77.-Comentaris a l’article anterior, nº 76
Voldria deixar suficientment clar el contingut del article anterior, el que vaig assenyalar amb el no. 76 i que anava titulat La paraula necessària. Amb aquest títol volia expressar la necessitat – obligació en la que em trobava de tornar a posar sobre la taula la situació en que, segons el meu criteri, es troba el nostre País. I la situació per a mi (segons el meu criteri, repeteixo) és la que hi queda reflectida en el contingut de l’article. En proposava algunes de les causes i afegia el que jo pensava fer davant d’aquesta situació.
Per si fos necessari i perquè no hi hagi dubtes, vull aclarir algunes de les premisses establertes en l’esmentat article:
- Per mi està molt clar que amb l’actual “Melée” política, no hi res a fer. Cap dels Partits en el Govern i de la oposició es situaran amb claredat davant l’objectiu de l’Independència del nostre País. La inoperància al respecta de tots plegats és més que evident. Inclús les manifestacions que d’ells en sentit positiu es van sentint, han anat baixant d’intensitat i de freqüència: allò del 2014 ha deixat de ser un objectiu per els partits Polítics que amb més o menys interès semblava que ho assumien.
- Tot i que la societat civil pugui endegar tantes quantes accions – organitzacions cregui convenient amb aquest fi, és evident que no serà aquesta societat civil la que proclami, per vies pacífiques, l’Independència del País. Haurà de ser el President de la Generalitat efectiu, en funcions o provisional, com a portantveu de la resolució corresponent i clarament majoritària del Parlament, qui haurà de fer-ho. I aquelles organitzacions civils de les que parlava, ajudaran a que, en el moment precís, sota del balcó de la Generalitat siguem molts, molts més que els que no voldran ser-hi. En aquells moments crec que fins i tot els partits tebis s’afegiran al carro guanyador tot i que possiblement no serà per convicció.
- És evident que, avui per avui, la composició del Parlament, no ja des de l’aspecte de grups polítics que el formen si no inclús des de el punt de vista individual dels seus components, no hi ha la més mínima possibilitat d’assolir res més del que hem assolit fins ara. El futur, amb ells, s’acaba aquí on som. No hi ha futur polític.
- Per això dic que, des de el punt de vista personal quan menys, la meva confiança en tota aquesta gent que avui detenen el poder, per assolir els objectius d’un Estat propi, és nul·la.
- També, per a mi al menys, és evident que l’objectiu ha d’assolir-se per la via pacífica i, per tant, no ens queda més remei que participar en les eleccions que es vagin programant. Però també ha de quedar clar que la participació no imposa la obligació de triar entre els que hi hagi a les llistes. I també és clar que, si en triem una de les llistes, ha de ser perquè creiem que podem donar-li la nostra confiança perquè ens porti el País fins allà on creiem que ha d’anar.
- I és per això, perquè amb els que ara hi son no tinc la més mínima confiança , que he decidit anar a votar, cert. Però també és cert que, tant en quant no hi hagi/n opcions clarament sobiranistes, el meu vot serà nul. Serà la meva modesta forma de manifestar el meu desacord amb tot el desgavell que crec està vivint el meu País. Ara com ara, no tinc més armes. D’aquests que hi ha ara, no en vull saber res més. Ni penso que se’ls hi hagi de preguntar res més perquè en sabem les respostes: com deia un eslògan “Fets i no paraules”. I el que no han fet o ho han fet malament és ben evident.
La meva proposta pot semblar ridícula, però permet al menys dues coses. Una és saber si com jo hi ha molta gent emprenyada, la qual cosa no seria cap futil·lesa. La segona serà que, si som molts, la classe política pot tenir un avís clar de desafecció en vers ella. Tot i que això últim els hi pugui ser indiferent, aquesta indiferència encara em dona més la raó.
Que estan asseguts i veient-les venir, és una realitat que ara que s’ha iniciat un nou procés electoral, queda pal·les amb els eslògans publicitaris, en el que la majoria dels eslògans fan referència a que ara si que va de bo... I fins ara, no? Quantes estacions falten encara per arribar a Catalunya? Si venen els que diuen que vindran si no votem, de qui serà la culpa? No serà que els gaire bé 40 escons a Madrid no han servit ni perquè el País fes una sola passa endavant? I després de les eleccions...? Tinc el convenciment de que només canviaran noms, però en cap cas els idearis. Per tant, mentre no es donin condicions, amb aparença al menys, de canvi efectiu per a la realitat política d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” el meu vot serà nul.
J. Vinyeta
Voldria deixar suficientment clar el contingut del article anterior, el que vaig assenyalar amb el no. 76 i que anava titulat La paraula necessària. Amb aquest títol volia expressar la necessitat – obligació en la que em trobava de tornar a posar sobre la taula la situació en que, segons el meu criteri, es troba el nostre País. I la situació per a mi (segons el meu criteri, repeteixo) és la que hi queda reflectida en el contingut de l’article. En proposava algunes de les causes i afegia el que jo pensava fer davant d’aquesta situació.
Per si fos necessari i perquè no hi hagi dubtes, vull aclarir algunes de les premisses establertes en l’esmentat article:
- Per mi està molt clar que amb l’actual “Melée” política, no hi res a fer. Cap dels Partits en el Govern i de la oposició es situaran amb claredat davant l’objectiu de l’Independència del nostre País. La inoperància al respecta de tots plegats és més que evident. Inclús les manifestacions que d’ells en sentit positiu es van sentint, han anat baixant d’intensitat i de freqüència: allò del 2014 ha deixat de ser un objectiu per els partits Polítics que amb més o menys interès semblava que ho assumien.
- Tot i que la societat civil pugui endegar tantes quantes accions – organitzacions cregui convenient amb aquest fi, és evident que no serà aquesta societat civil la que proclami, per vies pacífiques, l’Independència del País. Haurà de ser el President de la Generalitat efectiu, en funcions o provisional, com a portantveu de la resolució corresponent i clarament majoritària del Parlament, qui haurà de fer-ho. I aquelles organitzacions civils de les que parlava, ajudaran a que, en el moment precís, sota del balcó de la Generalitat siguem molts, molts més que els que no voldran ser-hi. En aquells moments crec que fins i tot els partits tebis s’afegiran al carro guanyador tot i que possiblement no serà per convicció.
- És evident que, avui per avui, la composició del Parlament, no ja des de l’aspecte de grups polítics que el formen si no inclús des de el punt de vista individual dels seus components, no hi ha la més mínima possibilitat d’assolir res més del que hem assolit fins ara. El futur, amb ells, s’acaba aquí on som. No hi ha futur polític.
- Per això dic que, des de el punt de vista personal quan menys, la meva confiança en tota aquesta gent que avui detenen el poder, per assolir els objectius d’un Estat propi, és nul·la.
- També, per a mi al menys, és evident que l’objectiu ha d’assolir-se per la via pacífica i, per tant, no ens queda més remei que participar en les eleccions que es vagin programant. Però també ha de quedar clar que la participació no imposa la obligació de triar entre els que hi hagi a les llistes. I també és clar que, si en triem una de les llistes, ha de ser perquè creiem que podem donar-li la nostra confiança perquè ens porti el País fins allà on creiem que ha d’anar.
- I és per això, perquè amb els que ara hi son no tinc la més mínima confiança , que he decidit anar a votar, cert. Però també és cert que, tant en quant no hi hagi/n opcions clarament sobiranistes, el meu vot serà nul. Serà la meva modesta forma de manifestar el meu desacord amb tot el desgavell que crec està vivint el meu País. Ara com ara, no tinc més armes. D’aquests que hi ha ara, no en vull saber res més. Ni penso que se’ls hi hagi de preguntar res més perquè en sabem les respostes: com deia un eslògan “Fets i no paraules”. I el que no han fet o ho han fet malament és ben evident.
La meva proposta pot semblar ridícula, però permet al menys dues coses. Una és saber si com jo hi ha molta gent emprenyada, la qual cosa no seria cap futil·lesa. La segona serà que, si som molts, la classe política pot tenir un avís clar de desafecció en vers ella. Tot i que això últim els hi pugui ser indiferent, aquesta indiferència encara em dona més la raó.
Que estan asseguts i veient-les venir, és una realitat que ara que s’ha iniciat un nou procés electoral, queda pal·les amb els eslògans publicitaris, en el que la majoria dels eslògans fan referència a que ara si que va de bo... I fins ara, no? Quantes estacions falten encara per arribar a Catalunya? Si venen els que diuen que vindran si no votem, de qui serà la culpa? No serà que els gaire bé 40 escons a Madrid no han servit ni perquè el País fes una sola passa endavant? I després de les eleccions...? Tinc el convenciment de que només canviaran noms, però en cap cas els idearis. Per tant, mentre no es donin condicions, amb aparença al menys, de canvi efectiu per a la realitat política d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” el meu vot serà nul.
J. Vinyeta
Maig, 2009
