86.- L'arxiu Centelles

86.-L’arxiu Centelles.-



Si tingués suficients diners, i en el suposat de que els amos de torn ho volguessin vendre, compraria tantes quantes obres d’art (o capricis, tot ha de dir-se) que el meu capital em permetés de fer-ho. I entre aquestes coses que possiblement hagués comprat, hi hauria l’arxiu Centelles, avui en boca de gairebé tothom.

No vull negar el valor històric, documental, sentimental i de tants quants adjectius és vulguin afegir-hi, però els germans Centelles, agradi o no, han tingut el mateix dret de vendre com jo, si hagués tingut calés, tenia el dret de comprar-lo i emportar-me’l allà on me’n anés a viure. Però a vegades, exercicis de llibertat individual poden crear escàndol en la comunitat on es porta a terme, com ha estat el cas que ens ocupa. Què ha passat amb l’arxiu Centelles per què els ànims s’escalfessin tant com ho han fet?

La resposta no està clara. Però sí que hi ha tres aspectes de la qüestió que fan que el tema hagi estat escandalós, tot i que tampoc no ens donen massa possibilitats d’aclarir la qüestió:

-- La Generalitat, no ha pogut comprar-lo, l’arxiu? La raó de que no hi havia diners per a fer-ho, quan el propi Govern s’ha gastat no sé quants milers d’euros en informes inútils o en vacunes que sembla que hauran de llançar-se, no em sembla gens convincent. O és que potser, no sé per quines raons, no el volía comprar? Per tant, no em queda més remei que esperar a que algú o alguns m’expliquin (ens expliquin) per què s’ha deixat perdre un llegat documental del gruix d’aquest, si és que tenen el valor de fer-ho.

-- El Ministeri de Cultura ha comprat amb els seus calés l’arxiu i en farà el que en voldrà. Només un parell d’objeccions: avui per avui, el 21% dels calés del Ministeri de Cultura (o la part proporcional que li correspon del 21.000 milions d’euros extres que anualment viatgen a Madrid des de Catalunya, i només parlo d’aquests), també son nostres. Per tant, si la Generalitat tenia intencions de comprar l’arxiu en qüestió i no disposava de diners, per què no han retornat des de Madrid els diners necessaris per poder-lo comprar aquí i ser-ne nosaltres els depositaris ? No fer-ho i, a més, enviar-lo a Salamanca, quan encara no se’ns ha retornat tot el que hi ha allà i que és nostre, és un cop baix, i recorda més els termes d’una “vendetta” que qualsevol altra cosa. Parlar de lleialtat institucional amb uns que es passen la vida foten pals a les rodes a les nostres institucions és com voler buidar un pou amb un cove de vímet: debades. La actuació del Ministeri no és més que una mostra més del menyspreu insultant i habitual amb que se’ns tracta, envalentits aquells pel silenci també habitual dels que des d’aquí haurien d’haver aixecat la veu.

-- Continuo pensant que els germans Centelles han fet el que han volgut o el que els hi ha semblat més oportú. Teòricament han exercit lliurement el seus drets. Els tenen tots en fer-ho, per tant res a dir. Però no deixa de sorprendre’m aquesta justificació pública i permanent a la seva actuació quan, per les raons que vinc exposant, en la meva opinió, no era necessari el fer-la. Els advocats utilitzen una expressió llatina que fa molt entenedores determinades situacions o actituds: “Excusatio non petita, acusatio manifesta...”, expressió que no crec necessiti més comentaris. Si com diuen ells mateixos, ha estat per la seva pròpia voluntat el fet de que l’arxiu anés a Salamanca això, combinat amb aquella permanent justificació davant del País en general i la acusació també permanent a la Generalitat en particular, m’arrufa el nas i em fa pensar que per sobre de tot plegat hi ha raons més poderoses que els calés en el conjunt de les decisions preses.

Penso que estem en el dret de saber exactament què és el que ha passat i entre tots plegats ens han de donar explicacions reals, absolutament creïbles i satisfactòries.

No pretenc, a pesar de tot, donar a entendre que no ha estat una pèrdua dolorosa pel País. Imagino que ha sortit malament una cosa que podía sortir malament, complint-se escrupolosament així la famosa Llei de Murphy. La pregunta que ve al darrera, i que encara preocupa més, és la de quantes coses estan en llista d’espera per què la Llei de Murphy es compleixi també escrupolosament de nou? Seria bo saber-ho, perquè si hi ha varies coses que poden sortir malament (i és el que ens han de dir), i segons la pròpia Llei, la primera que anirà malament serà la que ens faci més mal...Valdria la pena estar preparats.



J. Vinyeta
Desembre, 2009

85.- L'Editorial

85.- L’Editorial.-

La premsa del País ha deixat bocabadats a mig món amb una editorial conjunta en la que, sense eufemismes, posa sobre de la taula el problema que el famós tribunal Constitucional d’Espanya està creant, amb la seva indefinició i, d’altra banda, el posa en el seu punt de deslegitimació donats els seus orígens i la seva dependència. És cert que l’ordre polític de l‘Estat posa al cim de la suposada ordenació democràtica al Tribunal Constitucional. Però també és cert que els valors de neutralitat i eficàcia dels que qualsevol tribunal n’ha de fer bandera, estan per sota d’uns mínims que li puguin donar credibilitat. No crec que hi hagi d’insistir. Molta gent (i dic molta, perquè realment han estat moltíssims els que, amb criteris jurídics i amb coneixements amplis de Dret han opinat al respecta) ha deixat, en aquest aspecte, les coses en el seu lloc. Per tant i en conseqüència, penso què, amb la seva actitud, ha aconseguit que, en l’ànim de tots aquells que volem un País (el nostre) lliure i millor i també en el de molts d’altres que això no els hi semblava tan primordial, hagi anat creixent el convenciment de que tots plegats només anirem bé quan les decisions a prendre aquí siguin exclusivament nostres.

Personalment he trobat que aquell famós Editorial és, tot i això, massa contemporitzador. Però també em sembla que obra una escletxa molt amplia entre els d’ací i els d’allà. Queda clar que amb l’Editorial, els diaris de Catalunya han fet mal, molt de mal. És com si s’hagués calat foc a la caverna. Tant de mal, que a l’hora de contestar-lo els de sempre, i de la manera furibunda a que ens tenen acostumats, s’han quedat sense arguments. No és que n’hagin tingut sempre d’arguments, però rebatre una bona argumentació, com la que presenta l’Editorial català, des de l’editorial de El Mundo (un diari del que el Sr. Pedro J. n’ha volgut presumir de ser un diari “intel·lectual”) a l’endemà de la publicació de l’editorial català, amb el pobre argument de que ells son més (textualment diu “...Si, desde luego, es respetable la voluntat de 1,9 millones de catalanes que votaron a favor del nuevo Estatut hace tres años, ocho veces más respetable es todavía la voluntat de los 15,7 millones de ciudadanos que votaron en toda Espanya a favor de la Constitucion en 1978” ) no solament és, com ja he dit, un argument molt pobre si no que, a més, palesa el seu poc respecta democràtic per una minoria de, com diu, 1,9 milions de persones. O fent si no una defensa aferrissada d’un tribunal, com ja hem dit en hores bajíssimes, marcat per una interinitat “...que no es culpa de los magistrados sino de los partidos que no se han puesto de acuerdo para renovarlos...” (Sic), confirmant-nos així que el tribunal no és independent i que ha sobrepassat amb escreix la data de caducitat. No obstant, tot plegat en cap cas té més valor que el que en resulta d’una aposta habitual i permanentment demagògica. Però per aquesta mateixa aposta, i no cal que ens esverem, passarà ara, recordant la actitud posterior al desastre d’Atocha mantinguda pel mateix diari, que el missatge català anirà rondant arreu com varen anar aquelles famoses “motxilles”, amb la sola finalitat de mantenir visceralment encesa la flama anticatalana, tot i que només serà una resposta histèrica com a conseqüència d’un sentiment inconfessable i que els irrita, que ja fa temps que per a mi és molt clar: ens tenen pànic. Aquesta gent, que ara diuen que la uniformitat i el pensament únic (???) son d’una altra època (ho diu la COPE i ho diu sense la més mínima vergonya després que ens els han imposat, a una i l’altre, durant setanta anys), ens diuen ara que aquest pensament únic presentat pels diaris que han signat l’Editorial és, per a ells, una expressió gairebé feixista, per totalitària, i molt perillosa pel retrocés, diuen, que pot representar aquesta guerra oberta des de Catalunya amb les més altes instàncies de l’Estat, perquè pot deixar el sistema, institucionalment parlant, penjat d’un fil. En cap cas ens parlen de llibertat i quan ho fan de parlar només parlen de la necessària submissió deguda a aquest sistema, tan ben vertebrat que pot invalidar la voluntat lliurement expressada de tot un poble quan a ells els hi convingui. És molt clar que aquest és l’únic llenguatge que saben utilitzar.

Però si hi ha quelcom que els ha esverat encara més ha estat la multitudinària adhesió que la societat catalana ha manifestat amb els directors dels diaris. Amb la adhesió final de la Associació i de la Federació de Municipis (exclòs l’Ajuntament de Barcelona en el què, una vegada més, per la incapacitat del Sr. Hereu de fer de Barcelona el real Cap i Casal del País ha estat impossible consensuar una resposta en el seu propi Consistori), quasi podríem dir que ha estat, gairebé, una adhesió per “aclamació”, al participar-hi tots els municipis del País. La societat civil, a través de les associacions, organitzacions culturals, esportives i recreatives, grups i entitats de professionals, sindicats i patronals, etc...ha fet seva el que expressa l’Editorial publicada. I això tindrà una primera traca final amb les consultes el proper 13 de Desembre. Només, i fins el moment de redactar aquestes ratlles, han quedat fora de la “moguda” els de sempre: els partits polítics perquè, tot i les adhesions individuals al text, per molt que entre ells facin veure que s’ho demanen, no han estat capaços de fer una manifestació conjunta, unitària i de fermesa posant al Parlament al que pertanyen, en la línea de l’Editorial famós. És el reflex d’una actitud que fa anys que dura i de la que en son responsables ells i només ells i de la que el País en general i els ciutadans en particular en rebem les plantofades. Deixen clar, i el més trist és que no ens sorprèn, que només els hi importa el poder i el propi partit. La societat civil està fent seu aquell eslògan amb que ens van insistint dia a dia: “Per Catalunya, som-hi”, nosaltres sí, però ells, no... I els partits polítics que s’han quedat una altra vegada, amb les vergonyes al descobert, vergonyes que, vistes, fins a nosaltres ens fan avergonyir, han d’apressar-se a fer-se’l seu perquè si no, com diu el columnista de El Mundo, Santiago González[1], aquest tan pregonat nacionalisme que manifesten (llevat el dels que tots sabem) sí que deixarà palès que no és res més que un tigre de paper. La societat civil no vol ni ser-ho ni no ser-ho, un tigre: senzillament, vol ser el que resulti de la seva voluntat lliurament expressada. I per això, tot i que no son de fiar, necessita que, d’una punyetera vegada els Partits i satèl·lits que els envolten es posin, com es diu avui dia, les piles i pensin, encara que només sigui per una sola vegada, en el País i en la ciutadania, que prenguin l’estendard i iniciïn la marxa. Han de fer-ho, perquè si no la societat civil els hi passarà la mà per la cara o pot passar que la Història avergonyeixi als seus descendents...

Els messetaris detractors sistemàtics diuen que ells son més. Allà sí que ho son. Però aquí, i d’aquí parlem, jo no sé si els seus també en son més. El dia 13 de Desembre hi haurà una “consulta” (ni tan sols ens deixen donar-l’hi el nom de Referèndum, per allò que dèiem de la submissió obligada) que, com la d’Arenys, deixarà més clara (en un sentit o un altra, perquè nosaltres sí que parlem de llibertat en tots els seus àmbits) la voluntat, virtual certament, però voluntat al cap i a la fi dels consultats i ens dirà realment si aquells, al menys en aquest 17% aproximat dels municipis del País que aniran a les urnes, en son més o no. Aquest sol fet, el de preguntar i de poder contestar a la pregunta, els acolloneix perquè, com he dit i repetit, només saben anar per la via de la imposició, en el millor dels casos, institucional. Nosaltres ens estimem més, perquè hi creiem, anar per la via de la llibertat. I això, el voler anar per aquesta via, encara ho entenen menys que una Editorial conjunta que l’únic que fa es dir que uns quants milions de persones d’aquest País nostre volem existir sense entrebancs i ser respectats. Serà normal que tampoc això ho entenguin. La dialèctica que han entès tota la vida, camuflada en una suposada democràcia que ni ells han sabut acceptar en tot el seu significat, no és més que aquella “... de los puños y las pistolas...” que, per cert, ja va acabar com va acabar fa més setanta anys. Si tant forts i valents se senten, i son tants com diuen i creuen ser aquí a casa nostra, i, per sobre de tot, si son demòcrates, per què s’esveren tant quan parlem de fer un Referèndum com cal i posar-ho en evidència?



J. Vinyeta
Novembre, 2009

[1] “[Que el tribunal Constitucional] haga justicia et pereat mundus. No pasaría nada. El nacionalismo es un tigre de papel” (Sic)

84.- Corrupcions (II)

84.- Corrupcions (II)

La revolcada social que han produït els últims escàndols de corrupció esventats, ha estat de traca i mocador. L’ambient es mastega i, els partits polítics, han començat a posar fil a l’agulla no per solucionar el problema, però sí per tapar-se les vergonyes. Perquè, en la meva opinió, em temo que son i som tots conscients de que, tal com estan les coses, no hi ha per avui solució possible.

És evident que, per canviar les coses, son necessàries, com a mínim, que es portin a terme tres modificacions en l’actual sistema polític:

-- Ha de modificar-se la Llei Electoral fent-la amb llistes obertes. Copiar sistemes que ja funcionen a Europa, no ha de ser tan difícil.
-- Ha de crear-se una nova normativa – llei sobre el tema de finançament de partits i candidats(si es modifica la Llei) i, sobre de totes les coses, que es compleixi i que es faci complir.
-- Les Administracions, en especial les Diputacions i els Ajuntaments, han d’estar sotmesos permanentment a auditories externes i independents. En qualsevol cas, La Sindicatura de Comptes, ho ha de ser d’independent i amb poder executiu i sancionador.

Tot això sense exclusió d’altres assumptes que també hauran de solucionar-se tard o d’hora, com ha de ser-ho el tema judicial o el del funcionariat, per citar-ne dos que també necessiten un “bon repàs”.

Primer entrebanc: la modificació de la Llei Electoral. Tots els partits numèricament importants que integren el Parlament s’han posat a la boca manta vegades la necessitat de portar a terme una modificació substancial del sistema electoral. N’han parlat sempre però mai s’hi han posat, a la feina. L’enfrontament entre CiU i el PSC ha estat sistemàtic i no precisament pels interessos del país, no: ho ha estat per la proporcionalitat territorial que és la que pot donar el poder a uns o altres en funció de com es defineixi. És a dir que, com queda clar, l’important és deixar les coses de manera què, per els uns o per els altres electoralment parlant, quedin pràcticament decidides abans de començar. Les llistes obertes no son la panacea, és cert. Però també és cert que desgreixen la maquinària dels partits i, per tant, elimina bona part de les despeses necessàries per mantenir-la. Amb menys despeses, menys ingressos son necessaris. Però, amb menys ingressos, la pregunta del milió ja la fa en Salvador Cot al diari Avui del dia 9 de Novembre: l’aparell del partit liquidarà l’aparell propi? S’autoimmolarà? De qui i de quants prescindirà?

Segon entrebanc: La Llei de fiançament dels partits. Parlar d’això a aquestes alçades fa vergonya. I en fa perquè la Llei, de més o menys bondat, ja hi és i des de fa temps. Però, Ai las! Ni es compleix ni es fa complir. Sempre s’ha dit que si hi ha un País que ho te prou ben muntat (i amb això no vull dir que no pugui tenir les seves xacres) és Canadà, on es controlen, diuen que fins al cèntim, les despeses electorals. Personalment em sembla bé el control. Però tot i això, per a mi encara és més important que hi hagi transparència amb els ingressos que els partits van rebent: hem de saber, pela a pela, qui els hi ha donat calés i per què, amb el convenciment de que si aquests per què son legalment lícits poden ser assumits per tothom, i per tant pels partits, i sense escàndol. El problema radica en que no sabem fins a quin punt els partits estaran disposats a perdre la opacitat actual. I, donada aquesta opacitat, puc pensar legal i lícitament que tota o part d’aquesta opacitat ho és a conseqüència d’interessos també opacs, potser tant del donant com del receptor. Si no és així, per què es manté la manca de transparència?. Des de la pròpia Generalitat s’intenta establir per decret limitacions en el tema de les donacions. El problema no és que hagin de limitar-se. El problema, insisteixo, està fonamentalment en la manca de transparència de les mateixes: una petita donació pot amagar interessos tan espuris com una de milionària.

Tercer entrebanc: el control de les administracions locals. Ja fa dies que algú, no recordo qui ho va plantejar, pretenia la necessitat de sotmetre als Ajuntaments i a les Diputacions (que algú hauria de dir-me per què serveixen aquests últims Ens avui dia) a auditories permanents i externes. Els brams, que no varen fer res més que confirmar aquella necessitat, es varen sentir des de A Corunya fins L’Hospitalet i des de Cantabria fins Andalusia. Una vegada més pregunto, què tenen per amagar Ajuntaments i Diputacions perquè tinguin aquesta oposició frontal a ser auditats? És cert que ha d’haver-hi una manera de retornar des de l’Estat als Ajuntaments els diners i les ajudes necessaris perquè la municipalitat tiri endavant. Però també els consistoris han de ser curosos i no posar en marxa projectes que, per molts vots que donin, no els hi corresponen de fer, a menys que els serveis que es derivin d’aquell projecte siguin finançats pel propi consistori, ja sigui amb impostos sobre els conciutadans o que aquestos paguin directament el servei en el moment d’utilitzar-lo. O dit de una altra manera: els Ajuntaments no poden gastar ni un duro si no hi ha garanties de que la despesa ocasionada no haurà de ser finalment satisfeta per Administracions alienes al propi Municipi. I no ho han fet. I si han estirat més el braç que la mànega per sobreviure, penso que en cap cas han estat autoritzats a malmenar el territori als extrems en que ho han fet, perquè, com tots sabem, els permisos d’obra i les requalificacions son exclusives dels Ajuntaments. És per això (i per altres moltes coses: increment de funcionaris i de càrrecs de confiança, despeses sumptuàries, etc... que entenc que han d’estar permanentment auditats. I, parodiant al Príncep de Dinamarca, deu haver-hi quelcom de put en els Ajuntaments quan s’han oposat fins avui a Auditories externes i independents. La qüestió és si és podran dur a terme aquestes Auditories permanents. I durant el debat que una proposta d’aquest tipus pot generar, serà interessant, amb independència del resultat que se’n derivi, veure si la oposició al tema és més per part dels partits que dels Ajuntaments o al revés...


És curiós que entre els tres “entrebancs” que he exposat el nexe comú siguin els diners. Això em ratifica en allò de que no és precisament l’idea de servei al país el que belluga, avui per avui, als Partits (i tampoc vull dir amb això que aquesta participació en aquest servei ha de ser gratuïta). Però és precisament per aquest “nexe comú” que preveig greus dificultats per arribar a acords, i que els que puguin prendre ho siguin d’una forma gairebé corporativa que, per corporativa precisament i no legislada, pot ser que només serveixi per tapar forats (vergonyes) i qui sap si per poca cosa més o perquè les mesures preses siguin més tangencials que profundes .

La regeneració política és necessària. I ha de ser real perquè si no ho és, serà la societat qui es donarà de baixa per encara més “perplexitat”. I pot arribar-nos a passar que a l’hora d’anar a votar ho haguem de fer pel Chirac que ens toqui, tot i fent-ho amb la pinça al nas per no sentir la ferum de podrit, amb la sola finalitat de barrar-li el pas al Le Penn de torn, sempre disposat a salvar la Pàtria... La responsabilitat, cas d’arribar-hi, evidentment que serà de tota aquesta trepa d’impresentables que per acció o per omissió ens han portat a la situació actual...i també nostra per haver-ho permès.


J. Vinyeta
Novembre, 2009

83.- Corrupcions

83.- Corrupcions

Potser és perquè tot sovint soc molt escèptic. Però els suposats temes de corrupció esventats en aquets últims dies, no em sorprenen.

No és la meva intenció fer llenya de l’arbre caigut amb els inculpats. Però, i sense voler generalitzar, convindreu que, el que està passant, no és res més que la mort ja anunciada d’una forma de fer les coses durant els últims trenta anys que ha anat degenerant fins a convertir-se en un gran banquet en el que las societat civil no ha estat convidada, i que a més li toca pagar, i en el que queda palès que la política ha deixat de ser un servei per a convertir-se en un negoci. I ho ha estat, també ha de dir-se, amb el silenci aquiescent de molt bona par d’aquesta societat nostra que mira cap una altra banda mentre tots aquells s’atipen. En el mes de Juliol del 2003 escrivia el següent:

... Pero los partidos políticos, continúan con las mismas lacras: sin definir un sistema de financiación limpio y transparente, amagando y participando de toda la corrupción que existe en cualquier sistema que persiste en permanecer oculto (si no hay corrupción en el sistema de financiación, ¿porqué el sistema es oculto?), empeñados en hacernos creer ( somos tan tontos los ciudadanos de a pié...!) que los sueldos, las campañas publicitarias, los congresos, todos los gastos, se sufragan con las cuotas de los afiliados y las subvenciones que se derivan de los resultados electorales.

Realmente nos toman por imbéciles. Por corderos silenciosos conducidos permanentemente al degolladero, sabedores, los poderes fácticos, de que nadie dirá ni mú. Así estamos. Sin manifestar protesta alguna, soportando las cretineces de ese conjunto de pícaros que se comen las uvas de tres en tres, creyendo que, aunque ciegos, no somos suficientemente inteligentes para darnos cuenta de ello.

Han passat més de sis anys d’aquelles ratlles, i no sembla que puguem dir que, en aquest aspecte al menys, les coses hagin canviat substancialment. Sembla que, precisament, les coses han anat empitjorant. En aquells temps es es recordava o es parlava dels Gal, del Cas Casinos, dels “ Pelotazos” o de la Màfia del Totxo. Sis anys després els “Pelotazos” encara subsisteixen i la Màfia del Totxo sembla que hagi envaït un bon nombre d’Ajuntaments.

És evident que no podem fotre a tota la trepa de polítics i funcionaris dins del mateix sac. Però també és evident que la situació que els corruptes van propiciant està afectant a tot el conjunt de tots ells plegats, que aquesta afectació crea desencís (més del que ja hi havia i que en deien perplexitat...) a la societat (potser precisament manifestat pel seu silenci, acostumada com està a que quan multitudinàriament l’ha trancat, tampoc ha servit de res...) i, aquesta societat civil, queda encara més perplexa veient que aquells polítics i funcionaris, no busquen solucions reals que ho arreglin a tot plegat.

És evident que no tots son iguals. Però és també evident que entre tots plegats no han fet res per evitar-ho. Es continua amb un sistema de finançament dels partits sense transparència, amb una Sindicatura de Comptes que es limita a avisar, perquè no te més atribucions, i a la què ni tan sols el Parlament (és a dir els 135 Diputats!!) l’hi fa cas, i, per acabar-ho d’adobar, amb una Llei electoral que propicia aquestes disbauxes i que tots demanem a crits (a pesar dels nostres silencis) que canviï d’una vegada.

És evident que entre els milers de gent dedicats a la política i els molts més milers de funcionaris que hi estan relacionats, hi ha gent amb capacitat i amb profund sentit de l’honradesa. Però també és evident que dels altres, els que no son d’aquests últims i que suposadament no estan tacats per acció, ho estan de tacats per omissió per no haver denunciat la situació, perquè em sembla molt improbable que allò que des de fora sospitàvem i molts ja havien denunciat inclús davant dels jutjats i sense èxit, no fos conegut des de dintre. Un avi molt savi ja fa anys em deia allò de que no cal dir res, perquè tot se sap... o no?

Hauria de ser evident que no hi ha complicitat entre els individus sota sospita i els partits que els tutelen. Però resulta que la creença popular es que no és així, perquè, com diu la dita, la dona del Cèsar a més de no ser puta no pot ni semblar que pot ser-ho. I en canvi els càrrecs de confiança es multipliquen, la multiplicitat dels càrrecs oficials és una realitat entre els membres del partit corresponent i personatges afins; a les llistes electorals amb possibilitats d’escó hi ha sempre el mateixos i, si no, els trobem després a la Diputació, als Consells Comarcals, als Ajuntaments... Per arrodonir-ho, els partits, amb la subtilesa que els caracteritza, s’apressen a donar de baixa als imputats, passant-se pel forro la presumpció d’innocència. O és que realment els partits ja saben que son culpables?

Tot plegat, un desastre. I quan s’ha arribat fins on som ara, a una situació que políticament al menys es podria qualificar de gravetat extrema, quan el silenciós clamor popular sembla que pot haver arribat fins les orelles de molts d’aquells, quan aquells han començat a rumiar que potser sí que ja n’hi ha prou, resulta que ara, avui, no és el moment de fer res perquè estem amb les eleccions a les portes... Ni amb la corda al coll son capaços de pensar en el País i reeconèixer errors!!. Serà per això que els hi serà aplicable, parodiant-lo, aquest slogan de TV3 molt de moda avui “... Pare, no els perdonis perquè sí sabien el que es feien...i també saben el que es fan...”



J. Vinyeta
Novembre, 2009

82.- Arenys d'Amunt i el Sr. Millet

82.- Arenys d’Amunt i el Sr. Millet


13 de Setembre del 2009: a pesar de tot, els arenyencs van a votar.

No cal que ens posem romàntics – sentimentals. Però la fita ha estat i serà històrica i ha posat moltes coses en evidència, coses que en general ja sabíem, però que han quedat descarnadament clares, en especial la manca de sentit i valors democràtics de tots aquells que, d’una manera o altra, s’han oposat a la més elemental de les normes que fan que els Estats que la practiquen donin al respectiu Govern la legitimitat necessària, la que es deriva de la manifestació popular amb el seu vot. Però en aquest Estat nostre, ni tan sols podem dir el que volem ser: el vot està controlat de forma que només podem ser allò que ens imposen.

El que ha passat és que, i com va veient-se, la voluntat d’expressió dels municipis del País va creixent dia a dia. És important i penso que necessari. Els partits polítics, tenen por: partits que varen recolzar l’acte d’Arenys no han propiciat el recolzament del consistori a efectuar consultes (ha de dir-se així), com és el cas de Vilanova: per què a Arenys si i a Vilanova no, Srs. d’Iniciativa?[1] Per això deia que és important i necessari que la societat civil, de mans dels moviments independentistes locals, allunyada fins on sigui necessari dels partits, continuï preparant aquest tipus d’accions que ens portaran (i a tots aquells que tots sabem, no els hi fa la més mínima de les gracietes) a una autodeterminació, legalment no vinculant, és cert, però moralment no defugible que a molts, i en especial, repeteixo, a tots aquells que tots sabem, se’ls hi posaran el collons per corbata. Tant que ja han parlat dels tancs...!

Tenim les eleccions autonòmiques a una any vista i tothom pren plaça. Si les manifestacions municipals segueixen al ritme que van anunciant-se i els partits amb representació dins dels consistoris no estan pels deures, potser tinguin sorpreses.

De totes maneres, no sé si intencionadament o no, el cas Millet està eclipsant un èxit democràtic de primer ordre. I no vull dir amb això que el cas Millet no tingui la seva importància. El que passa és que, de tant mirar-se el melic, alguns havien arribat a pensar que allò del “paradís català” era una realitat inqüestionable. I resulta que som, com tothom, mortals.

El problema no està en que el Sr. Millet, un prohom de la pàtria, ens hagi resultat un xoriço (podem dir-ho així, ja que s’ha autoinculpat), si no que la “xoriçada” fa no sé quants anys que dura. I això posa en evidència la passivitat de l’Administració (totes les Administracions) davant de situacions, que a totes llums, sempre son perilloses: les subvencions. No pot ser que el diner públic no es controli al cèntim, no pot ser que les auditories no siguin, en tot moment, fidels a la realitat auditada, no pot ser que les Administracions hagin estat sis o set anys sense fer revisions a fons arrel de la primera auditoria al Palau que assenyalava alguna irregularitat. Perquè la pregunta que ve al darrera de tot plegat és la de si després de cada subvenció la manca de control ha estat absoluta i, per afegitó, si totes les fundacions amb diner públic estan en la mateixa situació o no. Qui ens ho ha de dir? Els auditors?

No és possible que el Sr. Millet s’hagi embutxacat no sé quants milions d’euros si no ha tingut, durant tots aquests anys, importants col·laboracions per poder-ho fer. I a més, durant aquests anys, ha rebut el culte de tothom. I quan es ret culte a algú o alguna cosa o és per fe o és per por. En qualsevol cas, sorprenen els silencis de tots els que havien d’haver estat amatents amb diners públics de per mig. I no deixa de sorprendre que, quan més sembla que s’emmerda la situació, el Govern faci públic que ha llençat a la claveguera milers d’euros en estudis – informes innecessaris o que no es vulgui fer públic un estudi sobre la opinió dels periodistes (com aquells d’en Medir o en Pallarés en el seu moment) que també ha costat una fortuna. Tot plegat, si hi afegim allò del cost de la remodelació del Palau, amb milions d’euros que sembla que s’han fet fum, no sembla pas que tot plegat sigui aigua clara.

Millet diu que ha tornat els diners que va robar i no son tots els que teòricament han desaparegut. I els altres que resulta que falten, on son? Els va regalar? O és que, en tot plegat, hi té quelcom a veure alguna cosa semblant a aquell famós 3 per cent?. Ens ho aclariran?


J. Vinyeta
Setembre, 2009

[1] El regidor de Vilanova que va propiciar el no Municipal, és independent per ICV i la decisió presa, no cal dir-ho, és absolutament legítima. La qüestió és si aquesta decisió individual és clarament compartida pel partit o no.

81.- De la Diada

81.- De la Diada


Hem celebrat la Diada. Diguin el que diguin i ens ho presentin amb el millor dels embolcalls, l’0nze de Setembre del 1714, permeteu-me l’expressió, ens varen donar per la pala. I, insisteixo, per moltes coses que ens vulguin dir, l’acceptació del recordatori de la més gran desfeta de l’Historia del nostre País com a Festa Nacional, per molt que la tradició assenyali aquest com el dia de la peculiar idiosincràsia del País, penso que diu molt a favor d’aquesta sistemàtica, permanent i continuada manca d’autoestima de tots plegats i, personalment, em sento trist cada vegada. I cada vegada, a cada Diada, penso que ja n’hi prou de comprar la vaselina per celebrar precisament el dia en que varem perdre la nostra identitat Nacional.

Aquest País nostre necessita una “reconversió” . Un País que va estar sotmès per la força de les armes, només pot tenir com a Diada la que correspongui al dia de la retirada del exèrcit invasor. Tot el que no sigui això, és pura teatralitat per transformar el que hauria de ser un dia de dol en un dia de festa. Com la dita dels pallassos, riem per fora però plorem per dintre.

Dit això, que per mi ja es prou greu, només ens ha faltat aquest any que el Sr. Saura i els seus, fessin fer el ridícul a les nostres ja malmeses Institucions, amb l’intent de rebentar la actuació de la cantant Noa (per evitar possibles interpretacions errònies, vull deixar clar que, personalment, el fet de que actués o no, m’era absolutament indiferent). Anem a pams i recordem, perquè si hi ha cosa que no es pot negar és precisament l’Historia.

-- El Sr. Saura és membre d’un Govern que pren una decisió (encertada o no) i que els seus membres han de respectar. Si la decisió presa està en desacord amb la ideologia d’algun o d’alguns dels membres del Govern tenen, en el meu entendre, dues opcions: o callar i assumir la decisió o, si hi estan en contra, presentar la dimissió. Voler repicar i anar a la processó defineix negativament a qui intenta practicar-ho.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia no em tenen cap legitimació moral ni tan sols per intentar fer-me veure la “suposada veritat” en el tema jueu – palestí. I dic que no la tenen perquè un grup polític que ha defensat a un autèntic genocida com l’Stalin (per no afegir-hi en Mao o en Pol Pot...), que varen manifestar la seva devoció per la Mare Rússia, que varen ser indiferents quan no varen recolzar tots els dictadors de l’Europa de l’Est mentre hi varen ser i que encara no han tingut el valor de reconèixer l’error i demanar-nos perdó per haver abusat de la nostra bona fe, no em mereixen cap credibilitat.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia, seguint una mica amb l’idea del paràgraf anterior, atien a les seves bases perquè manifestin el seu rebuig a tot el que sigui jueu, amagant que també ho va fer el Sr. Stalin (serà perquè en son deixebles?). Per si la memòria els hi falla, els hi recordaré noms que l’Historia encara manté amb frescor: el gettho de Birobidzhan, la liquidació del famós Comitè Antifeixista Jueu o el famós Complot de les Bates Blanques just abans de morir (per cert, portat a l’escena teatral per un correligionari) i no crec (tan de bo estés jo equivocat) que aquests fets hagin format part del programa d’expansió del seu ideari, ans al contrari és evident que han estat maliciosament amagats (aquests i d’altres tant o més greus) i inclús negats de forma sistemàtica.

-- El Sr. Saura és el Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat i, per tant, responsable directe de l’ordre públic en el nostre País. No puc deixar de banda el dret a la manifestació que tots tenim, agradi o no (i normalment no agrada) als que manen. Però una cosa és el dret i exercir-lo i una altra, i molt diferent és que el propi Conseller sigui un dels de la colla que crida o, en el millor dels casos, l’hagi beneïda prèviament: és allò del llop guardant el ramat de xais...I el Conseller no ens pot intentar fer combregar amb rodes de molí amb el famós lema de la esquerra europea, que tan mal a fet a les societats modernes actuals, el del “...Laissez faire, laissez passer...”

-- Queda clar que també pel President de la Generalitat, en no exigir responsabilitats que potser s’haurien de traduir en dimissions, no fa el que hauria de fer. Sap que de fer-ho pot jugar-s’hi la continuïtat del segon tripartit. Però si la raó és aquesta penso que tenim dret a que ens ho digui. I si n’hi ha d’altres de raons o per no fer-ho, també

Finalment, un petit comentari personal. És evident que d‘un tema tan pelut com ho és el problema jueu – palestí, en massa ocasions en parlem més amb el cor que amb el cap. Però tot i això, penso que s’ha de partir d’una premissa fonamental al iniciar qualsevol debat al respecta: ni uns ni altres son germanetes de la caritat i que amb maniqueisme, que tot i que no els hi agradi és com es varen expressar els opositors a la cantant Noa, no solament no anirem en lloc si no que ni tan sols podrà haver-hi debat. Algun dia mi estendré més en aquest tema.



J. Vinyeta
Setembre, 2009

80.- Reflexions

80.- Reflexions



No m’han sorprès les declaracions del ministre Rubalcaba. Estan en la línea de les que ja va fer recentment el també ministre Caamaño respecte del seu convenciment sobre la Constitucionalitat del Estatut català. El que si em sorprèn una mica, és que es fan en el moment en que el famós referèndum d’Arenys de Munt està en plena efervescència. Han estat de tal transcendència la oposició Falangista, la actuació de Ciudadanos, la sentència judicial (que tot i la prohibició l’hi ha donat ales ja que comet “l’error” de considerar que és l’Ajuntament del Municipi Arenyenc el que el convoca), que comença a ser un allau els Municipis que volen també secundar la celebració de la “consulta” com una clara manifestació democràtica que, tot i no tenir caràcter vinculant, tindrà un innegable pes moral i condicionarà moltes de les futures decisions dels líders polítics. Comencen a sentir-se veus (vegeu la premsa de Diumenge passat dia 6) en aquest sentit. Però continuant tibant del fil de les declaracions dels ministres trobem el cabdell en forma d’una pregunta que pot ser la mare dels ous: ¿què fa més por, un Estatut que ens defineix com a Nació, o tota una reguitzell de municipis, que pot arribar a convertir-se en la quasi totalitat dels de Catalunya, manifestant, sense embuts i de forma democràticament nítida, la seva voluntat de ser-ho?. A Madrid, davant de la situació política que es pot crear arrel de l’allau de “consultes” que en poc temps es posaran en marxa amb una base democràtica pura, davant del perill que per a ells pot representar un País que s’ha “autodeterminat” i amb la possibilitat de que les respostes a les diferents consultes sigui un sí més o menys clamorós, forces vives del Govern central, Caamaño i Rubalcaba, per exemple, per apaivagar els ànims van enviant missatges en els que ens diuen que l’Estatut serà plenament Constitucional. Ens podem trobar dons que sigui el Govern Central qui pressioni sobre del TC per minimitzar l’efecte dòmino que es derivarà dels fets d’Arenys de Munt, així com també per aigualir el sentit i la assistència a la manifestació proposada per l’Òmnium, tot plegat per intentar evitar un conflicte polític que per un camí o por l’altra, o per tots dos a l’hora el comencen a considerar més greu del que potser des de aquí ens pensem.

La miopia d’uns i altres dels d’allà i d’alguns dels d’aquí, estan aconseguint que el País, mica a mica, és cert, es vagi mobilitzant i els hi haurem de donar les gràcies per “l’esforç” que hi estan dedicant. Si a més hi sumem els “esforços” de Ciudadanos (son poquets ells, és cert, però tot ajuda...!) i l’absència del PSC, tot i sabent que a la fi serà qui rebrà les bufetades, absència que dia a dia els va deixant més en clara evidència i en companyia de només el PP, pot ser en resultarà que, poc a poc, estem muntant l’envelat per fer-hi la Festa Major.

Tot plegat, i pesar del dolor que ens causen, no us dona la sensació que, com deia en el meu article anterior, ens tenen pànic?


J. Vinyeta
Setembre, 2009

79.- De la manifestació

79.- De la Manifestació

Veig que el tema de la manifestació va creixent i el PSC, tot i el Sr. Ferran, ha picat l’ullet a l’Òmnium a través d’en Miquel Nadal Conseller d’Obres Públiques, que ha dit que la resposta a la sentència l’ha de liderar el Govern i, en conseqüència, el President Montilla: si, però no?. El Sr. Nadal podríem definir-lo com el portantveu del exigu sector mitjanament catalanista existent dintre del Partit i que el propi PSC no ha pogut arraconar. Però penso que tant per a ell com per el partit els hi queda clar que és molt més perillós el quedar-se sols fent de parella del PP i Ciudadanos, que no pas el fet de mig d’insinuar la participació en quelcom que, a tots ells, els incomoda profundament.

Han sortit veus divertides en un i altra sentit. La carta al diari Avui del mai ben ponderat trobador Subirachs, no te rebuig: imagino que l’Esperit Sant, tot i que no sé ben bé en quina forma, el va il·luminar, com aquella Lluna de Canet, per fer-nos veure la veritat i portar-nos una nova versió d’aquell Catalunya Comptat Gran que, pel que sembla, avui seria auto censurada (temps era temps?). Columnistes amb camuflatge i primers espases amb tot el plomatge, s’han anat posicionant amb claredat, en un o altra sentit, com l’ínclit Alejo que, com sempre, ens fa responsables de tots els mals de la seva Pàtria a tots aquells que no pensem com ell i que, pel que sembla, som molts més dels que ell voldria.

No obstant, hi ha un col·lectiu que, pel que sembla, s’ha sentit específicament dolgut per la convocatòria: tot el sector judicial s’ha posat en peu de guerra en contra d’una manifestació només anunciada, dient-nos que la seva independència no pot ser pressionada...vaja! sembla que volen que creiem que un sistema endogàmic, polititzat en les seves altes esferes a nivell manifestament pervers (quan temps fa que han de renovar-se els alts tribunals i no es pot fer per falta d’acord polític entre els partits que els han de anomenar?), no rep pressions dels sectors que representen. No serà què si venen a aquest País nostre, per allò dels destins i de les oposicions, no tenen la més mínima intenció d’integrar-se i aprendre el català per allò de jutjar-nos en la nostra llengua...? Està clar que ha d’arribar el dia en que també tota aquesta institució passi pel sedàs de les urnes quan hi hagi un canvi en la llei electoral que estem esperant amb candeletes...

En canvi jo, si no tinc limitacions físiques que ho impedeixin, aniré a la manifestació. No perquè pensi que l’Estatut, retallat o no, és una eina bàsica per als interessos de Catalunya, ans el contrari: estic convençut de que més enllà d’on som amb l’Estatut, retallat o no, no hi anirem. Aniré a la manifestació perquè no em vull perdre el que penso que serà una magnífica i pletòrica situació per dir PROU! i de poder-ho dir envoltat dels milers i milers de persones que estic segur ompliran l’itinerari amb el mateix ideari que jo. Ja sé que molta gent no ho veurà així, que la majoria dels simpatitzants i/o votants de cada Partit o Organitzacions participants seguiran les consignes dels seus líders i per tant sí que serà una marxa físicament unitària però, tot i que es faci sota un lema més o menys acceptable per a tothom, no ho serà, políticament parlant, d’unitària: només cal escoltar els portantveus de Partits – Organitzacions per adonar-nos de les divergències en els objectius a assolir amb la marxa (i en respecta a les necessitats de Catalunya, malauradament, també). Però, com que d’ocasions com aquesta no n’hi massa, hi participaré.

Penso, no obstant, que hi ha un parell de lliçons que, de forma definitiva, per a sempre més, ens hem d’aprendre:

La primera és que davant de qualsevol situació injusta que ens entrebanca, hem de formular la queixa. Els ciutadans de Catalunya som molt poc propicis a exercir el dret de protesta, inclús amb les petites coses que a diari ens trobem en la vida. I poso com a exemple, i penso que molt gràfic, la que en general és la nostra actuació en els restaurants que no ens serveixen bé o en els que la qualitat que en resulta, i per a la nostra sorpresa, és ínfima. La decisió és pagar, marxar i dir allò de que no hi tornarem més. En el meu entendre, la resposta davant dels fets ha de ser pagar (perquè només no es pot protestar d’allò que és regalat, tot i que també en aquest cas, podem declinar el regal), demanar el full de reclamacions, omplir-lo (amb la voluntat de fer-li complir el tràmit reglamentari i fer-ho), marxar i, si és vol, després dir allò de que no hi tornarem mai més. Això passa, com dic, en la més freqüent quotidianitat. Però jo penso que la mateixa actitud justa amb la exigència del compliment del pacte per la part contrària (en aquest cas, jo pago i tu em serveixes el que demano, mantenint tots dos la bona fe contractual), tot i que algun o molts la vulguin entendre pura, simple i senzillament com a contestatària (tot i que només la entendrà malaltissa el que rep la reclamació, per qui sempre serem exagerats i no comprensius amb la seva actitud), no és res més que un mantenir la pròpia dignitat o, com diria un psiquiatra, una ratificació del Jo que, si no és violenta, sempre és una cosa bona. Per tant, el primer que ha de quedar clar, és que tenim dret a la protesta davant d’actituds injustes.

Però la segona cosa que hem d’aprendre és, a més, a formular la queixa en el moment en que es produeix aquell fet que considerem injust: no serveix de res, mantenint l’exemple del restaurant, fer la reclamació un mes desprès dels fets que la motiven. Dic això perquè, per exemple, en el mateix moment que el PSC va anunciar que retallaria el nou Estatut, amb independència de la seva bondat o no (i hem de recordar que mentre Maragall, Carod i Más es feien la foto de celebració el PSC anunciava la retallada a efectuar en el Parlament de Madrid), en aquell precís moment, ja hauríem d’haver donat un avís de que no estàvem disposats a fer de titelles. O quan el Sr. Guerra, tan simpàtic ell, ens va dir allò que l’hi havien passat el ribot al text, l’esbronc per part nostra s’hauria d’haver sentit fins i tot a les antípodes. Tot el que ha anat venint després en els últims dies no ha estat més que una conseqüència d’aquesta manca d’autoestima pròpia que ha encoratjat, encara més a tots aquests que, tot i tenint-nos pànic[1], encara i precisament per això ens mantenen el peu al coll.

Hi haurà manifestació, hi anirem i cridaré (cridarem) PROU. Però l’endemà haurà de ser el primer dia del recorregut que ens ha de portar a la Sobirania del País, perquè si no és així ens ho hem de fer mirar tots plegats. I arribats a aquest punt, a aquest inici, ha de quedar definitivament clara la actitud dels nostres líders polítics perquè si no volen o no son capaços de fer-ho i portar-nos pel camí que toca, que ens ho diguin de forma clara i amb rotunditat, perquè gent disposada a fer-ho tal com ho creiem necessari n’hi ha i suficient per poder-ne triar. I això tots aquells dels que parlo i que, al menys fins avui, no han fet res més que fer volar coloms per portar-nos fins on som ara, ho han de tenir clar. I si no ho volen tenir clar, que no ens diguin després que no entenen per què el País està “perplex”, tot i que aquets vegada la “perplexitat” del País pot venir donada per uns resultats electorals que a nosaltres en omplen de satisfacció perquè, la majoria d’aquells, s’han quedat a la cuneta.




J. Vinyeta
Setembre, 2009


1.-[1] Això de que ens tenen pànic és una realitat. Només cal fixar-se en el ja famós Referèndum d’Arenys de Munt per adonar-se de la por que els hi fa un SÍ majoritari i que l’exemple es vagi multiplicant per el País amb la significació política (tot i que no fos vinculant) que tindria.

78.- Del Finançament i més coses

78.- Del finançament i més coses.-


Han passat manta dies des de l’anunci del nou finançament i jo, que l’esperava amb candeletes per poder-ne parlar, he quedat fotut. I ho he quedat perquè, senzillament, tot i els dies que han passat, no he pogut aclarir res de res. No hi ha hagut una exposició clara dels números, tot fa referència a un document d’unes seixanta pàgines que, pel que sembla ningú ha llegit. Tot son xifres, afirmacions, conjetures, suposicions i previsions d’èxit per d’aquí a quatre anys que és quan sembla que podrem reconèixer la bondat de l’acord. Molt bé! Una vegada més haig d’entendre que no se’ns pot dir la veritat del “cuento” perquè se suposa que no la entendríem. O perquè, en el pitjor dels casos l’acord no es, ni de bon tros, tan bo com alguns ens volen fer creure. Evidentment que el Govern i adjunts el troben fantàstic, Convergència s’hi oposa, juntament amb alguna organització independentista i la Patronal diu que la cosa no és per llençar coets. Com hem d’entendre-ho? La oposició radical dels convergents (que a pesar del que diguin des del Govern poden discrepar, com tots, sense haver de demanar-los-hi permís) se’m fa poc creïble donat que en aquest país tota la oposició és sempre negativa. Però si no hi ha xifres concretes, com poden oposar-s’hi? O és que sí n’hi ha de concretes i tampoc les volen treure a la llum?. O és que CiU contava amb l’oposició al nou sistema per part d’ERC i ara, amb el cofoisme desbordat dels republicans, els convergents s’han quedat en calçotets?. Tot i que el cofoisme del republicans no deu de ser-ho tant donat que n’hi ha d’ells (el conseller Huguet, per exemple) que és capaç de dir que s’ha obtingut (i cito textualment) “el millor acord possible...” És dir que, segons el Sr. Huguet, tot plegat ha anat com sempre... Per tot plegat, esperaré a tenir una informació més fiable per tornar-ne a parlar, si és que aquesta informació arriba, o bé esperaré fins que la quotidianitat posi en evidència el encerts o les misèries del nou sistema de finançament.

La Generalitat ens està animant amb això dels “...petits gestos”. Dic que ens anima perquè, tot el que ens esta dient és que la ciutadania és dallò més bona, donat que ha estalviat aigua, recicla la brossa, ha disminuït el nombre d’accidents de circulació, etc... Ja hem sembla bé. Però donant que fins avui tots aquests petits gestos els ha fet la ciutadania, potser seria hora de que la Administració tingués també petis gestos amb nosaltres: per exemple que les nostres dades personals no correguessin pel món sense la nostra específica autorització i no al revés, que no ens trobéssim les portes dels guals plenes d’enganxines dels serrallers, que la quantitat de contenidors de brossa fora proporcional al nombre de veïns i que n’hi haguessin suficients i de totes les menes, que la Policia Municipal fes respectar la normativa d’ús de les voreres... Son coses que em sembla que no costarien cap calé i que, en canvi, tot i que ens en faríem creus, podríem fer-nos imaginar que la Administració és preocupa realment dels seus administrats. Ja no pretenc, donat que reciclem la brossa, que el rebut mensual de la recollida ens resultés de menys cost, o que el mateix rebut ho fos pel nombre d’individus d’una vivenda i no per vivenda amb independència dels seus inquilins, o que les ciutats (en especial el Cap i Casal, paradigma de brutícia i degradació...) estiguin netes, que tots els altres serveis de la Administració funcionin tan be com el servei de recaptació, que les mesures correctives deixessin de tenir el marcat caràcter recaptatori que tenen avui dia per a convertir-se en mesures de millora de la vida dels ciutadans, etc...,etc...,etc... Ja entenc que, de la mateixa manera que de les primeres mesures de les que he parlat no costen cap calé, aquestes segones serien una mica més cares, tot i que superables només aprimant la Administració en sí mateixa i suprimint uns quants càrrecs de confiança que, pel que sembla (últimes dades de la premsa diària...), han anat creixen a mida que els partits polítics s’han anat afermant al poder.

S’acosta la decisió del tribunal Constitucional. I tinc la sensació de que el món es belluga. S’anuncia una manifestació multitudinària en contra de la sentència del Tribunal i a favor del Estatut aprovat pels Parlaments Català i Espanyol i sancionant en Referèndum pel poble català. La manifestació que, no en tinc cap dubte, serà d’un èxit aclaparador, em posa un parell o tres de qüestions sobra de la taula. Una és el que podríem anomenar l’endemà de la manifestació. Què haurà canviat per a Catalunya després de que mig milió o més de persones s’hagin passejat pel Passeig de Gràcia clamant contra una sentència judicial sobre un text polític referendat, dictada per un tribunal auto – deslegitimat quan menys per la politització del seus membres, però en qualsevol cas una sentència irreversible? La ciutadania hi participarà de bon grat i bona fe i amb l’orgull de protagonitzar un acte que, quan menys, pretén recuperar la dignitat d’aquest nostre País tan malmesa per tots aquests que ens manen i menen amb absoluta impunitat. La ciutadania hi jugarà, però, què faran abans, duran i després el Govern i les Institucions, especialment el Parlament, i els Partits Polítics?. La ciutadania té el dret a saber si aquesta manifestació serà un acte únic o formarà part per contrari d’un conjunt d’actes que situaran Govern, Institucions i Partits en una clara i immediata actitud més bel·ligerant en defensa dels nostres interessos i per obtenir rèdits polítics que ens han de portar al País, en funció de l’Estatut que allí i en aquell moment es defensarà, a les més altes cotes d’autonomia.

Però, i aquesta és la segona de les qüestions, volem Autonomia o Independència? Perquè és ben clar que si el que volem és la Sobirania del País, ¿podem manifestar-nos a favor d’un Estatut encara més retallat que no ens portarà mai a una total Sobirania, a un Estat de Dret?. Per això no deixa de sorprendre’m que determinades organitzacions auto anomenades sobiranistes o independentistes li hagin donat el seu suport i hagin manifestat la seva participació en la manifestació de forma incondicional. Com sempre, la presa de decisions defineix actituds.

Hi ha un tercer aspecte que entenc tampoc pot ser obviat. Fa massa temps que, en el meu entendre, la Societat Civil necessita d’una petita o gran raó per sortir al carrer (allò de la guspira, perquè no serà pas per no tenir-ne de raons després de 300 anys...!) i manifestar-se perquè no en té prou amb una abstenció monumental com la realitzada en les últimes eleccions, perquè tots tenim molt clar que de l’abstenció Govern i Partits se’n en foten. I aquesta societat civil, que segons les enquestes en un 85% està diguem-ne “perplexa”, pot estar disposada a deixar mínimament clar tot el seu emprenyament – desencís – desafecció i aquella gran manifestació es pot convertir en una manifestació contra els d’allà, però també contra dels d’aquí perquè d’uns i d’altres en té ja la pipa plena. Aquesta és un possibilitat a tenir en conte: que la manifestació sigui per dir, senzillament, PROU. I això si que valdria la pena , de veritat. Poder-la reconvertir en un crit d’orgull serviria per millorar la nostra autoestima, recuperar part de la dignitat perduda i deixar clar que, a pesar de tots els pesars, som vius. Qui s’hi apunta?

Em sembla que estem en un moment en que els arbres no ens deixen veure el bosc. Tot ell, tot el bosc, ha de desbrossar-se, i aquesta sí que és una feina en la que tots aquells que estan per sobre del ciutadà pelat, tots aquells que formen part, d’alguna manera, de l’elit política del país, hi ha de prendre part i ser conscients de que la sobirania, com diuen Estatut (retallat o no) i Constitució (aquesta Constitució que sembla que bona part d’aquesta elit sembla defensar) rau en el poble. I per tant, independentment del to que de tot plegat vagi fent-se sentir, si per una vegada al menys son conseqüents i coherents, aquest poble ha de saber allò que els seus subordinats (tots ells, perquè per això els paguem) pensen fer, com ja he dit anteriorment, abans, durant i després del què i com es faci. I no anima massa escoltar al Sr. Ferran, per exemple, posant de volta i mitja al Sr. Huguet en aquest tema perquè obertament ha dit el Conseller que hi participaria en la manifestació i el PSC s’ha posat nerviós... I tos sabem que quan el Sr. Ferran parla, fins i tot Catalunya Radio tremola (i, això sí, perd audiència...!)



J. Vinyeta
Agost, 2009

77.- Comentyaris a l'article anterior, nº 76

77.-Comentaris a l’article anterior, nº 76


Voldria deixar suficientment clar el contingut del article anterior, el que vaig assenyalar amb el no. 76 i que anava titulat La paraula necessària. Amb aquest títol volia expressar la necessitat – obligació en la que em trobava de tornar a posar sobre la taula la situació en que, segons el meu criteri, es troba el nostre País. I la situació per a mi (segons el meu criteri, repeteixo) és la que hi queda reflectida en el contingut de l’article. En proposava algunes de les causes i afegia el que jo pensava fer davant d’aquesta situació.

Per si fos necessari i perquè no hi hagi dubtes, vull aclarir algunes de les premisses establertes en l’esmentat article:

- Per mi està molt clar que amb l’actual “Melée” política, no hi res a fer. Cap dels Partits en el Govern i de la oposició es situaran amb claredat davant l’objectiu de l’Independència del nostre País. La inoperància al respecta de tots plegats és més que evident. Inclús les manifestacions que d’ells en sentit positiu es van sentint, han anat baixant d’intensitat i de freqüència: allò del 2014 ha deixat de ser un objectiu per els partits Polítics que amb més o menys interès semblava que ho assumien.

- Tot i que la societat civil pugui endegar tantes quantes accions – organitzacions cregui convenient amb aquest fi, és evident que no serà aquesta societat civil la que proclami, per vies pacífiques, l’Independència del País. Haurà de ser el President de la Generalitat efectiu, en funcions o provisional, com a portantveu de la resolució corresponent i clarament majoritària del Parlament, qui haurà de fer-ho. I aquelles organitzacions civils de les que parlava, ajudaran a que, en el moment precís, sota del balcó de la Generalitat siguem molts, molts més que els que no voldran ser-hi. En aquells moments crec que fins i tot els partits tebis s’afegiran al carro guanyador tot i que possiblement no serà per convicció.

- És evident que, avui per avui, la composició del Parlament, no ja des de l’aspecte de grups polítics que el formen si no inclús des de el punt de vista individual dels seus components, no hi ha la més mínima possibilitat d’assolir res més del que hem assolit fins ara. El futur, amb ells, s’acaba aquí on som. No hi ha futur polític.

- Per això dic que, des de el punt de vista personal quan menys, la meva confiança en tota aquesta gent que avui detenen el poder, per assolir els objectius d’un Estat propi, és nul·la.

- També, per a mi al menys, és evident que l’objectiu ha d’assolir-se per la via pacífica i, per tant, no ens queda més remei que participar en les eleccions que es vagin programant. Però també ha de quedar clar que la participació no imposa la obligació de triar entre els que hi hagi a les llistes. I també és clar que, si en triem una de les llistes, ha de ser perquè creiem que podem donar-li la nostra confiança perquè ens porti el País fins allà on creiem que ha d’anar.

- I és per això, perquè amb els que ara hi son no tinc la més mínima confiança , que he decidit anar a votar, cert. Però també és cert que, tant en quant no hi hagi/n opcions clarament sobiranistes, el meu vot serà nul. Serà la meva modesta forma de manifestar el meu desacord amb tot el desgavell que crec està vivint el meu País. Ara com ara, no tinc més armes. D’aquests que hi ha ara, no en vull saber res més. Ni penso que se’ls hi hagi de preguntar res més perquè en sabem les respostes: com deia un eslògan “Fets i no paraules”. I el que no han fet o ho han fet malament és ben evident.

La meva proposta pot semblar ridícula, però permet al menys dues coses. Una és saber si com jo hi ha molta gent emprenyada, la qual cosa no seria cap futil·lesa. La segona serà que, si som molts, la classe política pot tenir un avís clar de desafecció en vers ella. Tot i que això últim els hi pugui ser indiferent, aquesta indiferència encara em dona més la raó.

Que estan asseguts i veient-les venir, és una realitat que ara que s’ha iniciat un nou procés electoral, queda pal·les amb els eslògans publicitaris, en el que la majoria dels eslògans fan referència a que ara si que va de bo... I fins ara, no? Quantes estacions falten encara per arribar a Catalunya? Si venen els que diuen que vindran si no votem, de qui serà la culpa? No serà que els gaire bé 40 escons a Madrid no han servit ni perquè el País fes una sola passa endavant? I després de les eleccions...? Tinc el convenciment de que només canviaran noms, però en cap cas els idearis. Per tant, mentre no es donin condicions, amb aparença al menys, de canvi efectiu per a la realitat política d’aquesta “...pobre, trista, bruta i dissortada Pàtria...” el meu vot serà nul.


J. Vinyeta

Maig, 2009

76.-La paraula necessària

76.- La paraula necessària

Reconec que el silenci ha estat llarg. Però no ha estat res més que una conseqüència derivada d’aquella “perplexitat” que ha anat convertint-se en desconcert primer i un acabar després en una desorientació total, desorientació avui molt comú en aquest país nostre i que cada cop em sembla més propiciada des de dalt, com si des de dalt, des de la cúpula del poder, s’hagués escampat per sobre de tots nosaltres, i des de molt amunt, el virus corresponent que propicia el “adormir-nos” com a bons nadons, a fi de que emprenyem el menys possible. Però hem arribat a un punt en que entenc que el silenci quasi seria traïció.

La realitat és que la situació política del país és molt greu. I encara més a partir del moment recent és cert, en que, en primer lloc queda confirmat allò que ja havíem entès entre línees (en Felip Puig ja no en deixa dubtes en les seves declaracions) que no és res més que aquell mercadeig indigne entre Más i Zapatero, amb l’Estatut pel mig, a la recerca de la Presidència de la Generalitat...O des del moment en el que ERC, després d’un article que apareix a la premsa amb marcat to sobiranista, signat per un dels seus membres destacats, perd el nervis; amb aquell desassossec (d’altra banda general en tota la classe política) queda clar que tota la força d’ERC se’n ha anat per la boca dels seus líders i per continuar amb el ridícul, el Conseller Huguet fa unes declaracions en les que justifica la actuació del partit republicà fins aleshores, declaracions que, al menys personalment a mi, em sonen com si ERC esperés que el Sr. Zapatero de torn fos el que ha de venir a declarar la sobirania del País des de el balcó de la Generalitat...O quan el partit majoritari en el Govern és incapaç d’enfrontar-se al seu homòleg a Madrid, no ja per declarar una guerra si no, i senzillament, per exigir el compliment d’una Llei Orgànica. Dels senyors d’Iniciativa, penso que poca cosa hem de dir; donada la seva minsa representació, si volen participar en qualsevol govern, present o futur, hauran de fer el que els hi diguin. I dels altres, els que completen l’hemicicle del Parlament, no cal parlar-ne: s’han guanyat a pes el fet de que, per a més del 80% de la gent d’aquest país nostre, no existeixin tot i que es dediquin permanentment a posar pals a les rodes. O quan determinada organització civil, arrelada, suposada independentista i independent resulta no ser tant ni una cosa ni l’altra perquè un dels seus membres fundadors s’apunta a Europa posant-se a les ordres del que jo ja havia pensat que era el seu partit polític valedor.

Diuen els francesos que és el to el que fa la musica. I per tant, quan es desafina, no hi ha manera de que l’orquestra faci sonar la partitura (no en el sentit tou de l’expressió, si no en el de “fer”, musicalment parlant, el que en ella s’hi diu). Quan l’orquestra desafina i va fora de “tempo” i el director no sap com arreglar-ho, es produeix un desgavell absolut: la professionalitat dels musics i del director queda palesa i, els que hem pagat per sentir i escoltar aquella forma concreta de entendre una partitura ens quedem amb un pam de nas, fem un gest de incomprensió arronsant el coll a sobre de les espatlles i marxem cap a casa amb la tristor i el convenciment de que el desastre es podia haver evitat si tots, musics i director, tinguessin la mínima qualitat exigible a qualsevol professional. Aquesta falta de professionalitat ens deixa perplexos i, quan es repeteix la situació, i de forma habitual, deixem d’anar als concerts fins que canviïn al director i aquest faci neteja dins de l’orquestra, posant-hi els professionals que ens mereixem.

I així, com una orquestra en ple concert i en ple desgavell, és com em sembla veure, i ja des de fa temps, a tota la classe política del nostre País, classe política que va estar triada, no ho oblidem, per tirar al País endavant.

Vistes així les coses, potser cal que ens “aferrem els matxos”. No vull dir amb això que ens hem de posar la bena abans de la ferida. Però davant del que se’ns ve a sobre (Sentència Estatutària i finançament, i només això en el millor dels casos), alguna hem de tenir-ne pensada.

El primer que se’m acut, com ja hi ha qui ho ha proposat, és manifestar obertament, just en el moment en que ens arribi la primera de les patacades amb el tema de la sentència pendent, la nostre indignació. I fer-ho davant de la Sala de Concerts, a la Plaça de San Jaume, perquè hem pagat per sentir un concert d’alta volada i resulta que l’orquestra desafina i que el director no hi posa ordre

El que s’ha de fer després entre ja dins dels criteris particulars. Jo exposaré el meu: com que aquest desgavell ja fa massa que dura, s’imposa una reorganització a fons de l’orquestra i el canvi de director. Personalment entenc que, amb els desastres confirmats i els que em veig a venir, m’és impossible mantenir confiança en tota aquesta gent que entre traïcions, desafeccions, incompliments, claus de volta que no funcionen, actituds resignades i una absoluta manca de valentia, entre moltes altres coses, han portat al País i a tots nosaltres a un cul de sac del que no veig sortida si no és rebentant-lo. Ja sé que canvis com els que demano no son garantia expressa de que les coses millorin. Però sí que tinc molt clar que necessito retornar als orígens per no perdre, com diria en Raimon, l’identitat; tinc molt clar que els que ara hi ha son els que ens han portat fins on som, i que, mentre hi hagi els que hi ha ara, tinc el convenciment de que res millor serà possible.

I mentre aquestes eleccions no es convoquin i pel motius que he exposat (i no per altres), evidentment que continuaré participant en les comeses electorals que es vagin celebrant. Però el meu vot serà nul. Potser, si fossin molts els vots nuls quedaria clar els que som i ens faríem notar. Però també seria molt trist adonar-nos de que som pocs...


J.Vinyeta
Maig,2009