dimecres, de setembre 30, 2020

704.- Després de la inhabilitació

 704.- Després de la inhabilitació.-

Vull agrair al MH President Torra els esforços fets per mantenir la dignitat del País i, en conseqüència, de la Institució que presideix.  Un procés aberrant i venjatiu ha aconseguit   el seu propòsit polític. Però ha engrandit la figura humana i política del que ha estat un gran President de la Generalitat de Catalunya. La història no en tindrà dubtes. Quedem a l’espera de les decisions del TC que pot esmenar una plana negra, una mès de tantes, de la justícia espanyola. Si no ho fa, cosa que tampoc no seria estranya, ens quedaran els Tribunals[1] europeus que un dia, tard, molt tard, és cert,  sense cap dubte, ens donaran la raó.

Companys assassinat, Irla  exiliat, Tarradellas exiliat i recuperat a la mort del dictador, Más condemnat i inhabilitat pel tribunal de Comptes, Puigdemont exiliat, Candidats Sánchez i Turull empresonats, Torra inhabilitat... Parafrasejaria Cícero amb alguna modificació hi diria: Fins quan hem de permetre que abusin de la nostra paciència...?

S’inicia una situació perillosa. I em sembla que el perill està al Parlament. Aquesta tarda hi ha ple al que Iceta, sempre Iceta, diu que no hi vol assistir. Potser és per vergonya després de les declaracions d’ahir de la portaveu del grup Eva Granados o potser es pensa que hi haurà una reprovació de la inhabilitació del President Torra i no hi vol ser..., per vergonya. Veurem també qui no hi assisteix.

No sé a quin acord han arribat Junts i ERC. Però,  vagi per endavant que, tot i no ser de la meva corda, em sembla inadmissible que les CUP no hi hagin estat convidades a participar-hi. És cert que les CUP actuen i deixen d’actuar simultàniament: avui sí, demà no o, ves a saber,  ni blanc ni negre si no tot el contrari, amb respostes estranyes i empats incomprensibles. Però formen part de la majoria parlamentària independentista i, en conseqüència, tot i que potser no hi haguessin participat  (un molt bon amic meu els defineix com adolescents polítics  i amb les seqüeles pròpies d’aquella edat...) haurien de haver-hi estat en l’acord. Seria bo, tot i que ser que és molt demanar, que Junts i ERC ens diguessin  per què han deixat fora als cupaires. Si no es donen raons clares i convincents, haurem d’entendre que el politiqueig de segona fila priva per sobre de les qüestions importants. Potser que alguns pensin que, en qualsevol cas, és millor  que no hi hagin majories per estalviar-se problemes  en un futur...[2]

Dit això, em reitero a dir que, en la meva opinió, el que hauria de fer el Parlament és reprovar sense dubtes l’actuació del TS i, en conseqüència, la inhabilitació del President Torra, actuació que demostra, una vegada més que, el que pretén el deep State, que està en mans dels jutges, és la pretensió, com sigui,  d’empetitir  tant el País que ja no produeixi ni ombres. Aquesta voluntat colonial, només ens deixa una camí que ja molts ciutadans entenem com a únic. I la resposta per iniciar  aquest camí està, avui per  avui (i entenc que ho estarà en tot moment), en mans de la societat civil que potser comença a entendre que ja n’hi a prou de bajanades.

La pregunta del milió està en saber que farà el President Torrent,  un home que va ser capaç de dir que s’apartessin aquells  qui dubtessin[3] i que em sembla que ens ha donat mostres fefaents de que ha dubtat i no s’ha apartat en més d’una ocasió. Per tant i seguint ordres que deuen venir de Lledoners, és capaç de torpedinar qualsevol acció parlamentària que no satisfaci  determinats interessos clarament partidistes als que es deu.

El  BOE no ha publicat la inhabilitació del President Torra. Potser que Sánchez hagi tingut vergonya de participar en una actuació que, segons experts com Queralt, Pérez Royo, Martín Pallín o Urias (indiscutibles primeres espases...) és d’una irregularitat flagrant. Potser  que en no signar pensi que sempre podrà dir, quan els tribunals europeus engeguin,  que no ho va signar perquè  també ho  trobava reprovable. Mentirà però, al menys nosaltres, tampoc ens el creurem

Quedem a la espera de la Sessió Plenària del Parlament d’aquesta tarda.

J.  Vinyeta

30 de Setembre de 2020



[1] Boye planteja, en cas de negativa del TC, el planteig simultani del assumpte  al TJUE i al TEDH


diumenge, de setembre 27, 2020

703.- Madrid, els Jutges i la sentència

 

703.- Madrid, els Jutges i la sentència.-

Madrid es crema. Però, amb aquella xuleria  que li és tan pròpia, associada a una ineficàcia impúdica exultant, entén que tots hem d’acompanyar-lo en  el seu desastre i, per major glòria de la capital imperial, morir en l’incendi. Tal és el resultat de les mesures sistemàtiques anunciades cada divendres, per a ser posades en pràctica el dilluns següent, a fi de que  el afortunats madrilenys tinguin temps suficient per escampar la covid 19  per la resta de la geografia espanyola  durant el cap de setmana. Decisions polítiques que no maten a ningú les castiga l’Estat amb presó.  Altres decisions que maten, les  deixa impunes. En qualsevol cas, l’imperi és el que mana.

Per ordre del Govern, Felip  VI no ha pogut venir a Barcelona, per fer l’entrega dels despatxos de la nova promoció de jutges, per unes suposades raons de seguretat que no s’han cregut ningú. Ha estat una decisió política que potser pretén posar en evidència   la situació en funcions en que es troba la cúpula judicial que, tot  i decaiguda i a l’espera dels nous nomenaments, va col·locant als més idonis a la seva ideologia en llocs clau. La decisió del Govern  no ha agradat als jutges perquè els deixa en evidència i tampoc ha agradat a Felip, que els necessita  com a defensors interessat de la monarquia. Com que no hi ha pogut anar, Felip s’ha emprenyat i, oblidant-se dels seus deures constitucionals i de que constitucionalment gairebé ha de demanar permís per anar pixar, no se li acut res més que acaronar Lesmes amb una trucada clarament còmplice amb la  situació  actual de la cúpula judicial. Joaquin Urias, exlletrat del TC,  diu obertament que Felip  ha trencat amb la Constitució[1]. I com que la cosa ha estat suficientment patètica, Javier Pérez Royo també es despatxa a gust  comentant els orígens de la qüestió, el perquè de tot plegat, en l’article que titula Justamente al revés, Iñaki[2] responent a uns comentaris radiofònics de Iñaki Gabilondo, o assenyalant les actuacions reials com a participatives en les operacions de la dreta per fer caure  el govern de Sánchez[3]. De totes maneres, la majoria parlamentaria al complert (la que va donar el sí a la investidura de Sánchez) ha demanat la renovació de la cúpula de poder judicial, posant al PP en la tessitura d’enfrontar-s’hi precisament amb aquesta majoria parlamentaria. La situació, agreujada per la pandèmia, que el PP madrileny és incapaç de contenir, és delicada. En cap cas es poden descartar decisions important en l’esdevenidor més immediat. Com passa sempre, Catalunya està on està i els independentistes haurem de saber aprofitar  la situació favorable que, uns i altres, ens van creant.

Aquí, a casa nostra, ens trobem davant l’anunci d’un altre esclafit: la sentència, inhabilitadora o no, del President Torra. El propi President li va dir al jutge que la sentència ja estava escrita. Davant d’això, es parla de les mobilitzacions que vindran al darrera per deixar clara la injustícia amb la que novament actuen els jutges d’aquest Estat. Però em sembla que, a pesar del que es decideixi, pel que hem d’estar preocupats ha de ser per l’actuació d’un Parlament que està sota la Presidència del MHP. Torrent (recordem l’oposició al nomenament del President Puigdemont, inici  i causa del que va venir al darrera) i que  aquesta presidència no s’ha caracteritzat, en cap moment precisament, per la seva bona relació amb el món clarament independentista (l’última actuació respecta de la publicació o no de la reprovació de la monarquia en el DOG, va ser-ne una clara manifestació al respecta).  Em sembla que la sortida al carrer serà necessària. Però que els arbres no ens deixin veure  el bosc i mentre, de bona fe molts es trenquin la cara defensant un altra President de la Generalitat humiliat, soterradament el Parlament, en raó i a causa de la seva Presidència, doni l’esquena, una vegada més, a la ciutadania i ens trobem amb fets consumats clarament contraris a la voluntat del 50% de la ciutadania (i per tant, favorables a la voluntat de l’altre 50%...) És evident que haurem d’anar a la Plaça de Sant Jaume. Però també em  sembla evident que hauríem d’estar molt i molt pendents de les  decisions que es puguin prendre al Parc de la Ciutadella.

J.  Vinyeta

27  de Setembre de 2020

dimarts, de setembre 15, 2020

702.- Moviments


702.- Moviments.-

Moments actuals amb situacions que, sens dubte, podríem definir com a complexes en el millor dels casos, entretingudes com  a mínim i esperançadores, un cop  rumiades,  pel sobiranisme català.

La demolició de Convergència ha estat un fet, i necessari. Mas ha volgut carregar-se  Convergència a l’esquena en un intent de deixar, dins del possible, les coses tal com estan. Quan Mas va  ser enviat a la paperera de la història, va decidir que Puigdemont, independentista de pedra  picada, el substituís en la Presidència. A molts ens va semblar entendre que amb el President Puigdemont aniríem molt més enllà que no pas aniríem amb Artur Mas, per la senzilla raó  que Mas va apujar-se a la cresta de  l’ona  empès per una societat civil entre la que ja s’hi trobava, i amb bon expedient, Carles Puigdemont. Sentint ahir parlar Mas, vaig recordar la figura de Becket...

Mentre, el President Torra decideix no convocar eleccions. ERC es veu amb la presidència interina de la Generalitat en moments complicats i durant dos  mesos, si inhabiliten al President. Aragonés,  tremola. Tant que demana la demolició del Consell Per a la República i, d’alguna manera, poder assumir determinats poders per poder “ administrar” el país  (lectura: convocar eleccions a plaer). ERC té por. Aragonés em sembla que espera amb candeletes que el Suprem no inhabiliti Torra, la qual cosa tampoc cal desestimar-al d’antuvi.... Perquè de passar, Sánchez tindria porta oberta per convocar la famosa taula, quedaria com un sant baró, Rufián podria anunciar l’aprovació dels pressupostos i la justícia espanyola, tant malmesa, guanyaria algun dels molts punts que ha anat perdent a Europa...Tots contents, oi?

D'Europa ens  arribaven  ahir un  parell de notícies importants. La primera era que Sassoli, el President del Parlament Europeu, admetia a tràmit la demanda d’empara de Puigdemont davant de les publicacions d’espionatge telefònic dels que en presumia El Mundo uns dies enrere.  Coincidia en el temps amb la mateixa sol·licitud  que Matamala, i per la mateixa raó, havia tramés al Senat espanyol, que  no sé jo que tingui resposta encara. Tot va fent pila de cara tant a la decisió de la Justícia Europea respecta de l’actuació permanent violenta de l’Estat espanyol en vers el món sobiranista català, com en el tema del suplicatori espanyol per retirar la immunitat a Puigdemont, Comin i Ponsati.  L’altra notícia ha estat la demanda, també admesa per la justícia andorrana, contra Rajoy i  Fernández Díaz per suposades coaccions a la BPA en el cas Pujol.  Tot plegat posa en evidència la feblesa de l’Estat. Espanya està endeutada, sense un duro al calaix, amb unes demandes socials permanents que la pandèmia ha agreujat i Europa hi posarà calés per pal·liar, fins on  pugui i cregui necessari, el desastre que estem vivint. Això pressuposa l’acceptació d’unes normes, diguem-ne europees, que no son massa de l’agrat del deep State  espanyol, acostumat a fer el que li rota i amb la impunitat assegurada. Europa no és tampoc cap model específic de pulcritud política, és cert. Però també és cert que les formes son menys dictatorials. Europa voldrà cobrar. Això pressuposa control dels diners i la submissió de l’Estat que cobra  en  aquell que el  compra. I això, que no agrada gens als de sempre, mostra a tot el món la debilitat actual de l’Estat Espanyol que veu qué, novament  l’imperi, aquell en el que no s’hi posava el sol, s’enfonsa. Catalunya sura entre tanta desfeta: Europa està a l’aguait  i pensa en qui li pot pagar els deutes.  Potser  és que  per la mateixa injecció de diners d’Europa, que el PSOE comenci a parlar de modificar lleis penals, d’anul·lar judicis franquistes o d’ampliar la llei de memòria històrica fent referència a la prohibició de determinats partits i/o institucions (sense concretar res respecta de les segones...) de tall feixista... Alguna cosa es belluga, és evident. I Catalunya hi és pel mig.

Ara el PP està entretingut als jutjats amb Bárcenas, Fernández Díaz, Cospedal, Rajoy, etc.... Veurem si Marcelo  encara té cura de l’exministre Fernández Díaz, o serà clar que el Dimoni impera a l’Estat.... Per molt que Casado s’hi entesti, té mala peça al teler. I si ell, com diu,   no hi està emmerdat, en cap cas podem oblidar que porta més de 15 anys amb càrrecs de direcció dins del partit, a les ordres d’Aznar qui, novament, quan perd protagonisme guanya en loquacitat. El que en resulta, és que  Cassado res ha fet per mantenir una transparència que es manifesta inexistent. Justificar dient que cap dels encausats és avui càrrec dins del partit, és prendre’ns per imbècils. Però tots sabem que és una forma habitual de tractar la ciutadania.

Per cert, hi hagi o no eleccions, TV3, la Seva, la d’ERC, està en plena campanya electoral, ben acompanyada per CatRadio que segueix el mateix camí. El convidats son sempre els mateixos i de la corda dels erquis, o amb la presència de membre ultradretans per allò de la pluralitat política... En el llibret de Junqueras i Rovira, s’afirma amb rotunditat que  la CCMA necessita una renovació a fons... És una mentida més. Perquè si ERC en volés una reforma substancial com afirma, no li caldria esperar el futur per a fer-ho: la Corpo, ara, està a les seves mans i, per tant, podria dur a terme aquesta reforma en qualsevol moment. No ho farà, perquè de fer-ho, la CCMA deixaria de ser seva...

J.  Vinyeta

15 de Setembre de 2020