358.- Spanish Show

358.-  Spanish  Show.-

No m’he pogut resistir a posar aquest   títol. És un eslògan publicitari que té unes arrels tan profundes que,  els que tenim una certa edat, el tenim gravat a foc en la memòria. Aquelles èpoques de dictadura fosca i sanguinària lligava aquest eslògan amb una altra també de trista memòria, aquell que  es publificava per tot el món i que deia Spanish is different. A  través  d’una TV absolutament controlada, i en blanc i negre per més inri, volia presentar al País i de retruc al món, una imatge de benestar i llibertats polítiques que, els que érem ciutadans de la “España” del moment, sabíem de  les seves falsedats. Una imatge que molts recordem encara era la del burro carregat de càntirs i ceràmiques populars, amb una barret de palla amb forats pels que sortien les orelles de l’animal,  voltat de les primeres visites turístiques i pixant-se allà mateix amb el riure sorneguer  dels visitants i el riure plàcid i complaent del firaire que es sentia protagonista d’un moment que deuria considerar històric. Avui dia no hi ha burros carregats de ceràmiques, ni turistes que caiguin en el parany de coses que els hi semblin irreals.  Però Europa sencera es fot les mans al cap veient la corrupció sistèmica que va aflorant dia a dia, en un autèntic Spanish Show en ple Segle XXI i en plenes negociacions per a la formació d’un govern com a resultat de la resposta ciutadana a les últimes eleccions el 20 de Desembre passat.

El Show és una constant. El PSOE, especialment el sector dels barons més identificats amb la crosta hispànica, aposten per un pacte PP – PSOE per tenir, com diuen, un govern ampli i estable. Se sumen a la Fundació España Consitucional, fundada per més de trenta ex ministres[1] que demana pactes per una gran coalició (PP – PSOE – C’s) com a gran solució (i fugir així de noves eleccions per evitar, entre alguna cosa més, segons diuen, que el “problema Catalán se agudice...”). Aquesta Fundació està composada per exministres de UCD, PP i PSOE, i voten fermament per mantenir l’estatus. És comprensible, perquè, en la seva majoria, formen part de consells d’administració  als que han arribat a través de les famoses portes  giratòries[2].

Però a banda, tots plegats, amb paraules tot i que només son això, paraules, ens posen en evidència que l’interès no està en aconseguir una funció pública que tregui a la ciutadania de l’atzucac en que les deficiències polítiques fefaents l’han ficat, si no en lligar pactes – actuacions que mantinguin o millorin la situació actual del partit al que pertanyen cada un d’aquests xerraires condicionadors, i no altra cosa.

Per arrodonir aquest Spanish Show esclata, en plena negociació, l’afer de la corrupció a la  Comunitat Valenciana. No és que als ciutadans ens hagi vingut de nou. Teníem el convenciment de que el rovell de l’ou corrupte estava precisament en la zona de València. Però esclata en plenes negociacions (¿serà que el propi PP entén que amb  Rajoy no pot anar ni a la cantonada  i pretén trobar-li a Rajoy un substitut de més bon pedigrí?) i posa en evidència, cosa que també sospitàvem, que el gran volum de la corrupció es troba en les administracions locals.

Qui pactarà amb un PP enfonsat fins al coll per la corrupció i que és el  primer  partit encausat a l’Estat Espanyol com a partit polític per la famosa destrucció dels discs durs dels ordinadors de l’ex tresorer en  el cas Bárcenas?. Es fa difícil de preveure. Però també resulta cert que de no haver-hi  pacte de governabilitat hi haurà noves eleccions. I tornarem a votar. Aquests senyors, que per raons bàsicament partidistes no son capaços d’una entesa, carregaran sobre de les nostres espatlles el no haver sabut “votar bé” i ens demanaran que votem per a donar, amb un nou resultat electoral,  solució a la situació actual la  qual, a hores d’ara, els hi és o pot arribar a ser extremada i particularment costosa, més que no pas difícil, de resoldre. Un cop amb uns resultats electorals més  complaents (suposo que així ho esperen) pactaran la solució que, com ara, també els hi haurem donat nosaltres. I ells sense despentinar-se... Spanish  Show!!

 

J.  Vinyeta

29 de Gener de 2016

---

[1] http://politica.elpais.com/politica/2016/01/26/actualidad/1453813168_820802.html

[2] http://quienmanda.es/organizations/fundacion-espana-constitucional

357.- “Es la pluralitat política, estúpids”

357.- “Es la pluralitat política, estúpids”

A l’Estat espanyol estan visquent, per primera vegada en l’època post dictatorial, la singularitat d’unes negociacions i estratègies per a la formació d’un govern després d’unes eleccions amb una pluralitat mai viscuda. La participació de més partits amb possibilitats d’èxit, acostumats com estaven els electors a jugar-se-la només que amb els dos partits de sempre i amb uns antecedents del partit en el Govern  i de la oposició realment per llogar-hi cadires, fa que, ciutadans i partits, ara es trobin amb una pluralitat fins avui inexistent. No entenen, perquè no ho sabien, que més enllà del seu món, fins ara reduït pràcticament a dues possibilitats, hi ha vida. Descobert, com que tot descobriment  apassiona, en aquest cas  encara dona  més sensació de batibull social per l’obertura  d’un major espectre polític que comporta, com així ha estat, una necessària i com sempre dolorosa presa de decisions dels que han d’acabar o en el nou govern o en noves eleccions generals, de resultats sempre incerts. Alguns no han entès el que representa l’aparició de noves forces polítiques i  esperen uns acords mentre  què no ho veuen gens  clar pel munt de dificultats polítiques i interessos generals (i particulars, que també hi son...) que els envolten i condicionen. Potser és el moment de parafrasejar-los-hi aquell eslògan de la campanya de Bill Clinton de 1992, després transformat en frase amb la incorporació del temps verbal al inici, per a recordar que, tot el que els hi està passant ni més ni menys “És la pluralitat política, estúpids”.

A  Catalunya, de sempre, em comptat  amb el PP, PSC (PSOE), ICV, ERC i CiU, des de fa poc amb la CUP i C’s i en les últimes eleccions, amb Podemos en la versió catalana. Aquesta presència variada i múltiple, ha fet que  a Catalunya ja hagin governat  dos Tripartits (amb socialistes, republicans i comunistes), si deixem de banda les coalicions immediatament posteriors a la mort del dictador o al govern d’unitat nacional de Terradellas, i no s’ha enfonsat el món. Per tot plegat i pels antecedents històrics de segles, la tradició pactista del  País s’ha  anat mantenint i la acceptació, amb grat o  no però acceptació a la fi, dels resultats electorals i dels pactes de governabilitat posteriors, ha estat una constant.

M’agradaria poder pensar que, un cop viscuda l’experiència pels polítics i la societat civil espanyola, entendran  d’una vegada que allò que a  Catalunya en deien que era  trencament social, expressat només que amb la idea de fer descarrilar la famosa “bogeria d’en Mas”, no era més que uns efectes de la  pluralitat política que existia aquí a casa nostra que, si la  analitzem bé, ja ve de les èpoques de la dictadura amb la creació de l’Assemblea de Catalunya, amb integrants tant diversos com el PSUC i Unió  Democràtica, i primera i seria oposició a la Dictadura que es va crear a Espanya.

Ara, aquells que en cap cas donaven per bona aquesta existència plural, que només tenien com a referents el PP i el PSOE, descobreixen dolorosament, tan els que ara han de decidir com aquells que ja ho van fer votant, que la pluralitat existeix i que allò que afirmaven que era nefast per Catalunya se’ls hi  converteix en un gripau de difícil menja. És a dir: que han de pactar però que no saben per on començar. Per agreujar-ho, també hauran d’aprendre que aquestes noves pluralitats polítiques, que ara son precisament les raons de la disbauxa,  han esta creades per les elits per una raó i la contrària, les varen deixar néixer, les varen amamantar  amb un suport mediàtic sense precedents i  els hi varen donar la clau i el duro a unes suposades majories d’edat i triomfadores. Però l’èxit obtingut, tot i sent important,  no ha fet més que encallar les solucions que aquestes elits (diguem-ne oligarquia) encara desitgen, tant que fan mans i mànigues per aconseguir-les, aquelles solucions.

Ara, i de moment,  els hi podríem dir a tots plegats que estan trencant, dividint, la societat per pura fal·lera partidista i  que el que han  de fer és preocupar-se dels problemes reals de la societat d’una vegada... És a dir, repetir-los-hi aquella lletania que va ser el lei motiv de tots els unionistes  durant anys en referència a Catalunya. Però penso que nosaltres tenim  una altra feina...

J.  Vinyeta

25 de Gener de 2016

355.- La trucada melèvola

355.- La trucada malèvola.-

Rajoy ha hagut d’afegir al seu via-crucis personal el càstig d’una broma pesada. Quan, fins avui, tot dona a entendre que no serà investit President, al menys a la primera volta, ha rebut una trucada inesperada del “President  Puigdemont”. Va ser una broma des d’una emissora catalana d’un dels periodistes que es feia passar, imitant-lo, per  l’acabat d’estrenar President de la Generalitat.

Vagi per endavant el meu rebuig a la actuació d’aquest periodista i a la broma efectuada. Sempre he deixat clar que el Sr. Rajoy no és sant de la meva devoció, però em sembla que en cap cas personalment em posaria a disposició d’aquesta llibertat d’expressió, d'un suposat humor, que va a la recerca del ridícul de qui sigui, i quan més conegut millor, i  que respon, potser sí que  l’expressió és un pel exagerada però intel·ligible, a un aspecte  mal  assumit i mai justificable de  la crueltat humana. No és que vulgui dramatitzar la situació. Però el respecta mutu és absolutament necessari  per a poder conviure. No si val a presumir de intel·ligència a costa de la bona fe dels altres, tot i que hi ha alguna bona fe que potser mereixeria  un correctiu.

Dit això, i eixamplant una mica la mirada sobre els fets, el primer que cal ressaltar és la facilitat amb la que els periodistes de l’emissora radiofònica arriben fins al gabinet del President Rajoy, la facilitat en com passen els filtres davant d’una suposada trucada institucional de bon gruix. Només cal recordar què, en el moment en que els periodistes intenten fer la mateixa trucada inversa  al President Puigdemont es troben amb algú que és mes llesta que el periodista i talla de soca-rel la qüestió. El CNI, tan curós en els afers patris, ha estat incapaç de detectar una trucada telefònica de mala fe (i que cada un ho  interpreti  com vulgui...).

Respecta de la conversa, em sembla que el Sr. Rajoy ens dona a entendre algunes coses insospitades fins avui. Potser la més important està en que, per a ell, l’entrevista amb Puigdemont és podria portar a terme, segons les seves paraules, a partir de les 24 – 48 hores següents de la trucada que Rajoy faria al President Puigdemont dilluns proper. Em sembla que el Sr. Rajoy deuria d’estar sol perquè quan no ho està no mostra aquest tarannà que el presenta com a dialogant, tot i que la frase aquella que ve a dir que entre ells dos “... ja sabem el que ens hem de dir...” malauradament (si no hi ha res que en el seu moment, d’arribar, ens demostri el contrari) ens assenyala que el diàleg seria estèril. Una altra qüestió a assenyalar és aquella  en la que Rajoy ens diu que te l’agenda  molt disponible. No vull entrar a fer llenya de l’arbre caigut, però em ve a semblar que el President Rajoy està mig convençut de que la seva situació de governant en funcions és provisional... però definitiva.

Dona dons la sensació de que el fa feliç que algú el truqui. I, pel que sembla,  no ho fa ningú. Però interpretar, per tot plegat,  que la soledat del Sr. Rajoy és un fet palmari en sembla que, especialment quan es vol interpretar situacions concretes de tercers d’una forma negativa com és el cas, és una continuïtat d’aquella crueltat humana de la que parlava al principi.  Però si aquesta interpretació pot tenir  un bri de raó, aquesta raó està basada en la actuació, sense contemplacions i de forma  autoritària, que ell mateix ha mantingut durant una legislatura en la que ha posat en peu de guerra a la ja de per sí  minsa oposició del moment i a bona part del país (allà i aquí), que  ha menyspreat i menystingut a tothom donat que ell,  la seva vicepresidenta i ministres,  els portantveus del seu govern i els del PP, tots, han fet el possible per a mantenir un absolutisme polític xulesc i visceral en qualsevol situació – decisió que han pogut resoldre o prendre (i son moltes) durant la legislatura.

Ara, quan ha arribat el moment de trobar escalf en algun racó, sembla que tots els racons  son inhòspits.  Té davant una investidura que es presenta difícil. Fins avui tot van sent que no... Sembla que es compleixi aquell refrany castellà que diu allò de que  “Aquellos polvos – que potser semblaven  insignificants – trajeron éstos lodos...”

 

J. Vinyeta

22 de Gener de 2016

 

354.- Comentaris (Govern, Duran, Govern a Espanya)

354.- Comentaris  (Govern, Duran,  Govern a Espanya).-

Ja tenim Govern, amb nomenaments clarament polítics, i ara el que hem de fer és esperar. És ben  cert que la feinada que ve és marcadament política i social, però se'm dificil entendre  que  es prescindeixi de Mas Colell, tècnic de prestigi internacional, a canvi de Jonqueras, i de  Boi Ruiz, que no crec hagi estat un mal Conseller de Sanitat, canvi  que  suposo imposa la CUP, i que en el seu lloc hi posin a Comín. Les coses han quedat com han quedat i, per tant, ara, com ja he dit, a esperar actuacions.

De totes maneres hi ha hagut una primera actuació que ha causat una cert desconcert: la Generalitat ha retirat l’acusació  particular en set casos en que hi ha hagut aldarulls seriosos a la ciutat i, entre ells, en el cas de Can Vies que va deixar a Sants potes enlaire. No és la meva intenció entrar en discutir la decisió,  perquè, des del punt de vista jurídic, no soc qui per discutir-la. El que si m’agradaria que se’m aclarís és si aquesta decisió forma part dels acords amb la CUP i si, aquesta decisió, ens deixa més vulnerables a les accions dels radicals que acaben destrossant, en el millor del casos, mobiliari tant privat com públic. Per  la primera qüestió, fora necessari saber  si realment respon a acords presos amb la CUP i, si és així, crec que estem en el dret de saber quines sorpreses més ens esperen. Dit d’una altra manera: donada la bandera de transparència que tots van aixecant, els acords adoptats amb la CUP no haurien de quedar-se amagats a l’armari, i advocar-los quan una  de les parts ho entén necessari, i fer-los públics.  La segona qüestió estaria en aclarir si, pel fet d’unes certes tolerància i/o permissivitat que semblen deduir-se de l’actuació de la Generalitat, la societat, en general, és més feble davant d’accions diguem-ne “d’incontrolats” que gairebé sempre actuen en resposta a decisions administratives o de Govern que lesionen  uns suposats drets. Ens passarà això? Què diu, al respecta la Generalitat? Perquè encara recordem amb una certa sorpresa actuacions del Conseller Saura en el seu moment que varen propiciar l’arribada de determinats provocadors diguem-ne que professionals coadjuvant en la actuació dels radicals. Per tot plegat, obrir les portes i ensenyar-nos voluntats és sempre bo.

Duran Lleida ha plegat. No sé si això vol dir que abandona definitivament la política després de trenta anys o si fa una retirada estratègica a la espera d’unes situacions polítiques més favorables. És innegable que dues patacades electorals seguides fan mal; però semblava evident que esperava reaparèixer en aquelles eleccions  catalanes que tots ja donàvem per convocades i que no es varen  convocar. Potser eren la seva última esperança. Personalment haig de reconèixer la seva “animalitat” política. Però també sempre m’ha semblat que era una actitud mantinguda per determinats interessos econòmics. Des de la perspectiva sobiranista, ha estat un autèntic desastre que queda demostrat pels resultats electorals obtinguts. Defensor d’una tercera via inassequible per la pròpia posició del Govern  Central, va mantenir-la a capa i espasa tot i els enfrontaments que li suposaven dins de la pròpia coalició.  Amb la sortida de la coalició arriba l’hora de la veritat i quedà palès que els suposats bon resultats electorals  es devien més  a l’aparellament amb Convergència que no pas a les qualitats de la pròpia Unió. La actuació amb el seu propi partit al efectuar un referèndum intern, amb un  resultat que provoca a més el trencament del partit, va estar la primer i seriosa senyal de que Unió anava avocada al pedregar. Les circumstàncies polítiques varen agreujar la ferida i aquesta, a la fi, ha resultat mortal per qui semblava ser amo i senyor del pocs que varen quedar a Unió.

 A Espanya continua la incertesa  per la formació de govern. Demà hi ha el primer debat d’investidura i tot fa pensar que  no n’hi haurà. Se’n fotien de la situació catalana i, mancats de la qualitat pactista de Catalunya, han d’anar posant-se en el millor aixopluc possible per si s’acaba tot en un nou procés electoral. C’s va endurint la seva posició política i Podemos no aconseguirà la divisió en els grup parlamentaris diferenciats, el que pot suposar una fractura interna de no sabem quin abast tot i la llibertat de vot anunciada. Rajoy i Sánchez continuen en el mateix lloc  i els partits petits continuen a l’espera.  Continuarà?

J.  Vinyeta

19 de Gener de 2016

P.S.: Redactant aquestes ratlles arriba la notícia de que la Generalitat no retirarà l’acusació particular en el cas de Can Vies. Veurem que diuen Govern i la CUP al respecta.

353.- Acord i... President !

353.- Acord i... President !

t !Divendres passat, acollonit. Dissabte, pel mati, també. Però sembla que hi ha uns moviments estranys arrel d’aquell fil d’esperança que, amb cara trista i de decepció, ens feia arribar el President de l’ANC el dia abans;  als vols de  les quatre de la tarda les xarxes comencen a fer més soroll de l’habitual i s’anuncia una conferència de premsa del President Mas per a tres quarts de sis de la tarda. Es va confirmant que hi ha acord entre JxS i la CUP. El que no sabem és en quines condicions s’ha pactat l’acord. L’expectació va creixent i a la Plaça de Sant Jaume comença omplir-se de gent i d’estelades. Passades les sis, apareix a Palau el President Mas, sol, i ens anuncia que hi ha acord definitiu per anomenar President  i el consegüent Govern en les condicions que ens expressa. La tradició pactista de Catalunya, una vegada més, queda pal·lesa.

Donat que el rellotge continua en marxa, l’única preocupació ara és deixar-ho tot enllestit abans de les 0 hores del Dilluns 11 de Gener perquè els terminis parlamentaris son inexorables i si no hi ha diligència tot se’n pot anar en orris.  Es convoca el Ple parlamentari per l’endemà Diumenge a les quatre de la tarda. El PPC, en un intent desesperat  per aturar-ho tot, presenta una esmena filibustera denunciant les  irregularitats que presenta la  convocatòria[1], esmena que és rebutjada en la reunió prèvia de portantveus. El Ple tira  endavant i, pels vols de les 10 de la nit, Carles Puigdemont i Casamajor, quedà investit 130è President de la Generalitat de Catalunya. L’esbufegada va ser general en el món independentista. A partir d’aquí es comencen a tornar veure aquells somriures perduts...

És el resultat pactat entre la CUP i, pel que sembla, Mas directament. Els pactes ja se sap com han acabat. La CUP - CC sembla, a priori, la més mal parada: amb una auto flagel·lació pública i reconeixement de la mala actitud mantinguda i dels errors comesos, descomposició de l’actual  grup parlamentari amb la renuncia de dos diputats (Jodar i Busqueta)[2] que seran renovats i la cessió de dos més al grup parlamentari de JxS,  amb el compromís escrit de mantenir l’estabilitat parlamentaria durant la legislatura.  A canvi, el President Mas renuncia a la Presidència de la Generalitat  (un mal tràngol que no es mereixia haver de passar, però també és cert que se’n va el President, però es queda Artur Mas i la seva ombra, que serà, sens dubta, molt allargada...) i designa  successor[3], [4]. Ara ens queda la nominació oficial de Puigdemont i la composició del Govern: primer President netament independentista i que formarà un Govern en aquesta línea. Del que faran, tindrem ocasió de parlar-ne.

Benet Salellas diu que la CUP ha enviat a la paperera de la Història a Mas, Puig, Boí, Rigau... És un intent gairebé desesperat de fer-nos creure que la fractura que les pròpies  decisions han causat a la organització i la factura  que a la fi han hagut de pagar  per tot plegat,  ha valgut la pena. Declaració que va en contra del discurs durant la investidura d’Anna Gabriel quan parla de que no hi ha vencedors ni vençuts. Ens han de demostrar que son fiables i, de moment i fins que es demostri que ho son de fiables, l’única fiabilitat que tenim és que, per qüestió reglamentària, no hi poden haver noves eleccions fins passat l’onze de Gener del 2017.

I Madrid? Dons ens ha donat, una altra vegada, més del de sempre amb les amenaces de costum, avant la lettre. I ho agreuja fent que el Rei Felip declini rebre a la Presidenta del Parlament en l’acta protocol·lari de comunicació de la Investidura de Puigdemont. Potser si que el Rei ens vol ignorar (¿ja desconnecta?). Però Madrid rebla el clau quan en el  BOE “s’oblida” d’agrair els serveis prestats, com s’ha fet sempre a tots els ja ex Presidents, al President  Mas. Sembla que, al menys en aquest  cas,  es manifesta la mà de Soraya Saenz de Santamaria. És una bona manera de començar tot i estar en funcions...

És evident que el Procés tirarà endavant i Rajoy i companyia posaran tots els pals a les rodes possibles i amb més rigor i duresa de com ho han fet fins ara. Però, no puc fer-me desentès que Mas queda, de moment, en segona línea. Ha  estat part del desllorigador de tot plegat, cert. Però ens queda  pensar que, si tot va com esperem, es pot convertir en el President de la primera República Catalana.  

J.  Vinyeta

12 de Gener de 2016

---

[1]  No vull  negar la urgència  amb que realment s’ha de fer tot. Però no em sembla vàlida l’afirmació que donava el grup d’Albiol de que no havien rebut la documentació corresponent amb les quaranta vuit hores prèvies reglamentàries. Tot i sent veritat, cap altra grup s’hi va afegir a la demanda pepera de suspendre la sessió. Suposo que tots havien entès que eren gent que estava  en actiu i cobrant, com els hi va dir l’Exconseller Tresserres, i per tant podien, amb un mínim esforç, arribar a la reunió prèvia de portantveus amb la lliçó apresa:  tota la documentació necessària estava penjada a la Web del Parlament i els  hi era  assequible. EL Sr. Albiol i els seus deurien d’estar tant garratibats  amb el disgust i incapaços de la mínima reacció que no fos malaltissa i, repetim, filibustera:  l’única finalitat era la d’aturar el Ple, fer passar el temps i que el País anés directament a les eleccions.

[2] A banda, el seu president, Baños, ja ha fet efectiva la seva renuncia com a diputat electe de la CUP. Significatiu.

[3] Acord Parlamentari    http://www.ara.cat/politica/text-acord-Junts_pel_si-CUP_0_1501050098.html

[4] http://tortosa.cup.cat/noticia/la-cup-cc-confirma-lacord-de-presidencia-de-consens-amb-junts-pel-si-1

352.- Mentiders?

352.-  Mentiders?

Sembla com si es vagin aclarint certes coses. O al menys a mi m’ho sembla. Dic això perquè una cosa que se’m anava fent estranya que era la insistència de la CUP en no investir Mas, que no va ser més que un crit que va anar guanyant adeptes durant la campanya electoral i que no estava en el programa electoral de la CUP, em sembla que es va aclarint.

Han passat mesos i la CUP, ha anat complint aquella consigna, al menys fins avui  en el moment d’escriure aquestes quatre ratlles. Però ara  a la fi de tot plegat (insisteixo, si no hi ha novetats d’ultimíssima hora), arrel de la reunió de la CUP, aquella famosa reunió decisòria, del consell polític  i parlamentari del passat  dia 3, s’han filtrat algunes de les comunicacions de la CUP i de la pròpia reunió internes que em sembla desvetllen alguna cosa que se’m acut interessant.

Ha sortit a la llum el fet de que des de la CUP es vol intentar formar una coalició d’esquerres[1], renunciant a la DUI i acostant-se a la idea d’un referèndum, això si unilateral,  de cara a les properes eleccions tibant inclús a ERC a formar part del bloc esquerrà: és a dir d’acostar-se a CSQP (Podemos). I ha sortit també  que, a banda de la fractura ja expressades per alcaldes, regidors, membres  i simpatitzants de la CUP, grups interns com[2] UM9 de Sant Pere de Ribes, proper a les tesis de Endavant (Anna Gabriel) proposaven solucions intermèdies per sortir de l’atzucac o com  Poble Lliure que obertament proposava l’acceptació de la investidura de Mas. Totes les propostes varen ser rebutjades.

Tot plegat em fa arrufar el nas. Si com sembla, la proposta oficialista, la de la  línea dura, s’anticipava al resultat de la reunió proposant una amplia coalició d’esquerres de cara a les properes eleccions[3], que donava per convocades, vol dir que portava la decisió presa. És aleshores que se’m acut pensar que el famós empat de l’Assemblea de Sabadell (en el meu entendre increïble i per tant manipulat) té una raó de ser  que em sembla lògica: la de portar la presa de decisió al consell polític i parlamentari, perquè aquesta decisió ja estava presa d’antuvi al menys pel grup fort dins del consell. Era evident que, d’investir a Mas, en cap cas aquesta suposada coalició d’esquerres  hagués estat ni tan sols possible de plantejar-la. Es feia absolutament necessària una acció diguem-ne democràtica (gairebé 90 assistents a la reunió ja éra un bon número...) però passada per un filtre compromès: el consell polític.  Lamentablement arribo a la conclusió de que tot plegat no ha estat més que una presa de pel i em dona la sensació de que la fractura interna, dins del propi consell polític i parlamentari, ve més pel que sembla ser un condicionament en unes  votacions (en podríem dir imposició de resultats) que, vistos els resultats des de fora i amb tot l’exposat, no semblen massa diguem-ne “netes”.  Serà que la CUP ens ha estat enredant des del primer moment amb el tema Mas?

I Junqueras? Em sembla que estava  a punt de mossegar l’ham quan va fer aquelles declaracions en les que, defugin de la seva pertinença a JxS, carregava sobre de CDC tota la responsabilitat del fracàs de les negociacions, declaracions que després varen ser reconduïdes per Romeva, proposant una nova reunió entre JxS i la CUP, reunió que s’està portant a terme en aquests moments. Es postulava Junqueras com a futur president de la Generalitat? Per què una càrrega de profunditat d’aquell gruix contra CDC quan els silencis d’ERC en general i d’ell en particular han estat clamorosos  amb l’actitud de la CUP?

Si no hi ha novetats d’última hora, Mas signarà dilluns el decret de convocatòria de noves eleccions. Segona volta i ferms perquè entenc que no hi haurà passes endarrere perquè l’ANC i l’Òmniun em sembla que tornaran a liderar la societat civil. Amén!

J.  Vinyeta

7 de Gener de 2016

---

[1] http://www.ara.cat/politica/CUP-articular-candidatura_d-esquerres-discutir-alianca-ERC-CDC_0_1498650234.html

[2] http://www.lavanguardia.com/encatala/20160107/301235805076/un-desllorigador-cupaire-ignorat.html

[3] Diari ARA, 6 de Gener

351.- La CUP diu no

351.- La CUP diu no.-

La CUP ha dit que no i si no hi ha canvis en JxS, aquella decisió ens aboca a noves eleccions. Ha guanyat aquell criteri que fa anar, accelerat, el cor de  les esquerres de tal manera que les fa adjectivar permanentment a la llibertat.  I, en conseqüència la llibertat, sense adjectius, neta, en rara ocasió s’atansa perquè  sempre, sempre, hi ha un adjectiu brillant absolutament necessari que la condiciona. I així  ha passat amb la CUP: ha estat més important una suposada revolució  que la llibertat  que  podríem haver guanyat i amb la que també haguéssim dut a terme la revolució social que el País també desitja i necessita. Alcaldes i regidors cupaires de diferents poblacions catalanes es troben entre l’espasa i la paret: la paret que els hi acaba d‘aixecar a l’esquena la decisió del secretariat i l’espasa dels ciutadans i veïns que esperaven un sentit d’estat i polític suficient per tirar endavant el resultat electoral del 27S. Seran les victimes propiciatòries d'una situació creada per uns  que han posat per davant una ideologia amb la pretensió de que érem molts els que la compartíem i que, a més la posàvem per davant de la llibertat. I ha estat un error.  I això, en el món electoral els suposarà als cupaires un cost en aquest moments difícil de calibrar, però que ningú dubta de que serà important.

No sé i la CUP és conscient de que millor disposició i col·laboració que amb la que s‘ha trobat per a portar a terme bona part del seu programa polític i social, difícilment serà repetible i penso que seria bo que ens diguessin  la veritable raó del no. Perquè convertir a Mas en el dimoni a batre amb una feresa fins i tot estranya i cruel fent feliç a la caverna, no ha fet més que posar de manifest que la cloquejada independència cupaire no era més que un subterfugi revolucionari que els ha conduït a la fragmentació. Ens ho haurien de ben explicar. Han fet mal i han perdut, ambdues coses: el Procés momentàniament aturat, però  Baños ha anunciat la seva intenció de dimitir, Fernàndez  no es va presentar a la reunió i sembla que Arrufat tampoc, Salellas no podia amagar un cert disgust... Ha  quedat incòlume Anna Gabriel amb el seu femení generalista, en Busqueta,  i poca cosa més. Molts, potser massa, no se’ls creuran mai més. Repeteixo, també han perdut. Bàsicament perquè s’han oblidat, cegats, de que dels quasi dos milions de vots del 27S   seus només n’eren tres-cents mil (i d'aquests molts de prestats i ara emprenyats) i que mica a mica, se’ls hi  van escapant per entre els dits de les mans...

El Procés? És  cert que la CUP ens ha donat un disgust molt seriós, però també és cert que el Procés se’ls ha tret de sobre la qual cosa, des del punt de vista parlamentari, dona una certa tranquil·litat perquè, en cap cas, amb la CUP, hi hagués hagut un acord parlamentari suficient que donés garanties de governació.  Però no es pot negar que, sent benèvol i en el millor dels casos, el Procés ha sofert una parada sobtada que desgastarà  una mica més  a tots plegats i  que ens obliga a reflexionar, també  a tothom. Com diu S. Cardús (diari ARA, 4/1/16) hem perdut  la innocència i això vol dir que haurem madurat. Que sigui per a bé! A partir d’ara, els partits polítics que juguin clarament per la independència, així com els membres  civils que varen participar en la contesa electoral del 27S, si es confirma el nou procés electoral, ens han d’esbargir ràpidament dubtes sobre possibles continuïtats  o nous pactes electorals i en qualsevol cas fer-nos sabedors, tots ells i per a tots plegat si, per exemple, l’acord Parlamentari signat amb la CUP, a bombo i plateret i del que sembla que la CUP se'n ha oblidat,  continuarà sent aplicable en tots els seus termes o si les propostes presentades per JxS en les negociacions  fallides amb la CUP continuaran valides,  si algú  les assumirà o no o si s’inicia un cicle nou en que  ha de plantejar-se nova estratègia. En fi: claredat i compromís i amb una certa rapidesa, perquè, tinguem-ho clar,  la campanya electoral, si no hi ha sorpreses amb canvis d’última hora, ha començat avui mateix, i el nostre vot volem que sigui més madurat.

J. Vinyeta

4 de Gener de 2016