181.- Comentaris sobre corrupció

181.-Comentaris  sobre corrupció.-

No en volia parlar més, però aquests últims dies, tot l’Estat en va ple. Fins ara les coses en aquest camp anaven sortint però amb una certa lentitud. No és que no se’n parlés, però potser  el que realment passava era que el got era encara mig ple i ara bessa a dojo. Els que hi entenen diuen que la gran corrupció comença precisament amb l’aprovació  de la famosa Llei de Finançament dels partits el 2007 (?).  Sigui quan sigui o pel que sigui, el cas és que la corrupció és avui  a l’ordre del dia  de cada dia.

El País (aquesta vegada vull fer referència a la gent de tot l’Estat) s’esvera davant de corrupcions, suposades o comprovades, que van sortint com bolets, especialment en el món polític. I no dic que això dels bolets sigui mal exemple perquè els bolets son un producte que precisa de  condicions específiques per sortir (bàsicament humitat i temperatura, especifiques, això si, per a cada espècie). Quan  aquestes condicions en l’ambient que l’envolta son les que han de ser, el bolet surt. És per això que en  parlar de corrupció i comparar-la amb els bolets, se’m acut assenyalar que si surt el “bolet” de la corrupció és perquè les condicions ambientals (en aquest cas concret les condicions  socials que l’envolten) son les idònies perquè el “bolet” floreixi. I penso que això és un tema cabdal i que ens ha de fer reflexionar. És cert que no tots ni tothom és corrupte en el món polític i molt menys als nivells en que s’assenyalen avui dia. Però suposo que convindreu amb mi que la nostra societat, tot i que sembli que s’ho mira escandalitzada, en “passa”  olímpicament (només cal veure els resultats electorals) i en el fons els seus individus, els d’aquesta societat, lamenten (és evident que dit de forma massa  general i un pel sarcàsticament si es vol) no ser ells directament qui puguin estar-hi implicats, perquè  aquesta societat nostra premia, mal que només sigui amb un somriure sorneguer i envejós,  a aquell que presumeix de petites – mitges – grans corrupteles. I aquest substrat social és el que crea, com diuen a Castella, “...los polvos que luego traen éstos lodos...). Es parla de la necessària regeneració del sistema polític. Però poca cosa es farà si la societat en general, en la que estan inclosos tots el corruptes,  no modifica la seva pròpia actitud.

Si no recordo malament (ja se sap que l’edat enteranyina la memòria) son els grecs (Plató?) els que diuen que la no corrupció no ha d’estar una obligació per els individus de la societat si no que, aquesta idea de la no corrupció, ha d’estar assumida  per la societat i ha de formar part de les raons ètiques de la mateixa. I si la societat no ho ha assumit, com entenc és en el nostre cas, la corrupció serà tant en els àmbits públics com en els privats. El volum de la corrupció pública en aquest Estat nostre  ha pujat decibels fins a produir-nos mal a les oïdes, però en comptades ocasions  venim a parlar directament de la corrupció estesa en els àmbits privats. I, ens agradi o no, també hauríem d’entrar-hi. Perquè, per exemple, assenyalem acusadorament a l’ex-ministre que fitxa per una multinacional,  però no entrem a discutir mai les raons per a les que la multinacional ha fitxat a l’individu en qüestió. I gosaria dir que les raons son fronterísses  amb la real i existent banda fosca dels negocis i ignorem  si, subreptíciament,   aquestes fronteres han estat o no han estat traspassades. I no crec que sigui per casualitat que, si observem bé,  s’han barrejat els estaments: la corrupció privada va anant de la mà de la que anomenem corrupció pública.  Res és gratis i, per tant, seria interessant, molt interessant, saber que ens resulta més car si la corrupció publica o la privada o la conjunció de les dues. Donades les circumstàncies actuals, potser seria el moment d’iniciar un debat al respecta perquè, em sembla que, en tot plegat, els que hi perdem dues vagades som els administrats.[1]

Podria ser (i ho celebraria) que els jutges hagin comprés que la seva lenta actuació fa inexistent el concepte de la pròpia Justícia i hagin premut l’accelerador per treure’s  del damunt tot el que tenen a sobre per estalviar-se que puguem arribar a pensar que la incompetència o la corrupció, ves a saber, poden formar part intrínseca del seu propi sistema. Perquè tancar, com  fa pocs dies, un cas  comprés en el que venim comentant, 17 anys desprès d’iniciat el procés, és una autèntica presa de pel[2] que, els de mínima bona fe, no ens mereixem.

Suposo que tots hem observat la quantitat de vianants que travessen els carrers amb semàfors en vermell, inclosos pares que ho fan amb les criatures agafades de la mà. Realment és una indisciplina, si es vol, menor, però no deixa de ser un  símptoma preocupant. Perquè aquest pare o mare que ensenya a infringir el que possiblement sigui el codi més fàcil de transgredir, està educant al menor que porta al costat en com infringir  la convivència soc¡al i, qui sap, si convertir-se en corrupte en un futur. Si no, penseu en el que està passant amb el famós Informa en el sector juvenil, que en podria ser una conseqüència...

J.Vinyeta

31 de Gener del 2013

---

[1] Vegeu a  La Contra de La Vanguardia del 29/01/13 l’entrevista a Jonathan Koppell

[2] Cas  Pallarols

180.- Corrupció i Sobirania

180.- Corrupció i Sobirania.-

Corrupció .- Era la meva intenció fer referència als últims casos de corrupció o possible corrupció: Rato, Pallarols, O. Pujol imputat, etc.... Però, la veritat, me’n he desdit. M’ha semblat inútil  referir-m’hi de nou perquè, rellegint articles meus, de l’any 2009, ens els que ja hi havia referències escrites el 2003 sobre el mateix tema, m’ha quedat clar que poca cosa, per a no dir que res més, hi podia afegir. Només preguntar si el zel que mostra avui la Fiscalia anticorrupció per Catalunya té alguna cosa a veure amb la actualitat política catalana. Jo crec que sí.       

 Es mantenen els mateixos vicis gairebé des del inici del sistema democràtic i, el que és pitjor, en cap cas hi ha hagut un mínim i real desig d’esmena per part dels partits implicats: paraules, promeses, manifestacions en to major que, a la fi, no son  més  que  expressions considerades necessàries en el  moment que correspongui, però que  no es transformen en expressions de  contingut jurídic per regular seriosament al menys tres  coses: una clara modificació de la llei de finançament de partits, sense res ocult en la recaptació; modificar la Llei, fins on sigui necessari perquè els corruptes acabin a la presó i retornant el cent per cent del diner “escamotejat” i, a més, acabar, també per Llei,  amb l’endogàmia habitual dins del món polític que converteixen a massa càrrecs  en  autèntiques vicaries vitalícies. La credibilitat de tots els polítics està en joc perquè queda clar que els honrats, que també hi son en aquest mon del que parlem, tampoc aixequen la veu reclamant correcció i reparació de tot plegat. I el silenci, com ja  va dir Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència. Es parla de 800  implicats en escàndols de corrupció,  de 48 exministres ocupant presidències o  pertanyents a  Consells d’administració d’empreses... Encara no n’és tot plegat suficient per regenerar el sistema...?

Sobirania.- La proposta del Govern, l’esborrany que tampoc sabem massa bé qui el va filtrar i amb quina  intenció, portava, en el meu entendre, una contradicció: donava el Dret a Decidir quasi com a realitzat i establia que la decisió presa per poble Catalunya era la de “...constituir Catalunya en un Nou Estat...”  Personalment ja em semblava bé, perquè coincideix amb el meu ideari polític. Però també em sembla que la voluntat de constituir un nou Estat, no ha estat expressada encara a les urnes i entrava en contradicció, en la meva opinió,  amb el paràgraf 2 posterior, que definia el dret a decidir “...escrupolosament democràtic...”. I per tant, en aquest estricta sentit democràtic, entenc que, amb independència del posicionament de la resta de partits polítics, tot i que cercant  amb ells precisament un millor consens, havia de ser esmenada. I així s’ha fet.

I com a conseqüència, s’han posat sobre la taula quatre propostes, inclosa la del Govern un cop corregida, que diferencien matisos. És evident que  CiU, ERC, PSC, ICV i les CUP tots varen anar a les eleccions amb el Dret a Decidir inclòs en el seu programa electoral. I em sembla  evident que hauran d’afegir-s’hi al document que serà finalment consensuat, per evitar un frau electoral.

 El PSC, que és qui més ha rebutjat el document inicial per allò del hipotètic  Nou Estat (i perquè el PSOE mana, no hem d’oblidar-ho), en presenta un altra de document en el que inclou i insta a la consecució d’un Estat Federal, que en el fons no deixa de ser un Nou Estat com el del que blasmava en la declaració original del Govern: de incoherències queda clar, com dirien a Girona, n’hi ha de per tot.  El PSC segueix sense dir-nos és amb qui o quins ens podríem “federar” i em temo que és perquè intueix la pràctica impossibilitat de portar a terme l’Espanya   Federal en sí mateixa.

ICV, que També inclou en la seva proposta el fonamental concepte de Catalunya com a “subjecta polític i jurídic” penso que és qui s’ha posicionat més a prop del document inicial, del que n’ha discutit més les formes que no pas el contingut. Un cop corregit el document, és d’esperar que s’hi afegirà sense massa problemes.

Em sembla que el document més complicat és el de  les CUP. Defineix el dret a decidir com  el “...d’un procés constituent en el marc dels Països Catalans...”, proposa, si es fa necessària, la desobediència civil i  entén que  es farà també  necessari un replantejament de les relacions internacionals, inclosa la “...conveniència d’esdevenir un estat membre de la UE”. Tot és possible, però personalment entenc que implicar a la resta dels  Països Catalans en un acte que només portarà a terme el Parlament Català, no em sembla massa adient perquè, malauradament, els Parlaments corresponents encara ni tan sols s’han pronunciat en aquest aspecte, i no hem d’oblidar qui avui dia guanya les eleccions al País Valencia i a Les Illes. Si ells no tenen pressa, és evident que nosaltres sí que en tenim. En quan a la pertinència o no a la UE, és una cosa que sempre podrem decidir a posteriori, però  la resta de partits sí que hi volen pertànyer. Respecta de la desobediència civil, no ens diuen si ha de ser  “gandhiana”  o ha de ser similar a la que es va emprar pel 15 M  barrant la entrada al Parlament dels Diputats  aquell 15 de juny del 2011 i en la que, com reconeixia el Sr. David Fernàndez en el programa Àgora a TV3, molts membres de les CUP hi van participar.

Així les coses, hem d’estar a l’espera de les negociacions que avui mateix s’han iniciat. M’agradaria poder pensar que, per a tots els negociadors, Catalunya està per davant  i per sobre dels interessos propis i del seu  partit. Però tot està per veure. Dimarts proper és el dia en que aquest document ha de quedar sentenciat. Seria gravíssim que el Sr. Aznar, vaticinant la ruptura  a Catalunya abans que la  d’Espanya, tingués raó.

Ens queda una pregunta: I el Sr. Duran? Acabarà posant els seus Diputats a disposició del PP? I els Diputats d’Unió, tots hi estaran d’acord? Veurem,veurem...

J.      Vinyeta

16 de Gener del 2013

179.- Què faran?

 179.- Què faran? .-

 Intentar saber de forma concreta què faran des de Madrid per evitar la secessió de Catalunya és difícil. Però hi ha algunes   coses que em sembla, com es diu vulgarment, que son de llibre.

L’asfixia econòmica s’incrementarà. És evident que necessiten quòrum per  a tot plegat. I possiblement la millor manera sigui (fins avui els resultats els hi han estat excel·lents)  la de continuar-nos presentant, davant de la resta de l’Estat Espanyol, com els grans dilapidadors (Mossos, TV3, Afers Exteriors etc...), els  grans deutors (l’altíssim dèficit) i, evidentment, com els més insolidaris. Fins aquí res seria anormal. Però com  que, per a continuar rebent diners del fons Autonòmic, en Mas – Colell, haurà de continuar intentant la impossible  quadratura geomètrica del cercle, que és el compliment del dèficit imposat, el Sr. Montoro, amb aquell somriure gairebé sardònic que ens és tan familiar, intentarà la intervenció directa del nostre Govern. De fer-se, sembla evident que haurem de demanar permís inclús per a demanar permís (la redundància no és gratuïta) per anar a pixar. No sé quins recursos econòmic – polítics ens poden quedar davant d’aquesta situació (no sé si el Col·lectiu Wilson, per exemple, n’ha parlat). Seguint aquest planteig terrorista, tot plegat pot acabar amb la “supressió” de l’Autonomia i amb el President Mas a la presó. És ben cert que si això últim arribés a passar seria el minut de glòria universal del President i de Catalunya: a la vista de tot el món! Però em temo que abans d’arribar a empresonar al President, faran mans i mànegues perquè tot se’n vagi en orris de forma més discreta. Alguns exemples de coses a fer:

 Iniciar moviments per intentar un trencament de C i U.  Imagino (i pot ser sí que imagino massa) que el Sr. Duran,  que està lluny del model independentista (és cert que sempre s’ha posicionat com a confederalista) pot ser temptat fàcilment des del PP, si no per integrar-se al PPC, per a  no participar, més o menys activament en tot el Procés ara que la gran oposició que li representava Vila d’Abadal, dins del partit, ja no hi és. D’altra banda, per part de Convergència, hi ha una qüestió que no acabo d’entendre:  per què ha plegat en Recoder? Es va dir que no li anava massa la “marxa” secessionista. El que ignoro és si, a més, porta tot un sector convergent d’un determinat pes al darrera, a quin sector econòmic pot representar i quina força pot tenir ell i tot aquest sector. Potser si que vaig més enllà del que toca, però pot ser ens hauríem de preguntar si aquesta fugida d’en Recoder vol dir alguna cosa més.

Fer trontollar la coalició de govern, serà un objectiu clar. M’agradarà escoltar les raons per les que els catalans haurem de demanar la convocatòria de noves eleccions.

Una altra possibilitat  que des de Madrid  poden portar a terme és la de fer una sucosa oferta econòmica de finançament, a canvi de portar a l’oblit   “quimeres secessionistes”. No sé fins a quin punt una oferta d’aquestes característiques podria fer trontollar a Convergència. Però no tinc cap dubte de que Unió s’hi afegiria de seguida amb evident risc de trencament de CiU, deixant al Govern actual en minoria.

Imagino que, per tots els medis possibles, aniran minant a la coalició governamental. S’anuncien “dossiers” que, des de la caverna mediàtica, ens mostraran el “terrible” grau de corrupció dels nostres dirigents polítics (i amb això en cap cas pretenc insinuar que no n’hi ha en aquest País nostre, de corrupció), aplicant aquella dita bíblica de veure la palla a l’ull aliè... i en els que hi serà gairebé tothom amb significació econòmic – polític – social del País i, especialment, els mínimament nacionalistes.

I, de forma constant, la por, la por especialment dirigida els sectors més sensibles, amb constants mentides per a aconseguir les màximes desercions possibles de les files especialment indecises i augmentar el no en el moment de a consulta.

I em quedo curt, perquè son tossuts, obcecats, amb un codi ètic opressor i per tant sense la  més mínima voluntat de modificar el seu objectiu: fer-nos desaparèixer. Ja sabem tots de què  està format l’ADN d’aquesta oligarquia amb ínfules imperials i, per tant, tinguem ben clar que tot és possible. Però també hem de pensar que Europa ens mira a nosaltres i a ells i potser que aquest Gran Germà faci molt de temps, potser que més del que ells es pensen,  que sap que   Catalunya seria contribuent net ingressant a la CE i que això, pel Gran Germà, compti.

J.  Vinyeta

8 de Gener del 2013

178.- Nou Govern

178.- Nou  Govern.-

 

Es va formar la setmana passada i tal com s’ha muntat em sembla bé. Des de les passades eleccions he anat pensant que allò de “la cartera i la bandera” d’alguna manera havia de  quedar diferenciat en el nou Govern, tot que amb una tutela única per poder avançar totes dues qüestions paral·lela i simultàniament. Tot i que ignoro la voluntat expressa del President, vist des de fora, sembla que anirà així.

No es tracta de descobrir ara les excel·lències del  Conseller Mas – Collel, la capacitat del qual és reconeguda internacionalment. Hi ha qui s’atreveix a afirmar que la qualitat del nostre Conseller  està per sobre de la qualitat mitja dels Ministres d’Economia d’Europa. Per tant, el tema econòmic (la cartera), està en bones mans.

 Em sembla evident (així ho espero) que el Conseller Homs treballarà pel procés de la consulta (la bandera) tant des del punt de vista Nacional  com des del punt de vista Internacional (pot ser que per aquesta vessant sortís allò de la Conselleria d’Afers Estrangers, que tant malament va  caure sobre d’aquells que ens tenen habituats a prohibir-nos-ho tot).

Des del punt de vista Nacional entenc que, per exemple, el Govern disposa avui (a banda de la majoria absoluta que representen) de 71 diputats de caire sobiranista (en el suposat, a vegades difícil de suposar, de que els d’Unió no es manifestin en contrari), però  realment el número de diputats, els partits dels quals porten el dret a decidir en el seu programa electoral i que podríem definir com a diputats “afegibles” a les tesis de CiU i ERC, son en realitat 36 més[1]. És per això que, tot i els escarafalls del PSC, ICV i les CUP,  entenc que una de les feines d’aquest Conseller ha de ser la d’incorporar tants com en pugui d’aquests diputats a la deriva sobiranista que porta el Govern (no hem de confondre dret a decidir amb sobirania) per crear una majoria inequívoca en aquest sentit per,  seguin les passes previstes pel propi Conseller[2], poder  anar a Madrid, presentar-la, rebre el no habitual d’en Rajoy i tornar més carregat de la raó  que ja tenia el Conseller en el viatge d’anada. Però  també ha de  poder servir aquesta majoria inequívoca per poder declarar unilateralment la Independència des del Parlament, si arriba el cas de que de solució només ens quedés aquesta.

Des del punt de vista Internacional, és evident que, davant de la negativa de l’Estat Espanyol, haurem de buscar “empara” en els cercles europeus. No serà fàcil tot i que res està escrit al respecta: no hi ha antecedents. Tinguem clar  que la diplomàcia espanyola és poderosa i amb influència en determinats cercles econòmics per als que el deute espanyol els hi és un perill latent, i encara més si l’Estat espanyol perd un 20% del seu PIB en la operació secessionista. Però també és cert que la visió del tracte colonial que Espanya ens dona és evident per a moltes de les  potències europees, especialment en el tema fiscal, i que en cas de secessió i integrats en la CE, en seríem contribuents nets. És evident que la feina a fer en aquest capítol serà de gran envergadura. I cal pensar que, donades les circumstàncies, res pot deixar-se per lligar en aquest aspecte.

Una de les coses que sembla que el President vol deixar també ben  lligada tan aviat  com sigui possible, és tot l’entramat jurídic que,  arribats d’una o altra manera al moment de la consulta o decisió, és necessari de tenir clarament establert per a legitimar la opció en que ens trobarem aleshores. Per tot això no és sorprenent que un home que ha estat a l’ombra de l’actual President des de fa anys i que és de la seva absoluta confiança, el Sr. Gordó, hagi “saltat” a Justícia per endegar i portar a bon fi tot aquest assumpte, en el que també tot ha de quedar ben lligat.

Així les coses, des de Madrid continuaran disparant l’artilleria, perquè els hi és evident  que el Nou Govern de la Generalitat mostra una deriva sobiranista per a ells intolerable i que des d’allà intentaran boicotejar-la amb totes les eines possibles.

Però d’això últim, ja en parlarem en la propera ocasió.

 

 

J. Vinyeta

31 de Desembre del 2012.

---

[1] Aquesta és una  lectura que en cap cas ha volgut fer  el PP. Ells han considerat una derrota nacionalista  la davallada dels 12 ascons perduts per CiU. Sense voler acceptar que, en realitat,  son 107 i no 50 els diputats els partits del quals incorporen en el seu programa electoral  el dret a decidir.

[2] Segons l’entrevista al propi Conseller Homs que publica el diari Avui el  passat dia 30.