145.- Crisi política?

145.-  Crisi política?

Jo no sé si arreu estan anant les coses com aquí. Però aquí, especialment a L’Estat Espanyol,  la crisi econòmica, de la que no en sortim, està derivant en una crisi política d’un gruix i volum que fa feredat. És un problema derivat de la partitocràcia que, en aquest Estat, no fa res més que portar a les àrees d’influència i de decisió política i econòmica als més ben situats davant de la direcció del partit corresponent: son els més afins a la direcció, però res garanteix que siguin, no ja el millors, sinó que senzillament  al menys siguin bons per allà on  se’ls ha col·locat.  I això, en la meva manera d’entendre la situació, no fa res més que certificar la mediocritat general dels càrrecs polítics. Ja sé que les generalitzacions son perilloses i que en cap cas podem oblidar la globalització (paraula molt de moda per a dir que tots estem igual de fotuts perquè tot està lligat) que lliga a la crisi de forma quasi general a mig món. Però mentre la globalització sí que és general, ens ensumem, també globalment, la precarietat i escàs  nivell  de molts del dirigents polítics. Avui molts de tots aquests, gairebé desapareguts de l’escena del dia a dia,  mantenen uns silencis ensordidors, potser a fi de que no ens en adonem de que  es mantenen en el càrrec des de fa més de trenta anys. 

La situació econòmica es belluga, pel poc que sabem i que ens diuen, tot i que sembli que ens diuen molt, pel boral del penya-segat. La poquíssima informació del que sembla ser el rovell de l’ou, i que no és més que la situació financera dels bancs, em fa entendre que, a més de ser molt greu, no hi ha ni valor ni capacitat per a solucionar-la. I el Sr Rajoy calla. I calla l’oposició, i callen la resta de partits,  les organitzacions patronals i sindicals...  Només ens diuen que encara no ens hem aprimat prou i que cal una dieta encara més severa que la estem fent. Però no ens diuen res més. I està tothom callat, incapaç de dir-nos la veritat    només i per la sola raó[1], em temo,  de que  la veritat sol fer estralls i ningú vol que el posin en evidència, perquè, com es diu vulgarment, son massa els que porten la cua de palla  que se’ls hi pot encendre.

Importa més el partit propi que la crisi, i així queda  ben palès en el moment en que els Pressupostos Generals de l’Estat s’endarrereixen tres mesos en entrar a Las Cortes a la espera de les eleccions andaluses,  en detriment del bé general de l’Estat, i donant-li l’esquena a Europa.

Importa més els partit propi que la crisi i s’evidencia des del moment en que tots plegats son incapaços d’unificar veus i criteris per buscar solucions.

Importa més el partit propi que la crisi, perquè  és notori que entre uns i altres ens amaguen una veritat. Veritat  que, de saber-se,  potser posaria en crisi el sistema en si mateix i haurien de convocar-se eleccions de nou. I amb la que  està caient, tot i que en desconeixem l’abast real, cap d’ells, llevat dels minoritaris absents del nucli decisori  i que pesquen sempre en aigües tèrboles, les voldria celebrar.

Importa  més el partit que la crisi, el que queda clar i evident quan, a més de no unificar veus i criteris, la seva actuació es limita a la crítica de les accions del contrari sense el més mínim pudor i esperit constructiu, o amb respostes demagògiques dient, com  el PSOE per exemple,  el què  i com ha de fer-se, quan ha estat vuit anys al poder  sense fer-ho.

Aquí, a casa nostra, amb els d’aquí, passa gairebé  el mateix, però amb  variants pròpies. El poder dels que aquí manen és limitadíssim, però varen endegar reformes en el mateix moment en que varen arribar al Govern i donen la sensació de no voler amagar res. Els que manen, ens han dit, per activa i per passiva, que a la caixa només hi teranyines i la oposició, gran responsable d’aquesta situació, no en vol saber res i dedica els esforços a netejar-se la cara després dels últims resultats electorals.

¿Hi ha o no hi ha crisi política? Jo entenc que sí, i molt greu. El més fotut és que no se’m acut com solucionar-la. I em sembla evident que amb una crisi política com la que en la meva opinió hi ha, retornar a una mínima normalitat econòmica, crec que és impossible. Per tant, aferrem-nos els matxos ben aferrats, no fos cas que tan sols una mica de tramuntana  ja ens fer volar...! Poca cosa més hi podem fer.

Però si aquesta actitud comentada dels partits ens és evident que sempre  ha estat així, a les hores ¿quina responsabilitat tenen aquests partits en la crisi en sí mateixa...? ¿no serà que tot plegat ens arriba per la desídia de tots ells i per haver participat directament  en aquells actes que sempre s’han   consideren fraudulents...? Tots ja som prou grans per respondre aquestes preguntes...

J.      Vinyeta

24 d’Abril del 2012

---

[1] La veritat és dolorosa i, un cop sabuda, no te remei. Però també és evident que la resolució de qualsevol problema requereix de la seva definició i del  reconeixement de la seva existència.

144.- Dues anècdotes

144.- Dues anècdotes.-

Llegeixo en la pàgina 23 el diari Avui del 4 d’Abril d’enguany l’article del Sr. Josep Mª  Pasqual, en el que comenta  la “Chirigota” dels carnavals gaditans en la que, literalment, s’envia als catalans a la merda[1] (...a la mierda con los catalanes... a la mierda con Duran Lleida... y a la mierda Catalunya...).  La “Chirigota”, segons el mateix article, va estar premiada amb un accèssit pel Patronat del Carnaval[2].

Dit això, em permeto posar sobre el paper dues anècdotes que vaig viure directament a Andalusia, tot i que amb alguns anys de diferència.

La primera anècdota (segona en el temps), succeeix, precisament, a  Cadis l’Octubre del 2010. Arribem a Cadis i lloguem un taxi perquè ens porti al centre  de la Ciutat amb l’idea de fer la  nostra un cop “centrats”. El taxista em diu, sense venir a compte i suposo que amb el desig de fer-se simpàtic, “¿Sabe Ud porqué la OMS ha declarado a los riñones de los gaditanos como a los de mejor calidad para ser utilizados en transplantes de riñón?. Jo, reconec que amb candor, li dic que n’ignoro la causa i, per tant, prego em doni la raó del per què. La resposta és antològica. Se’m queda mirant i, rient, em diu  “Por que son los que menos se han doblao por trabajar...” Rigorosament històric i amb testimoni per a confirmar la veritat dels fets.

L’altra anècdota (primera en el temps i uns anys abans) em va succeir a Sevilla. Des de l’Aeroport prenem un taxi i li diem al taxista que ens porti al centre d’Informació de la Expo, que s’hi realitzava a Sevilla en aquells dies del 1992, per recollir les claus del apartament que, a través de la pròpia Expo, havíem llogat. El viatge en taxi, entre anar i venir, inclosa la confusió del taxista entre el nom dels apartaments i el nom del carrer on aquests apartaments estaven ubicats, va donar temps per xerrar amb ell. El PSOE feia gairebé deu anys que estava en el Govern (el que no recordo és si encara tenia majoria absoluta o ja no). Estava en plena efervescència els tema dels PER, se sabia de la implicació del germà d’Alfonso Guerra en un tema que recordem tots i començaven a sonar els primers casos de corrupció dins del Govern de Felipe González. Li vaig preguntar al taxista quina era, segons ell ho veia i sabia, la opinió general i popular  respecta a tot plegat. La resposta del taxista va ser molt concreta: “¿Que no han robado los otros hasta ahora? Entonces – va continuar -  ¿por qué ahora no pueden robar éstos?”. La resposta ens va deixar a tots  atònits. També rigorosament històric i amb testimonis per corroborar-ho.

Aquells que, segons el criteri popular del taxista, podien robar, s’han barrejat, pel que sembla i des de fa temps, amb els “afectats” per determinats ERE que, amb cocaïna inclosa,  han acabat als jutjats i que han costat a les Arques de la  Junta,  una fortuna en diner públic. I els gaditans, graciosos, “xistosos” i, perquè no, irresponsables, posen en la picota al Sr. Duran per dir el que tots sospitàvem, però que és veritat i que el taxista gadità ens confirmava amb la irreverència pròpia del que sap  que ni ell ni els que tenen els ronyons en perfecte estat, no seran ni tan sols advertits del seu desori.

Les eleccions andaluses, segons el que ja vaig veure durant la precampanya per les TVs i vistos els resultats, semblen deixar clara la intencionalitat de vot en el sentit de la necessitat de conservar la política del subsidi: cuidar  els ronyons “...que menos se han doblao...” i mantenir allò del  “... por qué ahora no pueden robar éstos...”.  

Així les coses, m’estimo més no fer més judicis de valor dels que ja he fet, no fos cas que   algú o molts em titllessin de sectari: prefereixo que cadascun se’ls faci i en tregui conseqüències. Però les realitats que els que anaven amb mi i jo vàrem viure, son les exposades.

J. Vinyeta

6 d’Abril de 2012

---

[1]  La còpia literal de la lletra de referencia  la he tret de l’extracta que d’ella en fa l’autor en l’article esmentat.

[2] L’autor en dona la composició d’aquest patronat