189.- De nou, comentaris.-
Deia l’altra dia que van passant coses. Coses que malauradament, afegiria ara, son greus. N’anomenaré unes quantes (només
unes quantes) sense cap voluntat excloent d’altres que també ho son:
- Amb una inversió de 2200 milions d’€, es
construeixen submarins que
s’enfonsen. Res seria anormal si un cop enfonsats, que per això son
els submarins, poguessin tornar a la
superfície. Però el que han construït, no. És voler presumir d’allò que no se’n
sap. El problema està en que 2200
milions d’€ en cap cas son poca broma. Però en les circumstàncies actuals
dilapidar diners per protegir-nos de no se sap quin invasor inexistent, és un
escarni sagnant per a gairebé tot el País.
Però sempre hi ha excepcions, oi que sí Sr. Morenés?
- Cueja la defenestració de
Clara Ponsatí de la Càtedra Princep D’Astúries de la universitat de Georgetown
des EEUU, per unes declaracions fetes fora de la Càtedra sobre el dret a
Decidir de Catalunya. El Ministre d’Afers Exteriors, Sr. Margallo, va reconèixer
al Parlament espanyol que la no renovació de Clara Ponsatí responia a raons
ideològiques, que no acadèmiques. El Ministre, l’Estat Espanyol, es carrega
així la llibertat de Càtedra a l’Estat, llibertat que la UNESCO
defineix com "...la llibertat d'ensenyar i debatre sense veure’s
limitat per doctrines instituïdes, [...] la llibertat d'expressar lliurement la
pròpia opinió sobre la institució o el sistema en què es treballa , la
llibertat davant la censura institucional, [...] ha de poder exercir les seves
funcions sense patir discriminació i sense por a repressió per part de l'Estat
o de qualsevol altra instància ". Quin catedràtic podrà opinar
críticament davant de la censura
institucional...? En Franco també
defenestrava aquells que no anaven a l’hora que ell marcava...
- I encara cueja també la Medalla de la Sra. Delegada del Govern a
membres de la División Azul. No és més
que la manifestació del substrat que
encara manté a bona part de l’Estat en peu de guerra permanent en contra
de qualsevol ideologia. Per molt que la dreta espanyolista vulgui justificar l’enviament com específic contra Stalin
(dictador del que encara avui alguns no n’han
blasmat, és cert) la realitat és
que aquests paios varen jurar fidelitat a Hitler i, agradi o no, son
copartíceps de les bestieses que feien
al mateix temps, i pel mateix jurament,
els seus companys d’armes de la Wehrmacht o les SS a l’URSS, o als
fronts de l’Oest o dins de la pròpia Alemanya, sense oblidar que el Cap de la
División (Muñoz Grandes) va ser, en tornar, Vicepresident del Govern amb
Franco. Imagino que tota Europa ha vist per TV la cerimònia. I tota Europa plora...
- El PSC, a través de la
Fundació Campalans, ha fet públic un
document que es titula “Per una reforma
constitucional federal” que queda
referida exclusivament (pàg. 7) a una reforma constitucional “...en el seu aspecte territorial.” Està per veure la
acceptació o rebuig generals. Em sembla un document carregat de bones
intencions, no ho nego. Però em sembla també que hi ha dues qüestions clau no
aclarides: la primera, la mare dels ous, és qui vol realment federar-se, i amb
qui? I la segona, si la Federació ha de ser (pàg. 10) “[...] una estructura creada amb la voluntat de
tots, perquè en cas contrari algunes nacionalitats, allunyades de la
interpretació més recent del marc constitucional, poden desitjar un camí
separat”, què passarà si aquesta suposada reforma constitucional no arriba
a uns mínims necessaris acceptables per a nosaltres com ja va passar amb la
Constitució del 78? Ens quedaran les ales definitivament tallades?
- He deixat pel final dels
comentaris d’avui a la famosa Llei Wert. No ha estat per restar-li importància,
al contrari. Però donada la oposició frontal
manifestada des d’aquí, a tots els nivells econòmics, polítics, socials i, especialment pedagògics, inclòs l’ensenyament privat, m’ha semblat que
poca cosa podia afegir a tot el que des de tots els estaments es va dient i
explicitat (llevat del tema religiós) en la famosa Carta Oberta d’en Duran Lleida al President Rajoy.
Només fer notar que ja vaig viure
les èpoques de la classe de religió
obligatòria durant tot el batxillerat.
La Església, que tenia a les seves mans la gran majoria de centres escolars del
moment, mantenia, des de la victòria franquista, la unitat religiosa en tot
l’Estat la qual cosa havia estat el leit motiv de la seva col·laboració amb el
Cop d’Estat franquista. Aquesta idea de la unitat religiosa, no pot
oblidar-se, és la que ha predominat
sempre en el sector eclesiàstic, i que ara, amb totes aquestes “fantasies
secessionistes...”, pot veure’s
desvirtuada i, en el pitjor dels casos, perduda. El sector havia de bellugar-se
i de presa. I ho fet. De la resta, de la Llei, la opinió general és que serà
absolutament inaplicable aquí a casa nostra. Serà perquè ha arribat el moment de dir prou?
J. Vinyeta
20 – 21 de Maig de
2013
