137.- De la Monarquia i del Parlament espanyol

137.-De la Monarquia i del Parlament Espanyol.-


Urdangarin.- Aquest xicot i la seva dona, la filla del Rei, van caminant per la corda fluixa. El Rei ha “desterrat” al seu gendre i ha retirat la seva figura del Museu de Cera de Madrid. Tot això perquè, textualment, la seva conducta no ha estat exemplar. Els detalls, a la Premsa diària.

Això, ens planteja algunes qüestions de necessària resposta. La actitud de la Casa Reial és evident que respon a uns fets concrets que nosaltres, la gent de carrer, desconeixem. Perquè, si en bona fe, nosaltres exercim el principi de presumpció d’innocència, queda evident que la Casa Reial, no. Per què? Personalment em fa pensar que dels tripijocs d’aquest xicot i de la seva dona, el Rei n’era clarament conscient. La pregunta que em ve al darrera és la de si el propi Rei hi participava o no. Si la resposta és no, per què no va actuar abans de la mateixa manera que ho ha fet ara? La sortida cap a Washington de la parella, va ser pura coincidència? O és què la resposta a aquella pregunta es afirmativa?

En qualsevol cas, tot plegat, i ja abans d’arribar a aclarir-se, l’assumpte ha estat un torpede en la línea de flotació de la Institució. Una institució que no neix d’una suposada legitimitat hereditària i divina (que seria evident i absolutament discutible, ensems que ridícula en el suposat de que així fos i així es considerés), si no que ve per la imposició d’un dictador que, el que buscava, era el perpetuar-se després de mort (i els temps ens diuen fins on ho ha aconseguit!). I això, aquest origen viciat, tot i que només fos per això[1], és el que ens dona tota la legitimitat, a nosaltres sí, per a rebutjar la institució.

No deixa de ser curiós que hagi estat el que venim anomenant La Caverna Mediàtica qui més s’hagi acarnissat amb la parella, oi?

La investidura.- Es va constituir el Parlament a Madrid per a la nova Legislatura. Res a senyalar llevat de que, com preveia, Rosa Diez te grup parlamentari i Amaiur no. Tots dos necessitaven de la “comprensió” de la Mesa, perquè, tot i que per poc, cap dels dos compleix amb precisió el tants per cent necessaris per poder formar grup parlamentari. Però era evident que la sintonia entre UPyD i el PP és prou clara (situant-se més a la dreta del PP), cosa que no passa amb el bascs. De totes maneres, el fet de que Amaiur no tingui grup parlamentari, potser també estava pactat (aquestes coses han de dir-se amb la boca petita) a canvi de l’abstenció a la investidura. El procés de pau al País basc ens ha de començar a donar sorpreses, un moment o altra.

Del discurs del candidat, també poca cosa a dir. Des del punt de vista econòmic, tots sabem que el camí li assenyala Alemanya. Les retallades seran dures. L’anunci velat d’una recentralització i el fer volar coloms davant de la insistència d’en Duran sobre el tema de finançament català, no augura res de bo. I que Deu hi faci més que nosaltres, perquè em veig a venir que haurem de pagar per dues vegades, bona part dels plats trencats a la resta del País. El Sr. Rajoy diu que complirà la Llei. Però el Sr. Rajoy sap que li serà molt fàcil canviar-la i fer-la més a la seva conveniència. És el perill de les majories absolutes. I és per això que em temo que, des del punt de vista polític, per aquesta recentralització i per a les reformes anunciades, trobarà raons per canviar-la, la Llei. I, per aquests canvis, portar-nos a una disminució de les llibertats individuals i col·lectives, amb els ulls posats, com gairebé sempre en aquests casos, sobre Catalunya i, especialment, sobre la immersió Lingüística.

Dels nous ministres, i de primera volada, constatar que el ministre d’economia és un tecnòcrata, antic President del Lehman & Brothers a Espanya (si, el mateix banc que far esclatar la crisi el 2008 amb la seva fallida als EUA...), i que el Sr. Montoro ha estat anomenat Ministre d’Hisenda i d’Administracions Públiques, és a dir que, a més dels calés de l’Estat, controlarà les Autonomies.

Del que ens vagi venint, en continuarem parlant.


J. Vinyeta
21 de Desembre del 2011
[1] Podeu trobar a la xarxa la denúncia per alta traïció del Monarca davant del Parlament i Senat espanyols del coronel Amadeo Martinez Inglés pels fets de la descolonització del Sahara, així com, segons aquest Coronel, detalls de la participació directe del Rei en el famós 23 – F. Coses, totes elles, que mai s’han aclarit.

136.- Quan les coses s'acaben (a l'Estat espanyol)

136.- Quan les coses s’acaben (a l’Estat Espanyol).-


El temps no s’atura i aquest mateix no parar va fent que les coses canviïn o que es confirmi allò de que, com diu el refrany, no hi ha res, per molt dolent que sigui, que duri cent anys.

Des de la mort del dictador, hem viscut quatre canvis de formes de governar l’Estat espanyol que han marcat el seu futur, avui present, i, en conseqüència, la nostra situació política catalana (per no dir-ne colonial, que entenc seria molt més exacte[1]). Però el cert és que les quatre formes de governar, han acabat malament i, en cada cas, hem estat convençuts, inclús des de la perspectiva catalana, de que, donat com havien acabat, el que vingués després, en cap cas, podia ser pitjor que el que deixàvem darrere.

Fem memòria. Suárez deixa el govern de la UCD putejat pels barons dels seu partit i amb ell encara, per poques hores més, és cert, de Primer Ministre, ens arriba la patacada del 23 – F amb la involució que aquell intent de cop d’Estat genera. I avui encara estan per aclarir els aspectes de la trama civil implicada i seguim, amb seriosos dubtes, respecta de la complicitat de les altes esferes polítiques de l’Estat en l’intent. Pensem que el que vingui, no pot ser pitjor.

Saludem l’arribada dels socialistes del PSOE amb el convenciment de que portaran el País a una social democràcia i que l’Estat Autonòmic seria una realitat. Però immediatament (Juliol de 1982) la LOAPA ens fa veure que allò constitucional de les nacionalitats històriques, no és més que paper mullat. La situació es degrada progressivament, la corrupció és a l’ordre del dia (el germà del vicepresident A. Guerra hi és implicat en un dels escàndols). És l’època del “pelotazo”, amb declaracions del Ministre d’Hisenda Solchaga assenyalant, per exemple, la facilitat de qualsevol ciutadà del país per a convertir-se en milionari. Els caps de Seguretat de l’Estat fan l’agost (Vera, Barrionuevo i Roldan) i les clavegueres de l’Estat, controlades per el Sr. X, no poden engolir la podridor dels GAL. Pel 1996 s’acaba, amb la desfeta consegüent, el que s’havia vingut en a nomenar Felipisme. El desastre és tan i tan gros que, novament, ingènues, pensem que el que vingui no podrà ser pitjor. I també ens varem equivocar.

El Sr. Aznar guanya les eleccions. Ja sabíem d’ell pels seus antecedents polítics i pel que li havíem sentit dir a Las Cortes. Però com que no les guanya amb majoria absoluta, és capaç de dir-nos que parla català en la intimitat. No és que ens el creiem, però com que ha d’anar a remolc de bascos i catalans, no li queda més remei que ser moderat. Però a la segona legislatura (del 2000 fins al 2004), amb majoria absoluta, entra amb la destral alçada i a cop de sabre per arreu on hi hagi quelcom o qualsevol cosa senzillament desviada del seu tarannà polític basat en la camisa blava, pistola i corretjams. El cesarisme que imposa fa que arribem al punt de veure com les llibertats individuals i col·lectives, van minvant. Dos exemples: la Llei de Ilegalització dels Partits Polítics (només s’admet el pensament únic, de trista memòria) o la Llei que castigarà als Presidents Autonòmics que siguin capaços de convocar referèndums (negant la més elemental de les expressions de qualsevol democràcia). Tot això acaba amb l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq, el desastre d’Atocha i l’intent de manipulació dels fets carregant els neulés a ETA. Tot plegat li costa les següents eleccions al PP. Com que també la legislatura acaba en desastre, altre cop, ingènues, pensàvem que el que vindria no podia ser pitjor. Novament ens equivocàvem.

Arriba “El Talante”. El desgavell anterior va ser de tal gruix que el Sr. Zapatero rep, pràcticament de forma unànime, el recolzament de tots el partits minoritaris de Las Cortes en el moment de la Investidura. Va ser un error, perquè, com va quedar pal·les, l’única raó d’aquella unanimitat entre el partits minoritaris era única i exclusivament allunyar al PP de les àrees del poder. I va ser un error perquè, poc després, va quedar també pal·les que la sintonia entre PP i PSOE, en matèria de política d’Estat, era perfecte. S’atipa de fer promeses que sap que no complirà. En poc temps el famós talante és una expressió ja buida. Després va venir aquella disbauxa malgastadora que va durar fins que, des de Europa, varen picar-li la cresta. Va ser de l’única manera de que els pobres ciutadans ens assabentéssim de que realment la crisi també ens afectava i que no hi havien brots verds per en lloc. Enredant per aquí, enredant per allà..., com cantaria en Peret, arribem fins al final de la segona Legislatura del PSOE amb l’índex d’atur del 20%. Les eleccions donen uns resultats demolidors: el PSOE/PSC perd 59 escons, els pitjors de la seva història. Però el pitjor és l’herència en que deixa a tot el País. Un altra final de cicle i...un altra final desastrós.

El PP ha guanyat les eleccions del 2011 per majoria absoluta i el record de la segona Legislatura del Sr. Aznar, ens fa tremolar a molts. I ara, després de tot plegat, podem pensar que el que ens vindrà serà millor que el que deixem darrere?. Se’m fa difícil de creure-ho, després de les evidències anteriors. Perquè la meva incredulitat i la meva indiferència al respecta, comencen a ser superlatives.


J. Vinyeta
17 de Desembre de 2011


[1] Aquesta sí que fa 300 anys que dura. Deu de ser l’excepció que confirma la regla!

135.- Comentaris

135.- Comentaris.-


Democràcia o dictadura? .- El títol pot sorprendre una mica. Però, en la meva opinió, hi ha hagut un fet concret al Parlament que m’escandalitza i, al mateix temps, em preocupa: la Mesa del Parlament, a través de la seva Presidenta, prohibeix termes i expressions com “espoli” i “Espanya ens roba” dins del Parlament, perquè poden resultar ofensives. No vull parlar de llibertat d’expressió conculcada, que veritablement ho ha estat de conculcada amb la prohibició, perquè em sembla que la qüestió va molt més enllà i que resulta molt més real, per aquesta gravetat que li suposo, parlar de supressió de la immunitat parlamentaria, la qual cosa és gravíssima. Em sorprèn, i molt, que, davant de la prohibició, el Parlament en ple, llevat del Sr. Cañas que és qui promou aquesta censura, no s’aixequés i abandonés l’Hemicicle. M’escandalitza perquè la immunitat parlamentària hauria de ser defensada amb ungles i dents per tots els parlamentaris encara que només fos perquè garanteix el debat. I d’altra banda em preocupa perquè, començant a prohibir coses al Parlament, podem acabar construint forns crematoris. No fa pas tants anys que va anar així mateix... Ara que està de moda el parlar-ne, alguns han travessat una d’aquelles línees vermelles que no es poden travessar i que fan més confuses les diferències entre l’imperfecta Democràcia i l’inadmissible Dictadura. I algú haurà de prendre mesures per deixar-nos clar en quina banda estem. Ho entén així, Sr. Mas?

Del Senat.- ¿Ja sabem quins han estat els seleccionats pels Partits Polítics per ser endollats en el Senat? Aquí, a casa nostra, el més famós ha estat el Sr. Montilla que, ves a saber per quina raó, ha decidit barrejar “El Molt Honorable” que comporta ser Expresident de la Generalitat amb “el Excelentísimo Señor” dels Senadors. El pitjor és que el Parlament va autoritzar “per cortesia” aquesta estranya maniobra permetent que un Expresident de la Generalitat (independentment de que m’agradés o no durant el seu mandat) perdés gruix i anés a parar a una de les institucions més desprestigiades del entramat polític de l’Estat. Penso que ens mereixem que ens digui, el Sr. Montilla, el per què de la seva decisió a menys que la motivació la entengui com a inconfessable. Serà que se’n vol anar de Catalunya? Serà que el PSC el vol lluny, però ben pagat? Renunciarà al sou d’Expresident?

Amb independència d’aquest fet anecdòtic, cada vegada ens és més clar que aquesta institució, a més de ser un cementiri d’elefants, no és res més que un premi als serveis prestats per aquells que han servit al partit de torn amb fidelitat o una compensació pels favors rebuts. El problema radica en que els partits continuen cobrant, nosaltres seguim pagant una fortuna anual i que, per si fora poc, ens han fet gastar més de 400.000 € en un quadre (que els que hi entenen el consideren de no més cost i qualitat de la que en resultaria d’un caricaturista dels que tenim a Les Rambles barcelonines) a major glòria dels que hi son representats. Ara que es parla tant d’estalvis, els que poden fer-ho podrien decidir fer fora a tot aquest munt de gent que no fa res més que escalfar les butaques (que no, que no son cadires...!)

Tot això gairebé ens obliga a pensar i a creure que tenim una Democràcia molt incipient. I malauradament és així. Però suposo que convindreu amb mi que 35 anys des de la mort del dictador ja han estat molts anys, suficients, perquè els partits prenguin una actitud activa i convincent, per a fer-nos creure amb claredat i fermesa que aquesta Democràcia deixarà de ser incipient per a convertir-se en un sistema polític seriós i consolidat. Seria de justícia que tots aquests que no fan res més que pidolar-nos el vot, es posessin a treballar seriosament i a guanyar-se el sou que religiosa, de forma generosa i puntualment els hi abonem fent el que han triat fer: cuidar i vetllar pel bé comú de la societat que els paga i a la que es deuen, amb independència dels seus interessos econòmics i partidistes. No sé si serà demanar massa...


. Vinyeta
8 de Desembre del 2011