745.- Els jocs olímpics, en el moment oportú.-
El tema de la corrupció a Catalunya, corra pels passadissos de tot l’entramat
polític-social del País. Del nostre País,
posant en evidència i fent-nos avergonyir, dia a dia encara més, de la
pèssima qualitat humana de tota una trepa fincats al poder i horroritzant-nos en fer-se realitat tot i salvant les
distàncies, aquell temor d'Unamuno, quan deia allò de que algú“...pueda llegar a dictar un
dia las normas de psicologia de las masas...”[1]
Els partits polítics, aquests que,
efectivament, dicten les normes de psicologia de les masses, és a dir, normes
de vida i convivència, de respecta i
justícia, aquells que amb un mínim
d’exemplaritat haurien de assenyalar-nos la rectitud moral necessària entre les relacions purament humanes, han perdut
llustre, mantenen les cares somrients però
les mans emmerdades en el sac de la corrupció. És evident que hi ha excepcions,
moltes. Però convindrem que el sistema, amb tot plegat, està corcat. I lamentablement, aquests que
tenen les mans i l’anima neta, no ens diuen que hi hagi solucions i no ens
sembla veure que hi actuïn en
conseqüència. També es peca per omissió.
Sembla que la pandèmia arriba al punt de
convertir-se en endèmia. Vol dir que la bestioleta es quedarà entre
nosaltres i, cíclicament, com passa amb la grip, reviscolarà. Però sota control. Ho faig notar perquè,
i no deixa de ser una opinió personal, l’administració, el
poder, no estarà massa feliç amb aquest retorn a la normalitat. La covid
ens ha tancat a casa, calladets i quiets. Si la normativa s’eixampla, es
normalitza la situació i les llibertats deixen d’estar qüestionades (amb raó
pandèmica o per raó política amagada...), podrem retornar a la protesta i
manifestació al carrer, que és de l’única manera amb la que podem fer-li
arribar, a l’Administració les nostres reivindicacions i fer-nos-les escoltar. Totes les reivindicacions, sense deixar-nos-en cap, que
quedi clar, i que no hi hagi dubtes al respecta.
Villarejo, aquell estrany personatge que té
amb l’ai al cor a no sé quanta gent, ens deia que el CNI controlava l’atemptat
de les Rambles l’Agost del 2017. És una declaració que, vist el desenvolupament
de tot plegat, no feia res més que
confirmar les nostres sospites al respecta. L’assumpte era greu, perquè hi
quedava implicada la jefatura de l’Estat (que sí que reina i que sí que governa, vistos els
discursos posteriors), Rajoy com a primer ministre i tot l’entramat del clavegueram de l’Estat espanyol. És creava una situació complicada i la mala
maror anava pujant de intensitat. És
feia necessari, per a tots aquells que ens prenen per imbècils, obrir una altra
front per distreure al personal d’unes cabòries que podrien portar a rebentar
alguna porta per la que podria sortir
algun fantasma amb cara d’imam, o d’algun altra, sobradament conegut, embolcallat
en una gel·laba
Quan
el tema de l’atemptat a Barcelona es manifesta clarament perillós per el
poder, i és coincident en un esclat
pirotècnic de corrupció a Catalunya, és aleshores que sorgeix una polèmica per uns jocs olímpics a celebrar
als Pirineus l’any 2030, candidatura que teòricament presentava Barcelona i que l’Estat sembla que vol compartir amb Aragó. És un tema que dona per a molt ja que, tant el
govern català d’Aragonés com l’aragonès de Lamban ens venen a dir que les prioritats de cada territori
estan per sobre del valor dels jocs en sí mateixos. Sabem que els hi és ben bé igual:
els governs territorials autonòmics han mossegat, i em temo que amb absoluta
consciència, l’ham. Tant un com l’altra se n'obliden, per submissió o per
necessitat col·laboracionista dels 15 morts, si no recordo malament, i de més
de 150 ferits. I a Catalunya sembla que ens vulguin fer oblidar de la corrupció
genèrica en els estaments administratius de la nostra Administració (desconec,
si existeix, el grau de corrupció dels Lamban boys, però estic molt curat d’espants...)
Com que personalment els jocs em són indiferents,
procuraré insistir en la memòria viva d’un atemptat per el què, tingui o no raó
Villarejo, l’Estat central, ara que es defineix com el més progressista de la història, tingui el
valor d’obrir l’aixeta informativa al respecta. Si no ho fa, entendré, com ho
fan molts, que la veritat els taca. Com
deia Unamuno en el mateix discurs, “... el silencio se interpreta como aquiescència...”
I recordaré les jubilacions daurades del
Parlament que ningú vol recordar, encara que el President Aragonés ens vulgui canviar
les oracions i fer-nos fruir d’uns jocs en un temps en què, pel que sembla, encara vol
que siguem una autonomia més de l’Estat espanyol...
Dels jocs, n’hem de parlar tant com volen que en parlem...? Si cal, ja
en parlarem un altra dia.
J.
Vinyeta
23 de Gener de 2022
[1]Formen
part de les paraules que Unamuno va dirigir a Millan Astray el 12 d’Octubre de 1936 a la universitat de Salmanca.
Huhg Thomas ho expressa així en el seu
llibre La guerra civil espanyola.- Dimensiones
hispánicas .- Ediciones Grijalbo
1976.---
