741.- Després de la
Diada.-
No saben con fer-ho. O
els hi tremolen les cames. O, senzillament, no ho volen fer. Son
qüestions que, arrel de la manifestació de
dissabte és necessari aclarir.
La
societat civil ha donat, novament, senyals suficients de la seva existència. Si
Govern i adjunts, creien que la societat civil ja no contava, o pensaven que ja no calia comptar amb ella, estan
perfectament equivocats. Aquesta societat civil, que s’hi va jugar la pell l’1 d’Octubre, ha tornat als carrers,
tot i en una pandèmia amenaçadora i amb l’esperit de victòria.
No
es tracta de ser purista, però la
realitat està en que, per a molt que
alguns ens vulguin deixar a fora, la ciutadania està al carrer. Ara, quan voldran
deixar-nos fora arrel de la famosa taula, els hi ha de quedar clar que volent o
no, existim.
A
vegades, massa vegades, tinc el
convenciment de que aquests, perquè els vàrem votar, pretenen fer i desfer a la seva voluntat. El
problema està en que, aquesta voluntat que volen presentar com a desig real i
incontrovertible dels seus votants, és la que utilitzen sense el més mínim
pudor reconvertint-la, aquesta voluntat popular, en la suposada veritat atorgada que els autoritza a actuar amb
impunitat, i amb la voluntat convenient, per satisfer els interessos del
partit al que pertanyen. No era
això, companys, no era això
... Ho deia en Llach fa no sé quants anys. Ara,
podem repetir les seves paraules però, quan ho fem, tenim tocs i avisos de
tota aquesta trepa, amb la finalitat de que ens avergonyim de que vulguem el
impossible que tenim a tocar. Junqueras
ens deia, el Juny passat (és a dir, fa quatre dies...), que “...L’actitud del
Govern central és la millor en una dècada...” [1]
I ara, quan és fora de la presó (a
la que no havia d’haver-hi entrat mai, qüestió a banda), ens diu que el que millor pot passar és
negociar amb l’Estat repressor. Però hi ha més gravetat quan ens vàrem creure allò
... deu-me 68 escons i proclamo la
independència aquesta tarda[2]...
Els
altres ens resulten de la mateixa broca:
les declaracions de Sánchez, dient-nos
allò la inutilitat de 1 – O, criticada
obertament pels exsecretaris generals de l’ANC[3],
no ha fet res més que confirmar-ho. Tots,
tots, sembla que estant fora de la voluntat expressada en les urnes.
Aquests, també ens deien que la independència és, era, irrenunciable. Van
passant els dies i, acompanyats tots ells per les CUP, ens van deixant a la cuneta.
Per
arrodonir-ho, des de l’exili, tampoc ens arriben discursos que ens vagin
mantenint en la mínima eufòria
necessària, al contrari: allò que havia
de ser una solució política, unes eleccions d’un govern mig amagat que hagués
resultat de les eleccions a celebrar en els CxR, també queden en suspens fins no sé quan. Fins a tal extrem que membres significats de Waterloo, pleguen (Ponsatí...)
Per
tot plegat, és moment de tornar a les preguntes del principi de l’article: no
saben con fer-ho, o els hi tremolen les
cames, o, senzillament, no ho volen fer?
Quan
totes les promeses es van incomplint (i en aquest aspecte hi ha massa gent que
amaga la mà...), la gent, nosaltres, els que votem, entenem que ens han pres el
pel. I només ens queden les nostres actituds, com les de dissabte passat,
perquè no quedin dubtes de quina era la
nostra voluntat quan vàrem anar a votar.
Demà
es troben tots plegats en una anomenada Taula de diàleg. Ningú creu que,
més enllà de trobar algunes engrunes deixades expressament sota la taula, es puguin sobrepassar els límits que ja
ha assenyalat l’estat espanyol en convocar-la, i que no son altres que el no
permanent a la voluntat del, com a mínim, 52% de la ciutadania catalana. Els
d’aquí, no ho dubtem, tornaran cofois. Però que quedi clar que, a la fi, hauran
de ser amb els nostres esforços, amb els
esforços de la societat civil tant ignorada per molts, que arribarem a port.
Que ningú ho posi en dubte.
J. Vinyeta
