59.- De les Eleccions Generals

59.- De les Eleccions Generals.-

De les eleccions, ja en sabem els resultats. El PSOE s’ha emportat el gat a l’aigua. Però el PP millora resultats de tal manera que, amb una Catalunya Independent, el PP hagués guanyat les eleccions a Espanya (suposat que el PSC, en aquella circumstància, no estes directament col·ligat amb el PSOE, més del que ho està ara). Ha guanyat el PSOE sense majoria absoluta i li fan falta un mínim de sis diputats més perquè el Sr. ZP obtingui el vist i plau de la Càmera Baixa a la primera volta. Bascs i catalans al Congrés de Diputats és clar que poden tenir les seves opcions. Si el famós Galeuscat, (18 diputats que fan un bon bloc...) que fins avui no ha servit per res, decidís actuar en conseqüència al esperit amb que es va fundar, fora plausible que es fessin els amos de tot plegat. Però em sembla que això és molt esperar. A Galícia ja hi governa el PSOE, i entenc que el PSOE vulgui pactar amb el PNB i viceversa per estalviar-se tots dos el tràngol de la consulta popular que el Sr. Ibarretxe te previst per al proper mes d’Octubre.

Cenyint-nos a casa nostra, els resultats poden haver estat una decepció per a molts, però s’ajusten, descarnadament això sí, a les expectatives:

-- Significatiu nombre de vots en blanc i nuls.

-- Victòria del PSC, partit que tradicionalment, si no recordo malament, ha guanyat aquestes eleccions sempre, però és cert que mai la victòria havia estat tan aclaparadora. La segona força més votada ha estat, també com sempre, CiU, tot i que amb pitjors resultats que en les últimes generals.

-- Patacada d’ERC, que retorna als nivells de les eleccions de l’any 2000, i d’ICV - EU. Tots dos perden el grup parlamentari a Madrid

Per mi, el més greu ha estat aquesta victòria del PSC, no per la victòria en si mateixa (un home, un vot i, per tan, resultat indiscutible), si no perquè reflecteix la situació del nostre País.

Suposo que estem d’acord en que la campanya del PSC – PSOE estava muntada amb l’espectre de la por a una hipotètica victòria del PP i, per donar-li més credibilitat, el Sr. Rajoy ha fet allò i més, com sempre, per afavorir aquella campanya del PSC. És cert que el PP fa por perquè, bàsicament, el seu ideari respon a una uniformitat que, com en totes les uniformitats, comportaria un retall en les llibertats individuals i col·lectives (tot i que la uniformitat que el PP planteja, està a no massa passes per davant de la que planteja el PSOE). Però també és cert que algunes de les propostes més arriscades dels Populars, com diria en Pla, no son més que collonades: pretendre, per exemple, modificar o suprimir la Llei d’Immersió Lingüística (que entre moltes virtuts te a més la benedicció del Tribunal Constitucional) no sé si seria possible sense modificar l’Estatut i no sé si inclús la Constitució. Vull dir amb això que la por, a vegades és més producte de l’imaginari que de la realitat (i a pesar d’això, que quedi clar que en a mi, tampoc me’n fan gens ni mica de gràcia aquests del PP), perquè, a la llarga, el Partit Popular només podrà fer allò que pugui fer amb la majoria que li correspongui després de les Eleccions (el mateix li succeeix al PSOE). Per tant entenc com a primer i important, conseguir que cap dels dos partits arribi a tenir una majoria absoluta (una majoria que quant més minsa sigui, millor), i penso que és clar que un bon grapat de vots dels electors de Catalunya, poden conseguir-ho (o al menys col·laborari). I donat que les distàncies ideològiques entre PSOE i PP no son tan grans com sembla (i aquest és el perill real), en allò que creguin amb un mínim d’importància per ratificar el bipartidisme, afirmar l’espanyolitat de tots o minimitzar “el efecto de los nacionalismos perifèricos...” és posaran d’acord. I ben aviat. Però ho faran ells solets. I si tant grossa la fan el grapat de vots dels electors d’aquí podrà ser més gran en les properes Eleccions.

Però pot ser que aquella por al PP i aquell recolzament al PSC (és a dir, al PSOE que es presentaria com a Salvador de les nostres misèries), vingui donada per una altra qüestió. Llevat d’aquell militant – simpatitzant que abans de sortir de casa es llegeix en els diaris l’opinió – consigna del dia del partit en qüestió i, a partir d’aleshores, va a pinyó fix, els altres, l’elector comú independent, decideix el vot, en la meva opinió, en funció de criteris realistes i per tant, una de les raons en l’elecció de vot és la de la utilitat d’aquest vot. Si el vot ha de ser útil i l’objectiu de l’elector és aturar al Partit Popular, és evident que aquest vot només pot anar al PSC - PSOE perquè, a més i per altra banda, i aquí hi ha també un detall important, pot haver-hi el convenciment per part de l'elector de que els partits nostres, els partits d’aquí, no seran capaços de defensar-nos de les envestides posteriors dels populars si guanyen les Eleccions (com tampoc ho han estat de defensar-nos de les del PSOE: apagades, TGV, aeroports, rodalies... durant la disbauxa de l’ultima legislatura), entenent que les dels populars seran càrregues de més profunditat encara que les del socialistes, i en el pitjor dels casos, sempre ha estat bo apujar-se al carro del guanyador. En qualsevol cas, en aquesta bugada, haurem perdut més d’un llençol, i si ha estat com dic, algun traç de la nostra dignitat com a país ha quedat desdibuixat, si no perdut. Ara, el PSC té una oportunitat d’or per fer País y demostrar-nos que no és tan espanyolista com molts creiem que és. Convergència, davant dels risc evident de perdre posicions en favor del PNB, pot mantenir la dignitat que tant ens ha promès, intentar fer-nos oblidar la traïció estatutària del Sr. Más i no vendre’s, per començar, per un plat de llenties de pot i viudes. ERC, com deia un, “...què n’aprenguin...!!” però que ho faci de pressa. Els nois Ecologistes i D’esquerres, que faran com sempre, el que els hi diguin, també es mereixen una nota a part: han de ser conscients de que no es tracta de dir no a tot. Les coses estan ara tal com estan hi ha de fer-se el que ara toca fer, els hi agradi o no. Especialment han de mirar l’immediat futur i dedicar-se controlar el creixement (enfrontant-se amb els consistoris, tot i que els hi costi sang) i que de qui a vint anys, per posar una data, no haguem de fer una altra MAT, o un sisè cinturó, per posar dos exemples per a ells emblemàtics. Els peus a terra, donen més vots que els coloms volant.

I tornant a les Eleccions: Ara, a esperar i... a continuar pidolant...!



J. Vinyeta
Març, 2008

58.- Existim

58.- Existim

Personalment tenia la intenció de abstenir-me en les properes eleccions o, com a molt, votar en blanc. I hi estava decidit. Però a mida que ha anat avançant la campanya, tot i el poc que l’he seguida, m’ha semblat donar-me compta de que per als senyors de Madrid, per a tots ells i sense excepcions, no existim. I si entenen que hi som, és només per poder-nos putejar.

És ben cert, en primer lloc que, ben mirat, aquestes no son les nostres eleccions i que, tal com estan les coses, cap dels candidats d’aquí te la més mínima possibilitat d’arribar a ser President del Govern espanyol, que és pel que es fan. Però, com s’ha dit sempre, el menys dolent dels sistemes d’organització política, aquí, a casa nostra, funciona així: el que suma, dins del Parlament que correspongui, és el que guanya. En segon lloc, és ben cert que les forces polítiques d’aquí no han fet res, durant aquesta legislatura, per engrescar al personal. No solament no ens han engrescat si no que, a més d’avorrir-nos, han estat capaços de fer-nos arribar a molts fins al sentiment profund de que la seva inutilitat, tal i com estan organitzats els partits i el sistema electoral, és absoluta. Fem una mica de memòria (no fos cas que els arbres no ens deixessin veure el bosc) i sense aprofundir gens se’m acut:

Convergència es va vendre un Estatut a canvi de la Presidència de la Generalitat.

ERC ha estat incapaç de fer servir allò que ella mateixa va anomenar “La clau de volta”. I per segona vegada dona el poder Institucional a un partit espanyolista (aquí i, aquesta vegada, també a Madrid)

ICV – EUA, continua fent equilibris per mantenir-se en el poder. I res més. La seva catalanitat també depèn dels que manen, allà.


Tots varen donar suport al Govern del PSOE. Donades les circumstàncies que he assenyalat, les condicions que han mantingut durant tota la Legislatura, i amb l’evidència de que han malbaratat amb manifesta incompetència el petit però real vano de possibilitats davant del Govern Central (deixant de banda la pròpia actuació de tots plegats aquí a Casa Nostra, per allò de que ara parlem de l’Estat Espanyol), suposo que es pot entendre, aleshores, la meva manca, i la de molta gent, de voluntat participativa. De tots els altres partits, a vegades, com ara, m’estimo més no parlar-ne, perquè existeix el risc de que perdés el mínim d’equanimitat necessària.

Però vull que quedi clar que aquella decisió que havia pres, era exclusivament meva i de la que n’assumia les conseqüències. I aquesta decisió era un exercici de llibertat. Però heus aquí que, des de Madrid, han muntat la estratègia clara d’ignorar a bona part el nostre País i dels països de la perifèria centrista. La bipolaritat en la que s’han instal·lat el PSOE i el PP, fa que els altres partits d’àmbit local o comunitari i especialment els altres nacionalismes, tot i sent molt més civilitzats, quedin reduïts a res, si bé també és ben cert que, potser llevat dels nacionalistes bascs, aquests altres partits no han fet res per fer-se respectar (i no vull que aquest pensament pugui interpretar-se com a propaganda d’un d’aquells partits amb un eslògan molt similar, perquè, per que quedi clar, una cosa és haver anat amb els pantalons al garró sempre i una altra, tot i que difícil de creure, és voler portar-los permanentment ben posats en un futur a partir d’ara). L’Història és recalcitrant, repetitiva. I no hi ha manera de que es vagi aprenent del errors i, a menys que hi hagi una majoria absoluta (que Deu no ho permeti...!), tots aquells, en raó de una suposada i necessària estabilitat política a l’Estat, tornaran a perdre el nord i, no serà estrany, també la dignitat. Perquè, per fer-se respectar, no cal anar fotent trets o llençar bombes pels carrers. Qualsevol psicòleg ens dirà que per fer-se respectar només és necessària la ratificació del Jo i de forma no violenta. És a dir: la manifestació de la convicció profunda de que existeix la certesa de la pròpia identitat. I que aquesta identitat conforma la pròpia vida i que aquesta vida és precisament el que ratifica la pròpia existència i la fa digne. Vull creure que tots els partits ho saben això. Però també penso que, de creure-s’ho, és un tema que, per a tots ells no te la més mínima importància.

Però no és aquest el meu cas. I precisament perquè per a mi allò si ho és d’important, per salvaguardar aquesta dignitat que em volen fer perdre, aniré a votar a algun d’aquells tres partits tot i que, tal com deia un, hauré de fer-ho, per tot el que he dit, amb una pinça de la roba al nas. Però votaré, perquè, per molt que no ho vulguin i a pesar de tots els intents més que menys reeixits per aconseguir-ho, aquells i jo existim.


J. Vinyeta
Març, 2008