514.- Esquerdada o trencadissa?

514.- Esquerdada o trencadissa.-

No sé si la manifestació que hi ha hores d’ara a les rodalies del Parlament és només una foguerada o, pel contrari, és l’inici d’alguna cosa més  important. Però el cert és que l’ajornament del Ple d’Investidura previst per avui a les tres de la tarda ha sorprès a tothom i ha cabrejat a molta gent.

Aquest matí, i pel que sembla, per decisió pròpia, sense consulta a la Mesa del Parlament ni als grups parlamentaris, Torrent ha tirat pel dret i ha ajornat el Ple anunciat per avui, adduint l’espera de garanties pel normal desenvolupament del Ple  anunciat, i afirmant que Puigdemont continuava sent el candidat  a proposar. La pregunta que se’m acut és saber de qui espera Torrent rebre aquestes garanties, perquè, en realitat, les garanties reals només poden provenir de la Mesa del Parlament i, en última instància, dels parlamentaris.  Amb aquesta decisió, Madrid guanyava aquesta batalla.

Mentre, el TC  es reunia de nou per donar resposta a les al·legacions urgents que havia presentat el Parlament en front de les mesures cautelars preses pel propi tribunal  el dissabte passat, i ratificar  o no aquelles mesures. I, tal a com  ens té acostumats, les ratificava, amb la sana intenció d’afavorir al govern de Rajoy i impossibilitar el nomenament de Puigdemont[1], al menys fins a la resolució definitiva, d’aquí set o vuit dies, o fins a cinc mesos...  del recurs d’inconstitucionalitat que va presentar Soraya tot i la rebolcada del Consell d’Estat.

La situació creada per Torrent és evident que té un rere fons que desconeixem. La por pot haver estat una raó per ajornar el Ple. Però malauradament si és el cas, si la resposta  al 1 d’Octubre va enganxar alguns per sorpresa, és evident que les respostes als últims resultats electorals  que han vingut i aniran venint  des de Madrid,  no poden ser cap sorpresa per ningú dels que, lliurament, varen decidir la seva participació com a candidats electorals en les files dels partits sobiranistes. Tots entenem les pors creades des de l’Estat  i amb tics mafiosos inclosos en algun cas. Però, tot i que  dolorosament, entenc que per els electors aquestes pors no son justificables. Perquè si alguna cosa estava clara, i  ja  des de molt abans de la cita electoral, és que la política catalana estava, com està encara, sota la mirada del Gran Germà  del Poder judicial de l’Estat submís indolentment a l’executiu de Rajoy.

Però, com farien Poirot o Holmes, hem d’observar a qui beneficia més tot plegat. I la felicitació de Junqueras a Torrent poc després de l’anunci de la suspensió del Ple em fa pensar en que tot plegat pot respondre a una estratègia d’ERC. ERC sembla que es va allunyant del  credo indepe radical del que en ve presumint aquests últims anys (i que, com diu un bon amic meu, no era més que un llegat de l’arribada de l’Angel Colom al partit). ERC ha estat, des del principi de la campanya electoral,  plantejant qüestions més pròpies de partit que de País. I ara amb Junqueras injustament a la presó, el partit sembla que cuida més aquesta circumstància particular que les circumstàncies generals que conflueixen en el procés. Els enfrontaments amb JxCat, tot i permanentment desmentits, han esta una realitat i els electors, que a pesar de que Rajoy no s’ho cregui, sabem votar,  vàrem  triar majoritàriament la candidatura de JxCat i no la de ERC per que semblava, i així ha estat, que presentava més dubtes davant l’envit  electoral i les seves conseqüències. ERC, que es veia guanyadora i amb escreix, va rebre la primera patacada.

Convergència desapareixia després de les purgues d’Unió i dels pujolistes, i, finalment, ja amb el PDCat, es creava JxCat, una coalició electoral podríem dir-ne transversal, amb independents i independentistes. I perquè sí que havia quedat clara la voluntat de Convergència de renovar-se, refundar el partit, quan Puigdemont elabora la llista electoral, no hi  queda res inclòs d’aquella Convergència i Unió de tants anys de coalició i peix al cove. En canvi, ERC  la constitueixen els mateixos  des de fa anys. Va plegar en Carod, possiblement el més indepe de tots, i els altres s’han quedat allà mateix. I ara, quan arriba el moment d’aplicar els resultats electorals del 21 – D i complir el programa presentat, sembla que això crea a ERC tal dificultat que prefereix alentir la marxa i deixar en suspens la continuïtat  del Procés fins que hi hagi més bons auguris.  Seguint amb aquesta tònica, no fora cap sorpresa que anés perdent presència en les diferents institucions del País en les distintes conteses electorals que estan  per venir. ERC, si vol sobreviure, necessita d’una renovació que la torni a fer 100% creïble…

Ara quedem a l’espera de la nova convocatòria per la realització del Ple ajornat i del seu desenvolupament. La societat civil ha avisat aquesta tarda davant del Parlament. Que tothom ho tingui en compta, i recordi allò de  “...no Sire, és una revolució...”

J.  Vinyeta

30 de Gener de 2018

---

[1] Segons el Vicepresident  de la Mesa Josep Costa a l’entrevista que li fa TV3 avui  a Més 324, en la comunicació, el TC diu que no és culpa seva que es vulnerin els drets dels parlamentaris, que sembla voler demostrar la interferència del govern de Rajoy … (TV3  a la carta. Més 324. 30 de Gener de 2018) 

513.- Temps incert

513.- Temps incert.-

Estem realment en un munt d’incerteses. A poques hores de la iniciació del Ple per la Investidura, no sabem si aquest es celebrarà, si Puigdemont hi serà, si aquest ple es suspendrà i en cas de fer-se  per quant temps i,  per complicar-ho més, el TC té prevista una reunió aquest mig dia per confirmar o desfer la decisió  que va prendre  dissabte passat. Dic decisió perquè de sentència sembla que en tingui poc: una sentència no pot ser una invenció respecta d’un dret inexistent perquè equival a crear-ne un dret o restricció, com és el cas, en frau de llei. Respecta de tot plegat, val la pena llegir l’article de Ferran Requejo al diari Ara d’ahir[1].

Estem realment en una situació difícil. Més si tenim en compta que les  que podríem anomenar forces vives sembla que ens vulguin mantenir calmats, especial i sorpressivament ERC, i fins i tot Tardà ens sorprèn amb unes declaracions que ben bé eren impensables fa tan sols un mes. Però no és ell sola: l’ANC i l´Òmnium també sembla que ens vulguin quietets i disposats a entendre que hem d’esperar (en el cas de l’ANC queda clar que el que era el seu president  Jordi Sánchez s’ha passat a la política i, per tant, s’hauria d’haver anunciat ja, per part de l’actual secretariat,  una assemblea general per triar al nou president que sortiria del nou secretariat triat). Sembla que tots ells, després de la pèrdua d’oportunitats que han sorgit  des del 27 d’Octubre passat, ens  estiguin dient que no, ara no, que cal esperar un temps llarg perquè les coses es vagin calmant i tinguem noves oportunitats. Entenc que tinguin por: les arbitrarietats de l’àrbitre, com assenyala  Requejo, no son precisament cap garantia, ans al contrari, de respecta de drets individuals i, molt menys col·lectius. Però els càrrecs públics o assimilables, com el cas dels presidents de l’ANC  o de l’Òmnium,  no son precisament d’obligada tria i si alguns o molts creien  en la dolçor d’una elecció acomodatícia s’equivocaven, perquè aquesta vegada sabien, com sabíem tots, que venien mal dades.

Rajoy, els seus i els que representa, varen muntar unes eleccions que tot l’independentisme, tot i que a contra cor, vàrem acceptar la imposició amb el convenciment de que era necessària una resposta unísona.  Ja des del primer moment, amb les manifestacions en contra d'ERC, els interessos partidistes varen quedar clars. I a pesar de les censures, limitacions, prohibicions expresses amb la sola finalitat de que els unionistes poguessin definir el futur de Catalunya, aquests, precisament aquests, amb tot a favor, amb totes les trampes possibles per fer ensopegar al sobiranisme, amb  el vot de la denominada majoria silenciosa  i amb una participació rècord en la història del País,  les varen perdre estrepitosament. I ara, redoblant la intensitat de totes les mesures repressores, carregant-se tota l’estructura de l’estat de dret si ho consideren necessari, ens venen a dir que aquell resultat és fals, que va ser trampós, que no sabem votar i  hem de tornar-hi...i potser així, indefinidament, fins que  arribi el dia en que Arrimades o Albiol  (potser que ja en tinguessin prou amb Iceta...) puguin formar el definitiu Govern de Catalunya.

Una vegada més sembla que ens vulguin prendre per criatures de pit, tot i que és ben cert que, en massa ocasions, alguns hem tingut dubtes respecta al que s’havia de fer donada la complexitat de tot plegat. Aquelles eleccions varen ser guanyades per golejada i amb una nova majoria absoluta al Parlament. Acceptades com varen ser les eleccions, ens cal ara acceptar el resultat. Donat que hi ha majoria absoluta al Parlament, i donat també que hi ha notables absències  forçoses, em sembla evident que el primer que s’ha de fer és  assegurar  que aquesta majoria sigui permanent per no perdre cap votació. I, al mateix temps, portar a terme el manament derivat de les urnes: em sembla que son dues condicions  de les que els electors hem  d’exigir el seu compliment. De no fer-ho així, el frau l’estaran realitzant els 70 diputats que constitueixen la majoria absoluta de la que disposen.

Algun aclariment  és possible  avui a partir de les tres de la tarda (inclosa la nova declaració del TC reunit d’urgència). Com també és possible que tot continuï tristament embullat com fins ara. Potser serà, aleshores, que la societat civil prengui alguna iniciativa.

J.  Vinyeta

30 de Gener de 2018

P.S.: Aquest matí, fa poca estona, el President del Parlament ha ajornat el ple que hauria d’haver tingut lloc aquesta tarda, a partir de les 15h. No sé si això ens aclareix res de res. Una nova passa vers l’eternitat...? De moment, Rajoy guanya.

---

[1] https://www.ara.cat/opinio/Ferran-Requejo-larbitre-arbitrari_0_1952204788.html

512.- “Normalitat institucional”

512.- “Normalitat institucional”

Rajoy i Méndez de Vigo s’entesten en definir com a normalitat institucional el que ara, en  aquests moments,  s’està vivint políticament a Catalunya. Aquests senyors i senyores, els seus i els que representen, a tots ells, tot allò que els interessa  o necessiten que vagi bé és precisament el que és normal, no altra cosa. Sempre han estat de llenguatges de difícil  comprensió, especialment el de Rajoy, no ja per a dir allò de que los españoles, per exemple, son mucho españoles o per a dir que l’estat espanyol surt  de la crisi quan realment es  troba  amb més del 100% del PIB de deute, o allò de "Cuanto peor para todos, mejor. Mejor para mí el suyo beneficio político...” que li deia a Iglésias a les Corts. Però el que sembla que s’emporta els llorers de tota aquesta xerrameca és precisament aquesta definició de normalitat que,  segons ells, repeteixo, s’està vivint  a Catalunya. Una normalitat expressada pel ministre Zoido en la seva compareixença  al Senat ens ve a dir que és la ciutadania la responsable de la violència aplicada el 1-O (llenguatge confús que fa del agredit responsable de la agressió) Una suposada normalitat establerta amb un cost de 87 milions d’€s (mantenint en secret tota l’operació i 1066 ferits que sembla que no han existit mai) més un petit afegitó de 1500 milions d’€s per respondre a les demandes econòmiques  dels cossos policials de l’Estat que, en agraïment per l’exquisida actuació,  a més,  seran condecorats.  Una normalitat de la que realment se’n deriva l’elecció del President del Parlament, cert, però que mentre es porta a terme  hi ha 795 encausats, 24 detencions (tot un Governa a presó o a l’exili, inclosos els Jordis), cinquanta-sis escorcolls (Vilaweb en fa un molt bon resum[1] de la repressió soferta)  i amb les amenaces immediates  sobre del President Electe del Parlament si aquest permet que el Parlament que presideix triï un President de Catalunya que no sigui del  grat d’aquells que amenacen i que, donades les circumstàncies, difícilment n’hi haurà cap...

Però resulta que aquesta normalitat que s’expressa amb coaccions, amenaces, intimidacions.., és a dir, per  la utilització de la força  que des de Madrid es va esgrimint per evitar la lliure actuació dels parlamentaris en sessió del Parlament de Catalunya, especialment per el cas de ratificació de Puigdemont com el que ja  és, sigui de la forma que en sigui determinada per la Mesa del Parlament, en cas d’aquesta interferència,  l’exjutge  Elpidio Silva  ens exposa a tuiter el que diu   l’article  498 del Codi Penal:  “Quien empleare fuerza, intimidación o  amenaza grave para impedir a un miembro del Parlamento  (diu l’exjutge, però l’article especifica clarament  “…a un miembro del Congreso de los Diputados, del Senado o de una Asamblea Legislativa de Comunidad Autónoma…”) assistir a sus reunions, o por iguales medios coartare la emision de su voto, serà castigado con pena de prisión de 3 a 5  años”.

 Arribats a aquest punt se’m acut pensar novament en els grups de juristes, advocats, jutges  que, amb articles dins dels codis com l’exposat, es limiten a fer comunicats, manifestos o similars que aquells que  defineixen la normalitat, en els termes que venim comentant, es passen pel forro. La pregunta que en ve al darrera és: per què no actuen judicialment contra d’aquells que, segons el codi, estan infringint la Llei?  No poden fer-ho?, i si és així, per quines causes o fonaments legals queden impedits d’actuar? Estem jurídicament a l’albor de  decisions que no son més que respostes negatives a les actuacions que aquí es van fent? Això vol dir que els ciutadans de Catalunya que pensem diferent del que pensa el bloc unionista (i ja només dic això...!) estem en la més absoluta de les indefensions?  Penso que aquests grups que, al menys, mantenen anomenada com el sector de Drets Individuals del Col·legi d’Advocats, Drets, Col·lectiu Praga, Advocat’s, i tants d’altres  que s’han manifestat amb bona voluntat en contra de la repressió, ens haurien d’explicar per què no hi ha demandes judicials en comptes de manifestos. Penso que ens ho mereixem.

Mentre, ens haurem de mantenir expectants. Tant per les possibles derives d’aquesta normalitat com de les possibles actuacions que es portin a terme des d’aquí. Perquè el pitjor que ens pot passar és que a còpia de mentides es vagin creant veritats que normalitzin la nostra situació i que, en l’esdevenir del dies, acabem per  entendre que la pèrdua de drets civils  forma part ja normal de la nostra quotidianitat.

J.  Vinyeta

20 de Gener de 2018

---

^[1] https://www.vilaweb.cat/noticies/795-investigats-i-10-a-la-preso-diari-duna-repressio/

511.- Ara va de bo

511.-  Ara va de bo .-

Escric aquestes ratlles hores abans de que el Parlament es posi en marxa amb la Mesa d’Edat,  que ha de donar pas a la a la Mesa definitiva del Parlament i, per afegitó, al President/a del Parlament. Forcadell plega (suposo que ja en va tenir prou suportant aquella colla d’exaltats disposats a resistir“...hasta que se congele el infierno...!” per torpedinar totes les decisions del Parlament el setembre passat, tot i que posteriorment  el TC ha donat suport a la actuació de la Mesa en aquells moments) i s’ha de trobar el  substitut. Un cop fet això, s’aniran aclarint les importants incògnites que s’han mantingut fins a poder iniciar-ne el funcionament definitiu.

Des de la proclamació del 155 famós, tot ha entrat en una estranya confusió malèvola a la que el Govern de Rajoy ens ha portat.  Rajoy va  muntar unes eleccions exprés que va perdre de forma espectacular: el seu partit va quedar reduït a quatre escons, C’s li va passar per sobre a bastament i, per major INRI, l’independentisme repudiat, censurat, investigat, amb  incomprensibles presoners - hostatges i amb Puigdemont i quatre Consellers més a l’exili, va guanyar novament la majoria absoluta del Parlament.

Des d’aleshores,  és ben cert que hem entrat en constants amenaces per banda de Rajoy i els seus jutges, actuació que ha posat més evident encara la conxorxa entre executiu – legislatiu i judicial  en tot allò que pugui fer referència, especialment, al Procés  català  I potser per això mateix, des dels grups polítics afins (JxCat, ERC, CUP) s’ha mantingut un silenci que aparentava ser contradictori amb determinades expressions de determinats polítics i en declaracions que ens arribaven des de Brussel·les. Potser tot plegat pot haver  estat degut a una prudència necessària comparable a aquella amb la que se’ns deia que hi haurien urnes i paperetes, però no se’ns deia res més. 

És per això que espero que hi hagi Govern, amb plens  i sessions  amb suficients ascons per a defensar les majories guanyades a les urnes. Si fan bé les coses,  i fer-les bé suposa cap pas enrere i cap bri de rendició,  la societat civil, autogestionada com està, hi donarà suport incondicional. Però si aquesta societat civil s’olora un desviament immoral o de connivència sobre  del resultat de les urnes, aquesta societat civil posarà el crit al cel i als polítics que siguin considerats  com aquells que anomenaven  botiflers, a la picota.  I, la societat civil,  per l’autogestió que tan bé ha demostrat portar,  serà de nou  als  carrers i sense reserves.

És evident que ara no vindrà de deu a quinze dies més d’espera: no sé quins son exactament els terminis que marca el Reglament parlamentari per completar tot plegat, però no crec haver-me allunyat massa dels dies necessaris. Però em sembla que el País espera un comportament digne, de la classe política afí amb els postulats republicans que s’han d’empènyer.  Parafrasejant Nelson a la batalla de Trafalgar, podríem dir que Catalunya espera que cada un compleixi amb el seu deure.  És un manament dur i  inexorable especialment per aquells que varen assumir lliurement l’acceptació en la participació política directa. Però amb milions de mirades sobre de la seva actitud i comportament.

Ara, prioritàriament, els hi toca decidir a ells.

J.  Vinyeta

13 de Gener de 2018