75.- Comentaris
Aquest mes de Novembre, també ha estat un mes, com gaire bé tots, ben farcit d’esdeveniments. El varem començar amb aquell final de campanya electoral als Estats Units que es rubrica amb la victòria del Sr. Obama. Sempre he tingut la sensació de que les eleccions presidencials son, per aquella gent, una llarga festa que finalitza amb els discursos dels candidats, hagin estat guanyadors o perdedors. I quan s’acaba la festa, tothom a la feina, una altra vegada. El Sr. Obama en va sortir el guanyador, amb diferència. I preveure-l’hi el futur del seu mandat és, alhora molt senzill i molt difícil. És senzill perquè el seu predecessor, J.W. Bush, ha estat considerat, inclús per els propis americans, com el pitjor President en la història del país. Per tant, amb poca cosa el Sr. Obama serà millor que el President anterior. I és ensems molt difícil perquè, amb independència de la situació en que es troba el món occidental especialment (i del que n‘ha de ser líder), ha posat el llistó dels objectius molt alt (canviar al món era un dels seus lemes...!) i, gaire bé tots, n’esperem alguna cosa al respecta.
Aquest país nostre és un país en el que, la flaire americana ha estat sempre una cosa de mal borràs (potser des de allò de Cuba). I el seu sistema electoral en particular, i en especial la durada de la campanya electoral ha estat, quan menys, criticat per les formes i per les despeses que ocasiona. No vull discutir-ho perquè em sembla que fer-ho seria una pèrdua de temps, innecessari, perquè em sembla que, a pesar de tot és senzill d’entendre que ja voldria jo que els candidats electorals menys capacitats, siguin del color que siguin, s’anessin quedant pel camí, poder saber fil per randa la vida i miracles dels que van continuant, saber qui i amb quines aportacions econòmiques han participat en les respectives campanyes o presumir de que la participació de diners forans en la campanya electoral és delicte federal (recordeu allò de “... ni Flyk ni Flak...” del Sr. F. González?). Com també m’agradaria, i molt, poder participar directament en la elecció, de jutges, caps de policia, fiscals, o inclús en la aprovació o no de Lleis específiques. Deu ser que aquells que tant critiquen el sistema americà deuen entendre que totes aquestes coses que a mi m’agradaria poder fer, no son perquè les decideixi jo que, ben mirat, no soc ningú i a més soc mes aviat curtet... Deu de ser per això que entenen que la gent com jo necessitem que algú decideixi per mi (nosaltres). No ho feien així l’Stalin, o en Franco, o en Mao, o en Hitler...?
De totes maneres, aquests senyors que tan es preocupen per mi, m’agradaria es prenguessin la molèstia de llegir ells discursos que tant el Sr. Obama com el Sr. McCain varen pronunciar la nit allà del 4 de novembre, el primer com a guanyador i el segon com a perdedor d’aquelles eleccions. Entre moltes raons, perquè a mi m’agradaria tenir polítics d’aquella capacitat i d’aquella envergadura, amb aquella amplitud de mires nacionals, de País..., sabedors clars dels seus rols i de la seva transcendència. Hi ha qui diu que son molta gent i, per tant, estadísticament parlant, tenen més possibilitats de tenir gent capaç. Certament son molts i n’hi ha per triar. Però també hi ha, al menys, una gran diferència, que condiciona país i personal, entre el tarannà dels EUA i el nostre: allà, els partits trien com a candidat a aquell que guanya unes primàries, amb tots els condicionants que vulgueu però obertes, renyides i davant de tothom. Aquí, els partits son el coll d’ampolla per el que han de passar tots aquells que, amb millor o pitjor voluntat, manifesten “curiositats” polítiques. Però donat l’estrenyiment del passatge, només hi passaran els més afins: un d’ells serà el nominat, a dit, i els altres seran els seu acompanyants a les llistes. I aquells mateixos que, com deia abans, decideixen per mí, tampoc això volen canviar-ho. I, en conseqüència, la mediocritat és el màxim assumible.
El Sr. Saura va com va. Tot el seu interès és el de poder estar en la primera línea política per a no certificar la seva defunció o, com ha estat en aquests últims dies, poder arribar al Congrés del seu Partit amb quelcom més que res. Va començar amb el cotxe del President Banach, va rebre la penúltima rebolcada del Sr. Zapatero amb el tema del finançament, ara ha de rebre les esquitxades de la sentència en contra d’uns Mossos i, per reblar el clau, ell, que és tan primmirat amb les despeses dels altres, ha de veure com algú molt i molt proper, verd i socialista per més INRI, dilapida 214.000€ en efectes ornamentals (en diuen arbres sostenibles). El Sr. Saura deu tenir l’anima venuda al dimoni. O al menys ha pactat amb ell, perquè massa sovint es queda amb el cul enlaire. I hauria de saber què sol passar si es flirteja amb el dimoni, perquè dels seus anys de leninista – stalinista (i no ens ha dit mai que ja l’hi hagi passat la fal·lera, ni ens ha dit tampoc que potser es va equivocar o que hagués renegat d’aquells seus mentors) deu de recordar que els pactes amb el diable eren molt freqüents. I sap que les traïcions, també.
El famós article del The Economist, ha aixecat polseguera i no precisament on l’havia d’haver aixecat. De totes maneres, davant de tots aquells que diuen que d’aquestes coses no n ‘hem de fer cas, hem tingut la sort de que hi ha hagut algú que ha donat la resposta. No a l’autor de l’article, que demostrava una ignorància més que supina, si no a la manca de cintura i reflexos del Govern de la Generalitat i, en conseqüència, del seu President, del nostre President. Faig referència a l’article que, amb títol de “Avergonyit” va publicar en Sala – Martín al diari Avui. Res a afegir-hi, perquè entenc que és prou contundent. Tothom podrà dir el que voldrà al respecta. Però quan es pot respondre com ho fa el Dr. Sala – Martín, amb dades concretes i no es fa, haig d’entendre que, a qui ho hauria de fer, ja l’hi està bé el que allà s’hi diu. I si és així, una vegada més ens ha de quedar clar que, tal com ja vaig dir en una altra ocasió, l’enemic, que és qui l’hi ha donat les dades a l’autor d’aquell article a la revista anglesa, està en permanent ordre de batalla i aquí ni tan sols estem esmolant l’eina... Tots sabem que les guerres es guanyen amb un bon Estat Major i amb generals capaços, valents i intel·ligents i, com diria en Xavier Roig, amb la capacitat, la valentia i intel·ligència suficients per assumir riscos. Es a dir, amb un bon lideratge. Hem de confiar en un estat Major que ni tan sols sap copiar les dades dels mapes, és a dir copiar unes dades que ja te a l’ordinador per donar resposta i amb contundència?
El Sr. Garzón ha posat en peu de guerra a mig país amb l’intent d’obertura d’un sumari a Franco i trenta persones més per crims contra l’humanitat i genocidi[1]. La meva opinió al respecta penso que ha quedat suficientment expressada en els meus articles anteriors sobre la Memòria Històrica. Però podem afegir-hi alguna cosa més. Sempre ha passat que, en aquest tema, la dreta piula, i l’esquerra xiula. El pobre ciutadà que directa o indirectament va ser represaliat, per una o altra banda, amb raó demana justícia. La dreta no vol ni sentir parlar ni de la guerra ni de la “victòria”. I l’esquerra es caga a les calces només de pensar que es poden aixecar els morts de La Arrabassada. Així les coses, tots s’han posat a mirar cap a una altra banda quan algú ha intentat obrir alguns fossars sense saber ben bé, també és cert, que s’hi trobaria a dintre. En Machado, amb allò de les dos Espanyes, està en plena vigència.
Tornen les vagues i manifestacions. La crisi ha posat en peu de guerra als treballadors de la majoria de sectors. El número d’aturats creix de forma dramàtica i s’han posat en marxa les mobilitzacions corresponents. No obstant, ens tornem a trobar, com sol ser freqüent en aquestes situacions, discutint el tema de les llibertats individuals en front d’aquells que només creuen que existeixen les seves i que, a més, les entenen com a col·lectives. No vull treure ni un sol bri de dramatisme de les situacions que molts, i dia a dia més, estan vivint o els hi tocarà viure. Però, amb la mateixa convicció, afirmo que si algú o alguns volen la meva solidaritat, han de pensar que, mentre me l’exigeixin, no la tindran mai. Tal com ve passant, la obligada solidaritat que se’ns imposa quan quedes atrapat per una d’aquestes situacions a les que faig referència, sigui en un carrer o en una autopista per exemple, és una clara transgressió dels drets d’aquells que no pertanyem al col·lectiu en lluita. O que no hi som o ni volem ser-hi. Algú va dir que, tot plegat, no és més que una espècie d’intent de socialitzar el “dolor” d’aquells que, desgraciadament, es troben en una situació que, no en tinc cap dubte, pot ser dramàtica. I sembla cert. Però jo, i com jo suposo que molts, entenc que la acció solidària no pot estar “socialitzada”. Fora com crear una espècie de culpabilitat general, voler que tots siguem culpables i de la mateixa falta, de forma que la desgràcia individual sigui plorada col·lectivament. Aquella situació dramàtica, que ho és, ho és però de caràcter particular, com a molt d’un determinat grup. I en moltes ocasions ni de tot un col·lectiu sencer. Per tant, l’exigència de la solidaritat de cap de les maneres pot ser generalitzada. I molt menys exigida, perquè, qualsevol acte solidari o és una lliure decisió, o és una imposició en tota regle. No sé si es pot dir de una altra manera.
Llegeixo els titulars del diari Avui (26/11/08):
“Presó per a quatre mossos per tortures. Error: Van agredir i amenaçar de mort un home a qui varen confondre amb un delinqüent. Exemplar: És la condemna més greu a policies catalans”. A les pàgines interiors de la mateixa edició, la columna del seu director intenta aclarir els fets, i defineix com un error les accions dels Mossos. Més endavant, la crònica dels fets s’encapçala amb un titular similar: “Van agredir brutalment i amenaçar de mort un home a qui varen confondre amb un lladre perillós”. Tal com veig els titulars, se’m acut que si el pobre agredit hagués estat realment un malfactor, la actuació dels Mossos hagués estat correcta o menys punible? Però no és així: aquests senyors Mossos, van apallissar a un detingut, fos o no malfactor. I aquesta actuació és, per si mateixa, un delicte. I la actuació de la Conselleria, amagant l’ou fins que la sentència ho ha fet inevitable, amb independència de si la judicatura i la fiscalia hi han col·laborat o no, constitueix una pèssima nota per al Conseller. Mala nota que, malauradament, no és la primera que se l’hi dona: n’és una més en el seu currículum. És un cas similar a titulars que expliquen, per exemple, que “... el varen matar per robar-li 100€...” L’assassinat, hagués estat justificat si l’haguessin mor per robar-li 1000 o 100.000€? O és que la nostra consciència és mes laxa davant d’una quantitat important de diners o de algú considerat convicte? Per què els titulars no han de prescindir de la morbositat i d’aquesta tendència a la confusió? És que no poden?
Els fets, son greus. I demostren que alguna cosa grinyola en la Administració d’Interior. Però no és en l’únic lloc en que passa. Algun dia haurem de parlar de les deficiències que dia a dia ens anem trobant en la Administració (la comentada n’és una i clara de deficiència), perquè els successius Governs de la Generalitat han tingut la possibilitat real de aixecar una Administració modèlica i no ho han fet. Haurem de parlar-ne perquè, tots els Presidents que han estat, en aquest afer al menys, no han estat a l’alçada.
J. Vinyeta
Novembre,2008
[1] Encara que només sigui per a recordar, val la pena llegir l’article de Ian Gibson del 30 de Novembre a El Periodico titulat: Dues decisions històriques de Garzón.-
Aquest mes de Novembre, també ha estat un mes, com gaire bé tots, ben farcit d’esdeveniments. El varem començar amb aquell final de campanya electoral als Estats Units que es rubrica amb la victòria del Sr. Obama. Sempre he tingut la sensació de que les eleccions presidencials son, per aquella gent, una llarga festa que finalitza amb els discursos dels candidats, hagin estat guanyadors o perdedors. I quan s’acaba la festa, tothom a la feina, una altra vegada. El Sr. Obama en va sortir el guanyador, amb diferència. I preveure-l’hi el futur del seu mandat és, alhora molt senzill i molt difícil. És senzill perquè el seu predecessor, J.W. Bush, ha estat considerat, inclús per els propis americans, com el pitjor President en la història del país. Per tant, amb poca cosa el Sr. Obama serà millor que el President anterior. I és ensems molt difícil perquè, amb independència de la situació en que es troba el món occidental especialment (i del que n‘ha de ser líder), ha posat el llistó dels objectius molt alt (canviar al món era un dels seus lemes...!) i, gaire bé tots, n’esperem alguna cosa al respecta.
Aquest país nostre és un país en el que, la flaire americana ha estat sempre una cosa de mal borràs (potser des de allò de Cuba). I el seu sistema electoral en particular, i en especial la durada de la campanya electoral ha estat, quan menys, criticat per les formes i per les despeses que ocasiona. No vull discutir-ho perquè em sembla que fer-ho seria una pèrdua de temps, innecessari, perquè em sembla que, a pesar de tot és senzill d’entendre que ja voldria jo que els candidats electorals menys capacitats, siguin del color que siguin, s’anessin quedant pel camí, poder saber fil per randa la vida i miracles dels que van continuant, saber qui i amb quines aportacions econòmiques han participat en les respectives campanyes o presumir de que la participació de diners forans en la campanya electoral és delicte federal (recordeu allò de “... ni Flyk ni Flak...” del Sr. F. González?). Com també m’agradaria, i molt, poder participar directament en la elecció, de jutges, caps de policia, fiscals, o inclús en la aprovació o no de Lleis específiques. Deu ser que aquells que tant critiquen el sistema americà deuen entendre que totes aquestes coses que a mi m’agradaria poder fer, no son perquè les decideixi jo que, ben mirat, no soc ningú i a més soc mes aviat curtet... Deu de ser per això que entenen que la gent com jo necessitem que algú decideixi per mi (nosaltres). No ho feien així l’Stalin, o en Franco, o en Mao, o en Hitler...?
De totes maneres, aquests senyors que tan es preocupen per mi, m’agradaria es prenguessin la molèstia de llegir ells discursos que tant el Sr. Obama com el Sr. McCain varen pronunciar la nit allà del 4 de novembre, el primer com a guanyador i el segon com a perdedor d’aquelles eleccions. Entre moltes raons, perquè a mi m’agradaria tenir polítics d’aquella capacitat i d’aquella envergadura, amb aquella amplitud de mires nacionals, de País..., sabedors clars dels seus rols i de la seva transcendència. Hi ha qui diu que son molta gent i, per tant, estadísticament parlant, tenen més possibilitats de tenir gent capaç. Certament son molts i n’hi ha per triar. Però també hi ha, al menys, una gran diferència, que condiciona país i personal, entre el tarannà dels EUA i el nostre: allà, els partits trien com a candidat a aquell que guanya unes primàries, amb tots els condicionants que vulgueu però obertes, renyides i davant de tothom. Aquí, els partits son el coll d’ampolla per el que han de passar tots aquells que, amb millor o pitjor voluntat, manifesten “curiositats” polítiques. Però donat l’estrenyiment del passatge, només hi passaran els més afins: un d’ells serà el nominat, a dit, i els altres seran els seu acompanyants a les llistes. I aquells mateixos que, com deia abans, decideixen per mí, tampoc això volen canviar-ho. I, en conseqüència, la mediocritat és el màxim assumible.
El Sr. Saura va com va. Tot el seu interès és el de poder estar en la primera línea política per a no certificar la seva defunció o, com ha estat en aquests últims dies, poder arribar al Congrés del seu Partit amb quelcom més que res. Va començar amb el cotxe del President Banach, va rebre la penúltima rebolcada del Sr. Zapatero amb el tema del finançament, ara ha de rebre les esquitxades de la sentència en contra d’uns Mossos i, per reblar el clau, ell, que és tan primmirat amb les despeses dels altres, ha de veure com algú molt i molt proper, verd i socialista per més INRI, dilapida 214.000€ en efectes ornamentals (en diuen arbres sostenibles). El Sr. Saura deu tenir l’anima venuda al dimoni. O al menys ha pactat amb ell, perquè massa sovint es queda amb el cul enlaire. I hauria de saber què sol passar si es flirteja amb el dimoni, perquè dels seus anys de leninista – stalinista (i no ens ha dit mai que ja l’hi hagi passat la fal·lera, ni ens ha dit tampoc que potser es va equivocar o que hagués renegat d’aquells seus mentors) deu de recordar que els pactes amb el diable eren molt freqüents. I sap que les traïcions, també.
El famós article del The Economist, ha aixecat polseguera i no precisament on l’havia d’haver aixecat. De totes maneres, davant de tots aquells que diuen que d’aquestes coses no n ‘hem de fer cas, hem tingut la sort de que hi ha hagut algú que ha donat la resposta. No a l’autor de l’article, que demostrava una ignorància més que supina, si no a la manca de cintura i reflexos del Govern de la Generalitat i, en conseqüència, del seu President, del nostre President. Faig referència a l’article que, amb títol de “Avergonyit” va publicar en Sala – Martín al diari Avui. Res a afegir-hi, perquè entenc que és prou contundent. Tothom podrà dir el que voldrà al respecta. Però quan es pot respondre com ho fa el Dr. Sala – Martín, amb dades concretes i no es fa, haig d’entendre que, a qui ho hauria de fer, ja l’hi està bé el que allà s’hi diu. I si és així, una vegada més ens ha de quedar clar que, tal com ja vaig dir en una altra ocasió, l’enemic, que és qui l’hi ha donat les dades a l’autor d’aquell article a la revista anglesa, està en permanent ordre de batalla i aquí ni tan sols estem esmolant l’eina... Tots sabem que les guerres es guanyen amb un bon Estat Major i amb generals capaços, valents i intel·ligents i, com diria en Xavier Roig, amb la capacitat, la valentia i intel·ligència suficients per assumir riscos. Es a dir, amb un bon lideratge. Hem de confiar en un estat Major que ni tan sols sap copiar les dades dels mapes, és a dir copiar unes dades que ja te a l’ordinador per donar resposta i amb contundència?
El Sr. Garzón ha posat en peu de guerra a mig país amb l’intent d’obertura d’un sumari a Franco i trenta persones més per crims contra l’humanitat i genocidi[1]. La meva opinió al respecta penso que ha quedat suficientment expressada en els meus articles anteriors sobre la Memòria Històrica. Però podem afegir-hi alguna cosa més. Sempre ha passat que, en aquest tema, la dreta piula, i l’esquerra xiula. El pobre ciutadà que directa o indirectament va ser represaliat, per una o altra banda, amb raó demana justícia. La dreta no vol ni sentir parlar ni de la guerra ni de la “victòria”. I l’esquerra es caga a les calces només de pensar que es poden aixecar els morts de La Arrabassada. Així les coses, tots s’han posat a mirar cap a una altra banda quan algú ha intentat obrir alguns fossars sense saber ben bé, també és cert, que s’hi trobaria a dintre. En Machado, amb allò de les dos Espanyes, està en plena vigència.
Tornen les vagues i manifestacions. La crisi ha posat en peu de guerra als treballadors de la majoria de sectors. El número d’aturats creix de forma dramàtica i s’han posat en marxa les mobilitzacions corresponents. No obstant, ens tornem a trobar, com sol ser freqüent en aquestes situacions, discutint el tema de les llibertats individuals en front d’aquells que només creuen que existeixen les seves i que, a més, les entenen com a col·lectives. No vull treure ni un sol bri de dramatisme de les situacions que molts, i dia a dia més, estan vivint o els hi tocarà viure. Però, amb la mateixa convicció, afirmo que si algú o alguns volen la meva solidaritat, han de pensar que, mentre me l’exigeixin, no la tindran mai. Tal com ve passant, la obligada solidaritat que se’ns imposa quan quedes atrapat per una d’aquestes situacions a les que faig referència, sigui en un carrer o en una autopista per exemple, és una clara transgressió dels drets d’aquells que no pertanyem al col·lectiu en lluita. O que no hi som o ni volem ser-hi. Algú va dir que, tot plegat, no és més que una espècie d’intent de socialitzar el “dolor” d’aquells que, desgraciadament, es troben en una situació que, no en tinc cap dubte, pot ser dramàtica. I sembla cert. Però jo, i com jo suposo que molts, entenc que la acció solidària no pot estar “socialitzada”. Fora com crear una espècie de culpabilitat general, voler que tots siguem culpables i de la mateixa falta, de forma que la desgràcia individual sigui plorada col·lectivament. Aquella situació dramàtica, que ho és, ho és però de caràcter particular, com a molt d’un determinat grup. I en moltes ocasions ni de tot un col·lectiu sencer. Per tant, l’exigència de la solidaritat de cap de les maneres pot ser generalitzada. I molt menys exigida, perquè, qualsevol acte solidari o és una lliure decisió, o és una imposició en tota regle. No sé si es pot dir de una altra manera.
Llegeixo els titulars del diari Avui (26/11/08):
“Presó per a quatre mossos per tortures. Error: Van agredir i amenaçar de mort un home a qui varen confondre amb un delinqüent. Exemplar: És la condemna més greu a policies catalans”. A les pàgines interiors de la mateixa edició, la columna del seu director intenta aclarir els fets, i defineix com un error les accions dels Mossos. Més endavant, la crònica dels fets s’encapçala amb un titular similar: “Van agredir brutalment i amenaçar de mort un home a qui varen confondre amb un lladre perillós”. Tal com veig els titulars, se’m acut que si el pobre agredit hagués estat realment un malfactor, la actuació dels Mossos hagués estat correcta o menys punible? Però no és així: aquests senyors Mossos, van apallissar a un detingut, fos o no malfactor. I aquesta actuació és, per si mateixa, un delicte. I la actuació de la Conselleria, amagant l’ou fins que la sentència ho ha fet inevitable, amb independència de si la judicatura i la fiscalia hi han col·laborat o no, constitueix una pèssima nota per al Conseller. Mala nota que, malauradament, no és la primera que se l’hi dona: n’és una més en el seu currículum. És un cas similar a titulars que expliquen, per exemple, que “... el varen matar per robar-li 100€...” L’assassinat, hagués estat justificat si l’haguessin mor per robar-li 1000 o 100.000€? O és que la nostra consciència és mes laxa davant d’una quantitat important de diners o de algú considerat convicte? Per què els titulars no han de prescindir de la morbositat i d’aquesta tendència a la confusió? És que no poden?
Els fets, son greus. I demostren que alguna cosa grinyola en la Administració d’Interior. Però no és en l’únic lloc en que passa. Algun dia haurem de parlar de les deficiències que dia a dia ens anem trobant en la Administració (la comentada n’és una i clara de deficiència), perquè els successius Governs de la Generalitat han tingut la possibilitat real de aixecar una Administració modèlica i no ho han fet. Haurem de parlar-ne perquè, tots els Presidents que han estat, en aquest afer al menys, no han estat a l’alçada.
J. Vinyeta
Novembre,2008
[1] Encara que només sigui per a recordar, val la pena llegir l’article de Ian Gibson del 30 de Novembre a El Periodico titulat: Dues decisions històriques de Garzón.-
