780.- L’esperit d’Acedo Colunga?.-

 

780.- L’esperit d’Acedo Colunga?.-

Que la Comissió de Venècia del Consell d’Europa, toqui el crostó al PSPOE respecta del inapropiat de considerar el terrorisme coma  línia vermella[1], tal com intenta  Sánchez i el els seus adlàters en l’elaboració d’una llei d’amnistia, és bo. Més si tenim en compta que aquest projecta de  Llei,  que ha estat la  causa de la bogeria desfermada als carrers  per VOX i recolzada sense fissures pel PP,  ha estat  suportada per un PSOE que no aplaudia perquè la finalitat de tot plegat no era altra que la de fer caure el govern, però que en el fons hi somreia perquè el carrer, desbocat, li brindava la possibilitat de detenir l’elaboració d’una llei que li resulta tremendament incòmode. Vist tot plegat, que la Judicatura espanyola entengués què diu la Comissió de Venècia (que, diguem-ho, havia estat convocada precisament pel PP per justificar la bogeria desfermada als carrers...)  significaria  molt per un Estat de Dret en el que la separació de poders no és efectiva. Montesquieu, com ja va dir Guerra en el seu moment, i que la judicatura ara corrobora, Montesquieu, repeteixo, ha mort. Però aquesta vegada, mor assassinat (l’Església espanyola, que es va afegir  obertament  aquella bogeria desbordada, ja havia inclòs, en el seu moment del Segle XVIII, la publicació de Montesquieu L’esperit de les lleis, on estableix la necessitat de la separació dels poders Executiu, Legislatiu i Judicial, en la relació de llibres prohibits...)

Aquesta guerra del poder judicial, que suposo oberta perquè una llei d’amnistia podria obrir visos de prevaricació, m’ha  recordat  un llibre que, inesperadament va caure a les meves mans i que, honradament, em va costar de pair. I llegint alguna de les reflexions que fa el seu autor, s’entendrà el per què. El llibre es titula 'Castigar a los rojos. Acedo Colunga, el gran arquitecto de la represión franquista' (Crítica,  2022)[2], dels historiadors Francisco Espinosa i Ángel Viñas  i el jurista Guillermo Portilla.  Acedo Colunga va ser, a més, Gobernador de Barcelona entre 1951 – 1960.

Acedo  Colunga, va ser Fiscal General de Franco durant la guerra civil. Donava instruccions als jutges i fiscals  per actuar davant dels que ell anomenava insurrectos i entre altres bestieses, els hi diu[3]:

 Alejándonos de toda  hermenèutica de la Ley y de todo pensamiento filosófico, vamos a exponer algunas ideas o, si se me permite la palabra, recetas de aptitud, para la buena aplicación actual de los preceptos que en la Ley se contienen sobre éste delito. (...) El delito de Rebelión  Militar puede ser cometido hoy por la simple ejecució. Por la adhesión, por el auxilio, por la inducción  y la excitación... por la frustración,  porque la simple disposición espiritual  exteriorizada  ya  puede ser considerada  como Rebelión Militar... y alcanza a las inducciones políticas desarrolladas en el período del Frente Popular... Los delitos contra el sentimiento religioso hemos de considerarlos  como Rebelión militar... El Caballero oficial que ha servido a la causa roja, ha dejado de cumplir sus deberes militares... Apurando el razonamiento (referint-se a la negligència), podríemos decir que el precepto penal indicado no comprende solo hechos negligentes, dejaciones ú omisiones reglamentarias, sinó olvidos espirituales de un orden más elevado.

És evident que gairebé un segle estableix distàncies. No hi ha guerra, ni afusellaments indiscriminats, ni barbàrie pròpia del desastre que és una guerra. Però, quan si hi havia de tot,  el contingut d’aquell text indicat  no deixava  res que no podés estar assenyalat com a delicte o, al menys,  susceptible de ser-ho. I sembla que ara ens trobem en situació similar.

Ja fa quasi set anys que la ciutadania  catalana va manifestar-se, actuar i respondre majoritàriament (més de dos milions de vots...) a un de desig de independència i  tots sabem com encara està en marxa  tota l’actuació judicial repressiva desplegada al respecta des d’aleshores.

És per això que, quasi un centenar d’anys després de  que Acedo Colunga adoctrinés a jutges i fiscals, em sembla veure que aquell adoctrinament continua sent catecisme d’alguns, amb les modificacions de conceptes, que no d’esperit, que el pas del temps va  imposant en les definicions dels actes que  corresponen al moment que ens toca viure a Catalunya. Perquè, ¿no estem en una situació en que tot sembla susceptible de ser delicte i la judicatura actua en conseqüència?  I si és així, ¿no actua, precisament, sota l’esperit de l’hermenèutica i de la filosofia de la llei oblidada de Acedo Colunga? I això, no crea molta indefensió?

Qui pot respondre a les preguntes afirmant-les o negant-les...?

 

J. Vinyeta

28 de Febrer de 2024

---

[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/el-consell-deuropa-atrapa-al-psoe-per-les-trampes-amb-lamnistia-i-ara-que/

[2] La ressenya del llibre la tinc exposada en els números 753 i 754 del  meu blog.

[3] Pàgina 30 i següents del llibre

779.- Teoria de les Justificacions

 

779.-  Teoria de les Justificacions.-

Quan rumies, sols arribar a determinades conclusions que, d’alguna manera, comporten   canvis en l’actitud que venies arrossegant (i dic arrossegant perquè, quan deixes la motxilla del que descobreixes  que et condiciona innecessàriament, et dones compta del que pesa...).

Com sempre passa quan hi ha una introspecció seriosa, trobes algunes respostes per aclarir els dubtes i descobrir, com diu en Monzó, el per què de tot plegat. Dic algunes perquè, de respostes, sempre n’hi ha vàries, o moltes, però no totes  semblen conduir, en aquesta tessitura, al mateix punt: a la llibertat individual que suposa aclarir dubtes  responent els   per què... inclús a vegades  responent als  ...coups de pourquoi au coeur du bonheur..., que diria Brel

Una de les teories que se’m va ocórrer, és aquella que he acabat definint com a Teoria de les justificacions. I l’exposo només  pensant en que en cap cas pot considerar-se com a universal. Es meva i prou. El que la llegeixi/entengui/apliqui, ho fa sota la seva consideració i  interpretació.

Imaginem un grup homínid (tot i que és més fàcil el imaginar un grup clarament humà i de no tants milers d’anys en darrera o, potser millor, d’una certa actualitat). Aquest grup es troba en una situació de perill inquietant, i que necessita solució, derivat d’una bèstia/animal que està posant en risc la comunitat. Un caçador, un membre altament apreciat per la comunitat pels seus èxits, accepta l’encàrrec (o hi és induït pel gurú del grup, que sempre hi és i amb influència patent en tot el grup, però tant se val...) per a la cacera de la bestiola que terroritza la comunitat. I s’hi posa: ell és el millor i s’ho creu.

Finalment, o inicialment, com es vulgui veure,  aquell caçador/cercador de l’animal/misteri, es troba  davant del perill que resulta no ser res més que un animal, pot ser més gros,  però dels que sempre han envoltat la comunitat. El caçador, utilitza les seves eines/armes i resulta que falla una, dues o més vegades. Falla: aquell animal, que no era res estrany, se l’hi escapa... Per una incapacitat que ni ell ni imaginava i que ni el seu entorn coneixia, la cacera acaba en un fracàs

El caçador torna. En cap cas pot dir que ha fallat, mai, al contrari: ha de continuar sent  el millor.... Ha d’explicar  i inventar-se  tots els seus esforços, aventures, perills en els que s’ha trobat i expressa amb fals convenciment i amb terror simulat que, en arribar a l’animal,  va trobar-se un ésser estrany, nou i diferent dels coneguts en aquell moment, amb cua molt grossa, cos estrany, amb  varis caps de formes inversemblants, i que per un d’aquests caps, expel·lia foc de tal intensitat que no el deixava acostar per rematar la cacera; que li va ser impossible acostar-s’hi i que va haver de marxar, cames ajudeu-me, abans de que la bestia se’l mengés. L’auditori el creu, és el millor, no menteix... El caçador, mentint, ha justificat el seu fracàs. La seva credibilitat i honor, han quedat intactes, però el pànic comença a fer estralls...

Com a conseqüència, aquella bèstia, ara  misteriosa, segueix viva, i  continuarà envoltant aquella comunitat. Si el considerat millor i més valent caçador ha tornat sense èxit, qui es  podrà enfrontar a la bèstia? Ningú, perquè no hi ha en aquella comunitat, qüestió acceptada d’antuvi per tots, algú amb suficient capacitat per a fer-ho. Mica a mica, poc temps després, la bèstia ja no cal ni que estigui morta: s’ha instal·lat viva en el ideari mental de la comunitat . El caçador, només  per mantenir intacta la seva suficiència, continua  predicant   la bestialitat amb que es va trobar. Insistint i amb la seva auto justificació, ha creat un mite que possiblement es convertirà en la idealització, com passa amb els mites, de la força bruta o sagrada a la que la comunitat haurà d’enfrontar-s’hi i respectar permanentment. Ara, la solució a tot plegat encara serà més complicada difícil. Tot i la por, algú dins de la comunitat, més descregut,  crearà dubtes sobre de tot plegat però, per la persistència en el  mite, el  mite  es mantindrà.

Una actitud maldestra, que amb la veritat (o amb  la no mentida, diguem-ho així) hagués quedat resolta, ha creat, d’aquell animal, un altra  que s’ha  transformat  en un monstre   que,  mentalment, ara ja resulta  indestructible per aquella comunitat.

Per aquesta necessària i constant justificació d’alguns, és que es creen els mites subsegüents, Sort  que altres ens podem sentir obligats a no creure’ls perquè, com he dit abans, hem trobat respostes d’alguns per què plantejats, respostes amb les que ens hem permès trencar  la inconsistència d’aquells mites.  O per trencar   ideologies, també inconsistents, que, per prolongació esbiaixada d’aquells mites, pretenien la seva institucionalització i submissió conseqüents de la comunitat.

Tothom pot entendre-ho com vulgui. Ho he dit al principi. Només que no mentir, tot i que sembla quasi impossible en el context actual, rarament ha de justificar-se  i no sol crear mites.

 

J. Vinyeta

19 de Febrer de 2024

 

 

778.- Desemparats

 

778.- Desemparats.-

Es fa difícil avaluar la situació. Que ens sembla caòtica és evident. Però que ho  sigui, són coses diferents.

Dic això perquè el catalans estem rebent hòsties a tort i dret des de fa molt de temps, però ara agreujades per la possible aprovació d’una suposada Llei d’amnistia que l’únic que deixaria clar és que el jutges, quan varen mirar Catalunya, varen prevaricar. I això dol, també,  a tot un sector que ha acceptat aquesta prevaricació en funció i per raó exclusiva dels seus interessos. El caos judicial, en aquest cas és evident perquè fa de tot l’Estat el seu estat i, recolzat pels que també resultarien evidenciats per la prevaricació, mouen aquesta conxorxa ciutadana; amb recolzament inclosa de tota  l'elit episcopal que, com deia Camus, s’ha quedat amb la gràcia i ha deixat a la resta de cristians l’exercici de la caritat, una caritat  que ells, com a primers cristians, apostòlics i romans, deixen de practicar de forma evident, elit que no pot permetre que alliberat un troç  de l’Estat, aquestesdevingués innocu a les seves influències.

És, des d’aleshores, en que les agressions al poble català (tot es centra en els que desitgem llibertat i res més, però en cap cas es deixa de incloure aquells que no la desitgen) són més virulentes.  I, posats aquí, ens toca discernir si hi ha caos. I penso que no. El que hi ha és una voluntat expressa de que hi sigui, el caos, que no és el mateix. La política s’ha convertit pel Govern  de la Generalitat en un teatret de titelles de les que en  mouen els fils segons els convingui.

La catalanofòbia s’ha agreujat, de forma evident, en els últims mesos i els ciutadans catalans ens trobem en plena indefensió. En aquest totum revolutum el Govern català està impassible davant les constants ofenses de que som objecte, inclós des de la pròpia Administració  sanitària, per exemple. No es tracta de que afusellin a Puigdemont o el cremin, que Déu ni do, i  el Govern no assenyali l’insult i exigeixi explicacions, no, no   és aquest el problema, que també (també  hem cremat aquí fots de Felip VI, amb moltíssima més raó que amb les que a Castella han cremat Puigdemont, i l’Estat espanyol sí que en va exigir responsabilitats...). El que em sembla entendre  és precisament que aquest Govern català, sense qualitat democràtica i parlamentaria en aquests moments de indefensió ciutadana, només està pendent de la seva supervivència. I que  li sembla entendre, al Govern actual, que quan més caos hi hagi, això més el protegeix.

La qüestió és que, amb aquests caos fingit i provocat, els que estem autènticament  desemparats som la ciutadania catalana. I hi incloc en els resultats d’aquesta  pèssima administració a tota la ciutadania catalana, inclosos aquells que, aquest caos imposat, creguin que els hi va bé.  De tota aquesta indefensió, no n’excloc a la resta de polítics que, afiliats o no a partits, davant de la situació general, es mantinguin en la inacció i, per tant, en la omissió dels deures i deutes que tenen amb  la ciutadania (les referències alegres i sense resposta per la nostra situació de sequera, en la que també el Govern hi te responsabilitats, en són una altra manifestació de desempara). Però, agradi o no, el qui n’és màxim responsable, en aquest cas, i que hauria d’encapçalar una resposta  que protegís un mínim de la nostra dignitat  com a ciutadans catalans, és el Govern de la Generalitat  de Catalunya: la ineficàcia i omissió en són evidents.

Des de Madrid, secundat inclús pels que no són del centre, és pretén que Catalunya  continuï sent un racó extractiu i prou. I el Govern hi col·labora en escreix. Hem arribat a una situació en que la nostra història, llengua, costums, tradicions, etc., estan sotmesos a la voluntat d’uns que  evidencien  que el millor és deixar-ho anar tot plegat pel pedregar. Entre uns i altres, ells d’allà i els d’aquí, ens porten a l’acceptació de la pèrdua de la nostra identitat; i una de les maneres que, de sempre, s’ha utilitzat per ofegar un poble, ha esta en facilitar-hi la migració forana, de la que en vivim actualment les severes i greus conseqüències, donant-se situacions de privilegi de determinats emigrants davant de necessitats idèntiques o similars  de sectors catalans tant o més necessitats.

És per tot plegat que ens toca viure aquesta desempara.  I és per tot plegat que resulta evident que el Govern, en aquesta i en altres qüestions, però en aquesta de la defensa de la ciutadania especialment, negligeix obertament amb la seva omissió de socors a aquells als que es deu inexcusablement.

El Govern es possible que es cregui protegit pels seus déus (incús hi té  devots confessos), i ell sabrà si es creurà  ben jutjat per aquests déus   més enllà d’aquesta vida. Però personalment, espero que aquests déus i la Història els maleeixin per  l’oblit negligent en que han deixat a tots aquells als que, com a mínim, tenen el deure de protegir  la seva dignitat i identitat.  Sense excuses.

J.  Vinyeta

6 de Febrer de 2024