286.- Benaurats

286.-  Benaurats.- 

Expliquen els Evangelis  que, assegut al cim d’un un turonet, Jesus de Natzaret es  va dirigir als seus seguidors i els hi  parlar  de coses concretes que son, malgrat tot,  tremendament genèriques i que el conjunt  s‘ha definit com el Sermó de les Benaurances. El sermó des del punt de vista teòric inclús per els  més escèptics, resumeix el que hauria d’estar considerada com la base de la doctrina  social de l’Església  catòlica. Entre aquestes, que si no recordo malament son vuit, n’hi ha una que diu (sempre segons l’Evangeli de Mateu):  “Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne dels Cels”.

Ve tot  plegat el cas a  fer referència a la famosa Comissió parlamentària sobre el Frau, Pujol  i alguna cosa més que en presideix el SR. David Fernàndez. Ha resultat penós, molt penós, veure com els que havien de preguntar no sabien  que  preguntar, amb una nul·la preparació sobre el tema a investigar i deixant, perquè no en sabien més, que l’interrogat portés la iniciativa. I el més greu de tot plegat està en que, no fa gaires anys  (em sembla recordar que va ser durant e mes d’Agost del 2007), ja havia passat exactament el mateix en les compareixences dels delegats d’Endesa i de Red Eléctrica  (recordo concretament les del Sr. Pizarro, aleshores president d’Endesa i del Sr. Atienza, que ho era de Red Eléctrica) en motiu de les famoses apagades que va patir Barcelona durant el mes de Juliol anterior. Tècnics en la matèria, companys de feina,   se’n feien creus del desconeixement real del problema i de les possibles causes del mateix que palesaven els  diputats que preguntaven sense haver preparat  res al respecta i, en conseqüència i com es diu familiarment, fotent pals de cec intentant encertar a l’olla penjada...

Queda clar que, per tots aquests membres de la comissió, parlamentaris situats en al pròpia Comissió per aclarir el que faci falta, son incapaços de donar pas i protagonisme a gent, a professionals  que hi entenguin perquè, de fer-ho, perdrien pistonada mediàtica; un ego malaltís els impedeix donar pas a professionals o tècnics en el ram corresponent que, en la pitjor de les circumstàncies i per professionalitat, s’haurien preparat el temari corresponent, podrien esbrinar sobre la veritat que es recerca i podrien donar respostes a determinats intents o actituds, per part del compareixent, de desviar la atenció. 
  

Queda clar que, per a tots aquests, la dignitat del Parlament, la pròpia com a diputats i la del País a que representen, se’ls en fot. La pròpia ignorància els fa feliços perquè, com deia Leopardi (ja sé que Leopardi és un pessimista empedreït...), la felicitat està precisament en ignorar la veritat. I ignorar la veritat, especialment sobre les pròpies capacitats, perquè buscar-la aquesta veritat sempre representa  un esforç i sabedors de que  trobar-la pot ser massa dolorós (i no perquè per sé la veritat sigui dolenta sinó que, com és sabut, un cop trobada no té remei), només dona com a resultat una pobresa d’esperit desgraciada i ensems perillosa pel deteriorament que fa a un dels pilars de la convivència.

I ara, quan hem arribat a aquest punt és quan la famosa benaurança, aquella que diu allò de “Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel”, és de plena aplicació  a tots aquests dels que vinc parlant. Perquè, el Regne del Cel, no és res més que la sublim esperança de qualsevol religió. I és més que evident que la política, per a tots aquests, no ho és res més que una religió. El dubte que em queda  és el de pensar que el seu regne és més terrenal del que jo pugui imaginar i que, aquests dels que parlo, ja s’hi sentin ara immersos en ell. Si fos això últim, el nostre petit regne íntim i personal, el dels que pensem que és precisament en aquest món on pot haver-hi algun reialme, aquest petit regne íntim i personal repeteixo, realment perilla.

J.  Vinyeta

26 de Febrer de 2015