623.- FAQS i Pérez Royo

623.-  FAQS  i  Pérez  Royo.-

TV3 a vegades ens porta al programa gent de conegut criteri que ens  alegren les carns.  No pas però sense   amargant-nos la nit des de  bon principi en presentar-nos algun dels periodistes que entraran en la tertúlia posterior,  periodista que resulta afí o membre directament de la caverna mediàtica. I, per allò de la pluralitat que obliga a qualsevol mitjà públic, ens porta amb massa freqüència unionistes perillosos, no per ser-ho d’unionistes, perquè d’això ningú és queixarà, sinó individus que, i no gaire en el seu intern, aspiren que Catalunya desapareixi. Que haguem d’escoltar,  com dissabte passat,  a  Bosch, president de SCC, franquista o, fa uns dies, al secretari de VOX, Ortega Smith, entenc que passa de la ratlla, perquè, a tots aquests se’ls pot trobar a diari en les emissions de caràcter nacional – espanyol. I qui vulgui, els té a disposició.

 Entendríem la presència d’unionistes  demòcrates en els debats. El que em costa d’entendre (i segur que no soc l’únic...) és la presència de dinamiters  als que se’ls hi fa el joc donant-los-hi l’oportunitat de dir-nos a la cara el contents que estarien i  ens estimarien si restéssim quietets. Per arrodonir, des  que la CCMA està en mans d’ERC, la qüestió, en la meva manera de veure (els programes i continguts), ha anat empitjorant, ampliant manifestacions d’aquesta trepa que no te res de demòcrata i sí molts (massa)  tics (per a dir-ho suau)  feixistes.

 TV3, certament, potser no cal que sigui la nostra. Però tampoc cal que sigui la d’ells... I en la meva modesta opinió, veient o escoltant especialment debats, i observant els que hi participen, dona molt més la sensació de que ja ho sigui la d’ells... Ens haurem de preguntar si aquest era o és ara  l’objectiu  de la Corpo i, nosaltres, actuar en conseqüència.

Però és ben cert que  dissabte ens varen portar al programa a  Javier Pérez Royo.  Empàtic, de bon parlar, amb coneixements més que suficients. I amb una valentia exquisida, ens explica les barbaritats que el TS ha anat fent, començant pel procés d’instrucció i acabant per la prohibició a Junqueras de prometre la constitució com eurodiputat... i ens afirma,  fins i tot, que Machena, i tota la sala, han prevaricat  i  hi  insisteix dient-nos allò de  “...y ojo, que estoy hablando de un delito...” Insisteix que Junqueras, Puigdemont i Comín acabaran al Parlament Europeu.  Es parla de la declaració de l’ONU sobre detencions arbitraris i el catedràtic ens afirma la pèrdua de qualitat que la justícia espanyola anirà patint  amb l’afer i amb l’arribada del tema dels eurodiputats al TJUE a Luxemburg... A TV3 a la carta, hi ha tota l’entrevista.

És ben cert que quan allò que hom pensa en què està passant, però que ens és de  difícil explicació per manca de coneixements suficients, i ens ve ratificat per algú de prestigi i amb coneixements més que adients en la matèria, sentim satisfacció i entenem que el camí que portem, a pesar de tot els pesars, és el que ha de ser. És que en ocasions es fa necessari que algú que hi entengui ens digui allò  que necessitem escoltar   perquè ens quedi clar que, amb la capacitat cognitiva de la que disposem, al menys intuïm la veritat.

J.  Vinyeta.-

24 de Juny de 2019

622.- Supernova

622.-  Supernova.-

Diuen els que hi entenen que  quan una estrella acaba el seu combustible intern, explota i es converteix en allò que es coneix com un supernova,  que a la fi passa a ser un  forat negre... No em veig en pit de dir-ne gaires coses més  perquè els meus coneixements en la matèria son tant limitats que amb, tota seguretat, erraria.

Cito només el fet del fi de l’estrella, per a convertir-se en supernova,  per establir un símil en la situació en la que sembla immers l’ínclit Alberto Carlos Rivera. Sembla que l’estrella Rivera s’apaga, que tot i haver estat prop del sol oligàrquic, que l’ajudava a estalviar energia interna,  el seu combustible s’acaba  i, més ràpidament del que ell mateix voldria, es va convertint en una supernova. La gran patacada ha estat propiciada per las relacions de Rivera amb PP i VOX, i va estar-ne la puntilla  la que li ha donat Macrón en el moment  en que l’Elisi desmenteix, immediatament,  les declaracions de Rivera en les que afirmava el suport  del president francès  als pactes que C’s mantenia amb aquelles dues formacions, especialment amb VOX, a qui Macrón precisament  imposa un cordó sanitari a França (a M. Le Penn) i quan Europa, en general, posa també cordó a l’extrema dreta. La descomposició de C’s a Barcelona i el que sembla una proposta  des del PSOE perquè Valls agafi el ministeri d’afers estrangers, ajuden a que l’estrella de Rivera es vagi convertint en supernova. Sap que   ha guanyat  Casado, i  em sembla que és el que més li dol.

Tots sabem que en política, tot és possible... menys – com deia Tarradellas – fer el ridícul. I el ridícul és el que em sembla tem fer l’oligarquia que ha sustentat Rivera fins ara si el  nen no els hi surt l’obedient que hauria de ser, qüestió que ha de ser reconduïda immediatament. Però, es clar, Rivera també sap que C’s farà el ridícul i perdrà encara més de la credibilitat que des de les últimes eleccions generals ha anat perdent (a les autonòmiques, municipals i, especialment, en les europees), si pacta amb el PSOE després de la negativa rotunda que l’executiva del partit, amb Rivera al davant,  va aprovar al respecta.  Per adobar-ho un dels socis fundadors de C’s, Francesc  de Carreras, també li diu a Rivera  el que  ha de fer (pactar amb el PSOE...), prèdica a la que curiosament també s’hi ha afegit    Rajoy per veure si el PSOE deixa al PP definitivament tranquil amb el tema de la investidura.

Tot plegat, per Rivera, serà allò de sortir de la paella per caure a les brases...?

J.  Vinyeta

23 de Juny de 2019

621.- Colau, alcaldessa de BCN

621.- Colau, alcaldessa de BCN.-

No és que vulgui auto citar-me, però dies endarrere expressava el meu convenciment de que Colau seria novament alcaldessa de Barcelona, amb Collboni de segon i amb els vots de Valls, pretenent, en  un clar oxímoron,  ser un bloc progressista.   I així ha estat i per definir-ho, tal com ho vaig fer, no va ser necessària cap  bola de vidre o alguna vivència sobrenatural: el poder és l’eina màgica que transforma la carabassa en  carrossa i als ratolins en cavalls.   Després, quan arriba la mitja nit i la vareta màgica s’ha convertit  en la Vara de l’alcaldia,  ressonen aquelles paraules que cauen amb tot el seu pes sobre de la consciència de la Senyora Colau: “... Vostè és alcaldessa – deia Valls –gràcies als nostres vots...”  La màgia es trenca i la Sra.  Colau sap oficialment que té un deute. Com César, ha creuat el Rubicó i no hi ha retorn. Ara els barcelonins haurem de suportar les cretinades d’unes elits que, amb l’excusa d’una suposada  modernització s’enriquiran a costa dels de sempre. Perquè em sembla il·lusori pensar o creure que Valls no anirà  mostrant permanentment la seva pell política i la submissió als interessos dels que l’han recolzat i mantingut durant el període electoral, siguin o no proclius als de C’s. Al contrari: Valls farà tentinejar en tot moment la clau que li garanteix l’èxit en cada decisió municipal. Colau ja sap que res, absolutament res, és gratis.

No pretenc defensar altres opcions que han actuat de manera similar, com així ha  estat, amb pactes diem-ne contra natura apreciables en el mapa municipal resultant. Però això està i estarà després de cada cita electoral municipal tant en quan no hi hagi elecció directa de l’alcalde, per una banda, i del consistori per una altra. Perquè mentre això no sigui així els nostres vots no serveixen per a res més que per engreixar aquelles candidatures que, no havent estat les més votades, a la fi acaben guanyant les places municipals. I que un cop guanyades, posen els ulls en les  Diputacions com a premi final. Tot plegat em sembla el preludi a una abstenció important en les properes conteses electorals municipals i extensible perillosament, donat el tractament judicial als electes, en els  altres processos electorals.

De totes maneres, potser serà hora de que, després del fracàs, ERC en general i Maragall en particular, vagin rumiant allò de que la unitat no dona més vots: només cal veure els vots perduts que han anat a parar a coalicions – grups indepes i que, no en tinc cap dubte, haguessin caigut a la candidatura única a la que ERC, per exclusiva conveniència partidista, s'hi està negant sistemàticament. Dels fracassos se n'ha d’aprendre... per a no reincidir en l’error.  Veurem.

J.  Vinyeta

16 de Juny de 2019

620.- Vist per a sentència

620.-  Vist per a sentència.-

“...Ho tornarem a fer...”  Així s’ha acomiadat  J.  Cuixart del tribunal durant el seu torn d’última paraula, un acomiadament que entenc que recordarem per la dignitat amb que ha estat expressat. Crec que  és el millor epitafi a una causa judicial precisament imposada per castigar exemplarment  allò que vàrem fer..., substitutòria d’una acció política de la que, aquells a qui els hi tocava actuar des de l’Estat espanyol, es varen inhibir deixant que els jutges hi posessin remei, i deixant clar també que la política mai havia d’haver desertat del que li resultava incòmode.  Perquè la realitat ensenya que tot plegat ha estat un nyap de grans dimensions que les defenses han  anat corregint  durant aquests quatre mesos de judici, que ningú sap amb quin resultat, però si amb el temor, expressat per tothom, de que la sentència no vingui a deixar sense efecte drets basics discutits en aquest judici, com son els de reunió, manifestació i expressió, d’entre d’altres, que en poden resultar sacrificats o retallats, retornant  la societat  a  èpoques fosques de tristíssims records. En una  sala, pel que ja diuen,  fosca,  només hi ha brillat amb llum pròpia la  dels advocats del encausats que, a més, han anat posant sobre de la taula  el menyspreu amb que  el tribunal ha  anat  lesionant drets  de la defensa.   El judici ha quedat  vist per a sentència i tot el que ara poguéssim afegir sobre del seu contingut, no seran més que especulacions, especialment  entrant en la confusió que en massa freqüència presenten el desig i la realitat.

Gosaria dir que la societat civil sobiranista, independentment del que he comentat, té clar l’intent d’anorreament de l’empenta secessionista amb que s’ha bellugat aquets últims anys. Però sap també que aquest intent de decapitació, que  ha engarjolat i portat a l’exili al Govern sencer i amb desenes de  d’encausats de càrrecs públics o  de suposats col·laboradors, no ha aconseguit aquell efecte que   perseguia:  els resultats electorals en son una petita – gran mostra. Suposo que és per això que  el president Torra ens ve a dir que ja arribat el moment de bellugar-se...  i tornar-ho a fer... i no tinc dubtes de que la societat civil hi està a punt.

Esperar la sentència no  ha de voler dir, en cap cas ni de cap manera, aturar el Procés.  El clam per la  llibertat i retorn de tots ells, ha de ser permanent, certament. Però no és menys cert que el País se sent viu. I la demostració més fefaent d’aquesta vivesa  estarà en les mobilitzacions  a les que estarem cridats i a les que hi estem disposats a participar, deixant clar que allò que aquells inconscients i ineptes perseguien i varen forçar, no ha fet res més que augmentar, greixar i afinar  la maquinaria sobiranista. Que es noti...!

J.  Vinyeta

12 – 13 de Juny  de 2019

619.- El Poder és el que compta

619.- El Poder és el que compta.- 

Pel què  sembla,  Colau ha decidit una  suposada coalició d’esquerres, amb Valls a l’ombra perquè no li sigui tan vergonyós l’accés a l’alcaldia de Barcelona. Pretenen, tant ella com Valls, fer-nos creure que el recolzament del de C’s, serà gratis i sense condicions. Ens prenen per estúpids... Si a questa coalició arriba a bon fi, Collboni es convertiria en el número dos del consistori sota l’ombra de Iceta, que consumarà la venjança personal que el va corroint  i rendint així pleitesia a P. Sánchez, de qui espera un premi possiblement en forma de ministeri... Si els morats  guanyen finalment Barcelona (l’últim i únic feu...) amb l’ajuda del PSoeC, potser serà a canvi de  la participació del morats en la investidura de  P.  Sánchez. De fer-se realitat tot plegat, Maragall quedarà reclòs en l’oposició havent estat la candidatura més votada.  Fer notar que, mentre les discussions  és centren  en l’obtenció de l’Alcaldia, res es va discutint o proposant del que convé  a la Ciutat i a la ciutadania. Queda evident què interessa i què està en segon  (o tercer)  pla...

Personalment m’és relativament indiferent. En el procés electoral no vaig votar a cap grup – partit amb aspiracions més o menys reals a l’Alcaldia perquè, a mida  que vaig sumant anys, em sembla ser dia a dia més conscient de la manca de fiabilitat dels discursos de determinats polítics (utilitzo el neutre sense la més mínima vergonya, i el continuaré utilitzant amb el convenciment de la representació que el neutre gramàtic ens genera sobre de tots els sexes, sense exclusions i en to d’absoluta igualtat...) que ens deixen clar que, no tan a la llarga, el que els hi interessa és, en exclusiva, el poder personal i, per afegitó obligat, el repartiment de prebendes, vicaries, càrrecs..., primer als directament fidels i propers a la persona, i després els que imposa, per les raons econòmiques que comporten, el partit o grup polític al que pertany.  Després, després del repartiment, després de l’arribada al poder, es plantejarà  el govern de la Ciutat.

Uns i altres  ens venen dient allò del contracta d’esquerres per governar la Ciutat...,  Governar suposa decidir i executar. És  aleshores   quan la ciutadania que se les va creure,  reclamarà el compliment de promeses  electorals,  aplaudides des de la ciutadania però negades, massa sovint, des dels poders econòmics que hi posaran tants pals a les rodes com sigui possible:  sempre ha estat així...  perquè el desig i la realitat son dues coses que no es poden confondre i representen l’antagonisme permanent entre els discursos preelectorals i les accions de Govern posteriors.

Barcelona és una urbs de dimensions considerables, amb problemes també considerables que no es poden tractar amb el bonisme habitual, tant propi d’unes esquerres que no son tals si no res més que sigles massa properes  a les elits econòmiques que campen amb impunitat, perquè  després vinguin les excuses i, com sempre, vulguin fer-nos passar  bou per bèstia grossa...

Ens queda esperar... I també haurem de  desesperar-nos?

J.  Vinyeta

8 de Juny de 2019

618.- Comentaris

618.- Comentaris.-

No és que pensés que les al·legacions finals dels fiscals serien, com a mínim, una lliçó magistral de dret penal. No hi ha hagut sorpreses perquè, quan la justícia té com exclusiva finalitat castigar (per a dir-ho suau...) i de forma exemplar, no hi calen  els refinaments elitistes professionals.   El judici arriba a la fi i produeix una certa grima sentir als fiscals assenyalant com a violència efectiva   alguna piulada o, com deia un dels fiscals, la de  que algú que anava amb cotxe per la Via Laietana, escridassés la  a la policia estacionada davant  d’aquell edifici de pèssim record per a massa catalans... O aquell altra que ens venia a dir que només existia el 50% de la societat catalana perquè és la que va ser violentada...  És evident que ningú pot dir-nos que la sentència està escrita. Però em sembla que ningú dubte del sentit i duresa de la mateixa. Per alegrar- nos les carns, tal i com varen fer l’any passat, el TS pot declarar el proper mes d’Agost  judicialment  hàbil i fer pública la sentència en plenes vacances: completaria el sarcasme...

La situació em  sembla  realment complicada i amb la impressió personal  afegida de la sobrietat i no aparentment silent, per a dir-ho d'algun modo, amb que  des de l’Estat   espanyol,   es va   segregant  la societat civil catalana  (i com a  mostra, l’actuació respecta dels candidats electes en totes les conteses electorals...). És com si es volés no ja que la societat catalana quedés neutralitzada,  si no que  em sembla que l’autèntica voluntat és fer-la desaparèixer  de l’Estat espanyol, qüestió que ha estat un intent permanent  dins la història imperial  a partir d’aquell S. XVII d’Olivares i posteriors successors. Però, és clar, quan més recentment Franco va intentar la neutralització de Catalunya amb l’arribada de milers d’immigrants amb la mala voluntat d’adduir el País, li va resultar que aquells que el Dictador entenia coma a punta de llança d’una imposició silenciosa, es varen majoritàriament  integrar en el nostre cos social: ni a trets va aconseguir una assimilació somniada,  i potser alguns obcecats haurien  de tenir-ho en compta...

Ara la situació ha canviat perquè la societat catalana no està en un d’aquells estats de  indigència  permanentment aprofitada per l’Imperi, tot i que  l’Imperi tampoc en va saber reeixir. Penso que és un situació oposada a aquelles indigències, que no cal confondre amb una situació d’opulència  perquè les diferències socials i els llindars de pobresa  hi són, són reals i no ens  en deixen dubtes, però resulta evident que, després de les patacades intencionades per fer-nos entrebancar, el País econòmicament millora amb creixements continuats: des del punt de vista de creixement  econòmic, com a mínim,  el món ens mira.  Però potser, el més important, és que  el País ha crescut políticament parlant, que la idea d’un Estat Propi i independent ha quallat, com a mínim, en el 50% de la població, que el 80% d’aquesta població vol ser consultada al respecta, que els resultats electorals van donant més crèdit i capacitat  aquests tants per cents expressat, fins l’extrem que  tota aquella patuleia extrema que ens volen morts no han obtingut cap significació municipal, que  a les Europees el resultat ha estat espectacular i que aquesta idea general de País va creixent  paral·lelament a   cada patacada o entrebanc que ens van posant.

El que  vull dir amb tot això és que, en el meu entendre, la societat civil està a punt i conscient d’una situació que, a pesar de tots els entrebancs, pors i repressions i sabedora de que res de tot això s’aturarà, se sap consistent i que, en conseqüència, es  manté en vigilància constant i a l’espera d’un senyal.

No sé qui és que ha d’aixecar el dit. Però entenc que  qui ho faci trobarà resposta positiva en la societat civil.

J.  Vinyeta

5 de Juny de 2019

617.- Por

617.-  Por.-

Em sembla que tot plegat, que és molt, no és més  que una espècie de por atàvica de l’Estat espanyol a la Democràcia entesa com a tal, com a sistema representatiu, respectuós amb les decisions  de qui mana, que és ni més ni menys que la ciutadania, amb respecta  a  les voluntats populars expressades  en les urnes i amb un clar i inviolable respecta per les minories i les seves voluntats també  lliurament expressades.  És norma democràtica que si la Llei general no permet aquestes expressions, les que siguin, la Llei es modifiqui de forma que aquella minoria pugui arribar a obtenir allò que, per concepte democràtic, hi aspira. I així hauria de ser, com així ho expressà, derivat del consens universal,  el Col·legi d’advocats de Barcelona pel 2013[1] i un amplíssim sector de juristes que entenen en el mateix sentit.

Però  l’Estat ha deixat que li sortís un furóncol pensant que amb cataplasmes se’l faria passar . I no ha estat així. És  un furóncol que li està amargant la vida i que masoquista com és, s’estima més patir que curar-lo.  Creu que amb cataplasmes dures, com és el cas de la justícia que hi aplica, resoldrà el problema. I que, actuant internacionalment, també. Quan un furóncol creix i comença a supurar, la millor i potser única manera de curar-lo és obrir-lo quirúrgicament i deixar que tota a aquella merda que hi ha dintre, vagi drenant. Mentre no es faci, la infecció pot implicar el sistema circulatori sanguini  i complicar-ho tot amb una septicèmia mortal. I em sembla que va per aquest camí. Com que comença veure la gravetat del que li està passant, actua encara amb més nervis dels que ja l’hi son habituals i hi embolica amb les seves decisions a tercers que no tenen per què combregar en comú

.

Estem en un punt políticament molt complicat, és cert. El pal que el TEDH[2] ens ha fotut ha estat sonor però amb la mínima avantatja de que les conseqüències d’aquells fets, d’altra banda ultravalorats des de l’Estat espanyol, han quedat endarrere i  estem, com diuen ara,  en una pantalla molt posterior. Perquè el que realment està passant ara és que es menysprea  de la forma més absoluta uns milions de vots (si sumem eleccions generals, europees i municipals) emesos  amb perfecta legalitat i amb tot el seu poder – valor electoral, impedint que els electes puguin treballar per allò al que varen ser triats i vulnerant, de la forma més matussera possible, els drets elementals dels electors.

Al mateix temps surt un informe del grup de treball de l’ONU,  sobre les detencions arbitràries[3], que demana l’alliberament immediat de Cuixart, Sánchez i Forn, que no és vinculant per sí mateix, però que sí ho és com a conseqüència dels tractats al respecta que té firmats l’Estat espanyol. El Govern central addueix que l’Estat té separació de poders. Però oblida que l’advocacia de l’Estat i la fiscalia general estan a les seves ordres.  P. Sánchez hi fot puntades i intenta inhabilitar algun del membres del grup de treball, però vol ignorar que ha tingut ocasió de presentar les al·legacions corresponents i que, quan aquest mateix  grup i aquestes mateixes persones varen demanar l’alliberament dels  presos polítics  veneçolans, l’Estat  espanyol  s’hi  va afegir pressionant activament al govern de Maduro. Ara, aquells mateixos, que demanen l’alliberament dels presos catalans, son, segons el Govern Sánchez, poc més que xerraires de fira...

La traca final ens ha vingut donada per la prohibició d’entrar  al Parlament Europeu de Puigdemont i Comín per demanar l’acta provisional  com a diputats electes. Ha estat un fet inèdit que ha obligat a l’Estat espanyol a fer el mateix amb tots aquells electes de l’Estat que ja havien demanat aquesta provisionalitat. El furóncol es va fent gros i han d’anar-lo dissimulant perquè ja és un bony molt apreciable, i  arreu, encara que no es digui, en la salut de l’Estat.

Ahir, al FAQS, varen fer un mini reportatge al costat del que encara es conserva del antic mur de Berlin. També allà el furóncol s’havia anat fent molt gros, tant que davant d’una septicèmia ja flagrant, el portaveu de Honnecker, que després de la visita de Gorvachov havia quedat tocat i sabia que hauria d’obrir la porta en més o menys immediatesa, el portaveu, en plena conferència de premsa, a la pregunta de que quan s’obrirà la porta, s’equivoca i respont que “...imediatament...” i els guardes fronterers, davant la resposta, obren les fronteres: el mur, per un error, ha caigut. El alemanys orientals poden ja ser lliures...

Nosaltres hem d’estar a punt, com ho estaven els alemanys orientals, perquè la possibilitat d’errors, amb un furóncol a punt de rebentar i per la pròpia por i nervis que aquesta qüestió genera,  pot ser-hi en qualsevol moment complicat com el en que hi estem ara. Seguint camí, però sempre a l’aguait  per, en cap cas, no perdre ocasions...

El  Parlament Europeu haurà de decidir, el govern central està hores d’ara en provisionalitat, els pressupostos estan prorrogats, tot està en interinitat, el Judici s’acaba i quedarà vist per sentència, i l’Etat espanyol té por... i nervis.

J.  Vinyeta

2 de Juny de 2019

---

[1] https://www.racocatala.cat/noticia/29159/collegi-dadvocats-barcelona-defensa-declaraci-unilateral-dindependncia

[2]https://www.ara.cat/2019/05/28/forcadell_vs_epanya.pdf?hash=cbe5de1b310e5566a00da4b2832089843ccf1b71

[3] https://www.elnacional.cat/ca/politica/document-informe-onu-reclamallibertat-junqueras-sanchez-cuixart_389419_102.html