237.- Del discurs del Rei i d’altres coses.-

237.- Del discurs del Rei i d’altres coses.- 

  

Del discurs.- La pregunta que ens hem de fer respecta del discurs de Felip VI és la següent: ens va dir realment (mai tan ben dit!) quelcom de nou? Personalment, entenc que no.  És possible que algú desitgés un discurs diferent, especialment aquells que, tot i la situació actual, confiaven en l’obertura d’unes escletxes per les que fer passar  la dissortada  tercera via. I varen calcular malament en el meu entendre per dos motius clars: el primer rau en que, per molt que alguns ho desitgin, el Rei només pot fer el previst en aquesta Constitució que permanentment ens estan refregant pels nassos, és a dir: res. Voler-li donar unes “possibilitats” que no té no vol dir res més que no entendre la situació real que constitucionalment viu el País. L’altra raó, que surt de la mateixa situació esmentada, rau en que el discurs, agradi o no (i aquests dels que parlo no els hi ha agradat) està revisat i controlat pel govern i, en conseqüència, pel Partit Popular, les tesis del qual i fins avui tots sabem les que son. La defensa de les llengües de l’Etat, va estar bé. Però també va quedar clar que aquestes llengües només serveixen per a dir-nos “bones tardes”.  I gràcies!!

Aforaments.- Les corredisses per protegir a Joan Carles ens posen de manifest que hi ha por a  algun escàndol que es podés manifestar en el moment en que el Rei abdicat perdés la seva condició d’intocable. Com que el procés durarà uns dies, hi ha instruccions concretes perquè, si és convenient, sigui legalment endarrerit qualsevol qüestió  considerada inoportuna (els famosos 2000 milions d’€ esmentats pel New York Times, per exemple?) fins a completar l’aforament complert. El tema de l’aforament és sabut que no és nou: en aquest Estat hi ha més de deu mil persones aforades que, en cas de precisar accions judicial, només poden ser “ateses”  pel Tribunal Suprem. És un petit detall de la impunitat amb que es belluguen tots aquets 10.000... i que ens constata una mida real del volum de corrupció possible.[1]

El Ministre de l’interior ens  augura que una Catalunya independentment es convertirà en un lloc ideal per a terroristes i mafiosos perquè perdria l’ajuda i participació de les agències internacionals d’informació. El Sr. Fernández és un home religiós i sap que determinades mentides poden ser pecats mortals i que no es pot jugar amb les coses de menjar: pensar que Europa, com a més propera, ens deixaria sense control antiterrorista equivaldria a tant com a pensar en  deixar una base jihadista, per exemple, al sud d’Europa. Ni el CNI deixaria de recordar el tristament famós 11 M... Expressar-se  com ho fa el ministre de l’interior, com diu el Conseller Espadaler és, senzillament,  immoral. Sembla que volen i dolen simultàniament: no es realitzarà la consulta el proper 9 de Novembre, diuen, però la propaganda pel no és permanent i la contradicció que això representa, també.  En qualsevol cas, la qüestió sempre queda centrada en si volem vagar per l’estat sideral, per l’Illa de Robinson Crusoe o en el limbe... Tot ens sembla millor que quedar-nos tal com estem ara. O no?

El Jutge Castro dona per finalitzada la instrucció del cas NOOS i imputa a la Infanta Cristina. Tot sembla assenyalar que el  jutge tenia a punt allò que em sembla que en diuen la interlocutòria i que la seva publicació quedava pendent del tema de la proclamació de Felip VI, moment en que va quedar clar que en la Família Real no hi entrava la fins aleshores infanta Cristina que, a pesar de tot, vulgui/n o no vulgui/n continua sent la germana del Rei. Que tot plegat tiri endavant i arribi fins on hagi d’anar. Però que el fiscal, un fiscal anticorrupció, juntament amb l’Advocacia de l’Estat, actuïn més com advocats defensors que com acusadors pròpiament dits, no deixa de ser una mica sorprenent. De totes maneres queda sempre la denominada Doctrina Botin segons la qual  en determinats casos en que el que queda en el procediment és només l’acusació particular[2] (Manos Límpias en el cas Botin i previsiblement en el cas Noos), el Suprem en declara el sobreseïment del cas. Aquesta doctrina no va ser aplicada en el cas Atutxa uns mesos després, però ningú diu que no sigui aplicada en aquesta ocasió. Ja veurem perquè potser sí que la justícia és igual per a tothom, però el que si sabem segur es que és imprevisible.

J.  Vinyeta

26 de Juny de 2014

---

[1] Els Partits Politics anomenen els membres del Consell General del Poder Judicial i aquests anomenen els jutges del Suprem...

[2] És a dir quan el fiscal i la Advocacia de l’estat, si hi està personada, recomanen el sobreseïment de la causa, quedant només com acusació la  acusació   particular, en aquest cas la  de Manos Límpias.

 El Pais en fa un bon resum de tot plegat a  http://politica.elpais.com/politica/2014/06/24/actualidad/1403625263_991133.htm

236.- PSC

236.-  PSC.-

Una de les principals conseqüències  derivades de les Europees  de no més que tres setmanes endarrere, ha estat  la pèrdua de cinc milions de vots (cinc!)   que han patit  el PP i el PSOE. Això  ha esverat el galliner dels barons i sub barons, especialment el cor dels batlles i regidors municipals, el cor dels consellers i parlamentaris del Governs autonòmics, i, com diria en Pla, el cor dels amics, coneguts i saludats afins als aparells del partit que els hi dona la vida.  Les Municipals i Autonòmiques estan a la cantonada (i les Generals  a partir de l’onze de Maig, data en que Rajoy guanya les eleccions del 2011 i es compleixen els quatre anys previstos, però ningú sap si les avançarà o no) i, tal com varen anar aquells resultats electorals (tot i que aquells resultats no son extrapolables) els hi ha entrat la por a tots aquells i han començat amb els ais i uïs perquè temen veure-s’hi  afectats. Les dimissions han anat repetint-se i els possibles relleus, a més de veure la descomposició del partit corresponent, saben que el 9 de Novembre els enganxarà de ple.

Tot això ve com a referència pel que  està passant al PSC: els alcaldes i alcaldesses abandonen el camí  d’accés al secretariat que deixa lliure en Pere Navarro, argumentant que la seva feina és la feina municipal, llocs des d’on controlen els aparells locals del partit del que esperen poder-se’n aprofitar i on poden defensar la seva candidatura. Els alcaldes  o alcaldesses de Tarragona (Ballesteros), Lleida (Ros), Hospitalet (N. Marin), Sta. Coloma de Gramanet (N. Parlón), Granollers (J. Mayoral) etc, a banda de multitud d’alcaldes de poblacions més petites que discrepen del nucli dur del partit i que es posicionen al marge del “politburó”, diuen que no, que no hi van vers el Secretariat. Perquè, li agradi o no al Sr. Navarro, el dret a decidir ha creat una  autèntica fractura dins del partit  de difícil solució, i si la pretensió és canviar la deriva “navarrista – pesoeista” sense una seriosa renovació de quadres interna, la renovació  suposaria que  moltes de les cares conegudes haguessin de plegar. I la vella guàrdia continua volen mantenir l’status i no està per perdre’l. A més Inri, i donat que pel famós  9 de  Novembre hi pugui haver a Catalunya, una convocatòria anticipada  d’eleccions plebiscitàries (tot i que no portin aquest nom), queda clar que no li sobra gens de temps a l’aparell del partit per organitzar-se de cara aquella data. Ningú vol corre riscos.

A banda, els homes forts del partit o renuncien o callen  (Collboni renuncia i Balmón calla...). Navarro s’acomiada fent una crida a seguir el camí per ell iniciat o dit d’una altra manera: marxa sense aparentment adonar-se de que el País està vivint una revolta ciutadana  sense precedents  i de tal transversalitat que els  partits de casa o s’hi afegeixen o son engolits per la onada.

I surt el Sr. Iceta per a dir que està a punt per allò que  el Partit li demani... És evident que el partit buscarà la solució que cregui més convenient i potser  que el Sr. Iceta sigui l’home triat (imagino que el Sr. Lucena en deu de ser un bon valedor donat que sempre ha dit que s’hauria de triar un home de partit, coneixedor de la cuina i amb amplia experiència, característiques que reuneix el Sr. Iceta). Però des de fora sabem que el Sr. Iceta és un home del PSOE (serà precisament per això que té consens?) tant que, quan es va discutir a Madrid l’últim Estatut, el Sr. Iceta estava assegut a la taula de discussió al costat del Sr. Rualcaba i  recolzant les 47 esmenes que el PSC - PSOE havien presentat al text que Catalunya proposava.  El  Sr. Iceta, no anava pel país demanant vots en contra de Catalunya com feia el Sr. Rajoy. Però a l’hora de la negociació, estava a l’altra banda...

Dic això perquè, si no hi ha renovació ideològica, els errors  a cometre seran els mateixos i i els resultats dia a  dia pitjors. Per tant, potser valdria més que canviessin el nom del partit i que el bategessin com a PSC – Federació Catalana del PSOE. Ja  ho eren i així tornarien als orígens i, com diu el poeta, recuperarien  la identitat.

Ah...! I seria bo saber d'una vegada què faran els  anomenats crítics perquè fins avui només paraules i cap fet.

J.  Vinyeta

16 de Juny de 2014 

235.- Comentaris (Duran, Navarro).-

235.- Comentaris  (Duran, Navarro).-

Honradament haig de dir que hi ha quelcom que em preocupa, i  molt: és aquesta brama que fem corre de que vindrà una “oferta” madrilenya que ens deixarà bocabadats.

Em preocupa perquè és una brama que surt d’aquí, de casa nostra i de la que aquí se’n parla arreu, mentre que des de Madrid no es diu res. Tinc la sensació de que, a més, el canvi monàrquic fa especular en una nova i suposada teoria de que amb Felip VI tindrem opcions que amb el seu pare ni somniàvem.

Em preocupa perquè tinc la sensació de que tots aquests que hi especulen amb aquesta brama, sembla que estarien disposats a acceptar promeses oblidant que, fins avui, l’Estat Central les ha incomplert de forma sistemàtica i  ha tergiversat compromisos i deutes convertint-los en donacions gracioses (com exemple els famosos 11 milions d’€ per a peatges d’autopistes quan en realitat es el pagament d’un deute de fa més de  9 anys...).

Podria passar, perquè som com som i perquè el President Mas ens ho ha garantit cas de presentar-se aquesta “oferta”, que el 9 de novembre anem a votar i ens trobem  amb dues urnes  per  triar: la permanència a Espanya o la independència com a País. En qualsevol cas, i a pesar dels temors, la decisió final serà nostra i només nostra.

Duran–Lleida.- Ens ha dit que no se sent estimat, que  se sent incòmode i orfe i que reflexiona sobre de si deixa  els càrrecs dels que disposa. Personalment em sembla una “proposta” estratègica de la que en desconec la finalitat, però és prou coneguda que la seva suposada i inexistent  ambigüitat, en qualsevol cas i sempre, ha estat calculada. Un bon amic meu m’ha donat una idea que, vista des de Madrid, podria resultar genial però ensems  molt perillosa per a nosaltres: per què no es pot imaginar a Felip VI cridant a “consultes” al Sr. Duran perquè, amb una espècie de coalició amb els partits  majoritaris, fos qui presentés aquesta famosa proposta de la que en parlava en el paràgraf anterior? Potser sí que no és més  que un ideari imaginable, però, com diu el meu bon amic, podem convenir tots en que li faria autèntica il·lusió al Sr. Duran, oi?

Pere  Navarro.- Ha presentat la seva dimissió com a secretari general del PSC. Ell ha dit que ha parlat amb molta gent “de dins i de fora del partit...” i que per tot plegat ha decidit presentar la seva dimissió en el Consell que ha de celebrar el PSC el proper dia 14.

Des de fa temps m’ha semblat que el partit d’en Navarro (i ho dic  així perquè em sembla que ell així ho entenia) ha estat un desgavell que, gosaria dir, el propi Navarro, escudat i assegurat pel Sr. Balmón,  n’ha estat el responsable.  Fem-ne algunes consideracions.

 Els resultats electorals han posat en guàrdia als barons municipals que han entès que, de continuar així les coses, els hi perilla la feina. Tan a estat així que un colla d’alcaldes del PSC han signat un manifest segons el qual estan pel  dret a decidir en una consulta legal encara que aquesta legalitat no sigui donada des de Madrid  (la Llei de consultes en tràmit cobriria aquesta legalitat). La pròpia actuació del Sr. Navarro que, suposadament empès per Rubalcaba, passa de  signar l’acord al Parlament pel dret  decidir,  a  l’abstenció a qualsevol tema referent, o al sí  a la consulta “legal i acordada...”(des de Madrid, és clar) per continuar amb la proposta federal del PSOE, seguint amb tot el merdé amb els anomenats “díscols”, la plantofada de Terrassa amb el seu via crucis posterior, amb Collboni i Javi López demanant reformes, etc, etc... Tot plegat, ja ho he dit, un desgavell! Només ha faltat que  perdés al seu valedor  Rubalcaba (i les dificultats conseqüents per anomenar nou secretari general) i no saber, per tant amb qui és trobarà manant-lo, que fa que, per tot plegat, si ho rumiem una mica, potser ens havíem d’haver-nos adonat abans de que l’única sortida que li quedava era la que ha pres.

I ara ve la segona part del problema: l’elecció del nou secretari general..., perquè si la decisió depèn del nucli fort del partit, podria ser que es canviés a la persona  però que tot el rerefons ideològic seguis igual, amb lo qual els problemes del PSC subsistiran.

Assenyalar, finalment, que els partits polítics, tots, han d’entendre que la situació – realitat política, ha canviat i continua canviant i molt de pressa. El PSOE s’esmicola, el sistema institucional, a tots els nivells, està aguantat per fils, i tot per raó de que el nucli dur de tot plegat, aferrat al seu status, ha estat incapaç d’assumir  els canvis que es van produint en el dia a dia. 

J. Vinyeta

11 de Juny de 2014

234.- Can Vies. El Rei.-

234.-  Can  Vies.  El Rei.-

La realitat de Can Vies s’ha vist, en aquests moments, sobrepassada per l’abdicació del Rei. És per això que  en vull parlar separadament.

Can  Vies.- Personalment em sembla que s’han comés alguns errors que es poden enumerar.

El primer de tots i el més greu, en la meva opinió, és haver esperat 17 anys en intentar resoldre la situació (tinguem en compta que el PSC controla l’Ajuntament de Barcelona des d’Abril de 1979 fins al Juliol del 2011). Ens ha de quedar clar que, al menys fins avui, la propietat privada existeix i una transgressió d’aquet principi ha de ser resolta judicialment amb una certa celeritat. No fer-ho enquista el problema, com ha passat.

Un altra error, en la meva opinió, és haver iniciat l’enderroc de l’edifici de forma immediata quan, tot i la sentència que obligava a fer-ho, podia haver-se endarrerit, fer públic  un calendari executor i complir-lo. Però, un cop  iniciat l’enderroc, i a pesar de tots els pesars, l’enderroc havia d’haver-se completat. Deixar-ho com està ha donat ales als ocupes. No sé si, a més,  es va tenir  en compte (si no, també podríem considerar-ho un error) la combativitat del barri. Sants ha estat de sempre un barri fortament sensible i combatiu en qüestions socials i amb un prisma autogestionari important.

Per l’altra banda, els ocupes, no estan per arreglar les coses. Al contrari. No volen negociar amb un Ajuntament que no reconeixen i, amb tota contradicció, exigeixen la dimissió de l’alcalde Trias.  L’autogestió és la seva manera de fer, però son incapaços de denunciar la violència que la seva actitud afavoreix i tenen el valor de acusar-ne, d’aquesta violència, a la presència de la policia. La contundència en les declaracions del portantveu de la Plataforma de Can Vies, Ferran Agulló, i d’un tal Pau Guerra (no és que vulgui menysprear-lo, però s’identifica segons la premsa per un pseudònim, a banda de que està, també segons la premsa, imputat en el tema del cercle del Parlament) son prou clares i, al mateix temps, preocupants per a la ciutadania, especialment la del barri que és la que majoritàriament ha viscut la “cremà” diària. És  la que els avisa de que, mantenint aquesta actitud, corren el risc de quedar-se, els ocupes, sense el recolzament veïnal del que ara mig disposen. Els antecessors de tota aquesta trepa del barri de Sants, ja ens varen fer prou mal intentant una contrarevolució quan ja n’hi havia una en marxa, ara  fa ja més de 75 anys. El rellotge, encara el tenen parat en aquell Maig de 1937?

De tot plegat el que em resulta més preocupant, no ja de Can Vies, si no pel nostre País, és la presència de 300 policies espanyols, estacionats a Calella a l’espera de que el merdé sigui suficientment gruixut perquè tinguin motiu per entrar a Barcelona per a “defensar” allò que els Mossos, segons la Sra. Llanos  de Luna, no saben – no poden defensar. Per a mi és clar que la celeritat d’actuació de la Delegada respon a un coneixement previ de la situació que es crearia. És què els violents son al mateix temps talps de la Delegada i actuen per compta d’ella...?

El Rei.- El Rei abdica la corona. No sabem quines son les reials raons (mai tan ben dit!) per a fer-ho i, hores d’ara, tot son especulacions al respecta. Potser estan en els resultats del prop passat 25 de Maig, del que el PP i el PSOE en surten tan escaldats que entenen que els hi fa falta una crossa per sobreviure (resultats que fan tremolar als seus barons, dels dos partits, que veuen perdudes les seves menjadores municipals primer i autonòmiques després), i pensen que ara és el moment de salvaguardar la institució monàrquica que s’enfonsa pels seus propis errors i fer-ho amb un fons lampedusià de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.  Potser... Però la realitat és que haurem d’esperar per fer anàlisi fins que arribem a saber una mica més de tot plegat.

Des del punt de vista català, és important que mantinguem el procés actual, sense bellugar-nos. L’única cosa que podem  fer, és recordar-li al nou Rei allò que fa  gairebé 25 anys ens va dir, de Príncep, en un moment d’exaltació[1] (les hemeroteques son terribles...!): “Catalunya serà allò que els catalans vulguin que sigui”  o  aquelles altres “(Los catalanes) no solo no debéis renunciar a vuestras peculiaridades, a esta nacionalidad catalana que tanto estimo y estimamos todos, sino que también entre todos la hemos de fortalecer."[2]  Dons apa! A veure si és conseqüent...!Però nosaltres, sense deixar el camí...!

J.  Vinyeta

3 de Juny del 2014

---

[1] Al Parlament de Catalunya, el 21 d’Aril de 1990

[2] A la Universitat de Cervera  el 22 del mateix mes