157.- Ara, restarem a l'espera...

157.-  Ara, restarem a l’espera....-

El Parlament, de forma majoritària (un 82 %) va votar ahir, 25 de Juliol a favor de la declaració de que el sistema de finançament que pateix Catalunya és clarament deficitari i injust, i una majoria (un 63%) va deixar molt clar que es vol un nou finançament que   ha de tenir Agència Tributària pròpia amb la recaptació i gestió dels impostos generats a Catalunya, que Catalunya negociï bilateralment cada cinc anys el “cupo” de pagament a l’Estat pels serveis que ens presta així  com el fons de solidaritat amb  la resta de l’Estat, després del qual, i en cap cas, Catalunya pot perdre posicions respecta de la seva capacitat fiscal. Bàsicament  això és el moll de l’os d’allò que s’anomena des de CiU “el pacte fiscal”.

No hi ha hagut sorpreses destacades en les votacions, fetes per punts i no en bloc a fi de donar facilitats al grups parlamentaris. D’aquí les diferències que han quedat exposades en tants per cent.

Però el PSC ha estat jugant novament a no emprenyar al PSOE. La seva negativa a acceptar el fet d’una Agència única els ha tornat  a posar en evidència. Queda novament clar que, per molt que diguin, primer és el PSOE (i per tant Espanya) i només després, i si no hi ha altres entrebancs, el País que els vota. Només l’Ernest Maragall ha trencat la disciplina de vot afegint-se a la proposta general de CiU – ICV -  ERC. Altres que venien presumint de desig d'independència parlamentaria del PSOE, no han estat capaços d’actuar en conseqüència en el moment de la votació (Tura, Castells...)

 La postura de SI, votant negativament a totes les propostes aparellada casualment amb C’s és, en la meva opinió, desencertada. No perquè la seva postura no sigui clara davant del fet català, la situació actual i el futur que desitja pel País. Però també em sembla cert que ha de quedar evident,  d’una vegada per totes, que la relació amb Espanya és inviable. Personalment entenc que el no de tot l’Estat a aquestes últimes propostes   catalanes ens donaran una legitimitat inqüestionable (no perquè no la tinguem ja ara) sinó perquè serà evident que el no el dona tot, repeteixo, tot l’Estat, llevat de poquíssimes excepcions. Ja en va ser l’avançada d’aquest no la ironia immediata del President d’Extremadura, el posterior exabrupte insultant del Sr. Montoro al Senat, el seguit de  desqualificacions del PP i del PSOE, especialment l’andalús, i les amenaces i xantatge de la Sra. Camacho, manifestant les dificultats que la posició d’enfrontament de CiU amb el que ella anomena “tripartit fiscal”, entranya de cara a les aportacions necessàries per part del Govern Central per arribar a fi de mes... I tot plegat no és res més que el principi del que ens espera.

Tot fa pensar que el Sr. Mas tornarà de Madrid amb un no que li deixarà les mans absolutament lliures per a decidir, i més carregat de raó que mai. Però amb  l’estrella del seu programa electoral eclipsada, quin és realment  el seu pla B? Eleccions anticipades? Continuar com si res hagués passat? Accentuar  la “progressió” del País a la plena sobirania?

O, al contrari, tornarà amb el famós pacte fiscal a la butxaca, pactat amb el PP,  a canvi  no sabrem ben bé de què, tal com va passar en la negociació de l’Estatut amb Zapatero?

Esperarem. Però tampoc massa...

J. Vinyeta

26 de Juliol de 2012

156.- ¡Que se jodan...!

156.- ¡Que se jodan...! .-

El govern Rajoy va prendre les mesures que li exigeix la UE. Diu que no tenia altra alternativa perquè la situació del País és la que és. Les anunciava el passat dimecres dia 11 i el divendres 13 les aprovava en consell de Ministres. El que  no va dir és que la UE, BCE, el FMI, tots a l’hora exigien aquestes mesures (el famós M.O.U)  a canvi dels  100.000 milions d’€s. pel rescat bancari. I el que no afegeix és que els suposats 65.000 milions  que s’estalviaran amb la aplicació d’aquestes mesures, corresponen  a la mateixa quantitat que el FROB va avançar als Bancs en el seu moment.

Les mesures no per esperades deixen de ser  molt dures. Faran mal a tothom (de classe mitja cap avall, com sempre) i la penúria que se’ns anuncia deu de ser exemplar perquè els diputats del PP, drets a l’hemicicle, aplaudien fervorosament al seu líder: els que ja tenim uns anys, recordem aquelles corts feixistes d’en Franco aplaudint fervorosament al dictador perquè no fer-ho, podia significar l’arribada a  mitja nit d’un motorista que, des de El Pardo, anuncies “el cese” amb agraïment dels serveis prestats. I queda clar que son  mesures en contra de tothom perquè una de les diputades del PP, ministre de treball per més INRI, va deixar anar un “Que se jodan...”. Suposo que la referència era molt més amplia que la concreta als aturats: és possible que, en un gest solidari, ens incluís a tots els que no som de la seva colla.  Aquesta expressió (“que se jodan...”[1]) i tot plegat em recorda aquelles manifestacions de “adhesión inquebrantable” davant del Palacio de Oriente, amb pancartes com aquella trista i divertida alhora que deia “Si ellos tienen ONU nosotros tenemos dos”. Perquè, salvant les distàncies, quina diferència hi ha entre aquella aclamació i la de dimecres passat?, entre aquella ONU i aquest reiterat “que se jodan...”? Tots els feixismes tenen en comú aquestes manifestacions “aclamatòries”. I que consti que em limito a constatar fets. El currículum de la ministressa en qüestió és fàcilment localitzable si deambulem per la Província de Castelló, en la que trobarem una nissaga de cacics de més de 200 anys de presència: la família Fabra, de la qual ella n’és part.

Un cop dit això, assenyalar una sèrie de detalls, que no sé si  “involuntàriament” o no, el Sr. Rajoy ha passat per alt. Son una sèrie se preguntes sobre temes que no va ni mencionar. És evident que es tractava, en qualsevol cas, d’imposar mesures restrictives, de disminuir despesa i de recaptar més. Posats en aquesta tessitura:

  Què es pot reduir de la despesa corrent de l’exèrcit, de les inversions i compra de material?  Fins a quin nivell els bancs hi estan implicats i fins a quin punt la re capitalització amb el famós crèdit de la CEE ho serà per aquest motiu?

   L’Església catòlica, com a més significativa i més privilegiada de les Esglésies, ha de quedar al marge de l’ofensiva recaptadora?

  Les grans fortunes, pagaran impostos? Es revisarà el tema de les SICAV?

   S’aturarà l’execució de les obres públiques engegades sense ni tan sols un pla de viabilitat?

   Es mantindran intactes els ministeris que tenen les competències transferides? Valdria la pena saber que ens costa aquest apartat concret. Per què es potencien les Diputacions quan tot apunta a que haurien de ser desmantellades o és que hi ha amagada alguna altra finalitat política en el fet? Quin  cost tenen, aquestes Diputacions?

  El Senat, continuarà sent un cementiri d’elefants institucional?

  Els Sindicats i la CEOE, dependran exclusivament de les quotes dels seus afiliats? Què costa la totalitat de les subvencions que reben actualment?

Aquestes son algunes de les preguntes a les que m’agradaria tenir respostes. I n’hi ha moltes, moltíssimes més de caire similar i que, pel que sembla, cap govern és capaç (aquest no n’és pas la excepció) d’entrar-hi a fons i contribuir a deslliurar-nos, al pobres ciutadans,  d’algunes, encara que siguin minses, càrregues impositives. Potser que de respondre-les i actuar en conseqüència, “nos joderíamos todos un poco menos...”.

J. Vinyeta

17 de Juliol de 2012

---

[1] La mantinc en castellà perquè en català té traces de menor duresa que  la expressió original

155.- Comentaris

155.-  Comentaris .-

Europa.- No hi ha manera d’entendre res. Els caps de govern  de la UE es reuneixen gairebé de forma permanent, adoptant mesures que al cap de dos dies  son rebutjades o posades en entredit, concreten poc o res i   del sí celestial passen al no apocalíptic en menys de 24 hores.  No s’entén, és cert. Però a mi em sembla  que hi ha una raó fonamental perquè això passi: no hi ha cap empresa, i molt menys una multinacional de la envergadura de la UE, que pugui funcionar, ni tan sols  mitjanament bé, amb 27 Directors Generals  que poden actuar (i de fet actuen) independentment. I aquesta realitat queda palesa  en les  permanents declaracions i contradeclaracions, en les contradiccions constants entre membres dels diferents staff  de la Organització. Per uns tot es blanc, per altres és gris o de tots colors, per altres és negre... Merkel imposa, és cert, Hollande vol ser cap de lleó, però Finlàndia és capaç de dir que si no es va pel seu camí, sortirà de l’Euro... Tot plegat un campi qui pugui. I així les coses, ens volen portar no sabem ben bé fins on però, sigui on sigui, amb una lentitud exasperant.

Espanya .- El Sr Rajoy ha de  passar de l’eufòria al penós silenci habitual  en poques hores de diferència,   es deleix per  fer-nos  creure que la independència  d’Espanya està garantida i que “el orgullo patrio...” en cap cas ha quedat  “tocat”. Però, si vol l’ajuda promesa, per  les agències de notícies i per la pròpia UE sabem que haurà de fer allò que insistentment  diu que no farà. En primer lloc, perdre sobirania. I després haurà de tocar allò que semblava intocable: els impostos especials, l’IVA, potser les pensions, el subsidi d’atur o inclús la recentment aprovada  reforma laboral, haurà de reconèixer que el rescat bancari, avui per avui, es farà des del FROB, amb l’increment corresponent del deute etc...etc... Amb l’orgull tocat Rajoy fa el possible per amagar-nos-ho i intenta aparentar un poder de decisió a totes llums inexistent, perquè tots nosaltres sabem que Europa mana i l’únic que amb la seva  actitud aconsegueix és la pèrdua de credibilitat  de la seva persona i de tot el País.

 Però  el Sr. Rajoy  haurà “d’empassar-se” un altra gripau i de grans dimensions: haurà d’aplicar les tisores sobre el sector públic, que ha estat mimat i protegit fins ara i que l PP ha considerat sempre com al seu graner de vots. Europa ha posat als funcionaris de l’Estat  en el punt de mira i entraran, finalment, en l’ull del huracà. Veurem si els  sindicats, que tant  bel·ligerants han estat amb el Govern de Catalunya en aquest tema, ho son també amb la Administració Central. O comptaran més, com sol ser habitual en ells, les subvencions que reben a través dels Pressupostos Generals de l’Estat que no pas  la defensa dels interessos dels seus afiliats. Queda per veure.

Catalunya .- Aquí estem més entretinguts. Es va generalitzant  la consciència de que, com sol ser també habitual, pagarem més. Però aquesta vegada pagarem no ja dues, si no tres vegades  per tot allò que els altres encara no han començat a fer[1].

Però ara mateix qui ens alegra la trista festa és el PSC. Un partit sense nord, amb divisions internes clares, debatent-se entre un federalisme en el que aquí només hi creuen uns quants del propi PSC,  un catalanisme ancorat en reminiscències centralistes - espanyolistes encara exposades no fa tant de  temps juntament amb  el PSOE, o entre sectors més nacionalistes catalans que volen un  partit amb  independència del PSOE i entre el que hi ha alguns que es manifesten obertament independentistes. Amb aquestes premisses, abans de final de mes, el PSC haurà de significar-se clarament a favor o en contra del Pacte Fiscal i de tenir o no, com diuen, la clau de la caixa. Sembla   un partit amb afany de fer de puta i de Ramoneta i suposo que triarà el camí d’aigualir el resultat per quedar  bé i malament amb tothom alhora. Imagino que son conscients de que gaire bé tot juga, avui per avui, en contra de la seva permanent indefinició aquí a Catalunya (cap indefinició, fins ara, a Madrid). Ja decidiran. Però quan les enquestes assenyalen que més d’un 40% dels seus votants estan pel pacte fiscal i la clau de la caixa,  la seva indefinició o la negativa a defensar per Catalunya el que ells mateixos defensen pel País Basc o  Navarra, els pot portar a rebre patacades electorals per la dreta i per l’esquerra, amb resultats pitjors del que ja varen tenir en les últimes eleccions.

Tot i això, quan Rajoy digui que res de res a la proposta catalana, per molt majoritària que aquesta sigui, el que ens vindrà al darrera és l’aplicació d’un desconegut  pla B... que, donades les expectatives que CiU ha creat en l’afer, pot molt bé acabar amb la convocatòria de eleccions en les que el Sr. Duràn, si no esmena les seves posicions,  potser hi hagi d’anar per lliure (o aliat amb algun d’aquells sectors del PSC, tot és possible...). Els independentistes, aleshores, encara serem més d’aquell 51% que anunciaven les enquestes. I potser  que hagin de ser els polítics els que, a la fi, hagin d’anar darrera de la societat civil que ja ara comença a depassar-los en la cursa per la Independència.

J. Vinyeta

10 de Juliol del 2012

---

[1] El 23% de les retallades que s’han realitzat a tot l’Estat, s’han realitzat a Catalunya.