94.- Dues preguntes i una constatació

94.- Dues preguntes i una constatació.-



A vegades passen coses que semblen estranyes. Sigui pel moment en que es produeixen, pels fets en sí mateixos o per la contradicció que representen, ens colpeixen perque ens evidencien que, copiant de Hamlet, “...hi ha quelcom que put...” en la nostre societat. I en els últims dies, aquesta “pudor” a mi se m’ha fet manifesta.

-- Ha estat molt de moda aquests dies parlar de la Saloufest. Honradament manifesto la meva ignorància respecta a aquesta celebració: no sabia ni que existia. Però la Premsa (de la que algun dia en parlarem), se n’ha fet ressò i la meva ignorància ha estat corregida. La festa, pel que he descobert després, fa vuit anys que es celebra anualment a Salou i la festa la celebren, durant una setmana sencera, milers de joves anglesos, en edats que semblen compreses entre els divuit i els vint-i-cinc anys, amb unes competicions esportives durant el dia i amb saraus nocturns d’aquells que duren fins que el cos diu prou. El consum d’alcohol, pel què diuen, és la mare dels ous durant aquests dies. I se m‘acuden un parell o tres de preguntes que em sembla tenen respostes indiscretes: perquè aquest any la festa ha estat diferent de les altres vuit anteriors si la fórmula ha estat la mateixa? Perquè el Sr. Huguet (i no el seu homòleg en els anys anteriors) ha sortit a denunciar uns fets que han estat habituals en els últims anys? Perquè l’Alcaldia serà avui, i no abans, responsable de la pèrdua del segell de Turisme Familiar del que disposa el municipi de Salou? Revisant una mica la història del municipi, resulta que l’any passat el PSC va perdre l’Alcaldia en favor d’un grup d’independents (FUPS), ajudats pel PP i amb el vot d’un regidor de CDC. ¿No resulta estrany que ara, quan el tot poderós PSC ha perdut l’Alcaldia denunciï, a través dels mitjans que controla (i que son molts...!) els perills i desastres que comporta la Saloufest? Abans, que no passava el mateix? No és estrany, tot plegat, o és que jo sóc mal pensat?

-- Vaig escoltar per radio un butlletí de notícies de entre les quals em va cridar l’atenció una que explicava que a Tarragona capital es va multar amb 300€ a uns joves perque menjaven pipes i llençaven les clofolles al carrer. Imagino que la normativa municipal així ho deixa clar, però no deixa de sorprendre’m. Em sorprèn que unes pipes llençades a terra puguin ser sancionades amb aquest rigor i que delinqüents confessos estiguin pel carrer com si no haguessin trencat un plat. Ja sé que les competències municipals no son tan complertes com les que té qualsevol Govern (l’autonòmic inclòs). Però tinc la sensació estranya de que el zel dels Consistoris és molt curós en els petits detalls i molt poc en les coses més transcendents. Em semblen evidents les diferències que la pròpia llei estableix (o deixa establir) a l’hora de “quantificar” les sancions pecuniàries a les faltes i als delictes més o menys camuflats com a faltes, i que permeten autèntiques i abismals desproporcions entre “pecats” i “penitències”. Els Consistoris actuen moguts per allò que els hi és més fàcil, però ha estat evident que no actuen amb la mateixa contundència amb coses, com la delinqüència habitual, assegurant que no hi tenen competències. Perquè? Què hi ha d’abús o negligència en tot això?

-- La meva opinió sobre el cas Garzón, penso que ja la vaig deixar clara en el meu article nº 91 .- Comentaris (penjat al meu Bloc el 4 de Març d’enguany) i que mantinc. Però, finalment, el Sr. Garzón ha quedat implicat per un anomenat delicte de prevaricació en haver-se atorgat competències que no tenia al voler investigar els crims del franquisme. El problema rau en que el Suprem ha admès a tràmit una querella contra el jutge presentada per Falange Española, o dit de una altra manera per aquells que en podrien sortir escaldats en el cas de que el tema tirés endavant. El País nostre encara, hores d’ara, ha de passar pel sedàs de les restes del franquisme que, com es demostra, més que restes son autèntiques estructures dins del poder i que com a sedàs té la malla molt fina. Jo no sé si pot passar això mateix a qualsevol dels països de la vella Europa. El que sí sé és que aquí continuarà passant: és, en primer lloc, la conseqüència d’una transició que no va fer res més que passar pàgina sense haver-se-la llegit i, en segon lloc, perque els partits d’aquí amb possibilitats d’arribar al poder, porten, tots dos, cua de palla: uns per franquistes i els altres tapant-se les vergonyes per no recordar fets similars en els que també hi varen participar. Aquest ha estat el gran “èxit” de la denominada Llei de la Memòria Històrica[1]: que uns i altres puguin viure tranquils amb els morts sense desenterrar, no fos que en algun cas es repetís aquell miracle, em sembla atribuït a San Francesc, que va fer que uns morts assenyalessin els seus assassins ... I perque no hi hagi dubtes, un petit detall: si el Sr. Garzón no té les competències necessàries vol dir que hi ha algú que sí les té. Si les té, perquè no ha actuat encara?. I només ho dic per evidenciar on som...!




J. Vinyeta
Abril, 2010





[1] Sobre la Memòria Històrica vaig deixar clar el meu pensament al respecta en els articles nºs 44 i 57 del meu Bloc.

93.- De la Diagonal i d'altres coses

93.- De la Diagonal i d’altres coses.-

Barcelona és, com diu l’escriptor, una ciutat de prodigis. I sembla que en tenim un de nou al tombar la cantonada: la modificació de la Diagonal. Una Ciutat ha de ser un ens canviant i de modificacions gairebé constants per adaptar-se als canvis que experimenta la societat civil a condició, això sí, de que les condicions econòmiques ho permetin. I amb aquest criteri el Sr Hereu ens en proposa un prodigi realment substancial: reordenar la Diagonal, de la que n’ha de sortir un bulevard per on passejar-hi d’allò més bé. L’Ajuntament diu que ens vol preguntar com s’ha de fer la modificació ( Atenció, sorpresa: el PSC autoritzant una consulta popular...!!). Però, amb consulta o sense, se’m acuden algunes coses per aclarir:

La Diagonal és, avui dia, una via per travessar d’un extrem a l’altra la ciutat i el vehicle privat opta en moltes ocasions per aquesta via per entrar-hi – travessar – sortir-hi. És, dons, una via de circulació important pels barcelonesos i per els que venen i van cada dia a la Ciutat. Aquesta via es vol modificar i, aquesta modificació, amb la incorporació del Tramvia i la ampliació de les voreres comporta, inevitablement, una reducció del transport privat que circuli per ella. Transformar-la, donat els criteris amb els que, fins avui, s’han bellugat els regidors del trànsit, vol dir fer que el trànsit privat per aquesta via sigui el mínim possible i muntar una nova creuada per aconseguir penalitzar al vehicle privat en favor d’un transport públic absolutament insuficient. Un cop dit això, i com a conseqüència, difícilment es podran acceptar uns canvis de circulació en la Ciutat si no se’ns explica, sense fer volar coloms, com es pensa absorbir el trànsit que “s’expulsarà” de la Diagonal per la resta de carrés i per quins. I ho dic amb una certa contundència perquè el què, en el meu entendre, no es pot és fer el conte de la lletera: perquè el tramvia transportarà el que no se sap, deixaran de circular no se quants vehicles per la Diagonal i per tant... etc...etc...! Miri, Sr. Hereu, el cotxes existeixen i no reconèixer això, sí que és fer volar coloms...! Vostè ens ha de dir quants dels vehicles que circulen diàriament per la Diagonal, seran o hauran de ser desviats, per on passaran i quins problemes de saturació vial crearan en aquests altres carrers. Dit de una manera més prosaica, treure el trànsit de la Diagonal, quins problemes crearà als veïns dels carrers per el què haurà de passar el trànsit desviat?

Diu el Sr. Hereu que la transformació costarà un 70 milions d’Euros i la meva pregunta és: qui ho pagarà? No sé si la ciutat es pot permetre una despesa d’aquest tipus en una situació econòmica com la que estem vivint i en la que encara ni s’albiren “brots verds” per enlloc. Personalment, i suposat que econòmicament sigui viable (això vol dir que els ciutadans ho puguem pagar), hem de pagar tots per igual?. És ben cert que tots gaudirem del bulevard – passeig, però les plusvàlues que això generi, especialment en i per a tots el propietaris a l’actual Diagonal, on aniran a parar? No sembla lògic de pensar que participant tots en la despesa hauríem també de participar en els beneficis econòmics que es generin?. Si els hi preguntéssim als veïns de la Diagonal si volen pagar més del que ens tocarà a tots, perquè realment en sortiran molt beneficiats, potser ens dirien que ja tenen bé tal com està l’Avinguda. I si els hi preguntem al veïns dels carrés especialment perjudicats per l’increment de transit que la remodelació els hi comportarà, potser diran que també ja ho tenen bé, que no cal tocar res perquè, com diu la dita, no volen ser cornuts i pagar el beure... Per tant, Sr Alcalde, ha de ser prudent i molt convincent. Prudent perquè arreglant-ne a uns no se’n perjudiqui uns d'altres i prudent al garantir la qualitat de l’obra, perquè l’Ajuntament ja ha “desfet” allò que s’ha fet amb els nostres diners en més d’una ocasió (Plaça de Les Glòries o Lesseps com exemples més colpidors) i no se si la Diagonal, amb tramvies pel mig, podria “desfer-se”, cas de resultar un bunyol. I ha de ser convincent perquè sent coneguda la seva precarietat política en el Consistori, ha de quedar clar que no és aquesta precarietat, i uns resultats electorals favorables, el que realment el belluguen si no que és realment l’interès per la Ciutat. De Vostè depèn.

Ha finalitzat la Comissió d’Investigació oberta al Parlament pel tema de l’incendi d’Horta de San Joan. No sé si s’han de demanar dimissions o no. Però sí sé que hi ha una cosa que és més que evident: de les conclusions que se’n deriven, resulta que hi ha al voltant de 70 mesures a aplicar per a corregir els protocols corresponents. 70 mesures son moltes mesures i deixen en evidència que per uns, per altres o per tots a l’hora, les coses no van anar tan bé ni es varen fer tan bé com ens volien fer creure. El silenci, com va dir una vegada Unamuno, sol ser interpretat com aquiescència. I això vol dir, seguin el mateix criteri, que tot estava bé estan malament i que tots ho compartien. I aquests que varen callar i han callat ara, sabent la veritat de la situació, son els autèntics responsables de la tragèdia. Per cert: es continua sense saber exactament qui i què son els suposats autors de l’incendi, qui els va fitxar i a càrrec de qui estaven. És com si un núvol o una boira espessa embolcallés tot plegat.

Els Sindicats, que s’atorguen una representativitat laboral que no tenen (la xifra d’afiliats volta el 5 – 7% dels treballadors), han posat el crit al cel davant de les mesures anticrisi que ha proposat el Govern Central. No seré jo qui asseguri que les mides que el Sr. Zapatero vol prendre son les correctes, però en massa ocasions he tingut la sensació de que els Sindicats defensen els llocs de treball dels que tenen feina i deixen de banda a aquells que no en tenen de feina, perquè d’aquells primers potser es pot esperar un ERO i els ingressos que de la seva resolució se’n deriven (quantitat que segons els que hi han participat o ho han petit en pròpia carn, oscil·la entre un 5 i un 12% de la quantitat a liquidar, a més de la adscripció obligatòria al sindicat present en la resolució del treballador afectat, si vol cobrar), mentre que dels altres, dels que ja no treballen, no se’n pot esperar res. No vull dir amb això que aquells dubtes meus es tornin en certeses. Però hi ha actituds que no em generen confiança.


J. Vinyeta
Abril, 2010