166.- Després d la Diada (i II).- Algunes constatacions

166.-  Després de la Diada (i II).- Algunes constatacions.-

El primer que cal dir és que molts dubtaven del poder de convocatòria   de l’Assemblea Nacional Catalana. Personalment m’he trobat amb amics que m’havien  vingut a dir que temien que la creació de l’Assemblea no fos  més que la creació  d’un nou grup – grupuscle  dels que hi ha amb una línia més o menys específica en defensa, això sí, del País, que no pas una altra cosa. I jo els hi deia que no, que ho veia clar, que aquesta vegada era una cosa molt més seria i, especialment, amb l’avantatge de no ser partidista. I així va quedar  palès! Els que en dubtaven han reconegut el seu error d’apreciació en vers d’una organització que, després  del seu acte fundacional al Palau San Jordi el prop passat 10 de Març, ha anat creixent en tot els aspectes fins arribar a  la marea estelada de la Diada passada amb el crit unànime d’independència dels milers i milers de participants: era la escenificació del seu objectiu. L’ANC i el seu Secretariat, amb Anna Forcadell al davant, han estat a l’alçada. Primera constatació.

 És evident que tots, i crec que sense excepcions, esperàvem, a l’endemà de la manifestació, el què faria i diria el President Mas, sabent, a més, que dos dies més tard hauria de ser a Madrid per defensar el què digués aquí i que, pocs dies després, hauria de enfrontar-se directament amb Rajoy pel tema del Pacte Fiscal. Tot i que el full de ruta que se li presentava no era gens afalagador, el que va dir a l’endemà, no va decebre. La conferència que va donar a Madrid, va deixar a tots, presents i absents, especialment als absents que eren molts, amb el convenciment de que el doble llenguatge emprat per la classe política catalana gairebé habitual fins aquell moment, s’acabava: deia allà el mateix que ja havia dit dos dies abans  a Palau.  Però encara li quedava fer el cim: la trobada amb Rajoy i parlar d’allò que havia estat la insígnia de la seva campanya electoral. No sorprèn la resposta de Rajoy. El propi President  se’n va a la seu de la Delegació del Govern  a Madrid (no es queda a  la Moncloa per a fer la corresponent roda de premsa) i, amb una Senyera i una Bandera Europea  al darrera, ens diu allò de que la reunió no ha anat bé. Ens fa entendre que el País ha de tirar endavant i que la situació així creada no ens dona més opció que anar a la recerca de la Sobirania Nacional i prendre decisions. Queda clar per tot plegat que tenim un President de gran talla i que la seva actuació respon més a la d’un estadista que a la d’un polític de partit. Segona constatació.

El propi President ens diu que no caldrà esperar gaire per l’inici de presa de decisions. I carrega el pes de tot plegat en el proper debat sobre política general que ha de celebrar-se al Parlament cinc dies després. És ben cert que, donades les circumstàncies (el “tsunami” estelat de la diada,  el no de Rajoy i les actuacions i discursos – rodes de premsa del President), no té  massa marge de maniobra i que haurà de convocar eleccions. Queden els  dubtes clau per a resoldre: per què convocarà eleccions, quan ho anunciarà i per quin dia quedaran  fixades. Respecta de la  convocatòria d’un referèndum aclaridor, molts som els que entenem que ha de venir després d’una declaració d’Independència que només pot sortir del Parlament. Sembla que el President, també ho veu així.

I arriba el 25 de Setembre del 2012. Només han passat 14 dies des de la Diada. S’inicia la sessió parlamentaria i el President, només començar-la, fa l’anunci de la dissolució del Parlament i ens convoca  a les urnes pel proper dia 25 de Novembre. Ho fa perquè el cop de porta d’Espanya negant qualsevol i definitiva possibilitat d’enteniment, no deixa a Catalunya més possibilitat que la de cercar un futur Sobirà com a nou Estat. Així les coses i com a conseqüència, el Govern que  ha de portar a Catalunya a ser el nou Estat dins de la Unió Europea, ha d’estar prèviament legitimat per les urnes. Un cop assolit aquest estatus, el Sr. Mas anuncia, dins de l’èpica del moment, que ell no es tornarà a presentar a les eleccions, amb una declaració que sorprèn inclús al seu propi partit. Es tanca el cercle que s’havia obert aquell famós 10 de Juliol del 2010 amb la manifestació en contra del Constitucional que s’havia  passat pel forro dos Parlaments i un Referèndum.   Podrem  decidir el nostre futur, tot i que les dificultats que ens esperen per fer-ho seran espectaculars. Però acabi com acabi tot plegat, haurem viscut  el moment històric en que neix aquest futur. Tercera constatació.

I una nota final: Gràcies President, per haver estat digne del que el poble de Catalunya va deixar a les seves mans. I ara, només queda que nosaltres sapiguem ser-ho del que Vostè ens deixa a les nostres.

J. Vinyeta

20 – 26 de Setembre de 2012

165.- Després de La Diada (I)

165.- Després da la Diada (I).-

Ja ha passat una setmana des de que la “tempesta”  independentista va esclatar. I estic encara una mica aclaparat. Però, tot i això, ja comença a ser hora de fer un  mínim anàlisi i iniciar  comentaris a tot  plegat.

No crec necessari parlar de xifres. Tant li fot un milió com dos: érem molta, moltíssima gent i el crit general era independència. Dir-ho d’una altra manera, com insinuen els unionistes és, en la meva opinió, voler emmascarar la manifestació. Som més els que no hi érem, diuen!. I potser, si.  Només    hi ha una manera de saber-ho però, potser perquè no ho tenen tan clar com diuen,  no hi ha manera de que si pronunciïn a favor de comprovar-ho. Jo no  sé si som més nosaltres, els secessionistes  (el cor em diu que sí, que ho som. I les enquestes, també), però la resposta només pot venir donada en un  referèndum. De totes maneres jo no he vist encara una manifestació multitudinària a favor de la unió, llevat de les dels pocs ultres del Dia de la Raza, el 12 d’0ctubre a la Plaça dels Països Catalans, a Barcelona.

La onada independentista ha sobrepassat al conjunt de polítics del País  i, tot i que encara no en parlen gaire bé  gens, també als polítics de la resta de l’Estat, a més de deixar-los a molts sorpresos per l’existència d’un problema que en cap cas podien arribar a  pensar que fora de la magnitud que realment encara  és. El President Mas, a Madrid dos dies després, va ser valent i va deixar clar, com diria en Monzó, el per què de tot plegat.  Però deixa les coses en una posició certament inestable[1], des del punt polític,  perquè sap  que la societat civil ha anat més enllà d’allà d’on ell volia arribar.

És evident que, tot i estar sobrepassat pels fets de La Diada, el Parlament va donar un manament sobre el tema fiscal al Govern. Per tant, tot i que només sigui per poder tancar l’acta corresponent, i de  que no acabi de ser res més que un acte protocol·lari, personalment entenc que s’ha de complir[2]. En principi tots creiem  saber com anirà i, llevada d’una sorpresa, el President tornarà amb un no per resposta. Per tant serà el proper dia 21 el dia en  que el President Mas haurà de començar realment la gestió de tot allò que la societat catalana ha deixat en les seves  mans des del prop passat dia 11, amb  el convenciment del que no hi ha marxa enrere, perquè sap que la societat  civil continuarà empenyent. Per tant, davant d’un no al projecte estrella del seu mandat i davant d’un un “tsunami” estelat, haurà de convocar eleccions. I aquí haurem de veure el  contingut dels programes electorals del partits per poder votar el que ens convenci més.  I molts, tots els que hi érem, sabem que volem que hi diguin aquests programes electorals.

 En qualsevol cas, els unionistes, que no han estat capaços en 300 anys de dir-nos perquè no ens anem d’anar, que no han estat capaços de donar-nos més que unes raons ideològiques uniformadores per a mantenir-nos integrats en l’Estat Espanyol i que mantenen amb nosaltres un tracte colonial pur, posaran en marxa la poderosíssima maquinaria de l’Estat per desfer quantes passes anem fent: des del punt de vita polític amb  tots els pals possibles  a les rodes tant des de dintre com des de fora de l’Estat i, des del punt de vista social, atiant la por a les desgràcies econòmiques i socials que se’ns vindran a sobre si ens en anem, tot i que   podrem constatar que, en cap cas ens diran què els hi passarà en ells si marxem. El més trist de tot plegat és que quedarà també evidenciat que en aquest Estat en que ens hi fan estar, la famosa i intocable Constitució està per sobre de la Democràcia, per sobre de les decisions del teòric depositari del poder: ens han invertit i prostituït els conceptes. I aquesta és possiblement la raó de tots els mals.

Però  de tot això, en tornarem a parlar a partir de divendres 21

Per animar la festa, el Rei ha penjat a la seva web una carta amb  caire marcadament polític. Mai, des de el famós 23 F, el Rei havia fet un manifest que coincideix fil per randa amb el criteri del Govern Central. Algú deia ahir que potser que la situació actual sigui comparable a la del 23 F i per això el Rei opina i fa política. Però si és així, és que el Rei identifica i pren als  secessionistes per colpistes?   No sé qui haurà pressionat a la Casa  Real per a prendre una mesura d’aquest tipus. Penso que només hi va a perdre perquè, d’una banda, ens assenyala la por que ells, els valedors, tots plegats, ja estan passant. I, d’altra banda, no sé si el Rei és capaç de veure que, a partir d’ara, potser que el triangle blau de l’estelada hagi de canviar de color i convertir-se en morat, per allò de la bandera republicana: quan encara no havíem adjectivat la llibertat que volem, ara resulta que, a més, serà republicana?.  Majestat: em sembla que heu mossegat l’ham...! Amb amics d’aquesta mena, és ben cert que no cal tenir enemics.

Continuarà.

 

J.  Vinyeta

18 – 19 de Setembre de 2012

 

 

 

 

---

[1] La paraula Independència encara no la ha pronunciada mai…

[2] Vegeu l’article 162 .- Tenim les coses clares? del 24 d’Agost passat, al  meu blog.

164.- Borden...? Dons és que cavalquem, amic Sanç !

164.-  Borden…? Dons és que cavalquem, amic Sanç !.-

Hi ha vegades que en que es fa difícil afegir adjectius afalagadors a fets que, a més de haver estats viscuts i corroborats personalment, son reafirmats i contrastats per milió i mig de persones[1], per  mitjans de comunicació d’arreu i inclús per aquells als qui el sol fet de l’anunci de la  convocatòria, per sí mateixa, els hi revoltava  l’estomac. La convocatòria d’ahir, va ser un èxit absolut i el clam, unànime. L’ANC s’emporta l’orla en la que hi estem inscrits els participants sota el lema inequívoc de la convocatòria, mantingut a pesar de les pressions què de tot arreu anaven arribant al secretariat de l’ANC per a que  fos modificat i més assumible pels més repatanis  la secessió, Govern inclòs.

Dit això, em sembla més adient tornar-ne a parlar després que hagin passat uns dies, amb el cor més fred, amb més racionalitat i menys apassionament.  Avui parlarem de la Diada vista des de Madrid.

La primera observació que cal fer és que el silenci general al respecta que s’observa en les portades de la premsa de l’endemà madrilenya ens fa entendre que consideren la manifestació com un èxit. De no haver estat així les portades de la “Brunete mediàtica” haguessin estat escandalosament cruels i humiliants. En no poder-ho fer, han optat pel silenci, la qual cosa ha estat tremendament significativa en aquest sentit.  Només El País, per allò de la edició de  Barcelona, i El Mundo en la edició Catalunya, en fan referència important (en cap cas a plana sencera).

 I per triar-ne un de entre tots plegats, vaig agafar El Mundo. Aquest rotatiu, republicà d’última hora, aznarista i en massa ocasions visceralment anticatalà, ens fa saber que centenars de milers de catalans varen sortir al carrer a demanar  la independència. I en culpabilitza de la situació a la debilitat de Rajoy en el tracte amb les autonomies i, en especial,  en el tracta vers Catalunya.

Jiménez Losantos, íntim nostre des de que Terra Lliure li va destrossar una cama, admet sense dubtes la possibilitat de secessió dient “Si son viables Mauritania, Moldavia o Montenegro ¿cómo no va serlo Cataluña?”. Després, això sí, no se sap estar de comparar als nacionalistes catalans   amb Lenin, Mussolini i Hitler per allò de que imposen  la seva ideologia.

Victoria Prego ens ve a tractar d’ignorants i afirma que res del  que se’ns ha donat (?) en tres dècades  ha estat suficient per aplacar les “exigencias nacionalistes...” Però acaba l’article amb un  “Via libre” a que el President Mas gestioni la secessió “...si se atreve a ello”.

L’Editorial del mateix diari entén  que  la manifestació va sobrepassar les previsions del Govern i el problema se li presenta al Sr. Mas  “...que es quién ha sacado a pasear al monstruo...” De totes maneres, acostumats com han estat empre a resoldre les diferències amb l’ús de la força, l’editor reconeix la inviabilitat avui dia d’una solució per via de les armes.

Després, especialment en un article titulat “No seais imbéciles” inicien l’anunci de les catàstrofes, la misèria “...y el empobrecimiento de los catalanes durante generaciones...” que ens espera de separar-nos d’Espanya. És un anunci  del que ens vindrà: la por serà l’arma més perillosa que utilitzaran per fer-nos desdir

Però tot plegat no és mes, en la meva opinió, que una demostració palpable de que tenen consciència de que marxem i si ho fem, saben que bona part del entramat ideològic que els hi dona saba, s’enfonsarà i això els hi fa pànic: “ni será roja y estará  rota...”  els hi pot passar res pitjor?. Però  serà  davant de la estratègia de la por per a la que hem de tenir respostes a punt i, especialment, fer-los-hi la pregunta del milió: ¿com s’espavilarà Espanya si el 20%[2] del seu pressupost deixa  de ser ingressat?. És per tot plegat que se’m ha ocorregut la frase que encapçala aquest escrit: Borden?... Dons és que cavalquem, amic Sanç!![3] I, pel que sembla, de pressa.

 

J. Vinyeta

12 de Setembre de 2012

 

---

[1] Alguns mitjans, inclosos alguns de Madrid, com El Mundo  parlen, en algun dels articles interiors, de  2 milions de persones

[2] Catalunya aporta  el 20% del total del pressupost de l’Estat Espanyol.

[3] Ho he escrit en l’idioma en que hi ha probabilitats de que hagi estat escrit el text original de l’obra, de moment, cervantina

163.- Tot esperant...

163.- Tot esperant....-

 

 

Tenim la Diada a sobre. Estic segur de  la resposta ciutadana i, per a molts dels que en principi havien negat la seva participació, ha resultat que l’empenta que l’organització porta, l’allau de confirmacions d’assistència, la quantitat  d’estelades venudes i en molts llocs esgotades, la manca d’autocars, els trens especials etc...  els ha fet recapacitar, no sobre la seva manca de voluntat independentista si no en la possibilitat de quedar-se fora de la foto.  Tots sabem que el Sr. Duran, que pot ser-ne l’exemple més paradigmàtic, s’ha trobat en aquesta tessitura. Hi ara, ell i el seu partit, per aquesta última qüestió que no pas  per altra, participaran  en la manifestació. És ben cert que els motius de participació son molts i variats. Però crec que no hem d’oblidar quin és  el lema de la concentració i quin és el resultat que se’n espera. Dic això perquè el dia 12 hi hauran els de sempre que, volent portar l’aigua al seu molí, adduiran que de manifestació per la Independència, res de res i que no va ser més que un bram per uns altres motius concrets, per qualsevol altra cosa,  menys per la raó per la qual molts hi vàrem ser. El PP i C’s no hi assistiran. Millor. Estarem més tranquils i sense la necessitat d’enfrontar-nos a la seva incomprensió. Ja no hi contem amb ells. Hi ho  saben.

 

 L’Almirall Nelson, en les hores prèvies a la Batalla de Trafalgar, on hi va perdre la vida, va reunir als oficials i a la tropa del seu vaixell insígnia per l’arenga habitual. La va finalitzar amb una frase que crec molt adient. Dirigint-se a tots ells els hi va dir: “Anglaterra espera que tots i cada ú compleixi amb el seu deure...”. Catalunya també ho espera de tots nosaltres. I d’aquesta classe política que, llevat de molt pocs,  no sap encara, habituada com està a anteposar el seu partit a tot allò que interessa al comú de la gent, on situar-se.

 

Per altra banda, des de la Meseta comencen ha arribar uns certs senyals de nerviosisme. Des de Coronels reclamant l’acció dels tancs amb culminació heroica en defensa de la sacrosanta unitat pàtria, fins a les negatives i oposicions  sistemàtiques i permanents (realment en aquest aspecte poca cosa hi a de nou) a qualsevol moviment que des d’aquí intentem per afirmar-nos i  diferenciar-nos. Les últimes del President Extremeny en son el millor exemple de tot plegat.

 

 I el PSC? Dons tenint el valor de dir que la mani de la Diada ho és tot menys independentista.  Però quan es diuen les coses a mitges i en profit particular (certament hi haurà gent que potser  hi serà per motius exclusivament personals), perquè tot i que no els i agradi la convocatòria ho és per a l’Estat Propi, ho definim com a demagògia. Va ser la forma  de donar tranquil·litat a un PSOE que, a pesar de tot i en el meu entendre, ja no necessitava.

 .

Queden poques hores pels fets dels que en podem ser protagonistes i, quan hagin passat, en tornarem a parlar.

 

 

 

 

J.  Vinyeta

9 de Setembre de 2012