El Bloc de Joan Vinyeta: 2015

dilluns, de desembre 28, 2015

350.- Roda el món i torna al Born

350.- Roda el món i torna al Born.-

Un empat aritmètic ha estat la tan esperada resposta de la CUP. Un empat que ha posat en entredit, ni més ni menys, que el Principi d’Incertesa de Heisemberg, aquell que diu que no es pot saber amb precisió el valor de dues variables d’un sistema mesurades simultàniament (els científics ho expressarien d’una altra manera, amb el llenguatge que els hi és propi i molt més precís). Parafrasejant Heisemberg diguem que hi havia en l’Assemblea de la CUP (el sistema) dues variables a avaluar (si o no a la investidura) i de forma simultània. Per raó de definició del famós principi, els resultats de la mesura serien imprecisos. Però heus ací, que no, que han resultat idèntics, perfectament avaluables i amb una fiabilitat del 100%...

No és que em cregui més a la ciència, que sí que me la crec més. És que senzillament el resultat de les votacions, no me’l crec. Ja sé que soc un descregut (pot ser que els anys m’hagin fet més savi i per tant menys creient, en tots el àmbits), però em dona la sensació que aquest resultat ha estat cercat i trobat. És de tots sabut que dins de l’Assemblea cupaire, a la que si podia enregistrar tothom fos o no fos de la CUP, els del si, els del no, els dels dos escons a favor, els que es volien menjar el resultat amb patates o sense i, com diu Desclot (El punt avui,28/12), potser i tot els del CNI i per aquestes raons, hi ha divergències sèries i que, d’expressar-se amb claredat en un resultat en un sentit o altra, hagués creat trauma i escissió. Solució: un empat matemàticament precís, que deixa el resultat penjat com una llonganissa i que posa el ganivet decisori per tallar el cordill en mans dels consells polític i parlamentari del partit. Bona jugada, sí senyors...! Decidiran els que manen i ens voldran fer creure que ha estat una decisió legitimada per una assemblea general i escrupolosament democràtica.

Han fet un número teatral massa gros amb el que, en la meva opinió, han perdut la poca, minsa, credibilitat que els hi quedava (intentem imaginar que un dia puguin arribar a governar...). I el País, de cap manera , es mereix un resultat com el que ens han donat que boreja l'absurd per no dir que hi entra de ple. Ens han fet anar per on han volgut en raó d’una suposada actuació democràtica en la que hi ha intervingut, sense control, qui hi ha volgut, en un intent de repetir, empastifar i modificar uns resultats electorals del 27S que diuen clarament qui els va guanyar. Fer-se valdre fins a l’extenuació per evitar una fractura interna que des de fa dies estava cantada i amb uns resultats assemblearis que semblen confirmar-ho, no té més sentit que el que deriva d’un criteri d’imposició absoluta de cara un futur en el que, seguin les seves normes, no ens portaran més que a no poder decidir el què volem ser i com ens voldrem organitzar quan siguem lliures perquè, aquests assemblearis, turiferaris d’un politburó multitudinari, ja ho hauran fet i no faran més que, parafrasejant a A. Camus[1], quedar-se ells l’opció de dirigir i dir-nos el que podem fer i el que no i ens deixaran, als pobres i vulgars homes de peus a terra, amb la feina de portar a terme el seu programa que, per similituds ideològiques, suposo que serà quinquennal...

Roda el món i torna al Born, diu la dita. Es possible que emmirallant-se ara, quan tot apunta a series divergències dins del grup, tot i així s’hagin agradat, però amb un visió malaltissa que no els deixa veure la doble o triple imatge que s’hi veu ara, en el mirall. Però ara els hi queda la gran solució, la mateixa que podia haver-se aplicat fa tres mesos amb la que no haguéssim perdut el temps de forma immisericorde i qui sap, si amb aquesta solució ja aplicada, els resultats electorals del 20D ens haguessin estat també més favorables.

Vist des de fora, el resultat de l’assemblea és, en la meva opinió, una patacada per la CUP de las que fan mal. I fracassar i demanar als altres que modifiquin propostes és prendre’ns als altres per tontos perquè la demanda és, per sí sola, una autèntica presa de pel. El que no veig tan clar és que aquests nois de puny alçat (i no sé si cantant La Internacional...) aprenguin que decidir pels demés no és el que soluciona els problemes socials i polítics que tan propugnen i que molts també els volem solucionats. Per la senzilla raó de que els demés, encara que aquests assemblearis no s’ho pensin, també existim.

J. Vinyeta

28 de Desembre de 2015

[1] A. Camus.- Els Justos. Resposta del protagonista condemnat a mort quan se li demana que torni al sí de l’Església per a morir en Gràcia de Déu, el protagonista respon que no ho farà perquè a la fi “…l’Església s’ha quedat amb la Gràcia (la paraula) i ha deixat per als cristians l’exercici de la caritat (portar-la a terme, la paraula)...”

dimarts, de desembre 22, 2015

349.- Dels resultats electorals del 20D.-

349.- Dels resultats electorals del 20D.-

Em sembla que els resultats electorals portaran cua. Els resultats, per primera vegada en quaranta anys, son suficientment fragmentats com perquè a l’oligarquia dominat se’ls hi posin les orelles dretes, perquè l’intent de crear un Podemos ad hoc, no ha funcionant. Tot i que amb una bona irrupció a la resta de l’Estat, l’empenta no ha estat suficient i la pròpia actitud, en massa ocasions xulesca de Rivera, renovadora però centralitzadora i uniformadora al mateix temps, d’intransigència en cas d’arribar a triomfar i de diferents llenguatges en funció del lloc i a qui va dirigit el discurs, li ha donat com a resultat un nombre d’ascons insuficients per a les expectatives per a les que va ser creat el partit. D’altra banda, potser sí que va castellanitzar el nom del partit i ha muntat la seu a Madrid. Però no ha pogut canviar els seus orígens catalans, fet que, en la meva opinió, tanca moltes portes polítiques a Madrid. De totes maneres, el Sr. Rivera ja ha afirmat que s’abstindrà en les votacions parlamentàries en un intent de donar un mínim de satisfacció a tots aquells que l’han mantingut viu fins avui.

Rajoy es troba, sobre el paper, en series dificultats per formar govern. La premsa va publicant les nul·les opcions i, pel que diuen, a Madrid ja corren rumors de noves eleccions pel Maig que ve. Al Sr. Rajoy i adlàters els hi podríem recordar que allò que deien de la fractura social catalana, i que no era més que pluralitat política, i de desgovern a Catalunya, que no era més que una conseqüència d'aquella pluralitat política, ara li està passant a ell i podríem dir-li al Sr Rajoy que ha estat per la seva actitud política que Espanya ha quedat fraccionada socialment i ves a saber, fins quan, sense govern... Haurà d’aplicar-se una medicina molt amarga perquè l’existència de pluralitat política ens ha creat una cultura de pacte a Catalunya, des de fa anys ben portada, però aquesta cultura és inexistent a Madrid. I ja se sap que, en qualsevol pacte, hi ha renúncies. Però el PP no hi està acostumat. De sempre, només ha sabut manar. El propi tarannà del PP ja és un handicap en cas de negociació.

Duran i la seva UNIÓ, ha desaparegut del mapa polític dins l’Estat, com ja ho varen fer del mapa català, però amb l’agravant de que Espadaler va tenir millors resultats a Catalunya que els que ha obtingut el propi Duran a tot l’Estat. Milian Mestre insinuava avui la possibilitat de que el Sr. Duran acabés sent ministre del PP. Personalment no ho veig com una idea massa estranya donat que sempre m’ha semblat entendre que el Sr. Duran, des de la seva habitació del Palace defensava uns interessos econòmics concrets, que potser algun dia coneixerem, i aquest mateix lobby el podria intentar “colar” en el consell de ministres. Ja se sap que determinats interessos econòmics belluguen el seus peons com titelles, però amb èxit.

Existeix una opció de governabilitat del PSOE que passa per coaligar-se amb Podemos, ERC i DL, el que posa sobre de la taula una qüestió catalana molt important: l’autorització d’un referèndum que, encara que només fos consultiu, ens confirmaria la Sobirania i el reconeixement oficial davant d’Europa i el món. Quasi res...!

La sorpresa ens la ha donat Podemos. Ha resultat la tercera força en nombre d’ascons però també a resultat insuficient el seu resultat per poder fer de crossa del PSOE sense més. Iglesias, que amb Colau ha donat la campanada a Catalunya en general i a Barcelona en particular, s’ha tornat a ratificar en la voluntat de considerar a Catalunya com a una Nació i, per tant, insisteix amb el tema d’un referèndum per a que Catalunya decideixi el seu futur. El que jo no sé és si vol fer-lo per la via de transferir competències o per modificacions constitucionals. En el primer cas, podria venir arrel d’un pacte d’investidura en els termes exposats anteriorment. Si no és així, amb quins recolzaments pensa comptar al Parlament per dur-lo a terme, un canvi constitucional? Perquè, tot i que existís aquella majoria de la que parlava per investir al PSOE, la veritat està en que el PP comptarà amb un terç del Parlamento, el que deixa massa justa, per no dir que impossible, la possibilitat de tocar la Constitució. A banda de tot plegat, el que queda clar és que el famós referèndum a Catalunya ha quedat com a resultat “estrella” d’aquestes eleccions i per tant, el Procés ha quedat reivindicat i, en certa manera, reforçat.

Pel que respecta a Catalunya, Convergència, ara Democràcia i Llibertat, perd quasi mig milió de vots respecta de les generals de 2011 en favor d’ERC, que es situa com a segona força a Catalunya Però els resultats d’uns i altres fa que, al Parlamento hi hagi més diputats independentistes que no hi ha hagut mai i entenc que aquest era un objectiu i, per tant, una victòria. De totes maneres, DL o Convergència com es vulgui dir, han d’actuar ràpid si volen sobreviure, accelerant una refundació-reordenació immediata perquè si no, no seran ni a temps de recollir les engrunes en qualsevol propera contesa electoral. PSC, PP i C’S aquí a Catalunya, han perdut molts llençols en aquesta bugada i la davallada especialment del PSC i del PP, ha estat espectacular. C’s recordarà amb llàgrimes als ulls els resultats del 27S...

Tinc la sensació que el resultat electoral no ha caigut indiferent a Europa, ans al contrari. La prima de risc ha començat a pujar i la Borsa ha perdut punts. Per tot plegat existeix una possibilitat que, malauradament, pot venir “imposada” des d’Europa: un pacte PP – PSOE que permeti la investidura de Rajoy a fi de que les estructures econòmic – financeres, tal i com ens tenen acostumats (només cal recordar Grècia) no tremolin. Si això de la coalició PP – PSOE passa (i personalment no em seria estrany que passés tenint en compta que no seria la primera coalició entre socialistes i conservadors d’aquest tipus a Europa), que Déu agafi confessada a Catalunya...! Perquè si tots dos parits tenen un enemic comú, aquest enemic és precisament el procés sobiranista que des de fa uns anys tenim engegat a Catalunya. I C’s si afegirà amb una delectació malaltissa i cruel.

J. Vinyeta

21 de Desembre de 2015

dijous, de desembre 17, 2015

348.- Diumenge, eleccions.

348.- Diumenge, eleccions.-

Vagi per davant que tinc, vers questes eleccions generals, una certa indiferència. I la veritat és que he estat poc al cas de debats i propaganda electoral i he buscat informació pràcticament només a la premsa del dia, algun telediari i poca cosa més.

L’única excepció ha estat el debat Sánchez - Rajoy que, no solament no va donar més del que jo ja esperava, que ja era poc, si no que, en la meva opinió, va empobrir el de per sí ja pobre panorama polític espanyol. Perquè no esperava res d’uns senyors que no tenen propostes concretes, que es belluguen per i només què pels eslògans de campanya, incapaços de dibuixar un futur, donades les circumstàncies actuals, mínimament il·lusionant, però la pobresa manifesta d’arguments fa que l’agonia del debat, amb moderador inclòs incapaç de controlar als antagonistes, es vagi allargant amb insults que deriven en l’atac personal o en aquell tan ocorregut com inútil “...i tú més...” . Res de res. Res. I de Catalunya, també res de res, ni una paraula de referència al més greu problema polític que té plantejat l’Estat i que acabarà esclatant-los-hi a la cara. Aquesta és la gent que, amb possibilitats de govern a l’Estat espanyol, haurem de suportar fins que puguem tancar la porta i marxar perquè ja ens haurem fet grans... Son dos personatges amb motxilles carregades de corrupció de tal pes i volum que converteixen la corrupció a Catalunya en un joc de nens vestits de marinerets. I tot i així, com diu Víctor Lapuente Giner[1] i per les causes que ell explica, tornaran a rebre el suport, entre tots dos, de gairebé el quaranta per cent o més dels vots emesos. Tot plegat pot convertir-se, una vegada més, en la imatge decebedora de la qualitat d’un País en el que, repeteixo, ara per ara ens toca viure.

Però això no vol dir que no vagi a votar diumenge proper. I, d’entre d’altres, per dues raons principals. La primera resideix en la pròpia convicció personal i ciutadana que em fa realitat aquella màxima tan comentada de que si no participes perds inclús el dret a la mínima rebequeria. L’altra, realment, la marca el Procés. La situació aquí a casa nostra és complicada, cert. Però no és menys cert que la ciutadania, que a la fi ha estat en tot moment el motor del procés, no pot permetre allò que no ha permès mai: que siguin altres que, estranya i malèvolament, li assenyali i marqui els “tempos”. Si un milió sis-centes mil persones repetissin el seu vot independentista, seria un èxit i garantiria una major presència de diputats d’aquí que, sense dubtes, es faran sentir i que entenc no seran tant conciliadors com molts dels que hi havia fins ara. Si els d’aquí son més, els d’allà sempre, sempre, seran menys. I tal com semblen estar les enquestes (una mirada a les enquestes no publicables per Llei aquí de El Periódico d’Andorra és interessant, i és troba a les xarxes), quan més els inquietem, millor. En Vicent Partal[2], en l’editorial de divendres passat al VilaWeb fa un joc florentí, fantasiós i divertit, en el que exposa determinades possibilitats de que el recompte d’escons que dona el joc parlamentari, a Madrid, deixés a l’Estat espanyol sense la possibilitat de formar govern. Val pena de donar-li una ullada a l’editorial perquè és una forma informal, però certa, de donar-se compta de que anar a votar diumenge al bloc independentista, no és cap bestiesa. Al contrari.

Ah...! Una altra raó, realment secundària però no per això inconsistent, la trobo en el fet de la CUP proposi una abstenció. Només em faltaria fer-los-hi cas...! I recordar Colau i la nostra futura Capital Madrid...

J. Vinyeta

17 de Desembre de 2015

[1] Lapuente té amplis i importants treballs sobre la corrupció, de fàcil accés i que es troben a les xarxes.

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/una-rao-per-votar-tornar-los-ingovernables/

diumenge, de desembre 13, 2015

347.- Paraula de CUP!

347.- Paraula de CUP! .-

Vaig escoltar al portaveu i considerat un dels ideòlegs de la CUP J.M. Busqueta a 8TV, just l’endemà d’haver escoltat l’entrevista feta també per 8TV al President Mas. I per rematar el tema, vaig llegir l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari ARA,12/12) li fa a Quim Arrufat. A la fi de tot plegat, vaig arribar a la conclusió de que poca cosa hi ha per acordar entre ells i JxS. Però tot i així...

Diuen que el Sr. Busqueta és assessor del chavisme veneçolà. No és la meva intenció pontificar sobre la bondat o no de tal feina: ell sabrà què és i per què ho fa. Però, independentment, suposo que molts estarem d’acord en que el populisme del anomenat chavisme ha estat una constant a pesar del èxits que hagi pogut obtenir entre els més desvalguts. També ha resultat històricament cert que tenir determinats èxits econòmics a costa de reduir llibertats personals i col·lectives (amb empresonaments dels opositors, per exemple), no condueix més que al desastre en el moment en que els recursos econòmics que sostenen aquests èxits, decauen (l’exemple més sonat ha estat la caiguda de les dictadures denominades democràtiques sota l’ègida de Moscú durant la segona meitat del S. XX). Dic això perquè, si resulta ser veritat la participació del Sr. Busqueta en el desenvolupament de la ideologia i la praxis social que han buidat els supermercats de Veneçuela de les primeres matèries més elementals, haurem d’entendre que, com a assessor o conseller, no haurà estat massa encertat. De les paraules del Sr. Busqueta, durant l’entrevista, se’n deriven pel País la voluntat d’una revolució social que, vistos els resultats chavistes i per les seves possibles influèncis, pot acabar sent una dictadura de les anomenades bolivarianes que, amb un populisme per bandera, acabi sumint al nostre País (vegem-ho amb una certa ironia i humor) en un racó europeu del tercer món on els nens, a pesar de les suposades mesures correctores, es continuïn pixant al llit per escalfar-se (Busqueta dixit!).... No crec que hi hagi algú que no entengui ni accepti la necessitat de modificacions socials i estructurals d’un cert calat profund, raó que també omple els sentiments independentistes. El que sembla passar de taca d’oli (i ara sense ironia ni humor) és fer-ho per i amb la imposició d’uns criteris polítics i ideològics minoritaris que, en sembla entendre, estan molt lluny, a les antípodes, dels criteris polítics i ideològics més, molt més, que majoritaris que impregnen el País.

En l’entrevista que Bassas realitza a Quim Arrufat, Arrufat manté les mateixes tesis que el seu company de files. Però hi afegeix un parell de qüestions que em deixen amb una certa perplexitat. La primera està en el fet d’assenyalar ara, en contra del que proposava Baños, que un pacte d’investidura CUP – JxS, no suposaria un pacte d’estabilitat parlamentària perquè, segons Arrufat “... no se’n està parlant...” Dons, on som? L’altra tema fa referència a l’assemblea a celebrar per la CUP el proper dia 27. Segons Arrufat, la decisió sobre de la suposada oferta que JxS ha de presentar, es portarà a l’assemblea i aquesta decidirà. I afegeix “Ho acabaran decidint 2000 o 2500 persones.” Sigui la que sigui la decisió assembleària que condicionarà, en un sentit o altra, el futur del País, em resulta clar per una simple regle de tres, que, aquesta decisió, serà presa per un 0,131% del bloc independentista amb 72 escons al Parlament i un milió nou-cents mil vots a favor (suposat un criteri unànime de 2500 assembleistes)... D’altra banda, en un altra moment de l’entrevista, Arrufat diu: “En tota aquesta entrevista estic fent un crit d’alerta, als negociadors de JxSí, al mateix president, a la gent que vulgui que tot això tiri endavant, que d’aquí a l’assemblea del 27 de desembre facin algun cop de timó que sigui suficient per poder guanyar la majoria de la CUP per tirar endavant el procés. L’opció d’eleccions al març hi continua sent, i si la situació és de bloqueig podria obtenir la majoria de suports de la CUP” És a dir: o hi ha cop te timó suficient (suficiència que definirà la CUP) o el procés no tirarà endavant, amb el que queda clar que el procés, per Arrufat com a mínim, no és prioritari; i com a corol·lari em sembla entendre que anem a noves eleccions. És en aquest punt que no deixa de sorprendrem el paràgraf final sobre la col·laboració futura de la CUP. Si hi ha bloqueig post electoral, tal com hi ha ara, quina serà la raó per la què la CUP canviarà de criteri? Si les decisions son assembleàries, per què i qui garanteix que l’assemblea sigui procliu a l’entesa? O serà que manipular les assemblees és més senzill del que ens diuen, i jo crec que sí? Si d’antuvi ja hi ha aquesta predisposició, per què esperar al suposat bloqueig post electoral? Que pretén guanyar la CUP, donat que res és gratis, amb aquesta estratègia?

J. Vinyeta

12 de Desembre de 2015

dijous, de desembre 03, 2015

346.- De la CUP

346.- De la CUP.-

Ha estat necessari un temps de reflexió y unes quantes plantofades per entendre que hem perdut les eleccions. I que ens vàrem equivocar pensant que la CUP era dels nostres. Ara, quan resulta evident que els cupaires tenen altres prioritats per davant de la llibertat, és a dir per davant de la independència, entenem que es faci necessària una “segona volta” electoral (la qual cosa tampoc és tan estranya en el món democràtic) en la que, com en totes les conteses electorals, els resultats son incerts i per tant, tot i que amb la boca petita, no podem negar que el procés, com a conseqüència, en pot resultar molt tocat.Sigui pel que sigui i com sigui, el cas és que, una vegada més, l’enemic està en perfecta ordre de batalla i nosaltres no hem ni esmolat l’eina.

Tot el mullader, per a dir-ho de forma col·loquial, neix quan aquells que en un moment d’inspiració de no sé qui i en un moment de la campanya electoral, sentencia que no investiran a Mas. Res a dir; però jo no he sabut trobar en el seu programa electoral[1] la no investidura de Mas, el que em fa entendre que més que una promesa electoral va estar una febrada que donava joc i que, a un sector dels seus electors, agradava. La traca final s’encén quan a més els resultats electorals els hi donen unes ales amb les que no hi contaven i amb les que intenten, sense saber-ne, volar. Mai varen pensar que a la llarga podrien convertir-se en esclaus de les seves pròpies paraules.

S’ha parlar molt de la coherència de la CUP perquè actuava com havia dit que ho faria. Però aquesta coherència, que jo no sé si és tal, sembla que es vagi esmicolant per la seva pròpia actitud. Han mantingut que les converses amb JxS han de girar respecta al què i al com, i que el qui era el menys important. Ara, el rovell de l’ou de tot plegat està, com ho ha estat des de sempre, en el qui. La CUP per aquest qui, dona senyals de divisió interna manifestades diumenge passat a Manresa, perquè resulta evident que tot queda aturat si aquest qui no es fa efectiu. D’altra banda, algú realment significat com Benet Salellas assenyala aquesta divisió interna i es pregunta si val la pena mantenir coherència en una qüestió en la que potser que una majoria social no entengui.

Personalment em costa d’entendre que les demandes sorgides arrel de la trobada de Manresa, es consignin com a línees vermelles quan totes elles estan contingudes en l’acord parlamentari. Em costa d’entendre que els cupaires parlin de Convergència com a responsables del desassossec de bona prat de la societat civil. I em costa d’entendre perquè els que estem al voltant del moll de l’os, tot i que lluny de pertinença a partits però membres del milió sis-centes mil persones que vàrem votar JxS, podríem estar parlant del Endavant d’Anna Gabriel, com a opositor més significat, o de Poble Lliure, com a responsables de la situació en lloc de generalitzar-lo en la CUP. Serà que intenten que no surin les diferències internes per allò de que com es diu, especialment en el terreny esportiu, la millor defensa és un bon atac? Diferències encara més expresses després de que David Fernández advoqués la possibilitat de cedir dos vots[2] per desllorigar la investidura de Mas. Que ho digui en David, tot i que només sigui, com diuen, una opinió particular, no deixa de tenir un cert valor (en Quim Arrufat no s’hi afegeix però deixa entendre que és una idea més...). El que passa és que arribar ara al punt que tots creiem que seria el de trobada, a dos mesos i mig de les eleccions, i després de que el Sr. Baños fora qui volgués un pacte de legislatura, en podríem dir, com diria en Pla, que tot plegat no haurà estat més que una collonada. Però de totes maneres, ben vinguda sigui, si ve, la collonada, tot i que immediatament ens preguntem que pot passar ja en la primera votació parlamentària...

Una nota final. Que mil cinc-cents assembleistes puguin condicionar els criteris de selecció i actitud dels que vàrem votar a JxS (que sabíem el què, com i qui votàvem) no deixa de ser una imposició semblant a les imposades per un politburó de mals records que, possessionant-se de la suposada veritat incontestable i única (malauradament ja sabem quin pa s’hi dona en aquestes situacions), varen portar a societats enteres al desastre. De com actuaven tots aquests en dèiem, senzillament, dictadura.

J. Vinyeta

3 de Desembre de 2015

[1] http://www.parlament.cup.cat/?page_id=62

[2] http://www.ara.cat/opinio/article-david_fernandez-cup-investidura-Artur_Mas-proces_0_1478852114.html

dimecres, de novembre 25, 2015

345.- Del croissant de xocolata i altres coses

345.- Del croissant de xocolata i altres coses.-

A diari es posa en evidència l’agudesa de molts. Només cal estar un pel a l’aguait de les xarxes i apreciar que hi ha (hi han, més ben dit) qui pràcticament de forma instantània, troben una vis diguem-ne còmica - crítca de “l’esdeveniment” que s’està visquent. Son gent que tenen “xispa” i tots tenim exemples a recordar. Aquí, a casa nostra, hi tenim un grupet de xicots que cada setmana ens porten a les pantalles de TV el que hagi pogut estar, en el seu criteri, el més “cridaner” de la setmana i d’actualitat. Polònia (potser el nom més ben triat, per allò de que l’Espanya imperial ens humiliava dient-nos “polacos”) ens recorda les misèries polítiques i Cracòvia, especialment destinada a les també misèries esportives. Una i altra programació ens donen la caricatura i ens fan, quan menys, somriure..

Un dels gags d’aquesta setmana al Polònia ha estat un èxit. És el que ha vingut a anomenar-se “El croissant de Baños”[1] És evident que bona part de població està en al mateixa situació com la que, al final de la paròdia, expressa estar el cambrer. Però captar aquesta sensació molt generalitzada i donar-li un to humorístic, sarcàstic i dramàtic alhora, pressuposa una xispa i agudesa de la que no tots en podem presumir .

Suposo que el gag no ha fet riure a tothom, fora possible que inclús hagi emprenya alguns de la CUP. Però la situació és la que és i els entestats en “esmorzar” un croissant de xocolata son ells. I, seguint al gag, qui s’acaben emprenyant son precisament aquells del no permanent, davant també d’un “no tranquil...”

La CUP, en boca de Benet Salellas, membre significat dins la CUP i considerat com a component (amb Anna Gabriel) de la línea dura, ha manifestat que hi ha divisió dins del propi partit. I que és possible una escissió[2]. Si realment és així, en la propera assemblea del partit, que si no recordo malament la faran a Manresa el proper Diumenge 29 i que han definit com informativa, es podrien manifestar aquestes discrepàncies. Especialment amb un sector que entén que endarrerir la investidura és jugar a favor d’Espanya. Perquè com diu Gabriel Rufian, si no hi ha investidura pot passar que Montoro acabi sent President de Catalunya. Vejam si aviat Baños podrà esmorzar-se un croissant de xocolata...

Montoro ha endurit les condicions del FLA per a Catalunya i les paraules de Rufian han acabat sent gairebé profètiques. L’excusa ha estat un problema contable detectat per la UE en les comptes de l’Estat i de Catalunya de l’any 2013. És igual perquè sabem que qualsevol excusa hagués estat suficient especialment ara, en campanya pre electoral, en la que el PP ha de marcar paquet davant dels seus. Montoro pixa fora de tinter perquè sap que es absurd avaluar uns comptes de la Generalitat d’uns diners que arriben amb caràcter finalista i que, per tant, és el propi Estat el que efectua directament els pagaments a aquells pels que han estat assignats i n’exerceix el control corresponent de forma directa. Endarrerirà el pagament tant com pugui i acabarà pagant, però els seus votants, els de C’s i PSC, possiblement els més alineats amb el Sr. Montoro, també en patiran les conseqüències. I si no ho fa, i en vigilies de Nadal, serà perquè no n’haurà avaluat bé les conseqüències comercials que se’n derivaran. En el meu entendre, el PP deixa clar que ha perdut Catalunya i preveu que el seu partit quedi com a purament residual. Suposo que és amb aquesta idea que fa el que fa.

Convergència plega i crea un nou partit. Sabran el que es fan. Però hi al menys dues qüestions que poden ser sotmeses a consideració. La primera si és realment el moment per a fer-ho. Hi ha unes eleccions a tocar i no sé si tindran, per a dir-ho d’alguna manera, l’edifici construït el 20 de Desembre. D’altra banda, el Parlament està a l’espera de la investidura o d’un nou avançament electoral. Tot plegat em sembla que crea un clima quant menys incòmode. Recordo ara aquella frase atribuïda a Sant Ignasi en la que ens diu que “en èpoques de turbulències, no feu mudances...” O és que el sector més cristià ja ha abandonat el Partit? D’altra banda, entenc que es vulgui ja definitivament sortir de l’ombra d’Unió i de la molt més allargada d’en Pujol. Una i altra qüestió em va semblar, en visió estrictament personal, que haurien d’haver-se resolt, com sembla que es farà ara, en el mateix moment en que Pujol es va declarar defraudador. Veurem com acaba tot plegat.

J Vinyeta

25 de Novembre de 2015

[1] http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/polonia/el-croissant-de-banos/video/5565846/

[2] http://www.20minutos.es/noticia/2612294/0/diferencias-cup/investidura-mas/provocar-fractura-interna/

dijous, de novembre 19, 2015

344.- Comentaris (Omella, Procés, París)

344.- Comentaris (Omella, Procés, París).-

Ja hi ha nou arquebisbe per la diòcesi de Barcelona. És diu Omella i ve de Calahorra[1]. Des del punt de vista catòlic – eclesial – pastoral, poca cosa a dir: no és una qüestió que m’afecti. Però crec que hi ha un parell o tres de coses que, com a ciutadà català, si que crec qüestionables. La primera, segons assenyalen grups de creients laics com Església Plural, és el desconeixement de la realitat catalana que tothom l’hi fa palès al Sr. Omella. Una altra és el fet de que, tot i que es defineix com a no polític (ja hem dirà com s’hi entendrà amb la que podríem definir com a la diòcesi més polititzada d’Espanya...) va aprovar amb el seu silenci (com la resta de la Conferència episcopal espanyola) las declaracions del tot just nou anomenat secretari i portaveu de la CEE (Novembre del 2013), José Mª Gil Tamayo que és va despatxar dient-nos que la “ consulta sobiranista es inadmisible e inmoral...”[2].I una altra, i que entenc com la pitjor, és que continua defensant l’espoli del Museu Lleidetà, el trasllat a Barbastro de les peces allà exhibides i la execució de la sentencia del Vaticà de retornar les peces. Tot plegat, una bona carta de presentació. Diuen que Francesc ha decidit, però també diuen que a Madrid estan molt contents...

El Procés continua encallat. I els que contàvem que aniria endavant a partir de la primera sessió d’investidura, estem emprenyats i moralment tocats. No ens queda més remei que esperar. Però és ben cert que allò que jo demanava s’ha anat complint: s’han trencat silencis que en el meu entendre van concretant posicionaments. Tant que inclús Mas Collell[3] exposa el que entenc sentiment general dels que varem votar JxS tot i que, encara que sembli que va per lliure, és un “posat” molt convergent. Jòdar[4] li dona resposta un parell de dies després. En plena discusió, Teixidor plega de CDC i, simultàniament Blanca Serra, inequívocament esquerrana i membre de les CUP. parla dels “malalts d’esquerranisme” dins de les pròpies CUP[5]. Només son unes notes que ens avisen de les contradiccions internes dins de tots els que han de negociar. I el què no sé és si totes aquestes diguem-ne manifestacions son o no bones pel Procés i pels que ens ho estem mirant des de fora. Però així estan les coses. Homs, per la seva banda, posa “quatre” línees vermelles indepassables que els de les CUP les consideren “arrogants” (diu el mencionat article de Jòdar). No deixa de ser curiós que aquells que han canviat de registre en plena negociació, publicant un memoràndum que en conté 54 de condicions[6] a negociar i que anomenen “Fil a l’agulla”, trobin estrany des de l’altra banda de la taula en posin 4 de condicions....

L’ANC, a través del seu President Jordi Sànchez, també ha alçat la veu demanant als protagonistes que arribin finalment a una acord i iniciïn ja d’una forma clara, el camí vers la República Catalana. Però no sé si la crida va ser prou contundent.

Continuarem a l’espera...

París ha sofert l’acció terrorista més contundent que ha sofert França fins avui dia. Entenc que es fa difícil, per no dir impossible, de trobar explicacions, el per què que hi hagi gent amb capacitat humana de realitzar salvatjades com les realitzades a Paris. Aprofito per donar el condol i expressar la meva solidaritat amb els afectats. Però ara els Estats occidentals ens tornaran a posar sobre de la taula la necessitat d’anteposar la seguretat a les llibertats i drets individuals i col·lectius per a fer front a una amenaça que, realment, la ciutadania en concret no pot menysprear. Però si acceptem la por permanent a ensurts com els de París o similars, amb el detriment de la nostra llibertat d’actuació, estarem propiciant que els Estats actuïn a favor d’aquesta por i amb restriccions de les llibertats i drets, com ja he dit, individuals i/o col·lectives i, de pas, amb una actitud autoconstrenyida, donant per exitós el resultat bàsic que pretén qualsevol acte terrorista: acollonir. Entenc que hem d’estar amatents en una i altra qüestió. I molt especialment en un Estat com el nostre, de per sé procliu a les restriccions.

J. Vinyeta

19n de Novembre de 2015

[1] http://politica.elpais.com/politica/2015/11/15/actualidad/1447619087_576637.html

[2] http://www.elplural.com/2013/12/16/esglesia-plural-pide-a-los-obispos-catalanes-que-rompan-con-la-conferencia-episcopal/

[3] http://www.ara.cat/opinio/No-asfixiem-proces_0_1468653133.html

[4] https://www.google.es/webhp?sourceid=chrome-instant&ion=1&espv=2&ie=UTF-8#q=Article+J%C3%B2dar+al+ARA

[5] http://www.directe.cat/noticia/452368/demolidor-article-duna-historica-independentista-de-la-cup-alertant-dels-malalts-desquerra

[6] http://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2015/11/CUPfilagulla.pdf

divendres, de novembre 13, 2015

343.- Silencis

343.- Silencis.-

És evident que estem en una situació difícil i que el “mal de cor”, per a dir-ho d’alguna manera, sembla haver-se convertit en un fix a perpetuïtat en la societat independentista. És un mal de cor que no desapareixerà, i si arriba, fins el moment en que s’anunciï un acord entre CUP i JxS. És un tema (el tema) que ens té entretinguts. Perquè, si els oracles de mal averany han fet bé la seva feina, entenc que ens anuncien unes noves eleccions, en el meu entendre perilloses i amb resultats que poden resultar menys desitjats que els que ens neguitegen en aquest moment.

Però en aquesta situació de la que vinc parlant, hi ha algunes coses que tampoc entenc. Son aquest silencis tremendament sorollosos que mantenen ERC, l’ANC i Òmniun i Convergència. I, sent sincers, el silenci, tal com va dir Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència a la situació d’impasse actual que, ens agradi o no, apunta directament a CUP i JxS, però silencis que no ens diuen amb qui o amb què són aquiescent. Perquè no tingui aquesta interpretació, aquest silenci ha de ser trencat i en conseqüència (perquè no hi hagi confusions) ha de ser clar en el plantejament que adopti quan, aquest silenci, es trenqui.

ERC té un silenci eminentment polític, m’atreviria dir que còmode. I, en certa manera perquè no dir-ho, satisfactori, tot i que lligat als silencis de CDC. Res em fa pensar que no sigui així. Poques paraules que equivalen a grans silencis perquè és com si fes por aclarir les coses. La situació actual, en el meu entendre, és una situació que emplaça clarament a Convergència, que està en reconstrucció, a una decisió en la que, si Mas perd el lideratge del procés, gairebé podríem dir que el partit perd el que podíem definir com el ciment que els cohesiona. La qüestió, per a ells, és clara: si Mas deixa de ser el referent del partit en tot plegat, el partit s’esmicolarà. Per tant, en criteri de CDC, Mas és l’element que, guiant el procés, manté la supervivència del partit. Per tant, em semblen evidents, i no dic justificables, els silencis i els per quès. I ERC s’ho mira, entenc jo, amb el convenciment de que més hi guanya que no pas hi perd, sense la necessitat de posicionar-se fora del estricta cercle de JxS. En honor a la veritat, només Joan Tardà ha estat capaç de definir com a traïció el fet de que els que hi poden no arribin a acord.

Una qüestió que ningú ha d’oblidar és que el fet d’arribar fins aquí, no ha estat més que per la persistència d’una societat civil capitanejada per l’ANC i per l’Òmnium, que han portat les coses amb claredat i senzillesa però, ensems, amb rigor en fer les coses ben fetes que, bàsicament, ha posat a Catalunya a més en l’esfera internacional. És per això que ara també trobo a faltar (no sé si dir, trobem) que aquelles mateixes veus que ens convocaven fessin saber, també i sense equívocs, que la societat civil ja ha fet els deures, que ha decidit en unes eleccions netes i que, aquesta mateixa societat civil, exigeix ara, tal com sona, que els polítics arrodonin el que ja és clar i que, a pesar d’alguns i vist el resultat electoral, ha decidit. I que, per aquest mateix resultat electoral, la societat civil independentista, electoralment parlant, ha guanyat unes eleccions, i així ho diu, en les que deixa clar que la llibertat és necessària i prèvia per poder fer una revolució. Alguns ho han d’entendre, per molt estranys i rars que siguin[1]. I els que fins ara ens han liderat (ANC i Òmniun), també han de dir-ho amb claredat, a menys que siguin més proclius a la voluntat electoral minoritària i rara. La qual cosa, també ho hauríem de saber.

La tristor general, després de l’últim ple al Parlament, ha estat clara en aquells que ara ja poca cosa podem fer. Varem fer el que creiem necessari per arribar fins on som i hi ha alguns que ara ens diuen que no ho hem fet prou bé. No és cert: havent-les fetes bé, hem arribat fins a qui i som molts més que aquests que ens diuen que hem fet les coses malament. I estem tristos perquè els que ja tenim una certa edat malfiem de determinades coses que, mal portades per qüestions purament ideològiques, acaben malbaratant grans esperances. I em sembla que aquesta vegada, i si no hi ha qui ho arregli, ens pot passar això. De passar, maleïts siguin els que no han sabut portar-nos a Ítaca!

J. Vinyeta

13 de Novembre de 2015

[1] Baños definia així a les CUP en el programa .CAT d’ahir, 12 de Novembre.

divendres, de novembre 06, 2015

342.- De la demanda d’empara

342.- De la demanda d’empara.-

Tot el bloc unionista, al que s’hi ha afegit sense vergonya el PSC, va presentar un recurs d’empara davant del Constitucional, adduint que, en no estar formats els grups parlamentaris (només el PP quedava per inscriure’s com a tal), es vulneraven els drets generals en el moment en que la mesa del Parlament acceptava el document i assenyalava data per a la celebració del ple en el que, donada la majoria absoluta independentista, aquest document, que senyala sense ambigüitats l’inici de la desconnexió de Catalunya de l’Estat espanyol, serà aprovat. No és la primera vegada que passa que la Mesa actuï sense la complerta formació dels grups parlamentaris. Però aquesta vegada, era necessari muntar un sidral, encara que fos de curt recorregut per evidenciar el que no calia: el document posat en circulació al Parlament és, realment una bomba.

No ha estat cap sorpresa si tenim en compte que la pretensió no era que el ple fora endarrerit fins a convocar-lo en les circumstàncies que entenien com a les legals, si no, per a molt que ens vulguin fer creure el contrari, aquest sidral pretenia impedir, amb tots els mitjans, i el TC era l’últim recurs, que aquest ple es podés celebrar.

La mitja sorpresa ens la dona el PSC. El Sr. Iceta s’alinea amb Albiol i Arrimades i presenta també el recurs d’empara davant el TC. Tu quoque, Iceta? Dons sí, també. En totes aquests afers, se’ls ha definit a tots plegats, tot i que el més assenyalat va estar el S. Albiol, com a filibusters parlamentaris. Discrepo, perquè els filibusters, bons, dolents o com se’ls vulgui considerar, actuaven per pròpia compta. Jo els definiria millor com a corsaris. Els corsaris, que avui dia ningú crec que s’atreviria a afirmar que no existeixen donat el seu caràcter mercenari, actuen sota la bandera d’algú. No em crec que Albiol, Arrimades i Iceta actuessin per voluntat pròpia si no que ho han fet sota les banderes dels respectius partits i a les ordres dels seus caps de files. Per tant, de filibusters, res de res. En el fons de la qüestió tots varen actuar, com a mínim, sota la bandera del Reino de España. Com a resultat de tot plegat, un TC tot i que desprestigiat, els hi fa esment, a tots aquests que presumeixen de demòcrates, que son els Parlaments els llocs per a debatre les qüestions, incloses les que no agraden. Iceta es va voler integrar en la demanda d’empara entenc que com a clara submissió al PSOE (potser haurem de tornar a parlar de la Federació Catalana del PSOE a partir d’ara...) i per fer bon record d’aquella copa de cava de Navarro amb Llanos de Luna, Camacho i Rivera. Si Raventós, i no diguem Pallach, aixequessin el cap per veure fins on ha arribat Iceta, potser voldrien tornar a la tomba.

Hagués estat més efectiu per als interessos unionistes, deixar passar la convocatòria, la realització del ple, aprovació de la proposta i deixar, com així serà, que el TC descarregui tot allò que el Govern Central vol que descarregui i no posar-se en evidència amb una rebequeria infantil. Han deixat clar, una vegada més, que es pot presentar i aprovar una resolució sobre qualsevol cosa, sobre els refugiats, o els crims de guerra a Síria o, perquè no, sobre del sexe dels àngels. Però el que no es pot fer es presentar i intentar aprovar una resolució sobre el futur de Catalunya i debatre, parlar, sobre d’aquest futur. I això que sempre se’ns havia dit que amb violència res, però que sense violència tot...

Ara toca esperar esdeveniments. I tot i que albirem l’actuació del TC, a partir del moment en que el document estigui aprovat pel Parlament, ignorem si començarà ja amb inhabilitacions o ens donarà una sorpresa de més volum. Serà el moment de veure si el secretisme amb que s’estan portant les deliberacions de JxS i CUP, han servit per alguna cosa més que per discutir si Mas sí o si Mas no, i si s’ha previst el que era previsible muntant un pla B exitós, per a dir-ho d’alguna manera, per apaivagar l’esllavissada que, a partir de la propera decisió del TC, se’ns vindrà a sobre. Necessitem saber si, efectivament, hi ha lideratge inequívoc, perquè convindrem tots que, hores d’ara, cap dels que ens han portat fins aquí, i amb l’excusa de la discreció necessària, ens han dit res que puguem interpretar com un senyal clar de l’existència del líder. I em temo, i tant de bo m’equivoqui, que la societat civil ens haurem de tornar posar novament en marxa per assenyalar el camí i assumir aquest lideratge necessari.

Han passat sis setmanes des de les votacions i necessitem saber que el més calent jo no és a l’aigüera, que l’escudella està en marxa i que aviat sens cridarà per a seure a taula. I que no hi serem convidats a taula perquè som amics o parents, que també, si no que hi serem convidats com a membres de ple dret perquè nosaltres ja hem fet la nostra feina. A veure si els altres també la fan.

J. Vinyeta

6 de Novembre de 2015

dimarts, de novembre 03, 2015

341.- Comentaris (del Parlament i les CUP)

341.- Comentaris (del Parlament i les CUP).-

De cop, Rajoy i companyia han descobert que tot allò que era una bogeria d’en Mas resulta ser la bogeria d’un Parlament Electe i amb majoria absoluta independentista, que fa una proposta que vol sotmetre a votació i que va molt més enllà del que ells ja imaginaven com a impossible. I el que se’ls hi fa encara més incompressible, és que veuen clar que va de veres. La declaració – proposta presentada al Parlament per a la seva aprovació en el proper ple és, talment, un torpede en la línia de flotació d’un sistema institucional espanyol embarrancat per les poques llums de mires d’un President que no ha tingut el valor d’escoltar el que gairebé el cinquanta per cent del cens català ja fa uns quants anys que ha posat sobre de la taula: el desig de ser la Nació que històricament va deixar de ser per la força de les armes, ara fa tres – cents anys. És una declaració formal de l’inici de “desconnexió” de l’Estat Espanyol i no precisament, com en situacions que alguns volen considerar similars, per a formar part de la República Federal Espanyola (o Ibèrica, en el cas de Macià), si no per a la formació d’un Estat Propi i independent: la República Catalana. Allò que s’advertia com impossible ha fet bona aquella dita que, més o menys, ens fa veure que si no vas a buscar l’impossible, no arribaràs enlloc.

És difícil d’avaluar tot plegat. Però la realitat ens porta fins on som ara perquè, tot i les nostres insistències, a Madrid les portes han estat tancades sempre i, a cada demanda, a més del cop de porta, hi ha hagut noves imposicions judicials, restriccions de llibertats i de competències, Lleis repressives, restriccions econòmiques que comporten pidolar, etc... Aquest “boig” de Mas encara avui dia esta dient, potser és per això mateix que no volen escoltar, que canviaria totes les actuacions per un referèndum pactat amb l’Estat. Res ha estat possible, tot ha estat torpedinat i ara, és clar, som on som...

És per tot plegat que em ve a la memòria allò que expressa la Declaració d’Independència dels Estats Units. Allò tan senzill en que hi diu que “Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre...” és perquè, com expressa la pròpia Declaració de 1776, no tot és tolerable, especialment allò que fa referència a la pèrdua de drets i llibertats. És un bon exercici, en la meva opinió, fer una lectura d’aquesta declaració[1]. Perquè, passats el anys i salvant les distàncies, hi podem trobar raons d’aquella època que semblen plenament vigents avui dia en el nostre cas.

Ha estat oportuna, aquesta proposta? Les eleccions del proper 20 de Desembre fan que, des de l'Estat, se li doni un caire apocalíptic i que PP, PSOE i C's es barallin per ser els protagonistes de la repressió que entenen com a necessària. Però la resposta hagués estat la mateixa, potser amb menys soroll, si les eleccions haguessin estat lluny. Sigui com sigui, el que entenem és que un dia o altra hagués hagut de fer-se i aprovar la proposta de resolució. I hi ha una dita que diu allò de que feina feta, no fa destorb. Madrid entén. per primera vegada de forma oficial, que Espanya té un problema que es diu Catalunya. I queda clar que el PP dona perduda, electoralment parlant, Catalunya a canvi dels redits electorals que la seva actitud en vers del problema, li donarà a la resta de l'Estat i que sol ser proporcional a la quantitat de testosterona emprada. Aferrem-nos!

I les CUP? La veritat és que no sé fins on volen arribar. Tres-cents mil vots no son res més que tres-centes mil persones que poden combregar amb la seva ideologia. No sé si son gaires més, i això suposant que tots els votants hagin fet plenament seva la deriva socialista del puny enlaire. Si no hi ha acord amb JxS, per imposició de criteris exclusius i excloents de les CUP, al menys jo personalment les consideraré reus d’Alta Traïció, així, tal com sona. Perquè al menys hi ha més de cinc vegades de votants que, clara i netament, no estem precisament d’acord amb la seva ideologia (això sense voler comptar amb els del no permanent...). I si resulta que la República Catalana no és el seu primer objectiu que facin el favor de ser honestos i dir-nos-ho, perquè potser serà el moment, dolorós i perillós per tot plegat, de convocar noves eleccions tan aviat com els terminis legals ho permetin.

J. Vinyeta

3 de Novembre de 2015

[1] http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/10/la-declaracio-d%E2%80%99independencia-dels-estats-units/ Aquesta és una de les moltíssimes versions traduïdes. Es pot trobar a la xarxa en versió original.

dimarts, d’octubre 27, 2015

340.- Constitució del nou Parlament

340.- Constitució del nou Parlament.-

S’ha endegat el Parlament de la que serà l’onzena Legislatura. La presideix Carme Forcadell que ha estat electa amb els vots dels independentistes, als que s’hi han afegit 5 parlamentaris dels de Catalunya Sí que es Pot. Rabell s’ha afanyat a dir-nos que així havia estat pactat amb la majoria però que eren vots prestats per aquesta ocasió concreta perquè, en referència a les altres qüestions, el criteri del grup no havia canviat. Sempre he pensat que res és gratis. Per tant, haig de creure que si s’ha pactat, com diu Rabell, ha estat a canvi d’alguna cosa. Suposo que algun dia sabrem el què i per què de tot plegat. Rabell sap que, si ha de diferenciar-se de tots els altres grups que té al voltant, en més d’una ocasió haurà de fer salts mortals, com els d’avui per a diferenciar-s’hi dels del no. Potser que sigui millor començar així...

Carme Forcadell ha fet el primer discurs i ha quedat clar quines son les seves intencions donant per tancat el procés autonòmic, obrint un Procés Constituent i acabant amb un Visca la República Catalana. La ovació ha estat solemne des de la part esquerra de l’Hemicicle on ara s’han posat tots el independentistes, que son majoritaris (diuen que per raons d’imatges televisives: quan la TV mostri al President/a durant els Plens, darrera no hi haurà l’Oposició per fer-s’hi veure. Però això és l’anècdota). El silenci de la dreta del Hemicicle, llevat d’algun parlamentari de CSqP, potser els que varen votar a Forcadell, ha estat molt eloqüent.

Com no podia ser d’una altra manera, aquest mateix sector ha carregat contra el discurs de la Presidenta electa: la mitja discreció d’Iceta (que venia estomacat per Carmen Chacón en els nomenaments de les llistes del PSC pel 20D) afirmant que la primera part del discurs era de caràcter institucional, mentre que la segona part és un discurs independentista per a independentistes. Arrimades entén que el discurs és excloent perquè, com ve dient, Forcadell no representa a tots els catalans. Però, sense cap menció, només faltaria, als altres parlaments autonòmics i, molt menys, al Parlamento a Madrid, en del que el Sr. Posadas és President triat per un partit que no va anar gaire més lluny del 25% dels vots de l’Estat en les eleccions. Mentre, Forcadell rep els vots de més del 51% dels vots[1] emesos electoralment parlant i, en qualsevol cas, el recolzament del 57% dels parlamentaris. Arrimades pot dir el que vulgui, però ja voldria ella i el seu partit disposar d’aquesta més que amplia majoria. Però pot ser que el més divertit, per a dir-ho d’alguna manera, sigui l’estirabot del Sr. Albiol. Enviat al galliner del Parlament, la qual cosa deu de fer molt mal i condemnat a no sortir a les TVs en els plens llevat dels moments en que hi participi directament, afirma que el resultat de la votació no ha estat més que la mostra clara del grau de degradació a la que ha arribat la política catalana. Un cop més el Sr. Albiol, confon degradació i trencament social amb pluralitat política, però és, pel que sembla, l’única manera que té de fer feliços als seus, especialment a Madrid, i apaivagar una una derrota palmària.

Tinc la sensació de que, especialment Albiol i Arrimades, confonen al Parlament amb un club d’elit del que sembla que només se’n poden traure privilegis i aquiescències, i tot allò que els deixa a fora per decisió plural, que és precisament la realitat d’un parlament, sembla que els hi fa mal. Però la manca d’enteniment del que és aquesta pluralitat, a més, els deixa en evidència. També, en el cas d’Arrimades, la confusió entre trencament social i pluralitat política és evident. I aquesta confusió no crec que, en cap cas, sigui perquè realment pateix (pateixin) per una societat catalana entabanada pels encanteris d’un Sr. Mas que ha perdut el senderi. Tot i això, amb un vicesecretari a la Mesa del Parlament que, per cert, manifesta que desconeix Els Segadors i que no sap cantar-lo...

Carme Forcadell necessitarà suports per tirar endavant una Legislatura complicada per molt curta que sigui. No dubto que, des del propi Parlament, rebrà les ajudes necessàries per part dels que li han donat la confiança i que son la majoria. Ja seran els altres el que torpedinaran tot, sigui torpedinable o no, com resulta evident amb els escorcolls policials amb preavís i davant de la premsa afí a tot l’entorn convergent.

Personalment, li desitjo el millor i... bona feina!

J. Vinyeta

27 d’Octubre de 2015

[1] 39,54% de JxS, 8,2% de les CUP i, aproximadament el 4% dels vots de CSqP. La suma dona un 51,54%. El 4% indicat de Rabell i companyia, ha estat calculat amb les 5/11 parts dels vots que varen treure. La Llei d’Hont quasi amb tota seguretat no ens donaria aquest valor aplicable però, en qualsevol cas, els obtinguts per Forcadell son clarament suficients i plurals..

dimecres, d’octubre 21, 2015

339.- Comentaris (SCC, Govern Central, Forcadell, Barça)

339.- Comentaris (SCC, Govern Central, Forcadell, Barça)

SCC, Societat Civil Catalana, ha celebrat la festa del 12 d’Octubre una setmana després. Ho va fer al teatre Victòria, amb l’assistència de 500 – 800 persones segons les fonts. La participació en tot els actes del PSC sembla que és ja una normalitat des de que el Sr. Navarro va brindar amb cava amb Llanos de Luna en la festa de la Constitució del 2013 (amb Rivera i Camacho inclosos) i sembla que, amb la deriva presa, Iceta arriba al port de “La España que nos une” que era el lema de la trobada. De totes maneres, el més esbojarrat varen ser el discursos del President, Sr. Arenas (que substitueix a l’anterior president Josep Ramón Bosch, imputat per amenaces). Diuen aquests senyors que han guanyat el plebiscit del 27S. Dons mol bé i que siguin feliços amb aquesta creença. Però que vagin recordant també que el 12 d’Octubre de l’any passat varen ser, segons la Guardia Urbana, 38.000 els assistents a la plaça Catalunya. Aquest any, en el millor dels casos varen ser 800 els convocats. A partir d’aquí, que s’ho facin mirar i vagin guanyant plebiscits, perquè pel que ha resultat, la majorà silenciosa ja no és excusa..

El Govern Central ha tingut pressa en aprovar un pressupostos pel 2016 de forma que quedi, al menys per un any “Todo atado y bien atado...” (ja sabem com els hi va i agrada tot això del ben lligat...). Però Europa li ha esmenat la plana exigint-li a Rajoy que els modifiqui per arribar al compliment del dèficit que el Govern Central es ve saltant any rere any. Habituat a incomplir les recomanacions europees i, com que no li fa nosa res, els tira endavant hipotecant el nou govern que surti de les eleccions properes.

Però el pitjor li ha vingut des de l’oficina de la Defensora del Poble Europeu[1]. Emily O’Reilly, la defensora, afirma finalment i sense embuts que “Els tractats no preveuen cap procediment en cas d’una potencial secessió de part d’un territori d’un estat membre.’ I encara ho rebla afirmant que els advertiments de Brussel·les dient que una Catalunya independent restaria fora de la UE i hauria de tornar a demanar-hi l’ingrés són només que una “opinió personal i no la posició oficial de la institució”. Afegeix que una posició oficial només es donarà quan l’Estat Espanyol la demani, qüestió que ja s’havia dit i que es feia extensible a qualsevol Estat Europeu. La pregunta que s’escau és per què no la va demanar Anglaterra, en el cas escocès i per què no l’ha demanat l’Estat Espanyol. ¿Serà que movent-se Europa com es mou per interessos, temen una resposta contrària als interesso particulars...? O serà perquè una manifestació en un sentit o altre deixaria al Govern Central en una posició irreversible que encara els hi fa més por d’entomar?. En qualsevol cas, una de les principals estratègies del Govern Rajoy, acompanyada de la pífia de la nacionalitat espanyola i, per tant, amb el manteniment de la condició d’Europeus, a quedat finalment liquidada... Potser que sigui per això que com a últim recurs ens amenaci amb l’aplicació del famós article 155 de la Constitució. Si ho fan, han d’assegurar-se que no els hi sigui d’aplicació l’article 7[2] del tractat de la UE si aquesta entén que l’aplicació del 155 comporta una violació dels drets i llibertats dels catalans. Res és gratis, oi?

Sembla que Carme Forcadell serà la Presidenta del Parlament Català a proposta d’ERC. Forcadell ens ha empès fins on som ara i no sé si aquesta és la millor manera de donar-li el reconeixement que es mereix. Ni sé tampoc si serà la millor Presidenta de cara al que se’ns ve a sobre. Però el Parlament tria i decideix. El que si és cert és que el nomenament ha caigut com una bomba en els sectors unionistes, tant que tenen les penques de dir-nos (perquè ja no saben que dir) que Forcadell no representa a tots els catalans. I és cert: perquè tots els Presidents de Parlaments d’estats democràtics son membres d’un partit polític, partit que, evidentment, no és més que una part de l’electorat.

El Barça va de ridícul en ridícul fins a la desfeta final, a menys que sigui capaç, d’una vegada per totes, de plantar cara i defensar al soci que, a la fi és el que el paga. L’estelada no és il·legal a Espanya i el Club, que diu que és més que un club, ha de defensar la llibertat d’expressió dels socis davant de la jurisdicció ordinària encara que això li comporti més sancions de la FIFA-UEFA. Un cos corrupta, investigat tant per l’FBI com pel comitè disciplinari intern, amb presidents internament suspesos, amb corrupteles denunciades a Alemanya i a no sé quants països més, i amb una Brigada Aranzadi[3] aquí a casa nostra, de la que difícilment es pot esperar res de bo, inclús en l’aspecte esportiu, obliga a buscar una certa protecció jurídica exterior i fora dels àmbits de l’esport per solucionar el munt de problemes que el Barça, massa sospitosament, va patint contínuament. I això no vol dir que el Club ho hagi fet tot bé

J. Vinyeta .--- 21 d’Octubre de 2015

[1] http://www.vilaweb.cat/noticies/la-defensora-del-poble-europeu-avisa-que-les-declaracions-de-la-ce-sobre-la-independencia-son-una-opinio-personal/

[2] http://www.vilaweb.cat/noticies/les-quatre-armes-juridiques-del-govern-espanyol-per-atacar-lindependentisme/

[3] El cap de la poderosa brigada Aranzadi es Marta Silva, advocada de l'estat, filla de l'exministre franquista Silva Muñoz, neboda de l'extresorer del PP Álvaro Lapuerta i secretària general del Real Madrid del 2004 al 2006 amb Florentino Pérez.

dijous, d’octubre 15, 2015

338.- Comentaris (Declaracions judicials, PP)

338.- Comentaris (Declaracions judicials, PP).-

Declaracions.- Han tingut lloc les declaracions dels imputats en referència al N9N. Com tots esperàvem, centenars de manifestants han estat plantats davant dels jutjats ofertant-los-hi als imputats el seu suport. El Govern, en pes, representants de partits polítics i el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, societat civil, etc... han fet presència solidària davant del que tots entenem com una bàrbara intromissió més de la justícia en la solució de problemes clarament polítics.

Però aquesta vegada hi ha hagut una nota discordant del propi TSJC[1], i que ha estat immediatament recolzada pel CGPJ[2] en una declaració institucional (el que em fa pensar que el manifest ve intencionadament “guiat” des de Madrid...) en la que denuncien el que consideren “...un ataque directo y sin paliativos a la independéncia del poder judicial...”. És una nota insòlita i que en el meu entendre presenta incoherències. La primera és el de presentar-se, la Justícia, com a independent en un moment (moment molt llarg i des de fa anys, certament) en que els dubtes al respecta son, quan menys, raonables. En aquest cas concret, n’hi ha prou en recordar, per exemple, a la Sra. Camacho assenyalant els ets i uts de la querella a presentar dies després, o la actuació dels fiscals catalans, la imposició des de Madrid de la querella des del Ministeri de Justícia que porta a la dimissió del Fiscal General i, per reblar el clau, que surti el Ministre de Justícia, per a dir-nos que la data de declaracions dels inculpats s’ha triat per després del 27S... Una segona està en que em sembla que els jutges no han entès la principal de la qüestió, i és que les concentracions no es fan contra d’una judicatura concreta (en massa casos ha quedat clar que el món judicial està sota “l’empara” dels partits dels Governs Centrals de torn i és per aquesta raó que cap govern ha estat “volutariós” en modificar el sistema judicial. El que fa, el Govern de torn, son els canvis corresponents perquè la judicatura, en tots els seus nivells, li sigui favorable, qüestió aquesta última en contra de la qual mai hi ha hagut un manifest similar al de dimecres passat...), si no que es fan en contra d’un Govern Central que ha tancat portes i ponts a un fet que no és una “dèria” personal, que està al carrer amb mobilitzacions, inclús solidàries com és aquest cas, i amb uns resultats electorals que no deixen massa dubte al respecta. Aquesta presència davant dels jutjats no és més que una altra manifestació pacífica, emparada per aquesta Constitució que tots ells diuen defensar.

Dues notes addicionals. La primera és l’absència en tot plegat del PSC. Suposo que és una absència forçada per l’obediència que el Sr. Iceta professa al PSOE i que és una nova evidència de l’allunyament del PSC de la majoria del País (majoria quan menys parlamentària). L’altra és la solidaritat de Ada Colau amb els imputats que arriba fins a fer la lectura del Manifest del Pacte pel Dret a Decidir[3] a la Plaça de San Jaume dimarts passat. No sé si aquesta posició d’Ada Colau va més enllà del fet de la lectura del comunicat i solidaritat estricte, políticament parlant. El temps ens ho dirà. I ens dirà també les conseqüències de tot plegat en un futur més o menys immediat. Serem pacients al respecta.

PP.- Uns altres que van revoltats son els del nucli del PP. Montoro es retrata en l’edició de El Mundo de dimecres passat. Cayetana Alvarez de Toledo, sector dur i col·laboradora de Faes, diu que no anirà en les llistes que encapçali Rajoy. La Presidenta del PP Basc, Arantza Quiroga, qüestionada des dels orgues del partit per presentar una proposta de “convivència i llibertat” que excloïa la necessitat de que els grups abertzales fessin una condemna ferma de la violència. En aquest últim tema, sembla estrany que després que C’s s’esplaiés amenaçant de que el Concerts econòmics eren un privilegi, i per tant, havent-s’hi jugat pràcticament els resultats electorals en aquells llocs on s’hi aplica, el PP hagi preferit prescindir de Quiroga i el seu pla pacificador deixant via lliure al PNB per guanyar les eleccions al País Basc. I tot plegat en els moments d’inici de la campanya electoral del proper 20D. Però imagino que ha estat l’immobilisme fefaent de Rajoy, el que ha emprenyat a tot el seu partit, especialment al sector més ultra dretà, per tou, per haver deixat que les coses, en el cas català, hagin arribat fins on son ara i potser, en concret, en el tema del N9N, un cas en que es va passar de considerar-lo pel Govern Central un “butifarrendum” a constatar la participació de dos milions tres-centes mil persones. La idea de fracàs envolta tota la gestió de l’executiu de Rajoy en aquests temes i el sector més dur, li passa comptes.

D’altra banda, alguns incidents al País Basc han fet que, de seguida, el Ministre de l’Interior hagi aixecat el fantasma d’ETA. Es nota que estem en campanya electoral, però dona tota la sensació de que el PP sense ETA i sense independentistes catalans, no sabria viure.

J. Vinyeta

15 d’Octure de 2015

[1] http://www.bez.es/images/carpeta_gestor/archivos/notatsj.pdf

[2] http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/En-Portada/Declaracion-institucional-

[3] https://www.araeslhora.cat/ca/manifest/firma_manifest