143.- Reflexions

143.-Reflexions

El “Problema  Catalán”.- És ben cert que aquí a casa, hi ha moviment. La creació de la Assemblea Nacional  Catalana i la futura Llei de Consultes, per exemple, en son  una mostra clara del que “es belluga”. L’espoli permanent, la deslleialtat de l’Estat Central respecta dels  deutes pendents, els sistemàtics atacs a la Llengua i més coses sabudes per tots fan  el jaç sobre del que el cercle sobiranista es va eixamplant  i fan que aquest  rum-rum independentista sigui gairebé una remor Nacional. Així estan les coses. I així és com les veuen des de Madrid.

La premsa ultramuntana ja fa dies que esvera el galliner mesetari empenyent al PP a una involució que inclús em sembla estar per sobra de la voluntat dels populars (i no vull fer entendre que les ànsies centralitzadores del partit en el poder siguin de menor quantia, al contrari) i ho fan anunciant, amb traca i mocador,   que “en España tenemos un problema:  Cataluña”. I és cert: un gravíssim problema que, com tots sabem (i ells, també), fa créixer no el desig de  revenja, al que penso que hi tindríem dret, si no, crematística i pragmàticament parlant, el desig de fer-nos-ho sols perquè, com ja es va dir en l’Acte Fundacional de l’Assemblea, de raons per a tal fi en tenim un munt, “...inclús les  econòmiques...”  Poques coses més a afegir-hi.

Però, per què ara una ofensiva d’aquesta envergadura? En la meva modesta opinió, la resposta és clara: saben que marxem, perquè tot allò que diuen que és  “...el problema Catalán...” no és més  que una evidència del que serà realitat en un futur que espero no massa llunyà. Tenen por i, és per això, perquè tenen  pànic  que marxem, que empenyen a tots els seus, i que son molts tot i que mal ens pesi i ben situats, per continuar amb l’asfixia en tots els ordres: a no aportar ni un euro  més per cap concepte i, per tant,  que no es facin les infraestructures necessàries d’accés a ports i aeroports (i no parlo de carreteres – autovies – autopistes, perquè és aquest un tema sagnant), perquè l’eix  de mercaderies famós sigui el Central i no el Mediterrani, perquè s’emportin les Caixes d’Estalvi, perquè es boicotegin hipotètiques consultes que, avui per avui, no seran ni vinculants, que ens  amenacin, inclús judicialment, de forma permanent i en tots els ordres i àmbits, etc... És a dir, diuen als seus que ens avisin i amenacin de que si marxem, tot el que hauria d’estar fet ens ho haurem de fer nosaltres sols. No serà un problema. No han entès mai que si  som on som ho ha estat per  la nostre voluntat i en contra de les seves permanents imposicions. I que precisament aquesta “solitud” és la que volem. Però tenen por de la nostra fugida i, per això,  l’esperit imperial, de jou i de fletxes, està per sobre de qualsevol altra consideració: la Metròpoli no pot perdre una colònia. El res que encara queda d’un imperi medieval en cap cas pot trencar-se. Aquesta és la seva filosofia i actuen en conseqüència. El hi son més importants aquests principis que els diners que deixaran d’ingressar per mantenir aquesta filosofía.

Corrupció.-. Els escàndols de corrupció emmerden tot l’Estat Espanyol. L’últim destapat n’és un que si be sospitàvem, alguna vegada que algú l’havia insinuat havia rebut, com es diu vulgarment, hòsties fins i tot en el carnet d’identitat. Faigs referència  al frau multimilionari  del Departament de Treball  a la Junta d’Andalusia. Pel que sento a dir, les disbauxes valencianes seran un joc de nens davant del que pot arribar a ser el forat negre andalús.

El problema gruixut de tot això és que la corrupció està tant generalitzada que gairebé, i de forma general, preocupa més el morbo que  determinades actituds derivades d’aquestes corrupcions generen que no pas de la gravetat del problema en sí mateix: es parla més dels 25.000€ gastats freqüentment en cocaïna per un dels encausats en aquell frau, que del fet de que la corrupció s’estengui també, com taca d’oli, es justifiqui en la moral col·lectiva i es converteixi en quelcom  que forma part del nostre devenir diari. I això últim  és el més greu que poden generar aquestes  situacions.

Ja sé que no tots els polítics  son corruptes per acció. Però  ho son clarament per omissió. Perquè, podent-ho fer, no fan res per evitar-la. Es limiten a manifestant-se amb una suposada estranyesa davant dels fets descoberts, i després deixen  que la justícia faci el que hagi de fer perquè així ells no caldrà que facin res. L’excusa és clara, és cert, però no per suposades raons de justícia deixen de quedar en evidència.

Però l’Estat està en una situació molt difícil i els polítics ens demanen ajustos en les nostres economies per sortir-nos-en  tots plegats de l’atzucac en que ens trobem. I ells, assenyalats dia a dia per problemes de corrupció, ens demanen la nostra comprensió davant dels ajustos necessaris. Amb quina autoritat moral ens ho demanen? On son o han anat a parar els diners de tots aquests casos de corrupció? Com és possible que, en cap  cas hagin retornat a les arques de les que  varen sortir? Algú d’aquests que ens demana comprensió, ens hauria de donar respostes. Potser que, de donar-nos-les, seríem més comprensius amb ells.

J.       Vinyeta

21 de Març del 2012

142.- Símbols

142.- Símbols.-

Hi son arreu. I jo diria que, en veure’ls, la nostra memòria recupera tot allò que, en general i durant tant de temps com d’antiguitat recordem del símbol, ens ha quedat “arxivat” al respecta. A vegades passa que els símbols han estat de tanta transcendència universal que la pròpia Història, amb majúscules, ens va proporcionant informació quasi constant sobre del què aquell símbol representa. Entre aquests símbols de caràcter, diguem-ne, universal (entesa aquesta universalitat com a l’amplitud d’identificació del mateix) n’hi ha dos que, en el meu entendre, s’emporten la màxima popularitat i coneixença: em refereixo a l’Esvàstica nazi i a la Falç i Martell comunista. Tots dos, sota l’ègida de les ideologies corresponents que avancen de forma paral·lela i amb clares coincidències.

Es podria dir, i amb poc marge d’error, que la famosa Esvàstica ha desaparegut del nostre dia a dia. No en el seu aspecte ideològic, perquè encara hi grups més o menys minoritaris, i molt influents i poderosos, no ho oblidem, que professen la ideologia hitleriana. Però si que ho ha estat al menys en l’aspecte físic de no veure els símbols nazis pels carrers. Perquè, és ben cert, que el clamor popular que encara generen les males arts d’en Hitler, degudament airejades pels lobbys jueus permanentment, pels supervivents, tot i que ja en queden pocs, dels camps d’extermini (i amb això no vull que es confongui el que dic amb un clam antisemita o, encara menys, en una suposada negació de la realitat que es va viure en l’època nazi) i per les esquerres en general, han anat conscienciant al món sencer de la perillositat d’una involució que retornés a aquella ideologia. La por, diu el refrany, guarda la vinya. I quan en una festa de disfresses, ara fa pocs anys, un dels hereus de la corona d’Anglaterra, llueix en el seu braç un braçal nazi, tot el món s’esvera, no fos cas...

En canvi, avui dia son perfectament visibles, i diria que arreu encara, Falç i Martell encreuats acompanyats amb la demanda generalment de socialisme i, en el món occidental, de democràcia. En molts cassos, per allò del eurocomunisme sobrevingut, per modernitat o per substituir un símbol carregat de records que culpabilitzan a segons qui, es suprimeix la simbologia tradicional per un estel vermell de cinc puntes. Però això no vol dir renúncia a la ideologia inicial. La Falç i el Martell que avui dia oneja en moltes senyeres vermelles en moltes manifestacions, han estat els símbols sota el que s’han portat a terme més barbaritats que sota els símbols nazis. Stalin, Mao, Pol-Pot, Tito i tot un llarg etcètera son noms que han estès la seva llarga ombra i que, amb això del socialisme per bandera, han massacrat a mitja humanitat. El famós Paradís sovietic o la revolució del Llibre Vermell de Mao, o els països de darrera el Teló d’Acer fins a la seva caiguda per exemple, no han estat més que dictadures amagades, o inclús justificades (Cuba n’és paradigma d’aquestes justificacions, encara avui) per unes esquerres tremendament tolerants amb el Pare Stalin i companyia.

Per tots aquests antecedents, quan veig una pintada o una pancarta que encapçala una manifestació per exemple demanant socialisme i llibertat, se’m arruga el melic i pregunto quin és aquest socialisme que es reclama, si aquest socialisme serà compatible amb la llibertat i si aquesta llibertat que acompanya la demanda anirà per davant, en qualsevol cas, d’aquell socialisme. I haig de dir que, fins avui, aquell socialisme que encara es predica amb la Falç i el Martell (o avui dia amb l’estel vermell de cinc puntes) ha estat, en termes molt i molt generals, incompatible amb la llibertat. I el devenir del temps així ens ho ha mostrat.

Els nazis varen perdre la guerra. Mentre a Nüremberg es representava el final del nazisme, la Falç i el Martell ja havien substituït l’Esvàstica sobre la cúpula del Reischtag berlinès i la Mare Rússia es convertia en una súper – potència. A partir d’aquell moment s’instal·la un silenci clamorós i culpable més enllà de la dividida Alemanya. Aquells que ja saben el que hi passa, guarden silenci i, disciplinats, desmenteixen tot allò que algú ens deia que hi passava i fan el possible per amagar-nos-ho.[1] Aquells, diguin el que diguin, en varen enganyar. I és per aquesta desinformació expressa que no hi ha clam popular en contra d’aquesta simbologia: no es confirmaven els fets.

Tot això ve a raó de que els Srs. d’Iniciativa, han celebrat l’aniversari de la seva fundació. La fusió del PSUC amb el Partit dels Comunistes de Catalunya i l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, crea l’actual Iniciativa. Vàzquez Montalbán suggereix d’esborrar el nom de “comunistes” de la coalició per fer-la més païble (qui sap si va ser el Biscuter o potser el mateix Carvalho qui varen fer el suggeriment). Però sabedors dels orígens de la realitat socialista que, encara avui, proposen, no han estat capaços de demanar perdó per l’engany a que ens varen sotmetre negant i amagant durant anys, reitero, les bestieses que varen cometre els seus caps de files, als qui varen reverenciar i obeir disciplinadament fins a la caiguda del famós Mur de Berlín. Encara hi son a temps. I, en la meva opinió, si no ho fan difícilment obtindran la credibilitat que sol·liciten a cada contesa electoral: ja ens varen enredar una vegada...



J. Vinyeta
2 de Març del 2012

[1] J.P. Sartre, símbol de la intel·lectualitat franco – europea dels mitjans del segle passat, en el seu moment, va negar la existència de les “purgues” stalinistes perquè de se saber-les, va dir, s’hagués desanimat als comunistes francesos...