286.- Benaurats

286.-  Benaurats.- 

Expliquen els Evangelis  que, assegut al cim d’un un turonet, Jesus de Natzaret es  va dirigir als seus seguidors i els hi  parlar  de coses concretes que son, malgrat tot,  tremendament genèriques i que el conjunt  s‘ha definit com el Sermó de les Benaurances. El sermó des del punt de vista teòric inclús per els  més escèptics, resumeix el que hauria d’estar considerada com la base de la doctrina  social de l’Església  catòlica. Entre aquestes, que si no recordo malament son vuit, n’hi ha una que diu (sempre segons l’Evangeli de Mateu):  “Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne dels Cels”.

Ve tot  plegat el cas a  fer referència a la famosa Comissió parlamentària sobre el Frau, Pujol  i alguna cosa més que en presideix el SR. David Fernàndez. Ha resultat penós, molt penós, veure com els que havien de preguntar no sabien  que  preguntar, amb una nul·la preparació sobre el tema a investigar i deixant, perquè no en sabien més, que l’interrogat portés la iniciativa. I el més greu de tot plegat està en que, no fa gaires anys  (em sembla recordar que va ser durant e mes d’Agost del 2007), ja havia passat exactament el mateix en les compareixences dels delegats d’Endesa i de Red Eléctrica  (recordo concretament les del Sr. Pizarro, aleshores president d’Endesa i del Sr. Atienza, que ho era de Red Eléctrica) en motiu de les famoses apagades que va patir Barcelona durant el mes de Juliol anterior. Tècnics en la matèria, companys de feina,   se’n feien creus del desconeixement real del problema i de les possibles causes del mateix que palesaven els  diputats que preguntaven sense haver preparat  res al respecta i, en conseqüència i com es diu familiarment, fotent pals de cec intentant encertar a l’olla penjada...

Queda clar que, per tots aquests membres de la comissió, parlamentaris situats en al pròpia Comissió per aclarir el que faci falta, son incapaços de donar pas i protagonisme a gent, a professionals  que hi entenguin perquè, de fer-ho, perdrien pistonada mediàtica; un ego malaltís els impedeix donar pas a professionals o tècnics en el ram corresponent que, en la pitjor de les circumstàncies i per professionalitat, s’haurien preparat el temari corresponent, podrien esbrinar sobre la veritat que es recerca i podrien donar respostes a determinats intents o actituds, per part del compareixent, de desviar la atenció. 
  

Queda clar que, per a tots aquests, la dignitat del Parlament, la pròpia com a diputats i la del País a que representen, se’ls en fot. La pròpia ignorància els fa feliços perquè, com deia Leopardi (ja sé que Leopardi és un pessimista empedreït...), la felicitat està precisament en ignorar la veritat. I ignorar la veritat, especialment sobre les pròpies capacitats, perquè buscar-la aquesta veritat sempre representa  un esforç i sabedors de que  trobar-la pot ser massa dolorós (i no perquè per sé la veritat sigui dolenta sinó que, com és sabut, un cop trobada no té remei), només dona com a resultat una pobresa d’esperit desgraciada i ensems perillosa pel deteriorament que fa a un dels pilars de la convivència.

I ara, quan hem arribat a aquest punt és quan la famosa benaurança, aquella que diu allò de “Benaurats els pobres d’esperit, perquè d’ells és el Regne del cel”, és de plena aplicació  a tots aquests dels que vinc parlant. Perquè, el Regne del Cel, no és res més que la sublim esperança de qualsevol religió. I és més que evident que la política, per a tots aquests, no ho és res més que una religió. El dubte que em queda  és el de pensar que el seu regne és més terrenal del que jo pugui imaginar i que, aquests dels que parlo, ja s’hi sentin ara immersos en ell. Si fos això últim, el nostre petit regne íntim i personal, el dels que pensem que és precisament en aquest món on pot haver-hi algun reialme, aquest petit regne íntim i personal repeteixo, realment perilla.

J.  Vinyeta

26 de Febrer de 2015

285.- Imputacions a Andalusia

285.- Imputacions a Andalusia.-

Finalment el Suprem ha citat a declarar a Chaves i Griñan com a imputats pels casos dels ERO andalusos. No sé si la imputació ho és també pels famosos cursos de formació. La jutgessa Alaya s’ha fet famosa per la instrucció del cas de la Conselleria de Treball de la Junta andalusa i  ha hagut de remetre la causa al Suprem per la condició d’aforats d’alguns del implicats, tal com ha estat el cas dels expresidents. Fins aquí la crònica judicial.

Però el cert està en que el secretari general del PSOE, Sr. Sánchez es troba ara en un embolic que, vist des de fora, sembla complicat de resoldre. Tot el desori s’inicia amb la defenestració de Tomás Gómez per suposades irregularitats en la construcció del famós tramvia de Parla. El Sr. Sánchez vol deixar clar que vol ser martell de corruptes dins del seu partit  i pel que sembla i fins avui sense càrrecs, actua amb la seva autoritat sobre de Tomás Gómez. Sap el Sr. Sánchez que la Federació Socialista Madrilenya, aquella que, pel que s’explica,  ja en Tarradellas va definir com a un vesper, no és imprescindible per assegurar el seu hipotètic triomf en les generals de finals d’any (com sap també que de poc li serveix avui dia i pel mateix fi la fidelitat del PSC). I potser que és per això, per aquesta manca o poca necessitat dels madrilenys afins, que s’hi veu en pit d’enfrontar-s’hi. Deixa clar que vol actuar amb fermesa.

Però, vet aquí, que allò sembla que ha passat a Andalusia amb els ERO, entra en escena i el Suprem imputa a Chaves i Griñan expresidents de la Junta i, d’alguna manera, patums del socialisme (tot i que havien demanat per escrit comparèixer davant del Tribunal, ara hauran de fer-ho com a imputats i no en compareixença voluntària tot  i  que així, voluntària, volen que sigui presentada la cita del Suprem a la opinió general del país). El problema no és tant que siguin personatges de relleu dins del socialisme, si no que ho son de relleu en el socialisme andalús. Perquè enfrontar-s’hi i actuar amb la mateixa suposada “naturalitat” amb que es va actuar a Madrid pressuposa un enfrontament directa amb la que és, sens dubta, la federació de PSOE més important, i de llarg, de tot el país i, per tant, d’imprescindible col·laboració, si és que el Sr. Sánchez guanya en les primàries, per arribar fins La Moncloa.

La pregunta del milió és la de si el Sr. Sánchez serà capaç de l’enfrontament amb Susana Diaz expulsant, tal com va fer amb Gómez que no té  cap imputació, a Griñan, Chaves i altres que, en el millor dels casos, estan ja  jurídicament imputats en un cas concret de suposada corrupció. Dic d’enfrontament amb Susana Diaz perquè ens sembla entendre que  realment   és qui porta les regnes del partit. I si no porta les regnes és ben clar per a tots, inclosos socialistes, que és la figura de més pes en aquests moments en el partit i molt especialment,  com ja he mencionat, en la poderosa federació andalusa, poder que no és d’ara ni en el cas  exclusiu de Susana: si no erro, em sembla que des de la creació de les autonomies, el PSOE ha presidit sempre la Junta. Que farà Sánchez? Dons haurem d’esperar. Però, faci el que faci, ha de saber que s’hi juga molt fent el que vulgui o pugui fer.

I ara constatar un fet. S’ha imputat a dos expresidents autonòmics socialistes, es descobreix, pràcticament de forma simultània,  una altra suposada corrupció en els famosos cursos de formació en la mateixa comunitat i, per part dels que hi entenen i han fet números, sembla que els dos suposats fraus (ERO i cursos) poden superar els 12.000 milions d’€s  i el país resta quasi indiferent. Això si, la resta de l’Estat està esverat en la suposada corrupció catalana, de la que se’n parla cada dia i en tots els estadis, amb un expresident que, realment i per pròpia confessió  ens ha resultat com a mínim defraudador, però que no està imputat i, en qualsevol cas, per unes quanties monetàries que, davant del suposat frau andalús, semblen un joc de nines. Per què? Per què es pot demonitzar Catalunya i, en cap cas es pot fer el mateix d’Andalusia? Per què Puigcercós, Duran i, fins i tot, Rivera han de demanar excuses després de determinats comentaris sobre Andalusia que han estat considerats ofensius i als  catalans se’ns pot dir tot i de tot, amb la pràctica aquiescència general? Realment, ens voldran fer creure que no és evident la politització de tot el que fa referència a Catalunya i en tots els seus aspectes, de forma perseverant, en massa casos de forma intencionada i sempre amb objectius calculats? Hi ha respostes a tot plegat?

J.  Vinyeta

18 de Febrer de 2015

284. Comentaris (Junqueras, Jutge Vidal, Ubasart)

284.  Comentaris (Junqueras, Jutge Vidal, Ubasart)

El Sr. Junqueras va tenir el valor, tot ha de dir-se, d’anar a Tele5 dissabte passat. Com no podia ser d’una altra manera, el debat va estar centrat en Catalunya i el Procés. I com no podia ser tampoc d’altra manera, fet sense la més mínima intel·ligència periodística en el moment de preguntar per banda dels  responsables del debat, sense arguments i clarament desbordats pel d'ERC en els temes econòmics. Res de nou en tot plegat, llevat d’una insinuació que el propi Junqueras va definir com amenaça. Una de les periodistes, habitual  de les tertúlies de la caverna, va comentar el fet de que algunes secessions s’han fet amb sang i va fer referències concretes al cas de Iugoslàvia. La resposta de Junqueras, suposo que pensant precisament en aquella situació, va ser aquella de que no amenacés.  Entenc que aquella periodista no va entendre la resposta, però els d’aquí em sembla que sí la vàrem entendre perquè, en el cas de que la secessió  fos sagnant (tot i que jo   ho crec impossible) con va ser la de Iugoslàvia, els d’aquí tenim clar qui actuaria tal com va actuar Sèrbia en aquells moments. I sembla que els d’allà, també. Jo recordava, a més en aquest tema, la resposta de Sala i Martín a Barroso en un debat a Davos l’any passat[1].

El  Jutge Vidal està a les portes, pel que sembla, de la fi de la seva carrera judicial. S’explica que quan Hitler anava perdent la guerra, ja pel primer semestre de 1945, anava afusellant generals i oficials d’alta graduació que considerava traïdors, pensant que d’aquesta forma adobaria als que ja estaven convençuts de que la guerra era perduda. Aleshores també s’explica que un diplomàtic suec coneixedor dels fets va comentar allò de que molt malament havien d’anar les coses per l’Alemanya del moment quan Alemanya – Hitler afusellava als seus generals. Aprofito la dramàtica anècdota per a fer un paral·lelisme entre aquesta eliminació que portava a terme Hitler i, salvant evidentment les distàncies, la purga que porta a terme el poder judicial amb els seus membres.  Garzón i Elpidio ja ha estan represaliats. Ruz serà apartat del cas Gürtel i veurem com finalitza el cas Vidal. Parafrasejant aquell diplomàtic suec, diria que alguna cosa no deu d’anar bé en el sistema judicial espanyol quan els seus jutges son posats a la  picota. El Ministre de Interior va ser entrevistat per J. Évole Diumenge nit. Les respostes del Ministre, nervioses, varen sembrar molts i perillosos dubtes. Però va estar explícit amb el tema Vidal: el Ministre no voldria ser jutjat per un jutge que considera no imparcial. Diu el Ministre que el Sr. Vidal va jurar defensar la Constitució... Per tant, seria molt bo comprovar si entre les sentències que el jutge Vidal hagi dictat hi ha alguna de sentència que no compleixi amb aquell jurament i deixi clara la seva parcialitat. Si els compliments han estat palmaris en tot cas, de què té por el Ministre? O serà que hi ha altres raons que no s’atreveix a confessar? Tant de bo els meus mals auguris no arriben a complir-se!

Podemos ja te líder a Catalunya: Gemma Ubasart.  Llicenciada en Polítiques, com el seus caps de files, però que, al menys aparentment, ja  ha fet ressonar la primera diferència entre ella i els seus a la resta de l’Estat, donat que Gemma parla del dret a decidir de Catalunya sense concretar una prèvia reforma constitucional. No és la primera diferència  que sembla aparèixer dintre del nou i jove partit i, potser per la lenta però evident modificació del discurs del propi Pablo Iglésias o per altres raons que se’ns escapen, hi ha grups interns (a Aragó, a Madrid, inclús a Catalunya),  que s’han manifestat  en contra de la cúpula i en el cas concret d’Aragó ha guanyat el lideratge la oposició a Iglésias: els interessos dels grups, dels que podríem anomenar eufemísticament, els lobbys interns, ja comencen a posicionar-se, cosa que permet un partit assembleari. Tots plegats, novells en aquests afers, sense la més mínima experiència en la governança i poder, per tant només amb els coneixements teòrics universitaris, pateixen d'un real handicap. Ja s'ho faran. Però quan qualsevol escriu el seu currículum i busca feina, és evident que la experiència és un punt que en cap cas deixarà en blanc. I en massa ocasions un currículum que no exposa experiència concreta, és llençat directament a la brossa. Decidiran i, pel que respecta a Catalunya, Ubasart, si és que és nominada a la Presidència de la Generalitat (si no, també el/la que ho sigui), haurà de fer-ho molt abans del 27 de setembre. I amb claredat. Finalment recordar aquell article de Manuel Delgado al VilaWeb[2] que, d’alguna manera, advertia del perill del lerrouxisme d’esquerres que, per tot plegat, pot implantar-se aquí a casa nostra, per la qual cosa cal estar-hi amatents.

J.  Vinyeta

16 de febrer de 2015

---

[1] http://salaimartin.com/mass-media/radio/1126.html

[2] http://m.vilaweb.cat/opinio_contundent/4206798/perill-lerrouxisme-antisistema.html

283.- Comentaris (PSOE, IU-ICV, Comissió Parlamentària).-

283.- Comentaris  (PSOE, IU-ICV, Comissió Parlamentària).-

PSOE.-Ja fa dies que les aigües baixen revoltades. Les eleccions municipals i autonòmiques andaluses estan a tocar i tots volen sortir a la foto. El Sr. Sánchez, en una actuació que jo no sé si el fa gran  o, al contrari, l’empetiteix, ha decidit defenestrar a la federació madrilenya del PSOE i, a hores d’ara, deixa el partit sense candidatura a l’autonomia de Madrid. Ell sabrà perquè ho ha fet (suposades irregularitats de Tomàs Gómez quan era alcalde de Parla?) però el cas és que ha sonat tot plegat com si el Secretari general volgués donar un cop de puny sobre la taula i  assenyalar així la seva autoritat. Només el Sr. Iceta sembla recolzar-lo, però si en un moment donat el PSC era fonamental, pels seus vots, per  donar la victòria electoral del PSOE, ara els vots i el poder s’ha desplaçat a Andalusia.  Tot i que sigui incoherent, des de fora del partit es veu com a molt probable que Susana Diaz deixi la Junta d’Andalusia poc després de guanyar la Presidència de la Junta i es presenti a les Primàries del PSOE de cara a ser candidata del PSOE a les General d’Espanya. I després dels fets de Madrid haurem de veure si el Sr. Sánchez té  els recolzaments necessaris o Susana arrasa... Hi ha politòlegs que asseguren que la defenestració de Tomás Gómez és l’inici de l’autodestrucció del PSOE...

Però seguint el full de ruta habitual, i suposat que l’actual secretari general controli la maquinària del partit a través de la coordinadora que presidirà Rafael Simancas (la pregunta real és si això és suposar molt o no, donat que  sembla que l’ombra de Madina, l’antic opositor al secretariat, és també molt allargada i ves a saber si ho és  pel sol de   Susana...), el Sr. Sánchez pot ser nominat guanyador de les primàries. Si és així, no se jo si Pedro Sánchez té l‘empenta, determinació i qualitat suficients per aspirar a la Presidència del Govern Central. En qualsevol cas, personalment em sembla que no, que no te les qualitats necessàries i em sembla que aquesta manca queda patent amb la signatura del suposat Pacte antiterrorista jihadista que, com mantenen els que hi entenen, vulneren greus principis democràtics basics i fonamentals, pacte que només firmaria el PSOE si no hi hagués el convenciment de traure’n profit suculent. Però potser serà que, sabent-se perdedor, aquesta era la millor forma de deixar-li clar a Partit Popular que, arribat el moment i donada l’empenta de Podemos, puguin pactar  un Govern PP - PSOE amb majoria suficient. Personalment és el que em sembla que vindrà. De totes maneres, ja s’ho faran!

IU - ICV.-  Poques coses a dir. Aquesta esquerra d’antecedents stalinistes, s’està desfent om un turronet de sucre en un cafè. Només cal veure les aficions del nostre ben volgut Sr. Herrera, desmarcant-se de tot allò que li sembla poc esquerranós i anteposa qualsevol cosa a la llibertat perquè, així ens ho fa entendre,  la llibertat segons ells ha d’estar sempre adjectivada (l’adjectiu li posen en funció del moment que toca dins del discurs...). Se saben perduts i l’única opció que els hi queda de bufar cullera, és la d’ajuntar-se al carro guanyador de les esquerres que sembla que condueix el Sr. Iglésias. Dubto de que tot i aquest acostament  sobrevisquin.

MAS, una vegada més, ha demostrat el seu patrimoni polític en la famosa Comissió d’investigació sobre el Cas Pujol. La primera anècdota se situa en la aparició dels secretaris dels partits substituint als portantveus habituals. Quan les aparicions d’aquests senyors (i senyora) ho és perquè les TVs donaran cert aire de plató televisiu a la sessió parlamentària, hi ha quelcom que put en tot plegat. A més, com que el procés en general de les investigacions han estat realitzades pels seus companys subordinats, hi van generalment sense la més mínima preparació, només a “xuclar càmeres de TV”. El resultat no pot ser un altra: l’interpel·lat, en aquest cas, que sí que sap a on va, hi va preparat i, a més, com que té molta més talla política i dialèctica,  acaba deixant en evidència la qualitat dels membres de la comissió.

La Sra. Camacho va estar, tal com està actualment, pendent del platós de les TVs estatals. Els volia donar uns titulars que allà potser sí que tindrien ressò. Però aquí sabem que té coses que amagar  a partir del moment en que es nega a comparèixer en una altra comissió sobre un afer seu,  i evita fins on pot a Madrid la creació d’una d’aquestes comissions en la que hauria d’aparèixer el seu cap de files (Rajoy) per investigar el munt de corrupció que ofega al seu partit. En aquestes condicions li hagués convingut més no anar-hi, a la Comissió. El lapsus anomenant Pujol a Mas, que en determinats llocs va ser qualificat de intencionat i humorístic, demostra la traïció d’un inconscient subordinat. El Sr. Rivera, suposo que assabentat de com  li van les enquestes a Catalunya al PP, va  decidir endolcir el seu to, normalment també agre, va fer les seves intervencions en català i no les va convertir en mítings electorals per a tot l’Estat que és la cosa que sol fer sempre que en té ocasió.

Mas en surt clarament guanyador. I els altres han d’anar a escola a aprendre allò que els hi fa molta falta: qualitat política. Però, ja se sap, això ho ensenya la maduresa humana que genera maduresa política. Si segueixen pel camí pel que van anant, aquests opositors acabaran sense saber on anar  a  parar...

J.  Vinyeta.-

12 de Febrer de 2015

282.- Comentaris (Dels esborranys i del Procés).-

282.-  Comentaris  (Dels esborranys i del Procés).-

Ja tenim esborranys de Constitució. Oficialment  hi ha tres esborranys que, tot i que jo només he mig llegit un (la del Jutge Vidal i els seus companys d’equip), em sembla bé que hi siguin, per allò de la pluralitat del País  i   perquè aquells que sembren la por de forma sistemàtica perquè no tenen altres arguments (com Margallo ahir a 8TV, tot i que no havia sentit parlar a Ana Botín dient que volia créixer especialment a Catalunya...),  vagin veient que va de debò. És especialment agradable pensar que el nostre futur està a les nostres mans i que els Ponents que en el seu moment hauran de redactar aquesta nova Constitució, durant  el procés constituent que s’obre el 28 S, i que es tanca amb el Referèndum que ratificarà aquesta Nova Constitució (suposo que tots tenim clar que així ha de ser), puguin, aquests Ponents,  treballar i redactar el Document sense una pistola al clatell.

D’altra banda, fer públics els esborranys és bo en el sentit de que permet a la ciutadania participar afegint esmenes que posteriorment seran o no acceptades i incloses o no en la redacció final, però que en qualsevol cas assenyalaran el pols del País. Té, en el meu entendre, el greu problema de que tots voldríem que la Constitució quedés entesa i redactada segons la nostra opinió i entendre particular. És a dir, hi ha el perill de voler fer una Constitució amb set milions i mig d’articles amb l’agravant de l’exposició pública de les “savieses constitucionals” de tots  de cada un de nosaltres que, ens agradi o no, no representem a ningú que no siguem nosaltres mateixos, i sense els mínims coneixements jurídics  necessaris. Triem votant, deixem que treballin però, això sí, estem amatents quan toqui. De moment, que els arbres no ens amaguin el bosc  no fos cas  que, com diu V. Sanchís, acabem sent molt més constitucionalistes que  independentistes.

És evident que la pluralitat del nostra País fa complexa la redacció d’un text que creï satisfaccions generals tant amplies com ideologies representatives existeixen. Sempre ha d’haver-hi negociació entre parts però, malauradament tenim massa exemples en els últims dies, tot fa preveure una conflictivitat més partidista, posat l’ull en les eleccions que vinguin darrera, que  no pas “filosòfica” o de continguts, en una situació similar a la que estem vivint ara en la carrera de cara el 27 S.

Respecta de la situació actual, especialment en el que fa referència a la “situació” del que hem denominat  Procés, son evidents els xocs entra Mas i Junqueras. I, personalment, em  sembla que el Sr. Junqueras està fent els possibles per perdre les eleccions, si no les Municipals qüestió sempre difícil d’avaluar, si que sembla voler perdre les que podríem definir com a plebiscitàries. Ja fa temps que dura, però ERC, per acció i omissió està jugant el joc més perillós de tots en el moment que toca viure als partits politics aquí en el nostre País: està anteposant els interessos del seu, de partit, als interessos Nacionals. Ja sé que el denominador comú dels partits  (revestits amb caràtules més o menys socials i independentment de la transversalitat amb que pretenen actuar) és el d’assegurar-se el triomf (en tots els aspectes) i en conseqüència així actuen. Però en el cas d’ERC em sembla, al menys des del punt de vista personal, clarament descarat. Un partit que havia estat referència per a molts dels que hem aspirat a un Estat independent, resulta que ara, quan arriba l’hora i sembla que ho tenim a tocar, té altres aspiracions que no son aquelles que ens feien seguir-lo inclús en els pitjors moments de la seva història actual; és, com diu un bon amic meu, com si volguessin  fer una revolució dins de la revolució general en la que com a País estem immergits  mirant, a més,  cap una altra banda.

Per això, sense voler fer un panegíric que tampoc correspondria enterament a la realitat és cert,  és també cert que hi ha qui anteposa els interessos Nacionals als interessos de partit. I d’això resulta que, en les enquestes, ERC va clarament a la baixa mentre Mas (tampoc m’atreveixo a dir CiU, tot i que és qui arrossega al partit) va  a l’alça. A banda dels resultats electorals que no prometen gaire, ERC no sembla massa conscient de que, si continua amb el mateix tarannà, la societat civil li passarà per sobre i, donat que el Sr. Junqueras és catòlic practicant, li serà aplicable aquell passatge evangèlic dels plors i cruixir de dents,  però serà aquí a la terra i a les portes de l’infern polític.

El més fotut de tot és que Junqueras, jugant a perdre, juga també amb el futur del País i de la seva ciutadania. I si jugant acaba perdent la partida, ni nosaltres ni la Història el perdonarem.

J.  Vinyeta

3 de Febrer de 2015