Europa al respecta. Però el que sí sembla cert és que  Europa té una pedra a la sabata: allò que en dèiem 15 M, que  semblava mort, reneix en el moment que te lideratge i resulta que, a més, ara ja en té un de líder que és clar  guanyador en unes eleccions democràtiques i  reneix amb força a Grècia. El 2015 és un any amb eleccions a Anglaterra (amb un UKIP reforçat,  amb l’euroescepticisme per bandera), a Portugal, França (tot i que en aquest cas  és precisament l’extrema dreta amb Marie Le Pen la que sembla amb més possibilitats d’obtenir bon resultat electoral) a Polònia i a  Espanya. S’apropen les eleccions i els 15 M respectius, reforçats per la victòria de Syriza, que en el fons son la veu popular i la dels més aporrinats per aquesta barbaritat que ha estat la imposició  a ultrança de l’ètica protestant,   amb clars beneficis només per a uns de concrets que son pocs, tots aquests repeteixo mal tractats voldran tenir el seu lloc, vot  i veu en les actuacions polítiques futures. Dit de forma suau:  han començat a dir que ja en tenen prou...

El PP ha celebrat un una convenció a Madrid en la que, la sessió inaugural, va ser  donada pel  Sr.  Aznar. Amb el to tremendista i apocalíptic de sempre, es va dedicar a dir-los als seus que no ho fan bé i, sense dir-ho directament, que el Se. Rajoy,  no se’n sap sortir. Ell, que sempre ha mantingut un to prepotent (només cal recordar la famosa foto en la reunió de les Açores), és el que sap fer bé les coses i insisteix en que, en cap cas, no es poden acceptar xantatges dels nacionalistes (catalans, of course!) i que aquests no poden quedar impunes (Déu meu...!). Se li nota al Sr. Aznar aquesta necessitat de tornar al poder efectiu, però em sembla que el propi partit s’estima més que es quedi a l’ombra. Mentre, en Rajoy, en el discurs de cloenda, la paraula que més utilitza és  es podemos i les millors paraules son per a desprestigiar i  criticar les eleccions catalanes del 27 de Setembre. De fet, res de nou. Però penso que és una convenció, amb en tot el seu contingut, dirigida a la resta del Estat on, no hem d’oblidar-ho, en general fa forat i, en conseqüència, genera vots favorables.

El propi PP ha anunciat la realització d’una nova convenció a Barcelona pel cap de setmana proper. Em sembla que li seria més pràctic al S. Rajoy i als que l’acompanyin no perdre el temps en discursos i fer un recorregut, ja no dic  per Catalunya però que el fes, al menys, per Barcelona ciutat i, com aquell que vol investigar, fes un recompte estadístic de les banderes – senyeres – estelades que hi trobi i vegi. Seria  una manera pràctica de descobrir allò que desconeix. Aprendria al menys una cosa: que la voluntat del País no és tan silenciosa com ell pensa o li fan pesar i creure. Però  ja sé que el meu consell és inútil.



J. Vinyeta
26 de Gener de 2015



dimarts, de gener 20, 2015

279.- Forats Negres

279.-  Forats  Negres

El canal 33 ens va emetre abans ahir el reportatge Ciutat Morta. No cal parlar del seu contingut perquè entenc que és conegut per tots. La moguda a les xarxes anunciant le projecció del documental, va ser espectacular. Els resultats: trending topic  a les xarxes i màxima audiència del Canal 33. El mateix va passar amb el fragment que un Jutge va tenir a bé suprimir, però finalitzada l’emissió, varem tots tenir accés al fragment censurat. I a partir d’aquí, qui més qui menys es va anar fent una composició de lloc que, en qualsevol cas, portava a qualificar els fets de dramàtics i vergonyants i molts, entre el que m’hi incloc, acabàvem constatant, amb no gaires dubtes, que l’existència de forats negres és real.  És evident que el reportatge  només dona la versió d’una de les parts, però de forma suficientment seriosa perquè  els autors, en la meva apreciació, tinguin també tots els visos i prerrogatives que concedeix i imposa la presumpció de veracitat. Si no és així, opcions té la justícia per corregir-ho.

Però no és en aquests aspectes  judicials en els que vull entrar. Pel que diuen els que hi entenen, reobrir la causa judicial a la que fa referència el reportatge, només serà possible si apareixen noves proves de gruix jurídic substancial. Per tant, ens agradi o no, i certament que no ens agrada, no hi ha més cera que la que crema.

Ara hem de fer un exercici retrospectiu i tot i que no massa llunyà.  Pel 2013 s’estrena en  una sessió especial en el que era el Palacio del Cinema, a la Via Laietana barcelonesa, okupat per a la sessió, el documental Ciutat Morta[1]. Aquest, el documental, ja havia estat premiat al Festival cinematogràfic de Málaga i havia passat pel festival de Sant Sebastià.

La Premsa, o potser sigui millor dir molts periodistes (perquè les capçaleres marquen clares tendències), no en parlen i   queden en evidència. Un cop el documental és donat per TV, el ressò de la premsa es fa evident, però abans, no. És molt senzill exigir llibertat d’expressió quan aquesta és realment assassinada a París, però no sembla difícil haver-se d’empassar gripaus quan el que et paga dona instruccions concretes. Perquè haig d’entendre que els que varen callar complien  ordres o, en el pitjor del casos,  s’autocensuraven. I si no és així, que ens ho diguin. Dia a dia se’m fa més difícil donar credibilitat a aquesta gent que cloqueja llibertat, però que evidencien que son fidels servidors de la capçalera que els paga i no de la informació que ens haurien de donar.

 I l’Ajuntament? En Clos ens diu una cosa per després dir-ne una altra. I ara, aquells que manaven en aquells moments (PSC – ERC – ICV) reclamen, des de cada partit, que s’arribi a l’esclariment de tot plegat. Deu de ser perquè hi ha eleccions properes, perquè res els ha fet bellugar fins ara sobre el tema. A més inri, el Sr. Trias va condecorar al cap d’informació del Cos  Policial, personatge pel qual es van haver de suprimir els cinc minuts famosos del documental.

Respecte de la Guardia Urbana, fa massa temps que en venim sentin parlar d’implicacions de la Guardia Urbana barcelonesa en temes tèrbols. Potser seria hora de que l’Alcalde exigís transparència en i  al propi Cos Policial. Perquè si hem de confiar en ells, és evident que ens han de persuadir de que mereixen la nostra confiança. I malauradament, hi ha dubtes al respecta.

Per uns, per uns altres o per tots plegats  el cas està en que de cop els ciutadans ens trobem a la cara amb uns fets que volem aclarir. Hi ha massa forats negres a tots nivells i implicacions. Tot plegat rebufa cinisme i només quan tots els implicats s’han quedat en pilotes, arrel de la visió a TV, han començat la carrera per guanyar-la. Que es vesteixin avergonyits, que corrin  i que, sense fer cap salt mortal espectacular per distreurens, ens mostrin la veritat. Personalment entenc que és la seva obligació.

Fa temps que venim insistint en allò de que en Montesquieu és mort i fem referència als tres poders habituals (Legislatiu, executiu i judicial) i a la Premsa com a controlador extern de tot plegat. La separació dels tres primers i la independència del quart, és la real expressió d’un Estat de Dret, expressió que,  en el nostra País, es va apagant com una llàntia. Vist el cas que ens ocupa, jo hi afegiria a la melé general un cinquè poder (vista la seva manera d’actuar) que no seria altre com el que podríem definir com Poder Policial. Tot barrejat és, realment, un còctel explosiu.

J. Vinyeta
20 de Gener de 2015




[1] Els fets tenen lloc durant el Govern Maragall i no sé si hi ha declaracions de la consellera d’Interior,  M.  Tura al respecta. En un programa de TV s’ha afirmat que aquestes declaracions existeixen. Jo les desconec.

divendres, de gener 16, 2015

278.- Ara, sí?.-

278.-  Ara, sí?.-

El President es va avençar a la data anunciada i ens va donar abans d’ahir les notícies: Eleccions anticipades el proper 27 de Setembre i que la unitat amb ERC, trencada el mes d’Octubre passat, a Pedralbes, s’ha tornat  a refer. Una vegada més, quan sembla que tot se’n va en orris, podem fer  una expiració profunda. Ens hi van acostumant, perquè no és la primera vegada que passa i em temo que tampoc serà  l'última.

No sé fins a quin punt aquest nou acord es precari però, tot i que ho sigui de precari, és evident que avui estem millor que abans d’ahir perquè tenim una data que blinda, ara sí, aquell  Dret a Decidir que ha estat permanentment torpedinat pel Govern Central: davant del procés electoral que tots donem ja per endegat, des de Madrid res hi poden fer. Per tant arriba l’hora de ser protagonistes del nostre futur i, en això, la responsabilitat és i serà només nostra. Siguem responsables, dons.

De tota manera, tot i assenyalar que la unitat ha quedat recomposta, no puc per menys que expressar alguns  dubtes. Se’ns diu que hi ha un full de ruta que ja fa temps que s’està elaborant, però la realitat, segons el propi President en l’entrevista de TV3, és que no està escrit i serà redactat pel propi President.  Es manifesta que hi ha un acord de mínims per a les properes eleccions municipals i poques hores més tard des d’ERC se’ns diu que les qüestions municipals son definibles a cada municipi i només pel  municipi. Al respecta de les Municipals, val a dir que s’han  de construir les eines d’Estat i potser la més important és l’Agencia Tributària. La base d’aquest agència està en les Diputacions i aquestes surten de les eleccions municipals. Si no hi ha un acord seriós entre Convergència (no sabem què farà  Unió) i ERC per a les municipals,  com es garanteix la titularitat de les Diputacions i l’adhesió d’aquestes al Procés per poder pensar en la creació de la Hisenda Catalana?  També se’ns diu que s’ha activat de nou el Pacte de Governabilitat entre CiU i ERC, però no es té, hores d’ara, la garantia de que els pressupostos siguin aprovats. Veurem ben aviat si l’acord de marres és seriós o no en iniciar-se la legislació necessària per crear el Nou Estat.

No és la meva intenció aigualir el vi perquè el que era important, que era desencallar el procés, s’ha fet. Però s’ha fet d’una manera que, empentada per la societat civil, ha de dir-se, sembla forçada per les circumstàncies que no son altres que les que els propis interessats  s’han anat creant i posant en el camí.  Un procés, ja de per si mateix d'extrema complicació, s’entrebanca amb les cames dels que l’han de portar a terme i, a empentes i rodolons, arriba a una passa  de la línea vermella que cap dels protagonistes vol sobrepassar. Avençar una passa més ja no era llençar pedres a la pròpia teulada, era, senzillament esfondrar la barraca, el que suposaria, inevitablement, la mort política dels protagonistes. Aquest evitar el suïcidi polític és un del elements que garanteix el bon fi de tot plegat.

La retrobada CiU i ERC ha fet mal, és evident. Només cal escoltar Rajoy per adonar-nos compte. I per tant tornarà la acció  dura del Govern Central per posar-nos tants quants pals a les rodes els hi sigui possible. Un dels aspectes a tenir en compte és que el PP impugnarà i portarà al TC qualsevol iniciativa parlamentària legislativa que vulgui cobrir les espatlles del nou Estat. Per tant, no crec que ens haguem d’esverar més del compta al respecta. A pesar de tot, ens agradi o no la data de les eleccions, ens agradi o no el comportament dels principals protagonistes,  amb dubtes o sense, crec que la nostra actitud ha de ser clarament positiva i col·laboradora en tot allò que, amb el  nostre fer de cada dia, sigui adient pels objectius proposats. I les esquerres? Jo penso que les CUP s’hi afegiran per allò mateix de que l’empenta ha de ser positiva i  de quants més millor. ICV?, dons em sembla que continuen esperant Godot... Només faltarà que els nous pressupostos o el conjunt de legislació que ha de fer-se abans de la cita electoral tinguin un caràcter més social o que el debat respecta del que fer a partir del 28S (debat que ha d’obrir-se d’una punyetera vegada!) tingui una visió social de país just i net, perquè no sàpiguen on trobar-lo, a Godot. És que ja  se sap que, del que fan els altres, per aquests d’ICV rara vegada hi ha res aprofitable.

Tenim dies per endavant abans del 27S (aquell dia farà quaranta anys exactes dels últims assassinats d’en Franco) i, no ens hem d’enganyar: patirem, des d’ara perquè el camí és difícil. Però el nostre moment arriba. Estem  amatents!


J.  Vinyeta

16 de Gener de 2015

dimecres, de gener 14, 2015

277.- Recta final?

277.-  Recta final?

He posat aquest títol perquè em sembla que des de la societat civil, la que en podríem dir sobiranista és clar, entenem que som ja  massa a prop de la línea vermella que en cap cas hauríem de depassar i que no és altra que l’evidència de la oportunitat perduda. I és en conseqüència que en comencem  a estar fins allò que no sona vista la inoperància dels que haurien de pilotar la situació que bona part del País va deixar clara el passat N9N. Una societat civil que ha fet tots els papers de l’auca, que, quan ja els ha fet, es posa  en mans dels polítics (sobrevinguts arrel del 12  de Setembre del 2012, tot ha de dir-se) perquè facin la conducció d’aquesta societat civil  vers els objectius assenyalats fent la feina de que els hi és pròpia, i nota  que  la classe política sembla  incapaç de portar-nos allà on varem dir que volíem anar (tot i les “promeses” que al respecta varen jurar i perjurar complir), aquesta societat civil, repeteixo,  està legitimada per a  assenyalar-los  amb el dit a tots ells, perquè té molt clar que no es mereix aquesta sensació de desatenció per part  d’aquells que, a més, els hi paga el sou. Ja n’hi ha prou!.

Sorprèn inclús que un home com el President Mas, que s’ha jugat la pell a nivell personal, que ha estat capaç de posar el seu  partit a disposició del País, que amb qualitat política i parlamentària per sobre dels seus oponents (i amb claredat), que ha pres decisions que hem d’agrair perquè ens ha portat políticament fins el punt de ser on som, impensable d’arribar-hi tan sols fa un parell d’anys, ara ens tingui amb l’ai al cor no sabem ben bé per què, tot i el meu convenciment de que no és precisament per raons partidistes.

Però convindrem també, i amb sorpresa, que els Republicans  no saben estar a l’alçada dels esdeveniments. Continuen posant al partit per davant dels interessos del País i això atipa encara més  la ciutadania (la sobiranista, evidentment!), tot i que era amb aquests amb els que més confiàvem perquè tot plegat anés endavant. Tinc la sensació de que ERC, el partit, i Junqueras no van a l’hora i aquesta que suposo disbauxa, ens té amb un caramel a la boca que, per raons de procés, es va desfent  i perdent sabor.  Per tot pelegat, ell directament i com a conseqüència, va perdent punts...

Entenc les dificultats que comportava una llista unitària com demanava Mas, tot i  que no va fer res més que el que la ciutadania demanava que fes. Però  d’aquí a arribar a refredar tot l’entusiasme generat arrel del N9N amb recels permanents i partidismes desbocats, no ens han fet cap gràcia a tot aquells que estàvem ja amb la papereta a la mà i que creiem que, hores d’ara, ja estaríem convocats per posar-la a les urnes.

Final incert? No. Però  quan els missatges SMS i Twits han estat aparentment l’única expressió de diàleg entre tots aquells que haurien d’anar plegats i acomodats als desitjos del País que els ha deixat la responsabilitat de  concloure allò que la societat civil va endegar, la societat civil manté  el convenciment de que el procés és irreversible, però és cert que ens posen difícil mantenir la puresa d’esperit al respecta.

El President ens comunicarà demà, després de la reunió amb ERC, ANC, AMI, Omniun i el seu partit, el què i el per què de tot plegat. Si el que ha manat en tot plegat no ha estat més que, senzillament, la pura estratègia o tacticisme per endarrerir-ho, ens ho haurà d’explicar molt bé, amb molta claredat, perquè si no ho fa, sap molt bé que no acceptarem excuses de mal pagador: hi ha encara massa en joc per deixar passar i perdre oportunitats sense raons contundents de molt i molt de pes que segurament també ens seran difícils d’entendre. L’ANC ha suspès momentàniament les mobilitzacions previstes fins escoltar al President. Però deixa per divendres la reunió del ple del Secretariat amb les decisions del President sobre de la taula. La ciutadania restarà amatent.

Esperarem a demà. Ara no ve d’un dia, certament. Convindrem també que si tot  arriba a bon port i podem veure constituït el Nou Estat d’Europa, que tot plegat, per trist que hagi estat, només haurà estat una anècdota que  el més joves podran explicar al seus nets.

Que així sia!

J.  Vinyeta
14 de Gener de 2015

dijous, de gener 08, 2015

276.- Charlie Hebdo

276.-  Charlie  Hebdo

Ha estat la notícia del dia i ho continuarà sent durant uns quants dies més donada, a banda de la gravetat dels fets, la morbositat de bona part de la premsa. Al crit d’Alà és Gran dos o tres encaputxats han  assassinat als components de la revista satírica francesa, suposadament per les crítiques a l'islam. Em sembla que la cosa ja ve de lluny perquè Charlie Hebdo, l’any 2006, va publicar aquelles famoses caricatures  de Mahoma que havien estat editades   per un diari danès i que varen enfurismar al món islàmic. El seu director va ser portat a judici (per la pressió exercida per les autoritats islàmiques de França), i a finals del 2011  va ser atacada i incendiada amb còctels molotov. Des d’aleshores, la seu de la revista, el seu director i no sé si algun o tots els redactors, estaven amb protecció policial. Suposo que tots recordem la resposta que el món islàmic va tenir a la publicació d’aquelles caricatures i personalment, en aquell moment, em va semblar que la resposta del món occidental a aquella manifestació virulenta va estar massa tova, per no dir que inexistent.

Avui s’ha produït un segon atac sagnant i barbar en la seu de la mateixa publicació: dotze persones mortes, entre elles els dos policies de guàrdia,  i cinc o sis ferits greus és el terrible balanç fins ara provisional d’aquesta acció contra la seu de la revista, atac  que  entenem, sense pal·liatius, com injustificable.

Però voldria fer alguns reflexions personals al respecta. És evident que no es pot generalitzar, però convindrem que la immigració ha anat aportant-nos, a més d’altres coses que tenen un caràcter clarament positiu, l’integrisme islàmic: Barcelona està considerada com  la capital jihadista del Sud d’Europa i entenc que ens hem de preguntar com ha estat possible, o dit d’una altra manera, què hem fet malament aquí, a París i a la resta del  món occidental, perquè ens passés això. Ja sé que el món occidental i considerat cristià va fer durant dos o tres segles seguits tantes o més bestieses com les que està fent en aquest moment el famós autoanomenat Califa Al-Baghdadi en el denominat Llevant d’Iraq. Però el més significatiu del que hem fet malament, i que hem de corregir tot i que no sé com,  està, en la meva opinió, en les facilitats que hem donat perquè això podés succeir,  amb una espècie de “bonisme” malaltís i permissiu en tot plegat. Em sembla que hem entès malament això de la multiculturalitat, que suposava també la defensa de les nostres pròpies coses.És evident que es fa necessària una reflexió sobre de tot plegat. 

I mentre  aquí a casa nostra ens hem manifestat oberta i clarament en contra de la catàstrofe que va suposar la segona guerra d’Iraq, amb G.W. Bush al front, amb les casseroles i manifestacions com única arma, no veig que aquells mateixos que varem defensar ara es manifestin en contra de les matances de Paris d’ahir i d'avui mateix (per no parlar de les que es porten a terme en el seu propi territori). I el que trobo pitjor és que els imams de les mesquites no siguin els primers en sortir tots al carrer a cridar que els autors de tots aquestes salvatjades no aniran  al paradís si no al infern dels assassins. Si això no es fa (i, com ja va dir Unamuno, el silenci se sol interpretar com aquiescència) personalment em serà difícil de conviure amb algú que, per una mala ventada, pugui considerar-me com enemic religiós i actuar en conseqüència.

De totes maneres, cal recordar que en aquest Estat que ens toca viure també hi està present un integrisme cristià – catòlic que no causa víctimes, però que també atempta contra les nostres  llibertats: episodis com el pòster de Crista, editat per la FNAC el 2006 i que va haver de ser retirat, n’és un exemple que recordo ara. És ben cert que això no mata a ningú, però tinc el convenciment de que portades com la del propi Charlie Hebdo corresponent a la publicació del Nadal passat[1], aquí també seria impublicable. I no vull pensar què farien aquests integristes de suelo pátrio si féssim quatre passes endarrere i poguessin actuar encara com ho varen fer fins a mitjans del Segle XIX[2] o quan, a meitat del segle passat, molts pobles eren considerats i tractats com a Tierra de misiones. Però, malauradament per al nostre País,  tampoc ara estem massa lluny d’aquestes situacions. N’hi ha  prou de  recordar que fins ahir, com aquell que diu, teníem a la cimera de la Conferència Episcopal a l’ínclit Rouco Varela...


J.  Vinyeta
8 de Gener de 2015



[1] http://www.eldiario.es/internacional/portadas-Charlie-Hebdo-criticas-religion_0_343315929.html
[2] La abol ició de la Inquisició no es fa realment fins el 1834