66.- Una opinió més sobre la vaga.-
La filosofia de la vaga, en els seus inicis, no era altra que la de que el treballador, l’oprimit, podés defensar–se davant del patró, l’opressor, negant-li la seva participació en la feina i reduir-li els guanys, fins que les reclamacions objectes del problema fossin mínimament ateses. Resultava, i entenc que encara resulta, una bona eina per a defensar allò que es defineix com el lloc de treball, així com els avenços laborals aconseguits pels treballadors en el decurs del temps. Bàsicament, aquestes eren les raons principals per a les que es feia la vaga i que es tenen en compte en la legalització posterior de tot el procés, legalització evidentment molt més extensa i complexa del que jo pugui intentar definir en quatre ratlles. El mateix ordenament jurídic estableix les condicions per a poder realitzar una vaga amb cobertura legal i, entre altres coses, hi queda clar que tant dret té el vaguista dins del marc legal a fer vaga com el té aquell que, pertanyent al mateix col·lectiu, no vol secundar l’acció. I això últim també ha de respectar-se. Però en el decurs dels anys, aquella filosofia ha anat canviant i els vaguistes quan han portat a terme la acció, han buscat, dia a dia més, suports externs. En massa ocasions, tantes que ja s’ha convertit en un element més de la vaga, els vaguistes han intentat que fossin aquests suports externs, els que intervinguessin davant del patró, oblidant-se del que hauria de ser (allò de la acció directa) per transformar-lo en el quer volen que sigui i es faci (la acció indirecta). A més, s’ha convertit en costum que aquest intent d’obligatorietat que comporta aquest canvi de subjecte en la acció, es realitzi de forma violenta i inapel·lable.
Tot el país ha estat sotmès, des de el prop passat dia 9 a una vaga del sector del transport per carretera que ha afectat seriosament la economia de diferents sectors espanyols en general i de Catalunya en particular. Ha deixat als mercats sense proveïment, moltes gasolineres sense carburant, les granges sense pinsos, les poques obres que encara van, sense ciment, les cadenes de muntatge sense peces etc... La vaga, legal en un principi, ho era en protesta pel elevadíssim preu dels carburants i tenia com objectiu cridar l’atenció del Govern (el teòric amo del preu dels carburants) i aconseguir una rebaixa del preus dels mateixos. En aquesta ocasió hi havia una variant important més en el procés en general: la vaga venia convocada pels patrons. Com era possible això?. Dons molt senzill: gairebé el 70% dels camioners son autònoms i propietaris del camió – furgoneta. És a dir: son, al mateix temps patrons i treballadors. La vaga, per tant, convocada també per una patronal concreta que en prou feines representa el 18% del sector, presentava dons una incoherència contrastada. Així les coses, la situació es va enverinant perquè el descontrol de la situació, amb interessos comuns però amb capacitats econòmiques diferents i, per tant, amb diferents capacitats de manteniment de la situació, és total. S’inicien els bloquejos de carretes i el famosos autoanomenats piquets informatius es posen les piles i, com deia abans, imposen per la força la participació en la vaga a tots aquells que potser no volien participar-hi. La violència incendia camions suposadament no afins a la acció, i causa dos morts i varis ferits de determinada gravetat. Determinats autònoms estan disposats a finalitzar les protestes, però aquell 18% d’aquella patronal (que no ha de confondre’s amb aquell 75% d’autònoms), manté amb mà de ferro la convocatòria que, com passa sempre en aquestes situacions, va perdent empenta fins arribar a un acord de mínims amb el Govern de Madrid i, mica a mica, es va tornant a la normalitat. Així, a grans trets, està desenvolupant-se la famosa vaga del transport del mes de Juny del 2008.
Arribats a aquest punt penso, tot i el que ja s’ha dit, que podem reflexionar-hi un pel més sobre de tot plegat.
Una vegada més, allò del canvi de subjecte en la acció és manifest: la acció del vaguistes, numèricament una minoria, descarreguen la seva mala llet sobre la resta dels ciutadans (infinitament superiors en número, però l’element més dèbil) incapaços de descarregar-la sobre aquell que realment pot presentar les seves reivindicacions a Brussel·les: el Govern Central. No seré jo qui cridi a la revolució i a la presa dels Palaus d’Hivern. Però convindreu amb mi que les accions de tots aquells que acaben cremant camions, havien d’haver anat directament dirigides, si creien que la responsabilitat de la seva situació derivava d’una mala gestió, per a dir-ho suau, del Govern, en contra d’ell. Però enfrontar-se directament amb el poder és perillós i els directors de la vaga massa llestos per a fer-ho. Conclusió: esveren el galliner a límits impensables i de l’esverada en trauran el millor profit possible.
També una vegada més ha quedat de manifest la incapacitat dels Governs, Central i Autonòmics, per a fer front a situacions compromeses. Es tractava només de fer complir la Llei amb tots al mitjans de que disposa l’aparell del poder, i que son molts, per a defensar, en primer lloc a aquells que no volien secundar la vaga i, després, defensar a la resta de ciutadans (a tot el Estat) que no hi teníem res a veure i que veiem la nostra llibertat d’acció absolutament vexada. La inoperància i els silenci de les Administracions han estat d’aquells que, a més de clamorosos, fan mal al desvalgut ciutadà.
Una minoria, amb traces feixistes i violenta, ha tingut segrestades les llibertats de la resta de ciutadans, que som tots. La autoritat dels que la havien d’exercir, ha quedat malmesa i absolutament desprestigiada. Aquí a Barcelona recordem la vaga salvatge dels treballadors de l’aeroport i la absoluta incapacitat de les dites autoritats per resoldre la situació. Aquesta vegada ha passat el mateix: les autopistes tallades i les policies tolerant-ho; els piquets obligant a la participació, actuant amb absoluta impunitat i no hi ha detencions. Només per aquests fets, com deia en López Burniol, els governs haurien de ser considerats dimissionaris.
Dit tot això, afegir-hi alguns comentaris amb visos de corol·lari:
Un dels problemes greus del sector del transport, és l’excés d’oferta. Bona part de les indemnitzacions pagades al treballadors que han estat acomiadats arrel dels diferents plans d’estructuració dels diferents sector industrials, realitzats en els últims anys, han anat a parar a camions i a traspassos – creació de bars i restaurants. A tot això, hem d’afegir-li el fet de que en la nostre societat hi és present un defecte greu, entre de molts altres, que no sé com definir però que intentaré explicar: tots ens creiem millors que el veí. I si el veí, amb un esforç que no som capaços de avaluar, per pura irreflexió, és guanya la vida, i bé, fent de transportista, com no me la guanyaré jo també, fent la mateixa feina que ell i sabut que el veí és més aviat curtet i jo molt i molt llest? El resultat: dos camions per a la mateixa feina i com a conseqüència, els preus dels serveis baixen i cap dels dos ja ens hi guanyem la vida. Aquest ha estat, portat a gran escala, bona part del problema del transport. Dit ras i curt: el sector s’ha situat en unes coordenades que fan necessària una reestructuració amb urgència. No seran els primers sobre els que s’apliqui un pla d’aquestes característiques: en la memòria de tots hi ha el record dels durs ajustos realitzat en el sector tèxtil o en el siderometal·lúrgic o en de les drassanes, per exemple.
Amb independència, la Llei de vaga ha de millorar-se, de forma que els drets dels vaguistes, que els tenen, no interfereixin les llibertats dels que no s’hi vulguin implicar i de la resta de ciutadans que res hi tenen a veure i que també, mal els hi pesi a alguns, tenim drets. Per aquestes mateixes raons, un punt a retocar és el del dret de vaga dels components del sector públic, per la incidència directa que pot tenir davant de la ciutadania, i dels sectors que poden afectar-la directament. Un cop millorada la Llei, que es faci complir. Fins avui, les forces d’ordre, que actuen amb contundència davant de determinades situacions, no han actuat de la mateixa manera davant dels famosos piquets i amb els violents. La Llei ha de complir-se, els fiscals han d’actuar, si convé d’ofici, i els jutges han de fer-ho en conseqüència. No te sentit enviar a un jove a la presó per una suposada crema de banderes i que cap d’aquests violents hi sigui, després de que la seva violència hagi causat morts, ferits i molts danys materials. Sembla com si a les autoritats els hi fes pànic que, per les televisions es podessin veure càrregues policials pel cost polític que això els pogués representar. I s’equivoquen perquè aquestes autoritats tenen l’obligació de fer les coses ben fetes i, entre elles hi ha la defensa de les llibertats de tots els ciutadans, amb els mitjans de que disposen i amb la duresa que sigui necessària. I si no volen córrer riscos que pleguin perquè, que ho tinguin per ben segur, ja en trobarem de gent disposada a fer les coses bé.
També ha quedat palès que això de que els magatzems de moltes empreses siguin els camions i estiguin a la carreta, té, per a elles, riscos evidents. Realment, no tenir stocks suposa molts diners que poden dedicar-se a diferents objectius. Però, si aquests camions que van i venen, deixen d’anar i venir, com ha passat aquesta i altres vegades, les pèrdues son importants. Penso que alguna se’n han de rumiar.
J. Vinyeta
Juny, 2008
La filosofia de la vaga, en els seus inicis, no era altra que la de que el treballador, l’oprimit, podés defensar–se davant del patró, l’opressor, negant-li la seva participació en la feina i reduir-li els guanys, fins que les reclamacions objectes del problema fossin mínimament ateses. Resultava, i entenc que encara resulta, una bona eina per a defensar allò que es defineix com el lloc de treball, així com els avenços laborals aconseguits pels treballadors en el decurs del temps. Bàsicament, aquestes eren les raons principals per a les que es feia la vaga i que es tenen en compte en la legalització posterior de tot el procés, legalització evidentment molt més extensa i complexa del que jo pugui intentar definir en quatre ratlles. El mateix ordenament jurídic estableix les condicions per a poder realitzar una vaga amb cobertura legal i, entre altres coses, hi queda clar que tant dret té el vaguista dins del marc legal a fer vaga com el té aquell que, pertanyent al mateix col·lectiu, no vol secundar l’acció. I això últim també ha de respectar-se. Però en el decurs dels anys, aquella filosofia ha anat canviant i els vaguistes quan han portat a terme la acció, han buscat, dia a dia més, suports externs. En massa ocasions, tantes que ja s’ha convertit en un element més de la vaga, els vaguistes han intentat que fossin aquests suports externs, els que intervinguessin davant del patró, oblidant-se del que hauria de ser (allò de la acció directa) per transformar-lo en el quer volen que sigui i es faci (la acció indirecta). A més, s’ha convertit en costum que aquest intent d’obligatorietat que comporta aquest canvi de subjecte en la acció, es realitzi de forma violenta i inapel·lable.
Tot el país ha estat sotmès, des de el prop passat dia 9 a una vaga del sector del transport per carretera que ha afectat seriosament la economia de diferents sectors espanyols en general i de Catalunya en particular. Ha deixat als mercats sense proveïment, moltes gasolineres sense carburant, les granges sense pinsos, les poques obres que encara van, sense ciment, les cadenes de muntatge sense peces etc... La vaga, legal en un principi, ho era en protesta pel elevadíssim preu dels carburants i tenia com objectiu cridar l’atenció del Govern (el teòric amo del preu dels carburants) i aconseguir una rebaixa del preus dels mateixos. En aquesta ocasió hi havia una variant important més en el procés en general: la vaga venia convocada pels patrons. Com era possible això?. Dons molt senzill: gairebé el 70% dels camioners son autònoms i propietaris del camió – furgoneta. És a dir: son, al mateix temps patrons i treballadors. La vaga, per tant, convocada també per una patronal concreta que en prou feines representa el 18% del sector, presentava dons una incoherència contrastada. Així les coses, la situació es va enverinant perquè el descontrol de la situació, amb interessos comuns però amb capacitats econòmiques diferents i, per tant, amb diferents capacitats de manteniment de la situació, és total. S’inicien els bloquejos de carretes i el famosos autoanomenats piquets informatius es posen les piles i, com deia abans, imposen per la força la participació en la vaga a tots aquells que potser no volien participar-hi. La violència incendia camions suposadament no afins a la acció, i causa dos morts i varis ferits de determinada gravetat. Determinats autònoms estan disposats a finalitzar les protestes, però aquell 18% d’aquella patronal (que no ha de confondre’s amb aquell 75% d’autònoms), manté amb mà de ferro la convocatòria que, com passa sempre en aquestes situacions, va perdent empenta fins arribar a un acord de mínims amb el Govern de Madrid i, mica a mica, es va tornant a la normalitat. Així, a grans trets, està desenvolupant-se la famosa vaga del transport del mes de Juny del 2008.
Arribats a aquest punt penso, tot i el que ja s’ha dit, que podem reflexionar-hi un pel més sobre de tot plegat.
Una vegada més, allò del canvi de subjecte en la acció és manifest: la acció del vaguistes, numèricament una minoria, descarreguen la seva mala llet sobre la resta dels ciutadans (infinitament superiors en número, però l’element més dèbil) incapaços de descarregar-la sobre aquell que realment pot presentar les seves reivindicacions a Brussel·les: el Govern Central. No seré jo qui cridi a la revolució i a la presa dels Palaus d’Hivern. Però convindreu amb mi que les accions de tots aquells que acaben cremant camions, havien d’haver anat directament dirigides, si creien que la responsabilitat de la seva situació derivava d’una mala gestió, per a dir-ho suau, del Govern, en contra d’ell. Però enfrontar-se directament amb el poder és perillós i els directors de la vaga massa llestos per a fer-ho. Conclusió: esveren el galliner a límits impensables i de l’esverada en trauran el millor profit possible.
També una vegada més ha quedat de manifest la incapacitat dels Governs, Central i Autonòmics, per a fer front a situacions compromeses. Es tractava només de fer complir la Llei amb tots al mitjans de que disposa l’aparell del poder, i que son molts, per a defensar, en primer lloc a aquells que no volien secundar la vaga i, després, defensar a la resta de ciutadans (a tot el Estat) que no hi teníem res a veure i que veiem la nostra llibertat d’acció absolutament vexada. La inoperància i els silenci de les Administracions han estat d’aquells que, a més de clamorosos, fan mal al desvalgut ciutadà.
Una minoria, amb traces feixistes i violenta, ha tingut segrestades les llibertats de la resta de ciutadans, que som tots. La autoritat dels que la havien d’exercir, ha quedat malmesa i absolutament desprestigiada. Aquí a Barcelona recordem la vaga salvatge dels treballadors de l’aeroport i la absoluta incapacitat de les dites autoritats per resoldre la situació. Aquesta vegada ha passat el mateix: les autopistes tallades i les policies tolerant-ho; els piquets obligant a la participació, actuant amb absoluta impunitat i no hi ha detencions. Només per aquests fets, com deia en López Burniol, els governs haurien de ser considerats dimissionaris.
Dit tot això, afegir-hi alguns comentaris amb visos de corol·lari:
Un dels problemes greus del sector del transport, és l’excés d’oferta. Bona part de les indemnitzacions pagades al treballadors que han estat acomiadats arrel dels diferents plans d’estructuració dels diferents sector industrials, realitzats en els últims anys, han anat a parar a camions i a traspassos – creació de bars i restaurants. A tot això, hem d’afegir-li el fet de que en la nostre societat hi és present un defecte greu, entre de molts altres, que no sé com definir però que intentaré explicar: tots ens creiem millors que el veí. I si el veí, amb un esforç que no som capaços de avaluar, per pura irreflexió, és guanya la vida, i bé, fent de transportista, com no me la guanyaré jo també, fent la mateixa feina que ell i sabut que el veí és més aviat curtet i jo molt i molt llest? El resultat: dos camions per a la mateixa feina i com a conseqüència, els preus dels serveis baixen i cap dels dos ja ens hi guanyem la vida. Aquest ha estat, portat a gran escala, bona part del problema del transport. Dit ras i curt: el sector s’ha situat en unes coordenades que fan necessària una reestructuració amb urgència. No seran els primers sobre els que s’apliqui un pla d’aquestes característiques: en la memòria de tots hi ha el record dels durs ajustos realitzat en el sector tèxtil o en el siderometal·lúrgic o en de les drassanes, per exemple.
Amb independència, la Llei de vaga ha de millorar-se, de forma que els drets dels vaguistes, que els tenen, no interfereixin les llibertats dels que no s’hi vulguin implicar i de la resta de ciutadans que res hi tenen a veure i que també, mal els hi pesi a alguns, tenim drets. Per aquestes mateixes raons, un punt a retocar és el del dret de vaga dels components del sector públic, per la incidència directa que pot tenir davant de la ciutadania, i dels sectors que poden afectar-la directament. Un cop millorada la Llei, que es faci complir. Fins avui, les forces d’ordre, que actuen amb contundència davant de determinades situacions, no han actuat de la mateixa manera davant dels famosos piquets i amb els violents. La Llei ha de complir-se, els fiscals han d’actuar, si convé d’ofici, i els jutges han de fer-ho en conseqüència. No te sentit enviar a un jove a la presó per una suposada crema de banderes i que cap d’aquests violents hi sigui, després de que la seva violència hagi causat morts, ferits i molts danys materials. Sembla com si a les autoritats els hi fes pànic que, per les televisions es podessin veure càrregues policials pel cost polític que això els pogués representar. I s’equivoquen perquè aquestes autoritats tenen l’obligació de fer les coses ben fetes i, entre elles hi ha la defensa de les llibertats de tots els ciutadans, amb els mitjans de que disposen i amb la duresa que sigui necessària. I si no volen córrer riscos que pleguin perquè, que ho tinguin per ben segur, ja en trobarem de gent disposada a fer les coses bé.
També ha quedat palès que això de que els magatzems de moltes empreses siguin els camions i estiguin a la carreta, té, per a elles, riscos evidents. Realment, no tenir stocks suposa molts diners que poden dedicar-se a diferents objectius. Però, si aquests camions que van i venen, deixen d’anar i venir, com ha passat aquesta i altres vegades, les pèrdues son importants. Penso que alguna se’n han de rumiar.
J. Vinyeta
Juny, 2008
