44.- La memòria històrica

Ja fa dies que es parla de la Nova Llei per a la recuperació de la Memòria Històrica. Crec que és important que és faci una Llei que posi sobre de la taula, de forma permanent, el què, com i quan de tot plegat, perquè, esta ben clar que és de la única manera que les futures generacions puguin saber la veritat del cuento. Un, que ja té els anys que té, va veien com, a mida que el temps s’allunya de les coses, aquestes coses deixen d’existir o d’haver estat. Quan vas veient que, per exemple, els supervivents de Mathaussen son, per llei natural, cada vegada menys i vas veient a més, que molt bona part del jovent (massa de jovent, pel meu entendre) no saben que significa Mathaussen, o Dachau o Buchenwald, penso que no anem bé perquè si perdem els orígens, com diu en Raimon, perdrem l’identitat. El mateix em trobo si es parla de Fanco, de la guerra civil, de la postguerra i, els més joves ni tan sols saben que va ser las transició política durant l’últim quart del segle passat, amb l’agreujant de que aquesta sí és la nostra Història directa. I, com diu la dita, els que desconeixen o ignoren l’Història estan condemnats a repetir-la. No vull carregar els neulés a ningú concretament: tota la societat n’és responsable. Per això trobo bé que, en aquest cas, allò que la societat és incapaç de vetllar ho vetlli l’Administració.
El que no em satisfà, és el planteig que es fa de la situació, barrejant (i penso que intencionadament) guerra civil i postguerra.
Ja he dit abans que em sembla perfecta que es recuperi aquesta memòria, que no és res més que la recuperació de l’Historia i, per tan, de la nostra identitat. Però s’ha de recuperar tota l’Història i no només aquella Història, o només la part d’aquella que convé a uns interessos concrets.
Per començar, no es pot fer una cap maç de tot plegat. En la meva opinió, han de diferenciar-se dues parts ben clares: d’una banda hi ha la Guerra civil i d’altra banda, la postguerra. En la primera, és a dir durant la Guerra, hi ha responsabilitats, i molt greus, per les dues bandes que, per simplificar, definirem com les dretes (els anomenats Nacionals) i les esquerres (amb més varietat política, però amb el comú denominador de ser republicans). De les salvatjades de les dretes i de les esquerres tots els que durant la nostra vida hem tingut un mínim de desig de saber, en tenim coneixement. Però, vet aquí, que quan es parla de la Memòria Històrica, les esquerres no volen que es parli del que no van fer bé. A Catalunya per exemple, i extrapolable en gran mesura a la resta de l’Estat, especialment als inicis de la Guerra, amb una contrarevolució en marxa, liderada pels Faistes i amb la connivència del govern, aquelles esquerres inicien una autèntica carnisseria amb les classes burgeses. Els revolts de l’Arrabassada queden plens de gent morta fusellada, tretes de les seves cases i a les que se’ls hi practica el "paseillo". De "Paracuellos" n’hi ha per tot arreu, de morts a les parets dels cementiris, per uns i pels altres, a tots els pobles. I de fossars comuns de morts per les esquerres, també ni ha i que han de recuperar-se. Per tan, si s’ha de recuperar la Memòria, s’ha de recuperar tota la memòria per molt que a les actuals esquerres no els hi agradi parlar dels seus errors i pels que també els hi ha de sortir els colors a la cara.
El tema és molt diferent amb el cas de la postguerra. Aquí només n’hi ha un de culpable i que és aquell sanguinari dictador. I per tan només ell i tots el seus col·laboradors, que varen ser molts, es/son els responsables de la situació creada. La Dictadura va estar assassinant fins un parell de mesos abans de finalitzar. Però dels milers de cadàvers dels que molt majoritàriament parlem és de tots aquells que també varen morir a les cunetes pel fet de ser qui o què eren. I aquests, com aquells altres, per la mateixa injustícia comesa, necessiten del reconeixement administratiu corresponent. Hi ha també el tema dels famosos judicis sumaríssims amb els que es va assassinar a milers de persones amb l’aparença d’una legitimitat tot viciada des de un principi per la manca de legalitat del cop d’estat en sí mateix. També això precisa de reparació. Sense oblidar-nos d’aquells que tot i tenir més sort (pel fet de no perdre la vida) però que varen ser durament represaliats, varen patir exili o no varen poder tornar mai a casa.
Posades així les coses no em sorprèn que ni uns ni altres no vulguin la famosa Llei. Perquè si gratem (sense necessitat d’aprofundir molt, tot s’ha de dir) uns i altres es trobaran amb el cul enlaire.
I ara, quan han passat els anys i hi ha una certa perspectiva que permet el temps transcorregut, tinc la sensació de que aquest va ser el gran acord que, tàcitament, es va pactar durant la famosa Transició.


J. Vinyeta
Gener, 2007

45 .- Comentaris

Tenim diversió garantida. No ens ha faltat mai, però sembla que, la situació actual i la que es preveu, promet més al·licients dels que es poden esperar.

Aquest país nostre, al contrari del que es pugui pensar, ha de ser molt més important del que pugui semblar perquè sigui tractat de la manera en que ho és habitualment. Res que no tingui la tanta importància que es mereix pot estar en l’ull de l’huracà de forma permanent com ho esta Catalunya. I en aquest ull és on tenen col·locat aquest País tota la classe política, d’aquí i de l’Estat Central de forma permanent. Els d’allà per tocar constantment els collons i els d’aquí per pura ineficàcia.

Comencem pels d’aquí. Ara resulta que, segons els que manen, estem una etapa postnacional. És el resultat d’haver gaudit de força suficient per haver pogut establir un País – Nació - Estat amb plenes garanties per a la seva consolidació definitiva d’ara endavant (avalat per un nou Estatut que omple i satisfà plenament totes les necessitats que fins el moment de l’aprovació ens eren de precís). S’ha acabat aquella misèria en la que ens bellugàvem només per a sobreviure. No cal preocupar-se, dons, pel futur la Nació Catalana, dels seus signes d’identitat i, especialment, no cal ja fer aquells escarafalls que tan han irritat a molts d’aquí i a tots el d’allà. Ara ja ho tenim tot. I continuar demanant no faria res més que posar en evidència el nostre caràcter indissimuladament fagocitari que ens ha dominat fins avui. Però tot i això, a pesar d’aquesta situació paradisíaca, sobresurten alguns problemes, tot i que els que manen diuen que manquen d’importància. No és cap problema que l’immersió lingüística perilli amb el nou decret del Ministeri d’Educació, ni ho és l’envaïment de competències per part del Govern Central amb la Llei de Dependència, ni el retràs en discutir els temes financers (tot i que no cal preocupar-s’hi, perquè a la fi, som rics i ens podem permetre, per exemple, enderrocar, per tercera vegada, la Plaça de Les Glòries, Catalanes per més Inri), ni els problemets que de tan en tan ocasiona Renfe als seus usuaris, que no son més que les conseqüències del constant desenvolupament i inversions de la Companyia, ni l’anunci d’una propera LOAPA, ni... Tot això son petiteses que seran resoltes amb la eficàcia a la que ens tenen acostumats el nostres polítics, tot i que son coses que a mi si em preocupen i molt (malauradament, és evident que soc home de poca, molt poca fe). Inclús, pot ser i tot de mala fe, arribo a pensar que els interessa més, a tots aquests que manen, que els d’allà no tinguin problemes ni amb nosaltres ni amb els seus, per allò de la convivència pacífica. Perquè, és ben clar que hem de ser molt bons minyons, no fos cas que per culpa nostra, per la nostra insidiosa manera d’insistir en la nostra identitat per exemple, ens trobéssim de cop al caire d’una guerra civil...

Dels d’allà, hem de començar dient que hi ha els bons i que hi ha els dolents. Els bons son aquests xicots del PSOE. Amb un tarannà pacífic, sense crispació, van passejant el seu espanyolisme volent-nos fer creure que la nostra grip, tot i que és fruit d’un cep víric contra el que no hi ha vacuna, te cura amb un remei anomenat homogeneïtzador general i que, per tan, hem d’entendre els esforços que han de fer per conservar-nos la salut. Els d’aquí, a més, en mostra de solidaritat i en prova d’agraïment, els hi riuen les gràcies i fan el que poden per no haver-s’hi de barallar. I jo que soc home, com ja he dit, poca fe i inclús pot ser de mala fe, em pregunto si totes aquelles nimietats que s’havien d’arreglar amb aquests bons xicots es podran arreglar si ni tan sols no els hi podem dir que aquelles nimietats existeixen (no fos cas que s’enfadessin o diguessin que no som capaços de col·laborar)

Els altres, son els dolents de veritat. Aquests si que no tenen tarannà pacífic i es passen el dia esvalotant el galliner. Ha quedat sempre clar que no ens poden veure. No se que deu passar, però aquí a Catalunya, van perdent sempre les eleccions. I ara, perquè no hi hagi dubtes de la seva dolenteria, han posat tots els pals a les rodes per desvirtuar un Estatut, el nostre, per deixar-lo més estripat del que ja està, perquè, com ja varen dir, aquest Estatut no és bo per a ningú.

Aquells altres, els bons, s’ho miren amb paciència i aguanten les etzibades permanents que els dolents el hi foten cada dia. Però en el fons del seu cor, i desitjant com desitgen la pau per sobre de tot, estan contents amb el que fan els altres, aquells dolents, perquè així s’estalvien ells de deixar de ser els bons. És més: amb la senzillesa que els caracteritza, deixen que aquells tan dolents facin allò que ells mateixos haurien de fer, si no fos que ja hi ha qui esvalota el galliner de forma permanent.

Personalment, estic una mica perplex. Tots els d’aquí em diuen que els dolents d’allà son els dolents de veritat. I que aquells bons ho son de veritat. I això m’ho volen fer entendre així. I tot plegat, encara em deixa més perplex, perquè tots em diuen que haig de deixar de mirar-me el melic i mirar més enllà, que actuï amb visió europea. Però quan intento opinar dient que em sembla que “el pecat” tan es pot cometre per acció com per omissió i que tan un com altra son pecats i de la mateixa gravetat, que si aquests pecats afecten a la societat civil, a més, son delictes i que els que hi col·laboren en son còmplices, i per tan també reus de culpa (criminals polítics, segons defineix el diccionari?) , els pocs que m’escolten em miren de manera estranya, com si no em volguessin o no em poguessin entendre. I això, encara augmenta més la meva perplexitat.




J. Vinyeta
Febrer, 2007

43.- La Pau al País Basc

La bomba dels etarres al aeroport de Madrid, ha estat una mala notícia. El retorn, més o menys clar, a la violència (teòricament l’alto el foc no ha estat oficialment trencat), augurat per l’increment de la kale borroca de les últimes setmanes, pot fer que tot peti com un aglà. Tothom posa vaselina als fets i, llevat del PP, que aspira a guanyar de nou les Eleccions Generals, però en cap cas la Pau, amb majúscula, ningú te el valor de donar-ho tot per malmès.

Han passat dies des de que el Sr. Zapatero va iniciar oficialment les “converses” (hem de dir-ho entre cometes) arrel del inici de la treva unilateral dels etarres a finals del passat mes de Març. Tot i que era (i, a pesar de tot, m’agrada pensar que encara és) una travessa difícil, el cert és que la possibilitat de que s’acabés la violència ens eixamplava el cor.

Ara sembla que tota aquella il·lusió es pot convertir en llàgrimes de nou. I tot i que del perquè de tot plegat no en sabem gaire coses, si que ens ha d’estar permès que expressem opinions sobre el que ha anat arribant fins avui.

Vagi per endavant que els que han posat la bomba han estat els etarres. I, per tant, en son directament responsables del fet i de les seves conseqüències. Per molt que és vulgui dir o pensar, no es pot anar per la vida posant bombes pel carrer. Per tan, no hi ha ni justificació ni pal·liatius possibles. Però un cop dit això, si que voldria afegir-hi alguns comentaris.

Penso que el PSOE no ha estat a l’alçada. Quan es va iniciar el procés sabíem tots que hi havia uns esculls de corall molt dur, molt a prop del port de sortida i que podien embarrancar la nau. La famosa Llei Antiterrorista, signada amb el PP en temps de l’omnipotència aznarista a la que s’hi oposaven pràcticament tota la resta de partits, la legalització de Batasuna i el tema de la aproximació de presos etarres al País Basc, eren les puntes de llança que havien de ser llimades de forma més immediata (i deixo de banda tota la modificació política i territorial que seria posteriorment necessària, o de detalls menors, però no menys importants i també de certa urgència com la modificació de la llei de convocatòria de Referèndums, la reobertura del diari Egunkaria...). Tot i que ignoro els acords previs a la declaració de l’alto el foc entre el PSOE i els etarres, ha estat evident que el PSOE no ha tingut cap gest en aquells punts que jo assenyalava. La Llei Antiterrorista no ha estat derogada, Batasuna te clares dificultats per a presentar-se a les Eleccions Municipals i els presos continuen a mil quilòmetres dels seus pobles. He tingut la sensació de que el Sr. Zapatero estava més pendent de les Eleccions Generals del 2008, a les que volia anar amb uns trumfos que haurien d’haver-li arribat en l’última mà del joc i que l’hi donarien la victòria electoral. Ha endarrerit massa el joc i, a la que ha estat l’última mà fins ara, ha arribat quan les cartes ja estaven repartides. Per més inri, els serveis d’informació de l’Estat han quedat en evidència.

Que podem dir del Partit Popular? Per aquesta trepa d’impresentables, res hi ha millor que la guerra permanent. Per tan, en aquests moments, s’estan fregant les mans de contents. Sense la més mínima visió d’estat, amb la clara consciencia de que quan pitjor, millor, atien a la “Asciación de Víctimas del Terrorismo”, manipulen tot el que els afiliats deixen manipular, que és tot i plantegen només i de forma permanent allò que creuen que els hi dona vots a l’Espanya profunda. Si la pau els hi donés vots, en serien els més grans defensors. Tot plegat manifesta, una vegada més, la baixa fila moral dels dirigents del partit. El partit Popular està entestat en el retorn, amb totes les seves conseqüències, al famós Pacte Antiterrorista, impresentable per a la resta de partits. Tot i que el propi Partit Popular s’ha passat pel forro, de forma sistemàtica, l’últim paràgraf de l’article segon

[1] de l’esmentat Pacte. Un vot és un vot...!

A Batasuna, els etarres els han deixat amb el cul enlaire. Cada vegada em dona més la sensació de que no son els representants que ETA vol tenir, tot i els esforços per semblar-ho. Es com si no controlés ni tan sols la kale borroca que ha estat present, durant les últimes setmanes, als carrers del País Basc. Aquesta aparent pèrdua de confiança dels etarres en respecta a Batasuna, és greu pel que pot suposar sobre la pèrdua d’uns hipotètics interlocutors, tot i que, suposo, que tots tenim prou clar que Otegi no és en G. Adams i que no te la autoritat sobre ETA que Adams te damunt de l’IRA. Però, tal com estan les coses, és potser més greu el que, hores d’ara, sigui pràcticament impossible que puguin presentar-se a les properes eleccions Municipals, amb la marginació que això suposa de pràcticament el 15 % dels electors bascs i el conseqüent desastre econòmic que això els hi pot representar.

Han anat passant els dies i el degoteig de declaracions i contra declaracions, ha estat constant, fins que arriba el comunicat d’ETA en que, bàsicament sosté que la treva continua però que, al mateix temps, es reserva el dret de realitzar atemptats si ho creu convenient. Els dubtes que el comunicat presenta, han creat també dubtes en un sector important de la pròpia Batasuna.

Amb tot això, arriben les manifestacions anti ETA. I comença el ball d’adhesions i desafeccions en funció del lema de les pancartes. L’espectacle que tota aquesta corrua d’inoperants posen al carrer, és esperpèntic [2]. Un cop més, queda clar que, per a tota aquesta trepa, només conten els possibles rèdits electoral que la seva definició els hi pot reportar. El PP, Batasuna i l’Associació de Víctimes del Terrorisme, normalment atenta, aquesta última, a les ordres que arriben de la FAES, hi son absents. Tot plegat és el suficientment greu com perquè, una vegada més, la incredulitat en vers a la classe política arribi a límits insospitats. Iu Forn, en la seva columna al diari AVUI, diu allò de ”...si un polític em torna a parlar de l’abstenció, l’enviaré directament a la merda...”. I penso que encerta plenament. Amb els partits catalans, ja va passar una cosa similar en el Referèndum pro Estatut el Juny passat. I tots en coneixem les conseqüències...

Però la traca final estava encara per arribar: la celebració del Ple monogràfic al Congrés, per debatre la política antiterrorista del Govern Central. No s’ha tingut en compta que, un procés com el que ens ocupa, ha de ser, per sí mateix, discret i, celebrant el Ple, l’han convertit en un espectacle de fira obert a tot el país. El Sr. Rajoy, atent a les ràdios i a la TV,fa un discurs amb un clar accent partidista i electoral, disparant tota l’artilleria pesada sobre el Sr. Zapatero. Personalment vaig sentir vergonya aliena en sentir el discurs. Ja sé que els polítics en general, se’n en foten del que l’historia pugui dir d’ells. Però el que és cert és que, al Diari de Sessions del Parlament, hi queden escrites totes les bestieses que allà s’hi diuen. I avui, allò que s’hi va dir, ha quedat escrit per a les generacions futures i per l’historia, quedant clarament reflectit que, el Partit Popular, no vol la Pau perquè entén que la guerra li dona més rèdit electoral. I així, llença un discurs que va més enllà de les posicions de l’extrema dreta més cavernària i deixa a tothom espantat i amb la boca oberta quan li diu al Sr. Zapatero allò de que “...si se equivoca, los etarras le ponen bombas y si no se las ponen ...es que ha cedido...” No sé si val la pena afegir alguna cosa més...

Ara, quan de nou ha de refer-se el camí cap a la Pau que molts encara creiem possible, i vist el desori al que s’hi han abocat, mantenim dubtes sobre l’actitud de tots plegats. El Govern ha de governar. No pot estar a l’aguait de les declaracions – accions del PP, del diari El Mundo o de la Cope. I governar, el fer-ho, vol dir prendre decisions i, malauradament, assumir els riscos que comporta tota presa de decisions tot i que aquests riscos siguin només de caràcter electoral. L’únic que li cal és saber el que vol i el que vol fer per a dur-ho a terme. I el que ha de voler és el que desitja la immensa majoria dels ciutadans de bé que hi ha en aquest país i que el van votar, al PSOE. Als altres penso que, de moment, només cal posar-los-hi una condició: la renuncia expressa a la violència perquè, per molt que no els hi agradi, amb bombes pel carrer no es possible parlar de res. Al mateix temps penso que han de definir el/els interlocutors que considerin aptes i que no hi hagin dubtes al respecta. Finalment també els hi diria el mateix que al Govern Central: que som molts, moltíssims, els que volem la Pau. I que això, també depèn d’ells.

Tot i els dubtes que, com he dit, ens generen l’actitud de tots plegats, només que ens donin una mica de peu, tornarem a creure’ns que tot és possible.







J. Vinyeta
Gener, 2007

[1] En aquest paràgraf s’assenyala que, en cap cas, cap dels partits signats traurà rèdit polític de la violència. Diu, literalment: “Por eso, también, afirmamos públicamente que de la violéncia terrorista no se extraerá, en ningún caso, ventaja o rédito político alguno”

[2] Els polítics catalans, com que no hi estan implicats directament, participen en totes elles, llevat del PPC, amb teòrica solidaritat amb les víctimes i amb els Governs Central i d’Euskadi. Ignoro que varen fer Ciutadans