dijous, de novembre 26, 2020

714.- Dos refranys castellans

 

714.-  Dos refranys  castellans.-

Sembla que el grup europeu de C’s no ha quedat gaire satisfet de la trobada que va muntar amb el fiscal Zaragoza, aquell que des d’aquí recordem perfectament,  per portar a terme una xerrada sobre els suposats delictes de rebel·lió i sedició que C’s entén com aplicables en el cas del suplicatori obert, en el Parlament Europeu, contra Puigdemont, Comin i Ponsati.

Tot  el muntatge és greu, no ja pel fet de que  persistir en fer passar el clau per la cabota  (aquest refrany sí que és nostre...), que també, si no en el fet de que qui presideix la comissió que ha de posar en marxa els suplicatoris  és, precisament, un membre de C’s: Adrián  Vázquez que és qui organitza la xerrada, i qui porta a la xerrada aquell que, precisament els hi ha preparat l’informe corresponent: el fiscal Zaragoza, que en la seva declaració afirma que  Europa -  Bèlgica son quelcom així com paradisos de la immunitat... El que passa és, dit d’una altra manera, que volent donar un curs de dret penal que justifiqui les seves accions en el PE, entren de ple en una manca de imparcialitat, que deixa en evidència el tarannà tendenciós del president de la Comissió d’afers  Legals, Vázquez, que ha de portar a terme la ponència del suplicatori de marres.

De totes maneres, la patacada grossa no els hi ve per aquí.  En nom  de poder caminar pel bon encert, aquests senyors de C’s, porten a qui havia estat col·laborador  de Zaragoza en la lluita Espanya – França contra ETA, el fiscal  François Molins. I resulta que aquest fiscal, en contra del que els diputats de C’s esperaven, els hi llegeix la cartilla. Al Vilaweb[1] de fa un parell de dies, hi ha un bon resum  de tot plegat i inclou el vídeo amb les declaracions de Molins, on   queda clar, que és un jurista demòcrata seriós. I assenyala que allò dels tribunals especials no és una forma de justícia a Europa, o com  a mínim, francesa. Aquest fiscal francès, no és, que se sàpiga, independentista.

Ens resulta evident que, per una banda i fent referència al refranyer  castellà, els senyors/es de C’s  “...fueron a por lana y volvieron trasquilados...” i, per l’altra, en el cas del Fiscal Zaragoza  omnipotent, potser Zaragoza creia  que Molins era ideològicament com ell...Piensa el ladrón que todos son de su misma condicion... I resulta que no, que no  tots son com ell. Gent com Zaragoza compliquen dida a dia a la justícia espanyola.

J,  Vinyeta

26 de Novembre de 2020

P.S.: ERC no recorda  allò de que amb carcellers no es pacta, ni el que deia Junqueras sobre de l’actitud mentidera del PSOE. Sort que tot això ho deien ells... Pensen que no  som molts els que  ho recordem...?

divendres, de novembre 20, 2020

713.- De nou, comentaris

 

713.-  De nou, comentaris.-

La famosa enquesta del CIS a aixecat les alarmes. Escampada amb nocturnitat i traïdoria  per TV3 (això vol dir, escampada  per ERC), ha estat un frau de dimensions gegantines.  Personalment el que més m’ha ajudat i  convençut a entendre els errors de l’enquesta, ha estat l’exposició que, al respecta  he trobat al blog que deixo referenciat[1]. No conec l’autor, però l’anàlisi que en fa em resulta convincent. La famosa  cuina ha  estat el forn d’una fleca en el que s’han cuit pans de diferents grans i sabors, però se’ls hi ha cremat tota la fornada per voler-hi posar més foc del que tocava, tot plegat  per la pressa  en intentar corregir unes  dades necessàries per animar una parròquia que comença a descobrir tripijocs inacceptables en vistes a les properes eleccions.

Cada vegada sembla més clara  la idea de que Vergés i El Honrami estan sota la protecció especial d’ERC, que  sap que una dimissió o, pitjor encara, una destitució dels Consellers, seria un torpede en la línia de flotació del partit.  En el cas del  Conseller El Honrami  s`ha depurat  la  conselleria, però s’ha deixat al Conseller: en afers com el desastre en el control de les residències d’avis o el caos humiliant en el tema dels autònoms, queda impune la màxima responsabilitat  que no és altra que la del Conseller. En el cas de Salut, recordem el tema de Ferrovial i el del 061 que cuegen vivament  que deixen al descobert determinades relacions amb la família Junqueras[2]; així com  de les dificultats per posar Argimón com a secretari de Salut Pública, (que substitueix a Guix,  aquell que ens va dir allò de que la covid no ens arribaria...),  i que, a la fi, ha estat qui ha posat un mínim d’ordre en la Conselleria. ERC sap que les dues conselleries (estem pendents de veure si Educació se’n surt) estan en el punt de mira i, per tant, aguantarà el que li calgui fins arribar (si és que la pandèmia ens ho permet) a la cita electoral. I siguem  sincers: molt bona part de les crítiques que fem del Govern de la Generalitat ho son per l’actuació d’aquestes tres Conselleries.

En aquestes circumstàncies, Alfonso Guerra ens alegra la vida. L’inefable, aquell que deia que Montesquieu ha mort , que assegurava que  “...el que se mueva, no sale en la foto...”, que va estar vicepresident d’un govern amb morts i torturats (allò de la cal viva...), amb corrupció familiar no sancionada,  ens ve a dir que els catalans nacionalistes i independentistes, no som res més que  dictadors imposant una llengua, la nostra, el català. A les xarxes hi ha milers d’estirabots de l’inefable  Robespierre  socialista, que es queixa (com bona part del ferro del PSOE) de que Sánchez pacti amb Bildu i de que no ho fes  amb Rivera.  Guerra és definia a sí  mateix com algú auster que només escoltava Mahler i menjava xocolata...   Sempre he pensat que els Súslovs[3] de torn, ideòlegs ascetes i austers (no recordeu al rus amb aquella espècie de sotana  negre, llarg i prim al costat de tots els  dictadors russos...?), no son fiables: sempre m’entendré més i més bé amb aquell que vulgui compartir una bon àpat i deixi la xocolata com a bombons  i per  les postres... per tant, von vent Sr. Guerra. Ah, per allò de les diferències, em deleixo amb l’Adagietto de la 5ª de Mahler, però un bon plat  em sembla molt millor que la millor xocolata...

Trapero torna a ser el Cap dels Mossos. Em sembla entendre que, després de l’absolució per una sentència que tothom entén com a modèlica i exemplar, i havent estat destituït per un 155 de pèssim record, no quedava alternativa. Sempre quedarà el dubte de si hagués empresonat o no al Govern en aquelles dates. Trapero va dir que hi havia un pla per a fer-ho si hagués arribat l’orde judicial, i el ferro independentista s’esquinça les carns... sense  saber com haguessin actuat o pensaven actuar altres  responsables del Cos  davant la mateixa tessitura. Personalment, com que ignoro si ho hagués fet o no, m’estimo més recordar al Trapero que va desmantellar una  cèl·lula yihadista  en 48 hores. A vegades  penso que alguns d’aquells que s’esquincen ara les carns veurien en més bons ulls a tácitos – baenas i cobos com a caps del Cos. De totes maneres, quan diu allò de que tots podíem haver fet millor les coses, m’agradaria saber si hi inclou a més de dos milions de persones que sí que vàrem fer bé les coses. Seria bo que ens digués el que ell hagués fet millor...

S’ha fet una altra llei d’ensenyament. Em portem vuit i diuen que ha suprimit el castellà com a llengua vehicular. Potser sí:  qualsevol decret posterior modificarà o ampliarà la Llei portant-la al bon camí de nou. Hi ha qui no s’ho pensa, oi Sr. Rufián? Però la realitat éa massa tossuda. Sorprèn que aquells que ens han reduït les llibertats a la mínima expressió, junt amb aquells que ens les traurien totes, cridin  Llibertat!... Esperpèntic.

Per cert, Colau ha tornat a trepitjar merda. Algun dia aprendrà ser discreta...?

 

J.  Vinyeta

20 de Novembre de 2020, el  45 aniversari d’una alegria immensa...

dijous, de novembre 19, 2020

712.-Comentaris

 

712.-Comentaris.-

Estem vivint  una situació concreta que ens està posant, de nou,  davant dels ulls, l’atemptat  a Barcelona del 17 d’Agost del 2017.  Suposo que queden pocs dubtes de la implicació del CNI en l’atemptat. Sembla que el que es pretenia era declarar el grau 5 antiterrorista i desplegar l’exèrcit a Catalunya,  en previsió del que s’acostava a poques setmanes vista. La pregunta que també queda per respondre és per què no es va declarar aquest grau 5.

És durant el judici corresponent que s’està celebrant aquests dies, que revivim aquells episodis, judici en el que  hi ha, permanentment, una ombra que més que ombra és foscor: es qüestiona la mort del líder del grup terrorista, l’imam de Ripoll, a l’explosió d’Alcanar. Un informe   forense prestigiat que el jutge diu, literalment, que ...anirà a la brossa...,  desmunta l’anàlisi de l’ADN aportat pel CNI que assenyalava la mort de l’imam a Alcanar; i la premsa  assenyala que un dels acusats afirma, en una declaració davant dels Mossos que, en el moment de l’explosió, l’imam no era a la casa[1]. Però el jutge, impertèrrit, entén que tot plegat no té res a veure amb el que s’està jutjant. Ens està dient que no vol preocupar-se per saber la veritat sobre dels fets, sobre del què i per què va passar. Malauradament sembla una actitud que ens fa mal pensar o entendre que ha d’amagar alguna cosa o algú. L’actitud del jutge, a més,  amb mala baba davant del lletrats, ha fet que l’advocacia catalana l’hagi avisat, al jutge, de portar-lo davant de CSPJ per la pèssima consideració i respecta amb que tracta als advocats defensors.  Com que de l’ADN de la judicatura d’aquest País no en tenim   dubtes, no crec que canviïn les coses. Veurem com acaba.

Europa pot entrar en una crisi seriosa de la que Catalunya en pot rebre conseqüències.  Els governs de Polònia i Hongria, que tots sabem fins on estan portant un autoritarisme dictatorial en el seus països[2], han posat  la pistola al pit a la UE.  Mentre que Europa demana al menys un aparent compliment de allò que en diem l’Estat de Dret per repartir els diners, Polònia i Hongria miren Espanya, entenen que si Espanya cobra, ells també i, de no fer-ho, el cobrar, amenacen  en bloquejar el pressupost de la UE que  ha de repartir els famosos 750.000 milions d’Euros d’ajudes per pal·liar les destrosses causades  per la  covid-19. La UE, és cert, ha avisat Espanya dient allò de que el CGPJ ha de ser renova, per exemple. Dic que Catalunya hi sortirà perdent perquè, no en tinc cap dubte de que se imposaran les tesis econòmiques per davant de les polítiques, i Europa repartirà els calés com els té ara assenyalats  a menys que s’apliqui l’article 7 sobre la protecció dels drets fonamentals  dels Tractats de la Unió Europea[3]. Si aquesta aplicació no es fa efectiva, serà evident que en allò del respecta necessari de l’Estat de Dret, Europa entendrà que Espanya, amb tot el que té penjat per  part de la pròpia UE, és un Estat que compleix amb aquelles normes, com ho seran, a partir del mateix moment, Polònia i Hongria... Aleshores des de  Catalunya, si no hi ha una giragonsa espectacular, confirmarem que d’ajudes  polítiques  d’Europa a les raons catalanes, res de res... llevat de les que es derivin de les resolucions judicials que  generin els jutjats europeus respecta dels contenciosos que des de Catalunya es van presentant, i que sont molts, més dels que la justícia espanyola voldria.  Tant de bo estigui equivocat.

PROCICAT dona llum verda a les mesures correctores que Salut vol posar en marxa. Després de la vergonyant actuació de tots plegats, amb ffiltracions  clarament intencionades, i abandó de messes de discusió i diàleg entre membres de la coalició guvernamental, s’obre l’aixeta. La restauració  continua queixant-se. No vol recordar la disbauxa i descontrol en les terrasses en les que no es respectava cap mesura de seguretat... Veurem si ara s’ho prenen amb més seriositat i apliquen les mesures mínimes necessàries: distàncies, mans, mascaretes...

 

J.  Vinyeta

19 de Novembre de 2020

 

 

dimecres, de novembre 11, 2020

711.- Incompetències

 

711.- Incompetències.-

La Conselleria d’Afers  Socials s’ha fotut en un merder. Considerar que només 10.000 dels gairebé 500.000 autònoms que hi ha a Catalunya podrien rebre una ajuda de 2000 € és, per sí mateixa, una deixadesa m’atreviria dir de jutjat de guàrdia. Que a més aquesta ajuda  fora  condicionada a poder entrar a la web que les assignava, és clarament discriminatori. Que ERC intenti carregar les tintes en Puigneró, també forma part del teatre habitual al que, per desgràcia, aquesta trepa que en governa ens hi té habituats. I més ara en que, el 14 de Febrer és a tocar.

Puigneró ens ha demostrat abastament la seva capacitat en el que fa referència a tècniques i qüestions digitals: resoldre el problema de interconnexió el 1 – O/2017, n’és potser la més clara de totes. Això no treu que, amb el tema de la  web d’Afers Socials, s’equivoqués. Però, pel que diuen altres que també hi entenen, el planteig inicial: una quantitat concreta, de per sí mateixa minsa,  a disposició del que arribi primer, és a dir a una hora concreta, i per a    més de 100.000 aspirants  que reunien les condicions prèviament estipulades,  actuant simultàniament, provocaria el col·lapse de qualsevol sistema. Si les dades passades des de la Conselleria d’Afers Socials als informàtics eren correctes, hem de considerar   que la web no va estar ben muntada.

El que una web d’una Conselleria caigui, és greu. Però el que és greu de veritat i no és admissible, és  que, des d’Afers Socials, se’ns vulgui  fer passar bou per bestia grossa i voler-nos fer creure en l’oportunitat i especialment en la qualitat d’unes dotacions que a totes llums no son més que la xocolata del lloro davant del problema que l’atur forçat   està creant en els autònoms Se’ns pot dir, i amb raó, que les finances de la Generalitat no donen per a més. Que tots els sectors, necessiten ajudes  de tal gruix i compromís que, amb tota seguretat, no hi ha per on arribar-hi, i serà cert. Però  donar calés  al primer que arribi, deixant clarament penjats a la majoria dels afectats  (només 10.000 dels autònoms rebran alguna cosa i tampoc saben quan...), és enfotre-se’n del mort i del qui el vetlla; és un disbarat, de difícil comprensió i amb uns visos gairebé (per no dir certeses...) humiliants imperdonables. Els que hi havien de posar ordre i no ho varen fer, son tant culpables, al menys per omissió, com el titular del Departament. Però, es clar: qui son  aquests que hi havia de posar ordre i evitar un fiasco de  proporcions espectaculars...? Hi ha Govern...?  Tarradellas deia que en política es pot fer tot menys el ridícul...

No és la primera vegada que la Conselleria d’Afers Socials entra en zones de perill. Es fa difícil d’oblidar  que el Departament d’Afers  Socials  i el seu titular son  els mateixos que, en la primera onada de la covid, no van estar a l’alçada de la gravetat del moment i van deixar abandonades les residències d’avis. Les institucions, públiques i privades que tenen cura dels avis, varen anar actuant al seu aire fins que el clam va ser tant eixordador que el Govern va prendre-hi part. Però ja hi havia centenars de morts que la incompetència havia portat als cementiris... Suposo que, per no trencar el Govern, no va passar res sancionable en aquell moment. Però potser seria hora de que, al menys en el cas que ara ens ocupa (els autònoms), algú assumís responsabilitats, o no? Perquè, si no s’assumeixen responsabilitats, els que ho son de responsables, pretendran que ens el creiem? Tristament tinc el convenciment de que tot quedarà igual.  M’equivocaré?

Estem en allò dels arbres que, a segons qui, no li  deixen veure el   bosc.  Si la web no s’hagués col·lapsat, potser no haguéssim vist l’abast d’una estranya singularitat que ha posat en peu de guerra a un sector al que uns “privilegiats”  han deixat amb un pam de nas al 98% del col·lectiu al que pertanyen Hi ha coses que em resulten incomprensibles. Es que dec de ser una mica rar...

 

J.  Vinyeta

11 de Novembre de 2020

dissabte, de novembre 07, 2020

710.- Angoixes


710.-  Angoixes.-

Ja vaig dir que, en el meu entendre, la societat civil no hem fet bé les coses. Però també afegia que la disbauxa administrativa ha estat de traca i mocador. No ja en no fer els més mínims controls necessaris en el carrer o en les terrasses del bars, si no, i encara és més escandalós, deixant passar mesos sense preparar res  per arreglar/preveure el que la mateixa administració ens avisava de que arribaria. Si no recordo malament, durant el mes de Juliol, es va aprovar, aquí a casa nostra, un pla de contingències davant de la segona onada que se’ns venia a sobre[1]. Després de cinc mesos de la vigència del pla, estem on estem. Entre les mesures, hi havia la de mantenir els CAP oberts... Però no es tractava solament de fer el parament mèdic necessari, no. Es tractava també de posar-hi un mínim d’ordre en la qüestió  social,   de preveure d’alguna manera la patacada que, directa o indirectament, arriba ara cremant el poc que havia quedat viu.

Entre altres coses, quasi totes elles de previsió mèdica, aquell pla,  insistia en fer el famosos PCR (d’altra banda sense els rastrejadors suficients i qualificats, qüestió que encara dura...) mentre que altres veus, també serioses i tant o més creïbles, ens deien de fer els famosos tests ràpids d’antígens, que ara s’han començat a fer. Però resulta que  si parem atenció al BOE[2], notarem que determinades  subvencions a les Autonomies, serien adjudicades segons el número de PCR que es realitzessin. Subvencions que es repartirien el Novembre següent, o sigui aquest mes present. No deixa de ser curiós que ha estat ara, precisament durant aquest mes, quan s’ha posat en marxa el pla de tests d’antígens. Deu ser que, com sempre, només soc un mal pensat.

Tot plegat, les constants contradiccions de i entre les Administracions, els ERTO que s’estan convertint en ERO. Gent sense ingressos des de Març i sense saber fins quan aquesta situació. L’Agència tributària que continua treballant exigint pagaments als autònoms i augmentant  quotes, endarrerint els retorns de les IRPF negatives. Amb col·lapses i retards inadmissibles en l’Administració, que a més  mostren dia a dia el seu grau d’obsolescència,  a l’hora d’autoritzar les despeses i ajudes derivades  dels decrets aprovats. Amb pressupostos generals prorrogats des de 2017, si no vaig errat, aquí  i  allà. Amb autèntics despropòsits entre la classe política que només pretenen el vot del que s’hi trobi despistat,  oblidant-se precisament, com ja és habitual, dels que els paguem i de que ara, tot i que només és per crear-los-hi problemes, estem malalts.  Amb un 40% de l’atur juvenil. Amb una caiguda del PIB prevista per la  UE superior al 12%... Convindrem que  les incerteses que tot plegat estan posant sobre de la taula, creen angoixes en tothom, però especialment en aquells sectors ja deprimits que veuen que el   túnel se’ls  hi allarga.

En aquestes circumstàncies (o en qualsevol altres que es facin venir bé...), apareixen sempre salvadors de la pàtria que, curiosament, estan sempre en els extrems de l’arc polític. Això és una realitat i  com a mostra, les manifestacions, gens pacífiques per cert, de la setmana passada arreu de l’Estat (i no crec que ens les estalviem aquest cap de setmana...) orquestrades des de VOX i, per l’altra extrem, una extrema esquerra sense nom concret, però fent bo aquell aforisme que ens diu allò de que els extrems es toquen... Els populismes, els d’uns i els d’altres, troben racó, sempre, en la misèria, de la qual en son sempre responsables (i no dic que en això no tinguin raó) els que manen. El que passa és que la història ens  ha deixat sempre clar que, si aquests dits  populistes que marxen amb clar ideari feixista  arriben al poder, la llibertat que ells prediquen resultarà que només és per aquells que els hi son incondicionals. La Història, repeteixo, ens ho deixa escrit amb noms que tampoc estan tant lluny d’avui dia:  Franco, Hitler, Mussolini, Mao, Stalin, Pol Pot... Tots varen portar a terme dictadures duríssimes.  Tots ells varen dir que la pàtria havia de ser salvada. Tots ells varen portar aquella pàtria salvada  al desastre.

Com que els arbres no ens han de tapar el bosc, val la pena recordar les manifestacions pacífiques que hi ha constantment en contra dels cridaners silencis  culpables causats per la inoperància  de les Administracions que, en la situació actual, es permet despeses armamentístiques i augments de sous que resulten escandalosos,  amb raó, per aquells que suporten les condicions més dures: son escàndols que  tots, tots,  observem amb perplexitat.  Silencis que els que hi entenen, comencen a lligar amb alteracions  psicològiques   per sobre de les que eren habituals. Les pors augmenten amb les sensacions d’abandó que tots els afectats entenen experimentar en el seu sector. Arriben les angoixes. Les angoixes creen depressions  en massa ocasions difícils de superar. I el pitjor de tot  està en que encara tot això, tot plegat, durarà mesos. Serà que (quina mania la de ser mal pensat...) a les administracions tot plegat, ja els hi va bé.

 

J.  Vinyeta

7 de Novembre de 2020



[2] BOE.-  Suplement en llengua catalana al núm. 169 Dimecres 17 de juny de 2020 Secc. I. Pàg. 6.-