divendres, d’agost 09, 2013

196.- Serps d'estiu

196.-  Serps d’estiu.-

En diuen serps d’estiu: quan les vacances i la canícula deixen a baix nivell l’actualitat política, han de fer-se coses que distreguin a la ciutadania. O bé, quan els problemes, o uns  de determinats, creen una situació difícil de resoldre,  es fa necessari que aquells que ens haurien de donar la solució d’aquells problemes, creïn cortines de fum amb notícies que, per la seva magnitud, passin a primera línea del dia a dia. Alguns exemples.

El Govern Central té un problema que es diu Bárcenas. El President Rajoy n’explicà el que alguns pocs volien sentir, però no aclarí res. S’entestà en  voler fer-nos creure en la seva innocència penal (cosa no massa difícil perquè del que ens parla, fins  avui,  és de fets penalment prescrits), quan el que esvera a tot l’Estat és  l’abast polític de tot plegat. El tuf és esparverador. I el PSOE, podrit per allò dels ERO d’Andalucía, que prometen un escàndol de dimensions econòmiques impressionants (hi ha que avalua  l’afer per sobre del 1300 milions d’€s) va per la corda fluixa  sense poder mirar més enllà del nas perquè, de fer-ho, es precipitarà a l’abisme abans de que la jutgessa que intrueix el cas tanqui la carpeta. Dit d’una altra manera, sap que la seva credibilitat està també sota mínims. El debat sobre el tema Bárcenas va tancar el curs polític, deixant oberta alguna comissió  com la que fa referència a l’accident ferroviari de Galícia, que ha deixat evident allò que tots pensàvem: que la seguretat a tota la xarxa ferroviària  ha de ser millorada. Vol dir això que les coses no s’han fet bé o és que jo soc molt mal pensat?

Així les coses, quan el més d’Agost  ens ha vingut a sobre, es fa necessari un nou front i ens apressen una altra vegada amb el tema de Gibraltar. Ha estat sempre un bona excusa per irritar al nacionalisme espanyol, arribant a demanar l’abolició del tractat d’Utrecht. Les tertúlies, totes de la mateixa banda, això sí, en van  plenes i distreuen al personal amb la propera arribada dels vaixells de guerra anglesos  al Penyal. La premsa  espanyolista baveja volent fer-nos creure quant dolents que son els anglesos. I pot ser sí que ho son de dolents, molt, especialment a partir del moment en que l’Imperi espanyol comença a fer aigües, mai tan ben dit, amb la desfeta de l’armada Invencible, i dona pas a l’Imperi britànic. Un País que ha dominat  més d’una quarta part del món, no ho aconsegueix amb carantoines, com tampoc es va fer així, amb carantoines, l’Imperi en el que mai s’hi posava el sol. Però tot i les seves dolenteries, passats els temps imperials, prefereixo la democràcia Anglesa a la democràcia espanyola. I com exemple un botó.  Entenc que el tema de Gibraltar, ho he comentat altres vegades, té una bona i possiblement única solució: preguntar-los-hi al gibraltarenys que volen ser, si espanyols o britànics. Hi ha millor solució? Estic convençut de que Anglaterra hi jugaria a aquest joc,  al joc democràtic (no ho està fent així amb Escòcia?), de la mateixa manera que també ho estic, de convençut, que el Govern espanyol, no. Per por d’una resposta  contrària als seus interessos? Tampoc. Senzillament perquè, independentment de qui hi visqui, allò  era, i per tant és, seu. El joc espanyol en cap cas serà democràtic. I aquí sabem molt bé que vol dir això. Atiar la situació fa oblidar, al menys momentàniament, altres coses.

 Això de Gibraltar va estar precedit pel famós indult a un pederasta, empresonat a Marroc pel Rei marroquí. Sembla que una organització   (Change.org, així ho explica en la seva pàgina Web) va enviar més de 60 mil signatures al Rei i al Sr. Margallo  demanant la alliberació d’un presoner concret, anomenat Antonio Garcia, també empresonat al Marroc. La org afirma que la demanda d’indult per António García  va ser presentada per Joan Carles al Rei marroquí en la visita que va realitzar a Marroc el més passat. Si el pederasta era o no membre del CNI, com s’ha dit després, si se’l va incloure per aquesta raó en la llista oficial o  va ser indultat per error o per que era la torna, per l’existència d’un pacte anterior o per qualsevol altra causa,  el cas és que fins i tot el Rei marroquí, en una declaració insòlita posterior, va reconèixer haver errat en l’indult que va concedir.

El cas és que avui de Bárcenas  i dels ERO se’n parla poc. No era aquest l’objectiu o és que soc mal pensat?


J.      Vinyeta

9 d’Agost del 2013