214.- El Partit del Plasma

214.-  El Partit del Plasma.-

No sé qui va ser l’inventor de la flamant idea, però la clarividència (pròpia de l’agudesa de la que no tots disposem) ha estat, com diríem aplaudint i redundant palmària. Només vull fer alguns constatacions i poques coses més del desembarc del PP a Barcelona. Perquè, com ens diu l’ANC, nosaltres, a la nostra feina!!, que Déu ni do la que tenim.

 No he participat ni seguit exhaustivament cap de les “reunions” de la famosa convenció que el PP ha mantingut  aquest cap de setmana passat a Barcelona. Però, per les referències de premsa que he anat tenint, va ser  “La Convenció del Plasma”. És a dir: el PP  (Partit del Plasma) va fer totes les declaracions pensant en la resta de l’Estat a través d’una TV, de plasma. Serà perquè se sap perdedor de qualsevol  contesa electoral propera, especialment a Catalunya? És indiferent. La realitat és que al PP  els catalans, per a molt que s’hi vulguin assimilar, barrejar o/i identificar, els hi som indiferents: els importa, únicament, mantenir aquesta forma de colonialisme del segle XXI.

Que parlen per a la resta de l’Estat, és evident i només cal recordar allò dels “machetes” de la Dolores de Cospedal  o el “sufrimiento” de la Sra. Alícia comparatiu al que han sofert  al País Basc. Les dues coses son tremendament ofensives. La primera perquè, fins avui, els únics que han fet servir baionetes per anexionar-se  un  territori conquerit varen estar els seus  avis de clara ascendència franquista (no cal anar tres-cents any endarrere). I la segona perquè el PP en general i al Sra. Alicia en particular no son ningú per apropiar-se del sofriment general o particular de les víctimes  dels etarres i, el que és pitjor si hi cap, comparar el moviment secessionista català, pacífic i democràtic, amb un moviment armat que res te a veure amb nosaltres. És, per dir-ho de forma suau, com ja ho ha definit algú, senzillament  indecent. Sempre fan el mateix i només cal recordar, al Parlament i fa pocs dies, quan la mateixa Sra. Alicia, s’atorgà l’exclusiva representació de  milions d’immigrants, els “altes catalans”, i que va tenir la millor resposta pel portantveu de les CUP en el mateix lloc i mateix dia.

Que parlaven per l’Estat espanyol  queda també clar quan el Sr. Montoro té por manifesta de donar les dades corresponents a les balances fiscals i ens diu, sense ser conscient del que diu,  que podrien ser un niu de interpretació secessionista (encara més?) i que, per tant, han d’elaborar-se  amb criteris regionals, Serà una forma de no saber, o no voler dir, la recaptació per via  “solidaria” de determinades comunitats (Extremadura, Astúries o Galícia, per exemple)[1] que, s’ha de dir, deixaran, si es mostren les balances fiscals reals, de ser llengudes i acusadores en veus dels seus caps de govern de deslleialtats institucionals catalanes, amagant les que els hi son pròpies i que, aquestes si, només fan que difuminar la pèssima gestió portada a terme pels partits als governs durant lustres d’aquestes comunitats en que la política del subsidi ha estat la norma[2] que ha imperat en molt bona par en elles i en la resta de l’Estat.

Tot plegat, amb anades i vingudes, estan  presentant-se, aquests Srs. del PP (Parit del Plasma) com amos i senyors d’un territori, el nostre i, avui per avui, plantejant que no hi cap possibilitat de que aquest territori deixi de ser seu. Com els gibraltarenys a la fi dels anys 60’s[3], a Catalunya, els catalans i especialment els anomenats independentistes, tenim l’absoluta convicció de que Rajoy no vol als catalans que diu estimar. Vol la sobirania sobre de Catalunya i res més. I això no te res a veure en el que ens volen fer creure. Això i què, si Catalunya marxa, es quedaran sense el 20% del PIB. El demés no son més que fal·làcies i excuses de mal pagador. I mai tan ben dit.

El Sr. Rajoy ja té acostumat a la resta de l’Estat a fer  les conferències de premsa darrera d’un televisor. Per tant,  res de nou. Ni tan sols un  pla B pel tema català...

J.  Vinyeta

28 de Gener del 2014

---

[1] L’article  al respecta de Geremà Bel a La Vanguardia   “Mort el gos…” (28/01/4/2014), és prou gràfic

[2] És conegut  l’ús dels fons europeus rebuts que han acabat en negocis ruïnosos...

[3] Franco va tancar la frontera amb Gibraltar amb l’esperança de  que l’ofec econòmic i social fes canviar d’opinió als gibraltarenys i que demanessin la ciutadania espanyola. Han passat els anys i els gibraltarenys continuen sent amos del seu destí.  I no  serà perquè l’Estat Espanyol no hagi fet esforços per invertir el procés!

213.- El PSC, un partit catalanista?

213.- El PSC, un partit catalanista?.-

Es parla molt de la trencadissa del PSC de la setmana passada i, en la meva opinió, no es parla suficientment del problema de fons de tot plegat. Ja sé allò del programa electoral del Sr. Pere Navarro anunciant abstenció en tot el que fes referència al procés sobiranista, del seu catalanisme, etc.... Però del que no es parla en cap cas és que el PSC, ja li ve de lluny, no té res de sobiranista, és (o era, depèn) un partit Catalanista és a dir: que  defensa  el reconeixent de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans, i punt, tot i que molts dels seus fets no ho corroboren. I el Sr. Navarro no ha fet res més que posar d’actualitat aquesta forma d’actuar i de fer-ho en un moment inoportú,  en un moment en que el País està en plena empenta secessionista cosa que, diguem-ho de nou,  no ha estat mai en el ideari de l’actual socialisme català. Fem una mica de història.

Des de la mort del dictador (per no anar més endarrere) es troben bàsicament a  Catalunya tres grups socialistes:  PSC – Reagrupament  liderat per en Josep Pallach,  que mor l’any 1977,  El PSC – Congrés  liderat per Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE. La fusió de les tres agrupacions el 1978, integra el que serà conegut com a Partit  del Socialistes de Catalunya, partit que, a partir d’aquell moment, participarà a totes les conteses electorals com a PSC – PSOE.

Un cop això enllestit, tot i incorporar en el seu ideari el dret d’autodeterminació de Catalunya, que també inicialment el portava el PSOE, però el temps passa i la memòria s’esvaeix,  a partir del 1981 el PSC perd el grup parlamentari de que disposava a Madrid (i, en conseqüència, perd bona part del seu ideari polític) i s’integra directament en el grup parlamentari del PSOE. La sort està llençada. La espanyolització del PSC va en augment dia a dia. El PSOE guanya les eleccions generals de 1982, en Raventós és apartat del Partit i enviat a Paris, com Ambaixador de l’Estat Espanyol a França (molt posteriorment Raimon Obiols serà enviat a Europa...), i  entre mig de tot això la famosa LOAPA en la que el PSC no sap prendre partit en contra dels seus companys de grup i en defensa dels interessos autonòmics catalans. Això obra una escletxa  important dins del propi partit al negar-se l’Ernets Lluch, membre del PSC i portantveu del grup parlamentari socialista a Madrid, a presentar esmenes a la Llei famosa durant la seva tramitació, prèviament  ben alliçonat pel PSOE. La espanyolització del PSC s’ha fet clara a ulls de molts catalans, un fet que aquí no s’oblida.

L’etapa de Maragall, Serra i el que s’ha anomenat a vegades com a socialisme de l’Esquerra de l’Eixample, no és tampoc, en la meva opinió, una època galdosa. Existeix un document que vaig aconseguir a la Fundació Campalans que s’anomena Per Catalunya[1] atribuït a Pasqual Maragall però, en qualsevol cas, amb el vist i plau del PSC. És un document que potser firmaria ara el Sr. Navarro perquè el que pretén bàsicament el document és bastir l’encaix de Catalunya a Espanya. Independentment, sembla voler mantenir un esperit elitista (l’Esquerra de l’Eixample...) que d’alguna manera podria dificultar, en la meva opinió, la integració de bona part del gruix migratori dels “altres catalans”. Per adobar-ho més, quan Maragall finalment accedeix a la Presidència de la Generalitat i promou el Nou Estatut, el PSC manifesta obertament la voluntat de presentar-hi esmenes... Així les coses, Maragall abandona el PSC. El president Montilla és nomenat President de la Generalitat i, en el seu discurs d’investidura no s’aparta del contingut del document esmentat i, a més, ha d’entomar la manifestació contra la Sentència del Constitucional que ja ha via estat  “cepillado” per Guerra, company de files del PSC a Madrid.

El secretariat del PSC va a parar a mans del Sr. Navarro que s’atreveix  a votar un parell de vegades en sentit contrari al vot del PSOE a Madrid. El PSOE  perd la paciència i acaba abduint al Sr. Pere amb elogis a Granada i aquí a Barcelona i, suposo, que amb secretes amenaces. Sigui com sigui, va quedant clar que la submissió al PSOE és ja més que evident i irreversible.  De tot plegat, en resulta la trencadissa de la setmana passada, perquè el PSOE, que és el que mana ja definitivament en el PSC, no està per res que olori a  sobirania. Allò que  ens era evident, surt a la vista de tots: la acceptació de les tesis espanyolistes ha estat evident. Consumatum est!.

I els anomenats díscols? Ha estat d’agrair la seva actitud, en el meu entendre, d’oposició  més al PSOE potser que al propi PSC, però, tot i voler arribar fins a la celebració del referèndum, mantenen, si no hi ha hagut canvis d’última hora, la voluntat federalista de la qual, en el cas de Marina Geli per exemple, ha estat explícita: la tercera via... Quin és problema més coent? Dons que, per molt que la Direcció del PSC digui i/o faci, bona part dels seus membres significatius, molts alcaldes[2], regidors, caps de federacions locals i gent del carrer, inicien un gir que pot ser històric pel País amb la possible creació d’un nou partit socialista  clarament referendari (no se si per profunda convicció o perquè l’onada sobiranista és de dimensions espectaculars). Tots ells, en el pitjor del casos, estant per una altra feina més  democràtica: exercir el dret de vot.

Però això no vol dir que aquesta nova marea socialista es manifesti, amb claredat, com a independentista. El document, que ja han signat, diuen, més de dues mil persones[3], és prou explícit en el seu encapçalament i en el seu interior quan diu  “...que la opció de la independència pot ser una sortida, però no necessàriament la única...”. El que sí sembla clar és que aquests no s’ajuntaran amb el PSOE i això, com a mínim, representa que no posaran pals a les rodes al procés sobiranista en el que estem immersos.

 I de cara al futur? Si no hi ha referèndum, hem de tenir en compte que els que hi hauran al Parlament,  després d’unes noves eleccions que seran plebiscitàries, i suposant una davallada definitiva de l’actual PSC, serà aquesta nova marea socialista. I no sabem, si s’imposa una declaració unilateral d’Independència, quina   actitud realment prendrà en aquell moment quest “nou PSC”. I em temo que, arribat el moment, hi haurà una nova escissió entre els que podríem definir com a federalistes  (tercera via...) i els independentistes, que hi son, dins d’aquest nou grup socialista. Però serà una escissió  en la que ja no es discutirà el referèndum, si no la resposta a donar-hi. Al menys, des del punt de vista democràtic haurem guanyar molts punts.

J. Vinyeta

22 de Gener de 2014

---

[1] En un article penjat al bloc a Novembre de 2006, titulat  40.- Ciutadans, faig un resum més extens del document.

[2] Més  del 30% dels municipis governats pel PSC s’han adherit a la Federació de municipis pr la independència.

[3] Crida socialista pel referèndum

212.- Del País Basc

212.-  Del País Basc.-

La trobada la setmana passada dels ex presos etarres a Durango, va caure molt malament  al PP. No era per a ells especialment possible entendre  (donat que ho controlen tot) el per què el jutge autoritzava la reunió i, menys encara que, a més, el propi jutge, en declaracions posteriors, afirmés que, d’haver-la prohibit, la reunió, hagués prevaricat. El cel es va esfondrà sobre del sector més ultra del  PP  i també sobre d’aquelles  associacions de Víctimes del Terrorisme més properes al partit i va començar un espectacle en el que el menys important era que aquells presos retrobats a Durango haguessin pres una decisió política de bon abast com era el d’optar pel dret a decidir del País Basc i que, agradés o no (i va resultar obvi que no agradava), ho fessin quan tots ells   havien complert les penes que la justícia els hi havia imposat: per tant, eren lliures. Com sol passar sempre, quan l’estomac parla sense atendre  les raons que aporten un mínim d’anàlisi necessari davant de qualsevol cosa,  el pim – pam – pum que en resulta  fa trontollar a tots els ninots de la fira.

El cas és que el PP es veu en la necessitat de marcar paquet i empès per ell mateix, amb el bon vent de cua que la premsa afí li va donant i esperonat pel aquell sector més dur de les Víctimes  del Terrorisme, porta a terme una acció policial en el propi despatx dels advocats dels encara presos d’ETA i en deté a una bona colla que estaven allí reunits. No se sap amb quina finalitat, però mitja hora abans de que la Guardia Civil porti a terme la acció, es fa públic des del Ministeri de l’Interior, una nota en la que s’anuncia l’èxit de la operació...

Així les coses, quan en un País Basc, sensible a l’allunyament dels presos etarres, es munta una operació policial contra el despatx dels propis presos i es denega el permís per a la manifestació en suport d’aquests presos etarres, succeeix allò que fins aquell moment no havia passat mai: el PNB, Sortu, Eusko Alkartasuna, Alternativa, Aralar... és a dir el total del nacionalisme Basc, surt al carrer  a l’hora i en favor dels drets humans i de la pau (llegir, a favor dels presos). Diguem-ho al revés: el PNB s’afegeix a les demandes nacionalistes i inicia un camí que posa els pels de punta al PP basc i deixa als socialistes del PSE més escorats a la dreta basca. El PNB trenca la seva ambivalència  sempre calculada i s’alinea en les tesis que semblen demanar, després de la trobada de Durango, el dret a decidir per el Pais Basc.

Els fets han estat els que han estat. La resposta a la pregunta del milió ens la donarà el propi PNB gens habituat, dit sigui de pas, a anar per camins que no li convinguin. Es per això que la pregunta de marres podria ser: Què pretén el PNB? La “unió”, gairebé contra natura, entre el PNB i  el món més abertzale és un “plante” davant del Govern Central a canvi d’algunes transferències que no arriben...?   A canvi de què el PNB canviarà de rol? Es fa difícil d’endevinar la resposta perquè tots sabem que quan el PNB actua sempre és en benefici propi i gairebé exclusiu.  Per tant, haurem d’esperar i observar i veure qui hi surt guanyant en tot plegat i amb què.

El que queda clar és que el Sr. Rajoy   te  obert un nou front, del que en desconeixem l’abast (tot i que es parla d’un proper lliurament de les armes per part d’ETA ),  que afegits al front català i a la Llei de l’avortament el posa en una situació complicada i que pot ser-ho més en un futur. El tema de la Política Penitenciaria dels Governs de Madrid  respecta dels presos etarres, ha estat sempre sobre de la taula en qualsevol contacte que els diferents Governs han anat mantenint amb ETA, però en cap cas a quedat resolt i sobre del que el PNB s’hi manifestava de forma més aviat tèbia. Potser ara el PNB hi vol prendre partit de forma més directa perquè, si no ho fa, la marea popular li pot passar per sobre. El problema real no és altra que, tot plegat,  no son més que “petits detalls” que ni importen ni preocupen, al menys de portes en fora, al Partit Popular. Perquè el que impera en el  partit és la prepotència que li genera una majoria absoluta al Parlamento, acompanyada del desconeixement de les realitats del País que diuen governar.  ¿Ens afectarà a nosaltres? No ho sé. Però suposo que tenim clar que Madrid abans pactarà amb el País Basc que amb Catalunya.

J. Vinyeta

14 de Gener de 2014

211.- Comentaris

211.- Comentaris.-

He  escrit la Carta als Reis. Es molt curteta perquè només els hi demano una sola cosa: Llibertat. I és que tinc molts anys i entenc que ja m’ha arribat l’hora de poder-ne gaudir de Llibertat i em sembla que estem en un moment propici perquè els Reis  em portin el meu regal. Tot i així, soc   conscient de que no  trobaré el regal  al balcó demà quan hi surti, en llevar-me, donat que no és un regal petit i concret com els que solen deixar de matinada. És un regal que m’adonaré de si me l’han portat o no en el decurs dels dies i potser mesos que aniran venint. Però si a la fi em resulta evident que no me l’han portada, aquesta Llibertat (evidència que quedarà manifesta després de les properes vacances d’estiu), no em quedarà més remei que tornar-hi a insistir el proper any, i els anys que facin falta, fins a ser agraciat. Potser  és perquè ja soc gran que també tinc clar que la perseverança és una virtut necessària.

L’any que hem deixat ens ha portat disgustos, grans disgustos. Especialment la Llei Wert, la Llei per la Ciutadania  i, finalment, la nova Llei sobre l’Avortament. Aquesta última que, com les altres, ens retrotrau  a trenta anys endarrere, respon a aquest criteri del PP de portar la ideologia a determinades   Lleis que haurien de ser neutres perquè, de no ser-ho, es va transformant l’Estat de Dret en un magma confús, gairebé dictatorial, en el que, el què en resulta, és la imposició de la consciencia d’uns sobre de la consciència dels altres. I això ni tant sols jurídicament, segons diuen els entesos, pot ser acceptable. Quan la llibertat de consciència deixa d’existir,  perquè es converteix en la que en resulta de la imposició d’una altra, alguna cosa hi ha, com diria Hamlet, que put en el Regne: hi haurà gent que podrà ser condemnada per no actuar d’acord amb una consciència que li ha estat imposada com a tutela de la pròpia consciència individual? Em recorda aquelles èpoques dures de la Dictadura en que la consciència individual deixava d’existir per suplir-la, de forma sectària, per una altra que convenia més a aquells que predicaven la por eterna de forma permanent i que beneïen aquells que la posaven, la por,  dia a dia en pràctica en el món terrenal, amb la pistola i el garrot a la mà.

De totes maneres, un aspecte de la qüestió a tenir en compte és el moment en que Gallardón fa públic l’esborrany de la famosa llei: just el dia en que el Jutge ordena l’escorcoll de la seu del Partit Popular cercant documentació sobre la comptabilitat B, escorcoll que dura més de 14 hores. És innegable la repercussió que tal fet va tenir en la ciutadania de l’Estat així com la repercussió internacional que l’acompanyava: la seu del Partit en el Govern, i aquest en conseqüència, quedava de forma innegable  sota sospita judicial. Així les coses, era necessària una resposta des del propi govern que, sense haver de  negar l’evidència de l’escorcoll, desviés l’atenció de forma ràpida i inequívoca.  La nova Llei sobre l’avortament complia, i així ha estat demostrat, amb les expectatives necessàries. Ara, quan el tema Bárcenas ha entrat momentàniament en un parèntesi que en podríem dir nadalenc, i el furor antiavortiu del Sr. Gallardón ha començat a trobar resposta i oposició dins del seu propi partit, es tornarà a parlar de corrupció, de Bárcenas i de l’escorcoll a la seu del PP. Però l’impacta d’aquell moment en que els vehicles judicials abandonaven la seu del PP, ja serà una nebulosa més dins de la ombrívola història del Partit Popular.

Aquí, a casa nostra, els de sempre van posant pals a les rodes. Però ens hem trobat amb una sorpresa que és la internacionalització del tema català. No  se que ha estat primer si la intenció de Margallo o la del President Mas. Les dates diuen que el 20 de Desembre passat, el President Mas va enviar una carta, publicada a tots el diaris, a totes les Cancelleries Europees exposant el full de ruta del Govern Català de cara a la consulta. I sabem  (no he tingut possibilitat d’obtenir el text i la data) que el Sr. Margallo fa una cosa similar amb els seus ambaixadors i cònsols, però adoctrinant-los (200 folis...!) sobre el què i el com havien d’actuar davant del fet català. Aquests senyors de Madrid son tan llestos que reconeixen allò que fa mesos s’entesten en negar i reconeixen internacionalment que allò que no era més, deien, que una febrada d’uns polítics eixelebrats és, realment, un problema i  una realitat. Gràcies, ha estat un bon regal d’aquestes festes! Perquè quan l’enrocament del sector mes ultra de Madrid no dona opcions  ni cap resposta a una proposta democràtica, podria ser molt bé que algú de fora entrés en escena per posar-hi seny. Així va anar a Irlanda del Nord i així està anant  a Euskadi. De moment Merkel, tot i no ser gaire amiga de nacionalismes (potser perquè també els confon amb nazionalismes, ves a saber...), te sobre de la taula una carta amb un anunci del que vol fer Catalunya. En cap cas, ni ella ni els altres 26 caps d’Europa podran negar que l’hagin rebuda i que, en conseqüència,  n’eren sabedors de tot plegat.

J.  Vinyeta

5 de Gener del 2014