162.- Tenim les coses clares?.-
S’acosta la Diada. Però aquest any hi ha unes connotacions polític-socials que donen a la Festa Nacional Catalana un sentit reivindicatiu molt més intens que en el darrers anys. El dèficit del tripartit, la crisi i un espoli permanent ens han deixat amb una ma davant i l’altra al darrera, les llibertats personals i col·lectives estan sota mínims en tots el ordres, res ens augura res més que un futur de misèria econòmica, política i social si seguim suportant un govern central, centralista i en un procés recentralitzador més que evident, que ens tracta com a la més insignificants de les seves colònies. Per la diada tindrem ocasió de dir-ho i exigir el retorn de la llibertat que volem. Però també haurem de tenir consciencia clara de que la manifestació té, i només té, el valor de la presència ciutadana al carrer, tot i que es moltíssim de valor i que és un valor innegable. Però si aquesta presència ciutadana al carrer no es tradueix en l’equivalent al quòrum necessari per a proclamar la independència del nostre País de forma unilateral des del Parlament, tot plegat no servirà de res.
Entenc, com ja jo he dit en altres ocasions, que el President Mas se’n vagi a Madrid a parlar del que ell anomena Pacte Fiscal. La negativa de l’Estat espanyol (i a fe de deu que voldria equivocar-me!) vindrà a deixar clar que l’encaix de Catalunya i Espanya és impossible, que tots els intents han naufragat, com aquest del que parlem, en el mar de la incomprensió ideològica d’una Espanya absolutament apinyada en una unitat més militar que política des de fa segles i que, durant el segle passat, va estar profundament recolzada, a més a més, per la repressió que en Franco va realitzar fins a un mes abans de morir. Per tant, també entenc que ha de quedar clar que ha de ser l’última vegada que s’hi va, a Madrid. L’última!
Dit això, crec que és més important l’endemà de la manifestació i, molt especialment, el que continuï fent el que en diem Societat civil. En massa ocasions (a pocs dies de la manifestació pro Estatut, el famós 10–J, per exemple) els partits es varen desentendre del fet unitari que representàvem els milers de ciutadans allí presents darrera del lema que encapçalava l’Òmniun, els interessos partidistes varen aflorar i la anomenada Societat civil, novament, ens vàrem quedar amb un pam de nas. És per això que, en la meva opinió, la societat civil (en la que evidentment m’hi incloc) que va expressant en augments significatius i constants la seva afirmació en la independència ha de continuar empenyent i portar al Parlament als partits polítics disposats a formar un Parlament Constituent, en les properes eleccions catalanes a les que suposem que el President Mas s’hi veurà abocat després del no de Madrid.
Tenim la gran virtut de ser, des del punt de vista estrictament individual, suficientment autònoms i ensems suficientment autàrquics: hem estat “escalfats” durant tant de segles que això ens ha portat a haver-ho de ser. Però això no ha voler dir que la nostra autonomia i autosuficiència personals han d’oblidar la necessitat general de que els dos conceptes siguin portats a l’extrem polític que ens suposi la llibertat com a conseqüència de pertànyer a un Estat Lliure. Els polítics, si no son forçats, no prendran més mesures que les que convinguin als seus partits. Els hi hem de dir les mesures que nosaltres volem que prenguin. I empènyer-los-hi! Aquest és el sentit de la propera manifestació. I de les que vinguin al darrera, per molt a contrapèl que els agafi.
J. Vinyeta
24 d’Agost de 2012
