62.- El Tibet
Com cada any, el 10 de Març és la data assenyalada en que els tibetans recorden els fets d’aquell mateix dia de l’any 1956 en el que es varen aixecar – revoltar en contra de la invasió xinesa que varen patir l’any 1950. Les protestes i manifestacions i repressió conseqüent, s’han succeït any rere any a la mateixa data i, més o menys, en teníem coneixement gairebé puntual. Aquest any s’ha repetit la situació però hi ha hagut un altaveu que ha fet arribar els fets fins al confí de l’univers: El dia 8 d’Agost d’enguany, s’inauguren oficialment els Jocs Olímpics 2008 a Peking
Una metròpoli no vol renunciar mai a una colònia. La Història està plena, des de sempre, de situacions com les que comento i que finalitzen, la majoria de les vegades, amb la alliberació de l’Estat oprimit, és a dir de la que fins aleshores havia estat la colònia, després de resoldre la situació per la via de les armes.
L’ONU ha resolt per manament algunes d’aquestes situacions conflictives, que han degenerat en desastres (i pot ser el més emblemàtic d’aquests desastres és la fundació de l’Estat d’Israel, que encara cueja i sense visos de solució). En altres casos, la metròpoli, quan ja n’ha tret el suc que li convenia, ha marxat deixant al nou Estat en calçotets. A vegades, com ha passat a Àfrica, les ex colònies queden amb unes fronteres que les potències varen traçar amb tiralínies i amb independència (pot ser seria millor dir amb clar menyspreu) dels grups ètnics i tribals que varen quedar enganxats sota de la ratlla fronterera, i que estan resolent avui dia, a patacades, els límits geogràfics reals o de predomini d’ètnies. En altres casos, la potència invasora inicia la colonització amb un suposat to paternalista a fi de resoldre una situació que potser tampoc agradava als que envaeix, és a dir per una situació considerada per tots dos bàndols com a injusta.
Xina, no és res més que la potència colonial del Tibet. L’envaeix l’any 1950 amb aquell to paternalista que comentava, per resoldre teòricament una situació feudal a la que el poble tibetà es trobava sotmesa. Així sembla que va ser, després de que durant segles xinesos i tibetans varen estar pactant les seves relacions amb un transfons polític en el que el Tibet apareixia com una suposada espècie de província autònoma xinesa. Però passen els anys i aquella invasió salvadora, es va convertint en una autèntica invasió opressora i de expansió territorial del poble xinés, que arriba al seu punt més àlgid durant l’època de la famosa Revolució Cultural del Sr. Mao, que realment trinxa tant com pot tot el que troba pel mig. Així les coses, la vida del poble tibetà es va fonen com una llàntia d’oli. Les migracions de tibetans son un constant degoteig, mentre que els xinesos, que entenen que estan a casa seva, no migren si no que, senzillament, instal·lant-se al Tibet entenen que només canvien de província (no recorda això a una situació idèntica que ens és molt propera?). La invasió, amb el que això representa de pèrdua de cultura pròpia i augment de la cultura forana pel país envaït, ha d’anar-se mantenint per la força. I això no vol dir res més que és van perdent les llibertats individuals i col·lectives del poble envaït i comencen a devaluar-se-li els Drets Humans, com si tot plegat es cremés en aquella llàntia d’oli que es va apagant. Si la metròpoli xinesa hagués estat un Estat democràtic més o menys a l’estil actual europeu, possiblement tot hagués estat no millor (una democràcia, avui dia, no és garantía de protecció de les minories, tinguem-ho clar) però sí potser menys insuportable, però que no per això hagués deixat de ser ocupació colonial tot i que més sibil·lina, menys grollera i, possiblement, sense morts pel carrer.
La expansió comercial xinesa ha fet que la resta del món miri a aquest país com una mina d’or amb la que enriquir-se. Europa y Estats Units veuen, en l’encara incipient mercat xinès, el monstre de consum que ha de redimir les economies malmenades de tot el “mon mundial civilitzat”. Xina, per la seva expansió, ha necessitat de tot: ferro, acer, inox, alumini, vidre, ciment, petroli, maquinaria pesada etc... L’exportació de totes aquestes matèries ha compensat balances fiscals dels països exportadors i ha enriquit a moltes companyies però també, donat l’alt consum d’algunes d’aquestes matèries que el xinesos van tenint, els preus d’elles en el món, s’han posat pels núvols i en paguem les conseqüències Però tot i així, ningú vol renunciar al caramel del mercat xinés i com per sí de cas, com que semblava que des de el punt de vista comercial al menys, potser no tot estava prou ben encarrilat, perquè no hi haguessin dubtes, es fa necessari crear-li un esdeveniment que acabi d’obrir-li al comerç mundial totes les portes encara no del tot obertes. L’esdeveniment triat es l’Olimpíada d’Estiu del 2008. La Xina, que hi veu la manera de ser definitivament considerada com a potència mundial de primera fila, accepta el repte i posa en marxa la maquinària necessària per deixar l’aparador a la vista de tot el món. El COI, pressionat per tots aquests condicionaments comercials, acaba donant el Jocs Olímpics d’Estiu 2008, la manifestació esportiva més important del món, a la Xina, és a dir a un país dictatorial, que menysprea els drets humans, que no respecta el medi ambient (esportistes d’elit han anunciat la seva negativa a participar-hi donat els graus de pol·lució a les ciutats, i delegacions Olímpiques han situat les Seus al Japó pel mateix motiu), que mantén l’esclavisme en varies zones del país..., i podríem allargar la llista de greuges gairebé tan com volguéssim. El COI, s’ha cobert de glòria. I que no ens digui que hem de saber separar la política de l’esport, perquè, ens queda clar, que el propi COI, tampoc ha sabut fer-ho. És cert que el COI no ha de resoldre problemes polítics, però és ben cert també que ha de ser curós en no premiar a aquells que pretenen amagar-los sota de la catifa. Però per reblar el clau, només mancava una cosa: que, com així ha estat, els EUA (potser fora millor dir els interessos comercials dels EUA) traguessin a l’Estat xinés de la llista negre d’Estats que no respecten els Drets Humans...
I amb tot això, ens arriba la data tradicional al Tibet del 10 de Març. I, aquest any, els tibetans, sabedors del que la Xina s’hi juga, premen l’accelerador perquè, amb el ressò dels Jocs Olímpics, la seva veu es pugi sentir, com la dita Olímpica, més alta, més lluny i més forta. Els xinesos no poden deixar les formes dictatorials, perquè no en saben d’altres de formes. I inicien una repressió que encara dura i, pel poc que sabem, ferotge. I la majoria de les potències inscrites en els Jocs, amb els ulls posats a Kosovo, diuen, ara sí, que hem de separar la política de l’esport i, de moment, no tenen la més mínima intenció de boicotejar els Jocs (les raons comercials son de molt i molt pes) i al que més arriben és a parlar de no participar en la cerimònia inaugural... Les esquerres mentrestant, tal i com ens hi tenen acostumats, callen. I el seu silenci, com el que varen mantenir durant molts dels esdeveniments del Segle XX, és clamorós.
Penso que tot plegat és un error greu, molt greu. El món, en general, també calla i cluca els ulls, perquè tots els països miren amb desconfiança la possibilitat de segregació de qualsevol tros – país – grup ètnic que tenen integrat – sotmès. Però tinc el convenciment de que quan la Xina acabi discutint la primacia mundial als Estats Units, d’aquí a no gaire anys, la invasió cultural xinesa, a Europa al menys, serà pitjor que la invasió cultural americana que estem patint. Els americans, al segle XIX ja varen decidir allò de l’home amb drets, i això sempre és una avantatge. Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics, per a ells burgesos, que no els hi agraden, perquè normalment aquests conceptes, tot i ser burgesos (i en aquest moment no vull donar cap to pejoratiu a la expressió), son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei de uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema.
J. Vinyeta
Abril, 2008
Xina, no és res més que la potència colonial del Tibet. L’envaeix l’any 1950 amb aquell to paternalista que comentava, per resoldre teòricament una situació feudal a la que el poble tibetà es trobava sotmesa. Així sembla que va ser, després de que durant segles xinesos i tibetans varen estar pactant les seves relacions amb un transfons polític en el que el Tibet apareixia com una suposada espècie de província autònoma xinesa. Però passen els anys i aquella invasió salvadora, es va convertint en una autèntica invasió opressora i de expansió territorial del poble xinés, que arriba al seu punt més àlgid durant l’època de la famosa Revolució Cultural del Sr. Mao, que realment trinxa tant com pot tot el que troba pel mig. Així les coses, la vida del poble tibetà es va fonen com una llàntia d’oli. Les migracions de tibetans son un constant degoteig, mentre que els xinesos, que entenen que estan a casa seva, no migren si no que, senzillament, instal·lant-se al Tibet entenen que només canvien de província (no recorda això a una situació idèntica que ens és molt propera?). La invasió, amb el que això representa de pèrdua de cultura pròpia i augment de la cultura forana pel país envaït, ha d’anar-se mantenint per la força. I això no vol dir res més que és van perdent les llibertats individuals i col·lectives del poble envaït i comencen a devaluar-se-li els Drets Humans, com si tot plegat es cremés en aquella llàntia d’oli que es va apagant. Si la metròpoli xinesa hagués estat un Estat democràtic més o menys a l’estil actual europeu, possiblement tot hagués estat no millor (una democràcia, avui dia, no és garantía de protecció de les minories, tinguem-ho clar) però sí potser menys insuportable, però que no per això hagués deixat de ser ocupació colonial tot i que més sibil·lina, menys grollera i, possiblement, sense morts pel carrer.
La expansió comercial xinesa ha fet que la resta del món miri a aquest país com una mina d’or amb la que enriquir-se. Europa y Estats Units veuen, en l’encara incipient mercat xinès, el monstre de consum que ha de redimir les economies malmenades de tot el “mon mundial civilitzat”. Xina, per la seva expansió, ha necessitat de tot: ferro, acer, inox, alumini, vidre, ciment, petroli, maquinaria pesada etc... L’exportació de totes aquestes matèries ha compensat balances fiscals dels països exportadors i ha enriquit a moltes companyies però també, donat l’alt consum d’algunes d’aquestes matèries que el xinesos van tenint, els preus d’elles en el món, s’han posat pels núvols i en paguem les conseqüències Però tot i així, ningú vol renunciar al caramel del mercat xinés i com per sí de cas, com que semblava que des de el punt de vista comercial al menys, potser no tot estava prou ben encarrilat, perquè no hi haguessin dubtes, es fa necessari crear-li un esdeveniment que acabi d’obrir-li al comerç mundial totes les portes encara no del tot obertes. L’esdeveniment triat es l’Olimpíada d’Estiu del 2008. La Xina, que hi veu la manera de ser definitivament considerada com a potència mundial de primera fila, accepta el repte i posa en marxa la maquinària necessària per deixar l’aparador a la vista de tot el món. El COI, pressionat per tots aquests condicionaments comercials, acaba donant el Jocs Olímpics d’Estiu 2008, la manifestació esportiva més important del món, a la Xina, és a dir a un país dictatorial, que menysprea els drets humans, que no respecta el medi ambient (esportistes d’elit han anunciat la seva negativa a participar-hi donat els graus de pol·lució a les ciutats, i delegacions Olímpiques han situat les Seus al Japó pel mateix motiu), que mantén l’esclavisme en varies zones del país..., i podríem allargar la llista de greuges gairebé tan com volguéssim. El COI, s’ha cobert de glòria. I que no ens digui que hem de saber separar la política de l’esport, perquè, ens queda clar, que el propi COI, tampoc ha sabut fer-ho. És cert que el COI no ha de resoldre problemes polítics, però és ben cert també que ha de ser curós en no premiar a aquells que pretenen amagar-los sota de la catifa. Però per reblar el clau, només mancava una cosa: que, com així ha estat, els EUA (potser fora millor dir els interessos comercials dels EUA) traguessin a l’Estat xinés de la llista negre d’Estats que no respecten els Drets Humans...
I amb tot això, ens arriba la data tradicional al Tibet del 10 de Març. I, aquest any, els tibetans, sabedors del que la Xina s’hi juga, premen l’accelerador perquè, amb el ressò dels Jocs Olímpics, la seva veu es pugi sentir, com la dita Olímpica, més alta, més lluny i més forta. Els xinesos no poden deixar les formes dictatorials, perquè no en saben d’altres de formes. I inicien una repressió que encara dura i, pel poc que sabem, ferotge. I la majoria de les potències inscrites en els Jocs, amb els ulls posats a Kosovo, diuen, ara sí, que hem de separar la política de l’esport i, de moment, no tenen la més mínima intenció de boicotejar els Jocs (les raons comercials son de molt i molt pes) i al que més arriben és a parlar de no participar en la cerimònia inaugural... Les esquerres mentrestant, tal i com ens hi tenen acostumats, callen. I el seu silenci, com el que varen mantenir durant molts dels esdeveniments del Segle XX, és clamorós.
Penso que tot plegat és un error greu, molt greu. El món, en general, també calla i cluca els ulls, perquè tots els països miren amb desconfiança la possibilitat de segregació de qualsevol tros – país – grup ètnic que tenen integrat – sotmès. Però tinc el convenciment de que quan la Xina acabi discutint la primacia mundial als Estats Units, d’aquí a no gaire anys, la invasió cultural xinesa, a Europa al menys, serà pitjor que la invasió cultural americana que estem patint. Els americans, al segle XIX ja varen decidir allò de l’home amb drets, i això sempre és una avantatge. Pels xinesos, això dels drets de l’home, és una entelèquia que respon als conceptes polítics, per a ells burgesos, que no els hi agraden, perquè normalment aquests conceptes, tot i ser burgesos (i en aquest moment no vull donar cap to pejoratiu a la expressió), son contraris als abusos dels sistemes polítics dictatorials. I tots aquests sistemes dictatorials només pensen quelcom així com que el individu i la societat estan només que al servei de uns suposats interessos supranacionals, la expressió i interpretació dels quals, només està en mans dels triats per Deu. I aquests, i només aquests, casualment, sempre son els que manen i els que han imposat aquell sistema.
J. Vinyeta
Abril, 2008
