652.- Després de la sentència (i III)

652.- Després de la sentència  (i  III)

Sembla que la violència vandàlica a Catalunya va minvant. És de notar que, per exemple, mentre a Barcelona, divendres passat, hi havia una manifestació amb 525.000 participants segons GU  (en mans del PSC, i això, personalment al menys, em deixa massa dubtes sobre la veritat que exposen...), les TVs espanyoles estaven mostrant els enfrontaments a Via Laietana, davant de la comissaria de la policia nacional espanyola. Ha estat, com no podia ser d’una altra manera, la informació que aquestes TVs han anat donant dels fets de la Barcelona – Catalunya post sentència. Son culpables, i sense remissió, de desinformar als ciutadans de l’estat que creuen defensar.

Ara comencen a sortir imatges per les xarxes que van deixant en evidència algunes coses que sospitàvem.  Era estrany que un policia, protegit com un robbocop pogués rebre un cop al cap suficient per estavellar-li el cervell. Com no deixava de ser estrany que un grup de nazis pogués baixar amb impunitat des de la Plaça Artós fins a Balmes – Roselló. O que només es carregués contra determinades assentades i no contra d’altres. O que hi haguessin detencions estranyes o, com s’ha sabut després,  sense cap raó.... I en son només que exemples sospitosos... Però ja sabem quin  pa s’hi dona en aquestes circumstàncies.

Sánchez continua entestat en que Torra condemni la violència sense pal·liatius. Tots sabem que Torra defensa la desobediència civil, que és la que practica l’independentisme, i condemna, com ho fa també tot l’independentisme, la violència i des de sempre.. Sánchez no vol Torra i empeny ERC perquè el descavalqui. Però ERC, llevat Tardà, que sembla ancorat en allò de que  algú ho hauria de dir  de fa no sé quants anys, se’ns presenta demanant unes eleccions que, donades aquestes circumstàncies actuals, ERC perdrà.. Sánchez, suposem que per raons de cost electoral, no vol parlar amb Torra, volent ignorar que Torra ha estat triat pels catalans per representar-lo. De totes maneres, queda clar que qui no vol ni parlar dels problemes que la sentència ha desfermat a  Catalunya i de la seva relació amb Espanya, qui  s’entesta en no parlar-ne  és precisament Sánchez. I també aquesta Europa anodina, que algun dia voldrà cobrar de l’Estat espanyol, també se n'ha assabentat. Els fets queden per a la Història.

Ja sé que no val la pena insistir. Però sí que em ve de gust recordar aquella resposta  de Saramago arrel  dels últims afusellaments de  dissidents cubans (Abril del 2003). Deia  Saramago, després de la introducció  d’aquell   Hasta ahí  he llegado[1]:

 “... Disentir es un derecho que se encuentra y se encontrará inscrito con tinta invisible en todas la declaraciones  de derechos humanos pasadas, presentes y futuras. Disentir es un acto irrenuciable de conciencia. Puede que disentir conduza a la traición, pero eso siempre tiene que ser demostrado con pruebas irrefutables. No creo que se haya actuado sin dejar lugar a dudas en el juicio reciente de donde salieron condenados a penas desproporcionadas los cubanos disidentes...”

Un pensa que molts catalans (i m’agradaria pensar que son molts més dels que jo crec), com Saramago, han dit allò de Fins aquí he arribat. Aquells afusellaments varen sentenciar Castro per a la Història. A mi em sembla que pot passar quelcom similar aquí.

J.  Vinyeta

23 d’Octubre de 2019

---

^[1]  Saramago  Hast ahí he llegado.  https://elpais.com/diario/2003/04/14/internacional/1050271222_850215.html

651.- Després de la sentència (II)

 651.-  Després de la sentència (II)

El mateix dia 14  és projecta, a primeres hores del dematí, un vídeo en el que hi participen tots el membres del Govern Central, cantant les meravelles de l’estat on vivim. Sospitem que alguna cosa ha de passar i...efectivament!: pocs minuts després es filtra la sentència i, segons diuen, Marchena la deixa anar per complert abans de que se li compliquin més les coses. No cal comentar el resultats, de tots coneguts. Tots esperàvem la sentència, no perquè el dia 16 és complien els dos anys de presó provisional dels Jordis (el TC no hagués tingut cap mania en prorrogar-la tant de temps com li hagués convingut). El que sí em semblava peremptori era fer-la pública tant aviat com fos possible per fer-la coincidir amb el període electoral: la sentència taparia, durant la campanya, les misèries de tothom i, pensant en la resposta de la societat civil catalana, deixaria, per contrari i en primera línia, la pèssima qualitat democràtica catalana, incapaç d’acceptar una sentència clara, presa per unanimitat i ajustada a dret escrita per un  tribunal independent dels altres dos braços del poder estatal... que és precisament el que es tractaria de demostrar, oi?

En res, la societat civil es posa en marxa i tot el que ve al darrera ja és conegut per tothom. Remarcar les Marxes per la Llibertat i la vaga general a la que no s’hi sumen ni CCOO ni UGT, qüestió aquesta última que potser és d’agrair i tot. I fer notar que un a colla de nazis son capaços de baixar des de la Plaça Artós fins a Balmes – Roselló amb total impunitat.

Sánchez volia la sentència durant el període electoral. Però la qüestió se li ha complicat de tal manera que només de pensar que podés haver-hi una foto Torra – Sánchez durant aquest període, el posa nerviós. Té molt clar que, de fer l’entrevista, els brams de l’oposició se sentiran des de la fi del món i, com passa sempre en massa classe política, la pèrdua de vots que això pogués originar es possible  que Sánchez la entengui  letal pel seus interessos electorals.

 Sánchez ve a Barcelona i no parla amb Torra: ens deixa clar que, efectivament, no és el president de dos milions i mig de catalans que clamen per una solució política a un problema del que també ell n’és causa directa  i per tant responsable. En el fons em sembla que no és més que por (qui sap si pànic...) a enfrontar-se a una situació, protagonitzada clarament per la societat civil catalana i que per moments i en la meva opinió, es va convertint en una situació  absolutament  irreversible. Una societat civil maltractada des de la metròpoli, empentada per aquest jovent  també tip de no tenir ni futur, ara s’ha posat en marxa de forma seriosa i que molts entenen com a definitiva. Sánchez haurà d’enfrontar-s’hi tan si vol com si no vol. I quan abans ho faci li serà  menys dificultós perquè el maltractament al que es va sometent problema català, va creant simpaties al moviment i rebuig a l’actuació del Govern Central, i el virus es va estenent fora de Catalunya. Quan més trigui en enfrontar el problema, el problema serà, al menys geogràficament, més gran: de demòcrates  no ho som només els independentistes i aquests no només son a  Catalunya...

La repressió es mantén  ferma i insistent, i no els crec tan cretins, a pesar de tot,   de que creguin que només aquesta és la solució real al problema de relació Catalunya – Espanya: aquest és el criteri que empren tots els impèris... La revolta catalana d’aquest segle XXI, que només pretén una simple llibertat per poder decidir, té a les seves mans una arma definitiva que no és altre que el seu profund pacifisme, la clara  antiviolència i el convenciment més íntim de que les solucions als problemes polítics està en les urnes.

Vist tot plegat, potser podríem recordar aquella frase de Gandhi:

Primer t’ignoren, després se’n riuen, després et castiguen...Després has guanyat...!!

Si la dita és certa, estem entrant en l’última fase del projecta...

J.  Vinyeta

21 d’Octubre de 2019

650.- Després de la sentència (I)

650.- Després de la sentència (I)

El esdeveniments de violència que pateix aquest dies la capital catalana poden tenir, i no dubto de que així sia, un component clar antisistema que aprofita qualsevol  circumstància que entengui  aprofitable per expressar-se com ho han fet sempre. L’alcalde Trías ja si va trobar en un desnonament a Sants, com si hi havia trobat, un anys enrere, l’alcalde Clos amb motiu de la reunió, si no recordo malament, a Barcelona del G 20. Varen ser enfrontaments típics d’antisistemes que, per dir-ho d’alguna manera senzilla, son  més un anti tot que altre cosa més específica. Sempre, en tots el casos que jo recordo, hi ha hagut, en un moment o altra, pillatge pur i dur, actuacions que recorden, salvant les distàncies històriques, aquelles  dites  bullangues que ja va patir Barcelona a mitjans del Sgle XIX… Dic això per assenyalar que, el fenomen, no és nou…

Però en aquesta ocasió aquestes bullangues hi porten  un component polític especial: Catalunya està emprenyada. La sentència del Suprem, una bestiesa jurídica segons afirmen, i amb rotunditat, juristes de prestigi, deixa, a banda dels empresonats que en tindran per anys, una clara recessió dels drets fonamentals que varen estar obtinguts en clares lluites en contra del sistema dictatorial primer i continuades durant aquell procés trampós denominat transició. I és ara, amb aquest panorama polític per endavant i amb un futur econòmic que inicia una recessió que tothom preveu dura, quan aquest jovent ens diu que vol futur i política clara. I com que de tot plegat, ningú els ofereix una mínima garantia, aquest jovent, que poca cosa tenen a veure amb aquests antisistema organitzats, amb infiltrats de la ultra dreta i dels propis cosos policials, com han demostrats imatges que corren per les xarxes, van dient que prou, que ja està bé. Val la pena diferenciar els dos moviments, tot i que entenc que no és senzill.

Des de Madrid, amb aquella simplesa ximple que en massa vegades vol substituir a l’acció política de la que s’amaguen,  no tenen millor acudit que dir allò de el problema de Catalunya és   un  problema entre els ciutadans del principat. No volen tenir la valentia de recordar aquell Rajoy que demanava “...una firmita en contra de los catalanes...”, amb una sentència posterior del TC i per un TC, amb jutges rebutjats pel PP,  amb vacants, no renovat i que va quedar  ad hoc per les intencions dels  Populars. O el PSOE, que  no vol recordar a l’ínclit Guerra, el de “... Montesquieu ha muerto...”,  vantant-se i amb sorna de l’Estatut “...que lo hemos cepillado...”, i que culmina en aquella magna manifestació del 10 de Juliol de 1910 en la que, per primera vegada es veuen estelades, en quantitats més que apreciables, en una manifestació. Ningú assumeix responsabilitats per uns no permanents a les demandes catalanes; ningú vol recordar les Lleis que ha aprovat els Parlament, en tots els ordres, i que ha estat sistemàticament anul·lades pel TC, ni pel tracte econòmic i en infraestructures insultant al que estem sotmesos, ningú vol recordar les limitacions a les que està sotmès el Parlament català des del TC a l’hora de debatre... Res, res més que no sigui imposició permanent que converteix l’Autotnomia catalana en un autèntic sistema colonial.

Diuen a Castella allò de “...quién siembra vientos, recoge tempestades...”  Castella, o quan menys l’esperit imperial castellà, que domina l’ADN de l’Espanya oligàrquica, ha anat sembrant tots aquets vents creient que, quan ha  arribat la sentència i com va dir el propi president en funcions Sánchez, hem arribat al la fi del carerr: “...el naufragio de un sistema político que ha fracasado en su intento de un reconocimiento interno y internacional...”[1] Com que li sembla poc, afegeix allò de la gran democràcia  (també en Franco parlava de democràcia...)[2]  en que s’ha convertit l’Estat espanyol, i del que el que es tracta és de la recuperació de la convivència a Catalunya. El que ens diu,  d’una altra manera, és que no existeix un problema polític Catalunya – Espanya, si no un problema de convivència entre catalans, manera esplèndida de inhibició...

Però la realitat és que, immediatament després, han arribat les tempestes a les que, a la meva manera de veure, no s’hi posaran fi fins que s’iniciïn i finalitzin  amb èxit les converses necessàries que condueixin,  al reconeixement dels resultats del 1 – O - 2017 o, coma mínim, a la celebració d’un altra referèndum  sobre el dret de decidir del poble català.

Continuarà.

J. Vinyeta

21 de Setembre de 2019

---

[1] https://www.lamoncloa.gob.es/multimedia/videos/presidente/Paginas/2019/141019-declaracion-sanche.aspx

[2] Franco, el dia 17/9/62,  diria també, a Tierra de Campos, que “...Yo desafío a que nos presenten un país tan sólo en el mundo que pueda ofrecer una muestra más clara, más firme i más leal de la democracia...”

España Hoy.- El ruedo ibérico.- Turín, 1963..-  pág 407

649.- De la sentència

649.- De la sentència.-

Els juristes  ens valoraran  la sentència. Sense ganes d’auto citar-me, però per lligar-ho  tot plegat, parlava l’altra dia d’un llibre prohibit durant la dictadura anomenat España Hoy, que ens presentava la realitat de la època. Època negra, com la de totes les dictadures, amb judicis sumaríssims  i consells de guerra permanents a tot aquell que aixecava la veu ni que fos  per la cosa més nímia. Les penes que s’imposaven poc tenien a veure amb la  realitat del problema jutjat. Havien de ser exemplars perquè el important i imprescindible era escarmentar aquells considerats  sediciosos que pretenien soterrar las eséncias pátrias contingudes en aquella  legalitat muntada per la dictadura, amb la finalitat de mantenir al dictador en el poder i  que, encara avui dia, disposa d’un mausoleu únic en el món occidental.  Em sembla que no cal escarrassar-se  per trobar similituds entre las referències històriques  d’unes actuacions i la sentència d’avui que  deixa clar que l’escarni i la venjança  son, en entesa del TS,  imprescindibles per mantenir precisament aquelles essències  que una suposada transició democràtica no solament va ser incapaç de transformar si no que es van recuperant  en clara involució política.

La resposta cívica ha estat immediata. Des de fa temps tinc la sensació que ha de ser la societat civil la que es posi en marxa i que, com ja va passar una vegada, els polítics, que ens agradi o no ens seran  necessaris, s’hi hauran d’afegir. D’aquesta societat civil, no en tinc cap dubte, sortiran lideratges que seran també absolutament  necessaris  per evitar acabar amb  el fracàs d’aquell 15M que molts pensaven que es resolia suficientment  teclejant en el  mòbil les resolucions assembleàries.

Ens queda el convenciment de que som molts més dels que érem abans de la sentència. És  una de les conseqüències del que entenc un greu error  de càlcul si pensaven que escapçant el moviment secessionista, aquest quedaria destruït: avui ja ha començat a quedar clar que no, que de cap manera. Al contrari: ara  som més   perquè hi ha demòcrates que no son independentistes però que s’afegeixen al moviment que ara comença a veure clar que una de les pretensions, amb la sentència, no era altra que escapçar drets fonamentals que poden veure’s clarament afectats i interpretats com a sediciosos,  i que aquell A por ellos...! tant aplaudit, ara els inclou, com ja ho dèiem des d’aquí, a també a ells.

La societat civil ha arrencat. Era la primera de les condicions necessàries per arribar Ítaca. 

J.  Vinyeta

14 d’Octubre de 2019, dia que recordarem com el Dia de la Sentència.

648.- España Hoy

648.-  España Hoy.-

Els que ja tenim una certa edat, recordem els llibres que havíem de trobar i llegir d’amagat perquè la dictadura d’aquell nan sagnant en els controlava, destruïa si els trobava i en determinats casos, i és una cosa que em consta i no és gratuïta, empresonava als que enganxava amb un d’aquests llibres que era considerat per la dictadura com a perillós, i el ciutadà era immediatament considerat com desafecto al Régimen amb les consideracions negatives i perilloses corresponents.

D’aquests llibres en recordo tres. Un, potser el més conegut durant tot el període, era el titulat La guerra civil española, de Hugh. Thomas, una altre era el de Gerald Brenan, titulat El laberinto espanyol, perseguit, en la meva opinió,  més per la ideologia àcrata del seu autor que pel seu contingut, i el que  encapçala  aquestes línies titulat España Hoy  de Ignácio Fernández de Castro. Tots  tres estaven editats per la perseguidíssima editorial  Ruedo ibérico. Per si la persecució ja fos poca cosa, en aquells temps, per si s’escapava alguna publicació considerada perniciosa  i  en general, totes les de Ruedo Ibérico ho eren,  ja hi havia un servei, el BOB (Boletín de  Orientación Bibliográfica),  que pels anys 60 i en mans del aleshores Ministerio de Información y Turismo, aleccionava i advertia sobre dels contingut del llibres, a fi de que determinats ciutadans perdessin el interès per la seva lectura.  Com passava sempre, quant més negatiu  era l’informe, més creixia l’interès en alguns  en poder-lo llegir. Faig l’advertència perquè, com és fàcil  d’imaginar, algunes de les ressenyes que  del text es poden trobar, estan basades en el contingut d’aquest famós BOB.

Assenyalo el llibre España Hoy, perquè la foto de l’aplec de la guàrdia civil catalana, per a festejar la seva patrona és, talment, de les que hi surten en el llibre. L’estètica de tot plegat és la que domina en les fotos de la època explicada en el llibre, naturalment en blanc i negre. Però el que arrodoneix el contingut és precisament el discurs del General Garrido que inclús  La Vanguardia titlla d’incendiari[1]. El problema no és tant, que ho és i molt, el discurs en sí si no el retorn a aquella  España Hoy en blanc i negre  en que els militars (i no podem oblidar que, a pesar de tot i per molt civil que sigui, la estructura de la guàrdia civil es clarament militar i comandada per càrrecs militars) eren els que feien la política, com va fer, en aquesta ocasió el general Garrido. Si no és  corregit pels seus superior, que no és altra que l’actual ministre Marlasca, podrem continuar  afirmant que la democràcia d’aquest país és de fireta i que un militar, en servei i acte públics, ens diu el què farà davant de les actuacions dels ciutadans als que, encara que no li agradi es deu, abans de saber el que li ordenaran fer.

El repartiment de medalles que hi ha hagut en l’acte recorda les d’altres temps com els que  expressa España Hoy, però també han estat una declaració  de les intencions amb que la  guàrdia civil ha entès, des d’un principi, les indicacions del fiscal Zaragoza al guàrdia Tácito, o  davant de la funcionaria del Jutjat que va passar tanta por que deixa  els Mossos per inoperants. Tot plegat, no ens enganyem,  és del que es tractava. 

He sentit  Marlasca entrevistat per Basté avui pel matí. Un membre de la tertúlia muntada en la emissora deia, i penso que amb encert, que Garrido va actuar com un polític i que Marlasca ha actuat, avui, com un general.  Sabem que l’estat no dirà res més que les floretes necessàries als Mossos, el que ens confirmarà, una vegada més,  la debilitat d'aquest gevern clarament  inoperant davant dels estaments militars, estaments que, com quedarà demostrat, continuaran actuant amb absoluta impunitat.  Confirmarà, una vegada més, el tracte colonial al que estem sotmesos. 

La sentència és a tocar. Garrido ens diu que ens tornaran a estomacar... En massa ocasions ens donen raons per pensar i creure que entre l’Espanya de la dictadura que ens exposa aquella España Hoy i la d’avui, no hi ha tanta diferència.

J.  Vinyeta

10 d’Octubre de 2019

---

[1] https://www.lavanguardia.com/politica/20191010/47889224577/acto-patrona-guardia-civil-mossos-desquadra-sant-andreu-de-la-barca-malestar-discurso-pedro-garrido-video-seo-ext.html

647.- Moció inútil

647.- Moció inútil.-

Poques coses es podem dir del Show parlamentari ds dilluns passat.  Fernández, amb quatre escons, va iniciar l’aventura d’una Moció de Censura contra el President Torra a la que, com no podia ser d’una altra manera,  C’s s’hi va afegir deixant clar que Lorena Roldán seria la candidata a la presidència. Quan Rivera diu allò d’una possible aliança post electoral amb el PSOE  (imagino que després de rebre ordres del que el paga...), C’s intentà l’adhesió del PSC a la moció de censura, però de sempre he tingut la sensació de que Iceta és si més no murri  i no ha mossegat l’ham amb el que em sembla que sap  que hi hagués perdut  bous i esquelles...

Rajoy va muntar unes eleccions en ple 155  (21/12/2017)  pensant que la victòria era segura. I va resultar que el PP es va quedar amb quatre diputats, que les eleccions a Catalunya les va guanyar C’s amb 36  i que la victòria va ser precisament la menys desitjada i la més inesperada a Madrid, la del independentisme amb 70, resultat independentista que han intentat modificar barroerament. Amb aquests resultats, Arrimadas, que capitanejava als C’s, no va estar capaç  de presentar una proposta de govern que, com la de dilluns, hagués estat perduda. Així les coses, amb unes enquestes que no son massa favorables  ni al PP ni a C`s aquí a Catalunya, ambdós han necessitat de trobar  un altaveu amb el què  demanar als seus votants que no marxin, que els hi siguin fidels, per dir-los-hi que ja faran coses importants i necessàries...  

En aquests temps en que la legislatura catalana s’ha anat mantenint, Arrimadas, que es va passar el temps atiant la catalanofòbia, inclús des  de TV3, perdudes totes les esperances no ja de  de governar si no ni tan sols de ser protagonista seriosa en la política catalana a pesar de la victòria electoral (no confonguem serietat amb  virulència oratòria i/o provocativa...), se’n va a fer les Espanyes. Fernández, el líder d’un PP en hores baixes, continua a l’espera de “...que se congelen los infiernos...” per poder participar en alguna cosa parlamentària però, a pesar de voler donar  una aparent “culturalitat” dels seus discursos, no ha deixat de ser el plagista ocurrent d’Adlai Stevenson[1].

Ara tornen eleccions generals el 10 de Novembre. Necessiten imperiosament posar-se una i l’altre  tan a prop com sigui de la primera fila. I queda clar que només interessava això a partir del moment en que Lorena, amb més virulència inclús que Arrimades (quan no hi ha raons ni intel·ligència, la brama i l’insult solt ser la suposada base d’una imaginada oratòria constructiva...), és incapaç d’aportar les partides presupostaries adients  per fer el que, en l’exposició del suposat programa de Govern,  diu que farà[2].

Tot plegat un show en el que el President Torra, crec que intel·ligentment, no hi va voler participar: no calia perdre-hi temps.

Veurem de què els ha servit.

J.  Vinyeta

9 d’Octubre de 2019

---

[1] Adlai Stevenson va ser qui va pronunciarla frase  davant del comitè permanent de  l’ONU en demanar-li a l’ambaixador rus que respongués si  hi havia instal·lats o no míssils russos a Cuba. Stevenson li va dir allò de “ ...esperarem, Sr. ambaixador, la seva respost, si cal,  fins que es congelin els inferns...”

[2] Valgui com exemple la implantació del traductor de signes per a nens sords a les escoles...

646.- Eleccions

646.-  Eleccions.-

No és que, personalment, em preocupin massa. Només cal escoltar el que  es diu en una precampanya, que fa quatre anys que dura, per entendre, com sabíem que així seria (perquè així ve sent des de la sentència famosa del TC l’any 2010), que els proposats electes no tenen cap altra projecte que destruir fins  a  cendres tota Catalunya, el seu Procés especialment, acollonir-nos, empresonar a tot el que xiuli, alliberar com diuen a Catalunya d’un President terrorista i  tot el que sigui imaginable fer, el que sigui, per poder mantenir que una Espanya miserable sigui subsistint  em els calés dels altres. Espanya no els interesa i la seva població anirà per on aquests la vulguin fer anar amb la sola finalitat d’obtenir el seu vot.

Tot i el panorama que plantejo, tinc el valor de dir que, tot plegat, no em preocupa massa perquè, no volent  ser atrevit, queda evident que  no son voluntàriament conscients de que  portant l’Estat espanyol, com estan fent, al pitjor dels desastres econòmics amb un deute ja impagable, s’enfonsarà tot, és cert. Però com sempre ens ha demostrat la història, Catalunya es tornarà a refer. Dit d’una altra manera: només aconseguiran endarrerir el que és, i des de fa un  bon tros, inevitable. Costa d’entendre, però la història (sempre la història que es va repetint...!) ens mostra la existència de personatges que creen sistemes d’adhesió incondicional a no se sap ben bé què però que belluguen les masses, a la gent, i que quan van perdent la guerra, els hi pregunten a aquesta gent incondicional si volen la guerra total, més total que mai... La resposta és, evidentment, positiva sempre. Però aquests aprenents de Goebbels, haurien d’entendre que, quan el seu mestre demana aquesta Totalen Krieg  és precisament quan ja s’ha iniciat la fi del III Reich: pocs dies abans, havia caigut Stalingrad[1]...  Vull dir amb això que, a tots aquests que bramen tant, també se'ls hi acaba la corda...

Entenc que aquesta aparent  despreocupació personal no es tracta   de pensaments quimèrics amb finals utòpics. La realitat és tossuda, recalcitrant i mica a mica va obrint portes que van ensenyant les vergonyes d’un Estat que malda per sobreviure com si estes en el segle XIX. En les dates que ens toquen viure tot se sap, però amb la diferència terriblement notable, que se sap, com es diuen ara, en temps real. Europa, pecant d’omissió,  calla, però Alemanya, Suissa, Anglaterra, Bèlgica..., s’han pronunciat en contra de determinades demandes jurídiques efectuades per l’Estat espanyol;  el TJUE ha de pronunciar-se de forma immediata, el Parlament Europeu també,  Estrasburg haurà de fer-ho a mitjà termini, i ja ho ha fet l’ONU, i la Human Rights Watch,  i partits polítics europeus, i altres organitzacions que actuen en defensa dels drets humans, i..., i ara, per arrodonir una mica més, la Comissió Europea fica a l’Estat espanyol en el mateix sac que a Turquia per controlar les actuacions d’ambdós estats amb les actuacions  estatals amb els polítics catalans i kurds respectivament.

Potser és el moment de recordar aquelles paraules d’en Cambó quan en l’any 34 es discutia al Parlament espanyol la suspensió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (aprofito per deixar clar que res és nou...): “No us feu il·lusions. Passarà aquest Parlament, desapareixeran els partits que estan aquí representats, cauran règims, i el fet viu de Catalunya subsistirà”.  De que serà així, no en tinc cap dubte.

I recuperant el tema electoral, tots aquests que només bramen contra Catalunya, ¿què pensen fer per millorar les condicions del espanyols,  amb els problemes econòmics derivats, per exemple, d’un Brexit imminent, o amb els derivats del crak de la Cook, amb els AVES semi aturats, amb les recents desfetes de la gota freda a l’est  de l’estat, o amb les   que semblen noves imposicions duaneres als EEUU amb els productes europeus, o... ?  No estaria de més que els hi fessin saber...

J.  Vinyeta

3 d’Octubre de 2019

---

[1] Discurs de La guerra total, al Palau d’Esports de Berlín el 18 de Febrer de 1943

645.- El dia infamant

645.- El dia infamant .-

Avui és 1 d’Octubre, del 2019. Vol dir que avui rememorem, una vegada més, i només dos anys després, les destrosses de tot ordre  que varen fer la guàrdia civil i la policia nacional en els centres en els que gent de totes les edats i condicions i, en molts casos,  acompanyats de la família, només volia depositar una papereta  en una  urna. Mil ferits, alguns de greus, i múltiples destrosses en les estructures dels col·legis electorals, va estar el saldo d’una actuació desproporcionada sobre de gent amb les mans enlaire o asseguda terra...Tot i la repressió, gairebé dos milions i mig de ciutadans, vàrem desobeir i uns, entre el que m’hi trobo, no vàrem rebre perquè el col·legi electoral en el que estava, no va ser dels triats per repartir-hi estopa. Era el resultat d’aquell A por ellos...! alentit pels unionistes recalcitrants sent-ne  voluntàriament conscients de  que,  aquell crit,   no preludiava res més  que una ofensiva en contra de les llibertats individuals i col·lectives arreu que entenien convenients als seus interessos.

De tot allò, n’estem a l’espera de la sentència que, per uns fets considerats tutmultuarios, es deriva de l’acció judicial corresponent. Acció judicial plena d’irregularitats que haurà de corregir el TEDH amb seu Estrasburg. Però fins que aquesta correcció no arribi, la sentència crearà una jurisprudència repressiva que aquells del  A por ellos...!  també patiran.

Ignoro quina serà la resposta diguem-ne popular a tot plegat, però, sense ser violenta (cosa de la que no en tinc cap dubte, que quedi clar) sí que  tinc la sensació de que serà important: aquest de Madrid son tan llestos que han tingut la genial idea d’escalfar l’ambient adequadament per poder actuar de nou desproporcionadament que, pel què sembla ser, és el que més gràcia els hi fa. Tot plegat, perquè son incapaços d’entendre que els únics violents (demostrat fefaentment...!) son ells i, per una ideologia que en qualsevol moment es pot transformar en fum. Son incapaços, repeteixo,  d’assabentar-se, mal sigui mirant de reüll,   que totes les colònies han esta sotmeses a la violència metropolitana fins que aquesta violència que la metròpoli ha desfermat ha estat de suficient gruix perquè els colons o els sotmesos hagin dit prou, i acabar amb l’era colonial corresponent. En el nostre cas, amb la violència i la repressió permanentment administrades i com ha estat en altres casos similars, acabar amb l’etapa colonial és només qüestió de temps, i em sembla que no massa de temps...

La violència de les forces de l’ordre de l’Estat espanyol ja ha fet història. Recordant  Roosevelt al Congrés americà  aquell 8 de Desembre posterior al bombardeig de Pearl Harbor i   modificant les dates, em sembla que podríem dir que  aquell 1 d’Octubre de 2017 també serà   “...a date wich will live in infamy...”, per sempre, perquè no oblidarem.

J.  Vinyeta

1 d’Octubre de 2019