169.- Sra. Alícia Sánchez – Camacho:
Suposo que és per les seves properes necessitats electorals, però a diari està vostè a les portades de la premsa d’aquí. Malauradament mai hi és per una bona notícia. Ans al contrari: quan vostè parla, se’ns acosta l’apocalipsi. No és la meva intenció discutir sobre la seva ideologia política, és tan legítima com qualsevol altra, per tant res a dir. No és del seu credo polític del què vull parlar.
Des de que es va anunciar la realització d’un Referèndum Auto determinant per a Catalunya, l’actitud del seu partit ha estat la que des d’aquí esperàvem i vostè s’hi ha manifestat fidelment. Durant molt de temps, des de l’aprovació dels primers pressupostos de l’era Mas, abans de tot plegat, va estar fen gala del seu sentit democràtic, de responsabilitat política, es considerava imprescindible per a la governabilitat de Catalunya i, per tot plegat, ja es permetia vostè algun exabrupte, especialment en el tema de la llengua, que en el meu entendre ja mereixien alguna resposta més seriosa des del Govern, resposta que mai no hi va ser. Com que es considerava indispensable, a Madrid l’aplaudien i aquí ningú li deia res, vostè s’anava embalant.
Però de cop, un 11 de Setembre, ara fa pocs dies, es troba en una situació difícil. La marea d’estelades, els crits d’independència, que el President agafés el lideratge independentista de tot plegat, el no sistemàtic del Sr. Rajoy a tot, l’anunci posterior del propi President de prendre decisions i anunciar-les al Parlament, la deixa, a vostè i al seu partit, fora de joc. Davant de l’acord Parlamentari, pres per aclaparadora majoria, de la celebració de l’acte més significatiu i definidor del que és la Democràcia, un referèndum, sigui constitucional o no per molt que això últim li pesi, vostè entén que és precisament vostè qui ha perdut aquell protagonisme polític del que presumia i que el perd de forma, avui per avui, completament irrecuperable. Se li fa precís prendre iniciatives.
Diguem que tot plegat forma part el guió. Però el que resulta absolutament inadmissible és la seva actitud actual. No sap que dir perquè, en contra de l’anunci d’una inequívoca expressió democràtica no hi té més que dos tipus d’arguments: evitar aquesta manifestació democràtica per mitjà de les armes (i per molt que digui el seu amic Alejo i corifeus, avui dia aquesta és una solució impossible en l’Europa actual), o, mitjançant la por, intentar, amb aquest subterfugi, condicionar de manera favorable als seus interessos el resultat de la consulta. I vostè opta, perquè no hi te més remei, per aquest segon discurs, d’altra banda sense cap sorpresa perquè és també el discurs oficialista del PP. Comença la seva campanya particular i el seu descrèdit creix, paral·lelament, a mida en que afirma falsedats com la de què ni els títols universitaris catalans no serien vàlids a Europa. És patètic! I que consti que aquesta mentida no és, ni de bon tros, la més greu de totes les que ha dit fins ara! [1]
¿Tan malament s’ho veu per engegar aquesta campanya desestabilitzadora, clarament divisòria de la societat, vostè que parlava d’estabilitat? S’ha tret una careta que segur li resultava molesta, careta que, a pesar de tot, ja no amagava que bona part de tot plegat ha estat generat per la seva pèssima gestió del tema Català a Madrid. ¿És conscient què vostè es ventava de ser el pont pel que transitaria l’entesa entre Madrid i Barcelona i ha resultat que, per aquest pont, només hi han transitat els cops de porta sorollosos que han arribat amb vostè de tornada, acompanyant-la? Amagar el seu fracàs (i qui sap si la seva soledat) amb una campanya indigna carregada de mentides i amb la sola finalitat d’acollonir, especialment, als de major edat, no farà que recuperi el protagonisme del que presumia. Des de fa pocs dies, res és igual al que era. I ho ha entès, perquè la por que ens vol fer arribar és la versió “cutre” (permeti’m la expressió) de la seva pròpia por al intentar preveure el seu propi futur que, convindrà amb mi, es presenta realment incert.
Vostè sabrà! Viu entre nosaltres i per tant sap que, per mantenir la mateixa convivència que ara vostè està dinamitant, hem deixat passar moltes coses. Però també sap que mai, mai no oblidem, perquè hem estat obligats a mantenir ferma la memòria! I si no, fixis en la situació actual i comprovi que si és la que és, ho és precisament per no haver oblidat mai allò que se’ns va prendre per la força de les armes. I li agradi o no, i sembla evident que no li agrada, allò ho volem recuperar.
I cregui’m que el que més em sorprèn, és aquesta ajuda que vostè i els seus ens donen permanentment per a mantenir viva i ferma aquesta memòria. Si no fos per la pròpia indignitat i roïnesa de la campanya que aneu fent, us en donaria les gràcies.
J. Vinyeta
18 – 20 d’Octubre de 2012
[1] Els experts en la matèria corresponent desmunten diàriament els argumentsz de la Sra. Alícia, demostrant-nos que menteix.
