56.- Algunes notes a l’actualitat.-
Nois, tornen tots a la càrrega...! No és que hagin canviat de estratègia, no. Però s’acosten les Eleccions Generals (les de Madrid, que no les nostres) i tot el mon polític, em refereixo majoritàriament als partits, es treu la careta i ensenya el pitjor de sí mateix. Les promeses son a l’ordre del dia. Tots, sense immutar-se i amb cara de poker o amb un somriure generós, llancen proclames per intentar que ens creiem que son bons xicots. I, com sempre, els més durs de tots son els nois del PP. Aquests últims, per quedar més definits, han muntat un ciri a Madrid de forma que el sector de entre tots ells més moderat quedés sense cap visible. No és nou. Ja ho havien fet a Catalunya amb la defenestració d’en Piqué. I han repetit la jugada a Madrid. El sector més dur (Aznar – Esperanza Aguirre – Botella) ha fotut al carrer a aquells (i, en conseqüència, a tots als de la mateixa corda) que els hi donaven una certa credibilitat política. El Sr. Gallardón, o el Sr. Piqué eren veus més sensates que les de Acebes, Rajoy o Zaplana, eren veus més lliberals i més dialogants que els seus caps. Sort que volen estar centrats...!!
Tan el PP, com Ciutadans o persones con el famós Sr. Caja, o Boadella (pobret ell, que va dir que no tornaria, i tan de bo que sigui així perquè, per molt que li dolgui no ens fa cap falta que torni i que ens tregui els tancs al carrer...), ens voldran fer creure que efluvis infernals de sofre i imperialisme s’escampen per tot l’Estat i que venen, com no podia ser de una altra manera i tal com ho havien ja dit de sempre, de Catalunya; que la línea fronterera entre els bons i els dolents és, per a dir-ho d’una manera entenedora, l’Ebre. I, com és de suposar, la maldat és de l’Ebre per amunt. Personalment no crec en aquest infern en el que diuen que hi som, ni en l’altra que, molts des del mateix sector, ens vaticinen per a tots aquells irreverents incapaços d’acceptar la majestàtica i misteriosa fe pasqual. Però si que crec en la existència de la mala llet i per tan en l’infern que volen estendre, partint de l’infern que crea la seva intransigència amb la sola finalitat d’imposar una ideologia, fet que ja ens va portar a una guerra civil.
El cas del Sr. Pizarro mereix una nota apart. No pel seu fitxatge pel Partit Popular: amb la seva actuació davant de l’Opa a Endesa per part de La Caixa, va quedar clara la seva afinitat amb Sr. Aznar. El que sorprèn és aquest sobtat fervor catalanista, definint-se com un “dels altres catalans...” i perjurant de la seva bondat en vers Catalunya. En a mi em sembla una clara expressió de culpabilitat per la clara hostilitat manifestada en aquell moment en vers nosaltres. Escusatio non petita, accusatio manifesta diu la dita en llatí, que podríem traduir lliurement per allò més català que diu Si em fas festes quan no me’n has de fer, o és que em vols fotre o m’has de menester. De fotre’ns ja ho va fer pensant en el bé de les Espanyes. Per tan, deu ser que ara m’ha de menester perquè hi ha eleccions a la vista.
El Sr. Saura ha sortit a la palestra, com l’hi corresponia com a Conseller de Governació que és, a rel del tema de les detencions al Raval de Barcelona. No em preocupa massa el fet de que l’informació que ens va donar fos desmentida després pel Ministre Rubalcaba. Puc pensar, amb bona fe, que la informació que tenia el Ministre era més complerta o més d’última hora que la que tenia el Sr. Saura. Però, tot i així, hi ha un parell o tres de coses preocupants:
-- És de tots sabut que hi ha una desconnexió informativa important entre els Mossos, la Policia Nacional i la Guardia Civil fins a l’extrem de que uns fan coses que enganxen als altres en clara posició, no de fora de joc, però sí en posició de desavantatge. Les reticències i desconfiança mútues porten a guardar-se la informació i a actuar molt pel seu conta. En aquesta guerra, els que realment hi van perdent son els Mossos. De retruc el País (i parlo ara de Catalunya) queda sota el vano d’una possible indefensió. Sectors importants del Govern de Madrid, des de sempre, han vist amb mals ulls a la que ells anomenen Policia Autonòmica i, amés de no saber resoldre el problema de comunicació entre els seus, no col·labora per el bon fi de la problemàtica amb la Policia Catalana. El protocol per intentar arreglar aquest últim problema va estar sobre la taula en l’ultima reunió Comissió Mixta, després de quants anys i de quantes reunions? Negligència o ineficàcia?
-- També em preocupa que el Conseller podés tenir més informació de la que ens va donar. Si realment era així, personalment estic massa escarmentat amb la sistemàtica i única versió de les coses políticament correctes. Entenc perfectament el que no s’hagi de criminalitzar a tota una comunitat. Però, si hi ha indicis seriosos, no es pot fer volar coloms per no criminalitzar a qui correspongui o per no ferir determinades sensibilitats. Les esquerres europees, per tan les d’aquí hi estan incloses, han actuat sempre amb pànic davant de la seva pròpia realitat. El famós viatge de J. P. Sartre i companyia a la URSS, a mitjans del segle passat, i el silenci culpable a la seva tornada a França ja va ser una clara expressió, encara avui present, del que es pot entendre com una actuació políticament correcta, desastrosa i de la que encara avui se’n parla. Personalment, no vull viure en “Un Món Feliç” per manca d’informació. Per tan, si és que ha estat així, que s’acabi de una punyetera vegada aquest no dir les coses per si de cas...
-- Cada vegada sembla més evident la responsabilitat de determinats Imams, en Oratoris i Mesquites, en tot aquest desgraciat merder sobre el terrorisme islàmic. I mentre aquests Imams campin, al menys aparentment, sense control i no siguin capaços de dir que el fet terrorista és això, terror i res més, i que els terroristes, tal com els veiem nosaltres, no ha d'oblidar-se aquest detsall, no aniran al Paradís si no a l’infern dels assassins, difícilment solucionarem el problema. Es tracta d’aconseguir la integració de tot aquest col·lectiu (i d’altres, no ho oblidem), d’altra banda quasi impossible, donada, en moltes ocasions, la auto-marginació del propi col·lectiu i dels individus que el formen. Però aquesta tasca, ja de per sí mateixa difícil, passa, a pesar de tot i sense excuses pel reconeixement sense embuts de la nostra pròpia identitat i per l’exigència de que sigui respectada. Per tan, i ho dic una vegada més, amb actuacions políticament correctes, que no faran res més que amagar l’ou, no arribarem en lloc. El pa és el pa i el vi és el vi i totes les coses tenen el seu nom (cal recordar aquí amés, com va dir el poeta, que molts hi varen deixar la pell per retornar-nos de nom de cada cosa). I és pel seu nom com les coneixem i jo, al menys, així vull que hem siguin dites. Dit ras i curt: la Administració ha de deixar-se de subterfugis i fer i dir el que calgui sigui o no políticament correcta.
Podria afegir-hi alguna idea més, però em penso que no seria res més que dir les mateixes coses, però possiblement només amb diferent llenguatge i pot ser dit amb més rotunditat, que tal vegada es confondria en amb una hostilitat manifesta en vers determinats grups. I no vull que sigui així.
Continuem. Segons el diari Avui del 29/01 (diari del que no tinc dubtes en vers la seva serietat informativa), el Sr. Rivera (Ciutadans) s’ha despenjat amb la següent frase: “El nacionalisme és una infecció” . Desconec el context en que va ser pronunciada. Però tot i que pugui ser producte de la comtessa electoral que estem vivint, em sembla que no m’equivocaré si considero que és realment expressió del pensament del Sr. Rivera i, per extensió, la del seu grup polític i gent afí. És cert que la Història es repeteix. L’any 36 del Segle passat, un Sr. que es deia Millàn Astray, ja va dir allò de que ”...Cataluña y las Provincias Bascas, son cánceres en el cuerpo de la Nación. El fascismo, que es el sanador del Estado, sabrá extirparlos como un cirujano libre de falsos sentimentalismos...” Com diuen a Castella “Dios los cria y ellos se juntan”, tot i que és ben cert que, encara que el fi últim és el mateix tan per Millàn Astray com per Rivera, la frase d’aquest últim és més “lleugera”. És possible que, per la seva joventut, inexperiència o manca de coneixements el Sr. Rivera desconegui els famosos fets de Salamanca de l’any 1936. Però ja no te excusa i sap una mica del que s’hi va dir. Si vol, i jo no crec que vulgui, pot corregir-se i dir-nos alguna cosa més animosa: ningú no rep amb bons ulls l’anunci d’una infermetat. Però ara, tan si vol com si no, ja sap que ha triat per emmirallar-s’hi a un que va auto definir-se com a feixista. Ell sabrà quin rendiment en pot treure de tot plegat. (De totes maneres i ben mirat, si la infecció es resolt bé, no en sortirà un Nacionalisme més eixeridet i, fins i tot, segons quina hagi estat la infecció, immunitzat?. Mira que seria bó...!).
Ara se’ns bé a sobre el gruix de la campanya electoral. Tot i que no n’espero res de nou, valdrà la pena veure els equilibris de tots plegats per arrancar vots fins i tot a les pedres.
J. Vinyeta
Gener, 2008
dimecres, de gener 30, 2008
56.- Algunes notes a l'actualitat
divendres, de gener 11, 2008
55.- París - Lisboa - Dakar
55.- París – Lisboa - Dakar
La famosa cursa que havia de sortir oficialment de Lisboa, aquest 2008, ha quedat suspesa. El Govern Francès, en veu del propi President Sarkozy, ha desaconsellat la realització de la prova, donat que no podia garantir las seguretat del participants francesos i, per corol·lari, la de la resta dels participants. La mort dels turistes francesos a Mauritània pels vols de Nadal passat, atribuïts a Al-Qaeda, n’ha estat del detonant.
Abans de continuar haig de dir que, personalment, la famosa Paris – Dakar em semblava quelcom com encendre Cohibas amb bitllets de 500 Euros. Tot i les meraveles que els que hi han participat ens expliquen del desert, les seves nits clares, la quietud,...tot, ha estat una forma de crear el desig de participació, tan important com el desig d’aventura i riscs que implica la travessa del desert d’aquella manera. Tot i això, dic, tinc la sensació de que, la realització de la cursa, era una manifestació de la opulència occidental emmascarada amb un afer esportiu d’indubtable prestigi.
Si no ho vaig entendre malament, el pressupost d’enguany passava dels 8 Milions d’Euros i em sembla clar que la quantitat és, per si mateixa, realment important. Les inscripcions, la publicitat i els constructors de vehicles de tot tipus, hi posaven els diners. Alguns particulars, empesos per la fascinació que durant gairebé trenta anys ha anat creant la famosa cursa, han jugat fort i s’han emmerdat fins al moll de l’os per poder-hi participar. La caravana acompanyant, carregada de tot el que especialment els mauritans podien necessitar (i que és molt...!) em recordava sempre a la senyora rica que enjoiada i amb un abric de visó (ja se sap que per Nadal sol fer fred...) anava a portar una joguina a la parròquia pels “nens pobres”. I aquelles passades dels vehicles per pobles gairebé deixats de la mà de Deu, em recordaven aquell pas de la caravana dels vehicles del americans a “Bienvenido Mister Marshall”, empolsinant aquest cop, tot el que hi havia a prop. Mai vaig poder-ho veure d’altra manera tot i que, haig de ser sincer, els reportatges que de la cursa en feien per les TVs, em creaven una certa fascinació. Dic tot això per afegir tot seguit que personalment no em desagrada que s’hagi suprimit una manifestació embolcallada de esportivitat que en el meu entendre, i tal com ja he insinuat, tenia molt de l’expressió d’una espècie de colonialisme. Una mica així com aquella arribada de l’amo que de tan en tan es deixava caure pel Mas i que tan ben rebut era pels masovers, tot i gaire bé ser-ne els seus esclaus... Per tan, fins aquí, res més a dir.
Però si que hi una cosa que no m’agrada gens: és la teòrica raó per la qual s’ha sospès. Pel que diuen, les amenaces d’Al-Qaeda han estat suficients per doblegar la voluntat de la Organització, de França, Portugal, Marroc i Mauritània, com a mínim. De la mateixa manera que les constructores dels vehicles, davant de l’aspecte publicitari negatiu que podria suposar un acte terrorista, han optat per acceptar la decisió de la organització. No ha estat cap dels Estats que es trobava immers en la voràgine que comporta la cursa i la seva organització, ni la Organització en sí mateixa. No. Una organització que pretén alliberar al mon àrab del mon occidental (i pel que sembla mantenir al mateix temps monarquies i règims polítics corruptes, o potser mantinguda per tots aquests, ves a saber) a aixecat la senyera de l’atemptat i tot se’n ha anat en orris. Personalment, puc tenir la fantasia (només la fantasia...) i pensar que, el qui fos (Organització, Estat o participants), no ha pagat. Però, tot i plantejades així les coses, la gravetat del tema continua sent, si fa o no fa, la mateixa.
Un cop dit això, penso que ha posar-se el dit a la nafra. Perquè, un cop sospesa la cursa, els Srs. d’Al-Qaeda ens han pres un bon tros de la nostra llibertat. El mon occidental, amb la seva opulència, amb el seu “imperialisme”, amb tots els mitjans tecnològics, amb tots el medis per controlar-ho tot, no ha estat capaç de respondre (i no ha estat la primera vegada, ni la segona, ni la tercera...), al menys, amb contundència intel·lectual (que ja no amb la força) aquest abús. No pretenc instar a la creuada del S. XXI. Però cada cop que succeeix o es repeteix una amenaça d’aquestes, se’m acut pensar que la meva indefensió, la dels meus, la dels propers, la de tots nosaltres davant d’aquestes situacions, és absoluta. I, com sempre, acabo per pensar que, a aquells que haurien de preocupar-se per defensar-me, per defensar la llibertat de tots (aquella llibertat tan sovint en boca d’aquells mateixos...) ja hi van bé. Només quan els fets ja s’han consumat, anunciats o no, com a Madrid o Londres, sembla que tot tremoli i és aleshores que es fan manifestacions, temptatives, esforços, promeses, tot el que sigui necessari perquè ens creiem que s’ho han pres seriosament i que la defensa de la llibertat és per sobre de tot. Però també guarden silenci respecta de les negligències que, al respecte, han pogut tenir els serveis policials i d’informació de tot el mon civilitzat en general, i del país en particular on malauradament s’hi ha produït els fets, en el que hi ha hagut la desfeta.
Es miri com se miri, avui som una mica menys lliures. ( o molt menys, no en sabem exactament l’abast).
J. Vinyeta
Gener, 2008
La famosa cursa que havia de sortir oficialment de Lisboa, aquest 2008, ha quedat suspesa. El Govern Francès, en veu del propi President Sarkozy, ha desaconsellat la realització de la prova, donat que no podia garantir las seguretat del participants francesos i, per corol·lari, la de la resta dels participants. La mort dels turistes francesos a Mauritània pels vols de Nadal passat, atribuïts a Al-Qaeda, n’ha estat del detonant.
Abans de continuar haig de dir que, personalment, la famosa Paris – Dakar em semblava quelcom com encendre Cohibas amb bitllets de 500 Euros. Tot i les meraveles que els que hi han participat ens expliquen del desert, les seves nits clares, la quietud,...tot, ha estat una forma de crear el desig de participació, tan important com el desig d’aventura i riscs que implica la travessa del desert d’aquella manera. Tot i això, dic, tinc la sensació de que, la realització de la cursa, era una manifestació de la opulència occidental emmascarada amb un afer esportiu d’indubtable prestigi.
Si no ho vaig entendre malament, el pressupost d’enguany passava dels 8 Milions d’Euros i em sembla clar que la quantitat és, per si mateixa, realment important. Les inscripcions, la publicitat i els constructors de vehicles de tot tipus, hi posaven els diners. Alguns particulars, empesos per la fascinació que durant gairebé trenta anys ha anat creant la famosa cursa, han jugat fort i s’han emmerdat fins al moll de l’os per poder-hi participar. La caravana acompanyant, carregada de tot el que especialment els mauritans podien necessitar (i que és molt...!) em recordava sempre a la senyora rica que enjoiada i amb un abric de visó (ja se sap que per Nadal sol fer fred...) anava a portar una joguina a la parròquia pels “nens pobres”. I aquelles passades dels vehicles per pobles gairebé deixats de la mà de Deu, em recordaven aquell pas de la caravana dels vehicles del americans a “Bienvenido Mister Marshall”, empolsinant aquest cop, tot el que hi havia a prop. Mai vaig poder-ho veure d’altra manera tot i que, haig de ser sincer, els reportatges que de la cursa en feien per les TVs, em creaven una certa fascinació. Dic tot això per afegir tot seguit que personalment no em desagrada que s’hagi suprimit una manifestació embolcallada de esportivitat que en el meu entendre, i tal com ja he insinuat, tenia molt de l’expressió d’una espècie de colonialisme. Una mica així com aquella arribada de l’amo que de tan en tan es deixava caure pel Mas i que tan ben rebut era pels masovers, tot i gaire bé ser-ne els seus esclaus... Per tan, fins aquí, res més a dir.
Però si que hi una cosa que no m’agrada gens: és la teòrica raó per la qual s’ha sospès. Pel que diuen, les amenaces d’Al-Qaeda han estat suficients per doblegar la voluntat de la Organització, de França, Portugal, Marroc i Mauritània, com a mínim. De la mateixa manera que les constructores dels vehicles, davant de l’aspecte publicitari negatiu que podria suposar un acte terrorista, han optat per acceptar la decisió de la organització. No ha estat cap dels Estats que es trobava immers en la voràgine que comporta la cursa i la seva organització, ni la Organització en sí mateixa. No. Una organització que pretén alliberar al mon àrab del mon occidental (i pel que sembla mantenir al mateix temps monarquies i règims polítics corruptes, o potser mantinguda per tots aquests, ves a saber) a aixecat la senyera de l’atemptat i tot se’n ha anat en orris. Personalment, puc tenir la fantasia (només la fantasia...) i pensar que, el qui fos (Organització, Estat o participants), no ha pagat. Però, tot i plantejades així les coses, la gravetat del tema continua sent, si fa o no fa, la mateixa.
Un cop dit això, penso que ha posar-se el dit a la nafra. Perquè, un cop sospesa la cursa, els Srs. d’Al-Qaeda ens han pres un bon tros de la nostra llibertat. El mon occidental, amb la seva opulència, amb el seu “imperialisme”, amb tots els mitjans tecnològics, amb tots el medis per controlar-ho tot, no ha estat capaç de respondre (i no ha estat la primera vegada, ni la segona, ni la tercera...), al menys, amb contundència intel·lectual (que ja no amb la força) aquest abús. No pretenc instar a la creuada del S. XXI. Però cada cop que succeeix o es repeteix una amenaça d’aquestes, se’m acut pensar que la meva indefensió, la dels meus, la dels propers, la de tots nosaltres davant d’aquestes situacions, és absoluta. I, com sempre, acabo per pensar que, a aquells que haurien de preocupar-se per defensar-me, per defensar la llibertat de tots (aquella llibertat tan sovint en boca d’aquells mateixos...) ja hi van bé. Només quan els fets ja s’han consumat, anunciats o no, com a Madrid o Londres, sembla que tot tremoli i és aleshores que es fan manifestacions, temptatives, esforços, promeses, tot el que sigui necessari perquè ens creiem que s’ho han pres seriosament i que la defensa de la llibertat és per sobre de tot. Però també guarden silenci respecta de les negligències que, al respecte, han pogut tenir els serveis policials i d’informació de tot el mon civilitzat en general, i del país en particular on malauradament s’hi ha produït els fets, en el que hi ha hagut la desfeta.
Es miri com se miri, avui som una mica menys lliures. ( o molt menys, no en sabem exactament l’abast).
J. Vinyeta
Gener, 2008
54.- Final i principi d'Any
54.- Final i principi d’any
Quan arriben aquestes dates, tinc la sensació de que em passa allò que ens sol passar als enterraments: del mort, en primera instancia, recordem més les coses bones de la seva persona, que les seves deficiències o carències que, a pesar de tot, les hi sabíem. Un cop van passant els dies, ens comencem a sincerar i, amb l’excusa de aquella objectivitat inexistent però volgudament necessària, anem recordant totes les coses, les que ens agradaven i les que no ens agradaven o què, inclús, ens ofenien però que també formaven la seva personalitat mentre va ser viu i que li eren consubstancials. I segons en quins casos, un cop posat tot a les balances, acabem la reflexió amb un sonor “mira que n’era de fill/a de puta...”
Ara hem enterrat el 2007. Però aquest mort, aquest any 2007, ha estan tan fill de puta (així, d’entrada!) que la reflexió em surt al revés del que jo entenia com a normal.
Tots ho sabem i el recordarem tal com ha estat, sense subterfugis. Per tan, penso que no cal insistir-hi més. Només reconèixer que, aquells que diuen que els anys senars son més dolents que els parells, hores d’ara, tenen raó (i no ho dic precisament per crear optimisme respecta del any que ja ha entrat, 2008).
No obstant, i pot ser per donar una certa vis còmica a totes les desgràcies, voldria recordar un parell de coses que, tot i ser dramàtiques, tenen certa gràcia.
La primera que se’m acut és aquella situació que va definir l’inefable Ministre d’Hisenda, Sr. Solbes: la culpa de l’escalada dels preus en aquests últims anys la tenim, tota i tota, els ciutadans, perquè no hem sabut pair que 1 € son, ni més ni menys, que 166,386 de les antigues Pessetes. Evidentment que, amb aquest desconeixement tan absolut, hem comés l’error de donar propines d’un Euro, que és un del fets més inflacionari que podem realitzar... Sempre he cregut que els polítics tenen, com ho diem vulgarment, un morro que se’l trepitgen. Però fa falta tenir galtes per responsabilitzar-nos als que estem pagant el cafè a un Euro (166,386 Pts.) de la desfeta, quan ell i els seus antecessors no han fet res per evitar que un Euro s’hagi convertit en l’equivalent de la moneda de cent Pessetes (d’aquí, si voleu, podem treure la resta d’equivalències, tot i que ens faci molta por...). I dic que no han fet res per controlar el canvi de moneda perquè els resultats son a la vista. Gràcies, Administració, per fer-nos una vegada més, responsables de les teves irresponsabilitats i negligències!
Una altra que també te la seva gràcia, és la de reduir la velocitat dels vehicles a motor, fins a 80 Km/h a les entrades de Barcelona. Diuen que respon a la aplicació de la Normativa Europea corresponent, encarada a disminuir la contaminació ambiental en els nuclis urbans importants. Diuen que, aquesta en concret, la de reduir la velocitat, és una d’un paquet de 73 o 74 mesures recomanades per aconseguir aquell bon fi. I ara, la pregunta del milió: s’han aplicat també les altres setanta i pico mesures, o, com sembla, només s’ha aplicat la que te un marcat caràcter recaptatori?. El RACC, organització gens dubtosa, ha afirmat categòricament que la mesura serà ineficaç perquè el que contamina no és, bàsicament, la velocitat si no la forma de conduir. De totes maneres, quan les entrades a Barcelona son un calvari permanent per als conductors, és gaire bé un sarcasme dolorós la posada de la velocitat màxima a 80 Km/h.: les cues permanents desfaran tota la possible bondat de la mida presa i, per pal·liar aquest problema, que si que contamina i que sí que és molt greu, res de res. Les autoritats d’aquest nostre País tenen la mala costum de fer les coses per poder dir que s’han fet, amb independència de la qualitat i resultats de les mateixes i per sí mateixes (n’hi ha prou en llegir, per exemple, la Ordenança Municipal de Barcelona per adonar-se de l’absurd de determinades mesures que afecten a la circulació de vehicles dins de la ciutat, però que queden molt bé, tot i la seva impossibilitat de ser complertes, com exemples de rigor i solemnitat). I quan s’han trobat enmig del merder han afegit que la mesura ajudarà a reduir el nombre d’accidents. Tan de bo sigui veritat. I, es clar, només per si això últim es fa realitat, de moment hem de callar.
Un o dos dies abans d’acabar l’any, el “Ferro” es va tornar a manifestar a Madrid. És ben cert que aquesta vegada els Bisbes es varen quedar sense l’ajut, al menys oficial, del PP i corifeus afins. La descomposició, segons ells, que, arrel de la Legislació aprovada en aquesta legislatura, està patint la Família Cristiana, ha estat la causa de que els Rouco Varela Boys hagin dit de tot i per a tots, sense oblidar-se, evidentment, de “los nacionalismos periféricos”. No seré jo qui negui el dret de tots aquests senyors a dir la seva, faltaria més. El que sí els hi nego és el dret a instituir-se en els únics investits amb la veritat única i vertadera i amb la ciència infusa suficient i necessària per a definir un ordre moral que només convenç aquells que entenen que la raó és la font de totes les transgressions de la moral (de la seva moral, evidentment). Estic convençut de que aquesta suposada desfeta de la Família Cristiana tradicional els hi preocupa, no per la desfeta moral que ells volen presentar, si no perquè els canvis institucionals que en l’ordre familiar puguin crear, les modificacions jurídic – legals al respecta dels que la societat es vagi donant (si, la societat, el país, tots plegats), tots el avenços i guanys de llibertat que van venint, tot i que molt lentament, poden equivaldre a la pèrdua, dia a dia més manifesta, de la unitat religiosa que pretenen mantenir. I això, que és així des de fa segles, no te res a veure en la defensa d’un ordre de determinada moral universal. És, senzillament, una lluita permanent i aferrissada per mantenir l’estatus i el poder que fins avui mantenen. Lluita en la que, en la meva opinió, hi van perdent un llençol a cada bogada, perquè no es pot oblidar que tot i que eren molts a la manifestació, les esglésies estan buides. Personalment, si volen guanyar credibilitat, han de fer gestos en aquest sentit i, per començar per exemple, per un parell de coses que jo penso son senzilles. La primera és deixar d’anar disfressats i vestir-se ja com a gent normal (o és que, precisament, no volen ser-ho? I si no ho son, o no ho volen ser, com volen establir moralitat per a gent normal?). L’anacronisme en la vestimenta abunda en el meu criteri sobre la conservació de les prebendes: estan convençuts de que sense “l’uniforme”, el besamans, etc..., perdrien punts. La segona, i pot ser molt més important, és que siguin capaços de desprendre’s de determinats membres de la seva casta que, com el de les Illes Canàries, va acaparar la atenció de mig món amb unes declaracions sobre la pederàstia, declaracions en memòria de tots i que varen posar els pèls de punta a tots el homes que ens creiem de bé, o al menys de bona fe, tot i que potser no estem en la possessió d’aquella veritat que ells diuen tenir i que porten com a senyera.
Ha començat el 2008. Estic segur de que hi ha molts i molts que desitjaven el canvi i que l’esperaven amb candeletes. Però pel que fa a infraestructures, tot segueix amb el mateixos incidents a rodalies, assenyalats com a incidents més sagnants. No sé fins quant ha de durar, però la taca d’oli, que es va estenen, a més de fer mal als usuaris, ha de fer mal, a més d’una consciència culpable, encara que no ho diguin. Si, aquestes consciències, en contes de pensar en el partit al que pertanyen, pensessin en la ciutadania a la que es deuen, potser trobarien solució a tot el desgavell. Tot i així, el President Montilla vol que siguem optimistes. No sé com, i menys encara després de sentir el seu discurs de Fi d’Any. Sobre aquest discurs, i per no allargar-me dient coses que ni estaran tan ben dites ni tan complertes, em remeto directament a l’article del Sr. Cardús en diari Avui del prop passat dia 4 d’enguany.
El Nou Any ens ha portat la Agència Tributaria de Catalunya. No hi tinc res a dir. Quantes menys finestretes hi hagi pel mateix assumpte, molt millor. Però si que tinc alguna cosa a preguntar: els calés que és recaptin a través d’aquesta Institució, es gestionaran també a través de Catalunya i a Catalunya? S’ha traspassat la responsabilitat i els calers o, per contrari només s’ha traspassat la responsabilitat de la recaptació i els calers els continuaran gestionant els de sempre? Perquè, si el traspàs ha estat total potser podrem entendre el zel que hi posaran en la feina els funcionaris executors ja que, treballant per a casa, voldran el millor per a tots nosaltres. Però, en el cas de que només s’hagi traspassat la responsabilitat de la recaptació, com podrem entendre el zel d’aquells funcionaris recaptadors que tindran aquest zel nomes per quedar bé amb el que els paga (des de Madrid?) i demostrar-li (a aquell que el paga...) com és de bon minyó per guanyar punts en l’escalafó? No os fa tot plegat una mica de por? No us sembla que, si no s’ha fet ben fet, potser hem ampliat el poder de l’enemic que permanentment tenim a casa?
J. Vinyeta
Gener, 2008
Quan arriben aquestes dates, tinc la sensació de que em passa allò que ens sol passar als enterraments: del mort, en primera instancia, recordem més les coses bones de la seva persona, que les seves deficiències o carències que, a pesar de tot, les hi sabíem. Un cop van passant els dies, ens comencem a sincerar i, amb l’excusa de aquella objectivitat inexistent però volgudament necessària, anem recordant totes les coses, les que ens agradaven i les que no ens agradaven o què, inclús, ens ofenien però que també formaven la seva personalitat mentre va ser viu i que li eren consubstancials. I segons en quins casos, un cop posat tot a les balances, acabem la reflexió amb un sonor “mira que n’era de fill/a de puta...”
Ara hem enterrat el 2007. Però aquest mort, aquest any 2007, ha estan tan fill de puta (així, d’entrada!) que la reflexió em surt al revés del que jo entenia com a normal.
Tots ho sabem i el recordarem tal com ha estat, sense subterfugis. Per tan, penso que no cal insistir-hi més. Només reconèixer que, aquells que diuen que els anys senars son més dolents que els parells, hores d’ara, tenen raó (i no ho dic precisament per crear optimisme respecta del any que ja ha entrat, 2008).
No obstant, i pot ser per donar una certa vis còmica a totes les desgràcies, voldria recordar un parell de coses que, tot i ser dramàtiques, tenen certa gràcia.
La primera que se’m acut és aquella situació que va definir l’inefable Ministre d’Hisenda, Sr. Solbes: la culpa de l’escalada dels preus en aquests últims anys la tenim, tota i tota, els ciutadans, perquè no hem sabut pair que 1 € son, ni més ni menys, que 166,386 de les antigues Pessetes. Evidentment que, amb aquest desconeixement tan absolut, hem comés l’error de donar propines d’un Euro, que és un del fets més inflacionari que podem realitzar... Sempre he cregut que els polítics tenen, com ho diem vulgarment, un morro que se’l trepitgen. Però fa falta tenir galtes per responsabilitzar-nos als que estem pagant el cafè a un Euro (166,386 Pts.) de la desfeta, quan ell i els seus antecessors no han fet res per evitar que un Euro s’hagi convertit en l’equivalent de la moneda de cent Pessetes (d’aquí, si voleu, podem treure la resta d’equivalències, tot i que ens faci molta por...). I dic que no han fet res per controlar el canvi de moneda perquè els resultats son a la vista. Gràcies, Administració, per fer-nos una vegada més, responsables de les teves irresponsabilitats i negligències!
Una altra que també te la seva gràcia, és la de reduir la velocitat dels vehicles a motor, fins a 80 Km/h a les entrades de Barcelona. Diuen que respon a la aplicació de la Normativa Europea corresponent, encarada a disminuir la contaminació ambiental en els nuclis urbans importants. Diuen que, aquesta en concret, la de reduir la velocitat, és una d’un paquet de 73 o 74 mesures recomanades per aconseguir aquell bon fi. I ara, la pregunta del milió: s’han aplicat també les altres setanta i pico mesures, o, com sembla, només s’ha aplicat la que te un marcat caràcter recaptatori?. El RACC, organització gens dubtosa, ha afirmat categòricament que la mesura serà ineficaç perquè el que contamina no és, bàsicament, la velocitat si no la forma de conduir. De totes maneres, quan les entrades a Barcelona son un calvari permanent per als conductors, és gaire bé un sarcasme dolorós la posada de la velocitat màxima a 80 Km/h.: les cues permanents desfaran tota la possible bondat de la mida presa i, per pal·liar aquest problema, que si que contamina i que sí que és molt greu, res de res. Les autoritats d’aquest nostre País tenen la mala costum de fer les coses per poder dir que s’han fet, amb independència de la qualitat i resultats de les mateixes i per sí mateixes (n’hi ha prou en llegir, per exemple, la Ordenança Municipal de Barcelona per adonar-se de l’absurd de determinades mesures que afecten a la circulació de vehicles dins de la ciutat, però que queden molt bé, tot i la seva impossibilitat de ser complertes, com exemples de rigor i solemnitat). I quan s’han trobat enmig del merder han afegit que la mesura ajudarà a reduir el nombre d’accidents. Tan de bo sigui veritat. I, es clar, només per si això últim es fa realitat, de moment hem de callar.
Un o dos dies abans d’acabar l’any, el “Ferro” es va tornar a manifestar a Madrid. És ben cert que aquesta vegada els Bisbes es varen quedar sense l’ajut, al menys oficial, del PP i corifeus afins. La descomposició, segons ells, que, arrel de la Legislació aprovada en aquesta legislatura, està patint la Família Cristiana, ha estat la causa de que els Rouco Varela Boys hagin dit de tot i per a tots, sense oblidar-se, evidentment, de “los nacionalismos periféricos”. No seré jo qui negui el dret de tots aquests senyors a dir la seva, faltaria més. El que sí els hi nego és el dret a instituir-se en els únics investits amb la veritat única i vertadera i amb la ciència infusa suficient i necessària per a definir un ordre moral que només convenç aquells que entenen que la raó és la font de totes les transgressions de la moral (de la seva moral, evidentment). Estic convençut de que aquesta suposada desfeta de la Família Cristiana tradicional els hi preocupa, no per la desfeta moral que ells volen presentar, si no perquè els canvis institucionals que en l’ordre familiar puguin crear, les modificacions jurídic – legals al respecta dels que la societat es vagi donant (si, la societat, el país, tots plegats), tots el avenços i guanys de llibertat que van venint, tot i que molt lentament, poden equivaldre a la pèrdua, dia a dia més manifesta, de la unitat religiosa que pretenen mantenir. I això, que és així des de fa segles, no te res a veure en la defensa d’un ordre de determinada moral universal. És, senzillament, una lluita permanent i aferrissada per mantenir l’estatus i el poder que fins avui mantenen. Lluita en la que, en la meva opinió, hi van perdent un llençol a cada bogada, perquè no es pot oblidar que tot i que eren molts a la manifestació, les esglésies estan buides. Personalment, si volen guanyar credibilitat, han de fer gestos en aquest sentit i, per començar per exemple, per un parell de coses que jo penso son senzilles. La primera és deixar d’anar disfressats i vestir-se ja com a gent normal (o és que, precisament, no volen ser-ho? I si no ho son, o no ho volen ser, com volen establir moralitat per a gent normal?). L’anacronisme en la vestimenta abunda en el meu criteri sobre la conservació de les prebendes: estan convençuts de que sense “l’uniforme”, el besamans, etc..., perdrien punts. La segona, i pot ser molt més important, és que siguin capaços de desprendre’s de determinats membres de la seva casta que, com el de les Illes Canàries, va acaparar la atenció de mig món amb unes declaracions sobre la pederàstia, declaracions en memòria de tots i que varen posar els pèls de punta a tots el homes que ens creiem de bé, o al menys de bona fe, tot i que potser no estem en la possessió d’aquella veritat que ells diuen tenir i que porten com a senyera.
Ha començat el 2008. Estic segur de que hi ha molts i molts que desitjaven el canvi i que l’esperaven amb candeletes. Però pel que fa a infraestructures, tot segueix amb el mateixos incidents a rodalies, assenyalats com a incidents més sagnants. No sé fins quant ha de durar, però la taca d’oli, que es va estenen, a més de fer mal als usuaris, ha de fer mal, a més d’una consciència culpable, encara que no ho diguin. Si, aquestes consciències, en contes de pensar en el partit al que pertanyen, pensessin en la ciutadania a la que es deuen, potser trobarien solució a tot el desgavell. Tot i així, el President Montilla vol que siguem optimistes. No sé com, i menys encara després de sentir el seu discurs de Fi d’Any. Sobre aquest discurs, i per no allargar-me dient coses que ni estaran tan ben dites ni tan complertes, em remeto directament a l’article del Sr. Cardús en diari Avui del prop passat dia 4 d’enguany.
El Nou Any ens ha portat la Agència Tributaria de Catalunya. No hi tinc res a dir. Quantes menys finestretes hi hagi pel mateix assumpte, molt millor. Però si que tinc alguna cosa a preguntar: els calés que és recaptin a través d’aquesta Institució, es gestionaran també a través de Catalunya i a Catalunya? S’ha traspassat la responsabilitat i els calers o, per contrari només s’ha traspassat la responsabilitat de la recaptació i els calers els continuaran gestionant els de sempre? Perquè, si el traspàs ha estat total potser podrem entendre el zel que hi posaran en la feina els funcionaris executors ja que, treballant per a casa, voldran el millor per a tots nosaltres. Però, en el cas de que només s’hagi traspassat la responsabilitat de la recaptació, com podrem entendre el zel d’aquells funcionaris recaptadors que tindran aquest zel nomes per quedar bé amb el que els paga (des de Madrid?) i demostrar-li (a aquell que el paga...) com és de bon minyó per guanyar punts en l’escalafó? No os fa tot plegat una mica de por? No us sembla que, si no s’ha fet ben fet, potser hem ampliat el poder de l’enemic que permanentment tenim a casa?
J. Vinyeta
Gener, 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)