51.- La sentència i el viatge Real
Oficialment ja sabem que ETA no va participar en la carnisseria d’aquell inoblidable 11 de Març del 2004. Allò que el PP s’ha entestat en voler-nos fer creure per salvar els seus mobles durant més tres anys i mig, ha quedat desmuntat per la famosa sentència que els tribunals han pronunciat al respecta. Com era de esperar, el PP ha reprès un nou discurs per mantenir, tot i que de forma diferent, la mateixa idea. Res és estrany en aquesta gent que només creu com a possible una veritat que només a ells els pot arribar a interessar, tot i sabent, com saben, que aquesta suposada veritat no és res més que una immensa mentida. Un partit en el Govern (ignorem si els altres partits haguessin fet el mateix o no, i poso com exemple la impossible dimissió de la actual Ministre de Foment...), incapaç de fer fora al ministre de l’Interior de torn en aquell moment perquè no havia estat suficientment vigilant per evitar aquella catàstrofe i, ans al contrari, es capaç de donar-li com a premi la Secretaria General del partit, mereix, per sí mateix, molt poc crèdit, molt menys que la resta de partits. El Sr. Acebes, aquell Ministre de l’Interior que ara ha perdut la memòria, va ser capaç de definir-nos com a “miserables” a tots aquells que dubtàvem de la versió oficial i no recorda allò del Consell de Seguretat de l’ONU, que fent cas de l’ofensiva de la Moncloa (Sr. Aznar) va ser capaç de condemnar l’autoria etarra de l’atemptat, ni recorda la comunicació d’Exteriors a les cancelleries espanyoles de tot el mon insistint en la teoria, casualment ara oblidada per ell i pel PP, de la autoria etarra de l’atemptat, ni vol recordar que els principals diaris de l’Estat varen rebre dues (o tres, segons casos) trucades del propi President del Govern, des de la Moncloa, per garantir aquella autoria... Però ara, segons aquells mateixos protagonistes, res del que he comentat va passar. Mai varen dir i fer el que varen fer i dir. Però la famosa conxorxa, sí que encara hi és... Pocavergonyes!.
Els Reis, i no precisament els de l’Orient, han portat a terme un viatge per les denominades Ciutats Autònomes de Ceuta i Melilla. Pot ser si que respiren un cert tuf colonial, com ha dit algú, que, si de cas, no ho és precisament per la visita en sí mateixa. Però hi ha coses que em resulten més preocupants. Tan per a uns (Espanya) com per als altres (Marroc), han aconseguit que la visita hagi estat una autèntica ratificació nacional: un bany de multituds per al Rei d’Espanya (que ho necessitava més que el pa que menja) i de plebiscit per al Monarca marroquí tot pensant en el Sahara. Tot ha anat, dons sobre el previst. Tant com el fet de que els Estats en general i Espanya i Marroc en particular, tot i estant en el Segle XXI, obliden a la gent a la que diuen servir i fan tot el que fan a major gloria seva i no dels seus ciutadans. Dic això perquè, el que Ceuta i Melilla siguin o no espanyoles o marroquines, en cap cas em treu la son. El que sí me la treu és que ni uns ni altres els hi preguntin als ciutadans d’aquelles ciutats el què realment volen ser. Ja sé que això no ho faran, cap dels dos estats. Un, el marroquí, perquè es manté com a estat de una forma quasi dictatorial i de forma absolutista, incompatible amb manifestacions de llibertat plenes. L’altra, l’espanyol, amb la excusa d’una democràcia suposadament consolidada vol presentar-nos, de forma sibil·lina, aquelles ciutats com si realment estiguessin integrades a la geografia de la Península Ibèrica (idea molt més que imperialista i colonial) quan en realitat, agradi o no, formen part de la geografia africana. En els dos casos la sobirania de les ciutats està, en el cas d’Espanya, o pot arribar a estar, en el cas de Marroc, imposada. I el contenciós, com que dona munició als dos estats en moments en que pot semblar que alguna o vàries de les institucions que els composen necessiten de la adhesió popular, continuarà sense el més mínim interès real de solució, la qual no és altra que la de la lliure elecció de la sobirania que es desitgi per part dels ciutadans d’aquelles ciutats i posteriorment respectada sense reserves per les parts. Per a mi, és l’única forma de solucionar el contenciós (com ho és també el dels catalans, dels bascs, dels corsos, del saharauis, dels de Gibraltar... per citar alguns d’aquests contenciosos no resolts que en cap cas vol excloure’n altres no mencionats), perquè son ells (nosaltres, en el nostre cas, i els bascs, i els corsos, i els saharauis, els de Gibraltar...) qui han (hem) de decidir.
Però no els (ens) deixen fer-ho... i és en aquest punt on sí és manifest i diàfan aquell tuf colonial i imperialista.
Per cert, aquells que no podien decidir no eren els esclaus? I l’esclavitud, no va ser majoritàriament abolida a mitjans del Segle XIX ?
J. Vinyeta
Novembre, 2007
Oficialment ja sabem que ETA no va participar en la carnisseria d’aquell inoblidable 11 de Març del 2004. Allò que el PP s’ha entestat en voler-nos fer creure per salvar els seus mobles durant més tres anys i mig, ha quedat desmuntat per la famosa sentència que els tribunals han pronunciat al respecta. Com era de esperar, el PP ha reprès un nou discurs per mantenir, tot i que de forma diferent, la mateixa idea. Res és estrany en aquesta gent que només creu com a possible una veritat que només a ells els pot arribar a interessar, tot i sabent, com saben, que aquesta suposada veritat no és res més que una immensa mentida. Un partit en el Govern (ignorem si els altres partits haguessin fet el mateix o no, i poso com exemple la impossible dimissió de la actual Ministre de Foment...), incapaç de fer fora al ministre de l’Interior de torn en aquell moment perquè no havia estat suficientment vigilant per evitar aquella catàstrofe i, ans al contrari, es capaç de donar-li com a premi la Secretaria General del partit, mereix, per sí mateix, molt poc crèdit, molt menys que la resta de partits. El Sr. Acebes, aquell Ministre de l’Interior que ara ha perdut la memòria, va ser capaç de definir-nos com a “miserables” a tots aquells que dubtàvem de la versió oficial i no recorda allò del Consell de Seguretat de l’ONU, que fent cas de l’ofensiva de la Moncloa (Sr. Aznar) va ser capaç de condemnar l’autoria etarra de l’atemptat, ni recorda la comunicació d’Exteriors a les cancelleries espanyoles de tot el mon insistint en la teoria, casualment ara oblidada per ell i pel PP, de la autoria etarra de l’atemptat, ni vol recordar que els principals diaris de l’Estat varen rebre dues (o tres, segons casos) trucades del propi President del Govern, des de la Moncloa, per garantir aquella autoria... Però ara, segons aquells mateixos protagonistes, res del que he comentat va passar. Mai varen dir i fer el que varen fer i dir. Però la famosa conxorxa, sí que encara hi és... Pocavergonyes!.
Els Reis, i no precisament els de l’Orient, han portat a terme un viatge per les denominades Ciutats Autònomes de Ceuta i Melilla. Pot ser si que respiren un cert tuf colonial, com ha dit algú, que, si de cas, no ho és precisament per la visita en sí mateixa. Però hi ha coses que em resulten més preocupants. Tan per a uns (Espanya) com per als altres (Marroc), han aconseguit que la visita hagi estat una autèntica ratificació nacional: un bany de multituds per al Rei d’Espanya (que ho necessitava més que el pa que menja) i de plebiscit per al Monarca marroquí tot pensant en el Sahara. Tot ha anat, dons sobre el previst. Tant com el fet de que els Estats en general i Espanya i Marroc en particular, tot i estant en el Segle XXI, obliden a la gent a la que diuen servir i fan tot el que fan a major gloria seva i no dels seus ciutadans. Dic això perquè, el que Ceuta i Melilla siguin o no espanyoles o marroquines, en cap cas em treu la son. El que sí me la treu és que ni uns ni altres els hi preguntin als ciutadans d’aquelles ciutats el què realment volen ser. Ja sé que això no ho faran, cap dels dos estats. Un, el marroquí, perquè es manté com a estat de una forma quasi dictatorial i de forma absolutista, incompatible amb manifestacions de llibertat plenes. L’altra, l’espanyol, amb la excusa d’una democràcia suposadament consolidada vol presentar-nos, de forma sibil·lina, aquelles ciutats com si realment estiguessin integrades a la geografia de la Península Ibèrica (idea molt més que imperialista i colonial) quan en realitat, agradi o no, formen part de la geografia africana. En els dos casos la sobirania de les ciutats està, en el cas d’Espanya, o pot arribar a estar, en el cas de Marroc, imposada. I el contenciós, com que dona munició als dos estats en moments en que pot semblar que alguna o vàries de les institucions que els composen necessiten de la adhesió popular, continuarà sense el més mínim interès real de solució, la qual no és altra que la de la lliure elecció de la sobirania que es desitgi per part dels ciutadans d’aquelles ciutats i posteriorment respectada sense reserves per les parts. Per a mi, és l’única forma de solucionar el contenciós (com ho és també el dels catalans, dels bascs, dels corsos, del saharauis, dels de Gibraltar... per citar alguns d’aquests contenciosos no resolts que en cap cas vol excloure’n altres no mencionats), perquè son ells (nosaltres, en el nostre cas, i els bascs, i els corsos, i els saharauis, els de Gibraltar...) qui han (hem) de decidir.
Però no els (ens) deixen fer-ho... i és en aquest punt on sí és manifest i diàfan aquell tuf colonial i imperialista.
Per cert, aquells que no podien decidir no eren els esclaus? I l’esclavitud, no va ser majoritàriament abolida a mitjans del Segle XIX ?
J. Vinyeta
Novembre, 2007
