517.- Estat en crisi

517.- Estat en crisi.-

Estem vivint un munt de coses alhora perquè l’Estat  espanyol està passant per una situació tremendament crítica.  El Procés, del que tant se’n fotien, ridiculitzant-lo dient-li despectivament  prusés, està fent mal, molt mal. Només ha faltat que Anna Gabriel se’ns instal·lés a Suïssa per donar-li una nova empenta a la internacionalització del problema,  per acabar-los d’esverar.

Però el que marca realment la descomposició del règim no és tant  el problema català, tot i que l’està posant sota mínims i està en la raó de tot plegat, sinó el que se n’ha derivat de les imposicions que, com gats panxa enlaire, van anant practicant en contra de tot. La vena autoritària es reflexa sancionant vivament en la llibertat d’expressió, en totes les seves formes (titelles, rap, pallassos, twets,...), en l’art (l’última censura a la fira ARCO), en la literatura (la novel·la sobre d’un narco gallec en la que hi  ha referència a un alcalde del   PP...), en la censura als mitjans de l’estat, radios i TVs oficials, criticades des d’Europa que ja ha posat a TVe en “quarantena”, o per  no parlar, com deia J. Queralt ahir, de l’estranya situació de  tres jutjats  (Audiència, Suprem i el 13 de Catalunya) treballant en els mateixos casos, acció que crea un embolic bestial en l’actuació dels penalistes. O amb la incongruència del Jutge Llarena  en no voler demanar orde d’extradició per A. Gabriel, segons diu, per la inconsistència de les acusacions en que hauria de basar-se, mentre per les mateixes acusacions té en presó  a Junqueras, Forn, Sánchez i Cuixart. Sense oblidar-nos de que la independència judicial s’està convertint en un mite en un País, aquest Estat espanyol, en que la vicepresidenta del Govern, Soraya, parla via telèfon amb el TC[1] per a que li resolguin el problema d’incompatibilitats presentat al TC des del Parlament català “...ésta misma tarde ...” Per una cosa o per altra, el que està succeint és que  Europa situa a Espanya en l’últim lloc dels estats europeus respecta la independència del poder judicial[2], noticia que, com es pot veure, la dona amés una premsa  amiga...

Per acolorir més la situació, els pensionistes, tips d’anar vivint amb pensions  indignes van veient com, a més, van perdent any rere any, poder  adquisitiu mentre que, després d’haver-se polit en compra de deute de l’Estat espanyol  mai explicada, més de 65.000 milions d’€ de la guardiola de les pensions, es rescaten autopistes que mai haurien d’haver estat construïdes, Castors de pèssim i perillós disseny, s’aturen línies d’AVE perquè no hi va gent, o ens assabentem de que dels rescats bancaris no en recuperarem ni per a pipes.

Així estan les coses. Son només quatre pinzellades (prou significatives, és cert), però si mirem per sobre del fum de tot plegat, em sembla que descobrirem  el real motiu:  cabrejar a la gent, que parli de les putades que se li fan, de mantenir-la ocupada amb barbaritats polítiques i jurídiques permanents, perquè no s’aixequi la pols que crea la corrupció sistèmica que manté a una organització creada segons diuen el jutges per a delinquir,  en el poder. I precisament perquè està en el poder i amb plena “connexió” amb el Poder Judicial en general i de determinats jutges en particular, és permet canviar aquests últims del tribunal que l’està jutjant sobre  del  cas del que més mal podria derivar-se-li: Gürtel.

Si hi sumem les advertències, sancions en ordre econòmic (la última de 53 milions d’€) i qüestions jurídiques pendents amb l’UE (més de trenta casos) i hi  afegim que el TEDH, durant el 2016 ja va condemnar a Espanya  en 12 ocasions per vulneració de drets[3], ens queda clar que l’Estat Espanyol sembla estar vivint en una bombolla especial i crítica que les “agulles” que he comentat o la situació econòmica que no és precisament tant boiant, ni molt menys, com ens volen fer creure, poden punxar-la en qualsevol moment i fer-la petar. I no és que vulgui ser optimista, és que la realitat sobrepassa les possibilitats, que semblaven il·limitades, de superació d’entrebancs,  limitacions que dia a dia es van posant de manifest en  aquestes supressions de drets fonamentals que no tenen altra objectiu que mantenir l’autoritarisme, ara absolutament indispensable, per aconseguir la por de la ciutadania, que pot arribar a imaginar el desastre particular si tan sols  obra la boca...

Els que vàrem viure la dictadura sabem molt d’això. I encara que no agradi a alguns, les limitacions d’avui dia cada vegada es van igualant més aquelles que teníem imposades pel dictador per poder fer el que li vingués en gust i ganes. I, la veritat, no sé per què li dèiem a allò dictadura i això democràcia quan, cada vegada més, les que eren claríssimes línies separadores d’una i altra  cosa, es van apropant més  i  més...

J.  Vinyeta

25 de Febrer de 2018

---

[1] https://www.ara.cat/es/Saenz-Santamaria-presidente-TC-resolver_0_1949805231.html

[2] https://politica.elpais.com/politica/2017/06/07/actualidad/1496827709_980747.html

[3] https://confilegal.com/20170130-el-tedh-condeno-a-espana-en-12-ocasiones-en-2016-por-vulnerar-algun-derecho/

516.- Esperant

516.- Esperant.-

Estem una mica estorats, tot ha de dir-se. Vist des de fora, perquè no ens queda altra remei, alguns entenem que ERC està forçant la màquina a la fi de que sigui ERC la que s’emporti la Presidència de la Generalitat. I les sospites s’engreixen en el moment en que el propi Felipe González  demana l’excarceració de Junqueras, això sí, fins a  la seva condemna. Felipe ens diu,  de forma sibil·lina,  que Junqueras ja és culpable i que per tant serà condemnat... Però posat  en llibertat,  podria ser anomenat  President de la Generalitat de manera que Puigdemont, per allò de “l’absència” quedés definitivament  descartat.  Aleshores, a Madrid aplaudirien  fins i tot amb les orelles. Perquè la realitat està en que uns senyors que varen muntar eleccions a la seva  mida, les varen perdre. I amb aquell sentit colonial – democràtic, si és que es pot dir així, que impera en l’Estat  espanyol, faran tot el necessari -  Méndez Vigo dixit –  perquè  Puigdemont no sigui proclamat, i conseqüentment restituït, com a President de la Generalitat. Per arreglar-ho Marta Pascal ens diu que s’ha de constituïr un  Govern  dins de la legalitat ¡, que jo he entès,  dins de la legalitat espanyola...

La societat indepe va guanyar les eleccions i va triar a 70 diputats perquè portessin a terme precisament la voluntat popular majoritària que consistia en fer president Puigdemont. Ara, arribada l’hora de fer efectiu el mandat de les urnes, tot son problemes... i pors.  Els acords entre els partits no avancen, el secretisme queda esbiaixat per filtracions que encara esveren més, no hi ha la més mínima transparència i si aquesta es impossible  per raons estratègiques, es fan necessaris comunicats conjunts que ens deixin entreveure que s’avança; els possibles acords semblen clarament condicionats per les actuacions judicials, que dia a dia  van engrandint el nombre d’imputats, el que fa que siguin prioritàries  les accions preses des de Madrid davant les inexistents que  s’haurien de prendre des de Catalunya.  Potser sigui el moment de recordar i agrair a  Mireia Boya la seva actitud  plena de dignitat i orgull perquè molts entenguin que la renúncia o l’abjurament dels principis pels que som precisament on som, no serviran de res, cosa que és  clara en el cas dels empresonats. Per tant, és  hora de definir i definir-se, perquè tots aquells  que ara temen per la seva seguretat (i no dic que no tinguin raons per témer) entenguin que el lloc en que es varen voler posar ara, precisament ara, no permet renuncies. D’altra banda, els electors, a banda de no entendre aquestes possibles renúncies, podria ser que no les oblidin mai... El comunicat al respecta de l’ANC entén perfectament els riscos penals que aquestes actuacions que demanem, comporten. Però  també entén, i ho entenem tots, que aquests riscos han de ser assumits, si arriba el cas,  pels que els hi toca. Mireia Boya, repeteixo, ha assenyalat el camí.

D’altra banda, i també ho repeteixo novament, els grups de juristes que combreguen amb el pensament indepe – republicà (Praga, Advocats, Drets, etc...),  haurien d’actuar, perquè son ells els que saben com fer-ho, denunciant, davant dels jutjats,  els abusos i disbarats que, des del punt de vista jurídic s’estan comenten pels tribunals espanyols. Entenc que tenen l’obligació de fer-ho. Però si per determinades causes aquestes actuacions que demano no son possibles, entenc també que ens ho haurien de dir.

Tornant al Parlament, diuen que fins a primers de Març, no hi hauran acords. Falten quinze dies que també podem donar de marge. Però la societat civil espera que els resultats electorals es concretin amb les decisions parlamentàries. Torrent vol enviar l’assumpte a  Estrasburg a fi i efecte de que el TEDH doni les seves mesures cautelars  al respecte i anul·li les del Constitucional. Ho fa sense consulta prèvia als defensors de Puigdemont. Suposo que és un tema ben rumiat, perquè deixar en evidència a l’Estat espanyol tindria la seva gràcia. Però, l’objectiu principal ha d’estar en la plasmació d’uns resultats electorals que no varen deixar  cap  dubta, i no sé què pressuposa una resposta negativa del TEDH i  si aquesta resposta podria interferir negativament  en tot plegat, qüestió que també ens haurien d’aclarir.

Continuarem esperant, però dia a dia més amoïnats...

J.  Vinyeta

16 de Febrer de 2018

515.- Després dels missatges

515.- Després dels missatges.-

Els missatges entre Puigdemont i Comín han estat una sotragada  forta, certament. I els rajoyboys han llençat les campanes al vol com si fos la victòria definitiva sobre de l'independentisme. Però crec  que s’equivoquen. Perquè sembla clar que, en el pitjor de les conjuntures,  la societat civil no pensa llençar la tovallola. Això, independentment del que facin els polítics.

Sempre he manifestat que el que marca en la  trajectòria d’un home son els seus fets que son els  que, a la llarga, ens defineixen el que venim a considerar com actitud,  la seva actitud  que ens mostra les seves habitualitats., allò que en diríem el seu tarannà. Els missatges  ens han sorprès, però l’actitud fins avui de Puigdemont sempre ens ha anat indicant una altra cosa ben diferent, un tarannà diferent al que exposen els missatges. És per això  que personalment no em tenen més importànciai  i  que m'inclinen a la comprenssió del que  es deriva d’un moment duríssim en que, havent intentat tot perquè les coses anessin d’una manera, li arriba la sensació de que l’han deixat penjat com un fuet, i sol. Missatges eloqüents, però puntuals, com tants d’altres. Per tant, si algú creu que per uns pensaments molt semblants als que hem tingut molts en un moment o altra  durant tot aquest temps en que hem encarat seriosament la independència del País, si algú creu, repeteixo, que   molts hem de canviar les nostres referències sobre  Puigdemont, tot i els errors comesos,  s’equivoca. La majoria dels més de dos milions dels votants indepes, varen votar Puigdemont i no crec que això canviï ara per uns missatges puntuals. Penso que, com ens ha passat a tots en aquesta vida, tots hem ensopegat i la immensa majoria n’hem sortit de la ensopegada amb el convenciment de que alguna cosa hem après. I d’aquesta patacada en sortirem més savis.

D’entrada, ERC s’haurà de posar les piles i superar que JxCat els va derrotar electoralment quan els de ERC  ja tenien coll avall la victòria indepe; perquè si no ho fa, aquella frase d’en Tardà, sobre del sacrifici del President, quedarà com a senyal de l’estratègia de Junqueras i companyia  per a la Història negra del partit, i és repetirà incansablement en totes les conteses electorals que estan per venir, amb resultats gens esperançadors pels nois d’ERC.

Un cop dit això, és evident que no queda més remei que refer una unitat en els continguts del full de ruta necessaris per intentar tirar endavant, i amb transparència en els acords.  En aquest sentit, l’últim comunicat de l’ANC l’entenc com a clar, directe i significatiu.

Un cop recuperada aquesta unitat, que ha estat bàsica i definitòria en els moment difícils i dramàtics de la nostra història, ha de mantenir-se  a capa i espasa. Perquè no és que hi hagin massa camins per tirar endavant, però  el que em sembla que gairebé tots tenim clar és que   fraccionats, no n’hi ha cap.

Ara, un cop recuperats d’uns missatges que els de sempre pretenen que siguin definitius, ens toca esperar saber quina és la solució política que des d’aquí  hi donen els partits sobiranistes en bloc que, a pesar de tots els pesars, mai poden oblidar que el 21 de desembre passat la societat civil els hi va dir el que espera d’ells. Una resposta que a més ha deixar clar que els rajoyboys s’han equivocat, per enèsima vegada, en la  apreciació que entenien, aquesta sí,  com a definitiva.

Entenc que en les circumstàncies actuals és important intentar portar la iniciativa. Dic això perquè, si al final es decideix iniciar un nou procés electoral, fora convenient que aquesta convocatòria vingués forçada per la Generalitat, no pel Govern de Madrid.

I una certa dosi de paciència, perquè realment ara, en aquest moment, tampoc ens ve d’uns dies.

J.  Vinyeta

2 de Febrer de 2018