777.- Reflexions nadalenques

 

777.-  Reflexions nadalenques.-

Ja fa dies que hi dono voltes. Des de fa temps  que queda clar que, per no ofendre a tots aquells nouvinguts i que ens  estimen tant, deixem que  ni tant sols hagin  de fer el mínim esforç per integrar-se. Som tant bona gent que els hi diem que no cal que es preocupin, que aquí, sense la necessitat de treballar, hi haurà subvencions suficients per entretenir-los i mantenir-los i rebran  la ciutadania per poder votar a favor d’aquests que els hi donen tot. Estic equivocat...?

Però, per si fos poca cosa, ja fa dies que m’esvero en sentir dir que el Nadal s’ha denominar “ festes del solstici d’hivern...”,  o que Europa parla de “...les festes d’hivern...”. M’esvero  quan sento  parlar de  “la tiona”, o sento  que no es fan pessebres  per a no ofendre determinades tendències religioses (les d’aquells que estimen tant...) dels que han arribat a un estat que es manifesta aconfessional, però que paga als capellans de tots els ordres; o quan sembla que a les escoles catalanes es podrà parlar àrab quan encara no s’hi  donen totes les classes en català (ni tant sols aquell 75% que ens va quedar després de la repassada judicial que encara es manté), o quan, mal pensant,  em sembla  que  el següent pas, serà fer-hi classes de l’Alcorà...

Veig, o em sembla veure, que el feminisme, que ni tant sols utilitza el masculí en les converses,  vol  fer gala dels avenços aconseguits en aquests últims anys.  Però no em sembla, aquest feminisme,  massa conscient de la misàndria que mostra i, en  conseqüència, tampoc és conscient de la misogínia que desperta i dels  resultats nefastos que tal actitud pot ocasionar en la   convivència. I que no sé com tot plegat està afectant als adolescents i aquells que ja no ho són tant. Se’m acut pensar que, com tot allò que surt esbiaixat, no deu anar massa pel camí ral.

Només ha faltat que  dues dones lesbianes muntessin un pessebre vivent a Vilavenut, al Pla de l’Estany. Hi ha dues Mares de  Deu, no hi ha Sant Josep i Jesús és una nena...  Ja em direu si la misàndria no fa estralls... Qui va autoritzar l’acte? Va ser un misogin empedreït que, per ocultar la seva misògina, autoritza una acte de misàndria evident...? I no val  dir que no es vol ofendre res: l’inconscient és massa encobridor d’accions teòricament inimaginables...

Per tancar el cercle, sembla que pel Maresma (diria que és per Mataró) hi ha un grup de marroquins (sembla que és un grup d’11  joves) que porten més de 260 denuncies per fets delictius. L’ajuntament de torn demana la seva expulsió del País. Les CUP d’Arenys de Mar, i les CUP del Maresme,  diuen que no, que no se’ls ha d’expulsar,  si no treballar   “...per polítiques socials i redistributives per fer front a les causes estructurals de la delinqüència”, reafirmant-se en el clar caràcter racista de la qüestió...  Deu de ser que acollir deu voler dir entomar, pagar i callar... Tot plegat bonisme d’uns  adolescents polítics de casa bona que  deriva en tolerància. Tolrància   que finalment els altres, els que ja ens hem definit en contra dels malfactors de qualsevol signe, ideologia o procedència, no ens permet de  tenir el mínim d’eines per evitar que acabi sent una autèntica i dramàtica  permissivitat.

Diuen   que la frase és d’Espriu. Altres insinuen que en Salvat Papasseit ja la utilitzava. Raimón,  la va cantar i diu  “...quí perd els orígens, perd la identitat...”

Personalment tinc la sensació de que, efectivament, aquesta voluntat en deixar de banda  els orígens, acabarà inevitablement en la pèrdua la ja nostra escassa  identitat...

Per si de cas, i per no acabar  sense la pròpia identitat, respectem-nos.

Amb el respecta que ens mereixem, un Bon Nadal per a tots.

J. Vinyeta

24 de Desembre de 20

776.- Des del dolor a l’esperança incerta

 776.-  Des del dolor a l’esperança incerta.-

Sent sincer, quan el dia 9 de Novembre  escoltava a Puigdemont i ens deia allò de  la signatura  d’un  l’acord  “...de investidura i de legislatura...”, amb el PSOE, em vaig emprenyar. No era això el que ens havien  fet entendre i el que Junts defensava. En tota l’estona pensava en aquelles  quatre condicions prèvies que Puigdemont ens va presentar  com a innegociables, em semblava que de cap de les maneres s’havien complert,  i tot, aparentment,  se n’anava  en orris. Em va fer mal, no puc negar-ho. Però, abans de decidir quina  hauria de ser la meva posició, quedava clar que s’imposava una lectura calmada del text de l’acord firmat,  abans de fotre-ho tot pel pedregar. I així ho vaig fer.  

El primer que em va sorprendre, va ser aquella manera de presentar allò que havien  definit com acord. Em sorprenia aquell format tan allunyat  dels pactes signats en una taula, amb uns papers i amb les TVs davant per a donar-ne  fe i satisfer els egos del signats.  Era una raó  estranya, per què aquella separació en declarar l’acord?

Però, en llegint-lo, el que primer sorprèn és aquella manera nova d’entendre i presentar el problema: Un conflicte que ve des del 1714, i que amb les accions/reaccions successives de l’Estat espanyol, s’ha agravat extremadament  i que  està pendent de resolució. No fa res més que reconèixer, perquè la signatura és doble, que entre les parts  hi ha un factor Nacional i que   allò, que fa més de tres segles que dura entre dues Nacions, necessita solució.

L’estructura  en què estava redactat l’acord no era en principi una forma  de les  habitualment emprades entre un partit polític i el govern central (transferències, diners, infraestructures..., que també hi són). Era diferent. I quant continues llegint, anotant, assenyalant, subratllant..., vas descobrint que és quelcom que va molt més enllà d’un acord normalment signat entre dues o més representacions polítiques.

Perquè era ben cert que, al Congreso, ja es parlava en català. Que el govern de Sánchez havia portat a Europa el tema del català, que l’amnistia estava considerada com inclosa  en l’acord. I era també cert que, després de la intervenció de Nogueras avissant Sánchez,  durant la sessió d’investidura, Sánchez retorna al faristol amb cara molt seria per reconèixer l’existència de l’acord de marres. Males llengües diuen que ja va haver-hi la primera trucada per cridar a l’ordre al Sr. Sánchez...Feia pensar en la presència entre bambolines  d’un relator...

Deixo passar un  dies i Madrid continua a revoltant-se. No ha passat res llevat d’un text acordat que sembla que té més importància que l’expressada en la redacció i que allò del lawfare inclòs, atabala als jutges. Pocs dies després, la futura Llei d’amnistia (de la que, honradament, tinc el text, però no he llegit) entra al registre del Congreso. És  el text  d’una futura llei d’amnistia prevista en aquell acord que VOX i el PP, subsumit per Abascal, entenen com a fraccionament de la pàtria en primer lloc i que, en segon lloc, tota la judicatura–fiscalia–advocacia  afí, temen quedar-se amb el culet a la fresca amb el tema de sentències massa difícils de pair que poden quedar descobertes per l’amnistia (és allò del  lowfare sense dir-ho). I Madrid, com si volés retornar  a la segona meitat del S. XIX, es crema. Mai tanta gent ha bramat tant i en contra de tant pocs, amb rosaris penitents inclosos. Començo a pensar que aquell acord que tant em va sorprendre,  davant de la resposta airada  del  deep State i de la mirada  esquerpa que mostra Felip VI en la presa de possessió de Sánchez, deu anar per bon camí...

Per arrodonir el tema, se sap de la primera reunió a celebrar imminentment a Suïssa  entre Puigdemont, PSOE i amb el Relator internacional. Sempre havia dit que aquesta fita, la del relator internacional, era tant o més important  que l’amnistia pel que suposava del reconeixement internacional del fet català.

Tot plegat m’ha fet rumiar. Perquè, dins de la incertesa de tot plegat, situar un debat obert i controlat entre Catalunya i Espanya, pot equivaldre, com ja han assenyalat molts, a l’inici d’unes converses bilaterals de pau que implica reconeixement nacional de les parts, acord potser massa ampli, però inici de quelcom llargament esperat a Catalunya. Un acord en el que queda clar que una de les parts, Catalunya,  no renuncia a res i que aquelles quatre condicions que establia Puigdemont com a necessàries, s’han complert totes.

A twitter, algú, que respon com a  Quim i al que no conec, sí que definia una situació que comparteixo. Transcric literalment

Més enllà de la lògica i convenient desconfiança, l'acord no satisfarà tots aquells nens i infants atrapats en cossos d'adults, que es pensen que la independència és a tocar i que acabem de perdre l'oportunitat d'assolir-la. Jo no perdria gaire temps amb aquests plantejament

Tristament, per allò de la unitat necessària, ER ha quedat descol·locada. Per molt que ER ens vulgui assenyalar Renfes, FLAs, taules,etc..., ha estat sobrepassada per Puigdemont amb  un acord bilateral que Junqueras potser sí que va somniar un dia en quelcom similar. Aragonés prem l’accelerador, però el cotxe ja no té gasolina. Ara seria el gran moment per gaudir tots d’una unitat secessionista clara i definitiva. ER ha d’enrolar el seu tren al  de junts que em sembla que ja està en marxa i compartir objectius. No sé si Junqueras és amic de compartir: sabut del seu ego, a  mi em sembla que no, però...

He esperat   tres setmanes per  escriure això. Si m’equivoco, reconeixeré  el meu excés d’esperança incerta...

J. Vinyeta

26 de Novembre de 2023

775.-Novament, de jueus i palestins.-

 

775.-Novament, de jueus i palestins.-

Convindrem que el tema Jueu – Palestí ens ocupa, avui dia,  molt del nostra temps. És una situació dramàtica que, per a molt que vulguem donar-hi voltes, ve generada per una no acceptació de la creació de l’Estat de Israel, propiciat per l’ONU, per part del món àrab el 1948. Tot el que ha vingut darrera, és conseqüència de la  negativa àrab a aquella creació.

No tinc cap intenció de justificar res. La visceralitat sol ocupar un espai que entenc que no  correspon en cap cas, però ho fa amb massa freqüència quan ens expressem respecta del tema, amb  l’agreujant de que molts pretenen una objectivitat que no existeix.

És evident que  tothom pot expressar-se com cregui convenient. Però em sorprèn que, en les manifestacions pro palestins siguin només contra Israel i que, en cap cas es demani la llibertat dels palestins de la més que dura realitat que els hi imposa Hamàs a de  Gaza. No està de més recordar que les últimes eleccions a Gaza es varen realitzar el 2006 i que, des d’aleshores, Hamàs mai ha posat les urnes a disposició dels ciutadans. No diem que són les eleccions les que defineixen un sistema com a mínimament democràtic? Quin és el sistema antitètic a la democràcia?

A les ciutats europees hi ha  manifestacions a favor del palestins. Se suposa que fan referència als palestins residents a Gaza. Alguns potser se’n recorden dels palestins de Cisjordània (aquests sí que estan permanentment putejats per Israel amb la creació  de noves colònies, però, curiosament, és el lloc on hi ha menys manifestacions violentes contra l’Estat israelià)  i no  crec  que, en cap cas, ho facin  en referència al 20% de ciutadans de l’Estat d’Israel que són anomenats Palestins[1].

No veig crits contra  Hamàs, Yijad, Daésh (o ISIL) ..., grups terroristes responsables d’atemptats a Charlie Hebdo i Bataclan a París,  a l’aeropport i l’estació de  Malbbeek a Brussel·les, Passeig dels Anglesos a Niça,  Atocha a Madrid  o a la  Rambla barcelonina, i de molts altres, potser  tant o més significats arreu del món, però mig oblidats perquè ens toquen de lluny. En canvi hi veig, incomprensiblement, banderes LGTBI. Hi dic incomprensiblement perquè aquest col·lectiu (LGTBI) sap perfectament com són tractats els seus membres per aquests que diuen defensar.

Per tant, i per molt que a molts els hi costi d’entendre, com diu en Partal, i em sembla molt acceptable, rebutjar que una carnisseria en justifiqui una altra no és negar a Israel el dret de defensar-se, responent a un atac que equival a una declaració de guerra formal.

Hamàs sabia perfectament quina seria la resposta israeliana, sabia que seria implacable i sense  treva. I sabia del patiment conseqüent del poble de Gaza a partir d’aquell moment. No em digueu que Hamàs és un moviment d’alliberació quan tota la seva actuació respon només als seus propòsit polítics que, en aquest  cas, son marcadament religiosos; quan, és ben sabut, que els túnels construïts  a Gaza són   bàsicament estructures militars de Hamàs[2] i no refugi dels palestins. Quan és ben sabut que l’objectiu de Hamàs és la desaparició de l’estat  israelià per establir-hi  un estat islamista teocràtic i, si no hi ha canvis espectaculars, amb doctrinari xiïta (i  tots sabem quin és el tractament dels drets humans de qualsevol dels estats islamistes actualment establerts. Afganistan i Iran en són dos bons exemples...).  Imagino que tots els que al menys ens pensem que no som dogmàtics, entenem que no pot haver-hi una guerra en nom de cap déu. Hamàs, Yijad, Daésh (o ISIL), diuen que sí. Personalment em costa molt d’entendre i molt més d’acceptar i, en cap cas, de justificar.

Israel no s’aturarà perquè entén que és un problema de supervivència. El palestins de Gaza continuaran patint i Hamàs continuarà enviant els míssils que li quedin contra les ciutats d’Israel amb la conseqüent resposta buscant, el beneplàcit especialment a Europa, Però hem de tenir clar que  la supervivència de Hamàs, agradi o no, està per sobra de la supervivència del poble palestí, especialment dels situats  a Gaza.

Així continuaran les coses... Israel afirma que la guerra serà llarga.

 

J.  Vinyeta

31 d’Octubre de 2023

 

P.S.: El nº 3 del PSOE es reuneix amb Puigdemont a Brussel·les i  li parla  com a President... La foto de la reunió amb una urna  del  1 O al darrere, converteix, com ja va dir Sánchez,  la necessitat del PSOE en virtut, el  que  desferma les ires del PP i de VOX.

Puigdemont va deixar molt clares les quatre condicions per abonar la investidura de Sánchez. Pensa mantenir aquestes condicions o ell i Junts actuaran  com ho ha fet  ER en les últimes legislatures?

Necessitem afirmacions, més que no pas gestos, i actuacions conseqüents. La paraula és seva. La meva serà el vot. I aquest sí que serà conseqüent.

---

[1] https://omnesmag.com/actualidad/israel-y-palestina-etnia-y-religion/

[2] https://www.bbc.com/mundo/articles/cv20qpr00q5o

774 (2).- Jueus i Palestins.-  Pel Juny del 2010, penjava aquest article en aquest blog. Han passat 13 anys i em sembla que les coses no han canviat gaire. És per això que m'atreveixo a republicar-lo només per assenyalar que les dificultats de la relació entre uns i altres no és d'avui. Les dades a les que faig referència en les notes, vàren ser previament contrastades en el  moment de ressenyar-les en el text. 
La guerra oberta tampoc aquesta vegada serà la solució, al contrari. Però, encara que només sigui per una vegada, convindrem que, en aquesta ocasió,  Hamàs ha errat el camí  anat directament a castigar la població civil israeliana. La resposta d'Israel, tristament, també serà en la mateixa línia. El drama de tot plegat em temo que serà històric, com ho ha estat aquell famós Setembre Negre...
J. Vinyeta
8 D'Octubre de 2023


divendres, de juny 18, 2010
98.-  Jueus i Palestins.-
Intentar reflexionar sobre el tema és, ho sabem tots, molt difícil perquè normalment les reflexions sobre aquest assumpte solen ser molt viscerals i, per tant, es fa molt difícil no ja el diàleg si no inclús el més elemental intercanvi d’opinions o de informació. Però no per tot això ha de deixar-se de banda un intent d’aproximació a una situació enverinada assajant, al mateix temps, una aproximació amb   allò que en diem objectivitat, tot i que és inexistent. Per tant, donades les circumstàncies, em limitaré a constatar fets, que normalment és el que resulta menys qüestionable.
1.- El mon ha tingut, diríem que des de sempre, un problema que s’ha denominat el problema jueu: les expulsions, els Progroms, l’holocaust, son potser els noms més significatius de com s’ha intentat portar a terme   la solució d’aquest problema.  Els anglesos i l’ONU varen creure haver-lo resolt, just al finalitzar la segona guerra mundial i amb l’horror de l’Holocaust sobre la taula, amb la creació de l’Estat d’Israel, dividint el territori de Palestina, sota el control britànic, en dos estats  un de Jueu i l’altra Àrab. Rússia i Estats Units varen reconèixer immediatament  (Rússia inclús unes  hores abans que els EUA) el nou Estat beneït per l’ONU, al 1948. L’anomenada en aquell moment LLiga Àrab (Egipte, Síria, Irak, Líban i Jordània) envaeix,  tot just l’endemà de la seva proclamació, al nou Estat portant  així a terme la que seria la primera de les guerres àrabs – israelianes i de la que, majoritàriament, se’n deriva bona part de la situació actual, donat que la victòria  jueva  propicia un canvi en les fronteres marcades per l’ONU  iniciant-se al mateix temps l’èxode dels anomenats, a partir d’aleshores, refugiats palestins.
2.- En aquest nou context, que comença el 16 de Maig del 1948, uns i altres van mantenint i radicalitzant, fins avui dia,  les seves posicions. En el meu entendre tan salvatge és la actuació israeliana  en els camps de Sabra i Shatil·la[1] o en l’’últim abordatge als vaixells turcs, com ho son els constants atemptats terroristes en territori jueu[2], la famosa massacra de Munic o el permanent llançament de bombes - coets per part dels palestins. Per tant penso que  el primer que hem de definir, vistes així les coses i com a conseqüència, és que cap dels dos grups son o actuen com a germanetes de la caritat. En determinats grups palestins en el meu entendre  ha d’afegir-s’hi el plus de perillositat que representa la islamització del problema i el corresponent integrisme religiós. L’ integrisme jueu també existeix, però no és, ni de bon tros, violent com l’altra.
3.- Després de les successives guerres entre els dos bàndols, els palestins han quedat concentrats en dues zones: Gaza i Cisjordània. Hi governa  l’anomenada Autoritat Nacional Palestina tot i que amb dues expressions de forma de  govern molt diferents i diferenciades: Hamàs, branca de la ANP a la que no reconeix, a Gaza, i la pròpiament anomenada Autoritat Palestina a Cisjordània. Les diferències entre una i altra son manifestes. L’Autoritat Palestina, amb més o menys encert, vol la creació d’un Estat Palestí dins del territori d’Israel (aplicació dels acords d’Oslo). Hamàs vol la desaparició de l’Estat d’Israel i situar en tot el territori un nou Estat Islamista i, en conseqüència,  teocràtic. Per tant, si els objectius de Hamàs son els que son, es fa difícil pensar en que  Hamàs pogués acceptar una pau que seria vista per tots (propis i estranys) com una derrota. Per tant, com Hamàs mateix diu, no pot haver-hi treva de cap classe. Donades així les coses, fa de bon recordar aquella frase, molt gràfica,  que diu allò de “...si busques la guerra, no  ploris quan l’enemic es defensa...”. Potser per aquesta diferència profunda de conceptes entre L’Autoritat Palestina i la branca dissident Hamàs, a la zona de Cisjordània no hi ha els esclats de violència tan habituals a Gaza.
4.- Els Estats Àrabs (islamistes o no) propugnen el reconeixement d’un Estat Palestí i recolzen, segons els seu interessos, al bàndol palestí que més els hi convé. Cap d’ells vol als palestins a casa seva, havent-se donat situacions tràgiques com la famosa massacra, i expulsió dels palestins que varen sobreviure, realitzada per la famosa Legió Àrab jordana del Rei Hussein  (el famós Setembre Negre l’any 1970[3]) amb més de 10.000 morts i més de 20.000 refugiats, molts dels quals varen preferir lliurar-se a l’exèrcit jueu travessant el Riu Jordà. Síria ha anat mantenint  el Líban[4] com a lloc d’acollida  d’aquells palestins que tampoc vol a casa seva, mantenint el suport a Hezbollà (tolerant que Hezbollà actuï  com un estat dins del propi Estat libanès) i a les altres faccions palestines, tot i mantenint també els enfrontaments entre les ideologies religioses principals sunnís i xiites, de forma que les “guerres” es facin fora del seu terreny. Iran, per les mateixes raons, afegint-hi la base xiita comú,  suporta obertament a  Hezbollà  però  diguem que, casualment, no te refugiats palestins a casa seva.
5.- Sense voler personalment  justificar res, suposo que coincidirem en que, aquí a casa nostra, de la mateixa manera que en els mitjans de comunicació  l’anti-americanisme és manifest, el pro-palestinisme  també ho és. I això últim no es manté només en l’àrea de comunicació. N’hi ha prou de recordar els fets succeïts durant l’última  celebració de la Diada, aquí, a casa nostra[5], o recordar les desafortunades declaracions del Conseller Saura, titllant de terrorista a l’Estat d’Israel. Dic en la meva opinió desafortunades perquè titllar de terrorista a l’únic Estat Democràtic de la zona em sembla, si més no, amb una manera curta i breu de definir-ho, una frivolitat. Quan es parla d’actuacions en contra dels Drets Humans constato que només es publicita la vulneració d’aquests drets per part d’Israel i no recordo publicitat de les denúncies contra Hamás fetes per part de la Human Rights Watch i Amnistia Internacional el 2002, 2007, 2008 i 2009, per exemple, totes elles contrastades.
6.- Israel ha mantingut i manté el criteri de firmar la pau a canvi de territoris. Egipte i Jordània en son  casos  reals i concrets de paus ja firmades. I la pau amb Síria  està en permanent discussió pels anomenats Alts del Golan que Israel retornaria a Síria de firmar-se la pau. Hezbollà   no està  gens disposat a que aquesta pau siri – israeliana pugui arribar.
He posat, per a dir-ho d’alguna manera, sobre la taula una sèrie de punts que, si bé només en son expressions d’una part del problema, son fets constatables i que, en la meva opinió, no han d’oblidar-se en qualsevol debat que vulgui iniciar-se. El tema és molt pelut i, per tant, qualsevol planteig maniqueista que es faci en aquest cas (com gairebé en tot en la pròpia vida), i que majoritàriament fan les denominades esquerres europees, no fa més que complicar les coses i manifestar justificacions d’actituds que no se sap ben bé fins a quin punt son justificables. És evident que el problema, ja ho he dit,  ve de lluny i que a més, com diu en J.B.Culla en el seu llibre molt interessant i molt ben documentat sobre el problema[6], és un tema en el que gaire bé tothom te opinió formada i és capaç de pontificar sense tenir-ne  un seriós coneixement sobre el contenciós (per això mateix m’he limitat a constatar fets al parlar-ne). Personalment entenc  que les solucions al problema només es poden derivar d’un diàleg entre les parts. Però això sembla avui per avui, com ho ha estat durant anys, impossible. Només cal llegir les declaracions de Mahmud Al-Zahar, líder de Hamàs a Gaza i de Danny Ayalon, viceministre d’Exteriors d’Israel,  i de Bassem Eid, Director general de l’Organització Palestina pro Drets Humans,  publicades al diari AVUI els dies 1 i 3 de Juny  d’enguany respectivament, per adonar-se de les dificultats a resoldre inclús abans d’iniciar qualsevol intent de pacificació.
I aquesta gran dificultat, aquesta gran impossibilitat, també és un fet constatab
 
J. Vinyeta
Juny, 2010
 

---

[1] L’acció la varen dur a terme les falanges  libaneses, (com  a revenja per la massacra efectuada dies abans per la OLP de Yasser Arafat  sobre la ciutat cristiana de Damour), amb la connivència i municionament de l’exèrcit israelià sota el comandament d’Ariel Sharon, tot i que no va participar-hi directament.
[2] La  construcció del famós mur per part d’Israel ha enverinat encara més una situació de per sí mateixa ja difícil, però també és cert que el número d’atemptats suïcides en territori jueu ha disminuït de forma  més que evident des de la seva construcció.

[3] Fet que  propicia la creació del grup que, amb el mateix nom,  realitza l’assalt a la Ciutat Olímpica de Munic al 1972, amb els resultats coneguts i la actuació posterior de revenja dels serveis secrets israelians.

[4] La  presència militar siriana al Líban i la conseqüent influència política, és una constant des del final de la guerra civil libanesa, al 1976, ratificada pels acords de Taef de 1986. Tant és així que l’alto al foc en l’últim conflicte entre Hezbollà i Israel (2006) no es pot signar fins a rebre el vist i plau de Damasc.

[5] Veure el nº 81 del meu bloc: De la Diada

[6] Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina.- Ed. La campana.- 3ª Edició.- 2004

774.- Eleccions. I després, què?

 

774.- Eleccions. I després, què?

El País està esverat.  S’esvera em facilitat, però ho fa des del sofà de casa.

L’1, el 3 i el 27 d’Octubre del 2017 son, sens dubta,  les dates més transcendentals  de la història contemporània d’aquests País, a tal extrem que han marcat l’agenda diària de l’Estat espanyol des d'aleshores   fins avui dia.

Però des d’aquelles dates, sigui per la  repressió, que ha envaït tots els recons del nostre País, sigui per aquest sentiment de traïció (que no ha estat altra cosa que la sensació de trobar-nos sols), sigui per  raons individuals més que no pas col·lectives, el cas és que ens hem quedat a casa. Hem deixat la qüestió de la llibertat d’aquest País en  mans de polítics maldestres que no han fet res més que anar-nos portant a fronteres  a tocar de la indiferència i abandó. És cert, però també ho és que hem de posar la mirada  en el dia 3 d’Octubre d’aquell 2017 i reconèixer que després  de quatre crits, ens en vàrem anar a casa en un moment en que, de seguir,  haguéssim aturat el País. I recordar la tarda-nit del 27 següent que, en lloc d’entrar al Parlament  i  al palau de la Generalitat i arriar les banderes per posar-hi la Senyera i està disposats a cremar-ho tot si hagués estat necessari, també ens en vàrem  anar a casa. No vàrem fer el que ens tocava fer: també nosaltres vàrem fallar...

Han passat sis anys d’aquelles dates. Els carrers, com dèiem, no han tornat a estar nostres i ni tan sols hem tingut el valor  d’exigir la dimissió de forma pública i fefaent, i la convocatòria d’eleccions  conseqüent,  d’un  Govern   que no fa res més que mantenir la seva supervivència després de perdre escons,   de forma per a ells impensable,  en les últimes eleccions celebrades.

Han passat els anys i, amb l nostra inactivitat ens hem rendit a l’acció política que majoritàriament critiquem. Les xarxes en van plenes  de crítiques a l’actitud del Govern,  certament, però els carrers estan buits. I en tant el carrers estan buits,  aquells foten el que els hi deixem fer.

També em preocupa molt, moltíssim, tot aquest moviment pro o en contra de tot, sense parar sentit a la realitat que ens envolta. Una realitat embolcallada per  multitud de trolls que només fan que contaminar per defensar als seus, mantenint-se incapaços de mal sigui trossejar la veritat per traure’n un debat que ens optimitzi les mínimes opcions que se’ns obren.

Em preocupa molt, moltíssim, la manca de reflexió que s’observa a les xarxes en les que l’insult, en massa vegades, no és res més que l’única arma per a contradir o completar opinions que no ens agraden.

Em preocupa molt, moltíssim, aquesta espècie de fira muntada al voltant de les quatre condicions posades com a prèvies per a  la investidura de Sánchez i  en la que només es parla del tema de l’amnistia, importantíssima, necessària i irrenunciable, evidentment. Però ignoro per què es va defugint  parlar d’altra  tema important com és el  de la mediació internacional (insisteixo, internacional). Perquè acceptar-la per Sánchez (cosa que, honradament, dubto) portaria implícit el reconeixement internacional del fet català, que és el que realment li manca a la DUI i que,  vist el tarannà de l’Estat-Nació en que ens toca viure, pot ser l’única viabilitat per a la independència del País.

És cert que, per a dir-ho d’alguna manera, estem en un moment d’espera que em sembla que ens portarà a noves eleccions generals. És un període  curt que no podem deixar passar sense preparar-nos pel què ens pot esdevenir. Perquè, no ens enganyem, en cap cas es parla de que les mesures preses fins  avui (i de  les que es puguin prendre en un futur) siguin irreversibles i, per tant, si anem  a noves eleccions i la presència catalana minva a les Cortes, i ens fa innecessaris, haurem de reiniciar de nou tot el procés, tornar-ho a fer... Repetir-ho tot, corregir errors  i no marxar capa a casa en el moments durs.

Per tornar-hi, haurem de recuperar la consciència de que, passi el que passi, la solució al problema està a les nostres mans, que serà per la nostra actitud que aquests polítics ineptes que  tan critiquem no els hi quedi més remei que muntar-se a la cresta de l’onada perquè, si no ho fan, els hi passarem per sobre.

Depèn de nosaltres. No ho oblidem. I no oblidem tampoc que res, absolutament res, se’ns donarà gratis.

 

J. Vinyeta

5 D'Octubre de 2023

 

P.S.: Que les exigències sobre de rodalies són una necessitat i el seu compliment encara més, no ho dubta ningú. Però tot i la inexcusable necessitat de posar en ordre el sistema ferroviari del País, que no ens passi ara, en aquest moment, allò del dit i la lluna...

773.- Setmana de Bocamolls i d’altres coses.-

 

773.- Setmana de Bocamolls  i d’altres coses.-

Bocamoll: Que diu fàcilment allò que hauria de callar, que tot ho xerra. 

Ve aquesta definició en recordar aquella esperpèntica conferència de premsa que varen donar, conjuntament, Felipe González i  Alfonso guerra. Dic esperpèntica perquè, vista i escoltada, és un despropòsit absolut amb l’exhibició d’una frase que dona a entendre, sense matisos, quina és la finalitat d’aquesta  Espanya profunda quan Felipe en diu allò de que en cap cas  el Govern central pot estar en mans d’una minoria en extinció...

Felipe, bocamoll, ens avisa de quina és la finalitat objectiva de l’estat espanyol: que la minoria que conformem els catalans, està en vies d’una extinció planificada.

No sé quina influència pot tenir això davant d’Estrasburg, però tinc la sensació que, després d’aquesta afirmació, els exiliats a Europa, es freguen de mans...

Per rematar-ho, Guerra, un altra bocamoll,  insisteix en la prohibició que tenen els nens a les escoles catalanes  de parlar el castellà. I remata la faena  quan afirma que la vicepresidenta del govern només deu tenir temps per pensar entre peluqueria y peluqueria... Ja sabíem del masclisme endèmic de Guerra que, en aquest cas, no fa res més que ratificar-s’hi

Per si tot plegat fora poc, reclamen recolzar Feijóo en la investidura programada demanant, obertament,  trànsfugues del PSOE per a tal fi. Pérez Royo  en fa un bon resum[1].

Després ens ha vingut la magna manifestació madrilenya de diumenge passat. Les dades parlen de 45.000 participants arribats de tot l’Estat en no sé quants busos que imagino havien contractat i posat a disposició  de l’Espanya més profunda els organitzadors.  (en les èpoques franquistes, s’hi incloïa en el viatge un bocadillo de mortadela..). Una manifestació que posa en evidència dues coses. La primera és, a pesar de tot, el fracàs de la convocatòria: 45.000 persones, després de la crida nacional del PP, VOX i companyia a participar-hi es, diguin el què diguin, un pèssim resultat... si, com ells mateixos diuen, les 115.000 oficials de la GU del passat 11/09 va ser un autèntic fracàs (i sabem que cada un dels que hi va anar, es va pagar el viatge i l’entrepà...). El que també ha quedat en evidència, és la  culturització castellana,  en les pancartes que alguns portaven. L’ortografia o les inintel·ligibles definicions, en pèssima escriptura, no fan mal a qui les portaven, podem entendre   que estaven escrites amb la millor qualitat i bona fe participativa, però ens mostren, com  a mínim,  un precari nivell d’alfabetització. VOX, que busca sempre participar  amb caràcter destructor  en els governs que participa (la conselleria o ministeri de cultura/ensenyament  semblen els preferits), veient el que hem vist, en aquest cas tindria mitja feina feta.

Però no tot s’acaba aquí. Ha començat  la investidura del candidat Feijóo i, com era d’esperar, en la primera volta no ha obtingut la majoria absoluta necessària. Divendres, si no hi ha sorpreses de molt de gruix, hi haurà el mateix resultat.

I, efectivament. Ens arriba el divendres 27. S’efectua la votació en la que el candidat Feijóo necessitarà més vots afirmatius que negatius... I perd, de nou, la partida.  Feijóo passarà   definitivament a l’oposició amb VOX, UPN i CC.  Pot ser que, davant del fracàs, s’obri un futur incert pel propi Feijóo, dins del seu partit, especialment  si la legislatura no es posa en marxa i hi ha noves eleccions.

Ara s’iniciarà el període de investidura del següent candidat, Sánchez, que té quatre condicions prèvies    imposades per Junts i de les que Junqueras, Aragonés i companyia en presumeixen com a pròpies. Segons ells, totes havien estat negociades però, per molt que diguin i insisteixin, cap d’elles havia tingut èxit. Han perdut sis anys miserablement, dels que no varen obtindré res més que algun film doblat en català.

Està per veure si aquestes condicions prèvies es compliran. El que sí penso és que començarem a tenir informació sobre del què s’està parlant i que complicarà la vida d’ER i el President Aragonés, perquè ens diuen que hi ha moltes coses acordades... També  està per veure què farà Junts  (Puigdemont) si no es compleixen. La resposta, si no vaig errat, abans del 27 del Novembre proper, data en que es convocarien noves eleccions...

J.Vinyeta

18 – 30 de Setembre de 2023

 

P.S.: El Parlament demana abordar les condicions perquè un Referèndum sigui una condició per a la investidura de Sánchez. Personalment entenc que, aquesta condició només pot exigir-se seriosament si hi ha establert aquell  mecanisme de mediació amb garanties... que és precisament una de les condicions prèvies imposades per Puigdemont (que en la meva percepció és la que és més difícil d’acceptar per Sánchez per l'implicit reconeixement oficial que portaria   de tot plegat...). Si aquest mecanisme  no hi és, es com fer volar coloms: s’acceptarà i sense el mecanisme apropiat i seriós en marxa i de control dels acords presos, s’oblidarà, com ha estat  habitual...  Em sembla que és com posar el carro davant dels cavalls.-

 

 

 

---

[1] https://www.eldiario.es/contracorriente/minorias-vias-extincion_132_10534610.html

772.- Esperes

 

772.-  Esperes.-

He anat revisant alguns dels articles del meu blog  i he anat veient que  massa dels que he rellegit  finalitzen amb un esperarem, haurem d’esperar, quedem a l’espera... I no sé si aquest  esperar vol  dir per a tots el mateix.  Però convindrem que, tots aquells que volem una Catalunya independent i republicana, sí que entenem quan diem que som a l’espera...

En general, hem estat sabent i patint, durant aquests últims anys,  que l’espera era  infructuosa: sabíem que Junqueras, Rufián, Sol, Huget, Tardá  i tota la colla, només hi estaven  per acceptar l’indult dels seus i fer tot el necessari per demostrar que eren bons xicots. Res més.

Però de cop, quan ER s’emporta un revés electoral espectacular, resulta que algú, permanentment vilipendiat, Puigdemont, en té la clau de la governabilitat per la propera legislatura. I la seva actuació ens posa, novament, en espera...

El cert és  que ara, tot i que continuem esperant, ho fem, de moment, amb una altra  perspectiva.  Fins ara, en situacions com la que ara ens trobem, i quan ja l’aspirant havia estat investit,  se’ns deia que el govern central s’havia compromès a no sé quantes coses, de les quals res en traiem de positiu. El desengany ens tornava a posar en situació d’espera d’uns resultats que, els mateixos que havien pactat i des de molts anys enrere, ens havien avisat  de que el govern central no complia  mai els acords que es pactaven.... Ara  hi ha una nova perspectiva i se’ns posen  les orelles teses: Puigdemont, amb desconfiança plena, posa per davant una sèrie de condicions prèvies a complir pel Sr. Sánchez si vol ser investit.  I Puigdemont  en té la clau...

Una de les condicions, s’ha complert. La taula del Parlamento deixarà parlar català, gallec i basc durant les sessions parlamentàries i es podran presentar escrits amb aquestes parles sense necessitat d’aportar el text traduït  al castellà. La segona, la de la oficialitat  del català, gallec i basc a l’UE, ha passat ja el primer tràmit i quedem a l’espera (novament l’espera...) de la decisió que es prengui a Europa, decisió que, des d’aquí, comencem a veure amb cert recel vistes les declaracions prèvies de determinats estats de l’Europa dels 27.

La llei d’amnistia, una altra de les condicions sine qua non per la investidura, ha esverat  a tot el deep State  espanyol. I ho està perquè patums sospitoses de ser criminals de guerra com Aznar, que mai ens ha rendit comptes sobre la guerra d’Iraq..., o d’altres clarament implicats en la guerra bruta  contra ETA, Felipe Gonzalez, de 81 anys,  que compta amb el seu ministre del interior i el seu secretari d’estat de seguretat  condemnats a 10 anys de presó per   obeir Míster X... però que ràpida i  sorprenent  són indultats pel govern del Sr. Aznar; o alguns que varen permetre la corrupció dins la família com A. Guerra (recordeu allò del  seu germà Juan...?), patum irredempta del sector més reaccionari del PSOE, amb 83 anys (potser ha arribat a aquesta edat per allò d’escoltar a Mahler i menjar només xocolata...), recordat també per  allò de que el que es mogui no surt a la foto..., tots, han atiat el foc contra  allò que consideren antinatural. El soroll que fan, ara tots plegats i els corifeus amatents, és espectacular i preparen manifestacions del tipus a les habituals en l’era franquista. Feijoo és el més discret, potser per allunyar-se dels histrionismes dels que l’envolten, i per guardar una  imatge més temperada de cara a la investidura que se li apropa. Vagi com vagi, a pesar de tota la mala maror creada, la resposta està en mans del Sr. Sánchez.

Ens queda allò del mecanisme de mediació amb garanties que entenc com a la part més difícil a complir per part de Sánchez.  Fer-ho suposaria el reconeixement internacional de Catalunya i, implícit,  el reconeixement del fet català. Hi ha una mínima voluntat per a fer-ho?

Per tant, continuem a l’espera. Però, aquesta vegada, de  no arribar a les acceptacions necessàries per a la investidura, s’obriran  les portes a unes noves eleccions de resultat incert, però amb un increment segur d’escons catalans al Parlamento, increment  que tornaria a donar la clau de volta a Puigdemont.... llevat d’una molt improbable majoria absoluta  d’algun dels grans partits. És ben cert que tot el pactat fins aquell moment decauria i hauríem de tornar a començar. Però hauria quedat clar, per primera vegada, que la governabilitat de l’estat està en mans de Catalunya. És crearan  un mesos de inestabilitat governamental fins a la propera investidura, que podria arribar a la primavera de l’any 2024, temps de turbulències que, transgredint la norma ignasiana, podríem  aprofitar “...para hacer mudanzas...”

Certament, estem de nou a l’espera però  d’uns resultats impensables fins avui. Imagino que Puigdemont i tots els seus, son conscients del què significaria acceptar una investidura amb acords a mitges i amb promeses de compliment que, sabem que no serien mai. El desengany seria paral·lel a la pèrdua definitiva de la credibilitat que fins ara ha tingut Puigdemont i el que podrien haver guanyat Junts. Significaria que ens hem quedat definitivament sols. Sols, però amb la decisió ara ja totalment a les nostres mans.  I se’ns giraria més feina...

J. Vinyeta.- 

16 de Setembre de 2023

P.S.: Ortuzar s’ha reunit amb Puigdemont a Waterloo. Em sembla entendre que el binomi Puigdemont – PNB és de molt més pes que el de ER – Bildu. El PP és crític amb  Bildu. Però em sembla que no piularà sobre del PNB i la trobada a Waterloo...

71.- Concrecions.-

 

771.-  Concrecions.-

Feijoo sembla que dona la legislatura per perduda. Els números no li quadren si no hi ha un miracle que, de  ser-hi, potser hauríem d’anomenar cop d’estat.

Per a l’Espanya ultramuntana, tot i que no és majoria parlamentària però és d’alt contingut franquista en les seves arrels, i molt estesa tant en l’Espanya profunda com en les altes esferes econòmiques,  no hi ha pitjor dolor que el govern de l’Estat estigui en  mans d’un PSOE suposadament esquerrà i antimonàrquic. Però, si a més, la governabilitat de tot l’Estat durant la pròxima legislatura, està en mans d’un grup català assenyalat com independentista (i per tant, colpista i destructor de la unitat pàtria..), el dolor es fa insuportable. I si per major sofriment, la vicepresidenta del govern que entenen com antimonàrquic i esquerrà, decideix viatjar a Waterloo – Brussel·les per veure i potser parlar d’alguna cosa amb el cap dels colpistes, fugat de la justícia espanyola i mà negre del independentisme català, Puigdemont,  el sofriment es converteix en histèria,  patològica, certament, però curosament amagada dins d’un ultra nacionalisme espanyol que defineixen com a patriotisme i que, de resultes, és clarament dictatorial.

L’Estat espanyol havia d’estar més o menys preparat pel que se li venia a sobre després de l’article de Urkullu respecta de la necessitat de pactar la interpretació de la  Constitució, a El País[1]. Però  les qüestions que planteja Puigdemont[2], que s’afanya a assenyalar que cap d’elles és anticonstitucional i que totes elles poden ser portades a terme  si hi ha voluntat política, tot i això o potser per això mateix, fa traure de la caixa dels trons, ja oberta, la gran traca final.

Puigdemont es presenta coma President d’una Nació que  estableix unes condicions per a reconèixer a un altre de President d’una altra Nació, tinguem-ho en compta. Assenyala quatre condicions bàsiques per iniciar  aquest reconeixement a través d’una investidura:

- Reconeixement de la legitimitat democràtica del independentisme  català.

- Abandó de la via judicial contra el independentisme iniciada ja abans del Novembre del 2014.Llei d’amnistia que l’avali i que no inclourà els victimaris de les víctimes.

- Establiment d’un mecanisme de mediació  de garantia que controli els avenços o dilacions en l’aplicació de les qüestions ja acordades[3].

- Els únics límits per a qualsevol negociació és el que estableixen els Acords Internacionals que “...fan referència als drets humans (individuals i col·lectius) i a les llibertats fonamentals”

Afegeix que són condicions que s‘han de complir abans de d’esgotar el termini per arribar a noves eleccions. Deixa a banda, però sense renunciar-hi, a un referèndum avalat per l’Estat i en, cap cas, renuncia a la unilateralitat.

El PSOE  remuga; el PP ens ve a dir que talla tots el contactes que pugui tenir amb Junts si manté el tema de l’amnistia; VOX trau foc pels queixals i s’afanya a donar suport parlamentari a Feijoo. Aragonés subscriu la conferència de Puigdemont (potser perquè no li queda més remei, donat el segon pla en que Puigdemont està deixant al seu partit i els seus líders...). Teresa Jordà ens ve a dir que ER ha estat fent política ells sols a Madrid durant quatre anys i que ja era hora..., però el que no diu és que no n’han tret cap profit, ans al contrari. Tardà[4] diu allò de que uns fan fum i altres treballen. La Brunete mediàtica anuncia  l’apocalipsi...

Després de no sé quants anys de ineficàcia i inacció política catalana a Madrid, ara  hi ha un camí  traçat amb feines concretes per a  fer. El protagonisme, queda  en mans del Sr. Sánchez que  sap perfecta i amb claredat meridiana de tot un seguit de qüestions a resoldre si vol arribar a la investidura amb condicions. I  sap que, si és  investit, haurà de continuar amb negociacions  vetllades, ara sí,   per aquell  mecanisme de mediació ja prèviament  acordat. Sánchez   té a les  seves mans  entrar o no en un nou període electoral.

Des del punt de vista estrictament personal, per a mi és prioritària una amnistia que posi fi a la persecució que el món independentista ve patint. Salvaguardar als imputats i sancionats  per haver participat en actes en defensa de la Nacionalitat Catalana ho entenc, repeteixo,  com a prioritari   i ensems  indispensable.

No vull negar que tot plegat sembla  una bona manera d’endegar  un motor gripat. Però potser un nou  ( o dos, o tres...) procés  electoral  faria  entendre a l’Estat espanyol que Catalunya existeix i  que vol  ser independent. Però, de moment ens toca esperar.

J. Vinyeta.-   6 de Setembre de 2023

---

[1] https://elpais.com/espana/2023-08-31/urkullu-pide-un-pacto-territorial-para-reinterpretar-la-constitucion.html

[2] https://www.vilaweb.cat/noticies/text-discurs-integre-conferencia-president-puigdemont-condicions-investidura/

[3] Assenyalar que aquest punt ja va ser rebutjat obertament per Sánchez  en dues ocasions. https://www.lavanguardia.com/politica/20190205/46230626474/gobierno-accede-figura-coordinador-mesa-dialogo.html

[4] https.://twitter.com/somtarda?lang=ca