199.- Després de la Diada (I)

199.- Després  de la Diada (I).-

Poques coses més a dir a tot el que ja s’ha dit. L’ANC, en un esforç gosaria a dir que titànic, ens ha posat al món en un excels bany de catalanitat. Gràcies!. I un agraïment especial als més de 30.000 voluntaris (una xifra que dobla la que es va reunir amb motiu dels JJOO del 92!) que son els autèntics herois de tot plegat.

Haig de reconèixer que mentre era a la Via, no era massa conscient de la grandiositat de tot plegat. Ha estat revisionant reportatges, informacions, tertúlies etc, quan he arribat a entendre i assimilar l’abast i l’emoció de tot plegat. Es poden contradir les xifres o afirmar (13TV) que, donada la precarietat i manca de gent de determinats trams, s’hi varen haver posar ninots de cartó – pedra.  És igual: les imatges destrossen qualsevol intent de menysvalorar o ridiculitzar  el fet. I a tots aquells de sempre els hi cou molt, especialment perquè se’ls hi escapa de les mans i el peu ja és petit i insuficient per estrènyer  el coll sobre el que el tenen posat.

La Diada ha estat com ha estat i no com alguns voldrien que hagués estat. És evident que per contar-nos a tots només hi ha una manera: votar. Tot el que no sigui això és voler fer volar coloms. Però mentre els independentistes sortim al carrer els altres, aquest “silenciosos” que alguns volen que siguin molts més, quan fan una “trobada” no passen d’alguns centenars o, com l’any passat, arriben, segons les seves pròpies dades, a 65.000 persones (6000 segons la Guàrdia Urbana) que no varen omplir ni la Plaça de Catalunya de Barcelona,  organitzada per aquella plataforma D’Espanya i Catalans presidida per un desconegut Manel Parra Cabello, amb la connivència i presència del PP, de C’s, grups afins i de grups ultres.  La abstenció és sempre la que és, però quan a Catalunya hi ha centenars de milers de persones amb estelades pel carrer, al mateix temps, a la Plaça del Rei de Barcelona, a la mateixa hora, aquesta majoria silenciosa i teòricament abstencionista, en prou feines passa de les dues-centes persones .

Fer notar que una bona part de l’Església, s’ha abstingut especialment a l’hora del repic de campanes. La raó general, con deien els de la Trinca,  és que el seu regne no és d’aquest món. Menteixen perquè han archidemostrat en les comunicacions de la Conferència Episcopal i amb les actuacions individuals (els cardenals  Rouco i Cañizares en son grans exemples d’aquesta actitud individual), la seva clara posició en favor del Poder[1] perquè, com he repetit, el regne no és d’aquest món quan els hi convé que no ho sigui. Però els hi convé, i molt, i empren tots els mitjans terrenals necessaris, pel manteniment del  seu objectiu: la unitat religiosa. Perquè la unitat religiosa va de parella matrimonial indissoluble  amb el poder terrenal, del que en treuen avantatges que han quedat evidents en el transcurs de la història de la humanitat. Per si les evidències foren poques, aquí a casa nostra, la  TV de la COPE (la 13 TV, ja citada) s’hi afegeix dia a dia amb una singularitat “especialment cristiana”. Tan cristiana  que els bisbes la beneeixen en silenci...i el poder civil, també.

I després de la Diada, en assabentem de que la resposta del Sr. Rajoy al President Mas, està en camí. I així va estar.

La carta resposta de Rajoy em recorda aquell acudit de l’Eugeni de les cabres blanques i negres... La vaig llegir immediatament publicada, dissabte  passat, i no vaig saber que dir. Només apuntar allò de que no s’ha llegit els arguments que se li varen fer arribar sobre la viabilitat de la consulta, tot i que no crec que una atenta lectura faci canviar de parer, respecta de Catalunya, a tota l’oligarquia a la que ell es  deu i representa.  Queda ja suficientment clar que, encara que a molts no agradi, les decisions derivades d’aquest diàleg que Rajoy ofereix han de ser evidentment de caràcter polític i, per sobre de tot,valentes. Dons, apa! A treballar.

Continuarà.

J. Vinyeta

16 de Setembre de 2013

---

[1] Orientaciones Morales ante la situación actual de España Instrucción pastoral de la LXXXVIII de la Assamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española  Madrid 23/11/2006, només n’és una mostra , i petita. Aquesta “oposició” al fet català ja la van fer palesa amb motiu  la aprovació de l’Estatut Català en una reunió extraordinària de la Conferència Episcopal al respecta, i de la que ja vaig expressar la meva opinió en l’Article de Juliol del 2006 penjat en aquest blog, titulat  “Els Bisbes i la unitat d’Espanya”.

200.- Després de la Diada (i II)

200.- Després de la  Diada  (i  II).-

No vull negar que les declaracions del Sr. Almúnia han estat un gerro d’aigua freda. Però em sembla més aquella aigua polvoritzada que quan fem carn a la brasa hem de tirar al foc, quan hi ha flames, perquè la carn no sens cremi. La finalitat d’aquella aigua, seguint l’exemple de la carn, és la de tenir-la cuita al punt. Que no passi el mateix amb les declaracions d’Almúnia...

Les declaracions del Sr. Almúnia han trencat els silencis[1] que fins ara mantenia la UE en el tema català. Hi trobo en tot plegat  un parell de coses que m’arrufen el nas. D’una banda, per molt que digui el Sr. Almúnia, ni la Comissió ni el Consell Europeus han manifestat oposició formal al procés català ni al seu futur. D’altra banda, la Comissió, en veu del Sr. Barroso, ha manifestat en varies ocasions que només es pronunciarà oficialment si Espanya ho demana. Per què no ho ha demanat, encara? Si no hi ha declaració oficial de la Comisssió, ¿què volen dir les declaracions d’Almúnia amb un afegitó en el que insta als dos Governs a dialogar “... en una mesa cara a cara y con la cabeza fría en vez de por carta...” per resoldre el futur polític que planteja Catalunya? Tot plegat em sembla una mica confús. Així les coses, entenc que, a banda d’aquestes declaracions, el que realment  hem de valorar positivament son precisament els silencis fins ara oficials des de la UE referides a Catalunya; perquè, per exemple, és conegut que s’estan portant  a terme negociacions amb Escòcia  respecta de la seva possible secessió i ningú no parla de deixar-la fora de la UE. Com deia  López-Burniol, no precisament activista independentista, però persona de bon criteri,  no hi ha precedent en la UE al respecta, deia que Europa no és precisament un institució previsible, ans al contrari,  i que parlar de tot això ara, quan encara no tenim clar com arribarem a la secessió, és  posar-se la vena abans de la ferida (la transcripció no és literal, però estic segur de que el propi Sr. López la donaria per correcta). Per ratificar això últim, resulta que el portantveu de la UE, el català Sr. Duch es reafirma en les paraules d’Almúnia, però afegeix, i no crec que  casualment, allò de que una cosa és sortir pel balcó i una altra fer-ho per la porta... El que ja és dit: res i/o tot és possible. D’altra banda pensar que no hi ha vida fora de la UE em sembla una simplificació. I pensar que la Sra. Merkel desmantellarà la Volswagen, una altra. Temps al temps i avaluació de riscos pels que han de fer-ho...

El fer un comentari sobre les declaracions del Comissari Almúnia m’ha semblat obligat, per la seva repercussió en l’àmbit general actual. Com resulta evident, PP i PSC les fan ràpidament seves i atien la por. No  és nou i continuaran amb la cantarella perquè, com resulta palmari dia a dia,  no tenen altres arguments.

Però hi ha una altra cosa que m’agradaria posar sobre la taula. I és   demanar, finalment, posicions definitives. El Sr. Duran se’n va a Panamà per estalviar-se el haver de sortir a la Via. El Sr. Herrera diu el que diu, però se’n va a envoltar La Caixa (en comptes de tenir, quan menys, el valor d’anar a encerclar Bankia, a  Madrid o al propi Banc d’Espanya) i tampoc hi va, a la Via. El Sr. Navarro ja ni convenç al PSOE i ha de veure com el Sr. Rubalcaba passa per la Festa de La Rosa sense ni parlar de la consulta. I m’agrada pensar, potser erròniament, que molts dels membres  - simpatitzants dels respectius partits polítics que lideren, eren presents en la Festa, a pesar de les seves indisposicions - oposicions partidistes al fet.

Srs.: és cert que cada un de vostès i els Partits que representen tenen un compromís amb el Parlament de Catalunya i, per tant, amb la ciutadania que els va votar. Però, en la meva opinió, s’allunyen cada vegada més d’aquell compromís. Necessitem que prenguin actituds fermes que no ens ofereixin dubtes i acabar amb les mitges tintes. Facin el que creguin que han de fer, però diguin-nos-ho amb claredat i de forma definitiva, especialment de cara a la consulta i, en especial, respecta al possible resultat. Com que veig molt difícil aquesta rotunditat que jo demano, seria bo que, al menys,  per traure’ns dubtes, en afirmessin un compromís formal de que, a l’endemà de la Declaració d’Independència per un resultat o per una decisió unilateral  que, pel que temo, en cap cas no els hi haurà estat de la seva complaença a cap dels tres, es posaran  a treballar, colze amb colze, amb el Govern que ens hi hagi portat, i a fer-ho  pels interessos del Nou Estat, interessos  que no tenen que ser precisament coincidents amb els interessos dels partits respectius. Al menys tindrem de Vostès  una cosa clara: que no posaran més pals a les rodes de les que ja ens trobarem en el seu moment. Penso que Catalunya s’ho mereix.

J. Vinyeta

17 de Setembre de 2013

---

[1] El Sr. Almúnia ha fet declaracions contradictòries, com les que va fer l’any passat en les que deia que “…no és honest dir de manera taxativa que Catalunya quedarà fora de la UE…” Vegeu aquestes declaracions al diari ARA del 23 del 10 del 2012. En la web   http://www.ccncat.cat/sites/default/files/Catalunyanosortira.pdf, trobareu les raons que dona el Centre Català de Negocis, rebatent, des de fa temps, aquest tipus de declaracions.

198.- Declaracions abans de la Diada

 198.-  Declaracions  abans  de  la  Diada.-

 Hi ha alguna cosa estranya en tot plegat. Abunden aquests dies les declaracions, contradeclaracions, rectificacions posteriors... Ja sé que la proximitat de la Diada es una de les dates propícies per què això passi, però la realitat és que el President, el propi Govern, ERC, l’ANC van entrant i sortint en suposats “enfrontaments”...  Sembla que tot pugui venir com a conseqüència d’uns possibles contactes bilaterals que  es van mantenint  entre en Rajoy  i  Mas.  Si això és veritat, podria haver arribat l’hora de que, en el moment que el President diu allò de que ens trobem, des del punt de vista independentista, en el punt de no retorn,  Madrid hagi pensat que ara va de bo i  comença repensar-se que pot fer per evitar el que sembla inevitable procés de secessió català. Massa tard.

Suposo que entenem tots, al menys els que ens identifiquem en la causa nacionalista, que realment el procés no té aturador. La permanent miopia del Govern Central i, subsidiàriament, del Tribunal Constitucional, va obrir una llauna plena d’infinitat de greuges que ara, tot i que algú ho volgués, no hi ha manera de tornar-la a tancar amb totes aquelles coses que varen sortir i deixar-la com estava. PP i PSOE (tot i el famós  Aprobaré...) varen obrir un camí pensant-se que aquesta vegada seria com en moltes d’anteriors. Però  va resultar que la societat civil, amb una valentia  inusual fins aquell moment, liderada per una excel·lent Muriel Casals i els que la varen acompanyar, va plantar cara. Des d’aquell 10 de Juliol del 2010 s’ha anat gestant, dia a dia, una consciencia civil que, amb la constitució de l’ANC primer i la Manifestació de la Diada 2012 després, ha empès a la classe política a ficar-se pel mig perquè de no fer-ho quedava definitivament fora de lloc.

Personalment estic convençut de que el procés es durà a terme, però també em sembla que Europa, que d’entrada no ens donarà cap cop de mà, sí que estarà pendent de que el procés es faci amb les màximes  garanties democràtiques perquè serà de l’única manera que Europa ens miri amb bons ulls. Per tant, fins que el rebuig al procés per part del Govern Central, tot i que ara  puguin semblar que alguna escletxa podria quedar oberta per dur-lo a terme, no sigui expressament total i definitiu i Madrid no ens posi definitivament entre l’espasa i la paret (desestimant totes les nostres raons, però finalment  donant-nos-les totes per poder anar per  lliure) entenc que el President doni un avís, a qui el vulgui escoltar, de com poden acabar les coses. Però,digui el que digui,  tinc la impressió de que res s’atura, que ni tan sols hi ha per part del Sr. Mas la més mínima voluntat d’aturar-ho i què, encara que és volgués, no hi cap possibilitat de poder-ho fer. Per reblar el clau, demà tindrem una altra mostra de que  la societat civil està per la feina i el Govern en particular i els polítics en general seran sobrepassats per una onada groga i estelada que posarà a tot el País de nou en el mapa d’Europa. Pot ser serà per aquest més que probable èxit que l’ANC, liderada per  Carme Forcadell, posi de nou el manament democràtic que ens exigia  Europa, en mans del Sr. Mas[1].

El President, en el que a mi em sembla més una advertència a Madrid que una expressió de voluntat pròpia, va dir allò de les Plebiscitàries pel 2016 i ho plantejava com a la pitjor de les solucions. Iniciar unes negociacions es cert que, d’entrada, equival a definir uns “tempos”.  I també és cert que, si aquestes negociacions son una realitat tot i que les portin en el major dels secrets, el Sr. Mas ens ha de fer saber quins son aquells “tempos” dels que parlava. Perquè va ser ell mateix qui ens va dir, després de la manifestació de l’any passat, que prenia la iniciativa política i que feia seu el lema de la manifestació. Perquè, segons com es desenvolupin  aquests “tempos”,  pot estar en joc, no ja el Referèndum si no la pròpia existència del nostre País. I hem d’estar amatents.

Heribert Barrera deia allò de “...tenim pressa, molta pressa...” I és cert. No es tracta de córrer sense sentit. Però si no anem  una mica apressats, amb objectius clars, correm el risc de que ens vagin empobrint dia a dia, mes a mes, any a any  fins esgotar la  mamella a la que estan enfigassats. I podria  ser que de forma, si no irreversible, tal vegada de lentíssima recuperació posterior. A ells se’ls en  fot la nostra misèria perquè l’important per a ells és que  ens puguin tenir el peu al coll. A nosaltres, no.

Ah!  I del que passi demà, en parlarem.

J.Vinyeta

10 de Setembre de2013

---

[1] El Sr.  Junqueras ens ha repetit i repetit que  des d’Europa se li deia i repetia que, per arribar a bon port  « …all you need is a democratic mandate… »

197.- El Retorn de vacances

197.- El retorn de vacances.-

El mes d’Agost s’ha acabat. Per als nostres líders torna a reiniciar-se el cicle social i polític  després d’allò que en diem  vacances. Molts d’aquests líders, a l’hora de plegar, varen fer coses pensant que la realitat en la que es trobaven quan varen marxar  hauria canviat a la tornada  i es podrien  estalviar els esbufecs que molts de nosaltres ja pensàvem  que no es podran estalviar. Perquè la realitat és recalcitrant, tremendament recalcitrant i la Llei de Murphy, com afegitó,  diu allò de  que el que pot anar malament, anirà malament i en el pitjor moment.  Per tant quan han tornat s’han trobat amb que allò que pensaven que seria diferent no ho és, que els problemes (que ho son per a uns, quan per als altres no son el mateix) encara hi son i que alguns d’ells, pot ser que la majoria,  estan en un punt de major virulència i de difícil solució si no és apropant-se a la realitat de la que emergeixen. I així ha estat

--   El cas Bárcenas encara hi és i complicant-se dia a dia que passa: el substitut de Bárcenas diu que ha cobrat amb diner B, amb aquells diners que mai havien existit. Ni el contenciós amb Gibraltar, creat per difuminar la realitat, ha estat suficient perquè tota ella  es transformés en  una versió més “idíl·lica”.

--  El cas Noos potser que canviï de jutjat si el Jutge Castro decideix imputar a l’expresident Camps i a l’alcaldessa de València, Sra  Rita,  donada les seves condicions d’aforats.  Per arrodonir-lo, apareix un crèdit del Rei a la seva filla Cristina que, males llengües insinuen que va ser traspassat al compte de Noos.

--  El PSC continua anant a la deriva. Els enfrontaments entre la cúpula oficial i el sector catalanista han estat permanents. I només ha faltat que el Sr. Nadal, ex candidat a la Presidència de la  Generalitat es confabuli amb CiU a Girona pel tema del Dret a Decidir. I rebla el clau amb unes declaracions al diari Avui que aixeca butllofes al Carrer Nicaragua tant que empenyen al número dos del Partit a dir que, literalment, en el partit hi sobra gent i actituds. És un tema que promet i ja veurem com acaba. Però, tot i que aquest sector catalanista, que el propi partit assenyala a la Sra. Tura com a alma mater de la situació, ha dit però no ha fet, perquè jo encara no els he vist votar diferent al que ha votat  la resta del partit. El Sr. Navarro, com que continua oposant-se a tot allò que flairi a llibertat de País i no sabent ja que dir, arriba a demanar que les depeses que pot generar la Via siguin pagades per l’ANC. No  li nego raó, a condició, es clar, que els sindicats o els vaguistes, per exemple facin el mateix quan es manifestin. Sort que algú, amb més seny, li ha recordat que el dret de manifestació no  és només per a uns de concrets.

La que ha tornat amb una forta empenta ha esta la Sra. Alícia. La dita més sonada ha esta la de  voler posar totes les traves legals possibles a la despesa que el Govern preveu, en una partida pressupostada l’any que ve, per a la celebració de la consulta. Deu ser  que ella no voldrà votar. Ja sé que estem en temps difícils i qualsevol despesa pot semblar excessiva. Però continuo creient que és molt més greu dilapidar   2000 milions construint submarins que s’enfonsen per a no tornar a surar que no pas els costos que pugui generar l’exercici d’un dret tot i que ella el pugui considerar anticonstitucional. Però des de que el tema de Metodo 3 ha revifat amb sucoses noves sortides dels jutjat, sembla que s’hagi situat en una línea més discreta i no sap si participarà o no en els actes oficials de la Diada. Independentment, quan en un Estat la policia actua al marge les jutges  “tapant” actuacions compromeses d’un membre significat del partit que el governa, a l’extrem de que la jutgessa del cas hagi de cridar l’atenció dels comandaments policials per la seva actuació, és que hi ha una cosa més i que és  molt greu que no va a l’hora. Recordant  Hamlet, podríem dir que hi ha quelcom que put podrit. Però en aquest cas, amb molta fortor, massa fortor.

Tenim la Diada a sobre i Unió s’ha manifestat en contra de la Via, tot i que dona llibertat als seus afiliats per participar-hi. No  ha estat cap sorpresa. CiU, al contrari s’hi referma i el Govern ha autoritzat als Consellers la lliure participació. El càrrec que ostenta el Sr. Espadaler li dona una perfecta excusa per a no participar-hi.

El PP encerclarà, en una Cadena pro unitat d’Espanya, la Sagrada Família. Veurem quants son, tot i que ja sabem el que diran. I el Sr. Herrera s’agermana amb la  monja Forcades i el Sr. Oliveras  encerclant La Caixa. Ignoro perquè no van a Madrid a  encerclar Bankia, em semblaria més  lògic.  En fi!. Mica a mica em sembla que van quedant clares moltes coses i els posicionaments individuals davant dels, al menys posicionaments multitudinaris (no vull forçar l’expressió i dir-ne majoritaris...) però, en qualsevol cas, més plurals.

 I ara, a esperar la Diada!

J. Vinyeta

5 de Setembre de 2013