dissabte, d’abril 29, 2017

448.- Dades que diferencien.-

448.- Dades que diferencien.-

La corrupció a l’Estat espanyol està sortint a la llum de forma vertiginosa. Les implicacions ja evidents  de  sectors de la fiscalia, de dependència jeràrquica  del Ministeri de Justícia o determinades trobades al ministeri de l’Interior, fan anar tot plegat més enllà del exclusiu problema econòmic que en resulta del que es genera amb la corrupció. S’està ampliant aquella ombra que   intuíem d’una determinada forma per anar-se convertint en una figura concreta que amenaça perillosament la subsistència d’una societat civil ja  cremada amb els escàndols gairebé diaris. Perquè ara es comença a albirar que tots aquests escàndols estaven  curosament custodiats per determinades persones que han estat anomenats en els seus càrrecs precisament per a protegir aquests disbarats. Ho intuíem, però ara ho hem  constatat i aquella forma que s’ampliava  va prenen cos concret. F. Sáez  Mateu ens deia el passat dimecres[1] que un cop destapada l’Operació Catalunya, ha estat possible (les teories totes son opinables, és cert) que aquells jutges i fiscals que els feien anar per on molts ja no volien, han dit prou i s’han posat a treballar per salvar, al menys, la seva dignitat professional. Tan de bo s’hagi encetat aquest camí.  

Com sol ser habitual, quan a Madrid algú esternuda a Catalunya ens porten un tsunami. Però si a Madrid hi ha un Tsunami, amb majúscula, com és el cas,  pot ser que per la proximitat a La  Gàl·lia, vulguin fer  que el cel caigui sobre dels nostres caps.  Els casos Pujol, Palau, Púnica o 3% tornen a sortir i se’n fa parlar més a tots el mitjans  afins d’aquells desvergonyits: tot s’hi val per tapar allà el que  es pugui. Però aquesta realitat mediàtica  que tots aquells  proposen, sense ser una realitat virtual, sí que és una realitat molt distorsionada. Anem a pams perquè, com diu l’Obelix  ils sont fous ces romains...

A Catalunya hi ha corrupció, és cert. I molta més de la que voldríem, també és cert. I també és cert que al menys  el món independentista malda perquè la corrupció surti, se’n pugui fer ressò i n’exigeixi la correcció corresponent. La realitat demostra  que voler insinuar descaradament que la corrupció a Catalunya és quan menys del mateix gruix i intensitat, quan no superior, a la que  es va destapant a l’Estat espanyol és, senzillament, mala fe. Perquè quan unes Patums com Pujol, Alavedra o Millet son acreditats com a corruptes els fotem, parodiant les CUP,  a la paperera de la Història i l’oblit és immediat. L’expresident Pujol ja només està en la traca mediàtica necessària per poder-lo fer sortir de nou quan convingui. Dit això,  anotem  dades generals.

És veritat que les dades de que disposem  son fins l’any 2014, però en aquest any, ja estaven obertes a Catalunya  les diligències corresponents al Cas Palau i al Cas 3%. El Cas Pretòria s’inicia el 2009, Oriol Pujol dimiteix, pel cas ITV, el 2013 i el Cas Pujol s’inicia amb l’auto-confessió de l’expresident el 26 de Juliol del 2014. És a dir que els que sembla que poden ser els més seriosos casos de corrupció a Catalunya, estan  inclosos  en  les dades  que ens arriben fins el 2014. Per tant, podem donar com acceptables les  dades següents referides a Catalunya:

   A 2 de Novembre del 2014[2] el número d’imputats corruptes a Catalunya era de 178 (ja he assenyalat que els casos de corrupció havien set investigats abans del 2014) A la resta d’Espanya, entre imputats i condemnats la xifra arriba als 907[3] per a les mateixes dates. Però els tribunals espanyols, han obert judici oral per delictes de corrupció contra 1.378 responsables públics implicats en un total de 166 casos entre juliol de 2015 y setembre de 2016. Per  tant, sabuts i coneguts:  907[4] més 1378[5]. En aquest mateix període 303 persones de Catalunya han estat enviades a Judici[6]. No obstant, contradient a El Mundo, El Economista.es[7] assegura que PP i PSOE lideren el ranking de la corrupció a l’Estat.

   El CCN (Centre Català de Negocis) [8] assenyala en el seu estudi que Catalunya compta amb 5 casos de corrupció per milió d’habitants, que a la resta de l’Estat aquesta xifra arriba a 14 casos per milió i s’hi  pot afegir que Catalunya, amb un 16% de la població de l’Estat, compta amb el 7% de casos de corrupció totals. El munto dels diners corruptes a Catalunya, segons les mateixes fons i en el mateix període, està al voltant del 2% del munto global a tot l’Estat. L’últim cas amb implicats es va obrir el mes passat: Catalunya Caixa que, evidentment, no està inclòs en les dades referenciades i de la que si sabem que estava, fins al crac ara investigat, en  mans del PSC.

    Una altra pàgina de consulta és el Corruptódromo[9] que no he sabut veure si està posat al dia. Però, mirant la web, el nom de  Catalunya és dels que menys s’hi troba.

Amb tot això, el que vull dir és que intentar tapar les corrupcions del PP o del PSOE atiant el foc del 3%, o  cas Pujol, actualment a primera plana, no és més que una estafa més, perquè el volum de corrupció a Catalunya, per molt important que sigui (i que consti que el que hi pugui haver, sempre serà massa) és un joc de nines comparat amb la corrupció que presenta actualment l’Estat  espanyol.

Però ja sabem com se’ns tracta. L’Estat espanyol necessita escudar-se en fal·làcies per sortir-ne-se’n.  Però això és una cosa, deplorable però real, i una altra de pitjor és voler fer creure que la corrupció només es dona en un sector polític i, concretament, en el sector indepe. Els mitjans de comunicació, amb capçaleres certament vàries però sense possibilitat de rèplica de continguts dins de cada una d’elles, van deixant el llast a tot l’estat de que la corrupció a Catalunya ve ocasionada per les derives secessionistes. I els números no diuen això.

Per acabar, fer notar una qüestió que hauré de plantejar com d'estrictament personal. Des  que varen esclatar els casos Palau i   Pretòria, vaig tenir la sensació de que, en el dos casos, existiria una trama per blanquejar diners i per a tots els partits. No obstant no han aflorat aquestes suposades trames i, de l’únic a que s’ha fet referència, i sense aprofundir-hi, ha estat la donació del Govern d’Aznar al Palau. Deu de ser segur que estic equivocat...

J. Vinyeta
29 d’Abril de 2017

P.S.: Redactant aquestes ratlles, salta la notícia de que Podemos vol efectuar una moció de censura al Govern de Rajoy per la corrupció evident. La resta de partits s’alineen amb el PP. Susana Diaz es manifesta més PPera que ningú. Pedro Sánchez aplaudeix Iglésias.  Els socialistes tenen a tocar les primàries...Veurem.




[4] Fins al 2014
[5] Entre Juliol  2015 i Setembre 2016

dimarts, d’abril 25, 2017

447.- Comentaris (Catalunya,Zapatero, Corrupció)

447.-  Comentaris (Catalunya,Zapatero, Corrupció).-

Tinc la sensació de que aquí, a casa nostra, comença a fluir un mínim d’informació que ens era necessària. Des de la signatura del document amb el Govern i alts càrrecs (tot i alguna extemporaneïtat),   sembla que s’inicia un “període pre-consultiu” amb informacions que ens eren necessàries. Dic tot això perquè, per exemple, eren en el meu entendre necessàries les declaracions (que les fa a El Punt Avui TV i que posteriorment en fa esment el propi diari) del Secretari d’Economia, Pere Aragonès. Perquè, no ens enganyem, els copets a l’esquena sempre ajuden a tirar endavant. I en necessitàvem! Ens venen temps convulsos, difícils, i és evident que necessitem saber a què atenir-nos. I això només es pot fer donant-nos la informació necessària per poder-ho saber.

 Dissabte, a més, hi ha l’AGO a Granollers i dona la sensació de que l’Assemblea està més per la feina i deixa a banda aquella idea bonica, però irrealitzable, d’avançar conjuntament amb la idea de fer coincidir Principat i resta de Països Catalans en avenços simultanis. Personalment sempre he pensat que voler fer coincidir tot plegat només suposava un endarreriment per nosaltres. L’AGO sembla deixar-ho clar tot i que deixant escletxes perquè qui vulgui es pugui enganxar al carro. València, Balears, Catalunya Nord, han de decidir si tirar endavant, fins on i amb quines conseqüències. Però la decisió és només seva.

L’AMI, des de fa temps, està posant en marxa l’Assemblea de Càrrecs Electes pel cas de què “s’intervingués” la Generalitat i que no s’hi creï un  buit de poder perillós  en l’interregne, i l’ANC fa també seva la idea entenent que, donat el cas, aquesta Assemblea d’Electes podés avançar i aprovar la Llei de Transitorietat Jurídica necessària.

Tot plegat dona aquella sensació de la que parlava al principi de que la cuca  es belluga i de que la llum es va encenen. Entenc que hem de desitjar que tot plegat no sigui un miratge.

Zapatero ens ha vingut a dir que som masclistes i xenòfobs respecta de la candidata andalusa Susana. Està obsedit en que Susana Diaz guanyi les primàries del seu partit  i, per tant, la recepció  que el socialistes catalans han fet a Pedro Sánchez l’esvera una mica. Però la realitat està en altra banda. Zapatero no vol recordar, per exemple,  les referències que en el seu dia va fer Susana al tema dels estalvis andalusos que, a través de La Caixa van  “...a parar a Catalunya...” i que ens vàrem haver d'empassar, o aquelles altres en que diu que els vots d’Andalusia no han de servir per a la Independència de Catalunya..., vots que, d'altra banda, ni els hi hem demanat mai. No sé que dir. Només se’m acut recordar aquelles declaracions del que era President d’Extremadura, Monago, quan va dir allò de que, en cap cas es podria permetre la independència de Catalunya, perquè  suposaria per a la resta de comunitats deixar d’ingressar 16.000 milions d’€ anuals[1] o bé,  altres declaracions on el propi Monago afirma que qui gasta més del que té és, precisament, Andalusia[2]... Poca cosa més a afegir. Zapatero, com tots el Presidents de Govern central que hi ha hagut fins ara, han mantingut el sistema clientelar andalús i no precisament per resoldre els problemes de la ciutadania andalusa si no per afavorir els resultats electorals del partit que cada un d’ells representava: el manteniment del vot captiu ha estat la norma en tots ells. I des d’aquí, potser que pensem que Susana tampoc està fent res per solucionar aquells problemes. I com a mostra l’índex d’atur de la Comunitat. Podem opinar... Però, a més, em sembla que, com a mínim, Zapatero ha d’abstenir-se de comentaris que, en el millor dels casos, el que fan es deixar en evidència la seva falta de talla política (i si no li agrada, n’hi ha prou de recordar-li allò de  Apoyaré...)

La Corrupció està en plena eufòria a l’Estat Espanyol i entre els encausats (investigats) hi ha l’ex ministre Villar Mir (ex alt càrrec franquista i Ministre amb Arias Navarro, propietari de OHL) per suposat corruptor, hi ha inclòs l’expresident valencià Zaplana i sembla que el que era el despatx privat de  de Montoro ara en mans del seu germà, també hi té alguna cosa a veure en tot plegat. Però el que marca el pas és l’escàndol polític – judicial del moment. Ja sabem que no hi haurà respostes en les diferents comissions que s’estan muntant i/o en les compareixences que es van demanant des  del Congrés. No ens sorprendran amb aclariments ni Interior, ni Justícia que seran les  més celebrades. El PSOE, que em temo que està veient les orelles al llop, em sembla que està pensant més en la possible corrupció que se li pugui descobrir en  el futur que en aclarir les coses i, per evitar les represàlies per part del PP, tot i que indistintament si es fa necessari hi seran,  no vol ser el dolent del film. Però  ha de recordar que el PP governa per i amb la seva ajuda. A partir d’aquí que vagi esperant la seva estavellada final... perquè, com ens té acostumats no sembla que el PP pugui perdre més escons dels que ja ha perdut. O l’Estat espanyol, electoralment parlant,   caurà del cavall com un Sant Pau i veurà la llum...?

J.  Vinyeta
25 d’Abril de 2017






[1] Les referencies son a la xarxa i en diferents formats, texts i mitjans.
[2] http://www.elmundo.es/elmundo/2013/05/08/barcelona/1368007850.html

dissabte, d’abril 22, 2017

446.- Corrupció a dojo

446.- Corrupció a dojo.-

Madrid ha estat en primera plana des de dijous passat. Ha  petat un floronco de mides sospitades però en cap cas imaginat d’aital virulència.  Sabíem ja dels  anteriors  secretaris generals del PP de Madrid (Romero de Tejada i Granados, el primer condemnat per les targetes black i  Granados a  presó considerat cap de la operació Púnica), però al bassal de les granotes de l’Espe (acudit molt en boga aquests dies) s’hi ha trobat el que deuria ser el mascle alfa de tot plegat: Ignacio Gonzalez, expresident madrileny, també ex secretari general del PP a la Comunitat i, per les llàgrimes de la pròpia Espe a les portes de l’Audiència nacional,  bon amic  de l’expresidenta. Gonzàlez,  finalment a última hora d’ahir, també va entrar a la presó. Se l’acusa  d’enriquiment il·lícit i de sis o set coses més relacionades amb la  presidència que ostentava en el Canal de Isabel II, les aigües de Madrid, i de participar en el finançament irregular el PP.

Però darrera de l’escàndol econòmic, de mides per determinar, entenc que el més greu de tot plegat és l’escàndol polític que genera l’actuació del Fiscal Anticorrupció, Sr. Moix, que deixa patent “l’estimació” profunda pels seus amics del PP i adlàters. Va ser anomenat, quan ja era Fiscal anticorrupció de la Comunitat de Madrid i molt amic de l’Espe,  pel nou fiscal General de la Maza que estava avisat d’algunes de les irregularitats del candidat[1]. Ignoro si Moix és d’ascendència illenca però el seu cognom, en català  balear, vol dir gatet i ja sabem fins on ho son, de faldillers, els gatets de casa. Efectivament, aquest fiscal Moix,  ja ens portava alguna càrrega a l’esquena. La primera va ser la no consideració de desobediència a l’autoritat en la fugida  d’Espe en el cas en que va aparcar en el carril  bus. Després  va voler boicotejar el cas de les targetes Black i la imputació del President de Murcia,  i com a traca final, els fiscals van haver d’imposar-se en reunió reglamentària,  a les intencions del gatet sumís d'oposar-se a la detenció de Gonzàlez (aquí sembla que amb l’aquiescència del Fiscal General De la Maza),  als escorcolls a OHL, INDRA i no sé si també a la consultora PRICE Waterhouse Coopers, a la que sembla que s’hi va arribar pels pèls.

 L’escàndol polític està obert una altra vegada i manifestant allò que des de fa tan de temps sabem  que esquitxa als que hi estan directament implicats i a tot aquells que podent-t’ho arreglar (aquí assenyalem a tot l’executiu, a massa bona part del legislatiu i ara ens resulta que una part del cos judicial, la fiscalia, també hi està implicada,) ens van volent fer creure en suposats i constants canvis, però que tots sabem que només poden ser o que  seran canvis només, repeteixo, només  canvis lampedussians.

 Aquí podríem allargar el discurs, gairebé de forma interminable i està per veure que farà aquest partit tan regenerador que vol ser C’s que, no ens enganyem, no crec que es diferenciï molt del que ha estat el seu paper a Andalusia o a Múrcia.

Un apunt rellevant en tot plegat, ha estat la imputació de Maruhenda per suposades coaccions a Cifuentes perquè no denunciés el que havia “trobat” en prendre possessió al càrrec, qüestions que implicaven al Conseller delegat del Diari tribuna del periodista. Maruhenda, director de La Razón, fidel a la línia editorial dissenyada des de Planeta i martillo de herejes   de tots aquells que no han estat afins a les seves prèdiques des de les tertúlies de la Sexta i/o a les del Partit Popular, amb les que ell ens volia adoctrinar des de les seves trones, Maruhenda, dic,  ha fet bona aquell expressió de Victor Lapuente Giné quan ens parlava del per què la corrupció no es castiga a Espanya. Deia que una de les raons està en que en l’Estat Espanyol no hi ha llibertat de premsa, no tant perquè no hi hagin capçaleres  suficients que la podessin garantir sinó perquè, diu Víctor, que dins de cada capçalera no existeix la possibilitat de divergir de la línia editorial. Per tant, els maruhendas de torn segueixen fidels al que els paga i a la línia que els imposa aquell Consell d’Aministració al que pertanyen i del que en massa ocasions en formen part. Em sembla que és en les pàgines del ARA de dijous, que Mónica Planas[2] fa un resum de tot plegat, del que adjunto el link, en el que es pot dir tot, com diu la dita, més alt, però en cap cas més clar. Es titula Protegint  Maruhenda. Però no dubto de que se'n sortirà...

I ara només ens queda esperar, d’una banda , la declaració de Rajoy de la setmana que ve. D’altra,  l’espera del nou escàndol econòmic – polític de cada dia que ens omplirà, per enèsima vegada,  de vergonya aliena i, especialment, de vergonya pròpia, pròpia per no haver estat capaços encara d’haver dit que ja passa tot plegat de  marea d’oli, de no haver dit dir Prou! amb força suficient. Només ens queda la possibilitat d’entomar el que pugui ser nostre i arreglar-nos-ho tirant endavant el procés.

Coincidint amb tot això, resulta que els fiscals del Cas 3% han estat rellevats i enviats a Madrid perquè de La Maza diu que allà hi ha molta més feina. No sé si respon o no  a alguna raó estranya o amagada, en aquests canvis. Però que pensin, si hi ha raons fosques  en els relleus, que des de Catalunya aspirem a ser un Estat net i que, per tant,  destapar la merda que pot haver-hi sota de les catifes no ens fa cap por: al contrari. Si no ho fan ells, ja ho farem nosaltres. I sense complexos. I com exemple, només cal veure en “l’oblit” en el que ha caigut Jordi Pujol i Soley des de la seva assumpció de defraudador.

J. Vinyeta
22 d’abril de 2017

P.S.: El Govern i alts Càrrecs  han signat un document que, sobre del paper, significa unitat entre tots plegats per al bon fi que majoritàriament, al menys el 75% com a mínim de la societat catalana desitja. Els fets ens demostraran la veritat que expressa el document. Les CUP aplaudeixen el Manifest. Però només fan que empènyer als altres i ells es mantenen expectants, a punt per tocar allò que no sona en el moment que els hi agradi més. Facin el que facin, en cap cas han agafat o agafaran el compromís que els altres sí que varen prendre ahir. Anar per la vida fent que s’emmerdin els altres  és, realment, la gran manera de viure tranquil.




[1] Anomenat, segons sembla perquè l’aleshores Fiscal General, Consuelo Madrigal, no es va plegar al desitjos del Ministre Català de nomenar  Moix fiscal anticorrupció. Per aquesta “indisciplina”  no va ser anomenada fiscal de l’Audiència com sembla que Català li havia promès, i finalment va haver de dimitir com a Fiscal General. El nou Fiscal General, nomena a Moix.

dimecres, d’abril 19, 2017

445.- Comentaris (ETA, Rajoy testimoni, Puigdemont)

445.-  Comentaris (ETA, Rajoy testimoni, Puigdemont) .-

He deixat passar uns quants dies abans de fer referència a un fet que entenc com a transcendental: ETA va lliurar als observadors de torn les coordenades de les sitges-zulos on hi tenien l’arsenal armamentistic. És cert que l’Estat Francès va estar dubtant de si deixava o no desenterrar l’armament, que estava tot en el seu territori, però al final es va afegir a la festa que la societat civil celebrava a Baiona i va celebrar també que finalment la pau fos definitiva. Han passat un dies amb l’intent de observar l’actitud del Govern de Rajoy al respecta. Però no l’ha  modificat en res perquè entén  que la victòria encara no és complerta. No és la meva intenció  justificar l’actitud etarra: més de 800 morts, molts dels quals eren, segons aquell criteri de guerra que empraven,  víctimes  col·laterals, no tenen justificació possible. Però és també veritat l’incompliment sistemàtic d’allò de que sense violència tot era possible que s’afirmava des de Madrid. Res de res: vençuts, desarmats, dissolts, captius... Fins ara encara no han estat ni dissolts ni captius els etarres que encara corren pel món, però la intenció de Rajoy és que ho siguin per portar-los als tribunals i ratificar la victòria humiliant l’enemic.

Urqullu, que va intervenir en el desarmament de forma discreta, entenc que ha parlat amb Rajoy, arrel dels pressupostos, almenys sobre dels presos d’ETA. Però ja sabem que per Castella, qualsevol condescendència equival a una derrota i ha estat fins ara inadmissible. Ens queda esperar més, però tinc l’amarga sensació de que la pau no es signarà mai. Victòria, vista amb l’amplitud castellana, i prou! Potser aquest comentari[1] de Pablo Cambronero, de C’s, des de Sevilla,  sigui prou eloqüent:

La entrega de armas y la consiguiente disolución de la banda terrorista, siendo como es una buena noticia, solo conduce a la mayor de las desconfianzas en cuanto a las contraprestaciones políticas que puedan llegar a disfrutar, lo cual sería tan vergonzoso como cruel.

Rajoy haurà de declarar com a testimoni en el cas Gürtel, que està en marxa des del 2009. Queda per decidir la forma en que es farà la compareixença, però la seva declaració com a testimoni, s’afegirà a les de Cascos, Acebes, Mayor Oreja i Rato[2] (un quintet que es complementa amb l’Espe Aguirre) que possiblement, sense mentir, perquè oficialment no podran, no tinc cap dubte de que ens voldran fer combregar amb rodes de molí. Només ens hi falta Aznar, que seria bo veure’l interpel·lar als jutges i fiscal abans de respondre i qüestionar  les preguntes.

El PP ha qualificat “d’abús de dret” la citació de Rajoy. Tot i declarant-la injusta, el PP manifesta  que col·laborarà amb la justícia, cosa que sona estranya després de sol·licitar per dues vegades, i per dues vegades rebutjada, la nul·litat de tot el procés.  Ja se sap la diferencia que hi ha entre receptar i prendre, però que haguessin de passar com a testimonis Cascos, Arenas i Acebes, ex secretaris generals del PP, i Rajoy no hagués estat ni convocat, cridava un pel la atenció.

Puigdemont i Junqueras s’han conjurat per donar divendres una senyal clara d’unitat entre partits i de cohesió dins del Govern i divendres, Govern en pes  i alts càrrecs, signaran un manifest en aquest sentit. Ja sé que és un bon pas. Però després mateix de la signatura, el món indepe necessitarà comprovar que la signatura correspon a una realitat i no a una situació de conveniència. Les declaracions de Bonvehí i la seva difusió han fet mal a tothom. Signar la pau i manifestar coherència amb el que prediquen és absolutament necessari. És allò que ja definia dies passats com a condició sine qua non  de cara al bon fi del Procés.

J.  Vinyeta
19 d’Abril de 2017




[1] http://elpais.com/elpais/2017/03/20/opinion/1490028131_035541.html
[2] Sembla que Rato va estar investigat per blanqueig de diner des del mateix  FMI mentre n’era President, i d’aquí la seva sortida de la institució per la porta del darrera.

dilluns, d’abril 17, 2017

444.- Comentaris (Bonvehí)

444.-  Comentaris (Bonvehí)

Ignorem en realitat què és el que està passant. No sabem si és que tremolen les cames d'alguns, si realment hi ha dissensions importants dins del propi Govern o "inquietuds" entre els partits que el formen o si tot plegat, de puces fent-ne bous, respon a una envestida més  del Govern de Rajoy perquè és ben cert que s'apropa l'hora de la veritat.

Que a Madrid hi ha “incomoditats”, cap de nosaltres ho dubta. Només cal fer l’esforç d’escoltar (ja sé que és molt dur...)  al homes forts del PP a Catalunya. Millo i Albiol assenyalen tot l’assenyalable formi o no formi  part del discurs del moment (sabem però que, per a ells, el moment és sempre) i fent, de forma descarada, demagògica o amb engany que tot esdevingui o sigui negatiu per a tothom, especialment pels sobiranistes. I sempre anunciant-nos catàstrofes bíbliques de continuar per un camí, diuen, que no té sortida. O deduir, de les declaracions posteriors de la Fundació Carter inhibint-se del Procés, que hi ha hagut pressions suficients i per tant “nous deutes” pels favors rebuts per part del Ministeri d’Exteriors,  deutes que no sabem el que ens costaran. Si hi afegim les constants referències de Soraya i companyia, deduïm que  tot plegat és indici d’inquietuds...

Però aquí a casa, vist com observador diguem-ne que “extern”, sembla que haguem de recordar  que a vegades la  “porcellana fina” s’esquerda. Han faltat les declaracions de Bonvehí, la gravetat de les quals no sé qualificar,  per crear un major rebombori especialment a partir del moment en que es diu que la gravació de la conversa es feta i publicada després per membres d’ERC. La realitat està  en que, en aquestes declaracions, David Bonvehí, que té el càrrec ni més ni menys que de Coordinador d’Organització del seu partit, no expressen ferma determinació per part del PDECat, al contrari. Bonvehí ens diu que el PDeCat  no es independentista, cosa que ja sabíem: CiU, com a bona surfista, s’enfilà a  la cresta de  l’onada perquè sinó aquesta onada  li hagués passat per sobre. Bonvehí entén que, en cas de que el procés no arribi a bon terme i s’hagin de convocar eleccions autonòmiques, PDECat triarà un candidat no independentista. Salten les alarmes, no tant perquè es  ratifica una voluntat, sinó perquè dins del món indepe, sembla que hi  la claredat de que, en cas de que no acabi bé, el mateix gruix de País que haurà mantingut la flama encesa fins al final, la mantindrà  ben  encebada  per engegar de nou. Dit d’una altra manera: tornarà a posar en marxa el nou Procés (que podríem denominar 2.0), com s’ha fet a Escòcia per exemple, tot i la patacada que  haurem entomat. Aquest nou 2.0 necessitarà des de Palau d’un líder indiscutible per engegar de nou i és aquí quan PEDCat ens diu que per ells no serà... Tot i sabent dels seus orígens, sorprèn que un dels motors que avui sembla arrossegar el Procés ens anunciï que pot fer figa  a la primera topada en el camí, anunciant que en les immediates eleccions autonòmiques post fracàs que es celebressin, PDECat llençaria la tovallola i  portaria com a  cap de llista un autonomista dels del “peix al cove”.

ERC nega qualsevol participació en les gravacions de les converses. Si com sembla varen ser M. Estefanell i P. Cullell, ambdós pertanyents a ERC, els que fan i  filtren les gravacions,  es posa novament al descobert aquelles permanents desconfiances alentades aquesta vegada per un Bonvehí indiscret i aprofitades per una ERC que difícilment pot negar, i no precisament per aquesta última topada, que també té la mirada posada en un final electoral pel que, per si de cas, ja busca treure aigua d’un pou aliè. Una vegada més queda clar que a la fi haurà de ser la societat civil qui tibi de la corda i arrossegui el Procés cap a bon fi.

Entenc que la no celebració del referèndum només pot estar deguda a la real manca de garanties jurídiques i/o de llibertat ciutadana per la seva execució. Tot el que no sigui això, entenc que la ciutadania ho entendrà com a una renuncia explícita a realitzar-lo. Sigui per una o altra raó,  darrera vindran unes eleccions autonòmiques i si aquestes arriben per “mandra” dels partits, podria resultar que el gran guanyador d’aquestes eleccions fora l’abstenció

Estem en un moment complicat, El Govern Rajoy ha posat en marxa una nova estratègia amb la que intenta assenyalar de desobediència punible, indistintament  des del Consell de Ministres o des del TC, a tothom de qui s’albiri aproximació a les tesis indepes o pro referèndum, membres del Govern, alts funcionaris i empreses col·laboradores incloses.  I, per les declaracions que anem sentint (compra d’urnes, aturats etc...), sembla que dins del propi Govern s’intueixin “debilitats”, només pròpies d’altra banda de la pròpia condició humana? Què està passant? La ciutadania ha de mantenir incerteses en uns moments  difícils? Puigdemont s’ha ratificat en el referèndum, i Puigdemont és indepe des de temps, no és un sobrevingut. Però tot i això el Govern ha de fer-nos veure amb claredat i sense dubtes, que tot va endavant i, el que és més important,  que es compleix la  condició sine qua non de que no hi ha entrebancs produïts per dubtes, manifestacions o interessos partidistes, els quals  ens han portat, en massa ocasions, a la vora del precipici. Clarificació i conseqüent actuació necessària per raó del  bon fi del procés en primera instància, però també com a  resposta a la raó per a la què els vàrem votar, aquests partits; perquè   milions de ciutadans, com diu  el propi President, hi compten. I també perquè tota aquesta munió de ciutadans s’ho mereixen.

J.  Vinyeta
16 d’Abril de 2017

  

diumenge, d’abril 09, 2017

443.- Comentaris (Montoro, Comissió, Puigdemont, Notícies)

443.- Comentaris (Montoro, Comissió, Puigdemont, Notícies)

Montoro va “ensenyar” les vergonyes de Rajoy: els pressupostos de l’Estat aprovats pel consell de ministres,  deixen en res les tan cloquejades promeses d’inversions a Catalunya de Rajoy. Si no hi intervé Florentino reclamant la quota de les inversions que s’hagués pogut “pactar” a la llotja  del Bernabeu, Catalunya, una vegada més, es tornarà a quedar a les calces. Sorpresa? Dons cap. Perquè fa massa anys que ja sabem com les pelen, tant ho sabem que inclús gent del món industrial o financer (més  afins a Rajoy que no pas  al Procés en molts casos), ja després de la proclama de Rajoy, varen expressar  els seus dubtes respecta de la realització de tot el promès. Montoro va a tornar a  posar la pastanaga de cara al 2018.

La Comissió d’Investigació sobre l’actuació de l’ex ministre de l’interior i el cap de l’oficina antifrau de Catalunya, es va engegar amb les compareixences dels dos implicats. Com era d’esperar, res s’ha aclarit i, pel què vaig sentir, els dos implicats son autèntiques Germanetes de la Caritat, paper que, donades les bondats pietoses de l’exministre, tampoc ens ha d’estranyar. M’ho vaig passar bé amb les intervencions de Rufian davant dels actors principals i m’agradaria saber l’opinió dels intèrprets del llenguatge no verbal de l'emprat per l’exministre Fernàndez Díaz durant la sessió, especialment davant del diputat d’ERC. Personalment em va semblar veure’l tremendament inquiet, tot i sabent, com sabem tots que, a la fi, en sortirà immaculat. Voler ara carregar les tintes en el diputat Rufián, només em sona a aprofitar un paràgraf concret per desqualificar tota la novel·la. Qüestió que posa davant dels lectors, la gent del carrer, el fet de que els que  haurien de ser els editors de l’obra (PP i PSOE i C’s de col·laborador necessari, però per sota la taula) han decidit que no es publiqui: les pàgines de tot el relat, del que a pesar de tot tots creiem que en tindríem quan menys algun capítol,   quedaran en blanc. Llegia l’altra dia que va ser Napoleó el que va dir que si no volia que s’aclarís un assumpte, anomenava  una comissió per que la investigués. A  banda  de l’autoria, que per a mi era desconeguda, és una frase que des de sempre sabem que és molt escaient a la realitat  respecta de la  que estem comentant.

Puigdemont “s’escapoleix” i aconsegueix entrevistar-se, ni més ni menys  que amb Jimmy Carter. L’expresident americà va rebre el Nobel de la Pau el 2002 per intentar solucions pacífiques a problemes internacionals i que prèviament ja havia estat protagonista principal en els Acords de Camp David, acords  que varen suposar la signatura de la pau entre Egipte  (Al-Sadat) i Israel (Begin) a finals dels 70. Puigdemont va respondre a una invitació de la Fundació Carter (Carter Centre, Atlanta), diu que no va anar a demanar res (VilaWeb fa un bon resum de la trobada[1]) però sí a explicar la situació catalana i a posar-se a disposició de la Fundació en el tema dels refugiats al Mediterrani. Entenc que aquesta trobada no haurà caigut gens bé al Ministre Dastis i molt menys al Govern de Rajoy que, pel que sembla, resulta que se’ls hi ha “escapat” un ocell ben gros de la gàbia. Pel que ha transcendit, Puigdemont va anar a Atlanta via Frankfurt i Washington, realment un periple llarg quan sembla que hi ha vol directe BCN – Atlanta, però menys discret. Però si com deia Margallo[2] “...el partit es juga fora..., el problema es la repercussió que poden tenir fora...” queda clar que Catalunya ha marcat un gol per l’escaire al Ministeri d’Exteriors espanyol.

Però com els mals mai venen sols, Rajoy ha rebut a més dues males notícies. La primera mala notícia aquesta vegada prové de França: el candidat F.  Fillon[3] diu que “...li xoca que es negui a un poble el dret a decidir...” i que l’actitud sobre Escòcia “honora a la Gran Bretanya”,  qüestió inoportuna en aquest moment en que Catalunya, per obra i gràcia del pròpi Rajoy, està en el fons de la qüestió de tot l'embolic internacional espanyol. Gràcies Sr. Fillon, però, a pesar de tot, imagino que entendrà que aquestes declaracions les deixem “en conserva” per si arriba el moment de poder-les tastar  fora de temporada electoral. Tant de bo que jo estigui equivocat, però d’un país con França que ha estès el centralisme  més radical (recordem tots que just travessar la frontera pels Pirineus el primer indicador que trobàvem era el de París  1000...)  del que deriva en bona part el centralisme espanyol, i vist el tracte oficial amb Còrsega, el bretó o el català, per exemple,  fa que molts vulguem sentir aquestes mateixes declaracions en el cas de que el Sr. Fillon arribés a l’Elisi. De totes maneres, gràcies:  copets  l’esquena ajuden sempre a tirar endavant. L’altra mala notícia que ha rebut Rajoy li ve d’Anglaterra. La Primera Ministra May li fa saber al President espanyol que Gibraltar és innegociable, amb l’agreujant de que May no li diu directament a Rajoy sinó que ho diu a la UE, amb qui realment ha de negociar el Brexit i on, si no hi ha res de nou, s’haurà de parlar de Gibraltar. Amb la UE i no amb Espanya i sempre respectant la voluntat dels gibraltarenys. Pel que es veu, també aquest partit es juga fora...

M’agradaria saber si algun dels dos ministres implicats en tot plegat (Interior i Exteriors) ha rebut algun  avís des de Presidència...

 J. Vinyeta.-
 8 d’Abril de 2017

dimarts, d’abril 04, 2017

442.- Incongruències

442.-  Incongruències

El Govern espanyol és capaç del més insospitat o inesperat. Com tots els Governs del món a vegades intenta ser pragmàtic com si  el pragmatisme fora la gran fórmula a emprar en política. El que passa és que, en massa ocasions per no dir que quasi bé sempre, aquest suposat pragmatisme, en el cas concret del Govern  Rajoy, deixa al descobert misèries que, coneixent-los, sembla impossible que les deixin al descobert.

Anem a pams. La primera ministra de la Gran Bretanya T. May, ha iniciat el procés que ha de conduir definitivament al Brexit. Irlanda i especialment Escòcia, ja han anunciat que volen continuar en la UE i, per confirmar-ho, Escòcia anuncia un nou referèndum pro-independència per poder mantenir, assegurant-la així  un cop aconseguida la independència, la seva unió a la UE. Aquest nou referèndum, que la primera ministra escocesa Sturgeon vol celebrar tan amb els vist i plau de Londres com de forma unilateral durant l’últim trimestre de l’any proper, ha aixecat determinades alarmes.  May diu que Espanya vetarà l’entrada d’Escòcia a la UE, però la realitat està en que la UE entén que Escòcia, Irlanda i Gibraltar possiblement[1] necessitin un “tractament especial” a l’hora de concretar el Brexit.  Fins aquí podríem dir que tot va sobre de la normalitat.

Però resulta que Espanya ha obert de nou, i amb una certa virulència en aquesta ocasió, el front de Gibraltar plantejant aquella idea “margallana” de la cosobirania. El tema no és nou perquè el tema ja es va proposar l’any 2002. Però mentre May insisteix que en tot cas es respectarà la voluntat dels gibraltarenys, Espanya espera aquella cosobirania independentment de la voluntat dels seus protagonistes. Davant de la insistència espanyola, l’ex líder conservador M. Howard entén que la resposta d’Anglaterra respecta al tema de Gibraltar ha de ser tant contundent com ja ho va ser M. Tatcher en el cas de les Malvines, i el ministre de defensa d’Anglaterra M. Fallon declara que defensaran als gibraltarenys fins a les seves últimes conseqüències...  Tot i això, no crec que la sang  arribi ni a la cantonada.

Però heus ací que el ministre espanyol d’afers estrangers diu que “d’entrada...” Espanya no vetaria l’entrada d’una Escòcia independitzada[2]; com també diu el mateix el portaveu del PP al Parlament europeu[3] en resposta a la pregunta en aquest sentit en roda de premsa: pur pragmatisme. Però davant d’aquesta insinuació ha de sortir el portaveu del PP, Pablo Casado[4],  que diu que Escòcia, si s’independitzés, hauria de “posar-se a la cua” per entrar a la UE: aquesta resposta és diguem-ne miserable. Pura misèria a la vista: per fotre  Catalunya, si cal, que es fotin els altres...

Tot plegat, tots aquests si o no constants, aquestes permanents incongruències, posen de manifest, al menys, una cosa fonamental: Catalunya està permanentment present en la política espanyola interior, cosa que ja sabíem, però ara i com a conseqüència de lo dit,  està de ple en  la política internacional espanyola. Perquè quan algú parla de referèndum, com és el cas d’Escòcia, o en la necessitat i obligació de consultar el parer dels seus protagonistes, com seria el cas de Gibraltar, l’Estat espanyol només té  una resposta: la  que pugui ser aplicada al cas català, en funció del criteri que manté sobre d’aquest assumpte. Ni Europa compta en aquest cas. Però, s’aplicaria aquest mateix criteri a l’hora de respondre una seriosa demanda de retorn per part de Marroc de Ceuta i Melilla? Hi hauria també cosobirania? Hi hauria referèndums perquè Ceuta i Melilla decidissin el seu futur? Em sembla que tots coneixem, hores d’ara, les respostes a tot plegat. I no tinc cap dubte que es faria un referèndum en les dues ciutats  perquè jo, en el seu cas, tampoc voldria ser marroquí. Dit d’una altra manera, el resultat estaria cantat d’antuvi.

No es tracta de ser optimistes en considerar com Europa resoldrà els problemes que el Brexit ocasiona. Però  podem pensar que, alguna de les solucions aplicades ens albirin quelcom de positiu des del punt de vista indepe català. Perquè el  que si sabem és que Europa, si en alguna cosa ha estat tradicionalment congruent, ha esta amb el seu pragmatisme a l’hora d’actuar. Sapiguem esperar perquè  tampoc ens queda gaire per tenir respostes al respecta.

J.  Vinyeta
4 d’Abril de 2017




[1] http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/1073402-la-unio-europea-obre-les-portes-als-escocesos.html
[2] http://www.abc.es/espana/abci-dastis-asegura-espana-no-vetaria-entrada-escocia-201704021820_noticia.html
[3] http://www.rac1.cat/info-rac1/20170311/42797545150/gonzalez-pons-diu-que-espanya-no-vetaria-lentrada-descocia-a-la-ue.html
[4] http://www.elnacional.cat/ca/politica/pp-escocia-independent-unio-europea_148929_102.html

dilluns, d’abril 03, 2017

441.- Comentaris (Casasnovas, Comúns, TC, Inversions)

441.-  Comentaris  (Casasnovas, Comúns, TC, Inversions)

Guillem López  Casasnovas és catedràtic de la Pompeu i considerat un bon entenedor en qüestions econòmiques. Es Conseller del Banc  d’Espamya  i, després de dotze any de treballar-hi,  plega en els propers dies. Fa un “acomiadament”  de la seva labor en l’entitat  en el diari El Punt Avui de divendres passat en un article que titula No les tinc totes. Ens ve a parlar de tota la situació viscuda en aquests dotze anys  i de la  crisi teòricament  superada. Però també em sembla clar, un cop llegit l’article, que cap de nosaltres les ha de tenir totes. El  contingut és tremendament “advertidor” i en el últims paràgrafs de l’article[1] ens diu literalment: “Han passat dotze anys des que em va tocar veure l’economia de més a prop i del que acostumava a ensenyar  des dels llibres. I després de tants anys penso que  no n’hem aprés o que no n’hem après prou” i continua: “...que un nou tsunami un altra cop pot emportar-se molta gent. Tant de bo que això no esdevingui...”  Tot l’article  és per mostrar-nos  totes les coses que, en el seu entendre, no s’han fet bé o no s’han  corregit, i que son moltes en aquests últims anys,  especialment en l’aspecte financer. Entenc que desgraciadament és un bon avís per aferrar-nos els matxos...

El Comuns, Podemos, EUIA i la part corresponent de les esquerres que es volien apuntar al nou partit que havien de crear, estan a mata degolla. Em sembla que és el que havia de passar amb una gent que, volent arribar a tocar poder, algun poder, no estan disposats a perdre identitats (tot i que els orígens no importen...) o, el que em sembla més aproximat a la realitat, emblemes d’identitat.  Colau (aquella dona que no volia entrar en política), Doménech, Fachin, Albiach, etc..., s’estan comportant  tal com la política ens ve demostrant que es fan les coses: jo i jo primer i, potser, els altres després.  Veurem com acaba tot plegat, perquè el resultat de les votacions no garanteixen estabilitat.

El Govern Central envia al TC la part dels pressupostos de la Generalitat que preveu els fons necessaris per la celebració del Referèndum (se li diu d’altra manera més selectiva, però tots sabem que son per això, pel Referèndum). No és res nou llevat de que aquesta vegada posa a la picota penal, en el cas   d’incompliment de l’esperada sentència favorable del TC al respecta, a tot el Govern de Puigdemont i a varis assessors. Soraya sol·licita del TC que, en elaborar la sentència, expliciti l’advertiment corresponent per evitar la interpel·lació de desconeixement per banda dels assenyalats. Entenc que aquesta part és sobrera donat que, com va anar en els casos de Mas i companyia en que   no varen quedar fefaentment demostrades les advertències, les sentències varen ser les que varen ser. Per tant no cal tant d’advertiment. Donat que oficialment hem de suposar que el Referèndum es quedarà sense calés, potser seria una solució al respecta  el fer allò que se’n diu un micro-mecenatge, a banda de    buscar finançaments particulars. En aquest últim cas, si no saben com fer-ho només cal buscar els ideòlegs del finançament irregular dels partits perquè aportin alguna solució...

 Conyes a banda, el que va quedant cada dia més clar és que, per arribar a port, serà absolutament necessària la participació ciutadana. Dit d’una altra manera: quan arribi el xoc de trens, que em sembla absolutament inevitable, haurà de ser la ciutadania que prengui el carrer i exigeixi al govern central, que no ja al Govern Català, que posi d’una punyetera vegada les urnes. Tots tenim clar que res està guanyat, però tal com indica el CEO en la seva última entrega, el 73% de la població votaria en un Referèndum encara que fos realitzat de forma unilateral.  El 73% de la població és molta gent i posada tota  al carrer, a més d’un li tremolaran les cames. Malauradament, perquè les coses no haurien d’haver-se de fer així, em sembla que no hi haurà altra manera de solucionar-ho. La gent al carrer entenc que hi serà: només caldrà un bon lideratge que podria ser, donat el cas, des de  l’Assemblea de Càrrecs Electes a la que s’hi sumaran, no ho dubto, ANC, AMI i Òmnium.

Les suposades inversions a Catalunya anunciades a bombo i plateret per Rajoy dimarts passat, ja han tingut contestació a la resta de l’Estat. No podia ser d’una altra manera perquè el cafè para todos és el leitmotiv  que ha instal·lat el sistema polític actual, establert  a partir del moment en que la pròpia Constitució del ’78 no concreta i no defineix quines son les nacionalitats de les que parla. És per això que Extremadura, Castella – Lleó i València, de moment, ja han reclamat les inversions necessàries per compensar les inversions que es puguin fer a Catalunya. Rajoy ha obert la caixa dels trons, però sap que no li cal preocupar-se perquè, com ha estat fins avui, mai no han complert res del que han promès ell o el seu partit en aquest tema. El Govern català demana que, per fer-les mínimament creïbles, aquestes promeses incloguin una “clàusula  anti-incompliment”. La partida segueix oberta. Ara serà la Generalitat qui haurà de moure fitxa.

Coscubiela no sap estar callat. Està demanant, en nom de CSQP, la reprovació de Vicent Sanchis com a nou director de TV3. El Sr. Coscubiela, te les penques  d’acusar Sanchis de sectari, ho sigui o no qüestió sempre opinable. Però  dic penques perquè un comunista de pro, com és ell, secretari general de CCOO fins el 2008,  membre d’ICV,  ha resultat empeltat amb aquella idea que capitanejava Joan Herrera (i que ja venia de mena...), segons la qual ells i només ells son capaços d’accedir a la veritat i, en conseqüència, en son els propietaris. Sort que aquest criteri no és  gens sectari, oi?...! Pobres de nosaltres si el Coscu, com és reconegut amigablement, fos nomenat director de TV3! Es ben bé allò de la biga i la palla a l’ull. Com sempre, el Sr. Coscubiela no sap estar callat. I, en conseqüència,  el seu prestigi va com va, minvant.


J.  Vinyeta
1 d’Abril de 2017



[1] http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1107053-no-les-tinc-totes.html