268.- Del discurs de President

268.- Del discurs de President.-

El president ens ha dit que aposta fort per  la Independència del País[1]. Ens diu com vol arribar-hi i, especialment, ens dona un termini de divuit mesos, com a màxim, per assolir-la.  El President marca els tempos i posa condicions. I ho fa de tal manera que els que voldrien esmenar-li la plana (especialment els partits Convergència i Esquerra, que quedarien amagats, en stand by, com es diu ara), ho tenen difícil per a fer-ho. Proposa una llista  composta per elements dels partits que si vulguin afegir i per elements civils que, podem dir, tinguin provada solvència i excel·lència  en resposta al clam popular que capitanegen l’ANC i l’Òmniun, perquè, com diu el propi President, la gent del carrer també ens ho hem guanyat.  El discurs del President ens  canvia les formes polítiques enteses com a tals fins ara: es tallen les amarres per navegar definitivament vers Ítaca i ens hi haurem d’habituar.

Tot i la contundència del missatge, l’única condició sine qua non que hi posa  és  que no convocarà aquestes eleccions  si aquestes no han de servir a la fi proposada i en cap cas si només han de servir per modificar les majories – minories  parlamentaries. El President vol una llista clarament guanyadora del sí, perquè quedi clar a l’Estat Central i, especialment a Europa, que  ha estat una victòria electoral neta i sense discussió possible del que podríem dir el sí – sí,  però, reitero, tot i la contundència,  tot lo altra  sembla clarament negociable. Per aconseguir aquest sí majoritari, no seré jo qui mantingui com a millor la llista única o les separades amb el mateix objectiu (els que en saben, de matemàtiques aplicades, que ens facin números clars), i les enquestes tampoc  es posen d’acord al respecta. Però el que sí és cert és que l’enquesta amb una mostra de 2.350.000 enquestats (no la de 800 o 1000 enquestats per telèfon) del 9N, té resultats diàfans.

De totes maneres hi ha dubtes. No en respecta a la voluntat del President de seguir endavant si no el que entenc com algunes llacunes problemàtiques. Per exemple i en la meva opinió, no entenc que es pugui anar a les eleccions tal com les promou Mas si prèviament no s’ha acordat el Govern que ha de pilotar el procés durant aquest temps que ell marca, entre les eleccions que proposa i les que es faran, ja com constituents i simultàniament amb el Referèndum de ratificació del Nou Estat Català. Es deixarà la composició d’aquest Govern en mans del que lideri la llista guanyadora, suposadament majoritària? Si es fa així, quedarà garantida la governabilitat durant tot el procés?

Suposo que hem de comptar amb l’hostilitat constantment augmentada a mida que avancin els dies, per part de l’Estat. A banda del setge polític i econòmic  que anirà estrenyen, existeix el problema de que algú es begui l’enteniment, com diu el President, i ens impugni precisament aquest procés electoral. El CATN ja en parla de la possibilitat de que això passi.  Quina solució s’hi pot plantejar a la situació que així es creï? Com ha de plantejar-se el procés perquè no sigui impugnable?

Hi ha dubtes, és cert, però haig de pensar que s’imposa una certa espera i que, entre tots plegats, s’aniran resolent. Però entenc també que, a pesar de la paciència, s’ha de començar a esbrinar i aclarir tots aquests i més  dubtes per a no deixar-ne cap al rebost, no fos cas  que se’ns hi florís qualsevol dubte no aclarit.

Hi ha hagut retrets a la proposta del President en el sentit de dir que  suposa una paralització del sistema democràtic donat que els partits, elements bàsics de la democràcia, deixarien de funcionar. Dit de manera més entenedora, que hi hauria una “dictadura”, quan menys, temporal (el President ja assenyalava allò dels llepafils i perepunyetes...). França, amb l’UMP ja ho va fer i no es va enfonsar el mont. En el suposat de que fora com diuen una dictadura, tot i que no en els termes que malauradament coneixem i que no ho serà, de dictadura, crec que han de quedar clares un parell de coses. La primera és que els grecs i romans entenien ja  una dictadura com una sortida política aplicable a situacions excepcionals. La segona està en la utilització banal que, especialment en el segle passat, se n’ha fet del terme, donat que aquelles suposades dictadures no eren tals si no que  varen néixer ja amb el clar desig de convertir-se, o s’hi varen convertir, en tiranies i com a tals varen actuar. I cal diferenciar amb rotunditat  una cosa de l’altra. I finalment, i ja des del punt de vista personal, estic disposat a suportar aquesta “suposada dictadura” i les que puguin venir si, després de divuit mesos de patir-les,  començo a viure en un estat lliure i sobirà.

Continuarà.

J.  Vinyeta

26 de Novembre de 2014

---

[1]El text íntegre del discurs:  http://www.aragirona.cat/noticia/2014/11/25/el-discurs-integre-dartur-mas-despres-del-9n-temps-de-decidir-temps-de-sumar

267.- A l’espera del President

267.-  A l’espera del President.-

 És ben cert que estem a l’espera de les declaracions que ha de fer aquesta tarda el President Mas, al Fòrum. Hi ha opinions per  tots els gustos i haig de dir que, en general, quan el President ens ha convocat a una roda de Premsa (tot i que sembla que questa tarda tot tindrà més l’escenografia d’un conferència gairebé clàssica), no hi ha hagut decepció després d’escoltar-lo, en les expectatives inicialment posades i, gairebé sempre, hi ha hagut alguna sorpresa d’un pes determinat.

El nostre País està a l’aguait. I des d’un punt de vista politic-social (és a dir de d’un punt de vista  molt ampli, donada la  transversalitat amb la que el moviment sobiranista s’ubica) gosaria dir que  està a l’espera de ser convocat definitivament a les urnes (i com diria l’ínclit Ribera), a les de veritat. Però això, ens agradi o no, és una facultat exclusiva del President. I no sabem si avui ens aclarirà dubtes al respecta. Però el que ens ha d’assegurar és que la ruta vers Ítaca continua sense variació. I ens ha de dir com hi arribarem.

De moment ens anem distraient amb les opinions i compareixences dels polítics més o menys involucrats en l’afer sobiranista.

Potser que la compareixença més espectacular  ha estat la del Sr. Duran. Sota l’eslògan de “Construïm” no acabem d’entendre si el que vol és  muntar un nou partit a la seva mida, guanyar temps a l’espera de les decisions del Govern en general o les del President en particular o, potser, el més concret sigui precisament el no concretar res.

Esquerra demana eleccions immediates i Junqueras diu que no parlarà fins dimarts que ve. El PSC es deleix per a ser partícip d’alguna cosa que els posi a primera fila per compensar mínimament les escissions permanents del grup. El Sr. Herrera, com sempre, demanant tot  sense demanar res però exigint que res sigui tot sense eleccions (oi que no s’entén? Dons això!). I les CUP, potser els més assenyats, esperant propostes.

Amb totes aquestes, els Srs. de Podemos van guanyant terreny a les enquestes. És la conseqüència de  l’assumpció per part d’Iglesias –Errejón - Monedero del lideratge d’allò que sense un lideratge resultava de poca volada: l’anomenat  15M. De poca volada però d’arrelaments profunds en el sentiment popular, molt especialment en bona part de les classes mitjanes, per les destroces  ocasionades pel cinisme dels  que tots sabem.  El problema està en que aquesta gent de Podemos no està per la feina amb el tema sobiranista. Em temo que els hi passa el mateix que als de ICV, que porten a l’ADN en la meva opinió, algunes restes de l’estigma soviètic del que sabem no era gaire amic de “desvariejaments” sobiranistes (Hongria, Txecoslovaquia o Polònia, en son clars exemples durant el segle passat). I queden per veure les conseqüències que un ampli ventall d’esquerres pot crear en l’arc parlamentari en unes eleccions properes. El Sr. Herrera es mossega les ungles...

És evident que hi ha molts dubtes i incerteses. Alguna cosa ens podrà aclarir el President quan ens plantegi el full de ruta del que ens ve a  partir d’avui. El que penso és que no pot bandejar en cap cas la real situació  de la construcció de les eines d’estat necessàries.  I ho dic perquè la situació en que ara sembla que ens trobem, si no ens demostren el contrari, és que hi anem  molt endarrerits.

La societat civil ha deixat de moment el tot plegat en les mans dels polítics. I aquests han de pensar que, un dia o altre, en el pitjor del casos, aquesta societat civil, que té memòria, votarà.

I ara, esperar el planteig del President

J. Vinyeta

25 de Novembre del 2015

266.-La querella

266.-La querella.-

El Fiscal General ha optat per la presentació d’una querella contra Mas, Ortega i Rigau pel que ja s’han convertit en que els podríem anomenar “Fets del N9N”. El Govern Rajoy ha anat posant  als peus dels cavalls les institucions de l’Estat per aquest tema i a cada plantofada que ha volgut donar als catalans, tal i com ho diu el refrany castellà, “...fueron a por lana y volvieron trasquilados...”. Però tot i els ridículs quant menys internacionals,  una vegada més es pixen sobre la tomba de Montesquieu.

El cas  és que la fiscalia, piramidal, jeràrquica, quasi d’estructura militar,  va deixar en mans dels fiscals generals de Catalunya la interposició de la querella contra Mas i companyia. I els fiscals de Catalunya, potser amb més coneixement, amb la “contaminació” que és conseqüència del ser membre d’una comunitat concreta i de la seva coneixença (i no necessàriament, com assegura el Sr. Floriano, deguda  a un de sol dels aspectes concrets d’aquesta comunitat), o mig empeltats per allò que en aquesta comunitat nomenem seny, reconegut valor d’aquesta societat catalana (tot i que algú el definís com a “seni”), varen decidir, per unanimitat, que no hi havia fonaments jurídics per a presentar-la.

Tot i això, el Fiscal Torres Dulce ha decidit,  en qualsevol cas, tirar endavant la querella de la que desconeixem encara ara el real contingut de la mateixa. Donades les condicions d’aforats dels possibles imputats, aquesta querella, que els fiscals catalans hauran d’admetre per allò de l’estructura jeràrquica de la institució,  hauran de presentar-la davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I a partir d’aquí, aquesta querella iniciarà un periple TSJC – Suprem que no sabem  de quantes anades i tornades, quantes voltes donarà (cal recordar, per exemple, el periple que va seguir el cas Atutxa al País Basc).

El govern central nega cap influència sobre la fiscalia. Però sabem tots que la fiscalia està a les ordres de Ministre de Justícia, de trist record de la nit del 9N en unes declaracions desafortunades (les declaracions del cel·lo...!). Però si no ha estat Rajoy qui ha donat ordres a la fiscalia, ha estat evident que des del PP, s’han fet declaracions que, en principi amoïnant inclús als propis fiscals,  sembla que han quallat en l’esperit de la fiscalia i en el decisió del Sr. Torres Dulce: recordem les de la mai ben ponderada Sra. Alícia donant tots els detalls  a Tele5, o els permanents estirabots de Cospedal o els dels Srs. Alonso i Floriano. El problema s’agreuja més si ha estat aquest sector més ultramuntà el que resulta ser  el que mana per sobre de Rajoy. Algun País civilitzat admetria que un partit restés per sobra de la fiscalia de l’Estat? Sembla clar, per tot plegat, que estan perdent vots per la dreta i tant en un intent de recuperar-los com per a satisfer a una part del seu electorat, el PP ha de donar tall suculent als seus. I, des de sempre, el millor i més suculent tall és Catalunya.

La veritat és que no entenc què pretenen. Perquè si l’objectiu és eliminar Mas, cosa que sempre ha estat en la ment de tota la dreta cavernosa,  la realitat és que li estan fent un favor immens: més popularitat, recolzament oficial per molt bona part de la societat catalana i, a més, màrtir. Si pensen que amb això donen un cop seriós al sobiranisme, no solament s’equivoquen si no que fan que el nucli dur independentista s’enforteixi més i que el volum dels “militants” del procés, siguem, a partir d’aquesta querella, molts més dels que érem fins ara. Sort que el N9N no va ser res més que una botifarrada...!

En massa vegades se’m fa evident que el temps no passa en aquest Estat en que ens toca viure. És com si allò que havia de ser (Machado potser en diria efímer...) encara sigui, amb la sensació cada cop més colpidora de que per aquest no passar el temps, passa, com en el cas de l’aigua estancada, que s’inicia un procés de podridor que no té aturador. I la realitat, que  sembla que ens vulgui donar fe de que la descomposició de l’Estat  és evident, ens fa arribar al nas la mala ferum que ja s’escampa per a  tots els recons. I deu de ser-ho tant d’evident, que el propi exèrcit li recorda a l’Estat allò de la metròpoli dèbil...

Diuen que Rajoy ve dissabte 29 per explicar-se.  Explicar, el què? Suposo que serà un acte de partit, perquè haig d’entendre que no parlarà amb Mas amb una querella contra ell en marxa...oi?

J. Vinyeta

20 de Novembre de 2014

265.- Els Fets de Vitòria

265.- Els Fets de Vitòria.-

Avui dia s’està parlant molt del “Fets de Vitòria” i la demanda d’extradició, juntament amb l’ordre de la Interpol de detenció preventiva de Martín Villa com a responsable dels fets, ha creat, en la meva opinió, una certa confusió general, perquè dir o insinuar  que Martin Villa era ministre de l’Interior (de la Gobernación) en  aquell moment és un error històric monumental. Martín Villa era en aquell moment Ministre de Relacions Sindicals i, en el per què de tot plegat és evident que hi te responsabilitat (podia haver intentar modificar la llei de vaga, per exemple, que és una de les raons del conflicte, tot i les dificultats polítiques del moment) com també les hi té, de responsabilitats, tot el consell de ministres també del moment.  Recordem els fets.

Carlos Arias és el President del Govern espanyol, anomenat per Franco després de la mort  de Carrero Blanco (1974). A la mort del Dictador, Arias   continua com a tal i, en el que serà l’últim govern que forma, previ a la transició (la transició real no comença fins a la seva destitució), anomena com a Ministre de la Gobernación a Fraga Iribarne, Martín Villa, com he dit, Ministre de Relacions Sindicals  i anomena  Secretari General del Movimiento a Adolfo Suárez (si l’incloc en la llista és perquè també va estar-hi implicat d’esquitxada o directament, segons es vulgui veure). La situació al País Basc, com a la resta de tot l’Estat, es va deteriorant reclamant, entre altres  llibertats, la sindical i en una de les vagues generals que impulsava, si no recordo malament  Forjas Alavesas (la data si que la recordo perquè s’ha anat repetint any darrera any: 3 de Març de 1976), els vaguistes es concentren en una església d’Alava. La policia, “els grisos”, varen fer sortir a cops i amb gasos els concentrats a l’interior i a la sortida de l’Església es va produir la massacra: 5 ó 6 morts i més de cent ferits pels trets de bala de la policia. No recordo si  hi va participar la guàrdia civil.

Aquests, a gran trets, son els fets. A les hores hem de parar atenció als personatges del moment:

El Cap d’Estat en aquell moment era Joan Carles I, nomenat ja durant l’infermetat del Dictador com a cap d’Estat interí i el 22 de Novembre del 75, successor d’en Franco.

El President del Govern era, com ja he dit, Carlos Arias (fins a primers de Juliol del mateix any en que és cessat i Adolfo Suárez anomenat Primer Ministre).  No està de més recordar que, per les seves actuacions durant la Guerra civil, Arias  era i és recordat com “El Carnicerito de Málaga”. 

El Ministre de la Gobernación, que és com s’anomenava el que ara és Interior, i per tant el cap de les forces de seguretat, era el Sr. Fraga que, uns dies abans ens va delectar amb aquella frase que també s’ha fet famosa “La calle es mia!”. Però es dona la circumstància de que Fraga era a Alemanya en aquell moment i, el titular del ministeri aquells dies i que substituïa Fraga era, precisament, Adolfo Suárez. Mai s’ha volgut parlar de la   participació i/o implicació de Suárez en el fets. Per tant  s’ignora si, per actuar,  va rebre ordres des d’Alemanya d’en Fraga, si va actuar per iniciativa pròpia o si Fraga donava ordres directament des d’Alemanya. Des del País Basc s’ha demanat reiteradament una investigació seriosa per aclarir els fets, que no ha arribat mai.

I, finalment, Martin Villa. Era el Ministre de Relacions Sindicals, l’hereu del Sindicato Vertical, i que mantenia la mateixa i tímida Llei de Vaga que havia estat aprovada pel que s’anomenava la “Sonrisa del Régimen”, José Solis Ruiz, uns anys abans i que Villa en cap cas havia intentat modificar durant el seu mandat. Si ho hagués fet, potser les coses haguessin esta més lleugeres. Si ho va intentar i no ho a poder portar a terme, ens el creuríem si hagués dimitit. No va anar així.

Tampoc està lliure de responsabilitat tot el Consell de Ministres que pequen, quan menys, d’omissió. Penso que és sobrer enumerar els seus components.

M’han semblat  obligats aquests aclariments, però no hi ha en ells cap intent de justificació de res ni de ningú, perquè em sembla obvi que res del que es va fer durant aquells terribles quaranta anys te justificació. Només ha estat que entenia que la barreja de rols que s’ha creat amb tot plegat, havia de ser aclarida.

J.  Vinyeta

14 de Novembre de 2014

264.- N9N 1.0

264.- N9N   1.0.-

Està clar que la diada de diumenge passat i l’èxit de la convocatòria fa que, passat el fet en sí, els esdeveniments vagin amb  molta velocitat. I  això només  a fet que començar.

Hi ha hagut vàries notícies, a banda de les que podem considerar com  normal interpretacions dels resultats i els comentaris amb que s’acompanyen. La primera ha estat la conferència de premsa del President. Continuo mantenint que, a pesar de les intencions, el President és  conscient de que amb la seva proposta no fa res  més que cremar l’últim cartutx. La segona notícia és que  el cartutx ja  es va cremar ahir  amb les declaracions, posteriors a la roda de premsa de Mas, de la vicepresidenta Soraya, duríssimes,  al Senat en resposta al senador Cleries de CiU. La resposta, amb més duresa de la que l’hi és habitual, dona la sensació de que, ja  que el sector dur del PP insisteix en el desestimen de funcions del Sr. Rajoy (amb alguna demanda al respecta per part de VOX i, pel que sembla, per part també d’UPyD), la resposta de la Vicepresidenta em “sona” com a un inici de campanya personal per poder ser anomenada pel PP  com a candidata del partit a les properes eleccions que, dins del propi partit, no es descarta que hagin de ser avençades.  Tot i això, podria ser que tingués com a rival   directa a Cayetana Álvarez de Toledo, la  líder de Libres e iguales i que sembla ser que compta amb el vist i plau de la FAES i, per tant, directament del Sr. Aznar.

Per tant, i sense voler confondre objectiu amb mitjans, em sembla evident que anem directes a unes eleccions, que nosaltres convertirem en plebiscitàries, segons ja va assenyalar en el seu moment el propi President i que iniciarà una ronda de consultes al respecta. A partir d’aquest moment, començarà el calvari, perquè ho serà, per unificar criteris i definir la realitat del camí a fer,  especialment com es farà i, en arribar-hi, com desenvolupem el nou estatus.  No negarem que estem, una vegada més (i últimament ens passa molt sovint)  en un moment històric.

En un moment de la roda de premsa  va sortir el tema de l’anunci de la “querella”. La Sra. Alícia ens confirmava  a Tele5 (l’entrevista  es pot trobar íntegra a la xarxa) que el  ministeri fiscal es deu a qui el paga. Si no és així, es fa difícil d’entendre que la Sra. Camacho ens detallés, fil per randa, el què, quan i com de la querella. El pitjor és que ho considerem com a normal en el sentit de que ho donem com a una conseqüència esperada. La podridor del sistema és d’aquest gruix.

Finalment,  tot i que per reblar el clau, el Sr. Rajoy ha ofert avui, tres dies després, una roda de premsa. Tot i que amb to diferent al emprat  ahir per la seva Vicepresidenta,  to més suau però no menys contundent, no ha variat el contingut  d’aquell discurs. No a tot, com sempre, cap possibilitat d’obrir camins  de diàleg per a res que no sigui  tot el que fins ara ha estat en el seu ideari, afegint-hi, com a novetat, la negació  inclús d’una modificació constitucional que podés atendre la línea sobiranista. Tampoc ha sorprès el menys preu amb que ha tractat als participants en la festassa de diumenge passat. Amb la seva actitud, estic convençut de que avui, ara, ja som un quants centenars més de sobiranistes. Gracies en nom de la causa!

El Sr. Rajoy ha negat tenir coneixement de la “querella” de marres. El diari El Punt Avui, anuncia avui que la famosa “querella”  ja estava preparada  des de dimecres passat. Però si hi van haver-hi filtracions sobre del seu contingut, com ens pot dir el Sr. Rajoy que no n’estava assabentat? Realment només ho sabia la Sra. Alicia? I pensa el Sr. Rajoy que ens ho creurem, que no en sabia res? Innocent...!

Esperarem esdeveniments.

J.  Vinyeta

12 de Novembre de 2014

263.- N9N

263.- N9N.-

Poca cosa a afegir a la actuació  de la societat civil catalana ahir. Diran el que voldran des del Govern Central i elements afins, que son molts, però si la societat en general respongués  amb el civisme en que, en totes les ocasions que se la convoca es manifesta la societat catalana, penso que el món, el món anomenat civilitzat al menys, aquest món que ens toca viure, seria millor. Si a més afegim la solidaritat efectiva i afectiva de més de quaranta mil voluntaris  que ens regalen  un bocí de la seva vida perquè tot plegat funcioni, és evident que l’exemplaritat de tot plegat farà història. Gràcies a tots.

Els resultats d’allò que no era un referèndum, i és veritat que no ho era, i que no era més que un clam per fer entendre a aquells que ho han d’entendre, que som ciutadans que volem decidir el nostre futur, ha estat un èxit per molt que, precisament aquells que haurien d’escoltar, el vulguin minimitzar per no haver-lo d’escoltar. Però no és d’aquest resultat, que és incontestable, del que vull parlar.

Diguin el que vulguin des del govern Central  tot plegat els ha deixat tocats. Només cal recordar l’aparició ahir nit del ministre de justícia amb un discurs violent, ofensiu i amb amenaces incloses, tot i que mal enganxades amb celo, perquè hi veiem  un indici de quina pot ser la resposta a tot plegat. El  PP, en el més pur estil conqueridor sempre carregat de testosterona, pot prendre el camí repressiu que el ministre anuncia i que corrobora González Pons en les seves últimes declaracions. És que em sembla fàcil d’entendre que un partit que es degrada a una velocitat alta de creuer amb tota la corrupció possible aflorant, amb un Podemos tocant-li allò que no sona i amb unes generals a la vista, hagi de fer alguna cosa per acontentar a bona part dels seus electors. En aquests casos tenim l’experiència de que el boc expiatori sempre és Catalunya. I, com sol ser propi dels fatxendes, sempre, a més, en contra del més dèbil.

El PP en general i el Sr. Rajoy en particular, s’han equivocat.  I  el més greu de tot l’error és que han dinamitat, amb el seu error, institucions que haurien de ser bàsiques en un Estat de Dret. El Constitucional, el Consell d’Estat i la Fiscalia, institucions oficialment autònomes, han jugat el joc que els hi ha imposat el Govern Central i, malauradament, dona tota la sensació de que, a més, ha estat amb plena complaença d’aquestes institucions. Passaran anys fins que aquestes institucions guanyin credibilitat  davant de la ciutadania, el que ens dona la raó a aquells que volem marxar d’un país corrupte i amb institucions clarament polititzades. Un Estat que, a més INRI i pel suport incondicional d’aquestes institucions, es permet el luxe de passar-los-hi quantes decisions polítiques  siguin incòmodes de decidir, per falta de valor, per manca d’aquella testosterona de que en tantes vegades en volen presumir, per resoldre’ls.

I Rajoy? Dons com deia algú a la TV avui, ni està ni se l’espera...

Aquí ha casa nostra, ha quedat clar i reforçat  el lideratge del President Mas. S’ha jugat la pell, ha guanyat i s’ha posat davant per a qualsevol demanda de responsabilitat que vulguin fer-nos arribar. Penso que poca cosa més li podem exigir al President sobre el procés consultiu. Tot plegat,  el revalora en tots els aspectes i, per aquesta revaluació, els partits sobiranistes queden una mica a l’aguait de tot  plegat. És evident que qui té la clau del desllorigador de la situació creada és precisament el President Mas, que ja ha dit que  demà dimarts començarà a fer públiques les seves intencions. Però també és cert que aquesta revaluació no li dona un xec en blanc, com ho és  també que els partits sobiranistes no poden pretendre  posar al President ara amb l’èxit de la seva jugada a la mà, contra les cordes. A partir d’aquestes consideracions, és evident que ens queda un camí que, tot i tenir un punt d’arribada concret, pot ser una mica costerut. Però deixem clar que, em temo i ho celebro, que aquesta societat no permetrà que interessos partidistes, tot i que legítims, facin el camí més costerut del que ja serà. Estarem a l’aguait.

Hem de continuar. En Churchill, després de la batalla d’El Alamein en la que Montgomery va derrotar Romel, va tenir una frase que ha quedat, com moltes altres  frases seves, per la història i que em sembla molt aplicable als fets d’ahir a Catalunya. Va dir Curchill en aquella ocasió  “ Ara, això no és el final, ni tant sols el principi del final. Pot ser sigui, més aviat, el final del principi”. Penso que aquesta és la situació política, avui dia, del que anomenem procés sobiranista: estem al final del principi, però  serà necessari continuar la guerra i guanyar-la. I ara son els polítics  els que han de posar-se en marxa per aconseguir-ho

J.  Vinyeta

10 de Novembre de 2014

262.- Ara, per dignitat!

262.- Ara, per dignitat!.-

Sembla que el fulletó arriba a la fi i només amb una nova imposició, institucional o no,  però més o menys violenta, se’ns podrà impedir el fet estricte de votar.

És ben cert que el Sr. Rajoy i el PP, si fan tot el que estan fent és perquè, en el seu diccionari no existeix la paraula diàleg, si no que només coneixen les paraules derrota i humiliació dels que entenen com enemics-opositors i els fets així ho corroboren[1]. I per això, en el cas català, els hi ha de fer molt mal especialment  que l’intent d’humiliació l’haguem convertit  en una orgullosa revolta groga, majoritària, pacifica i festiva que ens fa dignes d’allò que volem abastar. És ben veritat que de raons participatives en tenim un munt, moltes i de molt gruix, però  no podria ser que, per descuit, deixéssim la nostra dignitat, la raó necessària, en el calaix dels mals endreços precisament en aquest moment. La participació serà perquè a més la nostra dignitat així ho exigeix.

 La Generalitat i el President ja s’han definit al respecta i, per tant, em sembla que no cal parlar-ne més. Diumenge, d’hora, cap els llocs que tenim assignats, amb la cara ben alta i votar. Si per la causa que sigui no ens deixen, hem ser prudents amb  les possibles provocacions, no mossegar l’esquer i cap a casa, perquè ha de quedar clar que no som violents i que el nostre mal no vol aquesta mena  de sorolls. En qualsevol cas, en tornar a casa, haurem guanyat. I si no ens han deixat votar, la victòria haurà estat, internacionalment també, complerta.

El Govern ha denunciat al Govern Central davant del Suprem  i li demana que suspengui de forma cautelaríssima l’acord del Consell de Ministres de 31 d’Octubre passat pel què el Govern espanyol va impugnar el procés participatiu del N9N, i ho fa perquè entén que el Govern Central amb aquell acord abusa del poder i atempta contra la llibertat d’expressió, la llibertat ideològica (tal com expressades en la sentència del propi TC del mes de Març passat)  i el dret de participació dels ciudatans. Pel que sembla, aquest tribunal, el Suprem,  es pronunciarà avui o demà al respecta. És evident que sabrem la decisió que el Suprem prengui, però aquesta no ha de modificar la nostra, de  decisió.

A tot plegat hi podem afegir la Denúncia dels Càrrecs Electes de Catalunya davant les Nacions Unides, el Parlament Europeu,la Comissió Europea, el Consell d’Europa i L’OSCE[2] i que, si no ho tinc mal entès, estarà a la nostra disposició en el moment participatiu. És un text en el que posa sobre la taula les dificultats en que ens hi posen cada vegada que ens volem manifestar definitivament com a País. En cap cas les instàncies internacionals podran manifestar ignorància al que ens ve passant de forma massa habitual.

El President ha dit que enviarà una carta a Rajoy el proper dia 10 demanant  diàleg per poder realitzar un referèndum acordat. Si no hi ha res de nou, em sembla que serà cremar l’últim cartutx abans de la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques que nosaltres farem plebiscitàries. Perquè no podem oblidar en cap cas que, a la fi, tot plegat està a les nostres mans i que ara, tot, depèn de la nostra actitud  i del nostre desig.

J.  Vinyeta

6 de Novembre de 2014

---

[1] El PNB sap perfectament el que li va passar a Europa amb la seva expulsió del grup demòcrata cristià a instàncies del Sr. Aznar, per no comentar la dura actitud amb els grups abertzales amb Otegi encara a la presó.

[2]http://estaticos.elperiodico.com/resources/pdf/2/8/1415190982282.pdf?_ga=1.121892937.395917950.1413904067

261.- Expectatives

261.-  Expectatives.-

És  ben cert que estem a l’espera, expectants amb el que pugui fer el govern de Madrid el proper N9N. Sabem que, si no hagués estat per tot el merdé que els hi ha esclatat a la cara amb l’Acebes i Granados (aquest últim autèntic “martillo de herejes” quan es parlava de corrupció) no hagués passat res del que ha vingut desprès, convertint una costellada en un referèndum per a poder-lo impugnar i fent així  una cortina de fum de molta densitat, però penetrable, per tapar allò que realment és el més greu: corrupció a dojo en el partit i en el govern. Suposo que tots estarem d’acord en que ens han  ajudat molt des de Madrid per   arribar fins aquí. Però també és cert, al menys en tinc la sensació, de que estem esperant la traca final que en pot sortir el proper divendres, dia habitual del Consell de Ministres. Com també tinc la sensació de que celebrarem el que ens vingui.

No em crec  que no hagin volgut entendre res de tot plegat. Em sembla que, en realitat, han fet veure que no ho entenien perquè, tancats en un no sistemàtic que  els condueix enlloc, han deixat de banda la realitat social i política de Catalunya fent-ne una presentació esbiaixada a la resta de l’Estat. Utilitzant la Llei com a escut, se senten autoprotegits de tot el que volen evitar. Mentre, amb les seves decisions, ajuden, com ja he dit, que  la realitat socio – política de Catalunya, tremendament recalcitrant, vagi creixent en un sol sentit: és evident que algun dia els hi haurem de donar les gràcies per aquesta ajuda. Però ara quedem a l’espera de les últimes decisions que vulguin – puguin prendre al respecta.

Facin el que facin, arriba tard i malament. Tota imposició que des de qualsevol actuació judicial i/o administrativa  condueixi a impedir la votació no farà més que engrandir la festa, donar-nos la raó i fer que, internacionalment, quedi evident que l’Estat espanyol actua de manera autoritària.

Si hi ha, com s’espera, nova impugnació (tot i que el Jutge Vidal hi troba errors tècnics en la presentació de la nova impugnació, suficients com perquè no sigui admesa a tràmit pel TC)[1] veurem com el Govern  resolt la situació que es creï. Però faci el que faci, la gent sortirà al carrer diumenge perquè, es voti o no, la manifestació serà massiva.

Ja fa temps que resulta evident que tot plegat no te aturador. El President, tan habituat a les metàfores marineres, sap perfectament que per un vaixell dins de la mar no hi ha frens per aturar-lo, que  no se li pot posar un semàfor vermell al bell mig de la proa. I això és tan cert com que demà sortirà el sol.

Entrem en una setmana decisiva, és cert. Això vol dir que des de Madrid bolcaran tota l’artilleria pesada sobre de l’objectiu que no és altra que el moviment sobiranista. Per tant, aferrem-nos els matxos, perquè, pel han fet fins ara, tot és possible.

Mentre tant El Mundo, pel que sembla en permanent disposició de donar un cop de mà pel que convingui, a tret (les males llengües diuen que ajudat pel ministre de l’Interior) i presentat  l’Alcalde Tries com un defraudador. Els hi ha sortit malament, tot i que penso que el tret anava més dirigit a les municipals més que no pas al procés sobiranista, però no deixa de ser un escàndol més als que ens van tenint-hi habituats. El més greu de tot plegat és que les mentides amb la voluntat d’anular voluntats i ideologies terceres, no tenen resposta ni administrativa ni judicial: estem en un Estat en que la impunitat del poderós o de la titella que belluga, és patentment manifesta.

J.  Vinyeta

3 de Novembre de 2014

---

[1] Sent mal pensat, per què no traure’s una responsabilitat de forma que el TC hagi de retornar la impugnació per defecte de forma al Govern de Rajoy i deixar, en conseqüència, via lliure a la “costellada” de diumenge?