Ja hi tornem. El Srs. Rouco, Cañizares i companyia, tornen a ficar-se on ningú els demana. Ells, que sempre han definit la seva tasca com Apostòlica, obliden el que son i intenten establir normes clarament polítiques que en cap cas els hi corresponen, volen fer-nos combregar (mai tan ben dit...) però amb rodes de molí. Aquesta gent han recomanat a les Parròquies que, a totes les misses es pregui per la “Unidad de España”. Només ens faltava això...!. El pobres creients, pocs, perquè és evident quer les esglésies son cada dia més buides, han de pregar, vulguin o no, els hi agradi o no, per la unitat d’Espanya.
Els Srs. Bisbes varen estar discutint la elaboració o no d’un text en la que es definís la Moral que implica el “trencament” d’Espanya, situació en la que sembla a la que hi estem avocats després, com no, de l’aprovació de l’’Estatut de Catalunya i en previsió dels Estatuts que, mica en mica, aniran aprovant-se, situació que imagino preveuen caòtica si la Pau (sí, ho he escrit en lletres majúscules), a més, arriba, finalment, al País Basc. Pel que he llegit, només 14 dels 64 Bisbes que hi eren presents es varen oposar al fet (no sé si el Plenari el formen 64 o més Bisbes). Sembla, dons, que només el 22 % escàs entén la moralitat de forma diferent de com l’entenen l’altra 78 % i escaig dels Bisbes presents a la reunió.
Penso que en aquests Senyors, se’ls hi ha de fer notar un parell o tres de coses:
Si l’Espanya que ells pretenen algun dia es trenca, ho serà per una decisió clarament política que haurem pres els ciutadans d’aquest país o d’una part d’aquesta país. Si aquest fet arriba, no els hi quedaran gaires coses a fer: suïcidar-se, tot i que ho tenen prohibit; o marxar del país, amb clara disconformitat amb la decisió política presa per aquells als que els hi corresponia prendre-la; o acceptar la nova situació creada i col•laborar amb la resta de ciutadans que sí hauran acceptat el nou estatus (i penso que seria la mesura més intel•ligent) o mantenir-s’hi indiferents i no bel•ligerants; o participar activament amb la derogació, violenta si convé de la nova situació (com ja varen fer-ho fa més de 70 anys), per afirmar (diguem millor imposar) les seves tesis.
Tot el que he dit, no es res més que un reflex de la situació que ells ja varen imposar durant el Segle XV. Tots aquests Senyors, al igual que fa sis-cents anys, no pretenen, per molt que ens ho vulguin fer creure, la unitat política del territori. Pretenen la unitat religiosa, que és molt diferent. Així van fer-ho en aquell temps, arribant inclús a obligar, sota pena en el millor del casos de la expulsió del País, als que no acceptessin allò que imposaven: la conversió al cristianisme. Milers i milers de ciutadans van haver de marxar deixant sotmès al, teòricament, unificat país en un caos administratiu i financer de conseqüències devastadores. Els que es varen quedar, varen ser vigilats per l’ull gegant de la Inquisició durant segles. Però, per arrodonir-ho, encara hi ha més. Quan la Segona República deixa clar el seu laïcisme i la pèrdua de privilegis per part de l’Església és evident, aquesta confabula i es revolta en contra del poder legalment instituït, donant un clar suport a un cop d’estat del que en surt una dictadura ferotge, dictadura que beneeixen, amb la que s’alien sense el més mínim pudor i amb la finalitat d’assolir el compliment del seu objectiu que no és altra que el de aconseguir novament la unitat religiosa. Aquesta vegada no hi ha expulsions del país per què la majoria dels que podien ser desterrats o havien estat afusellats o ja eren fora del país. Els que varen quedar atrapats aquí saben bé com els hi va anar, i recorden com un certificat del Capellà o del Bisbe els redimia d’un estat de semi esclavatge en el que es trobaven en els camps de concentració. Era clar que l’objectiu s’havia complert.
Tots recordem l’actuació de l’Església Ortodoxa Sèrbia durant els últims esdeveniments de guerres civils a l’antiga Iugoslàvia. Ho dic gaire bé com a corol•lari, però els Bisbes Ortodoxos varen ser uns dels més aferrissats defensors d’allò que havia de ser La Gran Sèrbia. La pretensió d’aquella Església no era altra que la unificació religiosa dels països i, per aconseguir-ho era absolutament necessària la conquesta dels més afins i la aniquilació dels de religions diferents. El recolzament i submissió al braç armat que el Sr. Milòsevic va endegar per a portar a terme les seves ambicions imperials, que havien de culminar en la unitat geogràfica de la zona, era imprescindible per a que els Ortodoxos Sèrbis aconseguissin el seu objectiu: la unitat religiosa de tots els territoris. El genocidi i les neteges ètniques i religioses estan en el trist record de tots. Per tan, quan en algunes ocasions s’ha parlat de la possibilitat de Balcanització de l’Estat, tinguem ben clar, de produir-se, qui farà el paper de Sèrbia i quin serà el paper, aleshores, de l’Església Espanyola i en raó de què.
El Bisbe Cañizares diu (Diari Avui, 03/07/06) “Estimar a la Pàtria i resar per ella és un deure de tots els cristians”. És evident que amb generalitzacions així, guanyarà el cel. Ni la seva pàtria és la de tots els cristians d’aquest país, ni tots els que estimen a la seva pàtria resaran, perquè hi ha molts que no creuen en la oració, ni tots els patriotes als que el Sr. Bisbe es refereix estimen a la pàtria que el Sr. Bisbe diu estimar, siguin cristians o no. La pluralitat, encara que els Bisbes no ho entenguin, existeix. I quasi segur, pel que diuen, que aquesta existència ho és en contra de la seva voluntat. Només ha faltat que s’insinuessin les negociacions amb ETA perquè quedés més evident encara que el que els hi fa por realment és la Pau, tot i que se’n omplen la boca predicant-la. Per què la Pau, la que sigui, crea un nou estatus polític del que se’n pot derivar, per exemple, un laïcisme tan legítim com legal que no estan disposats a acceptar.
Dons bé. Així volen la majoria dels Bisbes que estiguin les coses. Per molt que parlin de caritat, expressió de la que solen fer-ne molt d’us, i també en aquest cas hi han fet menció i l’han relacionat amb i per aquella Unitat Pàtria, em sembla que som molts els que tenim molt present aquella frase de A. Camus* que diu : “...l’Església s’ha quedat amb la Gràcia i ens ha deixat als cristians l’exercici de la Caritat...”. Oi que és molt greu?
J. Vinyeta
Juliol, 2006
* Albert Camus: Els Justus
