La data màgica del 18 de Juny del 2006 ha passat amb més pena que glòria. Però, ja ha passat!. S’ha emportat per endavant tot un Govern de la Generalitat i, més greu encara, al propi President i, com a conseqüència, ha portat a la convocatòria d’eleccions al Parlament per a la Tardor propera. Ara, els analistes tornen a fer càbales per explicar el perquè de tot plegat.
Hi ha un parell (o tres, no fos cas) de coses que penso que condicionen molt a l’hora de plantejar-ne qüestions i condicionants. En primer lloc, el resultat del Referèndum en sí mateix. Els Partits, tots, poden dir el que vulguin, però la participació ha estat per sota del 50% i penso que és greu. Aquest país nostre, no és Suïssa, per citar un exemple, Estat en el que es celebren referèndums cantonals amb una freqüència i per unes raons impensables en aquest nostre País (recordo que es va celebrar un referèndum per decidir si es modificava a l’alça el preu del pa o no...), País en el que encara, en determinats municipis (Zurich, per exemple), s’hi efectuen consultes populars que es resolen a mà alçada. En aquell País, de consultes tan freqüents, sembla obvi que la participació sigui baixa (pel que sé, en determinades consultes, la participació no ha anat més enllà del 20%). El que també és cert (perquè estem parlant, tot i els seus defectes, que també son molts, d’una societat molt madura), mai es posa en dubte el resultat del referèndum i, en qualsevol cas, si el resultat supera el 50% de la participació, es dona per bo. Però aquest país nostre no és Suïssa, la participació no ha estat la que els polítics necessitaven i hi ha qui pretén que no s’accepti el resultat.
El resultat del Referèndum, amb un sí aclaparador com a resposta, deixant a banda si el resultat ens agrada o no, no deixa lloc al dubte i la legitimitat d’aquesta resposta no dona lloc a discussió. Només els de sempre treuen legitimitat a tot allò que no els agrada, no els interessa o ha resultat contrari a les seves tesis. Només es poden fer càbales per una sola qüestió: per què aquesta l’abstenció? Personalment, la xifra no va ser-me estranya, tot i que el que es posava sobre la taula era una important Llei pel País (ens atrevim a comparar-la a una Constitució?). Però, tot i que l’abstenció en sí mateixa només vol dir que la gent no ha volgut manifestar-se, podem intentar trobar-hi algunes raons més profundes, que de segur n’hi ha. I entre d’elles poder assenyalar- ne les que, en la meva opinió, tenen un més marcat caràcter polític:
L’abús permanent que els partits polítics (per salvaguardar les seves esquenes, i res més, que quedi clar) han anat fent de la situació, que han allargat fins a l’avorriment només per pur protagonisme; les constants baralles, dialèctiques en el millor dels casos, entre els propis partits amb l’oblit flagrant de la serietat que les circumstàncies exigien; la clara evidència de que el País, tot i que se n’omplien la boca, no els importava el més mínim; la poca disposició del PSC en fer de l’Estatut una llei acceptable per Catalunya vista la por manifesta en descavalcar al Sr. Zapatero, si el text sobrepassava els límits que el PSOE estava disposat a acceptar; la traïció de CiU, que ha venut al País per un plat de llenties (o un ministeri, vés a saber...!); aquest permanent gest dubitatiu d’ERC que, a més ha estat expulsada del Govern que ella va crear, incapaç de fer servir aquella famosa clau de la que tan n’esperàvem i que ha tingut l’estranya virtut de aconseguir que molts (moltíssims?), davant d’aquest si - no – abstenció - nul – nul polític, hagin votat de forma que no se’ls podés confondre amb vot del enemic; l’oposició sistemàtica, permanent, continuada a tot el que olori a català per banda del PP; l’actuació ICV, seguici descarat i permanent dels partits majoritaris, etc... tot plegat, i que és molt, han acabat per fastiguejar a més d’un, i de dos... que varen optar per anar-se’n a la platja o, senzillament, per quedar-se a casa veient la tele. Per tot plegat, certament que no esperava un altra resultat. Però tot i això, apropiar-se d’aquesta abstenció ho entenc com error, perquè, com ja he dit abans, l’abstenció és la pura expressió del silenci (no opinar, i res més) de la ciutadania. I no es pot oblidar que, a més, hi ha sempre una abstenció activa i permanent en qualssevol consulta. Però, si hi parem atenció, només els de sempre, amb el clar objectiu d’aparentar un desfeta social, que legitimi qualsevol acció que el PP vulgui portar a terme en contra del text votat (inclòs un recurs d’inconstitucionalitat només, com sempre, per posar pals a les rodes...) s’apropien del que no els hi correspon.
El pitjor de tot això, és que aquesta abstenció, no servirà de res Els partits haurien de ser conscients (si és que els hi queda consciència....) de que la societat civil ha dit alguna cosa amb aquesta abstenció i que, en qualsevol cas, o no han estat capaços d’il•lusionar a aquesta societat civil que els hi ha voltat l’esquena directament a ells, a tota la classe política en general, o el text que ens va ser sotmès, el que encara seria més greu i també han d’analitzar-ho, no mereixia més que el menyspreu de, al menys, el 50% dels que havíem d’anar a votar. En el primer cas, com a manifestació clara de la pèssima gestió realitzada pels partits del text sortit del parlament de Catalunya. En el segon cas, perquè el text finalment posat a referèndum, els hi ha pogut semblar clarament insuficient pel País i per les seves reals necessitats.
Que els partits polítics s’estudiïn la lliçó que els hi hem posat davant, seria bo per tots. En pocs mesos més hi hauran eleccions al Parlament de Catalunya. I si no han aprés ben apresa aquesta lliçó, potser que els que hem d’anar a votar ens quedem a casa amb la finalitat de suspendre’ls-hi el curs, que és, malauradament, l’únic correctiu que els hi podem aplicar. I, a més, es l’únic que entendran si és que, arrel d’això, queden fora de nòmina. Perquè, els pobrets ciutadans, tot i que pobrets, hem d’exigir serietat a tota aquesta trepa que deixem que ens representin. Si no som capaços d’exigir-los-hi aquesta serietat, tampoc tindrem dret a la protesta. I serà veritat allò que tant es diu de que tindrem, ni més ni menys, el Govern que ens mereixem.
J. Vinyeta
Juny 2006
dijous, de juny 29, 2006
dijous, de juny 15, 2006
Píndoles d’actualitat (V)
Del Dopatge en el ciclisme.-
Aquests últims dies s’ha posat en boca de tots, per la descoberta realitzada en el despatx d’un conegut metge especialitzat en el ciclisme i metge d’equips ciclistes, d’aparells per a conservar sang, extreta en moments o situacions de màxima oxigenació del ciclista en qüestió, per reimplantar-la en el moments o situacions en que es precisi un esforç superior. A més, si han trobat medicaments especialment indicats, ultra que prohibits per la UCI, confirmant allò que tots imaginàvem però que ni amb la boca petita ens atrevíem a manifestar.
No penso que es pugui assenyalar amb claredat als responsables de la existència del dopatge en el món de l’esport, perquè, pel que em sembla a mi (i així ho exposaré més endavant), els responsables son molts i tots a l’hora. No vull dir amb això que la responsabilitat última no sigui la del esportista, tot i que personalment em costa d’entendre que una decisió, que considero presa de forma estrictament personal, pugui ser discutida de la manera en que normalment o és. Dit de una altra manera: si un esportista decideix dopar-se, allà ell amb les conseqüències, que, pel que expliquen, son nefastes. Però, el que sí és cert és que contra del dopatge, s’hi oposa la teoria de la necessària igualtat entre tots els competidors. I, pel que jo entenc, aquesta teoria no s’aguanta per en lloc. Els països econòmicament més poderosos i tecnològicament més avançats, realitzen una molt millor preparació diguem-ne tècnica dels esportistes que els representen, i, per aquesta millor preparació, s’emporten la majoria dels llorers. Els esportistes d’elit dels països més avançats, no son sotmesos, llevat de determinats casos, al dopatge químic – farmacèutic, però sí ho han estat al “dopatge tècnic”. En qualsevol cas, sigui pel “dopatge” que sigui, la igualtat que es demana, no existeix.
Dit això, penso que hem d’anar una mica més lluny. Suposo que tots estem d’acord en que l’esport, avui dia, esta molt lligat i controlat pels afers econòmics. Dit sense embuts: Esport és diner... I si no, per què es paguen fortunes pels drets de retransmissió radiotelevisius dels actes esportius? I si es paguen fortunes, acceptaria el patrocinador uns resultats que no complissin amb les expectatives? Per què es presenten els actes esportius com autèntics espectacles, especialment televisius? A partir de tot això, no s’està forçant des de fora de l’esport a que aquest estigui per sobre de les capacitats dels esportistes? . M’explicaven, no fa gaire, que durant el Giro últim, van haver-hi en tres dies, tres etapes de més de 200 Km. cada una, amb cinc ports de muntanya inclosos. És creïble que un ciclista, protagonista d’un esport considerat molt dur, pugui suportar això durant gaire bé un mes, sense alguna “ajuda” exterior?. Honradament, jo penso que no. I per tan, la complicitat de tot el conjunt mediàtic en el tema del dòping en les competicions és, de forma clara, si no existent, quant menys tolerant. Que passaria si una retransmissió per televisió hagués de ser “tallada” per enfonsament físic dels protagonistes? Si això no ha passat ni passarà mai, que hem de pensar?. Tot això, sense entrar a discutir sobre els premis en metàl·lic o en espècies que reben els triomfadors (fets als que no els hi trec gens de legitimitat, que quedi clar), però que potser conviden als participants a determinats esforços “extraordinaris”.
Ah...! I no sé si és just carregar-los-hi els neulers sempre en els mateixos, als ciclistes. Els altres esports, no presenten cap mena de problema al respecta? O, és que el cas dels ciclistes és l’únic o el més evident? Algú ha de mullar-se i treure les benes que cobreixen els ulls dels que no hi volen veure.
El Sr. Espada
Hi ha qui em vol acusar de cínic. Personalment més absolutament igual. Però aquells que em volen acusar de cínic, saben que si una cosa no faré és combregar amb la seva manera d’entendre el món o de veure’l, que és el mateix. Ens podem fotre en el merder de considerar si la persona està per davant de les definicions normalment establertes de país (ja no en vull dir pàtria per la connotació romàntica del terme i per les connotacions imperialistes que la majoria d’aquesta intel·lectualitat, preferentment d’esquerres, adjunten a aquesta definició, quan es parla o és fa referència al país – pàtria nostre: Catalunya), I dic que potser no cal que ens hi fotem perquè quasi em sembla irrellevant el fer-ho, donat que, avui dia, la tendència del que, generalitzant, anomenaríem l’Esquerra (de l’Eixample, evidentment) aquesta esquerra dominant, tan comprensiva i tan social amb els seus, la tendència dic, és la de ser bon minyó perquè així s’està “a la page” (que jo també el parlo el francès, tot i que sé que no els hi fa cap gràcia...!), el que permet, a més, seure a prop de la menjadora.
Dic tot això en referència als fets produïts a Girona en una conferència que va realitzar el Sr. Arcadi Espada i que va acabar (millor, va començar) com el Rosari de l’Aurora. Pel que jo sé, va estar increpat, a la entrada al recinte on havia de donar la conferència, per un grup de Maulets. Així les coses, algun d’aquests nanos va fer alguna cosa més que increpar i sembla que, al Sr. Espada, li va caure alguna plantofada de certa intensitat, amb una certa indiferència, segons diu, per part dels Mossos, allí presents. Com era d’esperar, el rebombori que això ha generat a les Espanyes i entre les ànimes sensibles d’aquí (i que son moltes...!), i especialment en totes aquelles ànimes esquerranes o esquerranoses de les que parlava, ha estat notable. Tan que, per les coses que he llegit, només els hi ha faltat a molts el sac, la cendra i el ciri i fer circumval·lacions al voltant de l'Església de San Gregori Taumaturg, demanant perdó. Però centrats en les coses amb el màxim d’aquella objectivitat impossible, però que no per impossible ens ha de fer acceptar el que creiem fora de la veritat o a prop de la mentida, hem d’entrar de ple en el tema i donar-ne una altra visió, pot ser més ampliada, del fets.
M’explico.
Fa molts anys s’explica que en el Parlament Anglès, a Londres, algú va dir-li a un membre de la oposició parlamentaria, més o menys, allò de que “...no estic gens d’acord amb el que Vè. diu, però donaria la vida perquè pogués defensar-ho...”. No dic que no fos un acte heroic, aquella acceptació. Però estic absolutament convençut de que aquella proclama, que ha passat a la Història, va ser feta amb l’absolut convenciment de la lleialtat de la banda contraria en el debat corresponent. I em sembla bé. El que no vol dir que jo accepti el mateix planteig davant d’algun que sé positivament que no tindrà amb mi aquella lleialtat de la que parlava o suposava aquell Lord en respecta del seu interlocutor.
Mireu, no sé si haig de justificar les plantofades. Però, què s’ha de fer amb una persona que forma part d’un grup polític que afirma “... que qualsevol deslleialtat constitucional (en referència al nou Estatut) ha de ser resolta amb els tancs i algú (suposo que un nou Salvador de la Pàtria afegeixo jo), ha d’estar disposat a fer-ho...,” (Boadella dixit..! i no ha estat desmentit pel Sr. Espada...!) o que confon la llibertat d’expressió amb l’insult permanent, com ho fa un altra dels seus (el Sr. Félix de Azúa) i al que tampoc desautoritza?. Podeu comprendre que, davant d’aquestes afirmacions (i n’hi ha d’altres en aquell famós Manifest d’aquest grup “d’intel·lectuals” que també posen els pels de punta...), no és pot respondre amb allò romàntic de que jo moriria perquè el Sr. Espada pogués opinar, perquè el seu pensament, és clar que el defensarà a canonades i trets d’escopeta. I això serà la màxima expressió de llibertat possible i necessària...Una guerra justa...! Posades així les coses, em sorprèn una mica que, davant de la seva extrema violència, posi al crit al cel perquè ha estat objecte d’una violència quasi infantil, i fer-ne d’ella “causus belli” en contra, evidentment, de la gent que com jo creu, i amb fermesa, que aquesta Pàtria meva-nostra ha d’anar endavant i sense salvadors que vulguin tutelar-nos i que ens marquin el destí, el seu destí, que en cap cas coincidirà amb el que nosaltres ens vulguem triar. Qui és o qui son realment els cínics?
El Sr. Rajoy i el trencament amb el PSOE
Sembla que tothom s’ha esverat molt amb l’emprenyada del Sr. Rajoy que, sobre el paper, ha deixat a la resta de partits sols davant del procés de pau que ha iniciat el Sr. R. Zapatero. Personalment, penso que és una cosa bona: que es quedin fora i que deixin treballar als demés. Tinc molt clar, o així m’ho sembla, que no perquè el PP sigui fora de la resta de voluntats que si volen (volem) la pau, hi haurà més crispació de a la que ens tenen habituats. Acostumats com estan a la manipulació permanent, inclús de les realitats més evidents, no per que participin en el procés de pau, la qual cosa sí que seria per a ells un canvi de posició important i que centraria al partit clarament escorat ara a l’extrema dreta, canviaran de criteris i de formes de fer les coses. Per tan, si no volen ser-hi, que no hi siguin. Allà ells. Però tinguem clar que, sense el més mínim pudor, sense cap respecta pels que sí volem la pau i sense el més mínim dret a fer-ho, posaran tots els pals a les rodes que puguin per entorpir el procés, tan si hi son com si no hi son. Això sí. Fins a deixar evident que el que volen no és la pau si no la continuació de la violència com a generadora dels vots en els processos electorals que juguin a favor seu.
Qui realment te la pilota ara, és el partit socialista. I penso que és ara el moment d’iniciar els processos legals per a la abolició de la tan famosa i nefasta Llei de Partits i de trencar definitivament amb el famós Pacte Antiterrorista, dues lleis essencials que han de ser derogades si és vol que el procés avanci, dues Lleis en les que, a més, s’hi varen involucrar el socialistes ben solets per raó de l’espanyolisme que sempre els ha caracteritzat. Aquestes derogacions comportarien la reobertura del diari Egunkaria (aquell diari que el Sr. Fèlix de Azúa sembla que entenia com a ben tancat, mentre la Cope hauria, segons ell, de restar oberta). Com també han de ser-ho, posteriorment la famosa llei dels referèndums que involucrava als Presidents Autonòmics i alguna cosa més, com a més urgents. Ara és el moment, Sr. R. Zapatero, perquè si el procés que Vostè ha iniciat es trenca per manca de valentia per part seva en la presa d’aquestes decisions imprescindibles, ni jo ni la majoria de ciutadans d’aquest país que volem la pau, no li perdonarem mai. I no oblidi, Sr. Zapatero, que, per tirar-lo endavant, a més, és ineludible el prescindir de la cridòria permanent del Partit Popular, manifestacions setmanals multitudinàries incloses.
Vinyeta
Juny, 2006
P.S.:
Pocs dies després del comentari als fets en el que el Sr. Espada en va ser el protagonista, llegeixo en el diari Avui del dilluns 12 de Juny d’enguany, que en un acte de “desgravi” convocat pel Sr. Espada i els seus amics, els anomenats “Ciutadans per Catalunya”, el Srs. Villegas, Espada i Boadella, varen prendre la paurala per a dir – copio literalment – que mentre existeixi Ciutadans per Catalunya no hi haurà “ni un pam de terreny prohibit al país” on no puguin anar i defensar la llibertat d’expressió. En referència als Maulets Espada va assegurar que “a Catalunya hi ha persones que no son demòcrates i que tenen una concepció dictatorial de la vida i la moral pública. “cal conviure amb elles com es conviu amb el mal” va reblar mentre era escortat per nou furgons dels Mossos d’Esquadra. El diari acaba aquí la crònica.
Aquests senyors, tenen tota la raó. S`ha de conviure amb aquests antidemòcrates com es conviu amb el mal. Però, essent sincer, aquets antidemòcrates com els Maulets que només criden (la famosa agressió no ha estat confirmada pels Mossos d’Esquadra), em fan moltíssima menys por i em preocupen gairebé gens davant d’aquests altres, també antidemòcrates que, a més, posarien els tancs al carrer per imposar-nos la democràcia. La seva, evidentment. Vistes així les coses, torno a preguntar, qui son realment els cínics.---
Aquests últims dies s’ha posat en boca de tots, per la descoberta realitzada en el despatx d’un conegut metge especialitzat en el ciclisme i metge d’equips ciclistes, d’aparells per a conservar sang, extreta en moments o situacions de màxima oxigenació del ciclista en qüestió, per reimplantar-la en el moments o situacions en que es precisi un esforç superior. A més, si han trobat medicaments especialment indicats, ultra que prohibits per la UCI, confirmant allò que tots imaginàvem però que ni amb la boca petita ens atrevíem a manifestar.
No penso que es pugui assenyalar amb claredat als responsables de la existència del dopatge en el món de l’esport, perquè, pel que em sembla a mi (i així ho exposaré més endavant), els responsables son molts i tots a l’hora. No vull dir amb això que la responsabilitat última no sigui la del esportista, tot i que personalment em costa d’entendre que una decisió, que considero presa de forma estrictament personal, pugui ser discutida de la manera en que normalment o és. Dit de una altra manera: si un esportista decideix dopar-se, allà ell amb les conseqüències, que, pel que expliquen, son nefastes. Però, el que sí és cert és que contra del dopatge, s’hi oposa la teoria de la necessària igualtat entre tots els competidors. I, pel que jo entenc, aquesta teoria no s’aguanta per en lloc. Els països econòmicament més poderosos i tecnològicament més avançats, realitzen una molt millor preparació diguem-ne tècnica dels esportistes que els representen, i, per aquesta millor preparació, s’emporten la majoria dels llorers. Els esportistes d’elit dels països més avançats, no son sotmesos, llevat de determinats casos, al dopatge químic – farmacèutic, però sí ho han estat al “dopatge tècnic”. En qualsevol cas, sigui pel “dopatge” que sigui, la igualtat que es demana, no existeix.
Dit això, penso que hem d’anar una mica més lluny. Suposo que tots estem d’acord en que l’esport, avui dia, esta molt lligat i controlat pels afers econòmics. Dit sense embuts: Esport és diner... I si no, per què es paguen fortunes pels drets de retransmissió radiotelevisius dels actes esportius? I si es paguen fortunes, acceptaria el patrocinador uns resultats que no complissin amb les expectatives? Per què es presenten els actes esportius com autèntics espectacles, especialment televisius? A partir de tot això, no s’està forçant des de fora de l’esport a que aquest estigui per sobre de les capacitats dels esportistes? . M’explicaven, no fa gaire, que durant el Giro últim, van haver-hi en tres dies, tres etapes de més de 200 Km. cada una, amb cinc ports de muntanya inclosos. És creïble que un ciclista, protagonista d’un esport considerat molt dur, pugui suportar això durant gaire bé un mes, sense alguna “ajuda” exterior?. Honradament, jo penso que no. I per tan, la complicitat de tot el conjunt mediàtic en el tema del dòping en les competicions és, de forma clara, si no existent, quant menys tolerant. Que passaria si una retransmissió per televisió hagués de ser “tallada” per enfonsament físic dels protagonistes? Si això no ha passat ni passarà mai, que hem de pensar?. Tot això, sense entrar a discutir sobre els premis en metàl·lic o en espècies que reben els triomfadors (fets als que no els hi trec gens de legitimitat, que quedi clar), però que potser conviden als participants a determinats esforços “extraordinaris”.
Ah...! I no sé si és just carregar-los-hi els neulers sempre en els mateixos, als ciclistes. Els altres esports, no presenten cap mena de problema al respecta? O, és que el cas dels ciclistes és l’únic o el més evident? Algú ha de mullar-se i treure les benes que cobreixen els ulls dels que no hi volen veure.
El Sr. Espada
Hi ha qui em vol acusar de cínic. Personalment més absolutament igual. Però aquells que em volen acusar de cínic, saben que si una cosa no faré és combregar amb la seva manera d’entendre el món o de veure’l, que és el mateix. Ens podem fotre en el merder de considerar si la persona està per davant de les definicions normalment establertes de país (ja no en vull dir pàtria per la connotació romàntica del terme i per les connotacions imperialistes que la majoria d’aquesta intel·lectualitat, preferentment d’esquerres, adjunten a aquesta definició, quan es parla o és fa referència al país – pàtria nostre: Catalunya), I dic que potser no cal que ens hi fotem perquè quasi em sembla irrellevant el fer-ho, donat que, avui dia, la tendència del que, generalitzant, anomenaríem l’Esquerra (de l’Eixample, evidentment) aquesta esquerra dominant, tan comprensiva i tan social amb els seus, la tendència dic, és la de ser bon minyó perquè així s’està “a la page” (que jo també el parlo el francès, tot i que sé que no els hi fa cap gràcia...!), el que permet, a més, seure a prop de la menjadora.
Dic tot això en referència als fets produïts a Girona en una conferència que va realitzar el Sr. Arcadi Espada i que va acabar (millor, va començar) com el Rosari de l’Aurora. Pel que jo sé, va estar increpat, a la entrada al recinte on havia de donar la conferència, per un grup de Maulets. Així les coses, algun d’aquests nanos va fer alguna cosa més que increpar i sembla que, al Sr. Espada, li va caure alguna plantofada de certa intensitat, amb una certa indiferència, segons diu, per part dels Mossos, allí presents. Com era d’esperar, el rebombori que això ha generat a les Espanyes i entre les ànimes sensibles d’aquí (i que son moltes...!), i especialment en totes aquelles ànimes esquerranes o esquerranoses de les que parlava, ha estat notable. Tan que, per les coses que he llegit, només els hi ha faltat a molts el sac, la cendra i el ciri i fer circumval·lacions al voltant de l'Església de San Gregori Taumaturg, demanant perdó. Però centrats en les coses amb el màxim d’aquella objectivitat impossible, però que no per impossible ens ha de fer acceptar el que creiem fora de la veritat o a prop de la mentida, hem d’entrar de ple en el tema i donar-ne una altra visió, pot ser més ampliada, del fets.
M’explico.
Fa molts anys s’explica que en el Parlament Anglès, a Londres, algú va dir-li a un membre de la oposició parlamentaria, més o menys, allò de que “...no estic gens d’acord amb el que Vè. diu, però donaria la vida perquè pogués defensar-ho...”. No dic que no fos un acte heroic, aquella acceptació. Però estic absolutament convençut de que aquella proclama, que ha passat a la Història, va ser feta amb l’absolut convenciment de la lleialtat de la banda contraria en el debat corresponent. I em sembla bé. El que no vol dir que jo accepti el mateix planteig davant d’algun que sé positivament que no tindrà amb mi aquella lleialtat de la que parlava o suposava aquell Lord en respecta del seu interlocutor.
Mireu, no sé si haig de justificar les plantofades. Però, què s’ha de fer amb una persona que forma part d’un grup polític que afirma “... que qualsevol deslleialtat constitucional (en referència al nou Estatut) ha de ser resolta amb els tancs i algú (suposo que un nou Salvador de la Pàtria afegeixo jo), ha d’estar disposat a fer-ho...,” (Boadella dixit..! i no ha estat desmentit pel Sr. Espada...!) o que confon la llibertat d’expressió amb l’insult permanent, com ho fa un altra dels seus (el Sr. Félix de Azúa) i al que tampoc desautoritza?. Podeu comprendre que, davant d’aquestes afirmacions (i n’hi ha d’altres en aquell famós Manifest d’aquest grup “d’intel·lectuals” que també posen els pels de punta...), no és pot respondre amb allò romàntic de que jo moriria perquè el Sr. Espada pogués opinar, perquè el seu pensament, és clar que el defensarà a canonades i trets d’escopeta. I això serà la màxima expressió de llibertat possible i necessària...Una guerra justa...! Posades així les coses, em sorprèn una mica que, davant de la seva extrema violència, posi al crit al cel perquè ha estat objecte d’una violència quasi infantil, i fer-ne d’ella “causus belli” en contra, evidentment, de la gent que com jo creu, i amb fermesa, que aquesta Pàtria meva-nostra ha d’anar endavant i sense salvadors que vulguin tutelar-nos i que ens marquin el destí, el seu destí, que en cap cas coincidirà amb el que nosaltres ens vulguem triar. Qui és o qui son realment els cínics?
El Sr. Rajoy i el trencament amb el PSOE
Sembla que tothom s’ha esverat molt amb l’emprenyada del Sr. Rajoy que, sobre el paper, ha deixat a la resta de partits sols davant del procés de pau que ha iniciat el Sr. R. Zapatero. Personalment, penso que és una cosa bona: que es quedin fora i que deixin treballar als demés. Tinc molt clar, o així m’ho sembla, que no perquè el PP sigui fora de la resta de voluntats que si volen (volem) la pau, hi haurà més crispació de a la que ens tenen habituats. Acostumats com estan a la manipulació permanent, inclús de les realitats més evidents, no per que participin en el procés de pau, la qual cosa sí que seria per a ells un canvi de posició important i que centraria al partit clarament escorat ara a l’extrema dreta, canviaran de criteris i de formes de fer les coses. Per tan, si no volen ser-hi, que no hi siguin. Allà ells. Però tinguem clar que, sense el més mínim pudor, sense cap respecta pels que sí volem la pau i sense el més mínim dret a fer-ho, posaran tots els pals a les rodes que puguin per entorpir el procés, tan si hi son com si no hi son. Això sí. Fins a deixar evident que el que volen no és la pau si no la continuació de la violència com a generadora dels vots en els processos electorals que juguin a favor seu.
Qui realment te la pilota ara, és el partit socialista. I penso que és ara el moment d’iniciar els processos legals per a la abolició de la tan famosa i nefasta Llei de Partits i de trencar definitivament amb el famós Pacte Antiterrorista, dues lleis essencials que han de ser derogades si és vol que el procés avanci, dues Lleis en les que, a més, s’hi varen involucrar el socialistes ben solets per raó de l’espanyolisme que sempre els ha caracteritzat. Aquestes derogacions comportarien la reobertura del diari Egunkaria (aquell diari que el Sr. Fèlix de Azúa sembla que entenia com a ben tancat, mentre la Cope hauria, segons ell, de restar oberta). Com també han de ser-ho, posteriorment la famosa llei dels referèndums que involucrava als Presidents Autonòmics i alguna cosa més, com a més urgents. Ara és el moment, Sr. R. Zapatero, perquè si el procés que Vostè ha iniciat es trenca per manca de valentia per part seva en la presa d’aquestes decisions imprescindibles, ni jo ni la majoria de ciutadans d’aquest país que volem la pau, no li perdonarem mai. I no oblidi, Sr. Zapatero, que, per tirar-lo endavant, a més, és ineludible el prescindir de la cridòria permanent del Partit Popular, manifestacions setmanals multitudinàries incloses.
Vinyeta
Juny, 2006
P.S.:
Pocs dies després del comentari als fets en el que el Sr. Espada en va ser el protagonista, llegeixo en el diari Avui del dilluns 12 de Juny d’enguany, que en un acte de “desgravi” convocat pel Sr. Espada i els seus amics, els anomenats “Ciutadans per Catalunya”, el Srs. Villegas, Espada i Boadella, varen prendre la paurala per a dir – copio literalment – que mentre existeixi Ciutadans per Catalunya no hi haurà “ni un pam de terreny prohibit al país” on no puguin anar i defensar la llibertat d’expressió. En referència als Maulets Espada va assegurar que “a Catalunya hi ha persones que no son demòcrates i que tenen una concepció dictatorial de la vida i la moral pública. “cal conviure amb elles com es conviu amb el mal” va reblar mentre era escortat per nou furgons dels Mossos d’Esquadra. El diari acaba aquí la crònica.
Aquests senyors, tenen tota la raó. S`ha de conviure amb aquests antidemòcrates com es conviu amb el mal. Però, essent sincer, aquets antidemòcrates com els Maulets que només criden (la famosa agressió no ha estat confirmada pels Mossos d’Esquadra), em fan moltíssima menys por i em preocupen gairebé gens davant d’aquests altres, també antidemòcrates que, a més, posarien els tancs al carrer per imposar-nos la democràcia. La seva, evidentment. Vistes així les coses, torno a preguntar, qui son realment els cínics.---
PÍNDOLES D’ACTUALITAT (IV)
Sobre els robatoris.
El tema de la Seguretat ciutadana, últimament, està en boca de tots. Els robatoris silenciosos o amb violència, és indiferent, a les cases - xalets de les urbanitzacions de Catalunya en general i del Sud del País en particular, que a més, i sembla que amb raó, son atribuïts als emigrants dels països de l’Est d’Europa, han posat en evidència el mal funcionament de les Forces de Seguretat desplegades en el nostre territori. És problema dels Mossos, de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil, de les Policies Municipals i, en fi, de tots els sistemes, cossos o unitats que puguin ser considerats integrats o afins en aquells.
Anem a pams. Els Ajuntaments, amb la voracitat que els caracteritza, han permès un desenvolupament urbanístic que, en la grandíssima majoria dels casos, tenia només com a finalitat el fet de cobrar els permisos d’obra, les contribucions posteriors i, tot i dient-ho amb la boca petita (i tots sabem perquè), és més que probable que hi hagués algun (o més d’un) 3 % pel mig. Com que les coses solen fer-se sense ordre ni concert, perquè la finalitat no és la de millorar la qualitat de vida de la ciutadania si no cobrar, els àmbits – urbanitzacions així creats son grans extensions i els sistemes de vigilància dependents de les Administracions no funcionen, senzillament perquè no hi son o son absolutament insuficients, com ha quedat palès. Les Policies Municipals (on n’hi ha), estan mes ocupades en posar multes d’aparcament que en altres coses, ratificant la voracitat recaptatòria dels Ajuntaments, els Mossos no estan desplegats arreu del País. I la Policia Nacional i la Guàrdia Civil han anat perdent efectius allà on els Mossos no han estat desplegats (pel retorn de bona part de les unitats a altres llocs de l’Estat especialment per raons del cost de la vida a Catalunya), efectius que, en marxar, no han estats substituïts per l’Administració Central. És dons evident que les Administracions han fallat. No han estat, una vegada més, a l’alçada de les circumstàncies. I la responsabilitat dels fets és únicament seva. Com es diu vulgarment, no s’han posat les piles fins que el clamor ciutadà ha estat unànime.
Quan és diu que la immigració il·legal es directament responsable de les malifetes, i en aquest cas sembla cert, hem d’aclarir un parell de coses. Quan es generalitza, el parlar d’immigració i d’immigrants sol referir-se, particularment, als procedents de l'Àfrica o Centre-Amèrica o Amèrica del Sud, és a dir, als que entren directament a l’Estat venint del seu propi país. Però, heus aquí, que, si com sembla ser, en aquest cas, els autors son de procedència europea, és la nostra frontera amb Europa (des de l’Atlàntic al Mediterrani, pels Pirineus) la que no esta ben controlada. I així les coses, és aquesta Europa ( França, Schengen o com en vulgueu dir...) la que no funciona amb els temes migratoris (i això no vol pas dir que amb al altres assumptes, sí funcioni) i, per tan, també i té la seva responsabilitat, i gran: un problema que és comú el remet a solucions particulars.
De totes maneres, sigui pel què sigui, el que és molt clar és que les administracions Europea, Espanyola, Catalana i Municipal, no han fet els deures, tampoc en aquest cas i han deixat novament paleses les seves ineficàcies habituals. Sort que la Senyora Tura va estar clarificadora i ens va donar la solució: emprar sistemes privats de protecció...
La febre pel Referèndum
El President Maragall em sembla que esta jugant amb foc. Si realment CiU va condicionar amb el Sr. Zapatero, com diu el President, la aprovació de l’Estatut al fet de que Maragall no es tornés a presentar a les eleccions autonòmiques, ens posa de nou, en la tessitura de comprovar, per si ja no era prou clar, que el PSC no té la més mínima independència. O, és precisament aquesta absoluta dependència la que el Sr. Maragall vol que sigui ben clara? En cap cas em sembla que l’afavoreix a una (real o no) o a l’altra de les dues interpretacions. La seva indefinició en la continuïtat com a candidat del PSC, deixant-lo, si més no, en funció del resultat del referèndum, encara dona més pàbul a la incertesa dels resultat, ja que dona a entendre que el referèndum no és gaire més que un plebiscit a la serva persona. Ell sabrà fins on li convé que sigui així, però, una vegada més, als pobrets ciutadans de a peu ens utilitzen amb fins, aquesta vegada no ja partidistes, si no amb fins exclusivament personals. Independentment de que aquella conxorxa que el Sr. Maragall ens anuncia sigui veritat o no, si és veritat, i donat que per tornar a governar els convergents es vendrien inclús al mateix Jordi Pujol, serà una nova mostra de la capacitat de traïció del Sr. Mas i dels seus corifeus. I personalment, i encara que només sigui per aquesta vegada, no els hi dono, als convergents, la presumpció d’innocència: un ministeri a Madrid, tiba molt...
D’altra banda sembla que el resultat serà ben ajustat a favor del sí. Com es gestionarà després aquesta victòria que gaire bé podríem definir com a pírrica?
El Codi Da Vinci
Vaig llegir la novel·la, però encara no he vist la pel·lícula. Des de el punt de vista literari, entenc que no te interès. Des de el punt de vista anecdòtic, haig de reconèixer que la vaig llegir amb un cert interès per la coneixença del molts de llocs geogràfics dels que en fa menció el Sr. Brown, l’autor. Des de el punt de vista filosòfic (o de pensament), tampoc m’ha interessat massa. El que hi diu, no és cosa que em preocupi ni em tregui el son. Però sembla que, a Roma (Vaticà i Opus), si. No penso pas que el que diu el Sr. Brown sigui per posar-se nerviós. Què passa, aleshores?. El text ha estat un Best Seller llegit, diuen, per més de setanta milions de persones. Realment això és molta gent i institucions com l’Opus i la mateixa Església, no hi queden, en el text, massa ben retratats. I això, agradi o no, ha creat un morbo molt especial davant del llibre. I ho és d’especial pel propi secretisme que, des de sempre, ha envoltat a les dues organitzacions esmentades. Quan tot és tan secret i surt algú que, amb base científica o no tan, però amb uns certs visos de credibilitat, sembla que obre portes per on poder treure el nas, a molts se’ls hi posen ulls com taronges i, amb la sorpresa per bandera, posen en dubte a l’ortodòxia (la qual cosa, personalment, penso que sempre és bo). Tots sabem, al menys els de la meva edat, que la posada en discussió de l’ortodòxia crea la reacció del sistema per evitar la pèrdua de les “essències” (pàtries o religioses donat que el conservadorisme val per a tots dos). I d’aquí que les ofensives que han posat en marxa tan el Vaticà com l’Opus per desprestigiar al text i al film, hagin donat la volta al món i que finalitzin amb la demonització de l’obra i la prohibició de la lectura del llibre per als més incondicionals (l’Opus), tot i que ignoro si el Vaticà l’ha inclòs el títol en el famós Index de llibres prohibits per a la resta de mortals Això no ha fet més que, d’una banda, donar publicitat gratuïta al Codi Da Vinci i, per l’altra, augmentar, vist des de fora, el secretisme que envolta sempre a les dues societats i, en conseqüència, el morbo que això genera. Com els hi sol passar sovint, pixen fora de test perquè, una i altra societat, saben que hi ha suficient documentació (precisament de la qual, a més, en son propietaris, tot i que guardada sota set claus, i de la que, per la impossibilitat per als pobres mortals d’accedir-hi, és precisament d’on se’n deriva aquest secretisme, d’altra banda inadmissible), la publicació i estudi de la qual posarien en entredit coses molt més importants que si Jesús es va casar o no amb Maria Magdalena i si aquesta n’estava embarassada o no. Parlem, per exemple, i només és a cop d’exemple, dels Evangelis Apòcrifs no publicats?
El tema de la Seguretat ciutadana, últimament, està en boca de tots. Els robatoris silenciosos o amb violència, és indiferent, a les cases - xalets de les urbanitzacions de Catalunya en general i del Sud del País en particular, que a més, i sembla que amb raó, son atribuïts als emigrants dels països de l’Est d’Europa, han posat en evidència el mal funcionament de les Forces de Seguretat desplegades en el nostre territori. És problema dels Mossos, de la Policia Nacional, de la Guàrdia Civil, de les Policies Municipals i, en fi, de tots els sistemes, cossos o unitats que puguin ser considerats integrats o afins en aquells.
Anem a pams. Els Ajuntaments, amb la voracitat que els caracteritza, han permès un desenvolupament urbanístic que, en la grandíssima majoria dels casos, tenia només com a finalitat el fet de cobrar els permisos d’obra, les contribucions posteriors i, tot i dient-ho amb la boca petita (i tots sabem perquè), és més que probable que hi hagués algun (o més d’un) 3 % pel mig. Com que les coses solen fer-se sense ordre ni concert, perquè la finalitat no és la de millorar la qualitat de vida de la ciutadania si no cobrar, els àmbits – urbanitzacions així creats son grans extensions i els sistemes de vigilància dependents de les Administracions no funcionen, senzillament perquè no hi son o son absolutament insuficients, com ha quedat palès. Les Policies Municipals (on n’hi ha), estan mes ocupades en posar multes d’aparcament que en altres coses, ratificant la voracitat recaptatòria dels Ajuntaments, els Mossos no estan desplegats arreu del País. I la Policia Nacional i la Guàrdia Civil han anat perdent efectius allà on els Mossos no han estat desplegats (pel retorn de bona part de les unitats a altres llocs de l’Estat especialment per raons del cost de la vida a Catalunya), efectius que, en marxar, no han estats substituïts per l’Administració Central. És dons evident que les Administracions han fallat. No han estat, una vegada més, a l’alçada de les circumstàncies. I la responsabilitat dels fets és únicament seva. Com es diu vulgarment, no s’han posat les piles fins que el clamor ciutadà ha estat unànime.
Quan és diu que la immigració il·legal es directament responsable de les malifetes, i en aquest cas sembla cert, hem d’aclarir un parell de coses. Quan es generalitza, el parlar d’immigració i d’immigrants sol referir-se, particularment, als procedents de l'Àfrica o Centre-Amèrica o Amèrica del Sud, és a dir, als que entren directament a l’Estat venint del seu propi país. Però, heus aquí, que, si com sembla ser, en aquest cas, els autors son de procedència europea, és la nostra frontera amb Europa (des de l’Atlàntic al Mediterrani, pels Pirineus) la que no esta ben controlada. I així les coses, és aquesta Europa ( França, Schengen o com en vulgueu dir...) la que no funciona amb els temes migratoris (i això no vol pas dir que amb al altres assumptes, sí funcioni) i, per tan, també i té la seva responsabilitat, i gran: un problema que és comú el remet a solucions particulars.
De totes maneres, sigui pel què sigui, el que és molt clar és que les administracions Europea, Espanyola, Catalana i Municipal, no han fet els deures, tampoc en aquest cas i han deixat novament paleses les seves ineficàcies habituals. Sort que la Senyora Tura va estar clarificadora i ens va donar la solució: emprar sistemes privats de protecció...
La febre pel Referèndum
El President Maragall em sembla que esta jugant amb foc. Si realment CiU va condicionar amb el Sr. Zapatero, com diu el President, la aprovació de l’Estatut al fet de que Maragall no es tornés a presentar a les eleccions autonòmiques, ens posa de nou, en la tessitura de comprovar, per si ja no era prou clar, que el PSC no té la més mínima independència. O, és precisament aquesta absoluta dependència la que el Sr. Maragall vol que sigui ben clara? En cap cas em sembla que l’afavoreix a una (real o no) o a l’altra de les dues interpretacions. La seva indefinició en la continuïtat com a candidat del PSC, deixant-lo, si més no, en funció del resultat del referèndum, encara dona més pàbul a la incertesa dels resultat, ja que dona a entendre que el referèndum no és gaire més que un plebiscit a la serva persona. Ell sabrà fins on li convé que sigui així, però, una vegada més, als pobrets ciutadans de a peu ens utilitzen amb fins, aquesta vegada no ja partidistes, si no amb fins exclusivament personals. Independentment de que aquella conxorxa que el Sr. Maragall ens anuncia sigui veritat o no, si és veritat, i donat que per tornar a governar els convergents es vendrien inclús al mateix Jordi Pujol, serà una nova mostra de la capacitat de traïció del Sr. Mas i dels seus corifeus. I personalment, i encara que només sigui per aquesta vegada, no els hi dono, als convergents, la presumpció d’innocència: un ministeri a Madrid, tiba molt...
D’altra banda sembla que el resultat serà ben ajustat a favor del sí. Com es gestionarà després aquesta victòria que gaire bé podríem definir com a pírrica?
El Codi Da Vinci
Vaig llegir la novel·la, però encara no he vist la pel·lícula. Des de el punt de vista literari, entenc que no te interès. Des de el punt de vista anecdòtic, haig de reconèixer que la vaig llegir amb un cert interès per la coneixença del molts de llocs geogràfics dels que en fa menció el Sr. Brown, l’autor. Des de el punt de vista filosòfic (o de pensament), tampoc m’ha interessat massa. El que hi diu, no és cosa que em preocupi ni em tregui el son. Però sembla que, a Roma (Vaticà i Opus), si. No penso pas que el que diu el Sr. Brown sigui per posar-se nerviós. Què passa, aleshores?. El text ha estat un Best Seller llegit, diuen, per més de setanta milions de persones. Realment això és molta gent i institucions com l’Opus i la mateixa Església, no hi queden, en el text, massa ben retratats. I això, agradi o no, ha creat un morbo molt especial davant del llibre. I ho és d’especial pel propi secretisme que, des de sempre, ha envoltat a les dues organitzacions esmentades. Quan tot és tan secret i surt algú que, amb base científica o no tan, però amb uns certs visos de credibilitat, sembla que obre portes per on poder treure el nas, a molts se’ls hi posen ulls com taronges i, amb la sorpresa per bandera, posen en dubte a l’ortodòxia (la qual cosa, personalment, penso que sempre és bo). Tots sabem, al menys els de la meva edat, que la posada en discussió de l’ortodòxia crea la reacció del sistema per evitar la pèrdua de les “essències” (pàtries o religioses donat que el conservadorisme val per a tots dos). I d’aquí que les ofensives que han posat en marxa tan el Vaticà com l’Opus per desprestigiar al text i al film, hagin donat la volta al món i que finalitzin amb la demonització de l’obra i la prohibició de la lectura del llibre per als més incondicionals (l’Opus), tot i que ignoro si el Vaticà l’ha inclòs el títol en el famós Index de llibres prohibits per a la resta de mortals Això no ha fet més que, d’una banda, donar publicitat gratuïta al Codi Da Vinci i, per l’altra, augmentar, vist des de fora, el secretisme que envolta sempre a les dues societats i, en conseqüència, el morbo que això genera. Com els hi sol passar sovint, pixen fora de test perquè, una i altra societat, saben que hi ha suficient documentació (precisament de la qual, a més, en son propietaris, tot i que guardada sota set claus, i de la que, per la impossibilitat per als pobres mortals d’accedir-hi, és precisament d’on se’n deriva aquest secretisme, d’altra banda inadmissible), la publicació i estudi de la qual posarien en entredit coses molt més importants que si Jesús es va casar o no amb Maria Magdalena i si aquesta n’estava embarassada o no. Parlem, per exemple, i només és a cop d’exemple, dels Evangelis Apòcrifs no publicats?
La fi del Tripartit i el Referèndum de l’Estatut
La cosa està molt tendre, encara. Allò que a Maig del 2004 es presentava, en el meu entendre, amb data de caducitat, ha arribat a la seva fi. El motiu, ha estat el NO que han decretat les bases d’ERC com a resposta a la pregunta que es farà en el referèndum sobre l’Estatut a celebrar el proper 18 de Juny d’enguany. Com a conseqüència de aquesta discrepància entre l’opinió i voluntat del Govern i els republicans, el President Maragall ha decidit trencar amb ERC, defenestrar als consellers d’Esquerra i convocar Eleccions al Parlament de Catalunya abans de final d’any. Fem una mica d’història.
ERC és el gran impulsor del Pacte del Tinell. Això, hores d’ara, ha deixat de ser important i no passa d’una pura anècdota. Però tots tenim prou clar que si ERC no hagués incorporat al PSC al govern, no hi hagués hagut Estatut. Tot i a contracor, molts varem acceptar aquella aposta contra natura dels republicans: ens era inassolible que ERC, clarament nacionalista i independentista, pogués pactar amb un partit amb marcada dependència del PSOE tot i que semblava que, independentment de la necessitat de confeccionar i aprovar un Nou Estatut, era necessària una obertura de finestres i renovar l’aire de la Casa dels Canonges, viciat per més de vint anys de govern convergent. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Rodríguez Zapatero, candidat del PSOE a la presidència del Govern Central per a les eleccions generals a celebrar al següent mes de Març, beneeix la conxorxa des de el mateix Balcó del Palau de la Generalitat i, imprudentment o potser convençut (com ho estàvem tots) de que no guanyarà les eleccions, promet respectar el nou text estatutari que s’aprovi al Parlament català. Per reblar el clau, en un míting preelectoral celebrat a Barcelona, acompanyant al PSC, hi torna. L’eslògan de la campanya per aquelles eleccions generals del PSC és, ni més ni menys, “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”.
El Govern Català inicia la seva caminada i, pràcticament al mateix temps, es posa de manifest allò que imaginàvem: La trobada d’en Carod amb els etarres a Perpinyà, deixa ben a les clares que qui mana dins del PSC es el PSOE. I ERC incapaç de fer quadrar al Sr. Maragall, accepta que el treguin del Govern. Aquella “clau” que, a pesar de tot, molts esperàvem que comences a obrir portes, resulta inexistent. Com també ho resulta en el cas Sellarès, o, finalment, en el cas Carretero... Res fa que ERC sigui capaç de plantar cara, ni tan sols per defensar els estrictes conceptes del propi partit. S’inicia la redacció de l’Estatut i torna a posar-se en evidència les dificultats que se’ls presenta al PSC cada vegada que, a la Comissió corresponent, s’aprova un articulat, la redacció del qual pugui posar en dificultats al Sr. R. Zapatero i al PSOE. Entre tan R. Zapatero comença a matisar les seves repetides declaracions d’acceptació del possible text que pugui sortir del Parlament català. La caverna mediàtica, empesa pel PP i, inclús, ventada per membres significats del PSOE (Bono, Rodriguez Ibarra, Chaves...), posen en marxa una campanya anti estatut de gran gruix, anunciant les més grans desgràcies per l’Estat Espanyol si arriba la seva aprovació, sent-ne la més greu la de la desmembració inevitable de las Españas. Realment, tampoc esperàvem menys de tota aquesta trepa.
L’espectacle Convergència, PSC i ERC (ja sabem que la presència d’ICV és purament testimonial...) és llastimós. Els partits, pensant, com sempre, només en els seus interessos particulars, es barallen per un major protagonisme en la foto final, protagonisme al que també hi renuncia ERC per deixar-lo específicament al PSC i a CiU. La foto, finalment, es realitza als finals de Gener d’enguany, després que CiU aixequés el llistó del text de l’Estatut, considerant com a irrenunciable la inclusió del Concepte de Nació com a definició de Catalunya, la creació de una Agència Tributaria Única com a solució al problema endèmic del finançament de Catalunya i el blindatge de competències De totes maneres, el mateix dia de l’aprovació del Nou Text al Parlament de Catalunya, el PSC, en una altra definitiva mostra de submissió al PSOE, anuncia que, en el Tràmit Parlamentari, a Madrid, presentarà esmenes a la baixa del text. Dient-ho ras i curt, ens han pres el pèl.
ERC es va posicionant en la línea més dura de la negociació, en la que el Sr. Iceta, portaveu del grup socialista català, negocia, no solament a la baixa si no que ho fa des de la banda de la taula en que s’hi asseu el PSOE. Esperpèntic, però absolutament real...! I és en aquest punt de disbauxa i desacords entre els membres del Tripartit, que el PSOE aprofita per a negociar directament amb CiU a la Moncloa: en Mas i en Zapatero pacten un text que, pel que he pogut comparar, converteix al text inicial en calderilla. ICV, abans de conèixer el pacte, el dona per bo i el PSC, sabedor que el pacte assegura el cap polític del Sr. R. Zapatero, el dona també per bo. Finalment, sotmès l’articulat al Parlament de Madrid, és aprovat el text. El President de la Comissió Estatutària del Parlament de Madrid, l’inefable Alfonso Guerra es permet el luxe de dir, i sornejant, que “...al Estatut le hemos pasado el cepillo...”
Davant de totes aquestes situacions, penso que s’hi ha de fer algunes precisions:
L’espectacle que la classe política catalana ens ha estat donant, és absolutament llastimós. Sense ordre i sense estratègia comú, han estat víctimes propiciatòries d’un partit, el PSOE, que ens ha deixat clar, al menys als que formem part de la infanteria més elemental, que ells sí sabien fins on volien anar. La falta de capacitat per a decidir els objectius clars de la negociació que s’havia de portar a terme entre el quatre partits catalans que havien de negociar amb Madrid, fan que els de l’altra banda de la taula tinguin els asos de la baralla a la mà, abans de començar a negociar.
Penso que podem parlar d’una clara traïció, per part de Convergència, a tot el país. Amb independència de la gravetat del fet, ha de quedar clar que la traïció és propiciada pel desori en que el conjunt dels negociadors es troben. Però, per a tots els altres que no som convergents, és evident que, en tot moment, ha privat molt més els interessos partidistes que els interessos de país. No es pot endurir el text en primera instància a Catalunya, per sortir finalment a la foto, presumint a més d’amor a la Pàtria, havent concertat un altra text a la Moncloa amb nocturnitat i traïdoria, clarament devaluat. Això no deixa ni eximeix de responsabilitat a la resta de formacions polítiques. L’espectacle general, repetim-ho, que ens han brindat, ens ha deixat sense esma. Per a totes aquelles formacions (sense excepcions...!), tot i que se’n omplen la boca, el que menys compta és Catalunya. I la desfeta general que han propiciat dificultarà enormement, en la meva opinió, que el catalanisme, el sentiment de País, es regeneri amb una certa celeritat.
El Sr. R. Zapatero a faltat clarament a la seva promesa, la qual cosa tampoc deixa de ser estranya, El PSOE, de sempre, no ha tingut mai una idea de descentralització de l’Estat Espanyol, per molt que en vulguin presumir. La sintonia entre el PP i el PSOE és molt més important i més gran del que molts es pensen. N’hi ha prou en recordar per exemple, que no s’ha desmantellat el famós Pacte Antiterrorista i no s’ha canviat la llei que prohibeix que determinats referèndums siguin convocats pels President Autonòmics. Per aquesta sintonia, que es va posar immediatament manifesta després de les Eleccions Generals, era clar que el text de l’Estatut seria greument mutilat. D’altra banda, pensar o voler fer-nos creure que a Madrid i tenim amics, no deixa de ser d’una innocència clamorosa. Si, a més, tenim clara la absoluta dependència disciplinaria del PSC català del Carrer Ferraz, entendrem que era més que probable que les promeses del Sr. Zapatero, fossin incomplertes, facilitat per la manca de contestació que, en qualsevol cas, té el PSC davant de les decisions que el seu partit pren a Madrid.
Posades així les coses, es feia molt difícil que ERC donés un si al referèndum de l’Estatut. La primera opció, la del “vot nul polític”, a fi de que el PP no pugui apropiar-se de un no que no li correspon i que estaria a les antípodes de la ideologia que el PP representa, semblava una cosa de una certa lògica. Es salvaven el mobles. Però heus aquí, que les bases del Partit Republicà, criden, aparentment, a l’ordre a la seva directiva. I aquesta, en contes de mantenir l’acord inicial i posar els càrrecs a disposició del Partit després, comet l’error (pot ser ja calculat) de sotmetre a la Assemblea del partit la seva decisió, que és revocada per les bases que imposen un no al referèndum, en clara oposició al sí que proposen el Govern i CiU. Obliden, en la meva opinió, que un partit que aspira a governar, no pot deixar en mans assembleàries la presa de decisions corresponents. Les direccions dels partits han de governar, prendre les decisions que creguin més adients i que les urnes (incloses les de les bases) els escalfin i, si ho creuen aquestes últimes convenient, inclús els fotin fora de les poltrones per haver pres decisions en contra del ideari del partit. I no al revés. Si com diuen alguns, sempre s’havia considerat per part del partit republicà que, en qualsevol cas, la decisió hauria de ser sotmesa a consulta a les bases, és evident, en la meva opinió, que, aquestes bases, haurien d’haver estat consultades abans de deixar un clar compromís amb el Govern (amb el que no hi havia pacte escrit, a pesar de tot, segons varen dir els propis Republicans, deixant entreveure la existència, quan menys, d’un pacte tàcit al respecta) i amb el país (tots recordem les declaracions del Sr. Carod, al Pati dels Tarongers, el dia de San Jordi), donat que la possibilitat de que el text fos mutilat era mol més que possible. Si, a més, això fos el resultat de una nova mostra de la ingenuïtat crònica dels republicans, que quedi clar que s’ho han de fer mirar d’una vegada per totes. A pesar de tot, és l’únic partit que ha estat conseqüent i ha defensat fins al final al text que va ser aprovat per quasi el 90% del Parlament de Catalunya,
El PSOE, que ja fa dies que es vol treure de sobre a ERC, per allò de que és un company incòmode de viatge, força a Maragall a prendre la decisió de defenestrar als Republicans. La possibilitat de un no com a resultat del Referèndum posa molt nerviós al PSOE que no pot suportar per més temps la pedra a la sabata. Havent ja “pactat” amb Convergència, pot deixar allò que l’incomoda i que ha estat, a més, l’objecta permanent de la cridòria del Partit Popular. La situació que això crea, és complicada. És cert que, qualsevol modificació substancial de la Primera Norma (l’Estatut, és la norma primera d’una Nació que és Catalunya, o és que Catalunya no és una Nació?) ha de ser sotmesa i ratificada, o no, en un referèndum posterior al tràmit parlamentari. Per tan, entenc que el Sr. Maragall anunciés la celebració de Eleccions immediates a la celebració del referèndum i, al mateix temps, iniciés la campanya electoral, tan per a obtenir un resultat afirmatiu en el Referèndum com per donar, al menys per una vegada, una sensació de lideratge de la que ha estat mancat durant tot el temps que ha durat la Legislatura, servint en safata, al PSC i al PSOE, els caps dels republicans
El President Maragall, en els escassos dos anys i mig de Presidència de la Generalitat, ha anat demostrat de forma inequívoca la seva escassa manca de lideratge. Ja va ser així mateix quan va fer “l’espantada” que el va portar a Roma des de l’Ajuntament de Barcelona. El cognom que té, amb l’historia que representa, no és sinònim de capacitat en el sentit polític més ampli de la paraula. I si algú no és capaç, ha de tenir arrestos suficients per a muntar un equip que superi les limitacions personals (l’exemple emblemàtic és el que s’explica a les universitats en respecta a la actuació, en un cas similar, d’Henry Ford II). Aquest cop, amb la Generalitat com a fons del drama, ha estat pitjor que en la seva etapa municipal: el seu partit, Ciutadans pel Canvi, no ha existit, fagocitat pel PSC. I el PSC, que rep instruccions directes del PSOE, entén que hi ha altres candidats (en Montilla, per exemple), que faran molt més bona feina amb clara perspectiva espanyolista. El cas és que els propis correligionaris (el PSC), tips de les “maragallades”, de la clara falta d’autoritat i de lideratge, de les falses oposicions als criteris del partit central i de que recerqui una independència de la que no en pot presumir (han estat molt aclaridors al respecta els intents de canvis de govern, el penúltim del quals tots sabem que va ser autoritzat pel PSC per les declaracions del Conseller Carretero, realment crítiques amb l’actuació del Sr. Zapatero respecta de l’Estatut...), ha decidit, pel que sembla, oblidar-se d’en Maragall, deixar-lo al marge de les decisions de partit i mirar de trobar un nou candidat més afí, no per excés de nacionalisme del President, si no, senzillament, un candidat més previsible. I això, de no fer-ho oficial en un termini previ a la data del Referèndum, situat al 18 de Juny proper, crearà el drama social inherent a tota indefinició política, indefinició que suposa l’aturament de l’activitat política, econòmica i social fins que aquesta indefinició no sigui corregida i aclarida, en un sentit o un altra, a més de condicionar el referèndum de forma evident.
Així les coses, que hem de fer els pobres mortals davant del referèndum del proper 18 de Juny? La veritat és que, entre tots plegats, ens ho han deixat ben malament. El Parlament, és a dir, nosaltres, tots, llevat dels pocs de sempre, els hi varem deixar a les mans un text amb una definició clara i contundent del nostre País, que establia uns criteris bàsics de finançament de manera que haguéssim pogut deixar de pidolar i, al mateix temps, permetia la gestió dels nostres recursos, que assenyalava la nostra llengua com a la oficial del País, i que, fonamentalment, a pesar d’un clar intervencionisme (potser per allò de blindar competències), donava a aquesta “...pobra, bruta, trista i dissortada Pàtria...” un mínim de Dignitat i un molt d’il·lusió. Tot s’ha perdut per la ineficàcia dels que, com sempre, han estat més atents a sí mateixos que no pas a les necessitats del País. És evident que, avui per avui i en aquestes condicions, no puc donar el sí a un text que, després de la feina, em deixa una mica menys fotut del que estava fins ara i amb el trist convenciment de que no ha valgut la pena l’esforç.
De totes maneres encara hi ha quelcom que em preocupa molt i molt més: i és el veure que, incomprensiblement, la societat civil d’aquesta Nació, no s’ha alçat per manifestar obertament la seva indignació davant de tots aquests que pensen que ens han de tutelar permanentment i que no fan gaire més que prendre’ns el pèl. El fracàs de la classe política d’aquest País nostre ha estat absolut. No son ni tan sols millors que aquells funcionaris que pul·lulen per les Administracions sense més intenció que la d’arribar a final de mes. Han esgotat les seves minses capacitats de portar al País endavant. No donen per més. Però no hi veig voluntat de fer-los-hi veure que aquesta Nació ja en té prou de la seva ineficàcia.
O és que, potser, no som una Nació?
ERC és el gran impulsor del Pacte del Tinell. Això, hores d’ara, ha deixat de ser important i no passa d’una pura anècdota. Però tots tenim prou clar que si ERC no hagués incorporat al PSC al govern, no hi hagués hagut Estatut. Tot i a contracor, molts varem acceptar aquella aposta contra natura dels republicans: ens era inassolible que ERC, clarament nacionalista i independentista, pogués pactar amb un partit amb marcada dependència del PSOE tot i que semblava que, independentment de la necessitat de confeccionar i aprovar un Nou Estatut, era necessària una obertura de finestres i renovar l’aire de la Casa dels Canonges, viciat per més de vint anys de govern convergent. Per acabar-ho d’adobar, el Sr. Rodríguez Zapatero, candidat del PSOE a la presidència del Govern Central per a les eleccions generals a celebrar al següent mes de Març, beneeix la conxorxa des de el mateix Balcó del Palau de la Generalitat i, imprudentment o potser convençut (com ho estàvem tots) de que no guanyarà les eleccions, promet respectar el nou text estatutari que s’aprovi al Parlament català. Per reblar el clau, en un míting preelectoral celebrat a Barcelona, acompanyant al PSC, hi torna. L’eslògan de la campanya per aquelles eleccions generals del PSC és, ni més ni menys, “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”.
El Govern Català inicia la seva caminada i, pràcticament al mateix temps, es posa de manifest allò que imaginàvem: La trobada d’en Carod amb els etarres a Perpinyà, deixa ben a les clares que qui mana dins del PSC es el PSOE. I ERC incapaç de fer quadrar al Sr. Maragall, accepta que el treguin del Govern. Aquella “clau” que, a pesar de tot, molts esperàvem que comences a obrir portes, resulta inexistent. Com també ho resulta en el cas Sellarès, o, finalment, en el cas Carretero... Res fa que ERC sigui capaç de plantar cara, ni tan sols per defensar els estrictes conceptes del propi partit. S’inicia la redacció de l’Estatut i torna a posar-se en evidència les dificultats que se’ls presenta al PSC cada vegada que, a la Comissió corresponent, s’aprova un articulat, la redacció del qual pugui posar en dificultats al Sr. R. Zapatero i al PSOE. Entre tan R. Zapatero comença a matisar les seves repetides declaracions d’acceptació del possible text que pugui sortir del Parlament català. La caverna mediàtica, empesa pel PP i, inclús, ventada per membres significats del PSOE (Bono, Rodriguez Ibarra, Chaves...), posen en marxa una campanya anti estatut de gran gruix, anunciant les més grans desgràcies per l’Estat Espanyol si arriba la seva aprovació, sent-ne la més greu la de la desmembració inevitable de las Españas. Realment, tampoc esperàvem menys de tota aquesta trepa.
L’espectacle Convergència, PSC i ERC (ja sabem que la presència d’ICV és purament testimonial...) és llastimós. Els partits, pensant, com sempre, només en els seus interessos particulars, es barallen per un major protagonisme en la foto final, protagonisme al que també hi renuncia ERC per deixar-lo específicament al PSC i a CiU. La foto, finalment, es realitza als finals de Gener d’enguany, després que CiU aixequés el llistó del text de l’Estatut, considerant com a irrenunciable la inclusió del Concepte de Nació com a definició de Catalunya, la creació de una Agència Tributaria Única com a solució al problema endèmic del finançament de Catalunya i el blindatge de competències De totes maneres, el mateix dia de l’aprovació del Nou Text al Parlament de Catalunya, el PSC, en una altra definitiva mostra de submissió al PSOE, anuncia que, en el Tràmit Parlamentari, a Madrid, presentarà esmenes a la baixa del text. Dient-ho ras i curt, ens han pres el pèl.
ERC es va posicionant en la línea més dura de la negociació, en la que el Sr. Iceta, portaveu del grup socialista català, negocia, no solament a la baixa si no que ho fa des de la banda de la taula en que s’hi asseu el PSOE. Esperpèntic, però absolutament real...! I és en aquest punt de disbauxa i desacords entre els membres del Tripartit, que el PSOE aprofita per a negociar directament amb CiU a la Moncloa: en Mas i en Zapatero pacten un text que, pel que he pogut comparar, converteix al text inicial en calderilla. ICV, abans de conèixer el pacte, el dona per bo i el PSC, sabedor que el pacte assegura el cap polític del Sr. R. Zapatero, el dona també per bo. Finalment, sotmès l’articulat al Parlament de Madrid, és aprovat el text. El President de la Comissió Estatutària del Parlament de Madrid, l’inefable Alfonso Guerra es permet el luxe de dir, i sornejant, que “...al Estatut le hemos pasado el cepillo...”
Davant de totes aquestes situacions, penso que s’hi ha de fer algunes precisions:
L’espectacle que la classe política catalana ens ha estat donant, és absolutament llastimós. Sense ordre i sense estratègia comú, han estat víctimes propiciatòries d’un partit, el PSOE, que ens ha deixat clar, al menys als que formem part de la infanteria més elemental, que ells sí sabien fins on volien anar. La falta de capacitat per a decidir els objectius clars de la negociació que s’havia de portar a terme entre el quatre partits catalans que havien de negociar amb Madrid, fan que els de l’altra banda de la taula tinguin els asos de la baralla a la mà, abans de començar a negociar.
Penso que podem parlar d’una clara traïció, per part de Convergència, a tot el país. Amb independència de la gravetat del fet, ha de quedar clar que la traïció és propiciada pel desori en que el conjunt dels negociadors es troben. Però, per a tots els altres que no som convergents, és evident que, en tot moment, ha privat molt més els interessos partidistes que els interessos de país. No es pot endurir el text en primera instància a Catalunya, per sortir finalment a la foto, presumint a més d’amor a la Pàtria, havent concertat un altra text a la Moncloa amb nocturnitat i traïdoria, clarament devaluat. Això no deixa ni eximeix de responsabilitat a la resta de formacions polítiques. L’espectacle general, repetim-ho, que ens han brindat, ens ha deixat sense esma. Per a totes aquelles formacions (sense excepcions...!), tot i que se’n omplen la boca, el que menys compta és Catalunya. I la desfeta general que han propiciat dificultarà enormement, en la meva opinió, que el catalanisme, el sentiment de País, es regeneri amb una certa celeritat.
El Sr. R. Zapatero a faltat clarament a la seva promesa, la qual cosa tampoc deixa de ser estranya, El PSOE, de sempre, no ha tingut mai una idea de descentralització de l’Estat Espanyol, per molt que en vulguin presumir. La sintonia entre el PP i el PSOE és molt més important i més gran del que molts es pensen. N’hi ha prou en recordar per exemple, que no s’ha desmantellat el famós Pacte Antiterrorista i no s’ha canviat la llei que prohibeix que determinats referèndums siguin convocats pels President Autonòmics. Per aquesta sintonia, que es va posar immediatament manifesta després de les Eleccions Generals, era clar que el text de l’Estatut seria greument mutilat. D’altra banda, pensar o voler fer-nos creure que a Madrid i tenim amics, no deixa de ser d’una innocència clamorosa. Si, a més, tenim clara la absoluta dependència disciplinaria del PSC català del Carrer Ferraz, entendrem que era més que probable que les promeses del Sr. Zapatero, fossin incomplertes, facilitat per la manca de contestació que, en qualsevol cas, té el PSC davant de les decisions que el seu partit pren a Madrid.
Posades així les coses, es feia molt difícil que ERC donés un si al referèndum de l’Estatut. La primera opció, la del “vot nul polític”, a fi de que el PP no pugui apropiar-se de un no que no li correspon i que estaria a les antípodes de la ideologia que el PP representa, semblava una cosa de una certa lògica. Es salvaven el mobles. Però heus aquí, que les bases del Partit Republicà, criden, aparentment, a l’ordre a la seva directiva. I aquesta, en contes de mantenir l’acord inicial i posar els càrrecs a disposició del Partit després, comet l’error (pot ser ja calculat) de sotmetre a la Assemblea del partit la seva decisió, que és revocada per les bases que imposen un no al referèndum, en clara oposició al sí que proposen el Govern i CiU. Obliden, en la meva opinió, que un partit que aspira a governar, no pot deixar en mans assembleàries la presa de decisions corresponents. Les direccions dels partits han de governar, prendre les decisions que creguin més adients i que les urnes (incloses les de les bases) els escalfin i, si ho creuen aquestes últimes convenient, inclús els fotin fora de les poltrones per haver pres decisions en contra del ideari del partit. I no al revés. Si com diuen alguns, sempre s’havia considerat per part del partit republicà que, en qualsevol cas, la decisió hauria de ser sotmesa a consulta a les bases, és evident, en la meva opinió, que, aquestes bases, haurien d’haver estat consultades abans de deixar un clar compromís amb el Govern (amb el que no hi havia pacte escrit, a pesar de tot, segons varen dir els propis Republicans, deixant entreveure la existència, quan menys, d’un pacte tàcit al respecta) i amb el país (tots recordem les declaracions del Sr. Carod, al Pati dels Tarongers, el dia de San Jordi), donat que la possibilitat de que el text fos mutilat era mol més que possible. Si, a més, això fos el resultat de una nova mostra de la ingenuïtat crònica dels republicans, que quedi clar que s’ho han de fer mirar d’una vegada per totes. A pesar de tot, és l’únic partit que ha estat conseqüent i ha defensat fins al final al text que va ser aprovat per quasi el 90% del Parlament de Catalunya,
El PSOE, que ja fa dies que es vol treure de sobre a ERC, per allò de que és un company incòmode de viatge, força a Maragall a prendre la decisió de defenestrar als Republicans. La possibilitat de un no com a resultat del Referèndum posa molt nerviós al PSOE que no pot suportar per més temps la pedra a la sabata. Havent ja “pactat” amb Convergència, pot deixar allò que l’incomoda i que ha estat, a més, l’objecta permanent de la cridòria del Partit Popular. La situació que això crea, és complicada. És cert que, qualsevol modificació substancial de la Primera Norma (l’Estatut, és la norma primera d’una Nació que és Catalunya, o és que Catalunya no és una Nació?) ha de ser sotmesa i ratificada, o no, en un referèndum posterior al tràmit parlamentari. Per tan, entenc que el Sr. Maragall anunciés la celebració de Eleccions immediates a la celebració del referèndum i, al mateix temps, iniciés la campanya electoral, tan per a obtenir un resultat afirmatiu en el Referèndum com per donar, al menys per una vegada, una sensació de lideratge de la que ha estat mancat durant tot el temps que ha durat la Legislatura, servint en safata, al PSC i al PSOE, els caps dels republicans
El President Maragall, en els escassos dos anys i mig de Presidència de la Generalitat, ha anat demostrat de forma inequívoca la seva escassa manca de lideratge. Ja va ser així mateix quan va fer “l’espantada” que el va portar a Roma des de l’Ajuntament de Barcelona. El cognom que té, amb l’historia que representa, no és sinònim de capacitat en el sentit polític més ampli de la paraula. I si algú no és capaç, ha de tenir arrestos suficients per a muntar un equip que superi les limitacions personals (l’exemple emblemàtic és el que s’explica a les universitats en respecta a la actuació, en un cas similar, d’Henry Ford II). Aquest cop, amb la Generalitat com a fons del drama, ha estat pitjor que en la seva etapa municipal: el seu partit, Ciutadans pel Canvi, no ha existit, fagocitat pel PSC. I el PSC, que rep instruccions directes del PSOE, entén que hi ha altres candidats (en Montilla, per exemple), que faran molt més bona feina amb clara perspectiva espanyolista. El cas és que els propis correligionaris (el PSC), tips de les “maragallades”, de la clara falta d’autoritat i de lideratge, de les falses oposicions als criteris del partit central i de que recerqui una independència de la que no en pot presumir (han estat molt aclaridors al respecta els intents de canvis de govern, el penúltim del quals tots sabem que va ser autoritzat pel PSC per les declaracions del Conseller Carretero, realment crítiques amb l’actuació del Sr. Zapatero respecta de l’Estatut...), ha decidit, pel que sembla, oblidar-se d’en Maragall, deixar-lo al marge de les decisions de partit i mirar de trobar un nou candidat més afí, no per excés de nacionalisme del President, si no, senzillament, un candidat més previsible. I això, de no fer-ho oficial en un termini previ a la data del Referèndum, situat al 18 de Juny proper, crearà el drama social inherent a tota indefinició política, indefinició que suposa l’aturament de l’activitat política, econòmica i social fins que aquesta indefinició no sigui corregida i aclarida, en un sentit o un altra, a més de condicionar el referèndum de forma evident.
Així les coses, que hem de fer els pobres mortals davant del referèndum del proper 18 de Juny? La veritat és que, entre tots plegats, ens ho han deixat ben malament. El Parlament, és a dir, nosaltres, tots, llevat dels pocs de sempre, els hi varem deixar a les mans un text amb una definició clara i contundent del nostre País, que establia uns criteris bàsics de finançament de manera que haguéssim pogut deixar de pidolar i, al mateix temps, permetia la gestió dels nostres recursos, que assenyalava la nostra llengua com a la oficial del País, i que, fonamentalment, a pesar d’un clar intervencionisme (potser per allò de blindar competències), donava a aquesta “...pobra, bruta, trista i dissortada Pàtria...” un mínim de Dignitat i un molt d’il·lusió. Tot s’ha perdut per la ineficàcia dels que, com sempre, han estat més atents a sí mateixos que no pas a les necessitats del País. És evident que, avui per avui i en aquestes condicions, no puc donar el sí a un text que, després de la feina, em deixa una mica menys fotut del que estava fins ara i amb el trist convenciment de que no ha valgut la pena l’esforç.
De totes maneres encara hi ha quelcom que em preocupa molt i molt més: i és el veure que, incomprensiblement, la societat civil d’aquesta Nació, no s’ha alçat per manifestar obertament la seva indignació davant de tots aquests que pensen que ens han de tutelar permanentment i que no fan gaire més que prendre’ns el pèl. El fracàs de la classe política d’aquest País nostre ha estat absolut. No son ni tan sols millors que aquells funcionaris que pul·lulen per les Administracions sense més intenció que la d’arribar a final de mes. Han esgotat les seves minses capacitats de portar al País endavant. No donen per més. Però no hi veig voluntat de fer-los-hi veure que aquesta Nació ja en té prou de la seva ineficàcia.
O és que, potser, no som una Nació?
Coses que passen: CRISTA
Resulta que la foto en la que s’hi veu a una dona crucificada, que la FNAC ha editat en un pòster, foto que el propi autor anomena CRISTA, ha posat en evidència a tota aquesta trepa d’intransigents que condicionen, encara que diuen no voler-ho fer (i jo estic segur de que si volen), tota la nostra vida. Per les denuncies que es varen presentar i que va rebre, la FNAC va retirar el pòster.
Fa pocs dies, vaig posar sobre la taula el tema dels dibuixos de Mahoma que, en bona hora, va publicar un diari danès i que va ocasionar totes aquelles desgraciades manifestacions dels països, gaire bé tots ells, teocràtics i, per més inri, amb les llibertats ciutadanes sota mínims, per no dir-ne que inexistents. La pobre resposta que el mon occidental, i en especial la de Europa, va donar al tema, va posar de manifest, una vegada més, que qualsevol cosa esta pel damunt de la llibertat.
Ara ens passa el mateix aquí, amb la única diferència de que, en comptes d’en Mahoma s’hi veu una dona clavada en una creu.
La nostra societat, parlo de la societat d’aquest país, Espanya, pateix d’una sèrie de defectes que resulten de la opressió que l’església Catòlica, amb la aquiescència dels governs de torn, ha estat exercint, i, pel que es veu, encara exerceix sobre de les seves gents. El problema no és tan la opressió física, que hi és (n’hi ha prou en recordar les últimes manifestacions de la dreta cavernària en las que els bisbes, acompanyats d’un bon grup de membres de l’estament eclesiàstic, hi han estat presents fruint i delectant-se amb la misèria individual i col·lectiva que hi participava...), si no en el manteniment del rentat de cervell que, durant segles, ha estat realitzant sobre el personal més vulnerable d’aquest país, que, pel que sembla és més del que potser creiem. No vull entrar a definir a l’Església i a la Fe com a l’opi del poble (vull pensar que entre els cervells de la revolució soviètica del 17 i jo hi ha diferències molt més que notables), però és ben cert que la Fe és la cara oposada al pensament entès aquest com “l’element” generador de l’anàlisi i de l’esperit crític mínimament necessari davant de qualsevol situació en la que s’hagi de prendre la més elemental de les decisions.
Es per això, que, per tot plegat, no hi veig diferència entre moros i cristians: sía per la causa de Mahoma o per la causa de Crist, la fe obnubila. Els resultats, tot i que amb algunes diferències, son els mateixos. Els creients intimiden perquè, així ho entenc, no toleren res que els pugui fer trontollar la fe, donat que, els que la practiquen, son incapaços de posar a res que l’afecti en quarantena. Després, si convé, enviaran allà on creguin necessari, als seus braços armats perquè, en el millor dels casos, només cremin banderes o pòsters que considerin ofensius, o cremin directament ambaixades o amenacin de posar bombes als teatres on aquells entenen que s’hi blasfema.
Això ens permet posar sobre la taula, novament i per enèsima vegada, una sèrie de conceptes que no hi ha manera d’aclarir ni per els moros ni per els cristians. La Fe, tan per a uns com per als altres, per ella mateixa, intrínsecament, no admet discussió: no permet el dubte i, per tan, és impossible qüestionar-la. Per tan, no te raó de ser tot allò que, des de qualsevol aspecte, pugui posar-la a la Fe en l’àmbit de la dialèctica, la qual cosa podria generar algun dubte. Això no seria greu si no fos perquè, tots aquests que son els que, nominalment, tot sigui dit, es creuen reserva espiritual per a la conservació de les essències pures, des de sempre que detenen el poder i fan el que convingui per a mantenir-lo. En l’àmbit cristià, per exemple, n’hi ha prou en recordar, una vegada més, els pactes amb l’Emperador romà Constati i l’aleshores Bisbe de Roma a principis del Segle IV, o els pactes foscos entre els anomenats Reis Catòlics amb la posta en marxa de la Inquisició a Castella i Aragó a finals del segle XV, o amb la comunió entre el govern d’en Franco i l’Església d’aquest país o a les més subliminals connivències entre el Partit Popular i la Conferència Episcopal, avui dia. En l’àmbit de l’Islam, els pactes ja no existeixen si no que hem de parlar d’una autèntica identificació Poder - Religió amb sistemes polítics i administratius clarament teocràtics. Uns i altres, utilitzen el Poder amb l’excusa del manteniment de la Veritat. Quan per aquesta Veritat ha d’anorrear-se a la teologia, és a dir a l’expressió del contingut d’aquesta Fe d’una forma més o menys coherent, i només aquesta Veritat permet l’ortodòxia (que curiosament és el que s’utilitza quan de controlar al personal es tracta), aleshores neix i creix el fonamentalisme i, en conseqüència, aquesta fèrria oposició a qualsevol expressió de llibertat. I penso que aquesta és la clau de volta de la situació
Queda clar, dons, quin és realment el problema. Però, per quina raó permetem que la arrel del problema sigui el que realment és?.
És ben cert que totes aquestes simbiosis de les que parlo, fan, encara avui dia, por. La història és plena, i durant segles, de fets en els que el poder terrenal ha actuat per delacions del poder religiós, i viceversa. Això ha impregnat al pensament col·lectiu de pors i de fantasmes. Si a més, al nostre País, hi afegim la por que la dictadura d’en Franco va estendre arreu de l’Estat, els càstigs que els capellans i religiosos predicaven i dels que seríem objecte els pobres humans si no fèiem bondat, és fàcilment comprensible que, en molts, encara existeixi la por a l’infern que és on els conduirà, inexorablement, la comissió del pecat o l’enfrontament a aquells que el propugnen.
Així estan les coses. La timidesa amb que la societat actua davant d’accions en clara oposició a la llibertat en sí mateixa com la que és causa d’aquesta comentari, parella a la timidesa en la resposta dels que cremaven les ambaixades, és un reflex de la pèssima actuació amb que les Administracions, especialment aquí, a Europa, afronten problemes capitals com el de l’emigració i els que d’ella se’n deriven. Perquè aquells que podrien fer-hi quelcom més, son sota l’ombra d’aquest núvol perniciós que, com diu Michel Onfray[1] “...deforma la realitat del dia a dia...” i, el que és pitjor, només per pura i simple contemporaneïtat amb el poder que aquells detenen. O, en el pitjor dels casos, perquè també a ells, els hi fa pànic la llibertat.
[1] Michel Onfray.- Tratado de ateología.—Anagrama, 2006
Fa pocs dies, vaig posar sobre la taula el tema dels dibuixos de Mahoma que, en bona hora, va publicar un diari danès i que va ocasionar totes aquelles desgraciades manifestacions dels països, gaire bé tots ells, teocràtics i, per més inri, amb les llibertats ciutadanes sota mínims, per no dir-ne que inexistents. La pobre resposta que el mon occidental, i en especial la de Europa, va donar al tema, va posar de manifest, una vegada més, que qualsevol cosa esta pel damunt de la llibertat.
Ara ens passa el mateix aquí, amb la única diferència de que, en comptes d’en Mahoma s’hi veu una dona clavada en una creu.
La nostra societat, parlo de la societat d’aquest país, Espanya, pateix d’una sèrie de defectes que resulten de la opressió que l’església Catòlica, amb la aquiescència dels governs de torn, ha estat exercint, i, pel que es veu, encara exerceix sobre de les seves gents. El problema no és tan la opressió física, que hi és (n’hi ha prou en recordar les últimes manifestacions de la dreta cavernària en las que els bisbes, acompanyats d’un bon grup de membres de l’estament eclesiàstic, hi han estat presents fruint i delectant-se amb la misèria individual i col·lectiva que hi participava...), si no en el manteniment del rentat de cervell que, durant segles, ha estat realitzant sobre el personal més vulnerable d’aquest país, que, pel que sembla és més del que potser creiem. No vull entrar a definir a l’Església i a la Fe com a l’opi del poble (vull pensar que entre els cervells de la revolució soviètica del 17 i jo hi ha diferències molt més que notables), però és ben cert que la Fe és la cara oposada al pensament entès aquest com “l’element” generador de l’anàlisi i de l’esperit crític mínimament necessari davant de qualsevol situació en la que s’hagi de prendre la més elemental de les decisions.
Es per això, que, per tot plegat, no hi veig diferència entre moros i cristians: sía per la causa de Mahoma o per la causa de Crist, la fe obnubila. Els resultats, tot i que amb algunes diferències, son els mateixos. Els creients intimiden perquè, així ho entenc, no toleren res que els pugui fer trontollar la fe, donat que, els que la practiquen, son incapaços de posar a res que l’afecti en quarantena. Després, si convé, enviaran allà on creguin necessari, als seus braços armats perquè, en el millor dels casos, només cremin banderes o pòsters que considerin ofensius, o cremin directament ambaixades o amenacin de posar bombes als teatres on aquells entenen que s’hi blasfema.
Això ens permet posar sobre la taula, novament i per enèsima vegada, una sèrie de conceptes que no hi ha manera d’aclarir ni per els moros ni per els cristians. La Fe, tan per a uns com per als altres, per ella mateixa, intrínsecament, no admet discussió: no permet el dubte i, per tan, és impossible qüestionar-la. Per tan, no te raó de ser tot allò que, des de qualsevol aspecte, pugui posar-la a la Fe en l’àmbit de la dialèctica, la qual cosa podria generar algun dubte. Això no seria greu si no fos perquè, tots aquests que son els que, nominalment, tot sigui dit, es creuen reserva espiritual per a la conservació de les essències pures, des de sempre que detenen el poder i fan el que convingui per a mantenir-lo. En l’àmbit cristià, per exemple, n’hi ha prou en recordar, una vegada més, els pactes amb l’Emperador romà Constati i l’aleshores Bisbe de Roma a principis del Segle IV, o els pactes foscos entre els anomenats Reis Catòlics amb la posta en marxa de la Inquisició a Castella i Aragó a finals del segle XV, o amb la comunió entre el govern d’en Franco i l’Església d’aquest país o a les més subliminals connivències entre el Partit Popular i la Conferència Episcopal, avui dia. En l’àmbit de l’Islam, els pactes ja no existeixen si no que hem de parlar d’una autèntica identificació Poder - Religió amb sistemes polítics i administratius clarament teocràtics. Uns i altres, utilitzen el Poder amb l’excusa del manteniment de la Veritat. Quan per aquesta Veritat ha d’anorrear-se a la teologia, és a dir a l’expressió del contingut d’aquesta Fe d’una forma més o menys coherent, i només aquesta Veritat permet l’ortodòxia (que curiosament és el que s’utilitza quan de controlar al personal es tracta), aleshores neix i creix el fonamentalisme i, en conseqüència, aquesta fèrria oposició a qualsevol expressió de llibertat. I penso que aquesta és la clau de volta de la situació
Queda clar, dons, quin és realment el problema. Però, per quina raó permetem que la arrel del problema sigui el que realment és?.
És ben cert que totes aquestes simbiosis de les que parlo, fan, encara avui dia, por. La història és plena, i durant segles, de fets en els que el poder terrenal ha actuat per delacions del poder religiós, i viceversa. Això ha impregnat al pensament col·lectiu de pors i de fantasmes. Si a més, al nostre País, hi afegim la por que la dictadura d’en Franco va estendre arreu de l’Estat, els càstigs que els capellans i religiosos predicaven i dels que seríem objecte els pobres humans si no fèiem bondat, és fàcilment comprensible que, en molts, encara existeixi la por a l’infern que és on els conduirà, inexorablement, la comissió del pecat o l’enfrontament a aquells que el propugnen.
Així estan les coses. La timidesa amb que la societat actua davant d’accions en clara oposició a la llibertat en sí mateixa com la que és causa d’aquesta comentari, parella a la timidesa en la resposta dels que cremaven les ambaixades, és un reflex de la pèssima actuació amb que les Administracions, especialment aquí, a Europa, afronten problemes capitals com el de l’emigració i els que d’ella se’n deriven. Perquè aquells que podrien fer-hi quelcom més, son sota l’ombra d’aquest núvol perniciós que, com diu Michel Onfray[1] “...deforma la realitat del dia a dia...” i, el que és pitjor, només per pura i simple contemporaneïtat amb el poder que aquells detenen. O, en el pitjor dels casos, perquè també a ells, els hi fa pànic la llibertat.
[1] Michel Onfray.- Tratado de ateología.—Anagrama, 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)