82.- Arenys d'Amunt i el Sr. Millet

82.- Arenys d’Amunt i el Sr. Millet


13 de Setembre del 2009: a pesar de tot, els arenyencs van a votar.

No cal que ens posem romàntics – sentimentals. Però la fita ha estat i serà històrica i ha posat moltes coses en evidència, coses que en general ja sabíem, però que han quedat descarnadament clares, en especial la manca de sentit i valors democràtics de tots aquells que, d’una manera o altra, s’han oposat a la més elemental de les normes que fan que els Estats que la practiquen donin al respectiu Govern la legitimitat necessària, la que es deriva de la manifestació popular amb el seu vot. Però en aquest Estat nostre, ni tan sols podem dir el que volem ser: el vot està controlat de forma que només podem ser allò que ens imposen.

El que ha passat és que, i com va veient-se, la voluntat d’expressió dels municipis del País va creixent dia a dia. És important i penso que necessari. Els partits polítics, tenen por: partits que varen recolzar l’acte d’Arenys no han propiciat el recolzament del consistori a efectuar consultes (ha de dir-se així), com és el cas de Vilanova: per què a Arenys si i a Vilanova no, Srs. d’Iniciativa?[1] Per això deia que és important i necessari que la societat civil, de mans dels moviments independentistes locals, allunyada fins on sigui necessari dels partits, continuï preparant aquest tipus d’accions que ens portaran (i a tots aquells que tots sabem, no els hi fa la més mínima de les gracietes) a una autodeterminació, legalment no vinculant, és cert, però moralment no defugible que a molts, i en especial, repeteixo, a tots aquells que tots sabem, se’ls hi posaran el collons per corbata. Tant que ja han parlat dels tancs...!

Tenim les eleccions autonòmiques a una any vista i tothom pren plaça. Si les manifestacions municipals segueixen al ritme que van anunciant-se i els partits amb representació dins dels consistoris no estan pels deures, potser tinguin sorpreses.

De totes maneres, no sé si intencionadament o no, el cas Millet està eclipsant un èxit democràtic de primer ordre. I no vull dir amb això que el cas Millet no tingui la seva importància. El que passa és que, de tant mirar-se el melic, alguns havien arribat a pensar que allò del “paradís català” era una realitat inqüestionable. I resulta que som, com tothom, mortals.

El problema no està en que el Sr. Millet, un prohom de la pàtria, ens hagi resultat un xoriço (podem dir-ho així, ja que s’ha autoinculpat), si no que la “xoriçada” fa no sé quants anys que dura. I això posa en evidència la passivitat de l’Administració (totes les Administracions) davant de situacions, que a totes llums, sempre son perilloses: les subvencions. No pot ser que el diner públic no es controli al cèntim, no pot ser que les auditories no siguin, en tot moment, fidels a la realitat auditada, no pot ser que les Administracions hagin estat sis o set anys sense fer revisions a fons arrel de la primera auditoria al Palau que assenyalava alguna irregularitat. Perquè la pregunta que ve al darrera de tot plegat és la de si després de cada subvenció la manca de control ha estat absoluta i, per afegitó, si totes les fundacions amb diner públic estan en la mateixa situació o no. Qui ens ho ha de dir? Els auditors?

No és possible que el Sr. Millet s’hagi embutxacat no sé quants milions d’euros si no ha tingut, durant tots aquests anys, importants col·laboracions per poder-ho fer. I a més, durant aquests anys, ha rebut el culte de tothom. I quan es ret culte a algú o alguna cosa o és per fe o és per por. En qualsevol cas, sorprenen els silencis de tots els que havien d’haver estat amatents amb diners públics de per mig. I no deixa de sorprendre que, quan més sembla que s’emmerda la situació, el Govern faci públic que ha llençat a la claveguera milers d’euros en estudis – informes innecessaris o que no es vulgui fer públic un estudi sobre la opinió dels periodistes (com aquells d’en Medir o en Pallarés en el seu moment) que també ha costat una fortuna. Tot plegat, si hi afegim allò del cost de la remodelació del Palau, amb milions d’euros que sembla que s’han fet fum, no sembla pas que tot plegat sigui aigua clara.

Millet diu que ha tornat els diners que va robar i no son tots els que teòricament han desaparegut. I els altres que resulta que falten, on son? Els va regalar? O és que, en tot plegat, hi té quelcom a veure alguna cosa semblant a aquell famós 3 per cent?. Ens ho aclariran?


J. Vinyeta
Setembre, 2009

[1] El regidor de Vilanova que va propiciar el no Municipal, és independent per ICV i la decisió presa, no cal dir-ho, és absolutament legítima. La qüestió és si aquesta decisió individual és clarament compartida pel partit o no.

81.- De la Diada

81.- De la Diada


Hem celebrat la Diada. Diguin el que diguin i ens ho presentin amb el millor dels embolcalls, l’0nze de Setembre del 1714, permeteu-me l’expressió, ens varen donar per la pala. I, insisteixo, per moltes coses que ens vulguin dir, l’acceptació del recordatori de la més gran desfeta de l’Historia del nostre País com a Festa Nacional, per molt que la tradició assenyali aquest com el dia de la peculiar idiosincràsia del País, penso que diu molt a favor d’aquesta sistemàtica, permanent i continuada manca d’autoestima de tots plegats i, personalment, em sento trist cada vegada. I cada vegada, a cada Diada, penso que ja n’hi prou de comprar la vaselina per celebrar precisament el dia en que varem perdre la nostra identitat Nacional.

Aquest País nostre necessita una “reconversió” . Un País que va estar sotmès per la força de les armes, només pot tenir com a Diada la que correspongui al dia de la retirada del exèrcit invasor. Tot el que no sigui això, és pura teatralitat per transformar el que hauria de ser un dia de dol en un dia de festa. Com la dita dels pallassos, riem per fora però plorem per dintre.

Dit això, que per mi ja es prou greu, només ens ha faltat aquest any que el Sr. Saura i els seus, fessin fer el ridícul a les nostres ja malmeses Institucions, amb l’intent de rebentar la actuació de la cantant Noa (per evitar possibles interpretacions errònies, vull deixar clar que, personalment, el fet de que actués o no, m’era absolutament indiferent). Anem a pams i recordem, perquè si hi ha cosa que no es pot negar és precisament l’Historia.

-- El Sr. Saura és membre d’un Govern que pren una decisió (encertada o no) i que els seus membres han de respectar. Si la decisió presa està en desacord amb la ideologia d’algun o d’alguns dels membres del Govern tenen, en el meu entendre, dues opcions: o callar i assumir la decisió o, si hi estan en contra, presentar la dimissió. Voler repicar i anar a la processó defineix negativament a qui intenta practicar-ho.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia no em tenen cap legitimació moral ni tan sols per intentar fer-me veure la “suposada veritat” en el tema jueu – palestí. I dic que no la tenen perquè un grup polític que ha defensat a un autèntic genocida com l’Stalin (per no afegir-hi en Mao o en Pol Pot...), que varen manifestar la seva devoció per la Mare Rússia, que varen ser indiferents quan no varen recolzar tots els dictadors de l’Europa de l’Est mentre hi varen ser i que encara no han tingut el valor de reconèixer l’error i demanar-nos perdó per haver abusat de la nostra bona fe, no em mereixen cap credibilitat.

-- Els Srs. Saura, Herrera i companyia, seguint una mica amb l’idea del paràgraf anterior, atien a les seves bases perquè manifestin el seu rebuig a tot el que sigui jueu, amagant que també ho va fer el Sr. Stalin (serà perquè en son deixebles?). Per si la memòria els hi falla, els hi recordaré noms que l’Historia encara manté amb frescor: el gettho de Birobidzhan, la liquidació del famós Comitè Antifeixista Jueu o el famós Complot de les Bates Blanques just abans de morir (per cert, portat a l’escena teatral per un correligionari) i no crec (tan de bo estés jo equivocat) que aquests fets hagin format part del programa d’expansió del seu ideari, ans al contrari és evident que han estat maliciosament amagats (aquests i d’altres tant o més greus) i inclús negats de forma sistemàtica.

-- El Sr. Saura és el Conseller d’Interior del Govern de la Generalitat i, per tant, responsable directe de l’ordre públic en el nostre País. No puc deixar de banda el dret a la manifestació que tots tenim, agradi o no (i normalment no agrada) als que manen. Però una cosa és el dret i exercir-lo i una altra, i molt diferent és que el propi Conseller sigui un dels de la colla que crida o, en el millor dels casos, l’hagi beneïda prèviament: és allò del llop guardant el ramat de xais...I el Conseller no ens pot intentar fer combregar amb rodes de molí amb el famós lema de la esquerra europea, que tan mal a fet a les societats modernes actuals, el del “...Laissez faire, laissez passer...”

-- Queda clar que també pel President de la Generalitat, en no exigir responsabilitats que potser s’haurien de traduir en dimissions, no fa el que hauria de fer. Sap que de fer-ho pot jugar-s’hi la continuïtat del segon tripartit. Però si la raó és aquesta penso que tenim dret a que ens ho digui. I si n’hi ha d’altres de raons o per no fer-ho, també

Finalment, un petit comentari personal. És evident que d‘un tema tan pelut com ho és el problema jueu – palestí, en massa ocasions en parlem més amb el cor que amb el cap. Però tot i això, penso que s’ha de partir d’una premissa fonamental al iniciar qualsevol debat al respecta: ni uns ni altres son germanetes de la caritat i que amb maniqueisme, que tot i que no els hi agradi és com es varen expressar els opositors a la cantant Noa, no solament no anirem en lloc si no que ni tan sols podrà haver-hi debat. Algun dia mi estendré més en aquest tema.



J. Vinyeta
Setembre, 2009

80.- Reflexions

80.- Reflexions



No m’han sorprès les declaracions del ministre Rubalcaba. Estan en la línea de les que ja va fer recentment el també ministre Caamaño respecte del seu convenciment sobre la Constitucionalitat del Estatut català. El que si em sorprèn una mica, és que es fan en el moment en que el famós referèndum d’Arenys de Munt està en plena efervescència. Han estat de tal transcendència la oposició Falangista, la actuació de Ciudadanos, la sentència judicial (que tot i la prohibició l’hi ha donat ales ja que comet “l’error” de considerar que és l’Ajuntament del Municipi Arenyenc el que el convoca), que comença a ser un allau els Municipis que volen també secundar la celebració de la “consulta” com una clara manifestació democràtica que, tot i no tenir caràcter vinculant, tindrà un innegable pes moral i condicionarà moltes de les futures decisions dels líders polítics. Comencen a sentir-se veus (vegeu la premsa de Diumenge passat dia 6) en aquest sentit. Però continuant tibant del fil de les declaracions dels ministres trobem el cabdell en forma d’una pregunta que pot ser la mare dels ous: ¿què fa més por, un Estatut que ens defineix com a Nació, o tota una reguitzell de municipis, que pot arribar a convertir-se en la quasi totalitat dels de Catalunya, manifestant, sense embuts i de forma democràticament nítida, la seva voluntat de ser-ho?. A Madrid, davant de la situació política que es pot crear arrel de l’allau de “consultes” que en poc temps es posaran en marxa amb una base democràtica pura, davant del perill que per a ells pot representar un País que s’ha “autodeterminat” i amb la possibilitat de que les respostes a les diferents consultes sigui un sí més o menys clamorós, forces vives del Govern central, Caamaño i Rubalcaba, per exemple, per apaivagar els ànims van enviant missatges en els que ens diuen que l’Estatut serà plenament Constitucional. Ens podem trobar dons que sigui el Govern Central qui pressioni sobre del TC per minimitzar l’efecte dòmino que es derivarà dels fets d’Arenys de Munt, així com també per aigualir el sentit i la assistència a la manifestació proposada per l’Òmnium, tot plegat per intentar evitar un conflicte polític que per un camí o por l’altra, o per tots dos a l’hora el comencen a considerar més greu del que potser des de aquí ens pensem.

La miopia d’uns i altres dels d’allà i d’alguns dels d’aquí, estan aconseguint que el País, mica a mica, és cert, es vagi mobilitzant i els hi haurem de donar les gràcies per “l’esforç” que hi estan dedicant. Si a més hi sumem els “esforços” de Ciudadanos (son poquets ells, és cert, però tot ajuda...!) i l’absència del PSC, tot i sabent que a la fi serà qui rebrà les bufetades, absència que dia a dia els va deixant més en clara evidència i en companyia de només el PP, pot ser en resultarà que, poc a poc, estem muntant l’envelat per fer-hi la Festa Major.

Tot plegat, i pesar del dolor que ens causen, no us dona la sensació que, com deia en el meu article anterior, ens tenen pànic?


J. Vinyeta
Setembre, 2009

79.- De la manifestació

79.- De la Manifestació

Veig que el tema de la manifestació va creixent i el PSC, tot i el Sr. Ferran, ha picat l’ullet a l’Òmnium a través d’en Miquel Nadal Conseller d’Obres Públiques, que ha dit que la resposta a la sentència l’ha de liderar el Govern i, en conseqüència, el President Montilla: si, però no?. El Sr. Nadal podríem definir-lo com el portantveu del exigu sector mitjanament catalanista existent dintre del Partit i que el propi PSC no ha pogut arraconar. Però penso que tant per a ell com per el partit els hi queda clar que és molt més perillós el quedar-se sols fent de parella del PP i Ciudadanos, que no pas el fet de mig d’insinuar la participació en quelcom que, a tots ells, els incomoda profundament.

Han sortit veus divertides en un i altra sentit. La carta al diari Avui del mai ben ponderat trobador Subirachs, no te rebuig: imagino que l’Esperit Sant, tot i que no sé ben bé en quina forma, el va il·luminar, com aquella Lluna de Canet, per fer-nos veure la veritat i portar-nos una nova versió d’aquell Catalunya Comptat Gran que, pel que sembla, avui seria auto censurada (temps era temps?). Columnistes amb camuflatge i primers espases amb tot el plomatge, s’han anat posicionant amb claredat, en un o altra sentit, com l’ínclit Alejo que, com sempre, ens fa responsables de tots els mals de la seva Pàtria a tots aquells que no pensem com ell i que, pel que sembla, som molts més dels que ell voldria.

No obstant, hi ha un col·lectiu que, pel que sembla, s’ha sentit específicament dolgut per la convocatòria: tot el sector judicial s’ha posat en peu de guerra en contra d’una manifestació només anunciada, dient-nos que la seva independència no pot ser pressionada...vaja! sembla que volen que creiem que un sistema endogàmic, polititzat en les seves altes esferes a nivell manifestament pervers (quan temps fa que han de renovar-se els alts tribunals i no es pot fer per falta d’acord polític entre els partits que els han de anomenar?), no rep pressions dels sectors que representen. No serà què si venen a aquest País nostre, per allò dels destins i de les oposicions, no tenen la més mínima intenció d’integrar-se i aprendre el català per allò de jutjar-nos en la nostra llengua...? Està clar que ha d’arribar el dia en que també tota aquesta institució passi pel sedàs de les urnes quan hi hagi un canvi en la llei electoral que estem esperant amb candeletes...

En canvi jo, si no tinc limitacions físiques que ho impedeixin, aniré a la manifestació. No perquè pensi que l’Estatut, retallat o no, és una eina bàsica per als interessos de Catalunya, ans el contrari: estic convençut de que més enllà d’on som amb l’Estatut, retallat o no, no hi anirem. Aniré a la manifestació perquè no em vull perdre el que penso que serà una magnífica i pletòrica situació per dir PROU! i de poder-ho dir envoltat dels milers i milers de persones que estic segur ompliran l’itinerari amb el mateix ideari que jo. Ja sé que molta gent no ho veurà així, que la majoria dels simpatitzants i/o votants de cada Partit o Organitzacions participants seguiran les consignes dels seus líders i per tant sí que serà una marxa físicament unitària però, tot i que es faci sota un lema més o menys acceptable per a tothom, no ho serà, políticament parlant, d’unitària: només cal escoltar els portantveus de Partits – Organitzacions per adonar-nos de les divergències en els objectius a assolir amb la marxa (i en respecta a les necessitats de Catalunya, malauradament, també). Però, com que d’ocasions com aquesta no n’hi massa, hi participaré.

Penso, no obstant, que hi ha un parell de lliçons que, de forma definitiva, per a sempre més, ens hem d’aprendre:

La primera és que davant de qualsevol situació injusta que ens entrebanca, hem de formular la queixa. Els ciutadans de Catalunya som molt poc propicis a exercir el dret de protesta, inclús amb les petites coses que a diari ens trobem en la vida. I poso com a exemple, i penso que molt gràfic, la que en general és la nostra actuació en els restaurants que no ens serveixen bé o en els que la qualitat que en resulta, i per a la nostra sorpresa, és ínfima. La decisió és pagar, marxar i dir allò de que no hi tornarem més. En el meu entendre, la resposta davant dels fets ha de ser pagar (perquè només no es pot protestar d’allò que és regalat, tot i que també en aquest cas, podem declinar el regal), demanar el full de reclamacions, omplir-lo (amb la voluntat de fer-li complir el tràmit reglamentari i fer-ho), marxar i, si és vol, després dir allò de que no hi tornarem mai més. Això passa, com dic, en la més freqüent quotidianitat. Però jo penso que la mateixa actitud justa amb la exigència del compliment del pacte per la part contrària (en aquest cas, jo pago i tu em serveixes el que demano, mantenint tots dos la bona fe contractual), tot i que algun o molts la vulguin entendre pura, simple i senzillament com a contestatària (tot i que només la entendrà malaltissa el que rep la reclamació, per qui sempre serem exagerats i no comprensius amb la seva actitud), no és res més que un mantenir la pròpia dignitat o, com diria un psiquiatra, una ratificació del Jo que, si no és violenta, sempre és una cosa bona. Per tant, el primer que ha de quedar clar, és que tenim dret a la protesta davant d’actituds injustes.

Però la segona cosa que hem d’aprendre és, a més, a formular la queixa en el moment en que es produeix aquell fet que considerem injust: no serveix de res, mantenint l’exemple del restaurant, fer la reclamació un mes desprès dels fets que la motiven. Dic això perquè, per exemple, en el mateix moment que el PSC va anunciar que retallaria el nou Estatut, amb independència de la seva bondat o no (i hem de recordar que mentre Maragall, Carod i Más es feien la foto de celebració el PSC anunciava la retallada a efectuar en el Parlament de Madrid), en aquell precís moment, ja hauríem d’haver donat un avís de que no estàvem disposats a fer de titelles. O quan el Sr. Guerra, tan simpàtic ell, ens va dir allò que l’hi havien passat el ribot al text, l’esbronc per part nostra s’hauria d’haver sentit fins i tot a les antípodes. Tot el que ha anat venint després en els últims dies no ha estat més que una conseqüència d’aquesta manca d’autoestima pròpia que ha encoratjat, encara més a tots aquests que, tot i tenint-nos pànic[1], encara i precisament per això ens mantenen el peu al coll.

Hi haurà manifestació, hi anirem i cridaré (cridarem) PROU. Però l’endemà haurà de ser el primer dia del recorregut que ens ha de portar a la Sobirania del País, perquè si no és així ens ho hem de fer mirar tots plegats. I arribats a aquest punt, a aquest inici, ha de quedar definitivament clara la actitud dels nostres líders polítics perquè si no volen o no son capaços de fer-ho i portar-nos pel camí que toca, que ens ho diguin de forma clara i amb rotunditat, perquè gent disposada a fer-ho tal com ho creiem necessari n’hi ha i suficient per poder-ne triar. I això tots aquells dels que parlo i que, al menys fins avui, no han fet res més que fer volar coloms per portar-nos fins on som ara, ho han de tenir clar. I si no ho volen tenir clar, que no ens diguin després que no entenen per què el País està “perplex”, tot i que aquets vegada la “perplexitat” del País pot venir donada per uns resultats electorals que a nosaltres en omplen de satisfacció perquè, la majoria d’aquells, s’han quedat a la cuneta.




J. Vinyeta
Setembre, 2009


1.-[1] Això de que ens tenen pànic és una realitat. Només cal fixar-se en el ja famós Referèndum d’Arenys de Munt per adonar-se de la por que els hi fa un SÍ majoritari i que l’exemple es vagi multiplicant per el País amb la significació política (tot i que no fos vinculant) que tindria.