260.- És suportable?.

260.- És suportable?.-

El PP s’està fotent pedres a la seva teulada al menys en dos casos concrets:

Corrupció.- El PP, i em  limito a concretar en el partit dominant i majoritari, està en l’ull del huracà. Ja sé que és una frase feta, però és també la que més s’aproxima a la realitat. Els que han fet números, diuen que el 70% del ministres que va anomenar Aznar estan inculpats i, al menys un, en la presó. La que era la Caixa oficial i posteriorment Banc amic del PP, va haver de ser rescatat i, després del escàndol de les preferents, els  factòtums, anomenats per la cúpula del PP, d’aquest banc rescatat (un va arribar a ser president del FMI...) s’han rebentat una fortuna. Tots els tresorers del partit, des de la seva fundació, han passat pels jutjats i l’últim és a la presó. Un del seus secretaris generals està imputat per temes de la caixa B del Partit i la secretària actual, com Rajoy, estan en el llistat de Bárcenas. I, per no perdre pistonada, ahir varen ser detingudes 51  persones més  entre el que hi ha cinc alcaldes (em sembla que tres son del PP) i el President de la Diputació de Lleó, en un tema de 3% en obres contractades. Entre ells el que sembla el cap de la trama, que és un personatge que havia estat l’home fort de l’Espe Aguirre i del PP madrilenys. El PP, per boca de Rajoy, ha volgut separar el que ell entén com a corrupció del que  és cobdícia personal. Eufemismes, perquè voler diferenciar entre Gurtel i l’última “Operación Púnica” d’ahir no crec que sigui massa necessari: la cobdícia personal pot anar de parella amb el poder i també en aquest cas s’anomena corrupció.

Tot plegat està en l’àmbit d’aquella perversió generalitzada.  Però és ben  cert que es parla i es denuncien a corruptes, que deixen al PP, i als altres partits en els casos corresponents, realment tocat (i m’agradaria confirmar que tot això respon a que determinats jutges han decidit tirar endavant perquè no se’ls inclogui en el  paquet), però encara, pel que anem veient, no ha arribat el moment dels corruptors. I la seqüència dels fets obliga a no deixar-los impunes. El que em sembla que passa, i per això les coses estan com estan, és que, precisament, els amos reals del cotarro, l’oligarquia poderosa, és precisament la que belluga els fils de tot plegat. I arribar fins a ells ha de ser molt difícil i, segons en quins ambients, possiblement perillós i tot. I em sembla que això, si no ho sabem, quan menys ho sospitem tots.

La pregunta que ens ve al darrera és la de fins quant serà suportable aquesta situació pel partit en el Govern? Perquè el que és una realitat és que aquestes pedres a la teulada fan que Podemos avanci en número d’ascons, segons les enquestes i les eleccions generals, s’avancin o no, estan a tocar. I ja se sap que, perdre escons, equival a empobrir les arques del partit...

Catalunya.- Dona la sensació de que, aquella mateixa oligarquia de corruptors, entre la que hi ha la FAES, tingui al Sr. Rajoy atrapat per les parts sensibles perquè no em sembla  que surti d’ell mateix aquest anar i venir permanent. Els catalans hem passat, pels efectes dels que manen a Madrid, d’un referèndum a una consulta i d’aquesta a una botifarrada per tornar a un referèndum en frau de llei i amb un PP preocupat per l’incompliment dels mínims necessaris de la consulta – referèndum – botifarrada – consulta que poden vulnerar els drets dels ciutadans. Quanta preocupació...! Hem de reconèixer, tot  i això, que, vist des de Madrid,  hem passat de botifarrada a referèndum i això, com a mínim és positiu.  No és que em sorprengui aquest manifest d’impugnació, però he de reconèixer també que el què els hi marca la necessitat d’impugnar el N9N, no és res més que la adhesió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir a la nova  situació el que fa entendre a Rajoy (o aquells que com ell mateix reconeix que, “si me muevo, me matan..”) que la participació pot arribar a ser massiva; i és precisament això el que més por els hi feia. Ha quedat clar que minimitzant i ridiculitzant la convocatòria, no se’n sortien. Ara, a més, ens diuen que el que pretenem fer no té garanties...

Novament el PP, amb la seva actitud es converteix  en el  gran creador d’independentistes. Fa quinze dies deia Rajoy que estava content perquè la suspensió de la consulta havia estat un èxit de la democràcia. Ara impugnarà el N9N perquè no té garanties democràtiques... Abans les tenia totes i tampoc ens varen deixar fer-la. En què quedem i què hem de fer? Suposo que tenen rumiat la sorpresa que generarà a Europa el fet d'impugnar el que oficialment no es més que una manifestació ciutadana, deixant clar que fins i tot això els hi fa por. Serà suportable per l’Estat mantenir aquesta estranya ambivalència davant els informadors internacionals acreditats el N9N a Catalunya?  Sempre fan les coses de forma que, a la fi, ens puguem ratificar en allò que ens van negant. Tants anys i que no hagin après res al respecta fan que es converteixi cada negativa en una festa. I si a la fi, per les raons que siguin no ens deixen  votar, la festa encara serà més grossa, perquè després vindrà  allò que no podran prohibir i que encara els hi fa més por: unes eleccions que sí tindran totes les garanties i amb un procés constituent al darrera. Veurem si ho podran suportar,

J. Vinyeta

29 d’Octubre de 2014

259.- Partidismes

259.- Partidismes.-

Un dels avantatges de viure a Catalunya, a diferència de la majoría de la resta de comunitats de l’Estat, és l’existència  del pluralisme polític o, el que és el mateix, quan hi ha eleccions tenim, fins avui al menys, un mínim de 7 partits (les coalicions les considero un de sol, de partit) als que votar. Aquesta pluralitat com a mínim presenta opcions de debat que es manifesten amb a vegades inclús amb la cruesa pròpia de qualsevol lluita pel poder. A la resta de l’Estat queda, bàsicament, reduït al de  dues opcions principals, PSOE  i  PP, donat que avui per avui les altres opcions son quasi residuals[1] i, en conseqüència, els debats plurals son pràcticament impensables. Dit això, com passa amb totes les opcions i també en el nostre cas, en aquesta pluralitat hi ha aspectes  que ens poden semblar negatius. Les ideologies entre ells, els partits, son, i així ha de ser, diferents i, ens agradi o no, la finalitat d’aquests partits és accedir al Govern i per tant la relació entre ells és difícil perquè  l’objectiu comú els mantén expectants i amb els ulls concentrats en el recompte de vots en els moments electorals. Els partidismes son evidents i els interessos particulars son a les seves entranyes. I avui aquests aspectes dits negatius però inherents en la pròpia activitat política que tendeix a satisfer, per part dels partits almenys als seus fidels, potser suren de forma gairebé descarnada.  Anem a pams.

Estem  vivim aquí a casa nostra, una situació excepcional, una situació que, latent durant tres segle, esclata, en la meva opinió, amb la actuació del TC i es concreta   seriosament en la primera de les manifestacions en la que, per primera vegada, hi ha tantes estelades o més que senyeres clàssiques. Aquesta situació es va repetint any rere any des d’aleshores  amb una  onada civil  de tal mida que descol·loca  als partits polítics i als seus líders, que els sobrepassa a tots i tots, per sobreviure, accepten el repte i lideratge que la societat civil planteja, tot i fer-ho amb una certa incomoditat. Tot ha anat bé fins  arribar al punt en que els interessos dels partits poden quedar tocats:  el que se’ls   ve a sobra ja no és només aconseguir el poder si no, a més, el portar el nostre País vers aquell objectiu que aquella onada civil ve marcant. I això té una complicació política real.

Dit l’anterior, em sembla aleshores que  allò que anomenem partidisme està en els moviments, redundant, de tots els partits perquè ara arriba l’hora de la veritat donat que, a curt termini, hi ha unes eleccions transcendentals. CiU (i que quedi clar que de cap manera discuteixo el lideratge que ha  tingut i té el President Mas en el Procés si no què, ans al contrari, entenc que l’ha de continuar exercint) sap que la coalició, a l’hora del planteig real de la qüestió bàsica, la independència, es trancarà i difícilment podrà tenir una majoria suficient, dit d’una altra manera, sap perdrà les eleccions[2] i per això el President Más, que és qui les ha de convocar, també espera el moment més propici per al seu partit. ERC se sap guanyadora, però jo continuo pensant que ho fa amb un nus al coll per la importància dels fets conseqüents i per pures raons del Govern del dia a dia d’una  Generalitat que no té un duro, amb l’afegitó de que si no compta amb Convergència tampoc tindrà la majoria necessària per una DUI (tot i que, de tenir la majoria, res farà sense la participació de Convergència). Ignorem el resultat que pot obtenir Unió (que pot convertir-se en un partit residual) anant per primera vegada sola a unes eleccions marcadament plebiscitàries, ja que desconeixem el traspàs de vots de Covergència a Unió i viceversa.  ICV i el seus socis, ja estan bé on son, cagant dubtes de forma permanent i entorpint més que no pas ajudant al procés; sempre esperant Godot, espera que em fa  evident la manca de compromís real en tot, d’aquests  hereus d’Stalin. Les CUP, que han donat mostres de molta serietat, pragmatisme i sentit de País, estan clarament a favor de la independència dels Països  Catalans però, en qualsevol cas, els actuals components del grup parlamentari,  canviaran en les properes eleccions. El PSC continuarà amb la seva reforma federal en la que penso que no hi creuen ni ells. Ignorem la força de Podemos  en quant pot afectar  la seva presència a les CUP, ICV i C’s, però si sabem de la seva indiferència, com a mínim, en el procés sobiranista. C’s està amb un somriure d’orella a orella, però a l’aguait de Podemos i el PP està només pendent de la patacada que anuncien les enquestes. El que tampoc sabem és si hi haurà una espècie de coalició d’esquerres de ICV fins Procés Constituent, amb Podemos inclòs, que podria crear una majoria important d’esquerres en el nou Parlament.

Vistes així les coses, que en el meu entendre no deixa de ser una visió realista de l’actualitat, em  sembla evident que aquesta reclamada - demanada – exigida unitat política per la societat civil només pot ser possible, com a molt, de cara al N9N i prou. Sembla ja que l’assumpte va per aquí i els més conseqüents (CiU, ERC i les CUP) anuncien el seu suport incondicional  al N9N. Però el que ens resulta evident, donada la perspicàcia amb que  des de fa dies ens mirem als partits polítics, és que  o ens espavilem nosaltres o no anirem ara gaire més enllà de la cantonada.

És evident que aquesta societat civil necessita lideratge polític per a ser portada pel recte camí que venim defensant. Però també és evident que, donada la força i transversalitat  d’aquesta onada civil, el tsunami passarà per sobre de tots aquells líders tebis o que no hi vulguin participar i, si es fa necessari, aquesta societat civil, serà capaç de trobar els  nous lideratges imprescindibles per arribar a bon port. No ho dubto gens.

Però ara, ens hem de centrar en el N9N que resulta fonamental. No deu de ser una nimietat quan les veus del no d’ací i d’allà no fan res més que ridiculitzar-la: és evident que els hi fa por. Tanta que, en cas de preveure des de Madrid un èxit aclaparador, faran mans i mànegues per torpedinar-la fent-nos un nou favor extraordinari donant-nos més raons i accelerant la data de les eleccions. La resposta a aquest ara N9N i el seu èxit només, insisteixo, només  depèn de nosaltres per donar-los-hi a tots aquests dels que en vinc parlant, un lliçó de maneres i que hagin d’anar a les properes eleccions amb l’alè al clatell de tota la societat civil que sí sap fins on vol arribar. Els hi hem de marcar el camí.

J.  Vinyeta

24 d’Octubre de 2014

---

[1] El grup més important de tots aquests és precisament el grup català que, entre tots plegas, arriba als 47 diputats: 31 per Barcelona, 6 per Tarragona, 6 per Girona i 4 per Lleida i tampoc, el grup, ho és amb una resposta unitària.

[2] En Churchil va guanyar una guerra i va perdre les immedites eleccions posteriors

258.- Comentaris (Tot esperant Godot i 19 O)

258.- Comentaris  (Tot esperant  Godot i 19 O).-

Tot esperant Godot.- Samuel  Beckett, considerat un dels pares de l’anomenat teatre de l’absurd, a mitjans del segle passat va escriure l’obra d’aquest títol. Godot és  esperat permanentment durant tota l’obra per dos personatges sense que arribem a saber qui son aquests personatges, sense que arribem a saber qui és aquest tal Godot i l’únic que arribem a saber  és que   Godot no vindrà avui però que sí que vindrà demà: és allò de que  la vida va passant mentre s’espera  que passi qualsevol cosa.

M’he permès aquesta referència literària perquè em sembla que ha estat una mica el que ha passat a la classe política catalana amb la famosa esquerdada de la setmana passada, però amb el final de l’obra canviat: va arribar Godot i, com que havia d’arribar demà, cap dels personatges de l’obra va saber estar a l’alçada i improvisar un guió per acabar l’obra.  Només les CUP han sabut seguir amb l’obra i, des del mateix moment de la trencadissa,  es posen a treballar per refer l’unitat amb  una seriositat i pragmatisme que, ho  haig de reconèixer, em semblava impossible posseïssin. La publicació dels 11[1] punts bàsics que les CUP entenen com a tals per refer l’unitat política, estan pràcticament acceptat per tothom[2]  i fer de la convocatòria pel N9N una autèntica demostració de mobilització de la ciutadania és el seu principal objectiu. Sembla que son els únics que no han perdut el seny i, des de la meva petita plataforma, els hi vull donar  les gràcies. Crec, com ells, que lo primer és lo primer. I ara el que tenim davant i pel que ha d’haver-hi compromís és  per l’èxit rotund del N9N.

Entretant, qui sembla que encara està esperant Godot és el Sr. Herrera i alguns dels seus socis, com Alternativa. En més d’una ocasió, si no recordo malament, he volgut deixar constància de la per a mi excel·lent descripció que en  va fer d’ICV en Manel Cuyàs en la seva columna del diari El Punt Avui el 6 de Setembre del 2013 i del que no puc fer res més que  recomanar-ne  la lectura. És evident, article a banda, que el Sr. Herrera (i no sé si la disciplina del partit, especialment a partir de determinat nivell, és quarterera per als més afins o no  a causa dels residus stalinistes que encara els hi puguin quedar) continua esperant Godot i  immers en l’absurditat d’aquesta espera. Absurditat que  per aquella suposada disciplina fa que res els hi està bé, mai els hi fas la pregunta correcta i si no porten la iniciativa la  batussa està assegurada, inclús per nimièses (com en un moment de l’obra de Beckett els dos personatges principals, sols en aquell camí  perdut amb l’arbre sec que decora l’escenari, s’abracen i un li diu a l’altra allò de “Aparta’t, fas pudor d’alls!”...). Després, aquest Srs. d’ICV se n’obliden dels “alls” i ens parlen de puresa ideològica que em sembla tant pura que no és  més que un núvol prim. Tanta reunió quasi permanent, els porta, com ja va passar en la cadena humana del 2013, a no  participar-hi i se’n van anar a encerclar La Caixa... Fins avui ens van dient que no votaran, però un dia o altra hi hauran eleccions. Allà ells, perquè aquesta indiferència quasi malaltissa, no convé a Catalunya.

19 d’Octubre.- No entraré a comparar xifres entre les concentracions d’ahir i la passada del 12 d’Octubre: ahir eren molts més, moltíssim més i sense pagar autobusos als participants, procedents de tota Espanya.

És evident que Òmnium i l’ANC tenen suficient i demostrat poder de convocatòria i, hem de dir-ho, si no hagués estat per les seves convocatòries, no sé si haguéssim arribat fins on som. Però, dit això, em va semblar extemporani exigir al President de la Generalitat que convoqui eleccions i en un termini determinat. I em va semblar fora de lloc perquè l’ANC, a pesar del seu poder evident de convocatòria, entenc que no és ningú per a exigir el que va exigir.  Les exigències solen trencar consensos i l’excepcionalitat del moments que estem vivint, conviden més al consens que a altra cosa tot i que és ben cert allò d’estar a l’aguait  perquè la prudència no ens faci ser traïdors. I aquest estar a l’aguait sí que és la seva feina. El moment de les exigències vindrà quan, fetes les eleccions, que hauran de fer-se i amb un objectiu concret, els programes electorals no es compleixen.

J.  Vinyeta

20 d’Octubre de 2014

---

[1] http://www.vilaweb.cat/noticia/4215051/20141014/onze-condicions-cup-donar-suport-9-n.html

[2] http://www.catradio.cat/audio/848912/David-Fernandez-(CUP)-aposta-per-llistes-amb-3-punts-independencia-pobresa-zero-corrupcio-zero

257.- De la Perversió

257.-  De la Perversió.-

Segons el diccionari, perversió no és res més que una desviació de la rectitud  moral. I entenem per moral, de forma breu, la capacitat de diferenciar entre el be (el que és bo) i el mal (el que és dolent), especialment en el que fa referència a les costums, actes o pensaments  (forma d’entendre) humans i que em limitaré a constrènyer  a la societat que ens toca viure.

Un cop dit això, i sense ànim de polemitzar més perquè em sembla suficient  per a una entesa de quatre ratlles, m’atreveixo a dir que estem vivint en un Estat pervers. Vejam coses:

Ex ministres, altíssims funcionaris, membres de  les executives de tots els partits que hagin governat o no, presidents i consellers de bancs i caixes d’estalvis, membres dels parlaments central i autonòmics, representants sindicals en consells d’administració, etc..., etc..., estant sent assenyalats per la societat i insistint en els fiscals perquè pressionin més del que pugin estant fent, tot i sabent que la fiscalia és un Órgan jurídic que depèn directament del Ministeri de Justícia. Molts, per a no dir tots els que son assenyalats, ho  son per les despeses que han realitzat durant anys a càrrec dels estalvis de les classes més desprotegides, amb una impunitat que sembla no tenir fi i amb una absència culpable per part de les entitats de  control del món econòmic – financer sobre de tot plegat. En general s’indica també la actuació irregular de molts de tots aquests assenyalats, en favor del  finançament irregular dels partits polítics al que pertanyen, però no és tan insistent, aquesta mateixa societat, en que aquesta corrupció concreta ha estat propiciada – tolerada per les cúpules dels partits en general i del seu cap en particular. Aquesta perversió està en aquest punt donat que, potser ningú vol, exigir gaires responsabilitats al partit que ha votat i al que és afí: equival a reconèixer que ens hem equivocat. En general aquest error només es manifesta canviant el sentit del vot.

La corrupció necessita de corruptors. I aquests potser son els grans responsables de tot plegat. La perversió, aquell marxar del camí que hom creiem recta, no és més que una drecera per la consecució o manteniment  d’una situació de privilegi o privilegis que en cap cas la resta de la societat consideraríem legítims. Tot plegat, com en el cas anterior, en clars abusos de la Llei o del Dret i que també se’ns manifesten impunes.

La lentitud de la justícia, i amb  el que sembla un clar tracte de favor respecta d’alguns, exaspera   una societat castigada per una crisi que no tots vàrem propiciar i de la que se’ns fa responsables  amb sentències insòlites. Si les sentències es deriven d’una plicació de la Llei, que sempre és interpretativa, hem d’entendre que la interpretació general ho és en massa ocasions pels que disposen de suficients mitjans per propiciar-se una bona defensa que allargui el procés tant com sigui possible. La modificació de les tasses judicials sembla que vagi inequívocament en aquest sentit: la justícia només es possible per als que la poden pagar. Els que podrien reparar tot això, el Cos Legislatiu, que és el Parlament de l’Estat, està en mans precisament de tots aquests que, amb la seva omissió en el més tolerant de les circumstàncies, immobilitzen la situació actual. Però que son capaços  d’aprovar una nova Llei que dificulta, per a no dir que les prohibeix,  les manifestacions populars del cabreig que van provocant no fos cas que la societat, manifestant-se obertament, els deixés, encara més, en evidència.

La llista podria ser inacabable, malauradament. Només una reflexió final: Quan algú d’aquests emmerdats rep una crítica més o menys severa respon, en massa ocasions, que accepta aquesta crítica perquè “...com que estem en democràcia...”. Ens està dient amb una claredat cristal·lina i amb tota la mala llet continguda, que si el sistema fos un altra i no un sistema democràtic,  encara que pervers com el nostre, faria que  haguéssim de penedir-nos de les nostres paraules. Potser que aquest autoritarisme que es dedueix  sigui la màxima de les perversions possibles. És  l’evidència de que arrosseguem encara els tics d’un sistema que, a més de pervers, era cruel, del que  només ha canviat la façana.

En el meu entendre dons, la perversitat del sistema del país (i no vull entrar en valoracions del sistema polític general triat a Europa, això ja ho fan els que hi entenen) és evident, I el que és pitjor:  què i com hem de fer per reiniciar i redreçar  el camí? Des de i per Catalunya, sembla que poden haver-hi solucions a la vista. Però arribat el moment, haurem d’estar molt a l’aguait per a no caure en paranys  per  “...iniciar el recte camí d’accés al ple domini de la terra...” amb la convicció de la rectitud necessària.

J.  Vinyeta

17 d’Octubre de 2014

    

256.- Consulta B.-

256.-  Consulta  B.-

La unitat entre els partits sobiranistes s’ha trencat. Mas s’ha despenjat convocant-nos a una consulta més tova pel proper dia 9N perquè el “consens” entre el grup sobiranista, segons el President, s’ha escardat. En les declaracions posteriors, ER i la CUP s’han  mostrats disposades, tot i “l’esquerdada”, a col·laborar en el nou planteig del President. ICV, convidada a bodes amb “l’esquerda”, aprofita la ocasió per fugir per aquesta “esquerda” i fer allò que tots sabíem que faria: desentendre’s de tot plegat i anar per lliure. Unió ha marcat també les seves línees vermelles.

Algú deia ahir que no havíem d’oblidar que si alguna cosa defineix els partits polítics  és precisament el seu antagonisme i, per tant, la pròpia dificultat en posar-se d’acord amb el contrari. I és cert. Però també ho és el fet de que, en moments que podríem qualificar de històrics, és precisament on han de mostrar la seva disposició en la unió per salvar fets que la ciutadania demana. I, en aquesta ocasió, es tractava d’arribar tant a prop com hagués estat possible fins el 9N, anunciar tots a l’hora, donades les dificultats, la impossibilitat de portar a terme la consulta i anunciar conjuntament la immediata convocatòria d’unes eleccions, que es podrien definir com a “plebiscitàries”[1] Però no, no ha estat així i, personalment, no és el que jo esperava que passés.  Haig de pensar que és precisament amb aquest planteig electoral (durant totes les reunions del grup dit sobiranista no crec que es parlés només del 9N, si no que es parlés també del que era evident que venia al darrera) quan  comencen les discrepàncies i a manifestar-se els interessos partidistes,  legítims, però plantejats en el moment no adequat. En aquest moment, en la meva opinió, és quan la “porcellana fina, s’esquerda”.

 El President proposa unes plebiscitàries, amb una candidatura única i em sembla que això és massa agosarat. Perquè, sigui o no candidatura única, o diferents amb un o varis punts en comú o, senzillament, separades i amb un sol punt en comú, que és la DUI, pressuposa ja el “trencament”  d’algunes agrupacions: Unió ja ha deixat clar que, oficialment, no està per la DUI i sabem que Iniciativa, tampoc[2].  ER sap que, amb eleccions autonòmiques, es diguin com es diguin,té, segons enquestes, tots els números per guanyar-les i, per tant haver-se d’empassar el gripau que representa una Generalitat intervinguda i sense un duro i, potser encara pitjor, haver de discutir el liderat del procés amb Mas, a qui penso no se li pot arrabassar. Així les coses, era missa cantada que “l’esquerda”  es produís.

Mas devalua encara més allò que en principi havia de ser un referèndum perquè, donades les circumstàncies, alguna cosa ha de donar a la ciutadania i tornar deixar clar davant del món la manca de sentit democràtic del Govern de Rajoy. Es tracta dons, des de Catalunya, de carregar-se  d’una raó més.

Però ara ens queda la pregunta del milió: es podrà votar el dia 9N? Perquè si hem passat d’un referèndum a un macro enquesta ha estat per les oposicions sistemàtiques a tot el que flaire a País des de Madrid. Si com resulta previsible, el TC impugna  la nova consulta perquè es mantén una pregunta que ja ha estat impugnada, què faran el polítics?. Al President possiblement no li quedarà altra sortida que dissoldre el Parlament i convocar eleccions, amb la alegria d’alguns  i pot ser amb desespero d’altres que, sabent-se guanyadors, com ja he dit, hauran de prendre les decisions incòmodes que, fins a aquell moment, hauran pres uns altres.

I al mig de tot plegat, com sempre, la ciutadania que està convocada el proper dia 19 a la Plaça Catalunya amb més dubtes que mai sobre la possibilitat de expressar-se amb una papereta. I em sembla que  serà trist i sarcàstic a l’hora veure a ICV convocant la seva pròpia manifestació perquè ja se sap que mai es fa el que, segons el seu criteri, s’ha de fer.

J.  Vinyeta

15 d’Octubre de 2014

---

[1] Dir-ne plebiscitàries,perquè  en aquest país aquest tipus d’eleccions no existeixen

[2] El que no sabem és quants membres, afiliats o simpatitzants de cada una de les    organitzacions  será fidel a les indicacions de la direcció dels respectius partits.

255.- Dubtes.-

255.-  Dubtes.-

El País està amb  un cert neguit. Em  sembla correcte, prudent i, en certa manera, necessari que sigui així, perquè estem en una guerra  i la primera batalla està a la cantonada. Com en tota guerra, les  batalles es guanyen si els comandaments tenen els arrestos i la intel·ligència necessaris i la tropa és disciplinada. És ben cert que, al menys fins avui,  el bloc anomenat sobiranista ha aixecat l’estelada tot i que amb tots els dubtes, recels i criteris electorals que es poden donar en un grup tan heterogeni com el que composen. D’altra banda, per sorpresa de tothom, quasi dos milions de persones es llancen al carrer just ara fa un mes i, amb una disciplina exemplar, és capaç de dibuixar una Senyera de no sé quants quilòmetres, en dos carrers diferents de Barcelona amb un ordre i disciplina, repeteixo,  modèlics. Tenim, per tant i al menys fins avui, les dues condicions necessàries per guanyar: Intel·ligència i arrestos dels comandaments i disciplina en la tropa.

Però s’acosta  el dia 9 i tot aquesta tropa disciplinada espera  ordres. I em permeto fer algunes consideracions:

La primera és recordar-los-hi a CiU, ER, ICV EU i la CUP que son ells qui  s’han posat al davant d’aquest exèrcit perquè, els hi agradi o no i estic convençut de que no el hi agrada, de no haver-ho fet, la marea humana que en resulta de les manifestacions  iniciades el Juliol del 2010, els hagués passat per sobre. També és cert que aquesta tropa disciplinada els ha acceptat com a caps per a les batalles que ja han succeït i per a les que estan per arribar, arrel del resultat electoral del 2012.

Per tant, han de tenir clar que la seva única preocupació ha de ser la de portar-nos a guanyar la guerra, la de tots i no precisament la seva guerra particular amb clares finalitats electoralistes particulars. Primer ha de ser el País  després el partits, i per tant per després també els electors  que cada un d’aquells representen.

És evident que el fet de no estar en el Govern de la Generalitat dona a ER, ICV i a la CUP una comoditat que no té Convergència i, molt menys, Unió. Però entenc que les postures ideològiques i els rèdits electorals han de  quedar al marge, perquè el país que volem el farem després de declarar la Independència  i no abans. En aquell moment  haurà de consultar-se a les urnes quin Parlament (el Legislatiu del Nou Estat) volem constituir i tinc el ple convenciment que el que en sortirà res tindrà a veure amb el que tenim ara. Per tant, el que haguem de fer, ja ho farem.

En conseqüència, em veig obligat a demanar a tots aquells que considerem com a caps, que vetllin per la nostra voluntat que, al cap i a la fi, és el  per què del que varem fer, com ja he dit, en les eleccions del 2012.

Pot  ser que els serveis “d’intel·ligència” del nostre “Estat Major” entenguin que no es donen els mínims per encarar la propera batalla amb garanties de guanyar-la. Dons bé: faci’ns-ho saber. No passarà res si per guanyar una guerra hem de renunciar a una batalla. Però, al mateix temps, ens ha de fer saber sense subterfugis, que la disposició a guanyar és real, que la unitat és més que manifesta i  quedaria patent si és fa una entrada al Govern dels caps de files del bloc sobiranista amb les possibles mancances electorals que això pot representar per alguns. Però és que si no fan  salts mortals triples  i sense xarxa protectora, possiblement no ens els creurem. Tots estan en un atzucac de difícil sortida si el que volen és mantenir amb puresa absoluta  les seves ideologies particulars. Per sortir-ne, han d’abandonar aquesta puresa, fer pinya i aixecar el Castell més monumental  de tota la Història, perquè és des d’aquesta perspectiva, l’única perspectiva que els permetrà donar ordres i que aquestes  siguin obeïdes. Els que no  facin pinya passaran a engruixir la llista dels desprestigiats per les urnes, perquè també els seus votants  ho varen fer, el  votar, pensant en el futur, per  aquest futur  que demanen centenars i centenars de milers  de ciutadans de Catalunya, i des de fa temps

.

De no fer-ho, no sé si el poble, el País i la Història els hi perdonarà l’error. El que si han de tenir clar  és que, si convé, canviarem de lideratges i, si ho fem així, és evident que no es podran  considerar mai als d’ara com a Pares de la Nova Pàtria. I si no hi ha nom per a definir com els haurem de recordar, haurem d’inventar-lo perquè aquell de botifler, tot i no estar passat de moda, em sembla massa suau.

J.  Vinyeta

13 d’Octubre de 2014

254.- Comentaris (Ebola i 9N).-

254.-  Comentaris  (Ebola i 9N).-

Ebola.- Sembla que poden haver-hi hagut negligències (en plural) en el cas d’ebola malauradament famós. Resulta que ha estat la pròpia infermera la que es va gratar la cara amb les mans enguantades. És a dir: ha estat la pròpia malalta la responsable de la contaminació.

Però hem  de recordar que, en aquest Estat que ens toca viure, quan passen coses susceptibles d’empantanegar l’Administració, com recordava un programa d’humor càustic radiofònic aquest matí, passen coses que resolen dubtes: el Prestige es va despatxar inculpant només al capità del vaixell,  l’accident del metro de València només va ser responsabilitat del conductor del comboi, només el pilot  del avió d’Spanair a Madrid és responsable del desastre o, com  a últim cas, es responsabilitza només al conductor del tren en l’accident ferroviari de Santiago. Sempre, sempre,  l’administració, sigui quin sigui el nivell de responsabilitat en que podria haver incorregut, queda exclosa de responsabilitat.

 Per tant, quan escoltem al govern i l’administració autonòmica  donant unes vagues explicacions i a l’altra banda un informe mèdic amb pels i senyals, a qui hem de fer cas? Personalment, se’m fa  molt difícil mantenir-me en la bona fe que expressava ahir, que sembla era una fe molt candorosa. Si com sembla hi ha hagut deficiències negligents en el control de tot el procés, és just que el clam es vagi  generalitzant demanant responsabilitats. Em temo que, pesar de tot,  només l’infermera pagarà, i amb el pitjor preu, per tot plegat. I de aquí a un temps sense adonar-nos-en (no crec que sorprenentment es produeixi ara), plegarà  la ministra  de sanitat que, curiosament,  serà premiada amb una butaca en un bon consell d’administració. Novament ens quedarem amb un pam de nas. De  moment,  tota  Europa se’n fot ara del Sr. Rajoy i de la seva oferta per ensinistrar-la en  els tractaments de l’infermetat, i respon l’oferta enviant-nos controladors sanitaris...

9N.- És evident que la situació catalana es va complicant. El bloc sobiranista treballa per arribar el 9N amb un mínim sòlid de garanties per poder treure les urnes i aquest ha de ser l’objectiu comú. Tot i això, en tinc la seguretat, si és que van mal dades, que hi ha una pla B a la recambra. Jo no sé quin és aquest pla B, però el que em sembla més important de tot plegat és que, en qualsevol cas i en tot moment, hi hagi el lideratge polític necessari per portar fins al final la idea de la consulta.

Entenc que els partits no vulguin parlar de eleccions. Però és cert que el País necessita del seu consens i també ho és  que, en un moment o altra i en tot cas no gaire més enllà del 9N, hauran de convocar-les. I si això ha de conduir-nos igualment a creació del Nou Estat, personalment no m’inquieta aquest camí, perquè arribarem al mateix punt.

Dit això, donada la urgència amb que  es van desenvolupant els fets, abundo en l’opinió d’aquells que entenen que just al convocar-les, les eleccions al Parlament, ha  de formar-se un nou govern de transició entre la convocatòria  i la realització de les eleccions (entre 50  i 60 dies) amb membres de totes les forces del bloc sobiranista a l’estil del que ja va muntar en Tarradelles en el seu moment[1] amb consellers sense conselleria específica i, en aquest cas, amb la sola finalitat de arribar a les eleccions  del que en sortirà el nou Parlament.

Complicat? Dons sí. Però arribats fins on hem arribat, deixant clar que el camí no té retorn, en cap cas hem de pensar en la simplicitat del procés. La voluntat popular hi és i, per tant, el que es necessita és que el lideratge no manqui.

J. Vinyeta

9 d’Octubre de 2014

---

[1] És el que se’n diu Consellers snsa cartera però dins del govern creant el que es podría entendre com un de govern de concentració nacional

253.- Ebola.-

253.- Ebola.-

 Ha esclatat el primer cas d’Ebola confirmat a Madrid. No seria estrany si hagués estat  en algú procedent d’algun lloc on la epidèmia està declarada com a tal. Però no. Ha estat contaminada una infermera que cuidava al missioner repatriat i isolat a l’Hospital Carles III de Madrid. Es evident que ens hem de fer preguntes  sobre l’affair.

Vagi per endavant el convenciment, segons la epidemiòloga del H. Clínic de Barcelona Anna Vilella,[1] de que el  risc de propagació de d’infermetat és pràcticament nul, la qual cosa tranquil·litza, i molt.

Però un cop dit això, és evident que tenim el perfecte i absolut dret a fer preguntes i la pregunta del milió  és: què ha passat?. Personalment vull creure que, per la raó que sigui, ha estat un accident. Però estem en el País que estem i portem el cul escaldat per massa coses: des del “bichito que si se cae se mata...” en el cas de l’oli de colza, fins a “...los hilillos de plastilina”  del cas Prestige o la monumental estafa en el cas de la grip A. Per tant, i tot disposat en la meva bona fe (encara que només sigui per aquesta vegada) exigeixo respostes per part de l’Administració Sanitària de l’Estat. Preguntes com si hi ha garanties suficients per assegurar que no hi ha hagut una falla en el Protocol i en cas de que hi hagi hagut alguna falla en el sistema, seran capaços de dir-nos-ho  donant-nos una mostra d’un mínim d’humilitat que faci la convivència menys susceptible? S’ha endegat una investigació exhaustiva sobre del material i equips utilitzat durant els aïllaments i els utilitzats durant les cures del malalt en qüestió? Si la incubació de l’infermetat és de 21 dies, hi ha hagut aquest aïllament preventiu i durant aquest temps dels que han participat en l’aïllament del missioner repatriat? Aquesta repatriació i la anterior,  varen   estar un deure moral o va ser un intent de deixar visualitzada la marca España en les condicions de trasllat del malalt, amb policies, sirenes i tota la parafernàlia possible?

A tot Europa s’han posat les orelles dretes pels dubtes sobre una qüestió de tal importància.  I la marca España ha quedat, una vegada més, en evidència i ha estat posada sota mínims.

Tot i que en aquest cas  faig pal·lesa la meva bona fe (em semblaria massa greu creure’l com a resultat  d’una negligència), no puc estar-me d’imaginar quina hagués estat la resposta des de Madrid en el cas de que els fets de contaminació haguessin passat a Barcelona. Ja sabem què, qui i com s’ho farien per a senyalar-nos com el gran perill de contaminació de la Madre  Pátria. Oi que no en tenim dubtes d’això?

Fins i tot en aquestes coses som diferents...

J.  Vinyeta

8 d’Octubre de 2014

---

[1] TV3 a Divendres, ahir 7 dels corrents

252.- Escàndols

252.- Escàndols.-

Es evident que no es poden fer servir targetes de crèdit, si no hi ha una prèvia autorització per usar-les, aquetes targetes, per part d’aquell/s que haurà/n de fer front dels pagaments de les despeses que amb elles s’han efectuat. Vull dir amb això que aquests usuaris d’aquestes famoses targetes de Bankia estaven perfectament autoritzats a fer-les servir, autorització que els hi venia per part de no sabem qui però que  queda evident i posa en evidència que aquests usuaris  mengen de les mans d’aquests que no nosaltres, els del carrer, no sabem qui son. No ho sabem qui son, però intuïm que formen part d’aquest estrany núvol que  aombra  tot l’Estat i que Antonio Baños defineix, crec que amb molt d’encert[1] com a l’Estrella de la Mort de l’imperi galàctic i que per a definir aquest núvol en forma més clàssica l’anomenem com oligarquia. Rato, Blesa i em sembla que 86 més, si no vaig errat, s’han polit més de 15 milions d’€ de la forma més simpàtica. Son personatges que ens fan creure que son els poderosos de veritat quan  tots ells no son més que Rigolettos-bufons al servei d’aquet Duc de Mantua desconegut o si és vol, mantenint l’acudit de Baños, petits Dart Vader anomenats com a  protectors de L’Imperi però sense la “Força” dels cavallers Jedi. Son titelles penjades d’un fil  que el titellaire pot tallar a la seva voluntat i deixar-los inermes. O, ans al contrari, donar-los-hi la “paga” amb unes “espècies” per determinar, depenent només de les “necessitats” en les que encara  puguin  ser útils. Ha estat aquesta  manifestació judicial la que, també era cosa sabuda, mostra que les grans  centrals sindicals hi estaven emmerdades fins al coll perquè, a més, en totes les fallides financiero – bancàries, per a no citar a les grans empreses fallides, els sindicats en formaven part del respectius consells d’administració i que en massa casos han afavorit els famosos ERO per treure’n els profits corresponents.

Em resulta evident, ministres inclosos, que tots representen uns interessos concrets, no tant personals com els que d’alguna manera ho son els dels que els paguen. Morenés està lligat a la industria armamentística, Guindos té molt bones amistats en el món financer, Cañete, en el seu moment i Soria, en l’actual, no varen fer escarafalls quan es va iniciar totes les prospeccions pel “fracking”, la senyora Mato té relacions,a través del seu marit, amb la sanitat privada, etc...etc... I si a Brussel·les com diuen que hi ha més de 15.000 “lobbistes”  a l’aguait, haig de pensar que de ministres “contaminats” n’hi ha un munt i arreu. Ve tot això últim perquè, com a escàndol econòmic més sonat, ha estat el tema CASTOR amb la fallida construcció del magatzem de gas prop de les costes de Tarragona. No entraré en els  estudis tècnics que han demostrat ser una pantomima del que havien de ser.  El cas és que el Govern Central, a la vista del desori i perill real de continuar en la seva construcció, decideix, tancar-lo (deixar-lo en estat d’hibernació) i a canvi (i pel que sembla estava contractualment estipulat) donar a la empresa constructora,  EUSCAL  UGS, casualment de la orbita   de Florentino Perez, una indemnització compensatòria, pel tancament de la planta, de 1350 milions d’€s. D’aquest pagament se’n farà responsable Enagas a través de la seva empresa filial Enagas Transporte, però aplicant posteriorment un cànon durant 30 anys sobre la factura del gas dels consumidors. Deduïm algunes coses. El projecta s’inicia amb Piqué com a Ministre d’Indústria i  tira endavant amb el PSOE (amb Clos i Montilla el davant del  Ministeri en determinades èpoques) amb la aquiescència, finalment, del Ministre Soria. En cap cas, pel que sembla, es denuncia un contracte públic amb una empresa privada que pretén fer negoci legítim però   en el que s’estableix que si, per la raó que sigui, el negoci fa fallida el Govern, és a dir nosaltres els consumidors, haurem de pagar els  plats trencats. Inaudit però real...!!!. És evident que amb els calés dels altres es poden fer negocis espectaculars. Però retornem al principi: qui belluga les titelles? L’Estrella de la Mort...?  Qui és responsable del desori? Quins interessos  representava en el moment de signar el contracte i qui el va signar? Dons aquesta vegada sembla que hi ha alguna pista: Bankia  (si, la mateixa de les targetes), Santander i La Caixa assumiran el finançament del deute de Enagas a canvi de mòdics interessos del que en resultran, per tot plegat uns 4000 milions d'€s al cap dels 30 anys... Sembla que aquesta vegada sabem qui son alguns dels titellaires..

Un altre escàndol, i no precisament econòmic, està, en la meva opinió, en la Llei recentment aprovada al Parlament sobre la homofòbia. Resulta, si no s’arregla, que en qualsevol actuació que s’interpreti com homofòbica, desapareix el principi fins avui inviolable de presumpció d’innocència i serà, segons la llei, l’encausat qui haurà de demostrar-la, la seva innocència. Un pel gruixut, oi? I dir això no vol dir que jo sigui homofòbic, que quedi clar i per si de cas...!

Del TGV  Barcelona – Paris, ja en parlarem un altra dia...

J. Vinyeta

6 d’Octubre de 2014

---

[1] La Rebel·lio Catalana.- Noticia d’una República Independent.-  Antonio Baños.-  La butxaca, 2013

251.- De la Consulta i el TC.

251.-  De la Consulta i el TC.-

El Constitucional ha admès a tràmit els recursos del Govern Central sobre  la Llei de Consultes i  el Decret de convocatòria pel 9N. En el cas de la Llei de Consultes, concreta: 

“De conformidad con dicho artículo de la Constitución, acuerda suspender los preceptos impugnados (desde hoy, fecha de interposición del recurso, para las partes del proceso y desde su publicación en el Boletín Oficial del Estado para los terceros) y cuantos actos o resoluciones hayan podido dictarse en aplicación de los mismos”.

I en el cas del Decret, assenyala:

 “De conformidad con dicho artículo de la Constitución, acuerda suspender el Decreto impugnado y sus Anexos (desde hoy, fecha de interposición del recurso, para las partes del proceso y desde su publicación en el Boletín Oficial del Estado para los terceros), así como las restantes actuaciones de preparación para la convocatoria de dicha consulta o vinculadas a ella”

tot i que en l’article 2 el Decret manifesta:

“L’objecta de la consulta [...] que la Generalitat pugui exercir amb ple coneixement de causa la iniciativa legal, política i institucional que li correspon.”

Hi ha opinions per a tots els gustos. Des de dir que els recursos presentats pel Govern estaven redactats abans de la publicació tant de la Llei com del Decret[1] i per tant amb incoherències paleses en els seus  continguts, fins a dir amb claredat que no es pot fer planar l’ombra d’una acusació sense definir (en el cas de “ terceros”, és a dir dels funcionaris que d’alguna manera participin en la concreció de la consulta) de què en concret se’ls pot acusar[2], o a deixar clar que la Llei no resoldrà el problema que planteja Catalunya perquè és un problema polític (i que en això estan d’acord, segons diu el jurista[3], pràcticament tots els que ho son del País).

No deixa de sorprendre la unanimitat tant del Consell d’Estat com del TC, com el fet de que el reglament del TC no s’ha aplicat en aquest cas ja que aquest propi reglament estableix que la reunió del plenari, en cas d’urgència, requerirà tres dies  per a fer-se efectiva. En tots dos casos, sembla evident la politització d’aquests òrgans decisoris.

 El Govern català no plega veles i diu que res no es dona per acabat, que suspèn la campanya - actes institucionals (per allò dels efectes possibles sobre “terceros”) i que enviarà al TC els recursos corresponents, demanant l’aixecament de la suspensió. Igualment ho a dit, a través de la seva Presidenta, que ho farà el Parlament.

Algú ha definit l’actuació de l’Estat com a una manifestació explícita de testosterona perquè és evident que la resposta ha estat sempre un no a tot i mai,  des de l’Estat, s’ha presentat  proposta alguna a les demandes de la nostra societat en aquest aspecte. Sigui com sigui, i de la forma que sigui, quan el 88% d’una societat vol exercir el dret de vot avalat pel 80% del seu Parlament i per 887 Ajuntaments dels 946 amb que compta, quan el 90% de la mateixa societat sosté que respectarà el resultat, quan el carrer està cridant que vol votar, tinc la sensació de que si l’Estat finalment, sobre el cadàver  fred de Montesquieu, nega la possibilitat de la consulta, no està fent res més que apagar el foc amb benzina. Actuant així, els resultats poden ser devastadors i condueixen, inevitablement i en un moment per determinar, a un trencament de la legislació espanyola amb totes les seves conseqüències per ambdues bandes, trencament incentivat i posat en marxa per la societat civil que pot posar al Govern de la Generalitat contra les cordes i en la pràctica obligatorietat de portar a terme les demandes dels seus governats. Hem de pensar que l’Estat sap el que es fa...

De totes maneres hem d’esperar les decisions que es vagin prenen per totes les parts, sense descartar res, pel que  entenc que no val la pena especular amb l’avançament d’esdeveniments. Però és evident que  la decisió del TC ja ha remogut les entranyes de la societat catalana i ja han començat, ahir mateix, les manifestacions davant dels Ajuntaments en contra de la suspensió: L’ANC i L’ÒMNIUM son entitats  privades i, per tant, no poden ser considerades “terceros”.  Per tot plegat, no crec que estiguem massa temps sense respostes concretes, perquè el tema és prou perillós i susceptible de complicar-se de la forma més imprevisible.

Ah! I per més INRI i en ple "sarao", el Sr. Montoro presenta uns números pel 2015 en els que les inversions de l’Estat a Catalunya, que aporta el 19% del PIB de l’Estat, es redueix dos punts respecta a la pressupostada pel 2014. Aquest de Madrid no em semblen massa llestos. Potser si que només hi ha testosterona en la presa de decisions...

J.  Vinyeta

1 d’Octubre de 2014

---

[1] M. Nebreda, Catedràtica de Dret Constitucional, a  8tv dilluns dia 29

[2] J.J. Queral, catedràtic de Dret Penal, al Telediari TV3 també del dia 29.

[3] Miquel  Samper, President del Consell de la Advocacia Catalana.  A Divendres.- TV3 30/09