97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure

97.- Desafectes, cornuts i pagant el beure.-

Estem en una situació de desafecció política greu, perquè la classe polític (la defineixo com a classe perquè es comporta com a tal), ha anat de mal en pitjor des de la mort del dictador fins els dies d’ara. Però per si no en teníem prou, el Sr. Hereu (amb l’acord majoritari del Plenari de l’Ajuntament barceloní, no ho oblidem) ens ha rematat “la faena” amb el famós referèndum sobre la Diagonal. És evident (Murphy dixit) que allò que pot anar malament anirà malament i en el pitjor dels moments. I les coses que acaben malament responen al fet, rematadament demostrat, de que un suficient número dels prolegòmens que condueixen al fet en sí mateix, s’han fet malament, llevat el cas d’accidents fortuïts que normalment son les menys freqüents de les causes del desastre. El desordre, el desconcert, l’ineficàcia, l’ombra de tupinada d’allò més barroera, han estat la norma en aquest referèndum que havia de ser mirall i referència i que s’ha convertit en un desastre institucional i polític que farà que la Ciutat i el ciutadà se sentin avergonyits i més desafectes encara. Ningú, a aquestes alçades, es pot creure que l’iniciativa, desenvolupament i realització de la consulta ha estat possible sense el vist i plau i recolzament del PSC que, pel que s’ha vist, ha calculat malament i els estrategs del partit s’han cobert de glòria. D’altra banda, tot aquell menyspreu sorneguer i insultant davant del 20% de participació ciutadana en les consultes sobiranistes (realitzades sense cap ajut i per tant sense cap cost per al ciutadà), s’ha convertit en silenci clamorós i eixordador davant de la més que minsa participació ciutadana en aquest cas en que no arriba ni al 8% del cens. Per acabar-ho d’adobar, gairebé el 80% dels consultats s’han manifestat contraris a qualsevol de les dues propostes oficials: aquella màquina perfectament greixada que fins ara era el PSC, ha “clavat” el motor (potser per excés de quilòmetres sense passar les “revisions pertinents”...) i allò que, vist des de lluny i amb una mirada només un xic crítica, feia tuf de joc manipulador, se l’hi girat de front i li ha fotut una plantofada a la cara que li ha fet sortir al PSC aquells colors que semblava que no tenia. Perquè el creure que tot i tothom és manipulable (el que no fa res més que manifestar la prepotència d’un partit que ha fet del País el seu predi particular) se’ls hi ha travessat: han fotut un vaitot i han perdut, fins i tot, el poc crèdit que, en la meva opinió, els hi quedava després d’anar-ne deixant bocins pel camí en les darreres legislatures. Ignoro fins a quin punt el Secretari General i President de la Generalitat hi estava ficat dins del Projecte “Diagonal”. Però el PSC té un marcat caire presidencialista i per tant no sé fins a quin punt en sortirà escaldat de cara a les eleccions que tenim al tombar de la cantonada, però no crec estigui del tot tranquil davant del bunyol que ha cuinat el seu partit.
Han jugat fort muntant un plebiscit del que el Sr. Hereu n’havia de sortir victoriós i per aclamació, no han regatejat ni esforços ni mitjans i han perdut de forma estrepitosa. I això no tindria massa importància si no fos perquè han jugat la partida, amb finalitats exclusivament partidistes i clarament espúries per al ciutadania, no ha d’oblidar-se, amb els calés d’aquesta pròpia ciutadania, fotent-los, aquests calés, a la claveguera de la forma més immisericordiosa. I és que realment, a més de fer-nos cornuts, aquests del PSC ens fan pagar el beure[1].
De totes maneres, els hi hem de donar les gràcies per aconseguir que el nombre de desafectes augmenti i, paral·lelament, ho faci també el de la gent cansada d’aquest permanent i submís no fer res i que està a l’espera, cada cop més impacient, de que les coses vagin pel camí, l’únic, que ens ofereixi expectatives i futur: el de la Sobirania.

J.Vinyeta
Maig, 2010
[1] Tot i que no hi ha hagut manera d’aclarir el cost de la “festa” els més optimistes el situen “només” al voltant dels tres milions d’Euros.

96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal

96.- Comentaris: pederàsties, Samaranch i la Diagonal

Ja fa dies que corre arreu el tema dels pederastes membres de l’Església i vaig veient que els comentaris al respecta en cap cas, evidentment, justifiquen els fets, però si que mantenen la tesi de que és un assumpte intern de la comunitat cristiana – catòlica i que, per tant, l’han de resoldre ells mateixos. I em sembla una opció massa simplista. L’Església Catòlica, Apostòlica i Romana presumeix d’universalitat i, li agradi o no, manté una estructura d’Estat diguem-ne universal, amb capital a Roma, amb un Cap d’Estat, Benet XVI, i amb una espècie de ministeris, en general anomenats Dicasteris, els caps dels quals actuen com a tals ministres i que en moltes ocasions ostenten la representació oficial del seu Cap. Per acabar-ho de confirmar suposo que tots hem vist i veiem que a les visites oficials que Benet XVI (l’avui Cap de l’Estat del que a més s’anomena Estat Vaticà) realitza a altres Estats, rep el tractament protocol·lari que correspon al de Cap d’Estat. És, amb aquesta perspectiva que puc entendre que, aquest afer del que parlem, és un assumpte intern. Però un cop dit això, intentaré algunes reflexions al respecta. L’Estat Vaticà i el seu cap visible, representen a un dels grups de poder més importants del món i així actua. Per aquella Universalitat que proclama, és present a tots els continents i, el que és més important i també el més greu, estableix normes de conducta per als seus, però que indirectament (només hem de veure l’efecte que causen al món sencer les famoses Encícliques) afecten també als que no som de la seva colla. És a dir: és un Estat poderós. Diguem dons que, tot i sent un assumpte intern d’un Estat poderós que pretén crear moral universal per allò de ser Església, l’Església, se’m acut preguntar si la Legislació d’aquest Estat Vaticà no castiga la pederàstia amb el mateix rigor que es castiga arreu de mon. I sembla ser que la resposta és que no. I sorprèn perquè, i el propi Benet XVI com Inquisidor General que va ser ha de saber-ho, aquesta mateixa Església ha perseguit durant segles a tots aquells que menyspreaven el missatge evangèlic de protecció i cura dels infants. Però sembla que ara no ho fa, al menys de forma clarament eloqüent. ¿No serà una mostra més de la doble moral[1] a que aquesta Església-Estat ens ha acostumat? En fi, en tot cas no deixa de ser un problema intern, realment... Però, tot i amb aquest bagatge negatiu, continuarà establin normes de conducta per els seus que, indirectament, ens afectaran a tots. I és per això que parlava al principi de que, en general, es tractava el problema de forma molt simplista, tant que impossibilitava la més elemental crítica.

Hem assistit al traspàs d’en Samaranch. És conegut el fet que en els primers moments de la mort d’algú es recorden més els aspectes considerats positius del personatge en qüestió que no pas els altres. I va quedar clar que així era perquè, a les cerimònies religioses, hi va corre tothom i tothom només parlava de les excel·lències del mort. Però han passat els dies i no hi ha hagut manera de que de les seves no – excel·lències se’n parlés obertament, com si per haver donat el famosos Jocs del ‘92 a Barcelona, tot li havia de ser perdonat. Personalment, no em traurà el son el tracte que se l’hi ha reconegut. Però tampoc oblidaré el seu passat feixista de camisa blava i de total submissió i col·laboració amb el règim dictatorial i sanguinari que va governar aquest país duran quaranta anys. A pesar dels Jocs, personalment mai el podré considerar un amic ni meu ni de Catalunya com ara molts diuen que ha estat. Es veu que de molts, sí que ho era d’amic. Políticament parlant, es clar...

El Sr. Hereu, amb l’ajut del PSC, ha posat finalment en marxa el famós referèndum sobre la Diagonal, a Barcelona. Ja vaig expressar la meva opinió al respecta en un dels meus articles anteriors. Però crec que, arribat el moment en que realment el referèndum es porta a terme, hi ha algunes reflexions a fer. La primera, i en cap cas suposa un ordre de prelació, és preguntar-me per què un Ajuntament que mai ha preguntat res a la ciutat (i quan ho ha fet tampoc a respectat la decisió popular[2]) ni en el traçat de l’Ave tot i la oposició veïnal, o en la urbanització de la zona Fòrum, o per la instal·lació dels tramvies avui existents, ¿per què ho fa ara? ¿Serà que les enquestes li preveuen una derrota electoral en les properes Municipals al Sr. Hereu, i conseqüentment al PSC, i ha de fer passes endavant? L’Ajuntament, que posa a disposició dels seus interessos tota la traca municipal (cens, serveis de consulta, locals als barris, propaganda en tots el mitjans de comunicació etc. i, tot plegat, amb la dotació econòmica corresponent que surt de les nostres butxaques), ¿farà el mateix quan es plantegi ben aviat la consulta sobiranista a Barcelona capital? ¿És conscient el Sr. Hereu, i per tant el PSC, que, tot i que ha estat a major gloria seva, el Sr. Hereu ha obert la caixa dels trons? Perquè si el Sr. Hereu es gasta els diners de la Ciutat preguntant-li als ciutadans no sabem ben bé que, perquè no ha aclarit cap dels dubtes que la modificació de la Diagonal aixeca, ¿què farà el Sr. Hereu amb tota la parafernàlia municipal que ara ha engegat per una causa tan sols urbanística i per tant menor, quan es plantegi als ciutadans de Barcelona una pregunta sobre un tema major com és la d’expressar la seva voluntat sobre si vol o no formar part d’un Estat lliure, Independent i Sobirà? ¿Posarà aquella parafernàlia a disposició dels organitzadors i amb els mateixos mitjans, els econòmics inclosos, o serà que els diners municipals estan només al servei del Consistori i no dels ciutadans als que el Consistori precisament ha de servir? I de la “consulta” sobiranista, ¿també en podrem dir obertament Referèndum?

J. Vinyeta
Maig, 2010


[1] El cas de les anul·lacions matrimonials, potser és una de les més clamoroses evidències d’aquesta doble moral.

[2] El famós monument a Macià, a la Plaça de Catalunya.

95.- La festa s'ha acabat

95.- La festa s’ha acabat.-

La festa, s’ha acabat. El diari anglès The Economist va titular així un article sobre la situació econòmica a Espanya (sobre aquella crisi que no existia) a finals del 2008. I avui, se’m acut iniciar aquest article amb les mateixes paraules però no referides a la conjuntura econòmica (que Déu n’hi do!) si no a la situació que es desvetlla de la no – sentència del tribunal Constitucional.
Resulta que ens han despertat perquè, realment, la festa de l’Estatut s’ha acabat. Val la pena llegir l’article de Salvador Cardús en el diari Avui de Diumenge passat, 25 d’Abril[1]. Demolidor! Poques coses (potser cap, penso) s’hi poden afegir. Però no resisteixo a corejar el seu article i, al mateix temps, a donar-li les gràcies a l’autor perquè, amb la lucidesa que l’hi és habitual, ens desvetlla dient això de que ja hem arribat a la fi d’un cicle que fa trenta anys que dura i que tot el sector polític català s’ha entestat en fer-nos veure COM SI (i cito textualment la seva expressió) fos veritat allò que no ha estat mai: nacionalitat, sobirania i totes aquelles coses que anàvem fem i dient COM SI realment les poguéssim fer i/o considerar factibles, però que no tenien la més mínima consistència jurídica per a ser-ho. Per tant, ha de quedar clar que la festa s’ha acabat. Les reaccions dels partits polítics, sense excepció, ens volen fer creure que plantaran cara a no sabem ben bé què i amb quin rigor jurídic i faran tot el foc d’encenalls necessari per a fer-nos creure que Catalunya els prioritza quan, realment, només intenten endarrerir la definició del TC fins després de les properes eleccions. Però per a ells també la festa s’ha acabat perquè, sigui abans, durant o després de les eleccions, també hauran de “mullar-se” respecta de la realitat que Catalunya vol. I per a la societat civil, també s’ha acabat la festa que per a molts ha estat constantment sostinguda per uns, pels altres, per ells mateixos o per tots plegats, amb la ingenuïtat pròpia de voler creure que les meravelles suposades eren realitat, quan la realitat no és altra que la que es deriva de tot un entramat muntat durant la transició amb una Constitució que no deixa espai per a res més que el que ens hem trobat. Pensar que l’amic José Luis (o el de torn del PSOE) o el no tan amic Mariano (o, també, el de torn del PP) deixarien de ser el que realment son...i que la resta de l’Estat ens deixaria camins oberts perquè ampliéssim la nostra legítima ambició política, ha estat el lei motiv d’un grup de polítics que ens ho volien fer creure perquè és el que més els hi convenia a ells per a no haver-se d’enfrontar a qui ho havien de fer. Però per nosaltres, els del carrer, ha estat, com diu el Sr. Cardús, una ingenuïtat! Il·lusos de nosaltres...!
Res aturarà a un TC que continuarà en la situació actual fins que hagin pres una sentència que serà la que serà però que, en tot cas, ens deixarà amb les vergonyes a la vista. I un cop això sigui evident, quan novament, per a consolar-nos, se’ns digui que hem obtingut el millor que podíem obtenir, ¿hem de continuar per una via que fa més de trenta anys que és morta i que impedeix el progrés vers al País que volem?.
La decisió és només nostra. Sempre he cregut que com jo, que pensin com jo, n’hi ha molts, més dels que potser fins jo mateix crec possible. I a tots aquests molts que hi som, ens queden dues possibilitat de manifestar la nostra voluntat. La primera és la de participar, aquells que encara no hem pogut fer-ho, i de forma afirmativa, en les properes convocatòries de “consultes” sobre la independència. I la segona, la de participar en les properes eleccions, dites autonòmiques, donant el vot a aquells que, d’alguna manera, ens puguin garantir que aquelles “consultes” acabin sent autèntics Referèndums i que les dites eleccions autonòmiques acabin sent Eleccions Generals al Parlament del nostre País lliure i sobirà.
Tot el que no sigui això, no serà res més que continuar encallats en els topalls de la via morta en que ens trobem. Perquè, no hem d’oblidar-ho, la festa s’ha acabat i toca retornar als orígens, no fos cas que, com diria en Raimon, de no fer-ho perdéssim el poc que encara ens queda, tot i que malmès: l’ Identitat.

J. Vinyeta
Maig, 2010

[1] Se’ns veuen les vergonyes.- Diari Avui – 25 d’Abril del 2010