42.- I ara, què?

El segon Tripartit, que ara s’anomena Entesa, ja va endavant. Varen enganxar al PSOE en calçotets i el Sr. Montilla, abans de que el poguessin renyar, ja havia pactat amb el dimoni (ERC) i amb un subaltern que ha passat d’escolar a ajudant de sagristà (ICV).

El Sr. Saura, ha quedat com l’únic polític que ha dit la veritat del que pensava fer abans de les Eleccions. Però el que el Sr. Saura no deia era que, passés el que passés, només podria entrar al Govern si hi havia una reedició del famós Tripartit. Dit de una altra manera, l’única opció que li era vàlida era la de que el Tripartit tornés a sumar i que, en conseqüència CiU no podés ni tan sols intentar governar en solitari. A la fi, torna a ser al Govern. Veurem si avancen o no els projectes d’infraestructures que hi ha pendents de realització arreu del país i si adopta posicions més realistes ensems que sostenibles, tan sostenibles com aquell realisme permeti. Durant el temps Convergent, les esquerres d’aquest país varen crear i conrear una cultura del no que, de forma sistemàtica, s’oposava fins i tot al vol dels àngels no fos cas que, amb el remolí que podien crear amb el vol, s’endugués alguna au, protegida o no, però que, en qualsevol cas, calia salvaguardar. Ja sé que l’exemple és exagerat, però suposo que tots recordem la negativa sistemàtica a crear, per exemple, parcs eòlics a determinades milles de la costa pel perill que allò podia suposar per les aus, o a la creació de crematoris controlats en determinades zones tot i que en elles no hi havia persones si no perquè, això sí, hi havia senglars... Aquests senyors, els quals, tot ha de dir-se, han posat ferms al mon mundial fent-nos veure el perill de la situació en que es troba el Planeta Terra des de el punt de vista ecològic si no som tots plegats més prudents, en massa ocasions han agafat a la vaca pels collons i, per la llei del pèndol, han estat anys intentant prohibint-ho tot, sacsejant a mitja humanitat, manifestant-se contra tot i donant la sensació de que, si els deixéssim, ens farien tornar anar amb llum de carburo, sempre i quan les emissions dels gasos emeses, fossin, com hauria de ser, correctament controlades, que si no, tampoc. Les esquerres d’aquest nostre país, que han creat aquest petit monstre, no han esta capaços d’educar-lo de forma que, al menys, no se’ls descontrolés. La realitat és que no han sabut fer-ho i ara es troben que, aquests mateixos anti tot, ho son també anti totes les propostes que les anomenades esquerres tenen postulades. I, aquests anti tot, continuen aplicant la mateixa medecina al Govern de torn, que és el que sempre està malalt. Aquella cultura del no d’avui, que en el meu entendre ens pot portar a un col·lapse històric, si no és conseqüent i realista, si no abandona el crit per agafar-se amb consistència a la raó, és la mateixa que la que aquells “Pares” varen parir més com oposició sistemàtica al Govern aleshores de CiU, que no pas amb la convicció necessària de defensa del territori i de l’individuo. Amb l’única diferència de que el Govern ara ja és el que, segons ells, havia de ser. Per arrodonir-ho, significats membres dels partits que formen el Govern participen (encara que em sembla que cap Conseller ho va fer...!), inclús en manifestacions anti Quart Cinturó.



El Sr. President és l’home fort del PSC. I l’espanyolització del PSC ha estat clara i sense dubtes en els últims anys. En la meva opinió la defenestració de P. Maragall de la Presidència de la Generalitat, amb la negativa clara a recolzar-lo, complint ordres de Madrid, n’és una bona i definitiva prova. No vull dir amb això que el PSC ja no ho fos d’espanyolista, que ja l’hi ve de lluny això (recordem, per exemple, la pèrdua del grup Parlamentari o qui va presentar la famosa LOAPA). El que passava fins ara, era que ho volien dissimular i feien mans i mànegues perquè no se’ls hi notés tant. La publicació del document Per Catalunya (i d’això, ja fa uns anys) posa ja en evidència aquesta espanyolització de la política del Partit Socialista Català. I perquè a Madrid no hi hagi dubtes al respecta, penso que en les primeres passes del Nou tripartit, tampoc. La renúncia al Debat Identitari ha estat la primera d’aquestes passes. La famosa tercera Hora de Castellà, la segona... I veig que el Sr. Zapatero, aquest gran amic de Catalunya, que pel nostre bé ens ha enredat tantes vegades, està enrederint la trobada amb el Sr. Montilla. No sé que en podrà sortir de la anunciada entrevista que ha de fer-se aviat, segons diuen. Però no em sembla que el Sr. Montilla tingui la més mínima intenció de fer cap cosa que el PSOE pogués considerar forassenyada.

El tema d’ERC, em sembla molt més pelut i preocupant. Llegia aquesta setmana els dos articles que va publicar el diari AVUI signats per I. Anassagasti. La veritat és que aquella lectura, per altra ben documentada, em va posar en un mínim de tensió. I ho va fer perquè, ens agradi o no, el que ell diu que va passar al País Basc, és una realitat: els Srs. Onaindia i Juaristi,que en son dos exemples, estan on estan i no pretenc, en cap cas mantenir que no hi tinguin dret a ser-hi (tot i que l’article del Sr. Juaristi en referència a l’assassinat d’en Lluc, em va rebolcar les tripes fins a produir-me vòmit...). Però son on son, i venen d’on venem, no ho oblidem. El Srs. d’ERC no han trigat en respondre al Sr. Anassagasti i, com era d’esperar, la resposta és tan demagògica i irreflexiva com correspon als criteris últims d’Esquerra Republicana. El que el Sr. Anassagasti ens ve a dir, allargant-t’ho molt, això si, és que qualsevol acció – reacció d’una posició nacionalista, independentista i d’esquerres és sempre correcte, tot i que pugui amagar o no una espanyolització, més o menys contundent, com en el casos d’aquells Srs. ex etarres: tot és i es fa perquè el País, el que sigui, necessita aquella decisió que es pren i que, els pobres mortals, mai serem capaços d’entendre, perquè de la seva fidelitat, del seu sentit de Pàtria, del seu desig d’independència i sobirania no es pot dubtar. Per això, aquests incontestables republicans, nacionalistes, independentistes i d’esquerres, quan posen tota la seva capacitat al servei del PSC que, no ens enganyem, és només PSOE, no ens està permès ni dubtar de que el millor per a Catalunya és el que han fet. I afirmar, perquè així ens sembla veure-ho, que han posat a Catalunya en mans del PSOE, és una afirmació tan aberrant per a ells, com assenyalar que el PP no és un partit Nacionalista Espanyol. Aquests senyors d’ERC, que voten no a un Estatut que no els agrada (que és el mateix que em passa a mi...) perquè les seves bases, varen dir, es fan respectar; que son incapaços, juntament amb CiU, tot i tenint-t’ho pactat, de retornar al Parlament de Catalunya allò que sabíem que seria mutilat de la manera més escandalosa per el partit en el poder (PSOE) a partir del moment en que s’inicien les discussions del text a Madrid, ara han de fer tots el esforços per a fer el desplegament d’aquest Estatut perquè és el que hi ha i això és molt més important que qualsevol altra cosa. I per fer-ho, es llencen en braços de l’espanyolisme, si no el més pur present a Catalunya (altres hi ha que encara ho son molt més...de purs!), en braços d’un espanyolisme més que notable com ho és el dels braços del PSC – PSOE, tot i que al PSC, com ja he esmentat, no l’hi agrada que sigui dit. I per acabar-ho d’adobar, perquè ni hi hagin dubtes de lo bons minyons que aquests senyors d’ERC volen ser, a les primeres de canvi es mantenen en silenci, un silenci pactat i exigit des de el partit socialista. Pregunto, que hem de fer els pobres mortals?. Un País com el nostre (...aquesta pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...) que precisa d’un constant debat Identitari, tot i que només sigui perquè enllà de les nostres fronteres sàpiguen que encara hi som, un debat Identitari que va portar a centenars de persones a la presó fins fa 30 anys i pel que es va sobreviure a una dictadura brutal, un debat que molts, de dins i de fora, encara considerem absolutament vital per a la nostra supervivència; una llengua, la nostra, en clara tendència a la desertització, arrasada per tots plegats, tot ha de dir-se, sense pietat i amb un Conselleria d’Ensenyament que recolza sense pal·liatius una tercera hora de castellà a les Escoles, amb unes penques (per no dir una paraula més gruixuda), que li fan dir al Conseller d’Ensenyament, que es tracta d’assegurar un millor coneixement del Castellà a casa nostra (???)... tot vorejat, a més, per aquella satisfacció expressada per la pròpia Esquerra (Carod dixit...!) de que no hi havien hagut sancions en matèria de la Llei de Normalització Lingüística, amb els flagrants incompliments existents al respecta... De tot això, els Srs. Carod i Puigcercós, en passen de llarg perquè, com diria l’Expresident Pujol, ara no toca. El que toca és el desplegament de l’Estatut. Però, que vol dir això? Es que és tan certa la espanyolització d’ERC com ho va ser-ho en el seu moment, la dels Srs. Onaindia i Juaristi? Que fan aquests senyors republicans perquè pensi jo que no és com diu el Sr. Anassagasti? Com es possible que en temes de tan cabdal importància, el silenci sigui la resposta més eloqüent dels Republicans, nacionalistes i independentistes però, això sí, d’esquerres?

Certament, estic preocupat. Els referents que fins ara existien, van morint poc a poc: CiU, després del fracassar en el intent de formació de Govern, previ pacte amb el Sr. Zapatero, és a les portes d’un Ministeri, o dos, a Madrid tot i volent-nos fer creure, al mateix temps, allò de la casa comuna del Catalanisme (Catalanisme, de tota la vida, de Sagristia, de peix al cove i pactes permanents amb l’enemic del País). D’altra banda, ERC, que ha pactat amb l’altre enemic del País, incapaç de plantar la cara que el País necessita i en coses fonamentals, perquè ara no toca, però també volent-nos fer creure que fa el correcta, quan creiem que no, i prenent-nos per tontos. És que s’estan imposant les tesis més esquerranes del Sr, Puigcercós davant de les més nacionalistes del Sr. Carod, tot i que les posicions esquerranes del Sr. Puigcercós, son més de sentit comú que no pas tan esquerranes? ERC ens aclarirà, amb fets i no amb entrevistes als diaris, què, quan, com i de quina manera pensa tirar al País endavant i quins objectius clars té a mig i llarg termini? És que dintre d’ERC hi ha tal merder que és més important el silenci imposat pel PSOE que la pròpia dignitat del Partit i del País?

Els ciutadans, que només tenim el dret de votar, ens estem quedant sols. I és ben cert que no em preocupa la manca de tutela que això pot representar perquè no m’ha fet mai por la llibertat. Però si que em preocupa que aquests maldestres no siguin suficientment patriotes i valents per fer el que han de fer i ni, tan sols, el suficientment professionals com per a fer, senzillament, la feina ben feta, perquè, hem de recordar-ho, son ells els que, entre d’altres prerrogatives que cap de nosaltres té, tenen, per exemple, impunitat parlamentaria, el que els hi obre totes les portes... Que s’ha fet d’aquelles flors...?


Ah...! I que no tinguin por. Som tan burros, que si ens criden a col·laborar, hi tornarem. I amb molta més bona fe de la que ells semblen tenir amb nosaltres.




Joan Vinyeta
Desembre 2006




En acabar el text anterior, es produeix la noticia de que el Govern de la Generalitat ha interposat Recurs davant el Govern Central, en respecta a la famosa tercera hora de castellà a l’ensenyament a Catalunya, després de l’informe del Consell Consultiu, segons el qual, la invasió de competències al respecta per part del Govern Central, és clara. Teòricament és un pas previ per la interposició de Recurs d’Inconstitucionalitat per part de la Generalitat.

En la primera empenta, el “Tete” Maragall ha quedat ben retratat: ni més ni menys, va alinear-se a favor de les tesis més espanyolistes (el que no és cap sorpresa, dit sigui de pas) fent-ne gairebé una defensa ultramuntana i exigint, més greu encara, la rectificació als mitjans de comunicació que varen publicar les seves declaracions. Ha quedat clar dons què era el que realment l’hi importava i a quins interessos està servint. Penso que ens hem de fer dues preguntes: Dimitirà ara el ”Tete”, després de l’estrepitós fracàs de les seves manifestacions? I, segona pregunta, si no ho fa, de dimitir (que és el més probable), és el Sr. Maragall el Conseller d’Educació adient per Catalunya o se’l ha de fer plegar?.

De totes maneres, ens queda per veure com acaba tot plegat i si, la Generalitat, serà capaç de presentar el corresponent Recurs d’Inconstitucionalitat. El temps ens ho dirà.

41.- Corrupteles i corrupcions.-

Ha tornat a posar-se en boca de tothom el tema de la corrupció urbanística. L’Ajuntament D’Andratx, a Ses Illes, ens ha donat les últimes noticies al respecta. I la oposició política, com ha passat en cada cas que s’ha produït una situació similar, ha fet tots els esforços per esventar-ho. I si ho fa, no és perquè la corrupció sigui quelcom a eliminar del dia a dia polític, si no perquè, esventant-ho, pensa que deteriora al partit contrari i, per tan, guanya vots, és a dir poder. I, amb aquest poder, més possibilitats d’enriquiment.

Què podem dir que no sapiguem d’antuvi?. El real problema a tota aquesta situació està en que no hi ha manera de que es plantegi i s’executi l’exigència de responsabilitats dins dels propis partits (quan n’enxampen a un, jo diria que encara l’hi diuen tonto), perquè la complicitat és de tot el partit. Ni, en conseqüència, davant de la justícia ordinària, degut al propi sistema muntat i donada la foscor dels diners que s’hi maneguen. L’única cosa que està clara, és la constant pèrdua de credibilitat dels partits polítics en la societat actual, qüestió que, pel que sembla, se’ls en fot.

Els que em coneixen saben que, des de fa molt de temps, em vaig postulant en el sentit de limitar determinades “possibilitats d’acció” dels polítics en general i dels partits polítics en particular, especialment en el que fa referència al finançament i transparència econòmica dels partits. Tot i que em semblava que les meves paraules tenien ressò, al cap i a la fi, tenia la sensació de predicar, si no en el desert, davant de molt d’indiferència.

Llegia la columna del Sr. Roig en el diari Avui del divendres dia 8 prop passat. Hi feia referència a aquets brots de corrupció municipals que es van manifestant. Va semblar, en el seu moment, que el que passava a Marbella era només propi de Marbella i que era un llegat d’aquells temps en que el Sr. Gil “cacicava” de forma permanent per la Costa del Sol. Però resulta que no, que els anomenats “partits seriosos” també estan emmerdats fins al coll i resulta que, per exemple, més de 10 municipis de les Illes estan sent investigats per problemes de corrupció urbanística amb alcaldes, consellers, arquitectes municipals, etc... implicats en trames de suborns i requalificacions més que dubtoses. El Sr. Roig, més o menys com tothom, pensa que sota del bum urbanístic municipal hi ha quelcom que put i que implica a molts, dins i fora dels Ajuntaments. Tots imaginem que les grans corrupteles (o corrupcions, amb totes les lletres i significats) estan en mans dels Consistoris Municipals, de qui, a la llarga (i a la curta, també) depenen les llicències i les requalificacions. I d’aquestes corrupteles en surt bona part del finançament del partit en el poder. Per tot això, deia el Sr. Roig que, abans de que tot plegat ens peti a la cara i deixi a uns, els polítics, en calçotets i als altres, a la resta de ciutadans, amb cara de tontos, haurien d’aplicar-se solucions per a la correcció de tot plegat, perquè encara hi som a temps de reservar el poc territori que encara no s’ha malmès. I proposava (i jo ben content, perquè, coincidir amb el Sr. Roig em satisfà molt i molt !) mesures per corregir el que encara sigui possible:

1.- La modificació del sistema d’elecció dels Consistoris, passant de llistes tancades a llistes obertes, amb Alcaldes independents, triats directament d’una llista determinada de candidats, a l’estil de varis dels països europeus.

2.- Nova Llei de Finançament dels partits polítics, en el que desaparegués, entre altres, la figura de “donació anònima”, donació que, com que és anònima, podem pensar que es realitza per pagar quelcom...oi?

3.- Transparència en els Ajuntaments. Números permanentment auditats. Recordeu els marramaus que van haver-hi fa un parell d’anys quan es parlava d’auditar els Ajuntaments i les Diputacions? Les declaracions de Sr. Corbacho aquí, i del Sr. Vàzquez, aleshores alcalde A Corunya, per citar-ne dues i ben distants, varen ser antològiques, en defensa de l’status actual.

Realment el Sr. Roig té tota la raó. Si els partits volen que ens els creiem, han de fer alguna cosa més que xerrar perquè ens els puguem creure, si és que volen que ens els creiem, que tot pot ser. En la meva opinió, mantenir la situació actual condueix, inevitablement, a una societat absolutament apolítica i, el que és pitjor i com a conseqüència, sense consciència de País: només ha calgut veure la nul·la reacció de la societat catalana quan, des de el propi Govern de la Generalitat, s’ha renunciat de forma expressa al manteniment del Debat Identitari.

De totes maneres, personalment crec que és imprescindible, a més, una altra condició:

4.- Modificació del sistema Judicial actual, amb elecció directa de Jutges, Fiscals i Magistrats de marcada solvència i independència. La politització de la Justícia ha arribat a extrems de paràlisi del sistema. Es porten denúncies als jutjats quan hi és de guàrdia el jutge que convé, que normalment és del mateix color polític del denunciant, com a garantía de què, com a mínim, serà acceptada a tràmit; sentim sentències que han estat dictades com a clara ingerència política; sabem de determinades sentències que han estat resoltes com un partit de fútbol per 6 a 5, en la qual 6 dels jutges son de la banda progressista o conservadora i els altres 5 del grup contrari; ingerències directes dels tribunals en afers clarament polítics (recordo les declaracions de determinats jutges d’un color concret durant la redacció – tramitació de l’Estatut de Catalunya, per exemple); Nul·la o mínima actuació d’Ofici de la Fiscalia davant de casos concrets que clamen al cel. Per no parlar de sentències penals o administratives que ens han deixat perplexes. Tot això ha d’acabar-se, perquè, si la Justícia no és independent i no és universal, la impunitat dels de sempre està garantida.

No son aquestes les úniques coses que ha d’arreglar-se, és ben veritat. Però entenc que son les de major immediatesa per retornar-nos, a tots, tal com diu S. Espriu, el nom de cada cosa.

I si per casualitat algú o alguns d’aquests polítics es despengen ofesos o se senten ferits en la seva honorabilitat, penso que serà senzill preguntar-los-hi i que ens expliquin d’on surten els calés que els partits gasten a mans plenes, o perquè la disciplina de partit ha d’estar per sobra inclús de la veracitat, o perquè els Ajuntaments bramen (o els fan bramar) només de pensar que poden ser auditats per auditors independents. Si les respostes son convincents, reconeixeré que estic immers en un greu error.

Del tema dels jutges, penso que també podrien explicar-me al perquè del tot plegat. Explicat i molt ben exposat ho està en un llibre anomenant El desgobierno judicial [1]. Però la pregunta del milió és, per què no ho arreglen? Serà perquè arreglar-ho els hi pot treure als polítics – partits quotes de poder? La independència del Poder Judicial és un mite que els propis jutges es preocupen de mantenir per allò de la dependència econòmica i professional als que els sotmet el Poder Polític a través del govern de torn. I quan algú com el Sr. Pacheco, aleshores alcalde de Xeres, s’atreveix a dir allò de que la Justícia “... es un cachondeo...” els jutges, a més, s’emprenyen i el processen. Ho recordeu?

Les respostes, és ben clar que no les tinc jo. I els que les podrien donar no en tenen, vistes com estan les coses, el més mínim desig de fer-ho. Haurem d’esperar molt de temps...?. O, pel contrari, hem de començar a creure’ns que això serà definitiu? Valdria la pena saber-ho

Realment, tot plegat, és una creu molt grossa



J Vinyeta
Desembre, 2006






[1] El desgobierno Judicial.- Alejandro Nieto .- Ed. Trotta.-- Segunda Eddición 2005

40.- Ciutadans

Ja han passat les eleccions i ja tenim 128è President de la Generalitat de Catalunya. Convergència torna a estar a la oposició i ERC i Iniciativa formen trio amb el PSC – PSOE. Els barons del PSOE no han vist amb bon gust que el seu amic José s’hagi aliat amb el Sr. Carod, per allò de que l’aliança dona munició (tot un arsenal...!) al Partit Popular i medis afins. Però així, vulguin, vulguem o no, que de tot hi ha, estan les coses. La sorpresa ha estat l’irrupció al Parlament del Partit dels Ciutadans. Els Boadella Boys, amb més sort de la que el propi partit es pensa, ha aconseguit tres escons i, segons diuen, ens portaran el castellà al Parlament. Tampoc serà la primera vegada que això passi. L’anomenat Partido Andalucista ja va fer la pirueta i varen tenir la mala sort, per bé o per mal, de desaparèixer a la següent Legislatura. La atenció ara està situada en el Sr. Rivera i els altres dos diputats que l’acompanyen i en esbrinar qui son aquesta gent que venen de matinada.

He rebut el que correu per Internet respecta a la “qualitat” d’alguns dels membres del nou partit que s’estrenarà aquesta legislatura al Parlament de Catalunya. El que allà s’hi diu, es cosa sabuda. I em sembla que haig (hem) de buscar una altra forma de presentar-los No és la meva intenció entrar a discutir l’ideari d’aquesta tropa. Quan varen publicar el seu famós manifest, el primer, em vaig prendre la molèstia de contestar-lo punt per punt i, a més, a major glòria seva, hi vaig fer menció especial al Sr. Boadella.

El problema no està en que hagin sortit. La gent, tots els que votem, tenim la possibilitat d’exercir un dret: el vot, que es un, lliure, directe i secret. Per tan, res a dir. El problema, si es que ho és, rau en saber d’on venen i a on volen anar. Comencen pel principi i revisem una mica l’història.

En el meu entendre, tot neix a partir d’aquell famós document, atribuït a P. Maragall, però en qualsevol cas signat pel PSC, titulat Per Catalunya, allà pels finals dels anys noranta del segle passat. Sempre em va cridar poderosament la atenció que aquell gran periodista que va ser en Ramón Barnils, posés de volta i mitja al Sr. Maragall i, en conseqüència, al PSC al complert, respecta del contingut d’aquell document. Em sobtava que en la seva columna Seny i Sensibilitat del diari El Mundo d’aleshores (si no erro, en la edició del dia 10 de Setembre de l’any 1998) fes un crítica duríssima a aquell document i, en especial, a la política lingüista a portar a terme en cas de que en les següents eleccions el PSC i el seu cap de llista, Maragall, guanyessin al Sr. Jordi Pujol. Entenia perfectament, com ho entenc ara, els criteris elitistes que han bellugat de sempre al PSC i als que en feia esment en l’article el Sr. Barnils, però tot i així vaig creure que pot ser i tot hi havia en l’escrit d’en Barnils un excés del causticisme que sempre el caracteritzava (el contingut exacte del document, jo el desconeixia). Com que el Sr Maragall no va guanyar les eleccions, vaig arraconar una mica el tema tot i que amb el pensament de que potser hauria de tornar-hi algun dia. I ves per on, l’última nit electoral, en sentir las primeres declaracions del Sr. Rivera, se’m va tornar a encendre la llumeta i vaig començar per buscar la famosa columna del Sr. Barnils i la vaig rellegir. Només en quedava fer-me amb una còpia d’aquell document, llegir-lo i opinar després. I això últim, després de llegir-lo, el document, és el que estic fent ara.

A mida que he anat llegint el document, haig de reconèixer que en molts dels seus paràgrafs, hi anava veient clares coincidències amb aquell famós primer manifest dels Boadella Boys: el tema lingüístic, en el que s’aposta clarament, d’una banda per “... [la garantía de] la diversitat, sense restriccions, inclosa la diversitat i la llibertat lingüística ... i d’altra banda, la garantia que el català, la llengua específica del país serà salvada, esdevindrà causa comuna dels ciutadans”, aspecte aquest que pot suposar la desaparició de l’immersió lingüística a les escoles, i que és el moll de l’os de l’article d’en Barnils pel que això, a més, pugui representar d’arraconament dels castellanoparlants de les esferes del poder que el PSC vol mantenir; per la reiteració en la necessitat de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, amb l’excusa de la transformació política que Europa estava i està, afegeixo, patint en aquests temps, en el que s’afirma que, aquest encaix, és una qüestió central del projecta catalanista que el PSC ens proposa; per l’abstracte que és i representa el concepte de sobirania i que entén, tot i així, secundari davant dels continguts de l’autogovern. O per la definició del concepte de cultura o per la seva renúncia expressa al concepte d’identitat nacional, per la afirmació de que l’autonomia no és més que una de les conseqüències de l’autogovern que es propugna, o a les renuncies que, com a conseqüència del Pacte Constitucional, fa Espanya de imposar a Catalunya un Estat centralista i unitari, i a la renúncia de Catalunya a la reivindicació de la independència pel manteniment d’aquell pacte Constitucional, etc....Totes aquestes coses, i més que es troben en aquell document del PSC, tenen un molt de paral·lelisme amb el contingut del famós primer manifest de Ciutadans. Tot i que, això si, el document socialista es presenta amb la amaniment d’una voluntat federalista, que hi és present de forma innegable, i que fa el document molt més païble.

El document es converteix en Catecisme dels afins al PSC (fins a tal punt que el Sr. Montilla no se’n desvia ni una coma en el seu discurs d’investidura...) i entre aquests afins al projecta hi ha bona part del gruix dels actuals Ciutadans.

Passa el temps i, finalment, P. Maragall arriba a la Presidència de la Generalitat. Aquells “afins” que, amb fruïció i espanyolisme, esperaven poder entrar en el nucli més o menys fort del desplegament a l’Administració que hauria d’haver fet el PSC, es troben fatalment amb ERC al Govern i que és, amés, qui realment a portat a la Presidència al candidat socialista: tots aquells que esperaven la aplicació del contingut d’aquell document i la participació activa en el repartiment de càrrecs, perden la fe i senten traïts pel partit. No per que aquell Catecisme no s’apliqui, poc temps hi ha hagut per posar res en funcionament, sinó perquè la participació en la menjadora és nul·la. El Sr. Boadella, per exemple, que en la meva opinió, esperava com a mínim la Conselleria de Cultura, després de la manca de subvencions rebudes duran la etapa convergent, es queda també fora del repartiment i amb un cabreig tal que, en determinat moment, més enllà en el temps, ja no pot aguantar-se més i insinua allò tan galdós dels tancs al carrer. Com els altres, tots ells, comencen una campanya contra tot i contra tots, es postulen com a valedors del sector més espanyolista, fan oposició a qualsevol modificació de l’estatut vigent (curiosament, com el propi PSC)[1] es postulen com a lliberals i d’esquerres (potser perquè no poden renunciar als seus orígens) i, encara que no ho diguin, amb un tuf lerrouxista i ensems demagògic (de veritat pensen que pot arribar a ser President de la Generalitat algú que no parli català?). Per si l’aventura de formació i presentació del partit a les eleccions és un fracàs, cap dels ideòlegs, o primeres espases com més us agradi (Espada, Tubau, Boadella...), cap d’aquests és present a la llista electoral, llevat del Sr. Carreres que, si no recordo malament, hi figura en últim lloc (en Suslov tampoc hi era mai al govern rus...!!). I amb tot això, arriba l’1 de Novembre d’enguany. I Ciudadanos treu tres escons, i comencen a sonar els crits de “Libertat, libertat...!” a la seu electoral del partit...en clara manifestació d’aquella demagògia de la que parlava i que, en principi, només se’ls hi suposava. Després, han vingut les declaracions del líder del partit, esquerranes i contemporitzadores, però amb contingut molt en la línea expressada en aquell document (Per Catalunya) editat pel PSC. En el meu entendre, ja sabem, dons, l’origen.

Com objectiu, per molt que vulguin que no ens ho creiem, aspiren al poder que, tot i que és legítim, els hi ha de donar honor i glòria, a més de diners. El Sr. Rivera, per exemple, es dona de baixa del Partit Popular, segons informació del propi PPC, poc mesos abans de les eleccions de l’1 de Novembre. Possiblement va veure clar que, en una banda no tenia res a fer mentre que en l’altra, amb una mica de sort com així ha succeït, podria iniciar una escalada en tota regla en el món polític... Qui sap si per tot això, el Sr. Carreras va insinuar que potser era ja el moment de plegar, perquè ja s’havien assolit els objectius proposats. Però potser, també per això, en la entrevista a TV3 al Sr. Rivera (La nit al dia, pocs dies després de les eleccions) el líder es declarava en contra d’aquelles declaracions del que va ser el seu mestre.

Aquesta és, al menys, part de l’història de tota aquesta gent. I en el meu entendre és molt més greu que el que s’explica en el famós correu que arriba per internet, tot i sent veritat.

Per acabar, podem parlar dels vots obtinguts.

En el meu entendre, l’alta abstenció ha estat l’artífex dels resultats obtinguts. Amb una o dues dècimes més de participació, aquest senyors s’haguessin quedat fora de l’arc parlamentari. L’anomenat “cinturón rojo” feu del PSC, és el gran subministrador de vots. A Santa Coloma, Esplugues, Cornellà, Badalona, Sant Adrià, etc..., aquest senyors treuen entre un 3 i un 5 per cent de vots. Son vots arrencats al PSC – PSOE. Alguna cosa, dons hi tenen a veure en aquest èxit el Srs. del Carrer Nicaragua, perquè una desfeta com la que han tingut ha donat ales (diguem-ne vots) a Ciutadans. Un altra tan per cent de vots, però complementari, els hi surt, als Ciutadans, del PP, de barris tradicionalment PPeros, com Sarrià i Sant Gervasi on arriben a cotes del ordre del 5,5 % dels vots emesos; per trobar també ressò a llocs com Sant Cugat i Cerdanyola (no sé fins a quin punt la presència de determinat professorat de la UAB pot haver influït en el vot d’aquest últim terme municipal). Pot ser per això, el PPC filtra la nota de la afiliació del Sr. Rivera...

Tot plegat, política, ressentiment i, en conseqüència, mala llet.



J. Vinyeta
Novembre, 2006
[1] La aprovació del Nou Estatut pel Parlament de Catalunya el Setembre de 2005, va evidenciar les poques ganes del PSC de deixar l’Estatut com estava aprovat. Encara Maragall i Màs s’estaven fent la foto quan el PSC ja avisava de la seva voluntat d’esmenar-lo, a la baixa, un cop entrés en el Parlament de Madrid i així va ser: el Sr. Iceta s’assentava al costat del Sr. Rubalcava defensant les tesis del PSOE durant la negociació.…

39.- El dia després (Una mínima referència...)

Ara, quan ja han passat dies des de les eleccions, i s’han consumat les aliances, la distància entre aquell dia i avui ens permet una certa perspectiva i més fredor per a tot comentari.

De les últimes eleccions va ser notícia la davallada del PSC, l’ascens en vot i escons de ICV, l’alta abstenció (la més alta fins avui en les eleccions en clau catalana), el número de vots en blanc molt alt, el número de vots que s’han emportat els partits extraparlamentaris i la aparició en l’arc parlamentari dels Boadella Boys. Tot plegat ha aconseguit que, almenys a alguns dels ciutadans, se’ns hagin posat les orelles dretes. Hi ho dic tal com ho he dit perquè penso, tot i amb dolor de cor, que als partits polítics diran que s’ha de reflexionar sobre tot plegat, però en cap cas actuaran en conseqüència.

Per tot el que hi ha escrit abans, és ben clar que entenc que tot plegat ha estat un desastre. Deixant de banda la abstenció, creient de bona fe i volent pensar que també la abstenció és, d’alguna manera, un “vot” amb sentit polític i no un pur passar de tot i de tots (dels polítics i de la política, naturalment), si sumen els vots en blanc i els que s’han emportat els partits extraparlamentaris, se’ns posen els pèls de punta. Tot perquè els senyors de sempre, i com sempre, ja no tenen els recursos necessaris perquè la resta de pobres mortals, continuem mirant la serp alçant-se del cove al so de la flauta, per fer-nos creure que la serp està “encantada”: ja sabem que a la serp l’hi han tret el verí del ullals abans de l’actuació. Amb el devenir d’aquests últims anys, han anat cremant tots els vaixells, no com l’Herrnàn Cortés d’una sóla empentada, si no que ho han anat fent amb suficient lentitud amb l’esperança de que no ens en adonéssim (tot i que els hi ha resultat a la llarga insuficient). Les campanyes, com sempre, han estat un reguitzell de promeses que tots sabem que son només que això, promeses. I les aliances posteriors no son més que la forma més senzilla d’arrambar-se al poder. Però és ben cert que els resultats han estat els que han estat i, vulguin o no els Partits i volguem nosaltres, son inamovibles.

Els Srs. Montilla, Carod i Saura, han anat tan de pressa en pactar, que no ens han deixat ni debatre, ni especular, ni entrar en travesses... Res de res. En prou feines en quatre dies, es va reeditar el tripartit famós. De fet no hi ha res a dir. El nostre sistema electoral preveu que els que sumen més son els que guanyen, tot i que sembla que no és aquest el desig més o menys popular (i populós). Però aquesta és la nostra realitat. La pregunta és si als partits els hi va més un sistema presidencialista o el sistema actual. Ells decidiran i ells faran el que el hi convingui. Mai el que ens convingui a nosaltres.


Amb independència del que hem dit fins ara, no sabria jo dir si el dia després ha portat sorpreses o no. Passats els dies, em sembla cada cop més clar que el Srs. Zapatero i Más havien venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. I és ben cert que, innocent de mi, un cop vista la pressa del Sr. Montilla i els altres dos socis, en ratificar un pacte, que tampoc ha estat públic que jo sàpiga, però que semblava pres amb independència dels Srs. de Madrid, vaig arribar a pensar que, la independència del PSC podria ser real i, en conseqüència, el PSC reclamaria el seu propi grup parlamentari deslliurat del PSOE. Les coses no han anat així (santa innocència...). El Sr. Montilla tenia pressa per pactar no per deixar clara l’independència de Madrid del PSC, si no per no donar temps a una reacció del PSOE que el pogués deixar sense l’ombra (el Sr. Zapatero es trobava fora del país en viatge oficial...). El Sr. Saura, a pesar de l’èxit electoral, sabia molt bé que només pactant amb el PSC i reeditant el Tripartit, podria formar part del Govern. I el Sr. Carod s’estima més tornar-li, per segona vegada, la mateixa bufetada a CiU que CiU va etzibar a ERC quan fa pocs anys els convergents varen pactar amb el PP.

Bé!. Així estan les coses en el més estricte sentit polític. I així el nou Tripartit, que ara s’anomena Entesa, inicia la travessa de la Legislatura. El pacte de silenci imposat pel Sr. Montilla es compleix (només es parla en veu baixa...!) tot i que hi ha coses que ja grinyolen.

I ara, a esperar...! Diuen que no volen repetir els errors comesos en la anterior edició del tripartit, però jo no tinc clar que sàpiguen quins varen ser aquests errors, per la senzilla raó de que no els crec capaços de fer un anàlisi profund seguit d’una autocrítica severa de l’actuació de tots plegats. Per això, i en conseqüència, penso que ni tan sols saben si hi va haver d’errors i, encara pitjor, com ja he dit abans, quins varen ser aquests errors. De saber-ho, no estaria de més que ens els fessin saber.






J. Vinyeta
Novembre 2006