743.- La Llengua... .-
El
jutges, ja vaig dir-ho i és sobradament conegut, estan fent la seva guerra
particular en dos fronts que em semblem
molt concrets. Un dels objectius, és fer caure el suposat govern més
progressista de la història i l’altra, com sempre, hostilitzar Catalunya,
que també, segons el seu criteri, no hauria d’existir. El drama és seriós
perquè, amb la col·laboració de molts dels
d’aquí, que es deien d’esquerres
i independentistes (especifico més o no cal...?), aquest suposat govern progressista s’afegeix a la
festa judicial i la mantén, potser per estar a bé amb els jutges i protegir-se’n fins que
pugui...
Hem
d’anar un pel endarrere per a recordar que, les esquerres, políticament enteses
com a tals i per raons geopolítiques, van
oblidar aquell stalinisme que, ja ens agradi o no, va guanyar la segona guerra
mundial a Europa. Era necessari combatre el residu bolxevic que hi pugues quedar,
i es converteixen en allò que s’ha vingut en denominar, en el decurs del temps, Socialdemocràcia:
calia defensar com a mínim, l’àmbit social de la humanitat europea que va
resultar de la contesa, s’havia de desenvolupar la relació estat – individu i es
feia necessari aportar avenços socials davant d’aquelles utopies i cants de sirenes proposats
per determinats intel·lectuals (recordem les baralles, per exemple entre Sartre
i Camus, entre els propis comunistes francesos, per aquesta qüestió) que veien
en els plans quinquennals de la URSS, tot i que empobrida i dictatorial, la
solució a la problemàtica de tota conjuntura possible. Així es fa i tot va bé fins l’any
’89, en que el mur de Berlín i la URSS s’esfondren perquè tots els fonaments
que podien quedar d’aquelles utopies, se’ls
emporta la Glasnot i la Perestroika
de Gorbachev. A les hores, com que
desapareix la raó fonamental de la seva existència, l’objectiu fonamental
d’aquella social democràcia, és a dir aquell residu stalinista contra la que va
estar creada, aquesta socialdemocràcia ja no té raó de ser: el respecta per a
tot allò que era humanament necessari, desapareix per instaurar allò que resulta
políticament correcta, qualitat que respon en general als interessos del partit
de torn. Els votants que, en aquella social democràcia eren, precisament,
l’objectiu a defensar, especialment en l’aspecte social, deixen de ser els protagonistes. El
que és important és el número de vots
obtinguts. L’individu, per sí sol, ja no és res.
Tota
aquesta mica de referència històrica, m’ha semblat necessària per a recordar
que el PSOE, el partit que s’ha volgut definir com el partit més
progressista de la història, amb l’esfondrament d’allò que en dèiem socialdemocràcia,
ha retornat, com la majoria dels
partits socialistes d’Europa, per a no dir tots, als seus orígens. I, amb les restes
stalinistes que encara li deuen quedar per algun lloc, ben avingudes amb l’extrema dreta que, com
podem recordar, i en la seva època més
preuada als anys trenta, a Europa
pactaven junts, ens recorda allò de que
el comandament, i tot el que l’envolta, llengua inclosa, ha de ser únic. I es recolzen mútuament quan es parla dels
principis que uns i altres defensen, perquè son els mateixos. Per rematar
aquesta història, només cal recordar que Stalin va aturar al seu exercit a la frontera
polonesa mentre Hitler massacrava
Polònia. Stalin, complia així amb l’acord Ribentrop – Mólotov, signat abans de
la invasió de Polònia. La història, ara, aquí, a casa nostra, sense tancs ni trets
ni bombes, és cert, es repeteix.
Un
petit afegitó. Hitler, aquest gran ultra venerat per bona part d’aquests dels
que parlo, els hi deia[1]
als seus generals allà, pels anys
trenta, que “... no es pot germanitzar el sòl estranger, no es pot
germanitzar al poble estranger. El poble ha de ser substituït per alemanys..” Franco, gran amic d’aquell altra dictador, ho
va entendre així i va actuar en conseqüència. No va tenir l’èxit que la
dictadura esperava. Els que varen venir, Els altres catalans d’en
Candel, la majoria, es va integrar.
A
la mort del dictador, es posa en marxa la immersió lingüística que era fonamental pera conservar-los i afegir-los
a la nostra història. I això sí que va
ser, i és, un èxit. Els deixebles del
dictador, entre els que si troben bona part d’aquest suposat govern més progressista de la història, volen
destruir l’eina que impedeix refer aquell desig que postulava Hitler i que el
seu deixeble, Franco, aplicava. L’escola
catalana i en català, els hi és un perill seriós i perversament oposat a
l’esperit de conquesta que postulen tots plegats. Això irrita, i actuen en
conseqüència.
Per cert,
el inefable Iceta, en el seu obligat comiat
(el PSC és, com ja sabíem un apèndix del PSOE) ens diu que, si el català
decau, alguna cosa hi hauran tingut a veure els diferents Governs de la
Generalitat en el problema. Cert i indiscutible. Però Iceta, oblida
intencionadament que, quan el problema de la llengua catalana ha esclatat
de nou,
ell i el seu partit, ara, i en plena polèmica, han abonat les tesis que posen precisament en
perill aquesta llengua, posant-se a favor dels que impulsen i mantenen la polèmica. Ni així,
afalagant a qui el paga, Iceta, ha aconseguit mantenir-se en el poder del
partit. Qui paga, mana. Un ministeri és un bon sou, però caduc...
J. Vinyeta
18
de Desembre de 2021
