46.- Bon dia, tristesa
Deia, fa pocs dies, que tot apuntava a que de diversió no ens faltaria. I així va essent. I ho deia amb un to clarament irònic perquè, quan hi ha dolor, una de les estratègies que quasi tots posem em marxa, és la de minimitzar-lo i, si és possible, fer-hi un mica de conya al respecte. Però quan el dolor és ja molt intens, només ens queden per aplicar el que entenem com a medecines, ja siguin de caràcter general o bé de caràcter més específic. Però, en el cas que ens ocupa, és a dir, per el cas de la situació actual de Catalunya, no sé trobar o indicar quina és la medecina específica.
És com si estesi’m en un teatre de Guinyol. La classe política, i la defineixo així, com a classe, perquè ja formen un club endogàmic (no hi veieu sempre el mateixos que van del Parlament a la Diputació, o de l’Ajuntament a Les Corts o de la Generalitat a...?), està al marge de la gent del carrer, del viure el dia a dia, dels problemes domèstics, que ells si tenen perfectament resolts i que defensen amb ungles i dents. Però el que encara és més greu és que entre els seus deixaments hi ha el de la pròpia feina, per la qual els paguem i triem d¡entre els que, teòricament, estan disposats a realitzar-la.
Escrivia el mes de Juliol de l’any 2003 [1], fent una mica de memòria des de la mort del dictador fins a aquelles dates:
Creímos que aquellos que durante la dictadura habían estado perseguidos (realmente, perseguidos, lo fuimos todos...), encarcelados o exilados, que al albor del retorno democrático estaban en primera fila, estaban allí con auténtica vocación de servicio a la comunidad, como auténticos intelectuales de las letras y de la política, para enseñarnos lo que era la libertad a los que no la conocíamos. Pusimos en sus manos armas y bagajes para poder facilitar su labor, confiamos plenamente y creímos en su capacidad. Creímos, por poco tiempo es cierto, que las distintas identidades nacionales que conforman el famoso Estado de las Autonomías, serían respetadas: la LOAPA abortó cualquier intento identificatorio (y fue uno de los primeros avisos de lo que iría sucediendo) y la clase política calló. Y perdonamos su silencio. Como ya había callado tras la negociación de un Estatuto de Autonomía que intuimos absolutamente insuficiente, Estatuto que, tras el poco tiempo transcurrido, se ha revelado como infumable y que nos obliga, a los de Catalunya al menos, a pedir permiso hasta para ir a mear. Y también comprendimos su silencio. O cómo calló sumisamente tras el Golpe de Estado de Tejero. Por todo ello, aceptamos sumisiones, que nunca debieron ser aceptadas, en aras de una convivencia que luego ha resultado ser una clara imposición de los criterios y normas de conveniencia de los de siempre. Aquellos leones, desmelenados y valientes durante la dictadura, se han ido convirtiendo en cachorrillos agradecidos que comen en la mano de aquellos, a quienes no se les ve la cara pero que son los que realmente mandan, y que todos intuimos quienes son.
Y ahora ¿qué? ¿Qué queda de todas aquellas esperanzas? Nada o muy poca cosa. Tristeza por el capital perdido, por las ocasiones desperdiciadas, dolor por la sumisión absoluta de una clase política, que ha hecho de su subsistencia la razón de ser. A veces, pienso que ni tan siquiera la historia exigirá responsabilidades a esos protagonistas. Una vez más, los de a pié, nos hemos quedado solos. Perplejos, y solos.
No han podido conmigo, es cierto. Pero recuerdo con nostalgia aquel Champán que bebí un día de Noviembre hace casi 30 años. Como recuerdo los Carnavales del año siguiente, como explosión del júbilo contenido por una ciudadanía castrada, pero harta de contemplaciones y de contemporanizar con los que no la dejaban ni respirar. Pero cuando las miradas hacia atrás lo son con nostalgia y con lágrimas en los ojos, es que algo ha quedado hecho jirones por el camino andado. Y es cierto: aquellos a los que me vengo refiriendo, han vendido su alma al mejor postor y han dejado, como diría Ibsen, el cumplimiento del ideal a pobres hombres como nosotros, simples ciudadanos de a pié.
Deia, fa pocs dies, que tot apuntava a que de diversió no ens faltaria. I així va essent. I ho deia amb un to clarament irònic perquè, quan hi ha dolor, una de les estratègies que quasi tots posem em marxa, és la de minimitzar-lo i, si és possible, fer-hi un mica de conya al respecte. Però quan el dolor és ja molt intens, només ens queden per aplicar el que entenem com a medecines, ja siguin de caràcter general o bé de caràcter més específic. Però, en el cas que ens ocupa, és a dir, per el cas de la situació actual de Catalunya, no sé trobar o indicar quina és la medecina específica.
És com si estesi’m en un teatre de Guinyol. La classe política, i la defineixo així, com a classe, perquè ja formen un club endogàmic (no hi veieu sempre el mateixos que van del Parlament a la Diputació, o de l’Ajuntament a Les Corts o de la Generalitat a...?), està al marge de la gent del carrer, del viure el dia a dia, dels problemes domèstics, que ells si tenen perfectament resolts i que defensen amb ungles i dents. Però el que encara és més greu és que entre els seus deixaments hi ha el de la pròpia feina, per la qual els paguem i triem d¡entre els que, teòricament, estan disposats a realitzar-la.
Escrivia el mes de Juliol de l’any 2003 [1], fent una mica de memòria des de la mort del dictador fins a aquelles dates:
Creímos que aquellos que durante la dictadura habían estado perseguidos (realmente, perseguidos, lo fuimos todos...), encarcelados o exilados, que al albor del retorno democrático estaban en primera fila, estaban allí con auténtica vocación de servicio a la comunidad, como auténticos intelectuales de las letras y de la política, para enseñarnos lo que era la libertad a los que no la conocíamos. Pusimos en sus manos armas y bagajes para poder facilitar su labor, confiamos plenamente y creímos en su capacidad. Creímos, por poco tiempo es cierto, que las distintas identidades nacionales que conforman el famoso Estado de las Autonomías, serían respetadas: la LOAPA abortó cualquier intento identificatorio (y fue uno de los primeros avisos de lo que iría sucediendo) y la clase política calló. Y perdonamos su silencio. Como ya había callado tras la negociación de un Estatuto de Autonomía que intuimos absolutamente insuficiente, Estatuto que, tras el poco tiempo transcurrido, se ha revelado como infumable y que nos obliga, a los de Catalunya al menos, a pedir permiso hasta para ir a mear. Y también comprendimos su silencio. O cómo calló sumisamente tras el Golpe de Estado de Tejero. Por todo ello, aceptamos sumisiones, que nunca debieron ser aceptadas, en aras de una convivencia que luego ha resultado ser una clara imposición de los criterios y normas de conveniencia de los de siempre. Aquellos leones, desmelenados y valientes durante la dictadura, se han ido convirtiendo en cachorrillos agradecidos que comen en la mano de aquellos, a quienes no se les ve la cara pero que son los que realmente mandan, y que todos intuimos quienes son.
Y ahora ¿qué? ¿Qué queda de todas aquellas esperanzas? Nada o muy poca cosa. Tristeza por el capital perdido, por las ocasiones desperdiciadas, dolor por la sumisión absoluta de una clase política, que ha hecho de su subsistencia la razón de ser. A veces, pienso que ni tan siquiera la historia exigirá responsabilidades a esos protagonistas. Una vez más, los de a pié, nos hemos quedado solos. Perplejos, y solos.
No han podido conmigo, es cierto. Pero recuerdo con nostalgia aquel Champán que bebí un día de Noviembre hace casi 30 años. Como recuerdo los Carnavales del año siguiente, como explosión del júbilo contenido por una ciudadanía castrada, pero harta de contemplaciones y de contemporanizar con los que no la dejaban ni respirar. Pero cuando las miradas hacia atrás lo son con nostalgia y con lágrimas en los ojos, es que algo ha quedado hecho jirones por el camino andado. Y es cierto: aquellos a los que me vengo refiriendo, han vendido su alma al mejor postor y han dejado, como diría Ibsen, el cumplimiento del ideal a pobres hombres como nosotros, simples ciudadanos de a pié.
Han passat anys, i al menys dintre meu, aquesta mateixa frustració encara existeix. I per reblar clau, per si encara em podés quedar un bri d’esperança de recuperació, els Srs. d’ERC han fet un parell o tres d’espectaculars triple salts mortals sense xarxa, finalitzant tot en un Ple Extraordinari al Parlament per parlar d’Independència, Ple en que tota la classe política semblava trobar-se més en un Aplec, amb porró i carn a la brasa, i en el que, després de fer tot el número, el varen finalitzar, i sense la més mínima vergonya, en un únic acord: acord pel traspàs de rodalies de RENFE... Visca!
Tots plegat han posat en evidència, és ben cert, l’impotència de tota aquesta classe política del País, corejada, també és veritat, per una premsa venuda a la subvenció corresponent. La poca credibilitat que li quedava al País se’n ha anat a la merda en un intent desesperat de fer alguna cosa quan no se sap el que s’ha de fer. Perquè, siguem clars, hem perdut totes les batalles per la ineficàcia de tota a questa trepa incapaç d’enfrontar-se amb un mínim de dignitat i valentia a les envestides que contínuament anem rebent. Arrel d’aquests fets, escoltava amb atenció el discurs d’un primer espasa en la presentació d’una candidatura local per ERC de cara a les properes eleccions municipals. Com va dir el presentador de l’acte, la Classe, el discurs que va fer, va ser magistral, insistint en que el que està fent el partit (ERC) és crear les condicions idònies amb un projecte que pretén aglutinar a set milions de ciutadans en un sol crit d’independència, insistint en que el que compta no és proclamar l’Estat independent des del balcó (potser volia referir-se així al Sr. Vendrell) si no que, en el moment de fer-ho, sota del balcó hi siguem tots. I te raó, i tanta que en té, de raó. Però, mentre arriba aquest dia, que personalment veig molt i molt lluny, qui defensarà a mi i al País de les constants agressions que anem rebent? Qui plantarà cara davant de tots aquells que només burxen per trancar la nostra identitat? No saben, o no volen saber que son precisament ells els que ho han de fer? Perquè, ha de quedar clar per si ja no ho era prou, que el meu exèrcit, el de tots, el que ha de protegir i defensar al País i als seus ciutadans, és el format per tota aquesta classe política, ja sigui electa o es mantingui a l’ombra de la ideologia a la seu del partit corresponent, ja que per això hi son, que per això s’hi varen posar voluntàriament i que per això els varem triar i que, deixeu-me a més ser un pel prosaic però no menys realista, per això els paguem. L’exèrcit enemic està en permanent ordre de batalla, i el nostre ni tan sols sap esmolar l’eina...
No obstant sembla que allò que entenem com a part del que anomenem societat civil (sectors empresarials, que podríem classificar com a membres de la burgesia d’aquest país) han aixecat el dit hi ha començat a reclamar, de forma clara, un millor tractament econòmic (reclamant un Aeroport Transoceànic, per exemple) o les reiterades veus aixecades des de les PIMES intentant despertar al país perquè prengui consciència del que se’ns ve a sobre. Mentre tan, al Parlament, tota aquella colla, continuen parlant de Rodalies...
La tristor és veure que van passant els anys i que la situació es mantén. I si es mantén, és ben clar que empitjora. I que allò que escrivia el Juliol de fa gaire bé quatre anys te encara plena actualitat. Poca cosa més em queda a dir. Només que, com els anglesos, algun dia m’agradaria poder cantar allò de
“Land of Hope and Glory, Mother of the Free...”
pensant en la nostra Terra i amb el mateix convenciment amb que ho fan ells.
Potser algun dia...
J.Vinyeta
Abril 2007
[1] 3.- Del Champan a la cicuta.- J. Vinyeta.- Juliol 2003
