407.- Comentaris (Rodalíes, PSOE – PSC, altres...)

407.- Comentaris (Rodalíes, PSOE – PSC, altres...).-

El Sr. Miquel Nadal era aleshores el conseller d’obres públiques. I per obra i gràcia de Zapatero, es va signar el traspàs de rodalies de Renfe. Rodalies de Barcelona es convertia en Rodalies de Catalunya. El PSC anava a bombo i plateret anunciant les virgueries que es podrien fer i deixant clar que el binomi PSOE – PSC era el que convenia a a Catalunya.  El traspàs no era més que una aixecada de camisa, tal com ha anat quedant palès, i res més. Però el PSC havia de portar un suposat trumfo a la mà perquè, coincidint amb la signatura del traspàs, des de Madrid  se’ns deia també que l’Aeroport de Prat es continuaria gestionant des d’Aena: pal i suposada pastanaga...

A Gener del 2010 escrivia jo el següent:

I hem acabat el 2009 i començat el 2010 amb un parell o tres de notícies que fan patxoca. La primera va estar la signatura del traspàs de rodalies de Renfe. Segons el Conseller Nadal, passarà personalment revista als lavabos de tots el vagons de tots el trens, que en això sembla que sí hi té competències. La pregunta que se’m acut és si per sancionar al encarregat de la neteja, per no haver fet bé la seva feina, el Sr. Nadal haurà d’obrir un expedient sancionador que serà resolt a Madrid, o la sanció la podrà imposar directament la Generalitat[1].

No es tracta de voler-me citar, però han passat sis anys des d’aquella signatura i hora és de recordar  que molts ja enteníem que aquell traspàs deixava en evidència el que no era més que un  paper  signat que feia bonic però amb el què, en realitat, Adif continuava sent propietari de vies, estacions i trens. És a dir, la conselleria de transports, la Generalitat,  no podia fer gaire més que mirar-s’ho, iniciar les protestes per la pèssima actuació del sistema ferroviari amb centenars d’incidències anuals i amb milers d’usuaris afectats i aguantar els xàfecs que  a diari anaven caient des del primer dia...

Ahir, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i els Ajuntaments afectats per les incidències de Rodalies varen  fer un acte  carregat de contundència exigint el traspàs real de la xarxa a la Generalitat, al mateix temps que s’anunciava la tramitació d’una demanda contenciosa – administrativa davant l’Audiència Nacional contra Adif pels constants incompliments de les inversions acordades. 

Sense voler ser derrotista, no crec que aquesta reclamació, tot i feta amb un preàmbul solemne com el que es va representar ahir, serveixi per a res.  Donades les circumstàncies, m’afegeixo a les veus que comencen a demanar, amb molt de realisme, el retorn del servei a la administració central. Al menys la Generalitat deixarà de portar el jou vergonyant que comporta una responsabilitat inexistent però imposada per un Estat que, en  matèria ferroviària, només inverteix en AVEs sense possibilitats d’èxit econòmic, inversions  mantingudes sense vergonya inclús durant els pitjors moments de la crisi dels últims anys.

El PSOE i el PSC estan enfrontats amb allò de la abstenció a favor de Rajoy. Rodríguez Ibarra, ex-president extremeny, defensava la idea d’expulsar  als catalans del PSOE perquè els hi fan perdre vots... El PSOE farà el que voldrà. Però suposo que té clar que si envia al grup mixt els set parlamentaris del PSC, el PSOE encara serà més minoritari.

Els Ajuntaments han començat a posar en marxa l’Assemblea de Càrrecs Electes. Tal com van les coses i pensant en que aniran pitjor, no està de més tenir previst qui pot tirar el País endavant si la situació acaba per complicar-se del tot. El Procés fa por, molta por a l’Estat. I l’Estat, només sap respondre amb els tribunals que ja van acostant-se a la societat civil (Santiago Espot, per exemple). La idea de l’Assemblea de Càrrecs Electes neix de l’ANC, però entenc que son els Ajuntaments els que hi ha de posar-hi l’oli a la llàntia. I ja comença a ser l’hora de fer-ho.

S’ha iniciat la formació del nou partit polític que ha de resultar d’un hipotètica fusió dels Comúns, Podem, ICV i EUiA.  Dic hipotètica perquè hem de veure com acaba tot plegat, dons  ja sabem com actuen els d’ICV  si és que han de perdre protagonisme i/o marca (l’última topada al Parlament per qüestions de protagonisme ha estat patent). No veig a Coscubiela sense remenar les cireres en tot aquest afer. Per tant, estarem a l’espera dels esdeveniments.

J.  Vinyeta

27 d’Octubre de 2016

P.S.: S’està celebrant el ple d’investidura. Res de nou. Només saber quants socialistes votaran no i quin serà el nou govern que munti Rajoy, com a úniques novetats.  Esperarem.

----

---

[1] En el nº 89 del blog.

406.- Peius i Colau

406.-  Peius i Colau.-

Josep  Pla ha estat ignorat i gairebé maleït per l’elit política d’aquest País nostre. No entraré en cap cas en la discussió política que es va generar i que es manté arrel de la seva actuació personal  durant la Guerra civil. Això no treu que, a nivell popular, i especialment a L’Empordà, sigui recordat amb atenció i devoció. Personalment m’ho he passat molt bé llegint Homenots (I i II), Quadern Gris, El que hem menjat, d’entre d’altres, i molt especialment  amb Un Senyor de Barcelona[1].  D’aquest últim  títol m’ha vingut a la memòria un capitol titulat Pompeu Gener i el grup “Joventut”, un capítol en el que el Sr. Puget, el protagonista de l’obra d’en Pla parla d’un personatge (un  més dels que  Sr. Puget en fa referència), com a un home desordenat, pobre, amb les ungles ribetades de negre brutícia,  boulevardier parisenc però  poeta i humorista fi: Pompeu Gener (en Peius tal com sembla que posteriorment ha estat  recordat, nom que resulta d’abreviar  Pompeius). D’aquest personatge, d’esperit agut, explica el Sr.  Puget que un dia  de Sant Jaume anava passejant per Girona, de la que n’era bon coneixedor,  i  que es va trobar amb un altar commemoratiu de la festa, amb fanalets, recobert de paper, però d’una  construcció senzilla  i fràgil. En aquest altaret de fusta  hi havia un Sant Jaume, a cavall, matant un moro.  En Peius se’n va anar a buscar paper i, davant la fragilitat de tot plegat,   va penjar a la capelleta  el paper en el que hi havia escrit la següent poema:

Sant Jaume, Patró d’Espanya/ us han ben ennavegat/ puig que el que ací us ha posat/ ha exercit de patró aranya./ Si bufa vent de llevant/ i fa caure les fustetes/ anireu a fer punyetes/ el moro, el cavall i el sant.

No m’he pogut resistir a la cita literària després del resultat al que va arribar l’estàtua eqüestre de Franco, instal·lada a la Plaça del Born. Parafrasejant Peius, en Peius ens diu  que hi ha hagut algú que ha exercit de patró aranya ennavegant a l’ínclit Caudillo, però va bufar ben de llevant i... se’n van anar a fer punyetes el cavall i el sant. I si identifiquem la Victòria amb el moro  d’en Peius, el desastre ha estat total: Franco per terra i, amb la Victòria de la Diagonal, ha estat retirat del Born pel propi Ajuntament barceloní.

 A Colau li xiulen les orelles i no hi sent quan li diuen que  la  capelleta on va posar les estàtues era fràgil, al menys des del punt intel·lectual, tant fràgil que ha estat incapaç de suportar  la mala maror que aquí aixeca la dignitat (i vull creure que en molts llocs de la resta de l’Estat) en contra de la memòria del dictador, per  molt decapitat que estigui. Pisarello ve i ens diu que no hem sabut entendre l’objectiu de les escultures exposades: ja se sap que quan hi ha escandalera per la raó que sigui, sempre hi ha dimonis externs  que ho porten tot més enllà del que era previsible. Però si no ho  hem entès potser és perquè no s’hagi explicat  bé o que no s’hagi fet, explicar-ho bé, per poder crear  una autèntica provocació. De ser això últim, pot resultar, com sembla que hauria estat el cas, que algunes provocacions son carregades pel diable i, com qui juga  amb les armes, el provocador pot  acabar amb un tret al peu, que a la fi és el que em sembla haver  passat (i això a les portes de la creació d’un nou grup polític del que Colau ha de ser-ne l’alma  mater...). Com també sol passar, els que varen decidir de fer el que varen fer, van fer-ho tot bé, no van cometre cap error de cap mena. Ja se sap que la culpa de tot plegat sempre és dels altres que tergiversen les veritats fent pura demagògia.

M’agradaria sentir  ecos de fets similars als ocorreguts a la Plaça del Born de Barcelona en punts de l’Estat espanyol. De “estàtues” de Franco  per descavalcar encara en queden un munt en tot l’Estat (estàtues, noms als carrers, monuments a  adlàters tant criminals com ell, a les places, a les parets de les esglésies o de cementiris, etc...). Son les restes d’aquella guerra que el Ministre de l’Interior, l’inefable Fernàndez Díaz, va dir que, havent-la perdut, la volem guanyar ara, quaranta anys després. En aquesta nova “guerra”, Barcelona ha guanyat la primera batalla. Fora bo que s’entengués que de seguir l’exemple de Barcelona, potser començaria un definitiu tancament del franquisme que encara perviu. I fora bo que s’estengués a l’Estat, tant com fos possible,  per refer al menys  la dignitat de moltíssima part de la ciutadania,  encara que només fos per això, per dignitat, que no és poca cosa.

J. Vinyeta

23 d’Octubre de 2016

---

[1] Un Senyor de Barcelona.- Josep Pla.-  Eds.  Destino   El Dofí.- Vuitena Edició, 06/1989.-  Pàgs. 254 i segs.

405.- Del Born, de la Memòria Històrica i dels toros

405.- Del Born, de la Memòria Històrica i  dels toros.-

La famosa Exposició muntada  al Born hagués passat sense pena ni glòria  si no hagués estat per la col·locació del símbols franquistes al mig de la plaça. No em sembla oportú haver-ho fet. Però no és més que la conseqüència de la “desnaturalització” de l’espai que la Sra. Colau i el seu equip venen imposant des de fa temps en aquella zona. Tot plegat no em sembla més que, com ja ha dit algú, un retorn al pensament d’aquella gauche divine reviscuda en aquest segle. Em costa d’entendre que moltes d’aquelles esquerres que varen governar duran set  anys (entre els 2003 i 2010) es queixin ara quan, durant el seu mandat, no varen fer res per retirar alguns d’aquells símbols.

Amb tot això, el què s’ha aconseguit és revifar allò de la Memòria Històrica, accelerat encara més per l’aprovació de la tramitació, per part del Parlament, de la Llei per la que es declaren nuls i sense cap efecte jurídic els judicis sumaríssims  entre 1939 i 1980: és una acció de justícia. Si el TC la suspèn, què deixaran clar encara que ho facin  per una suposada “invasió” de competències ?

És evident que entre els fets succeïts durant la guerra civil i l’acció posterior comesa per aquell nan saguinari sobre la població civil hi ha una gran diferència, però la repressió posterior no és més que una continuació d’aquella   guerra civil, continuació de la que encara avui en patim conseqüències. És per això que, en la meva opinió, s’ha d’estendre aquesta Memòria Històrica fins aquelles dramàtiques dates. Perquè em resulta evident que, en nom de Déu o en contra d’Ell es varen cometre autèntiques salvatjades. I d’algunes d’aquestes, especialment des de la banda derrotada, ningú en vol parlar amb l’excusa, tot i que no deixa de ser veritat, de que ja varen ser represaliats pels vencedors. Però encara que no agradi, que quedi clar que a les cunetes de l’Arrabassada  també hi ha enterrada part de la Memòria Històrica.

El TC, que sembla tenir abonament diari aquí a casa nostra, s’ha despenjat amb l’anul·lació de la suspensió de les corrides de toros a Catalunya, al·legant que envaeix competències estatals  del Ministeri de Cultura. Tan se val la raó, perquè ja sabem quin és l’objectiu  de tot plegat. El TC, que em sembla que és la primera vegada en el que no hi ha hagut unanimitat en la presa de decisió, s’oblida, una vegada més (i quantes en van...?), de que la Llei aprovada pel Parlament, ho és com a conseqüència de la presentació d’una Iniciativa Legislativa Popular, amb més de 180.000 signatures, és a dir que aquesta Llei va ser el resultat d’una exigència social concreta amb una demanda de modificació de l’estatus al respecta del moment, el que no fa més que posar en evidència que és precisament la societat civil la que pot exercir el dret inequívoc i irrenunciable de modificar allò que entén  com a susceptible i necessari de modificació: la Llei que entén injusta.  

El TC, que cada vegada sembla més sotmès a la voluntat del Govern Central, sap que els espectacles taurins a los ruedos està tocat de mort i en comptes  de deixar la  mort natural de l’espectacle no fa més que allargar una agonia, assenyalant a la Catalunya antitaurina, clarament majoritària en tot el País, amb una única finalitat “repressiva” (i d’allargar agonies ja en varen aprendre fa uns quaranta anys...). Perquè és evident que a Les Canàries també hi ha la prohibició de les corrides, des de 1991,  Llei que, pel que he sabut, la va proposar un membre precisament del PP i no hi ha hagut cap soroll  (en exposar-ho, en cap cas plantejo la situació en el sentit de demanar el mateix per l’arxipèlag, que quedi clar). Ningú entenc que pugui negar el fet de que, anys enrere, l’assistència a les corrides aquí a casa nostra era un fet. Però els temps han canviat, la TV del moment ens va atipar amb la fiesta y la canción española i els nets d’aquells avis que anaven a les representacions de les sarsueles al Paral·lel (potser hi anaven també més per “l’erotisme” de la zona en el moment i  que també ha mort) o a les Places amb les corrides, ja no hi son i els que venim al darrera no en tenim ganes de reviure aquella època, que en cap cas serà la nostra.

El Parlament es va equivocar en no ampliar la Llei fins els correbous per raons, entenc, purament electorals (si no recordo malament CiU tenia majoria absoluta, en aquell moment), però  el TC, al menys en aquesta ocasió, hagués pogut passar a la Història amb un caire més progressista. Però sabem que això és demanar un impossible, tant que s’estima més fer el ridícul davant del món que donar la raó a Catalunya, cosa d’altra banda  molt habitual.

Només recordar-li al TC que precisament  per un problema taurí, aviat farà dos-cents anys, va haver-hi un esclat a Barcelona que va acabar amb la  crema de convents. Tot es va iniciar en el que es coneixia com El Torín, una Plaça de Toros a la Barceloneta. La poesia popular en parla així: “El dia de Sant Jaume/ de l'any trenta-cinc/ hi va haver gran broma/ dintre del Torín;/ van sortir set toros/ tots van ser dolents/ això va ser la causa/ de cremar els convents.” No sé si els Srs. del TC ho sabien això. Però no està de més recordar-los-hi que, a vegades, petites guspires (o mitges, segons es vegi) cremen tot un bosc...

J.  Vinyeta

20 D’octubre de 2016

404.- Comentaris (Dia de la Hispanidad, PSOE, PSC)

404.- Comentaris (Dia de la Hispanidad, PSOE, PSC).-

12O.- I va arribar el 12 d’Octubre.  21 entitats unionistes havien convocat la manifestació corresponent i, com es va poder veure, no varen ni omplir la Plaça de Catalunya de Barcelona.  Albiol va deixar-s’hi veure, C’s no hi va assistir i no sé, hores d’ara, si  els Rivera boys participaran en la manifestació que Societat Civil Catalana s’ha reservat per avui  diumenge (el canvi de dia de la manifestació segons SCC, va estar motivat per l’anunci de pluja pel dimecres passat... o per diferenciar-se d’algú); la faran avui a Can Dragó i començarà a les cinc de la tarda. L’extrema dreta, pura i dura,  es va manifestar a Montjuic. Ja se sap que son pocs per alçar banderes amb “la gallina” (el que no vol dir que no siguin influents...) i per tant, així els hi va anar. Però, com sol passar,  va anar amb els incidents habituals de crema d’estelades i senyeres i amenaces a periodistes. Segons la Guardia Urbana, els primers varen ser 5.000; els altres algun centenar. No he sabut trobar dades de participació donades pels  organitzadors. Tan se val.

No es tracta ara de fer comparacions amb la participació de les manifestacions de la Diada, perquè ja en sabiem de les diferències  avant la lettre. Però si que val a dir que, al menys pel que es veu al carrer,  és cert que allò que ens diuen de que no som tots és evident. Però també resulta evident, no solament des del punt de vista del resultat electoral que sempre intenten escamotejar, que els altres, ells, els unionistes, son molts i molts menys, per molt que ens diguin el contrari. Els hi agradi o no.

El PSOE continua  el camí al Gòlgota. Allò que semblava dit i fet queda clar que el dit si ho ha estat. Però el fet no és una qüestió fàcil. Només ha faltat que el Sr. Correa hagi refet les seves pròpies declaracions afirmant que amb l’arribada de Rajoy a la presidència del Govern va continuar “treballant” amb el PP, perquè la pujada al Gòlgota dels socialistes sigui més costeruda: el silenci al respecta que manté el PSOE em sembla prou eloqüent.  No m’atreveixo a afirmar que el PSOE s’ha equivocat, perquè des de fora les coses sempre van com més ens convinguin per poder-les explicar, tot i que em sembla que sí ho ha estat, un error. Però la realitat està en que la militància del partit i milions de votants que el PSOE havia rebut, uns i altres han quedat estupefactes davant de la inutilitat i revocació de les seves decisions preses en tots els aspectes i a tots els nivells.

  Potser que  qui millor ha sabut expressar-ho ha estat Ignacio Sánchez Cuenca[1] en el seu article  publicat a InfoLibre i titulat Los dirigentes del PSOE no saben en que época viven[2]. Hem de suposar que la abstenció en la investidura de Rajoy pot ser efectiva. Però també és cert que iniciar i tirar endavant  una suposada revolució manada per i des de  les elits que siguin, deixa de ser una revolució per  a convertir-se en un fet lampedussiá i, si se’m apura, en un fet  dictatorial que deixa les bases que haurien de conformar la hipotètica revolució convertits en participants inútils en els processos decisoris. Però, ja s’ho faran. I ho veurem.

En les primàries del PSC, fetes ahir, Iceta s’ha alçat amb la victòria amb 700 vots més que Núria Parlón. Iceta, la vella guàrdia, a repetit que el seu partit no ha de ser crossa del PP i es ratifica en el no a la investidura de Rajoy per mantenir la coherència. No sé si això suposarà un trencament de relacions amb el PSOE. Però, per si de cas, Julio Vallcorta, que va ser secretari d’organització del PSC i que va abandonar-lo  el 2006, que va formar part de C’s i finalment va ser candidat de UPyD a l’Ajuntament de Barcelona  el 2011, pretén la reedició de la Federació Catalana del PSOE perquè entén que el PSC ha fet un tomb sobiranista molt clar. El currículum d’aquest senyor sembla coherent amb el to emprat en l’acte  de presentació de la plataforma, on va recordar velles històries i exigències ja que el Sr. Vallcorta  va arribar a dir que si fora necessari anular les autonomies per acabar amb les vel·leïtats separatistes, hauria de fer-se... Vist tot plegat, no sé en quin punt de la dreta extrema es situaria aquest nou PSOE Català. En qualsevol cas, amb Federació  o no, arribarà un moment en que el PSC haurà de situar-se a favor o en contra definitiu del Procés català i l’elecció, la que sigui, comportarà un sèrie de decisions que hauran des ser assumides per Iceta i suposadament pel PSC. I tal com la Brigada Aranzadi va constrenyent el cercle sobre de la política catalana, no seria estrany que més d’hora que tard des d’aquí es digui prou  i s’acceleri el procés. Entenc que fora bo que Iceta s’ho anés rumiant, llevat de que ja tingui molt clara la seva oposició al que molt bona part de Catalunya vol. De ser així, que no s’espanti si aquesta actitud suposa la fi del PSC. També d’això, de aquestes possibilitats, haurem d’estar amatents.

J.  Vinyeta

16 d’Octubre de 2016

P.S.: Finalment s’ha fet avui la trobada anunciada per la SCC. Segons Guardia Urbana hi han participat 1500 persones. Ha comptat amb la presència  d’Albiol i Arrimades. El PSC també hi  estava representat per David Pérez,  Secretari segon de la Mesa del  Parlament de Catalunya.---

---

[1] I. Sánchez Cuenca és sociòleg i profesor de ciencia política de la Universitat Carles III de Madrid.

[2]http://www.infolibre.es/noticias/opinion/2016/10/03/los_dirigentes_del_psoe_saben_que_epoca_viven_55649_1023.html

403.- I aquí, a Casa Nostra?

403.-  I aquí, a Casa Nostra?.-

És ben veritat que el PSOE ens ha tingut  entretinguts,  com no podia haver estat d’una altra manera, amb un espectable brillant d’allò més, però dramàtic. Què el gruix d’un partit polític com el PSOE, prescindeixi dels milions de afiliats i simpatitzants que li donen el vot, i per tant el modus vivendi des del punt de vista crematístic, i hagi actuat amb autoritat casernària, no deixa cap bon gust de boca a ningú, inclosos aquells que no hi tenim “proximitat política”. Ja s’ho faran és cert, però no ha estat  res, tot i la seva espectacularitat, que ajudés a millorar la credibilitat del ciutadà en l’entramat polític de l’Estat espanyol, ans el contrari.

Aquí, a Casa Nostra, mentre, han passat coses i importants.  Puigdemont va salvar la qüestió de confiança, tal i com estava previst després del vist i plau de les CUP. A la troup d’Anna Gabriel entenc que no li quedava cap altra possibilitat després del sarau que varen muntar amb el tema de pressupostos  fa uns mesos; de la mateixa manera que no li quedarà altra remei que acceptar el pressupostos que es vagin construint en  el debat previ perquè no fer-ho, tal com va advertir el President, la no aprovació pressupostària suposarà la immediata convocatòria d’eleccions i el consegüent retràs en el Procés. Puc equivocar-me, però em sembla evident que  les CUP no cometran el mateix error dues vegades i menys a les portes  d’unes eleccions conseqüents, com seria el cas, en les que podrien perdre bous i esquelles.

 La moció de confiança va venir precedida per la baralla interna a CSQP. Els Comuns demanaven més protagonisme i, suposo que en criteri de Coscubiela i dels d’ICV, deixar en mans de Dante Fachín tot o bona part de la iniciativa del grup parlamentari era tant com perdre la raó de tot plegat, perquè ja se sap  que aquest comunistes - ecològics o tenen la iniciativa o res ni ningú la pot substituir. La cosa va acabar repartint-se els papers, però em sembla que el toc d’alerta general els va posar sobre avís d’una hipotètica fragmentació, el que els va animar a mig estendre una mà a Puigdemont no fos cas que  la fractura acabi produint-se algun dia en  que  encara no s’hagi oficialitzat la formació d’aquest Partit del que ens parla Ada Colau i es trobin, quartejats,  sense un mínim suport popular necessari per a cada una de les “parts” que componen el grup parlamentari de  CSQP[1], a causa d’una flagrant  indefinició. Per cert, en aquest partit  a formar, cap dels possibles integrants vol perdre els seus acrònims en el nom del Partit. Serà curiós de veure el nom amb que acaben identificant-se.

Després ens ha vingut el debat de Política General que ha anat clarejant el Full de Ruta, fixant un Referèndum, ja anunciat pel President, pel proper mes de Setembre del 2017, ¡ més coses (66 en total) com la constitució de les comissions de seguiment del Procés (el full de ruta), dates per a l’aprovació de les Lleis de desconnexió  o la demanda al Govern de realitzar un Referèndum acordat amb el Govern Central mal sigui, al menys, per tenir, si hi cap, més raons i, en qualsevol cas, intentar ampliar el vano participatiu.  Domènech i companyia han estat els primers en acceptar la realització d’aquest referèndum, sempre que sigui vinculant.

Com que la maquinària de l’Estat espanyol és vol presentar com imparable  davant de l’acció parlamentària catalana, el TC envia a Forcadell a la Fiscalia (és a dir, a les mans del Ministre de Justícia  Català...) i el Suprem demana el Suplicatori al Parlament espanyol per poder investigar al Sr. Homs també pel 9N. En aquestes circumstàncies, el Parlament aprova un moció  de suport als encausat pel 9N i a la Presidenta i la Mesa de la Cambra  per les actuacions del TC. I com a resposta,  Turull i Anna Gabriel també seran investigats per la Fiscalia pel seu paper a la Mesa del Parlament en facilitar la modificació de l’Ordre del  Dia per poder efectuar la votació famosa del 27 de Juliol passat... Dona la sensació de que la Brigada Aranzadi, els advocats de l’Estat, que segueixen instruccions del Govern Central (males llengües   defineixen els membres de la Brigada com a “los Sorayos”, però segur que son males llengües...),  està en disposició d’investigar als 72 diputats indepes, a fi de  deixar al Parlament de manera que només es parli del que ells decideixin i quan els hi convingui: és una forma molt peculiar d’entendre  el que és una democràcia i els drets que l’hi son inherents. Però ja se sap que no hi ha pitjor sord que qui no vol escoltar.

Em sembla que ara ens tocarà esperar, amb els alts i baixos de costum, l’aprovació dels pressupostos, el seguiment del full de ruta per la Comissió corresponent, l’aprovació de les Lleis de desconnexió i veure si un cop hi som arribats a tot plegat, el xoc de trens, allà pel mes de Juny vinent, es fa inevitable.

Que tot plegat ens agafi ben aferrats, però ferms i conseqüents.

J. Vinyeta

10 d’Octubre de 2016

---

[1] 4 De Comú Podem, 4 d’ICV i 2 indepentdents

402.-PSOE

402.-PSOE.-

Si els gals que tant ens han divertit amb les seves aventures capitanejades per Asterix i el seu inseparable Obelix fossin, avui dia, membres del PSOE  dirien, i sense dubtes, que el cel els hi ha caigut sobre del cap. Era  l’única cosa que als gals els hi feia por,  i ha succeït...

Ha estat un terrabastall de grandíssima magnitud que ha deixat al PSOE, com diríem vulgarment, en  calçotets, deixant clares  dues postures irreconciliables entre les dues grans faccions que podríem denominar conservadora la una, la que munta el cop d’estat dins del partit (encapçalat a l’ombra per Felipe Gonzalez, els barons afins i dirigida externament per Susana Díaz), fracció espanyolista i amb tendència a facilitar a Rajoy la formació de govern, i l’altra, més progressista encasquetada en un no a Rajoy, també espanyolista, liderada pel dimissionat Pedro Sánchez però que començava  a conscienciar de que hi ha un problema a l’Estat que s’anomena Catalunya. Ramón Cotarelo en el seu blog[1] fa un bon resum del que ha passat i, en l’article següent, titulat   Borrascas,  del què pot passar.

Des del punt de vista de la militància socialista, la defenestració de Sánchez ha estat pèssimament rebuda. Mai, que jo recordi, havia vist les xarxes incendiades de la manera que ho varen estar el dissabte i el diumenge passat. Arribava de tot i de tots, però va resultar evident, i diria que per golejada, que des de tot  l’Estat s’acceptaven les tesis pedrosanchistas i és repudiava l’actuació dels barons socialistes. S’evidenciava no ja davant del propi edifici del carrer Ferraz on era  més que clar,  sino en els acudits  que aquesta gent amb tanta i envejable  agudesa i oportunitat ens anaven fent arribar via mòbil.

Quan comença aquesta “moguda”? Sembla evident que des del mateix moment de nominació de Sánchez hi ha  el convenciment, per part d’alguns dels barons, inclosa Susana, que farien anar  a Sánchez pel camí que ells assenyalarien. El Comité Federal del PSOE  havia avalat el no a Rajoy i això anava endavant. Però mica a mica es va enquistant la situació de forma que el no permanent, tot i  prèviament avalat, va portant a unes terceres eleccions; i per evitar-les Sánchez deixa mig entreoberta la porta  per parlar amb els grups catalans independentistes per intentar una formació de Govern.  S’obre  la caixa dels trons que es fa més i més  sorollosa amb els resultats electorals  al País Basc i Galicia. Per tot plegat, els barons decideixen posar fi a un encasellament que els porta inevitablement a unes terceres eleccions que no auguren res bo pel partit.

                                           

Resulta evident, una vegada més, que Catalunya i el seu Procés forma part, hores d’ara i pràcticament de forma estructural, del moll de l’os dels partits d’àmbit estatal. I no deixa de ser curiós que, davant de la possibilitat de fugida de Catalunya,  les comunitats més engrescades en aquest cop d’Estat dins del PSOE  hagin estat  les comunitats  que més tradicionalment bona part dels recursos  econòmics que els hi van arribant venen de l’Ebre amunt:  Andalusia, Extremadura i Castella – La Mancha. Monago, en els seus temps de president d’Extremadura, ja deia que si Catalunya plegava o se li establia un “cupo”, Extremadura hauria de retornar serveis a Madrid[2]...  y  “supondría (Monago dixit a la mateixa plana...) que el resto de comunidades del régimen común perderían hasta 16.000 millones de euros al año". Potser que li donem les gràcies a l’expresident manxec pel seu reconeixement del dèficit fiscal...

I ara, què? No fora estrany que Rajoy, tot i que s’ha omplert la boca amb la necessitat immediata de formar govern,  allargués tot  plegat i portés el País a unes noves eleccions que serien, llevat de sorpreses molt sorpresives, fatals pel PSOE i per C’s. Però també podria suposar un sorpaso de Podemos que es convertiria pel PP en una oposició possiblement  molt incòmode. El cas és que, abans o després, el PSOE anirà a parar a l’oposició  amb la motxilla repleta de necessitat de demostrar al seus militants que no s’ha entregat, amb armes i bagatges, al PP. Cal també tenir en compte que si la oposició ho fa bé, entre  el PSOE, Podemos, ERC, PDEcat (jo diria que l’acrònim final dels exconvergents és aquest) i el PNB (si  aquest últim no varia de criteri en funció de las necessitats que la pèrdua de l’escó en favor de Bildu poden suposar-li al Lehendakari de necessitat d’aproximar-se al PP...) sumen en aquest moment majoria absoluta, el que, de mantenir-se  les coses tal com estan ara, poden fer que la legislatura que pot començar sigui molt incòmoda per al PP.  Tot plegat, no deixa de crear una certa incertesa  de cara al futur immediat.

El PSC és manté en la línia del No i no  és una cosa fàcil d’arreglar. El cas és que Núria Parlon ha manifestat la idea de no respectar la disciplina de partit en el cas de l’abstenció del PSOE en la investidura i, en conseqüència, plantejar la necessitat de renovar (o trencar?) el tipus de relacions existents entre PSC – PSOE.  És ben cert que el PSC haurà de posar-se al dia, mal sigui davant de la impossibilitat, que les circumstàncies deixen clares, d’una reforma constitucional a mig termini. El que em fa pensar que, també en algun moment, haurà de replantejar-se l’actual  posició davant del Procés català. És a dir que, com altres que ara estan mig o del tot amagats, arribarà el moment en que, en un sentit o en el contrari, hauran de mullar-se.

La situació de la política espanyola és ara més complexa que mai. I de temps, abans d’unes noves eleccions, no en queda tant.

Vaig seguir durant una bona estona al Sr. Ferreres de la 6 TV ARV dissabte per la tarda. No sé de qui cobra aquest Sr. El que és ben cert és que no semblava pas  haver cobrat de Pedro Sánchez...

J.  Vinyeta

3  d’Octubre  de 2016

---

[1] http://cotarelo.blogspot.com.es/2016/10/el-psoe-y-la-cuestion-espanola.html

[2] http://www.elmundo.es/espana/2014/05/14/5373577ee2704e6c388b4572.html