616.- Dels resultats electorals

616.-  Dels resultats electorals.-

ERC ha guanyat les municipals a Catalunya en vots i escons. És la primera victòria municipal  complerta dels republicans. JxCat  guanya en número d’alcaldies, però  cau a Barcelona, i Puigdemont s’emporta les europees a Catalunya amb gairebé un milió de vots (superant  en més de dos-cents mil els obtinguts per Borrell també a Catalunya), milió de vots    als que  ha d’afegir-s’hi els  a prop de quaranta-mil  més rebuts de la resta de l’Estat  espanyol. El PSOE guanya majoritàriament a la resta de l’Estat en tots els àmbits,  però perd Madrid  capital i la Comunitat autònoma. PP, VOX i C’s es preparen per col·ligar-se on convingui, però Rivera mira  el PSOE i no precisament de reüll... Podemos  perd   vots i, especialment, a hores d’ara, Madrid i Barcelona, i  Iglésias diu, com sempre, des de les èpoques del 15M que varen aconseguir 6  diputats a Europa si no erro, que han de fer autocrítica...

A Catalunya  els resultats electorals han estat ajustats pràcticament arreu.  Valgui l’exemple a la capital de Catalunya  en que, hores d’ara, no hi ha res garantit perquè Maragall sigui  el nou alcalde de Barcelona. Els propers dies en sortirem de dubtes, i ja sabem que  les possibilitats de obtenir alcaldies i regidories i, en conseqüència, poder (amb les compensacions econòmiques i de influències  afegides), pot obligar  determinades coalicions o pactes de govern a priori insospitats, estranys o inclús contra natura. Tot és possible. Inclús que les coalicions puguin fer-se pensant que el que s’ha votat ha estat  el desig de la ciutadania de ser realment escoltada, tot i que  aquesta honradesa política potser seria massa estranya  i oposada a interessos partidistes.  Però seria maco, oi?

En el cas de Barcelona, Iceta ja ens diu  estar disposat a evitar un alcalde independentista a la Capital. No sorprèn. Sap que si no agrada,  P. Sánchez no el farà ministre. I si no entra en el Govern de Madrid també sap que la seva carrera política va arribant a la via  morta. La pregunta que Iceta ha de respondre és si pactarà amb Valls (C’s)  per evitar que Maragall sigui alcalde, revivint aquelles fotos històriques i inoblidables  de les manifestacions a Barcelona... Iceta no vol veure, perquè  potser li fa vergonya, i el que així actua és sempre el pitjor cec, en quines ciutats ha  obtingut  el PSC  majoria absoluta  i en quantes d’aquestes els  alcaldes guanyadors  ja varen firmar  en el seu moment, el manifest en contra de l’actuació de Iceta en el tema del 155: sostenella y no enmendalla  sol ser un error perquè, a més, aquí ja no acceptem allò de l’obediència deguda. A Barcelona, les CUP entenc que han pagat aquella indefinició permanent disfressada de sobiranisme visceral. Lamentar que Graupera no hagi pogut entrar al consistori barceloní perquè entenc que hagués donat una certa vivesa a la política municipal.

Personalment em sembla important assenyalar que  C’s continua sense cap alcaldia a Catalunya (ni a Tabarnia...); que VOX ha obtingut només tres regidors  (Salt) i perd el 50% dels vots obtinguts en les generals, i que el PP es desploma també i només guanya les municipals a Badalona i Castelldefels.  

Possiblement l’única cosa que realment queda clara és que  la suma  d’ERC i JxCat  a les europees s’enfila fins al 49,75% dels vots, el que vol dir que el sobiranisme, si és que ERC retorna als seus orígens,  pot portar a Europa un missatge clar i potent, en contra  de tots els entrebancs que des de Madrid han anat posant perquè no fos  així. Perquè ara, un cop  electes, difícilment l’Estat espanyol, podrà aturar la maquinària europea, donat que les arbitrarietats, si s’hi presenten, porten directament al Tribunal de Justícia Europeu, a Luxemburg.

Ara em sembla que toca preparar la resposta  catalana a la sentència  del TS sobre el sobiranisme que crec que portarà inevitablement a eleccions amb caire clarament republicà.  El dubte que molts anem tenint, a pesar de la victòria en les municipals, està en saber en quin sentit nedarà ERC.

Per tot plegat, és evident que hem d’estar a punt i a l’expectativa perquè no sabem quina porta es pot obrir, i de cop.

J. Vinyeta.-

28 de Maig  de 2019 


P.S.:  Acabades aquestes ratlles, les CUP denuncien un error del Ministeri del Interior que li suposava 55.000 vots menys. Ignoro les conseqüències, però ara ja podem dir que la via independentista catalana, ja suma més del 50%...

615.- A la nova legislatura...

615.- A la nova legislatura....-

El PSOE, i especialment P. Sánchez, respira tranquil: no necessitarà els vots indepes per a la seva proclamació com a cap de govern. El TS i la Mesa de les Corts s’han anat passant la pilota, però qui ha assumit la defenestració del diputats electes catalans ha estat la Mesa. Marchena guanya.

Els que hi entenen, interpreten tremendes irregularitats en la suspensió de J.Sánchez, Junqueras,  Rull i  Turull. Una mesura com la aplicada, diuen, no pot ser presa més que pel ple del Parlament, en aplicació del Estatut de defensa del diputat electa i com a resposta a un suplicatori al respecta  del TS al Parlament. Suplicatori  que no s’ha produït,  que no s’ha debatut i que en conseqüència i també com a colofó, no s’ha pogut concedir.  Batet ha pres una decisió per a la que no està facultada i ella serà  qui n’hagi d’assumir les responsabilitats  que se’n derivin. La caverna aplaudeix amb les orelles...

Em sembla que era ahir mateix que El Nacional  publicava  les portades dels diaris estrangers expressant la  sorpresa per una mida que ara a Anglaterra, per exemple, seria difícil d’aplicar. Però, es clar, és que  Anglaterra  viu una democràcia plena i aquí, a l’Estat espanyol  vivim una democràcia de peixateres cridaneres (amb tots els respecte per aquelles professionals que res tenen a veure amb el que vinc referint, que quedi clar) pendent de vendre el que ha arribat a plaça però que, un cop situada a l’hemicicle, aquestes peixateres sense professió, venen el peix  sense la més mínima preocupació per la qualitat del producte i que en ocasions, fins i tot, arriba a estar, com ha estat en aquest cas, podrit: la democràcia, a l’Estat espanyol, put. Ha quedat clar que la Mesa claudica davant de les ordres del TS, (i, simultàniament, davant de les exigències de determinat sector, no precisament majoritari de l’hemicicle, inclosos membres del PSOE, sector que no casualment és precisament el que put), claudicació que, a més, beneficia l’executiu de forma directa. Montesquieu torna a tremolar a la seva tomba. Aquell nan sanguinari  que fa més de quaranta anys que va morir,   tenia raó quan ens va deixar clar allò de “...todo queda  atado y bien atado...”.

Per alegrar-nos una mica, que no gaire però, sembla que Europa es veurà obligada a anul·lar la famosa circular de la fiscalia sobre l’ odi al nazisme perquè, per dir-ho de forma senzilla, és una circular que protegeix, per sobre de la mida de protecció obligada a tots els col·lectius, aquells que actuen contràriament a la carta Europea dels Drets Humans. Mentre, que ens hi vagin comptant, com a presumptes delinqüents, a tots aquells que com a mínim ens repugnen (la fiscalia ja ho afinarà...) les actuacions de la trepa ara sobreprotegida.

I ara, a votar. A pesar de que el meu vot pot convertir-se en inútil, invàlid o nul i ser enviat, demà mateix, per una decisió administrativa i/o judicial, com repetiria Baños, a la paperera de la història electoral, aniré a votar. Per ser  ciutadà d’aquest Estat en que ens toca viure, en qualsevol moment, pot quedar maldestrament clar que el resultat del meu/nostre vot ha quedat invalidat, trinxant-me/nos de la manera més onerosa els drets com electors, tal com ha passat ben recentment. Però aniré a votar. Mai es podrà dir que vaig renunciar al dret que hi tinc coma ciutadà. Altra cosa és que aquests que tots sabem  me’l prenguin,  sense saber jo/nosaltres ben bé per què.

J.  Vinyeta.---

26 de Maig de 2019

614.- Dels pelatges

614.-  Dels pelatges.-

És ben cert que determinat personal  afincat en el poder o en les seves rodalies, no fa res més que demostrar-nos el seu pelatge. Heus ací algunes mostres.

La Fiscalia General de l’Estat, en  mans i per nomenament directa del  PSOE, ha enviat una circular als fiscals assenyalant directament que  “una agresión a una persona de ideología nazi o la incitación al odio hacia el colectivo puede ser incluida en los delitos de odio”[1]  No deixa de ser curiós. Algú (em sembla que a Twiter), va tenir la idea genial de definir a la suposada esquerra espanyola, el PSOE, com un violí, perquè és un instrument que es recolza a l’esquerra però que es toca amb la dreta. Imagino que la fiscal general, Maria José Segarra, s’ha quedat descansada mostrant-nos un  pelatge del que es dedueix que la catalanofòbica actuació de VOX, C’s i afegits, sembradors permanents d’odi a tots els nivells,  no serà  més que el producte d’una ideologia  perfecta i comunament  assimilable. Mentre, quan els hi diguem a tota aquesta trepa que precisament les seves actuacions son perfecta i comunament assimilables per una ideologia,  de mal record però que s’entesten en mantenir, i que obertament l’anomenàvem nazisme (i que el seu fundador, un tal Hitler,  tenia com a gran admirador al feixista fundador més acadèmic, que es deia Mussolini i en qui s’emmirallava...), entrarem directament sota sospita de delicte... No serà que el que pretén la fiscal general és precisament anar advertint a la societat en general que el feixisme ha vingut per quedar-se i se  l'ha de protegir? Tot i que el violí es toca amb la dreta, el PSOE de Sánchez no pensa dir-hi res?

La premsa, també ha mostrat el seu pelatge. No és que no sabéssim de quin peu calça. Però, per si no ho sabíem, ha estat incapaç d’aixecar un mínim crit de dignitat davant de les limitacions que se li han imposat durant l’entrada, estada i sortida dels presoners polítics electes en el Congrés dels Diputats, durant la cerimònia de recollida de les actes i de constitució ce la propera legislatura. Algunes fotos amb referències insultants, que res tenien a veure amb la realitat del moment i que per codi ètic venien en l’obligació de informar i de informar-nos. Res més.  Queda clar que, afincats  permanentment en les rodalies del poder, han mostrat novament el seu vassallatge. No és que no ho sabéssim, insisteixo. Però,  parafrasejant Tarradellas, en premsa (i ningú podrà negar que la situació  era  clarament periodística...) es pot fer tot menys el ridícul i, afegeixo, deixar clara una submissió...

Per reblar el clau, la Mesa del Congreso està considerant si es converteix en còmplice del TS, tal com diuen molts que hi entenen,  i suspèn dels drets  als presos polítics catalans electes i proclamats ja oficialment com a diputats, sense haver emès el suplicatori corresponent. Seria una sorpresa que no els suspengués, però el fer-ho suposaria una modificació substancial de la majoria absoluta necessària per a Sánchez, per formar govern.

 I com que  el pelatge  distingeix a la bèstia, no podia  ser d’una altra manera que l’hemicicle, amb VOX, C’s i afins, es transformés en una reserva natural en el que les bestioles campessin, amb absoluta impunitat, transgredint vergonyosament les més elementals normes  de relació social amb els coetanis. Batet, que va quedar avisada del que se li ve a sobra,  ho va permetre, potser per falta de praxis. Però haurem de comprovar si  aquesta manca d’experiència  es converteix en una forma d’actuar durant la legislatura iniciada. Si es suspèn als diputats catalans, els del pelatge roji-gualda  hauran guanyat la primera partida, a costa del prestigi de la Mesa del Congreso. Però tampoc serà cap garantia de que,  des d’aquell moment, la legislatura pugui transcórrer amb un mínim de dignitat i amb els pelatges mimetitzats...

De  l’home (i de la dona, no fos cas), mira sempre el pelatge...

J.  Vinyeta

22 de Maig de 2019

---

[1] https://www.lahaine.org/est_espanol.php/fiscalia-superior-del-estado-incitar

613.- Nervis

613.- Nervis.-

A l’Estat espanyol hi ha nervis. El judici contra dels polítics catalans va arribant  a la fi i els testimonis de les defenses han tret de polleguera al Sr. Marchena. A tal extrem que la insistència d’un dels defensors sobre del seu propi testimoni irrita al president del tribunal, la defensa renúncia a fer més preguntes i el Sr. Marchena, es manifesta  a favor de que sigui així i deixa anar aquell,  “...mucho  mejor...” que, segons entesos, pot conduir a l’anul·lació del judici quan arribi a Estrasburg. D’altra banda sembla que, durant la proba pericial, els advocat defensors tindran les ales tallades, que es el que es desprèn de les declaracions a respecte de Van den Eynde... perquè, convindrem entre tots plegats perquè els hem viscut,  que els vídeos a  visionar son demolidors i Marchena entén que val més que les defenses hagin d’estar calladetes.

Però el que ha agitat encara més les aigües que ja baixaven tèrboles, ha estat que el partit alemany Die Linke, el que podríem definir com Podemos alemany, ha tingut la ocurrència de presentar en el Bundestag una moció perquè Alemanya actuï de mitjancera per resoldre el conflicte entre Espanya i Catalunya i hi faci arribar observadors internacionals. La resposta de les forces unionistes ha estat unànime i, des d’El  País, s’exigia la intervenció immediata del ministeri d’Afers Extrangers per evitar-la, tot i que, en realitat i abans de qualsevol acció des de Madrid, sembla clar que, encara que admesa a tràmit pel Parlament alemany, la moció no prosperarà, donat que Die Linke compta només amb 69 del 702 escons de la cambra baixa alemanya. Però queda clar que, a Europa, el tema català té una certa vigència i, es clar, això irrita i excita.

I com a Europa hi ha qui ens mira, avui, precisament avui, les forces vives d’aquest Estat estan nervioses pel fet de que aquest mati els presos electes aniran al Parlamento i al Senado   a recollir les seves acreditacions, ni més  ni menys...  La premsa hi serà, d’alguna manera, present. I si la previsió és que no hi sigui, censurant-li a la premsa la seva feina, que quedi clar que avui dia hi ha mitjans suficients perquè, amb tota seguretat, les imatges corresponents es puguin veure. I veure a ciutadans electes, diputats i senador,  emmanillats   sortint dels cotxes de la policia,  entrant suposadament  lliures en les seus parlamentàries, sense poder fer res més que tornar marxar a la presó, ara a més perfectament acreditats, pot ser la vergonya d’alguns ciutadans europeus, potser de molts, que no entenen com en un estat veí, en el segle XXI, s’hi està aplicant una legislació creada a finals del segle XIX... Es veurà per les TVs. I s’apreciarà, sense dubte, el nerviosisme que la repressió  comporta.

J.  Vinyeta.---  20 de Maig de 2019

612.- La granota i l’escorpí

612.-  La granota i l’escorpí.-

És el nom d’una de les faules atribuïda a Isop. Fa més de dos mil  cinc-cents anys, Isop feia reflexionar al seus amb les seves històries, però avui encara  hi podem  reflexionar. Sé que alguns em diran que les faules, així com el refranyer, no fan més que justificar actituds comuns poc generoses. Però la realitat és que expressen  visions populars que tots entenem que, com a mínim, son visions intel·ligents i molt agudes de la realitat. El contingut de la faula és suficientment conegut i no cal explicitar-lo aquí.

Sabut el contingut, podríem reflexionar junt amb Isop en alguna de les coses que van passant per Catalunya.

Iceta ens diu que seria un greu error que el Parlament no deixés que un català presidis el Senat. Tot ve perquè el PSOE proposa  a Iceta per a presidir el Senat, en el que el PSOE hi ha obtingut majoria absoluta, i substituiria a Montilla que ho va ser per designació del Parlament. I, és clar, els d’aquí recordem massa coses per portar-lo a l’esquena i travessar el Rubicó. Iceta ha estat un home permanentment significat en front de la majoria parlamentària sobiranista, que deia no a la investidura de Puigdemont. Un home que  ha participat obertament, amb “foto” inclosa, en les manifestacions unionistes organitzades per PP, C’s, VOX, SCC  i altres afins de l’extrema dreta. Utilitza amb facilitat els serveis d’un TC amic en contra del sobiranisme, s’afegeix sense dubtar-ho al famós 155 i, per més inri, en una de les manifestacions antisobiranistes, aplaudeix al seu amic Borrell quan aquest planteja la necessitat de desinfectar Catalunya... Cada vegada que ha intentat una aproximació als grups sobiranistes, ha rebut la corresponent reprimenda des del PSOE, reprimenda que ha acceptat sense cap escarafall.

Ara, Iceta, demana a la granota que el porti a l’esquena per travessar el Rubicó i li diu a la granota que seria un error no fer-ho. Però, es clar. Iceta beu de les fonts del PSOE en qui l’ADN imperial també impregna les seves aigües. I entre aquest ADN hi ha aquella seqüència en que és més important la destrucció del Imperi que la seva desmembració, que diu que  abans de que Catalunya marxi, enfonsaran el imperi...  Dit d’una altra manera: l’escorpí no dubtarà en clavar el fibló a la granota, enfonsant-se tots dos, abans de que la granota pugui sortir-se’n salva i estalvia... Isop ens fa pensar en l’ADN de l’escorpí. Entenc que la nostra obligació, i en conseqüència el Parlament, és rumiar en la viabilitat d’aquesta travessia proposada. Serà bo veure la decisió que al respecta prendrà ERC..., que ja ens va dir allò de que potser caldria sacrificar al President Puigdemont[1] perquè és més important formar govern i que ara vulgui eixamplar la base apropant-se a l’escorpí. Potser és que ERC ja sap que l’Escorpí i la Granota de l’altra banda del Rubicó tenen també, com a prioritari, com ja va dir Tardà, formar Govern...

De totes maneres, Isop no sabia que determinades granotes han estat fiblonades  tantes vegades que  a la fi el verí de l’escorpí només els hi produeix  un petit desmai...  suficient perquè l’escorpí s’ofegui i la granota pugui retornar a la vora inicial. No és més que un final diferent del que proposava Isop sobre el entenc  que també a l’escorpí li val la pena reflexionar.

J.  Vinyeta.- 

11 de Maig de 2019

---

[1] https://www.ara.cat/politica/Tarda-cal-haurem-sacrificar-Puigdemont_0_1951005063.html

611.- De les males arts

611.- De les males arts.-

L’estat espanyol està habituat a mostrar-se ultra, i les males i conseqüents  maneres  passen pel sedàs de les conveniències de l’ADN imperial  la custodia del que son drets de la societat en tots els ordres. Males arts que  deixen en evidència una democràcia corcada i que es va auto complicant dia a dia les possibilitats de regeneració, tal com assenyalen les sentències freqüents i incomplides des d’Europa en aquest sentit.

Tots sabem que aquella transició famosa no va ser res més que l’encobriment d’una situació política concreta, que es tractava de  canviar-li la cara a les restes vives de la dictadura i així, tot el poder fàctic del franquisme  quedaria aparentment soterrat sota la làpida de Cuelgamuros. La justícia va quedar incòlume i, per arrodonir-ho, asseguren que aquell personatge que només menjava xocolata i escoltava Mahler que es deia Guerra va tenir aquell acudit  afirmant allò de que Montesquieu  ha  muerto... Fos o no l’autor de la dita, la separació de poders  va deixar de ser una realitat a partir d’aleshores, situació  que encara dura i que fa que els que haurien de ser  àrbitres es converteixin en part, actuant a favor del que els paga. Un d’aquests àrbitres és la  JEC. I la JEC ens deixa clar el seu ideari que entenem, com en molts dels altres àrbitres, com a ultranacionalista, espanyol evidentment.

La JEC ha perseguit de forma implacable qualsevol iniciativa presa des de Catalunya quan ha entès que suposadament lesionava  uns interessos concrets que, curiosament, sempre i només han estat els de  la mateixa banda. Ha limitat i censurat mitjans públics tant com  li ha convingut per afavorir resultats concrets a Catalunya; i mentre,   Catalunya i els catalans, hem hagut d’escoltar insults, mentides i barbaritats dites sense el menor pudor i amb total impunitat dels que les pronunciaven que eren, precisament, els que la  JEC ha anat protegint.

Quan l’escrutini ha mostrat que la marea groga catalana ha pres de  nou la iniciativa a Catalunya, que el partit que la controlava pel darrera, a la JEC, ha perdut de forma estrepitosa, la JEC encén la que fins ara ha estat la traca final: sense raons jurídiques que l’acompanyin pren la decisió de prohibir  a Puigdemont, Comin i Ponsati presentar-se a les eleccions europees. La JEC pren la decisió donant a penes un termini quasi impossible per refer la llista. Amb grans desavinences internes i no sé quants vots particulars (tant greu i inacceptable resultava...) va rememorar de nou, i aquesta vegada omplint de vergonya fins i tot a molts dels seus, aquelles ínfules ultres que ja hem dit que mai havien mort. La JEC deixa clar que l’enemic perillós és JxC i sembla anar-li bé que ERC guanyi les eleccions a Catalunya (ells sabran per què...), a pesar de la desfeta dels seus. Però que Puigdemont, Comín i Ponsati puguin passejar-se com candidats electes  i elegits per Europa, amb la immunitat corresponent i podent mostrar, amb ferides pròpies, l’actuació d’un estat europeu sobre dels drets de la ciutadania a la que pertanyen,  és inacceptable. Europa mira i escolta però li sembla entendre, al meu parer, que qualsevol manifestació en contra de la nova barbaritat judicial pot afectar el pagament del deute espanyol i, al menys oficialment, calla. La fiscalia, davant del recurs, i conscient de que aquesta bestiesa, amb independència de la voluntat general catalanofòbica expressada de forma permanent i continuada i en cap cas contrariada des del poder central, pot portar a la anul·lació posterior de les eleccions europees del proper dia 26, actua en contra de la decisió de la JEC. Però el que no sabrem és si l’actuació de la fiscalia respon a un criteri de justícia o ha estat la conseqüència d’una ordre jeràrquica des del govern central perquè ha rebut una trucada des d’Europa, recordant-li que de vergonyes no en vol passar més.

El tribunal administratiu que finalment ha de decidir sobre del recurs presentat per Boye i companyia, ha de decidir en promptitud. Desconec, hores d’ara, la decisió que el tribunal prengui. Però  sabem de la poca confiança que tenim amb els tribunals espanyols.

Esperarem. Però la moguda en determinats sectors demòcrates de l’estat, que també hi son, ha estat important. I si, com hauria de ser, la resposta judicial, en qualsevol del nivells i a la fi, és positiva, la propaganda que Puigdemont i acompanyants que per aquests fets aberrants han rebut, sembla que pugui garantir  un èxit electoral que molts, independentment de tot plegat, ja  esperàvem i volíem. Però, per una vegada més, haurem de recordar allò de que la independència judicial en aquest Estat que ens toca viure, està permanentment en entredit.

J.  Vinyeta 

4 de Maig de 2019

610.- El PP en liquidació...

610.- El PP en liquidació...

L’espectacular patacada electoral que ha rebut el PP està fent  mal. L’única que, de moment, ha estat capaç de donar la cara obertament i assenyalar com un fracàs electoral els resultats obtinguts i dels que se’n sentia responsable, va estar Cayetana, immediatament després de concretar-se l’escrutini.  Casado, ben pensat difícilment podria ser d’una altra  manera, escudant-se en un suposat consell del partit, carregava les tintes de la desfeta sobre de Rajoy. Que se sàpiga, no ha assumit la responsabilitat del desastre que comporta el lideratge del partit i de l’obra realitzada. Ens ha dit, això sí, en un va intent  de voler posar-se en la dreta política, que VOX és l’extrema dreta..., qüestió que a molts, que el venim escoltant des de fa dies,   ens resulta tristament còmica.  I res més. Dels desastres sempre en son responsables altres, mai els directament implicats.

I és que el desastre electoral va acompanyat del desastre econòmic que els propis tresorers anunciaven en el cas de que el partit es quedés per sota dels 80 escons... Es parla obertament d’EROs immediats i s’anuncia oficialment que la seu del partit a Madrid NO està a la venda, el que deixa clar que altres seus  sí. Queden sense sou quantitat de diputats, consellers, homes de confiança que revolen assíduament  pel Parlamento, treballadors de les diferents seus, familiars  o inclús alguns vividors endollats que ara hauran de procurar-se altres mitjans de supervivència..., tot això a banda dels desequilibris econòmics que el propi partit patirà, a menys que la generositat de les entitats financeres facin de manera que determinats deutes desapareixin de determinats  comptes perquè, ves a saber i passa a vegades, estaven mal comptabilitzats... Un partit que, parafrasejant  a Soraya, resulta que ara  sí està de rebaixes i liquidació. I ves a saber si no estan pensant en tancar la botiga per refer-se,  canviant d’amo o d’aparença...

Les  europees, autonòmiques i municipals estan a la cantonada i l’ombra del desastre s’allarga a mida que el temps de refer-se es va escurçant. És per això que, preveient uns repetició del fracàs obtingut i que agreujaria tant la situació econòmica com política del partit, alguns dels  barons del partit han començat a manifestar que, amb Casado, el partit ha abandonat el centre (quin centre...?) d’on mai havia d’haver sortit i al que s’hi ha de retornar amb urgència. Feijóo és  l’adalid que més ha criticat  l’actitud de Casado i em sembla, no voldria equivocar-me,  que era el President de Castilla-Leon, Vicente Herrera, qui deia allò de más Feijóo i menos Aznar i FAES...

Perquè convindrem que el que ha rebut una seria plantofada ha estat l’ínclit Aznar: li han quedat els cinc dits marcats a la cara! No ha dit res, està callat, ni un sol comentari respecta del resultat, ni de la seva participació de sabuda influència sobre dels seus  pupils Casado i  Cayetana, sobre de determinats barons que li fan d’acòlits i sobre la ideologia del propi partit. Amagat a la FAES, se’l suposa a l’espera del millor temps després de la tempesta... Personalment m’agradaria que de tot plegat en resultés la desaparició, al menys, del personatge tronat amb el que se’ns presenta, envellit, carregat d’una chuleria chulapona dia a dia més difícil de suportar, el personatge cregut i amb el menyspreu consegüent de forma permanent, el  de la constant expressió cínica entre dents... Però, és clar, això serà  difícil perquè aquest personatge  creat  és precisament José Maria Aznar en estat pur.

J.  Vinyeta

3 de Maig de 2019

P.S.: La repiulada de l’expresidenta de Parlament Núria de Gispert ha revoltat el  món polític. Els que s’han esverat em sembla que tenen la pell molt fina i que no recorden el famós PIGDEMONT del inefable Cañas.  Queda clar que uns tenen butlla  i el altres hem de mirar-nos  permanentment les sabates...